Repensar l'anàlisi dels salaris

Publicat originalment a Dario de Mallorca (17-12-2024)

Els sous de la població treballadora continuen sent la principal font d’ingressos de la majoria social. Per consegüent, els ingressos salarials de les persones no estrictament riques o molt riques són determinants per a les seves condicions de vida (fer front a les despeses de l’habitatge; poder destinar part de la nòmina a despeses d’àmbits tan essencials per a una vida digna com ara els de salut, dependència, educació, esbarjo o cultura; tenir uns hàbits d’alimentació més o menys saludables, etc.). És a dir, els salaris són molt més que un indicador econòmic, o, fins i tot, macroeconòmic. Per a la majoria de la població, el salari rebut pel treball remunerat és clau per determinar el grau de precarietat vital. No ho és en exclusiva, car la precarietat en el capitalisme actual és polièdrica i intrínseca al sistema, però, certament, els salaris són un component cabdal.

És per això que crec pertinent interrogar-se sobre el com s'analitza l’evolució dels salaris? Es fa en funció de la seva capacitat adquisitiva? En relació amb la magnitud del fenomen de la pobresa laboral en el nostrat -malgrat les lloances neoliberals- imperfecte mercat laboral? Tant se val analitzar l’evolució dels salaris sense lligar l’anàlisi al seu grau d’integració social? Inclús, en aquest punt de segle XXI, és socialment, econòmicament i políticament adequat analitzar els salaris sense tenir en compte que, en paraules de la sociòloga del treball Aurélie Jeantet, estam a “l'era de les emocions en el treball”, i, per tant, dels salaris depèn sobre manera que no hi hagi fenòmens de “dimissió a continuar en el mercat de treball” perquè aquest no ofereix a tothom ofertes incloses en el concepte anglosaxó de “making work pay” (que, amb certa dificultat, podríem traduir com “fer que el treball compensi”).

El cas és que continuam analitzant, a casa nostra i a l’Estat espanyol, el tarannà dels salaris amb indicadors macroeconòmics sense, si se'm permet l’expressió, “rostre humà”, sense empatitzar amb el polièdric fenomen de la precarietat vital. És el cas de l’Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), del pes de les rendes salarials en el PIB o en la Renda Nacional. Són indicadors verdaderament útils per a les anàlisis macroeconòmiques. Però, insistesc, absolutament insuficients per copsar el grau de benestar material de les persones i de les llars dependents de la renda que els atorga l’ingrés salarial.

Alguna literatura advoca per emprar instruments demoscòpics, és a dir, fer enquestes sobre els ingressos salarials de les poblacions. És una proposta amb moltes dificultats de robustesa estadística. De fet, en els no pocs Estats d’Europa on es fan aquests tipus d’enquestes -o en l’àmbit del conjunt de la UE amb l’Enquesta Social Europea- és força significatiu el percentatge de persones enquestades que, per raons culturals, religioses, de relació amb la fiscalitat, etc., no contesta. I, per una altra banda, entre les que responen, és bastant freqüent confondre ingressos individuals amb els de la llar, els nets amb els bruts, i, fins i tot, els salaris amb els ingressos totals, etc. Inclús la introducció d’algunes preguntes sobre benestar material en la llar a enquestes pluritemàtiques, com ara algunes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de Catalunya, no acaba de funcionar.

Sigui com sigui, sembla imprescindible innovar en les anàlisis del factor salarial. Fa massa temps que hi ha símptomes molt evidents que la metamorfosi del treball remunerat i de la relació salarial en el llarg cicle neoliberal, i, del consegüent afebliment del moviment sindical (segons l'OCDE la taxa de sindicació a Espanya era el 2019 -darrera dada disponible- del 13% sobre el total de persones assalariades), ha consolidat el fet que tenir un treball remunerat no és, ni molt manco, símptoma d’integracions social. Serveixin d'exemple de tot plegat les dades de “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries” que cada mes de novembre publica l’Agència Tributària: A les Illes Balears en el 2023, l’últim any fiscal, el salari mitjà anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Però les mitjanes a vegades amaguen veritats incòmodes que en aquest cas és la gran polarització salarial: mentre el 35% d’aquestes gairebé sis-centes mil persones assalariades (204.034 en termes absoluts) van tenir un salari anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €. A l’altre extrem un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior a deu SMIs, amb una mitjana salarial de 254.414 €!

Si la “Mesa del Pacte Polític i Social per a la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears” no fos un monumental paripé, els “experts anònims” no haurien de tenir massa problemes per treure a rotlle aquest assumpte. No ho faran, car tinc per segur que una anàlisi holística de la qüestió salarial a casa nostra desdiria el mite del “vivim del turisme”, i el focus giraria envers la crua realitat: el turisme viu de bona part del nosaltres amb salaris de pobresa.