dilluns, 21 d’octubre de 2013

Pensions del present, pensions del futur

Aquestes darreres setmanes he publicat a www.gadeso.org  aquests dos articles: 


Pensions del present, pensions del futur (I)



“ No hi ha una altra riquesa que la vida”
John Ruskin

Durant molts anys he defensat que el “Pacte de Toledo” i el “Diàleg Social” eren uns instruments molt útils per defensar l’actual sistema públic de pensions dels permanents atacs dels interessos privats i de les pretensions de reconvertir l’actual model de repartiment en un de capitalització que, per la seva pròpia naturalesa, provoca desigualtats econòmicament molt difícils d’assumir en democràcia. Segueixo pensant que el nostre sistema de repartiment, de solidaritat intergeneracional, és un tresor a defensar amb dents i ungles. Sanitat, educació, serveis socials i pensions públiques (i tal vegada el dret laboral com a protector de la part més feble en la relació capital - treball) és allò que dóna sentit a una democràcia que s’autodefineix com un estat social i democràtic de dret i no com a un estat únicament de lliure mercat.

Fins ara diàleg social i Pacte de Toledo han permès fer reformes estructurals, en el bon sentit de la paraula. Han permès que, tot i haver-hi hagut problemes i, al meu parer, malgrat que s’hagin pres algunes accions equivocades i algunes omissions d’un cert to de clientelisme  (a tall d'exemple, la nul·la modernització de les pensions de viduïtat), allò cert i segur és que durant anys s’han fet reformes que no han significat una destrossa estructural del sistema. Malauradament, l’actual accepció de “reforma estructural” ja no significa reformar una cosa o un sistema per adaptar-ho a una nova situació, mantenint el sentit de la cosa o el sistema. Ara “reforma estructural” vol dir desmuntatge irreversible de drets. Es parla de reforma estructural del sistema de pensions quan realment el que es planteja és una confiscació de drets.

Fins ara, abans que la troica (CE-FMI-BCE) i el govern del PP tinguessin plena coincidència ideològica (turbocapitalisme) i estratègica (aprofitar la crisi per dur a terme una planificada operació de desmuntatge i privatització de l’estat del benestar),  em resultava relativament fàcil sostenir que el sistema espanyol de pensions tenia moltes i rellevants fortaleses, entre les que destacaria les següents: 1.- Les pensions són una de les senyes de la democràcia recobrada, ja que les pensions d’autèntica misèria cal associar-les a la dictadura. Val a dir, a tall d’exemple, que l’any 2012 la mitjana de la quantia de les pensions de jubilació en vigor era de 882,46 €, mentre que el valor mitjà de les pensions noves reconegudes l’any passat era de 1.129,19 €. La primera mitjana incorpora pensions reconegudes en temps de la dictadura, la segona, òbviament, no. 2.- És un sistema segur (el fons de reserva proporciona una seguretat infinita en comparació a qualsevol sistema privat conegut arreu del Món). 3.- Garanteixen la capacitat de consum de les economies personals i familiars modestes (i en cas de crisi, com la que patim, són un salvavides insubstituïble). 4.- La progressivitat en la contribució garanteix una progressiva millora de la taxa de substitució dels salaris (el percentatge del darrer salari percebut immediatament abans de la jubilació que queda garantit per la pensió inicialment reconeguda) que en el conjunt del Regne d’Espanya està entorn al 78.3% i a les Illes Balears entorn del 68,4%. 5.- El consens polític i social, tot i que no l’ha eliminat del tot, ha estat un fre al clientelisme electoral.

També em resultava bo de fer apuntar, entre d’altres, les següents debilitats:

a) Els problemes de finançament. Aquest és el gran problema que necessitaria una gran reforma. Ni tota la cistella de pensions (jubilació, incapacitat, viduïtat; orfandat i ajut a favor de familiars) s’hauria de finançar mitjançant la quota, ni s’hauria de mantenir la injustícia del límit de cotització màxima. Cal recordar que en els salaris compresos entre el Salari Mínim (645,30 €) i 3.263 € la cotització és del 4,7% i del 23,6% per part del treballador i de l'empresari respectivament, si el salari arriba a 7.000 € les cotitzacions són del 2% i de l'11% i... si parlam de sous mensuals de 11.000 € les cotitzacions queden en un 1%! Un millor i més equitatiu sintema de finançament hauria de passar inevitablement per impostos i unes cotitzacions més proporcionals en funció del salari. Val a dir que la despesa espanyola en pensions en relació al PIB és inferior a la de molts estats de la UE. En aquest sentit no es pot menystenir que a Itàlia tenen una despesa que supera a l’espanyola en 5,2 punts, França ens supera en 4,6 punts, Grècia ho fa en 3,5, Portugal en 2,4 i Alemanya en 0,8. De fet, mentre la mitjana espanyola de despesa en pensions és el 10,2% del PIB, l'europea és el 13,5%. És evident que hi ha marge per augmentar -tot i que sigui prudentment- la despesa.

b) En el sistema actual de pensions hi ha elements d'iniquitat. Basta recordar que, fa no fa, el 52% (uns 5 milions) de pensions de jubilació estan per davall del Salari Mínims Interprofessional (645,30 €/mes) i aquestes conviuen amb pensions màximes de 2.548,2 € mensuals. A Balears entorn del 49% de les pensions de jubilació són inferiors al SMI i àdhuc hi ha persones jubilades -1.571 a Balears- que cobren pensions de 150 € /mes.

c) Els elements de complementarietat no funcionen. En la majoria de països europeus estan molt consolidats els plans de pensions complementaris lligats a la negociació col·lectiva. Per contra, a casa nostra l'existència d’aquests plans complementaris és molt minoritària. Les patronals sempre han estat poc receptives a negociar sobre aquest tema, ja que el lobby bancari i de les assegurances privades ha estat, i continua sent, molt influent en l'aposta a favor dels plans de pensions estrictament privats.

d) Manca de coneixement i de prestigi social. El sistema espanyol de pensions és poc conegut per la gran majoria de la ciutadania. Normalment es parla del valor mitjà de les pensions sense distingir si són pensions d’orfandat o de jubilació, o si són pensions reconegudes recentment o fa molts anys.

Aquest discurs -basat en fortaleses i debilitats-, que ja tenia per mà i que em serví per defensar les anteriors reformes pactades, ja no em serveix. La revolució neoconservadora provocada per l’arribada de Mariano Rajoy a La Moncloa ho ha capgirat tot. Ara estem en un procés de privatització de tot. En matèria de pensions de jubilació el negoci privat és importantíssim i, per això, s’han de crear les condicions perquè el mercat funcioni a l’engròs en aquest àmbit. L’actual sistema públic de pensions és tan potent que fa que el mercat d’assegurances de jubilació privat sigui minoritari, tal com posa de manifest una dada de l’ Institut Nacional d’Estadística (INE) segons la qual, l’any 2012 el 94% de les persones que estan generant o han generat drets a jubilació ho fa a través del sistema públic i un 32,7% a traves dels privats (la suma de percentatges no és 100 perquè ambdós sistemes són compatibles).

La proposta de reforma que ara fa el Govern de Mariano Rajoy té bàsicament els següents continguts:

a) Pèrdues importants de poder adquisitiu de les pensions amb la desvinculació de l'actualització anual de les pensions i l’aplicació d’una nova fórmula d’actualització mínima del 0,25% durant els anys de crisi i sostre de l’ IPC més el 0,25% durant els de no crisi.

b) Vinculació, a partir de 2009, de la pensió inicial a l'esperança de vida de la persona en el moment d’abandonar el mercat laboral. A més de ser probablement il·legal, aquesta associació entre quantia de la pensió inicial i anys que se suposa es cobrarà és una aberració social, econòmica i moral. Ni garanteix la sostenibilitat del sistema, ni el fa més sòlid, ni més just. Ans al contrari, l’apropa a la lògica -i a la inseguretat i desigualtat- de l’assegurança privada!

Aquesta proposta es fa després del disbarat de la constitució d’un comitè d’experts absolutament esbiaixat a favor de la privatització de les pensions, que va elaborar un informe del qual la proposta governamental recull la pitjor versió possible. En qualsevol cas deixau-me que digui que aquesta pràctica de crear comitès d’experts assumptes eminentment polítics  -ara n’han creat un sobre fiscalitat- és molt poc democràtica. “En el nostre Estat oligàrquic de dret, se despolititzen les qüestions bàsiques de la vida publica quan, al mateix temps, es neguen les formes de dominació que recorren la societat” deia Jaques Rancière al seu llibre titulat “L’odi a la democràcia”. En qualsevol cas, lligar el futur de les pensions a l’actual situació econòmica, del mercat laboral i de la demografia és una dèria ideològica. No són capaços d’ encertar en allò que passarà demà i es permeten fer previsions del que passarà durant les properes  dècades!

En la meva opinió no hi ha possibilitat d’acord entorn d'aquesta proposta que minimitzi la pèrdua de capacitat adquisitiva de les pensions i el desmantellament del sistema públic de pensions. S’ha acabat el bròquil! A més d’oposar-se a aquesta reforma a les institucions i al carrer, hi hauria d’ haver un compromís solemne del PSOE, Izquierda Plural i de la resta de forces polítiques d’esquerra en el sentit que en quan hi hagi una altra majoria parlamentaria aquest nyap serà reversible. D’algunes propostes possibles per millorar l’actual sistema i avançar envers les pensions del futur en parlaré en un proper article.


Pensions del present, pensions del futur (i II)


“Uno de los objetivos más importantes de este asalto a los derechos sociales
es el que se refiere al sistema de pensiones. No solo por razones presupuestarias, sino,
  como dice  Gerard Epstein, profesor  de la Universidad de Massachusetts en Amherst,
para minar el poder de los sindicatos y echar a los trabajadores  en manos de los bancos
y de los sistemas privados  de pensiones. El objetivo general de todas estas medidas,
concluye, es destruir el estado del bienestar y convertir sus sistemas de
 protección en oportunidades de negocia para los bancos”
(Josep Fontana. “El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI”. Pág. 62)



El Govern del PP ha presentat un projecte de Pressupost General de l’Estat per l’any 2014 que ja inclou la retallada de la capacitat adquisitiva de totes les pensions de jubilació. Hi havia algun dubte de la seva prepotència i menyspreu a qualsevol consens entorn de la reforma del sistema públic de pensions?

És a dir, el procés d’espoliació de drets a les persones jubilades avança a tota màquina. Les pensions en vigor i les que es vagin incorporant durant l’any 2014 ja tindran la retallada exigida per la troica (CE-BCE-FMI) que, alhora, és contrapartida al rescat de la banca espanyola i està plenament en la lògica del programa ocult del PP. La segona mesura de la reforma (la vinculació, a partir de 2019, de la pensió inicial a l'esperança de vida de la persona en el moment d’abandonar el mercat laboral) semblaria ser l’ única cosa que es vol aparentment dialogar/negociar. Pot ser el Govern vulgui parlar amb els interlocutors socials, econòmics i polítics del període de vida que han de tenir les pensionistes i els pensionistes. O tal vegada vol dialogar sobre a partir de quina edat la gent ha de seguir vivint sense cap pensió? Absurd. No hi ha res a negociar en aquesta insensata lògica!

Per part dels sindicats i les forces polítiques d’esquerres només s’hauria d’ acceptar un possible acord entorn de l'augment dels  ingressos. Vet aquí algunes propostes: 1.- Increment del percentatge de la cotització (mantenint l’equilibri entre quota obrera i quota patronal). 2.- Persecució del frau (principalment del gran frau) associat a l'economia submergida estructural i delictiva. 3.- Aproximació dels màxims  de cotització als salaris (els grans salaris han de contribuir, de forma progressiva, molt més que ho fan ara). 4.- Convergència del tipus de cotitzacions del règim d’autònoms al general (òbviament igualant prestacions). 5.- Potenciació dels procediments de recaptació de tots els deutes (d’entitats esportives, religioses, administracions públiques, etc.). La sexta mesura d’augment d’ingressos consistiria a canviar la lògica de les Polítiques Actives d’Ocupació d’incentius a la contractació. Fins ara el que es fa és reduir les cotitzacions a la Seguretat Social per tal d'incentivar la contractació d’uns determinats col·lectius, potenciar la utilització d’unes determinades modalitats de contractació, etc. La nova lògica que propòs consistiria en una important reducció d’aquests incentius, centrant-los en els col·lectius especialment desfavorits i, per una altra banda, acabar amb la reducció de quota i instaurar el sistema de subvenció a càrrec del pressupost general (impostos) i no del de la Seguretat Social. En qualsevol cas allò que s’ha de subvencionar és l’esforç i no el compliment dels mínims legals (contractació de discapacitats, per exemple) i s’ha de contribuir més pel  l’excés de minimització de riscos empresarials (un hotel amb activitat de quatre a sis mesos hauria de cotitzar més que un de 9 a 12).

Tot i que aquest paquet de mesures permetria un important augment dels ingressos, no és el més important per garantir el finançament de les pensions. La clau per garantir-ho passa , per un costat, en un canvi substancial de la fiscalitat. Una nova fiscalitat radicalment progressiva, amb persecució implacable del frau fiscal, que no incentivi fiscalment els plans privats de pensions, i que garanteixi el principi de suficiència. Per un altre costat, és condició imprescindible un canvi de model productiu que torni a posar en el centre de la economia econòmic la productivitat basada en la sostenibilitat ecològica de l’activitat econòmica i el treball de qualitat (tot i que amb elements de flexibilitat ben entesa) com a element de creixement amb inclusió. Més i millor ocupació decent és la millor garantia d’increment dels ingressos per finançar un sistema públic de pensions dignes en ple segle XXI, és a dir, unes pensions equitatives i suficients per a viure dignament.

Amb més recaptació d’impostos i amb més cotitzacions seria possible que, de forma immediata, algunes prestacions de l’actual cistella de les pensions (viduïtats, orfandats) es paguessin directament dels impostos i que, a mitjà termini, al sistema de pensions que fins ara hem conegut s’hi incorporessin les pensions del futur. Aquestes, diguem-ne, “prestacions de nova generació” han de donar resposta als nous reptes d’una prosperitat  que o és inclusiva o no serà prosperitat.

Quin són aquests reptes? En la meva opinió es poden identificar els següents: a) Creixement econòmic sense creixement de l’ocupació decent. b) El treball ja no es garantia d’absència de risc d'exclusió social (el nombre de treballadors i treballadores pobres creix exponencialment). c) La vida laboral és cada cop més nòmada en tots els sentits (empresa, sector, modalitat contractual, geogràficament) i incorpora riscos d’empobriment ràpid (un acomiadament, una successió de contractes precaris, les mancances de la protecció de desocupació, un projecte immigratori fallit, etc...) i a llarg termini (complir 37 anys de cotització per gaudir d’una pensió al 100% és gairebé una quimera). d) Afortunadament l’esperança de vida augmenta i això hauria de ser una senya i garantia de progrés compartit i no un problema actuarial en el sistema de Seguretat Social (el canvi de model de creixement passa inevitablement per una gran aposta per l’economia d’atenció a les persones des del naixement a la mort.

Per fer front a aquests reptes és imprescindible, com ja s’ha dit, augmentar els ingressos del sistema Públic de Pensions per consolidar –i en alguns casos millorar- la cartera i qualitat de les prestacions actuals i, alhora, s’han de posar en marxa prestacions de nova generació, com ara: 1.- La Renda Bàsica en els termes que defensa la Xarxa Renda Bàsica (HTTP://WWW.REDRENTABASICA.ORG/INDEX.PHP ). 2.- Restaurar la potencialitat de la Llei d’Atenció a les Persones en Situació de Dependència i garantir-la pressupostàriament. 3.- Instaurar com a dret subjectiu el de l’escolarització de 0 a 3 anys, garantit per una xarxa pública.


Ja sé que en l'actual context d’austeritat autoritària i democràcia devaluada semblen propostes utòpiques. Però també sé que José Luis Sampedro ens ensenyà saviament  que "Siempre se puede, cuando se quiere" i que més prest que tard es faran realitat en un context de democràcia de debò. Si no acceptam la “racionalitat” que va portar a l' ex primer ministre japonès, Taro Rosteixo, a recomanar als ancians japonesos a viure menys temps per evitar ser una càrrega, l’ideal del neoliberalisme d’una societat dual i de desigualtat no és inevitable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada