Indicis de profunda precarietat salarial

Publicat originalment a dBalears (15-12-2024)

L'estadística "mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", que cada novembre publica l’Agència Tributària espanyola, és un cabal d’informació de la situació sociolaboral. Aquesta estadística és una recerca de caràcter censal i registral basada en la Relació de Perceptors de Salaris, Pensions i Prestacions per Desocupació que presenten, mitjançant la Declaració Anual de Retencions i Ingressos a Compte sobre Rendiments del Treball, els empresaris i empresàries a hisenda. Malgrat les “imperfeccions” de qualsevol estadística sustentada en dades d’un registre, permet deduir aspectes de la situació salarial, de les pensions, i de les prestacions per desocupació com cap altra estadística. Altrament dit, permet deduir la renda que rep la ciutadania per aquests conceptes. En definitiva, permet tenir indicis del grau de precarietat i injustícia salarial. I aquests indicis són sòlids.

La setmana passada vaig dedicar aquest espai a, entre altres coses,  comentar succintament les dades de l’Agència Tributària del darrer exercici fiscal (el de 2023) sobre les pensions. Tot seguit em propòs fer-ne cinc cèntims pel que fa a les dades dels salaris a les Illes Balears:

I. La mitjana salarial anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Ara bé, aquí és molt convenient recordar l'anomenada “teoria del pollastre”, aquella que diu que si una persona es menja un pollastre i l'altra no, la mitjana ens diu que cadascun s’ha menjat mig pollastre. En aquest sentit, és molt rellevant que el 35% d’aquestes persones (204.034 en termes absoluts) van tenir una mitjana salarial anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €, i, a l’altre extrem, un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior al SMI multiplicat per deu, amb una mitjana salarial de 254.414 €.

II. La mitjana salarial dels homes va ser de 24.812 € i la de les dones de 21.305 €, és a dir, hi ha una bretxa de gènere del 14%. Però, en aquest cas, cal filar més prim: Del total de persones que van tenir un salari anual inferior al SMI, un 53% eren dones, mentre que del grup de persones de la banda salarial alta (més del SMI multiplicat per 10), tot just un 20% eren dones.

III. La mitjana salarial de les persones amb nacionalitat espanyola va ser de 24.429 €, i la de les que tenen nacionalitat estrangera de 18.207 €. Per tant, les persones estrangeres tingueren uns ingressos salarials un 25% inferior als de les espanyoles.

IV. Les mitjanes salarials dels i les menors de divuit anys i la dels i de les entre 18 a 25 anys, van ser, respectivament, de 3.008 € i 10.483 €.

Conclusions de tot plegat? Doncs que, en el mercat laboral illenc, hi ha indicis de l’existència d’un ventall salarial d’una brutal desigualtat; d’una -tenint en compte el cost de la vida en general, i, especialment, els preus de l’habitatge- important precarietat salarial; d’una bretxa salarial de gènere més greu que la simple mitjana aritmètica, car el sostre de cristall salarial és bestial; d’una, directa o indirecta, discriminació salarial de les persones estrangeres; i d’una impossible emancipació del jovent assalariat.

Indicis, en definitiva, de precarietat salarial. Té molt mala peça al teler una societat en què el seu model econòmic és incapaç de retribuir amb equitat i justícia el treball. Perquè, agradi o no agradi, encara ara, les societats capitalistes funcionen amb la servitud més antiga, la que Hannah Arendt va definir com “la servitud del treball, l'esclavitud de la necessitat”.