dilluns, 14 d’octubre de 2013

Bons Aires

No sé perquè trob tan familiar la Ciutat de Bons Aires. Hom té la sensació de ser a casa teva i que, amb tota seguretat, hi tornaràs, si més no, a cercar el llibre que no pots trobar a altra llibreria del Món. La qüestió és que entre que és la ciutat a on es jutgen els crims de lesa humanitat del franquisme, i que estic segur que en el Bar 36 Billares de l’avinguda de Mayo més d’un avantpassat ha jugat molts trucs, no hi ha manera de sentir-me estrany a aquesta immensa ciutat.

 
És la segona vegada que passejo pels carrers "porteños" i la primera vegada que visit la Casa Rosada. Agradable sorpresa comprovar la cuidada presència de la dona a tot l’edifici presidencial i, particularment en el Salón Mujeres Argentinas (Evita Peron comparteix protagonisme amb, posem pel cas, Mercedes Sosa o amb la dirigent mapuche Aimé Paine). De la col·lecció de quadres regalats pels dirigents llatinoamericans amb motiu del bicentenari de la independència d’Argentina que s’exposen, em cridà particularment l’atenció el regalat pel President de Venezuela Hugo Chavez. És un retrato de Manuela Saez que va ser companya de Bolívar amb una llegenda que diu “Si nuestros indios siguen pidiendo limosna, si nuestros hijos siguen en la calle muriéndose de mengua, ¿de qué sirvió la intendencia?”. Tota una declaració de principis molt actual!
 

Un dels dies que som a Bons Aires és dijous i els dijous a les 15 hores las Madres de la Plaza de Mayo tenen la seva manifestació setmanal. Resulta bastant patètic observar la divisió entre elles. Primer desfila la comitiva de las Madres de Plaza de Mayo Linea Fundadora i després l’ Asociación Madres de Plaza de Mayo que presideix Hebe de Bonafini. Donam una volta a la “Pirámide de la Plaza de Mayo” amb cada una de les associacions, però no em puc estar de simpatitzar més amb la primera associació. La de Bonafini em sembla massa governamental, kirchnerisme sense matisos. Tot i que els mèrits de les presidències de Néstor Kirchner i de Cristina Fernández de Kirchner són molts i, no debades, segons l’informe 2013 del Programa de nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), l’índex argentí del desenvolupament humà és força positiu.
 
 
Més enllà dels tòpics turístics, Bons Aires és una ciutat fascinant; fins i tot ho és el cutrerío de Caminito o l’especulació inmobiliaria de Puerto Madero. Però el que és imprescindible és, a parer meu, poder passejar per la zona La Recoleta (la visita al Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- va ser una agradable sorpresa, que constatà la meva ignorància sobre la pintura moderna llatinoamericana). Gaudir tot el que es pugui del barri de San Telmo i perdre's per Palermo. Una zona de pel·lícula no només, encara que també, de Ricardo Darín.

Tot i el “Subte” i l’amabilitat dels taxistes (els carrils bici estan en plena expansió), les grans distàncies són una de les característiques de Bons Aires, i els menjars s’han de gaudir amb la tranquil·litat dels grans plaers. I, és clar, el temps passa volant. No hem tingut temps d'anar a una "milonga" ni a una sala de tango. Tant se val, a la ciutat de La Plata gaudírem d’un recital de tango a un local molt autèntic i gens turistitzat (en el Distrito V), que va reparar amb escreix la manca de temps a la Capital Federal. Abans d’anar, a la capital de la Província de Bons Aires, havíem rodat per la Patagònia argentina i xilena. Però això és una altra història

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada