Grècia, Syriza, l’herbeta i el marduix

Feia falta. I els amics de SinPermiso, com sol ser habitual, han estat a l'aguait. Ahir remetien un imprescindible especial sobre Syriza, la negociació en l'Eurogrup i la llista de reformes proposades per Varoufakis. És un material (disponible aquí) amb informació  útil  per a tapar moltes boques de tertulians i tertulianes que fa dies pontifiquen sobre una suposada conversió d'Alexis Tsipras al neoliberalisme més convencional. És un desmentiment a moltes informacions a mitges i  desinformacions publicades i radiades en gairebé tots els mitjans de comunicació, incloent-hi els suposadament progressistes. (Vegeu un exemple aquí.) Hi ha massa ganes de donar a entendre que el Govern de Syriza ha abdicat del seu programa electoral. Volen fer-nos creure que tots són iguals, que només hi ha una política econòmica i social aplicable. Que no hi ha alternativa a la política depredadora de la dignitat humana.

Aquest comentari d’avui podria acabar aquí, tot i que reiterant el suggeriment perquè llegeixin la informació que ens ha subministrat SinPermiso, però no em puc estar de referir-me a la inclusió en la llista de reformes proposades per Varoufakis -i acceptades per l'Eurogrup!-, d'un esquema de Renda Bàsica. En concret la proposta diu literalment:

“Establir un vincle més estret entre les cotitzacions a la seguretat social i els ingressos, racionalitzar les ajudes i prestacions, reforçar els incentius per a la declaració del treball assalariat, i proporcionar assistència dirigida als empleats d'entre 50 i 65 anys, a través d'un esquema de renda bàsica garantida, a fi d'eliminar la pressió social i política de la jubilació anticipada, que sobrecarrega els fons de pensions".

Des de la perspectiva dels que defensem la total i plena implantació de la Renda Bàsica,  aquesta proposta potser una petita passa, però una passa molt positiva. Veurem com evolucionen els esdeveniments a Grècia i com es van consolidant les accions del Govern grec de Syriza. De moment em permetran que els digui el que la meva padrina solia dir: “Ja et conec, herbeta, que et dius marduix”. Es digui el que es digui per aquestes contrades, a Grècia el canvi ha començat. Els turbo-neoliberals seguiran  dient que és herbeta però, veritablement, és marduix. 

Publicat  origialment a  El Periscopi (27-02-2015) 

Grècia, Europa, el savi, la lluna i el dit

Amb cada notícia sobre la reunió de l' Eurogrup que ha acordat la pròrroga per quatre mesos del rescat de Grècia, no he pogut estar de recordar el famós proverbi xinès que diu: “Quan el savi assenyala la lluna amb el dit, l'idiota mira el dit”.

Si hom llegeix la lletra petita dels acords, entendrà perquè el cap del govern grec, Tsipras, ha d'advertir als seus conciutadans i conciutadanes  que se'ls acosten greus dificultats. Recordin que avui mateix el govern hel·lè  ha de presentar el programa de reformes a la troica, dita ara “les institucions” (pens que la nova denominació del trio format per CE, BCE, i FMI, hauria de ser “les institucions de les forces dels privilegis”). Veurem si aquestes reformes -que no tenen per què ser únicament més austeritat que provoqui més benestaricidi (fi del benestar)-, satisfan l'insensat vici de l'austeritat sense pietat per als no rics d'aquestes institucions i especialment de Berlín.

Val a dir que d'allò més impresentable que he llegit aquest cap de setmana han estat, sens dubte, les declaracions del ministre de finances alemany, Wolfgang Shscäuble, dient que Tsipras "tindrà dificultats per explicar l’acord al poble grec" (sic), i entre el més sensat caldria citar l'article de Sami Naïr en què afirma que: "S'ha demostrat no només que la majoria de l'Eurogrup no vol canviar la política d'austeritat sinó, més encara, rebutja l'expressió de la sobirania popular nacional quan aquesta topa amb l'estratègia monetarista vigent."

Tanmateix els acords de l'Eurogrup sobre Grècia, els seus continguts i reaccions no deixen de ser el dit del savi que apunta a la lluna. I la lluna? El fet veritablement important d'aquest assumpte és l'informe de Càritas Europa que, amb el títol "Pobresa i desigualtats a l'alça: L'única solució que es necessita són sistemes socials", es va donar a conèixer divendres de la setmana passada. Malauradament el text complet de l'informe només està disponible en anglès, però aquí tenen el resum executiu perquè es facin càrrec de la contundència d'anàlisi de l'ONG catòlica. Em sembla un encert posar al centre d'atenció l'avaluació de l'Estratègia europea 2020. El contrast entre l'objectiu d'Europa 2020 com a estratègia de creixement i la realitat de l’austericidi és brutal. De la proclama que "en un món en transformació, volem que la UE tingui una economia intel·ligent, sostenible i integradora. Aquestes tres prioritats, que es reforcen mútuament, contribuiran que la UE i els seus Estats membres generin alts nivells d'ocupació, productivitat i cohesió social”, hem passat a un panorama desolador d'empobriment, descohesió social i pobresa laboral, especialment en els set països de la UE més durament colpejats per la crisi econòmica: Xipre, Irlanda, Itàlia, Portugal, Romania, Espanya i, lògicament, Grècia.

En definitiva, mentre el savi apunta a la dramàtica situació de les víctimes europees de la crisi i als dèficits democràtics de la UE, el neci mira com posar-ho difícil al nou govern grec. Una cruel mesquinesa!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (23-02-2015)

PS: Cit amb molta freqüència informis de Càritas. És cert que és una ONG cristiana, catòlica i romana molt allunyada en el meu laïcisme militant (sóc d'Europa Laica), però és igualment cert que és difícil discrepar de les seves anàlisis sobre pobresa. 

El perill de passar d’aturat major de 45 anys a inocupable

No deixa de ser paradoxal que els mateixos que van provocar la crisi econòmica de 2007 insisteixin a perllongar la crisi social. Els mateixos assessors de, posem per cas, Lehman Brothers o de l’FMI són els que ens recepten el retard de l’edat de jubilació i la prolongació de la vida laboral.

Però, lluny d’‘allargar la vida laboral’, el que ha succeït és que, per una banda, cada vegada costa més iniciar qualsevol trajectòria laboral i/o professional, per la qual cosa s’ha provocat un alarmant atur juvenil. I, per un altre costat, a molts dels que, en millors èpoques, van iniciar les seves carreres ocupacionals, se’ls ha abocat a una dinàmica de precarietat i de múltiples interrupcions. Quan la interrupció es produeix a una edat relativament avançada –posem per cas la convencional de 45 anys– es plantegen, almenys, dos problemes:

El primer consisteix en una important pèrdua del que la teoria del capital humà identifica com el que s’ha invertit en formació d’aquest capital. Val a dir que, com sabem almenys des de 1963 per les recerques empíriques realitzades per economistes com Theodore W. Schultz, aquesta formació (i experiència) té un valor econòmic monetari de retorn a la societat.

El segon és que creix exponencialment el risc d’‘inocupabilitat’ entre el col·lectiu de població desocupada –sobretot si és de llarga durada– d’aquestes edats que, pel que sigui, no té ni formació ni habilitats suficients per reinserir-se en un mercat de treball més exigent i competitiu. La categoria de persona inocupable es va començar a utilitzar a Llatinoamèrica per analitzar les conseqüències dels plans d’ajustament neoliberal aplicats precisament per l’FMI. Des de llavors, sabem que una atenció de baixa intensitat a la població desocupada major de 45 anys no fa altra cosa sinó incrementar la inocupabilitat. Precisament això és el que s’ha fet. Les Polítiques Actives d’Ocupació ni hi han estat ni se les espera, s’ha eliminat el subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys i s’ha retallat el de persones aturades majors de 52 anys. Una autèntica desinversió social!

Article publicat a l’AraBalears (22-02-2015) 

Menys Europa: menys igualtat en els treballs de cura

Un any més i ja són tres dediquem un dels nostres Temes socioeconòmics Gadeso a analitzar el que va passar l'any 2014 a l'àmbit de la conciliació de la vida familiar i personal amb la laboral i/o professional. Al número 48 d'aquesta publicació digital de la Fundació Gadeso que com totes està a l'abast de tothom a www.gadeso.org, trobareu l'anàlisi de les dades acumulades de l'any passat i la seva evolució en el període 2008-2014 quant a les prestacions de la Seguretat Social a Balears per maternitat i paternitat i excedències per a la cura de fills i filles i familiars. Val a dir que aquestes prestacions són actualment gairebé les úniques polítiques públiques que s'apliquen per a promoure la conciliació. Tingui's en compte, per una banda, que les retallades han afectat amb especial incidència el desenvolupament de l'atenció a les persones en situació de dependència i, per una altre costat, que la necessitat d'invertir en els nens i nenes (escolarització obligatòria, pública i gratuïta de 0 a tres anys, etc.), tan insistentment proposada per autors com ara Gösta Esping-Andersen, és una política inèdita en aquestes contrades.

Dit l'anterior, quines són les dades més rellevants? Succintament, serien les següents. Primera: l'any 2014 les prestacions per maternitat van ser un total de 6.915 (una baixada gairebé del 3% en relació a l'any anterior) i en el període 2008-2014 han baixat un 23,3%. Segona: la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%. Recordeu que la durada del permís per maternitat és de 16 setmanes ininterrompudes (ampliables en alguns casos), i que la majoria del temps obligatòriament l'ha de gaudir la mare, però una part pot ser pel pare. Tercera: el permís per paternitat és independent del de maternitat, és voluntari i és una prestació relativament "jove" doncs va començar a funcionar l'any 2007. Idò bé, des de l'entrada en vigor del permís per paternitat, tres de cada deu pares no en fan ús, i el nombre de pares que han gaudit del permís per paternitat ha descendit en 2014 un 20,9% en relació a 2008. I quarta: la feminització de la cura de familiars és total: En el període analitzat (2008-2014) la proporció de dones sol·licitants d'excedències per cura de familiars no ha baixat del 90%. L'any 2014 es registra el percentatge més baix del període amb un 90,5%.

Malgrat que la cura de les persones és consubstancial amb la nostra existència, car que, a tall d'exemple, si algú no acosta al nadó al pit de la mare o a una font d'alimentació alternativa el nadó morirà, tot plegat ens indica que estam prou allunyats d'un repartiment paritari d'aquestes tasques vitals. Però el que em sembla més greu és que això susciti tan poc debat polític i social. Hi ha motius per a la preocupació. No sé massa bé si és veritat, però la dita popular diu que "el temps és com la mula, no recula". El que sí sé perquè empíricament està constatat és que els drets d'igualtat de gènere sí que és fàcil que reculin. En relació al Temes socioeconòmics Gadeso que coment, em tem que el títol de "Es manté la feminització dels treballs de cura" servirà per a bastants dels anys vinents. No és un pronòstic gratuït, ans al contrari, basta recordar que les polítiques d'austeritat sense pietat per als no rics, no entenen que la igualtat és una inversió. I, per acabar d'arrodonir-ho la nova Comissió Europea presidida per Jean-Claude Juncker es planteja la retirada de directiva europea sobre baixes per maternitat que fa gairebé quatre anys el Parlament Europeu va aprovar i que, entre altres coses, significaria un mínim de 20 setmanes de baixa per maternitat remunerada, a més de reforçar altres drets com el de la paritat en la cura dels fills recents nats. Ho tinguin per ben segur: Si l'Europa social recula, recula la igualtat de gènere i la consideració social, econòmica i política dels treballs de cura de les persones, i avança la UE de la mercantilització.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-02-2015) 

"Reset " sindical

Alguns diccionaris tradueixen el terme anglès reset com a “reajustar". Altres ens expliquen que el que es vol dir amb aquesta paraula és l'acció de reposar, reiniciar i, tot seguit, la posada en condicions inicials d'un sistema. Aquesta darrera accepció és la que defens haurien de fer els sindicats arreu del Regne d’Espanya i de les Illes Balears. A què ve ara això de reset sindical? Idò té a veure amb la notícia certament cridanera que ahir comença a publicar el diari El País i que avui segueix amb el que promet ser un serial. Estem, idò, davant un altre escàndol relacionat amb els sindicats i, entre EROs d’Andalusia, cursos de formació, etc., van...

Pot ser que la “donació” de més de 8 milions d’euros de bancs i caixes a  Federació  de CCOO de banca i els pagaments de sobresous a lliberats sindicals, sigui absolutament legal. Segur que hi haurà tota una panòplia d’explicacions i justificacions sobre les despeses de menjars i viatges. Però és mal de presentar des d'un punt de vista ètic. Són pràctiques que minen la reputació exemplar del sindicat davant la ciutadania en general i, en particular, davant les víctimes de la crisi-estafa. I si els sindicats perden la reputació d’exemplaritat, perden la capacitat de mobilitzar voluntats... i sense mobilització no hi ha ni resistència ni avanços igualitaris.

I tanmateix no sóc tan innocent com per oblidar la guerra bruta de les forces dels privilegis contra el sindicalisme. Tampoc crec que el neguit que provoquen determinats escàndols de corrupció i de males praxis sindicals, hagi de provocar una actitud justificativa a la defensiva del moviment sindical. Ans al contrari, ara és l’hora de l’ofensiva. Sens dubte la crisi ha capgirat els mercats de treball que ja no garanteixen la no exclusió social. En la societat dels tres tercis (un terç dels ben instal·lats, l’altre dels proletaris integrats a la roda del consum i classes mitjanes, i un tercer dels marginats i exclosos) i en un marc socioeconòmic en la que la cohesió social sembla ser antagònica amb la competitivitat, els sindicats tenen serioses amenaces d'irrellevància en el renovat conflicte capital-treball. Però el sindicalisme és ara més necessari que mai, i per això té moltes oportunitats si sap afrontar de debò i amb valentia els reptes. (Vegin aquí les reflexions dels investigadors del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT), Oriol Barranco i Óscar Molina).

Les amenaces, els reptes i les oportunitats, aconsellen un reset sindical que, a parer meu, passa per: 1.- Que CCOO i UGT engeguin un procés d’ unificació d’ambdues estructures sindical a la que hi estarien convidats tota la resta de sindicats. Hauria de ser un procés en igualtat de condicions per a tothom i el resultat una nova confederació sindical amb un programa reivindicatiu i organitzatiu totalment renovat. 2.- Un canvi en el model de representació sindical. S’han d’acabar amb les competitives eleccions sindicals, i s’ha de passar al sistema cooperatiu de l'afiliació sindical. I a partir d’això es podrà parlar d’un altre discurs i una praxi sindical diferent. 3.- Un codi ètic extraordinàriament rigorós pel funcionament de la nova confederació sindical.

La posada en condicions inicials  del sindicalisme és tant complicat i difícil com necessari. A grans mals, grans remeis. Com més es trigui pitjor pel 90% de la ciutadania no rica.

Mercats turístics empobrits

La lectura d'un article d'un dels editors del diari britànic The Guardian, Patrick Wintour, em va posar sobre la pista de l'interessant informe “Monitoring poverty and social exclusion 2014” de la Fundació Joseph Rowntree. Les dades que més criden l'atenció es poden resumir en les següents: Vuit milions cent mil persones (4 de 10 famílies aproximadament) tenen un nivell d'ingressos més baix que el considerat mínim per participar en la societat. b) El nombre de persones per sota l'anomenat llindar d'ingressos mínims va augmentar entre 2008-9 (5,9 milions) i 2012-13 en un terç, i l'increment més gran s'ha donat en la segona meitat d'aquest període. I c) L'estudi estableix que en el període 2012-2013 al Regne Unit hi ha un total de 3,2 milions de persones que viuen en famílies monoparentals, de les quals a 2,3 milions no tenen ingressos suficients per “portar una vida adequada”. Val a dir que entre els indicadors britànics de pobresa o carència material, està el de no poder realitzar unes vacances d'una setmana en el país.

D'altra banda, aquesta setmana hem conegut l'informe de EAPN-Espanya (Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social o European Anti Poverty Network, en anglès). Aquest informe ja el vaig comentar en aquest Babord. No obstant això, ara m'interessa ressaltar dues informacions referides al conjunt del Regne d'Espanya. 1.- L'any 2013 un 27,3% de la població estava en situació de risc de pobresa i/o d'exclusió social (AROPE). És a dir, en termes absoluts 12.866.000 persones manquen de la renda mínima per portar una vida adequada. Aquesta dramàtica situació, cal completar-la amb una no menys dramàtica: Un 11,7% de treballadors en situació de pobresa, la qual cosa ve a demostrar, una vegada més, que no qualsevol treball protegeix de la pobresa. Recordin que un dels indicadors espanyols de pobresa o carència material, és el de no poder permetre’s tenir ni tan sols una setmana de vacances a l’any.

A Alemanya se sap que creix la desigualtat, que es precaritza una part del mercat laboral a base de Mini Jobs a balquena. Lamentablement des que va esclatar l'escàndol de la manipulació de la informació sobre la pobresa (vegeu aquí) poc sabem del tema. En qualsevol cas, és fàcil suposar que la situació no és de flors i violes.

Conclusió doble: Primera, si Europa no afluixa en les polítiques d'austeritat mal entesa, i aposta per mesures de creixement i de mercats laborals veritablement inclusius, els principals mercats emissors de turistes cap a les Illes Balears es ressentiran. Segona, per alguns (per a les forces dels privilegis) aquest model de desigualtats ja els va bé. És el seu model de societat. Pot ser que aquests -les elits turístiques locals- no vagin tan mal encaminats en apostar per un turisme únicament de luxe. S'acaba el somni del proletariat europeu fent vacances en massa a les costes mediterrànies? Veurem...

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (13-2-2015) 

Cal recuperar la funció integradora del mercat laboral

A qualsevol persona que no visqui força allunyada de les preocupacions humanes li haurien de preocupar les carències materials de la població. La bona o mala situació econòmica s’hauria d’avaluar en funció d’aquesta capacitat de distribució del model econòmic. En aquest sentit, i prenent en consideració que, ens agradi o no, el treball remunerat encara ara és el menys dolent dels instruments que s’han ideat per a redistribuir la riquesa que es crea, resulta del tot necessari avaluar el funcionament dels mercats de treball des de la perspectiva de la qualitat de l’ocupació. Si a més volem que la distribució de la riquesa es faci en marcs institucionals democràtics, serà clau avaluar el grau de democratització de les anomenades relacions laborals. Dit altrament, qualsevol persona que tingui un mínim d'empatia amb els ciutadans i les ciutadanes, estarà interessada per saber si les persones que tenen una ocupació (assalariada o no) poden, si són joves, albirar un futur d’emancipació, o -si és que s´emanciparen en una època de major progrés compartit- arribar a fi de mes amb les necessitats bàsiques de la llar cobertes. Els que filin més prim es preocuparan també de saber si tenir un contracte laboral o ser autònom dependent equival a entrar en una categoria de "ciutadania a temps parcial", és a dir, amb els drets de ciutadania suspesos durant la jornada laboral.

Aquests són les qüestions que en l´actual fase de la crisi sociolaboral, i malgrat l´establishment polític-empresarial miri únicament algunes xifres del mercat laboral, han esdevinguts en fonamentals. Hom pot afirmar que la creació de llocs de treball de mala qualitat no és una bona notícia en termes de cohesió social i de democràcia de debò, ans al contrari, l'extensió de la pobresa laboral impulsa la desigualtat i, alhora, empobreix la democràcia. Acab de referir-me a l´actual fase de la crisi sociolaboral i, potser, això necessita una breu explicació: Sóc de l´opinió que no estem a prop de la superació dels efectes que la crisi ha provocat en el mercat laboral de les Illes Balears. El que passa és que hem entrat en una nova fase -propiciada institucionalment per la Reforma Laboral de 2012- caracteritzada per la negació de la funció integradora de l´ ocupació remunerada, sigui assalariada o autònoma. Per aprofundir en aquest plantejament em permetran que els recomani el número 47 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) que hem titulat "2011-2014: Quatre anys d´aprofundiment en la precarietat laboral".

Les dades són tossudes, i contràriament als discursos sobre una discutible creació d´ocupació i de reducció de l´atur, el que es pot constatar és un evident creixement de noves precarietats que empobreixen a una part de la població ocupada. Però, quines són aquestes noves precarietats? A més de la devaluació salarial, l´EPA ens informa de les següents: Per una banda l´augment dels "treballadors independents o empresaris sense assalariats", els popularment anomenats "falsos autònoms". En el període 2011-2014 aquest grup d´ocupats ha tingut un estirabot del 12,6%, mentre que el col·lectiu de persones assalariades només ha crescut un 2,5%. Un segon factor és la temporalitat. Malgrat els incentius a la contractació indefinida i que algunes relacions fixes amaguen una real temporalitat (contracte indefinit amb un període de prova de dotze mesos i Fixos Discontinus), el percentatge de població assalariada amb contractes temporals no ha sofert grans variacions a la baixa. Ans al contrari, en els darrers tres anys s´observa una tendència a l´alça. En qualsevol cas, el més significatiu d´aquests anys és l´augment de la temporalitat extrema. Mes rere mes, el SOIB informa que el nombre més gran de contractes registrats són els que tenen una durada de menys de tres mesos. El balanç, en termes d´EPA, és contundent: El nombre de persones assalariades amb contracte de menys d´un any d´antiguitat a l´empresa ha crescut gairebé un 16% des de l´entrada en vigor de la darrera Reforma Laboral.

Amb tot, el factor "estrella" de la nova precarietat laboral és el treball a temps parcial. Cal recordar que, en alguns indrets, a aquestes relacions laborals parcials no desitjades se´ls anomena d´atur parcial. Idò aquests particulars "Minis Jobs" han augmentat un +16,5%, i ho han fet tant els temporals (+17,1%) com els indefinits (+16,2).

S´acumulen, idò, les evidències que en el període 2011-2014 s´ha promogut un model de creixement econòmicament fràgil, socialment injust, i en el que l´augment de la pobresa laboral explica que la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social AROPE (acrònim de At-Risk-Of Poverty and Exclusion) que, no debades, incorpora els components relacionats amb la qualitat de l´ocupació, sigui a les Illes Balears sempre més elevada que la calculada únicament basant-se en les persones que no arriben al llindar de la pobresa. Tot plegat demostra que, per albirar un horitzó de prosperitat per a tothom, cal recuperar la funció integradora del mercat laboral. Hem de tornar a la situació en la qual tenir una ocupació sigui sinònim de no tenir risc d´exclusió social. Aquest és un repte tan urgent com oblidat en aquests darrers quatre anys.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-2-2015)

J.R. Bauzá: és la pobresa, estúpid!

“Aquesta legislatura ha estat la legislatura de l'ocupació”. Sense cap complex això va ser el que va dir J.R. Bauzá al Parlament de les Illes Balears. El president no va triar un bon dia per bravejar. Mentre feia aquesta afirmació, l’EAPN-Espanya (Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social o European Anti Poverty Network, en anglès) donava a conèixer el seu quart informe, que avalua el grau de compliment de l'objectiu d'inclusió social especificat en l'Estratègia 2020, mitjançant l'estudi de l'indicador AROPE (acrònim de At-Risk-Of Poverty and Exclusion).  L’estudi titulat “El estado de la pobreza” (consultar aquí) ,  és d’obligada lectura per a qualsevol persona interessada a conèixer  els efectes socials i humans de la crisi.

La importància d'aquest informe és precisament l’anàlisi que fa d’aquest indicador, relatiu al percentatge de població que es troba en risc de pobresa i/o exclusió social, i que agrupa tres subindicadors que mesuren pobresa, privació material i baixa intensitat de treball en la llar. Per evitar confusions s’escau dir que l' AROPE i la Taxa de Pobresa són indicadors diferents, puix mesuren coses diferents. El primer mesura pobresa i exclusió en el seu conjunt, i el segon només pobresa en termes de renda. El primer és més complet i el segon més limitatiu. La taxa AROPE ens permet comparar-nos amb la resta de regions europees, mentre que difícilment això es pot fer si utilitzem la taxa de pobresa.

El gran valor de l'informe de l’EAPN és que retrata unes Illes Balears en les quals la societat avança cap a una creixent descohesió i dualització, i cap a una major desigualtat. Les dades són prou clarificadores: El valor AROPE per a les Illes Balears l'any 2013 (última dada disponible) és del 27,8% (per sobre del conjunt del Regne d'Espanya, a on es va situar en un 27,3%). Això vol dir que en el període 2009-2013 el percentatge de població illenca en risc de pobresa i/o exclusió social ha crescut un 3,5%, i en els anys de govern de Bauzá no ha deixat de créixer. Si comparem els anys complets d'aquesta legislatura 2012-2013, ha crescut un 2,9%.

No els cansaré amb altres dades que s'inclouen en l'informe de l’EAPN-Espanya, però sí que els puc assegurar que el fet que a les Illes Balears l'any 2013 hi hagués un total de 309.045 persones pobres i/o en risc d'exclusió social té a veure amb la prolongació de l'atur de llarga durada, que no ha estat atès amb Polítiques Actives d'Ocupació des del Consolat de la Mar. Però també influeix, i molt, el deteriorament de la qualitat de l'ocupació. Val a dir que moltes d’aquestes persones són ocupades o, més exactament subocupades com a treballadors i treballadores pobres.  Això últim és el que explica que la taxa AROPE sigui a les Illes Balears superior a la calculada únicament basant-se en el percentatge de persones que estan per sota del llindar de la pobresa.

En definitiva , encara que no ho digui el manual de campanya del PP, les ciències socials fa molt temps que distingeixen entre ocupació i subocupació. La subocupació genera pobresa laboral, per tant em sembla pertinent recordar a J.R. Bauzá, parafrasejant a l’assessor de campanya de Bill Clinton, que la qüestió és la pobresa, estúpid!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (11-2-2015)

Campanya electoral i d’empatia amb la ciutadania

No hi ha dubte que la campanya electoral ha començat. Sembla que les qüestions relacionades amb el mercat laboral seran un tema important en el debat polític d’aquests mesos que vénen. Sobre aquest assumpte es farà demagògia a balquena. Des dels àmbits governamentals ens embafaran amb xifres -ja ho fan a la premsa escrita i a les tertúlies- i, des de les posicions no governamentals intentaran abaixar el to d’un triomfalisme que té molt de propagandístic.

A uns i altres els hi convindria tenir present que l'ocupació remunerada (assalariada i autònoma), a diferència del treball no remunerat, té un valor de canvi, és a dir, a canvi de l'ocupació es reben ingressos. Per aquest motiu la qualitat de l’ocupació és clau (són suficients els ingressos? És just el canvi?). És a dir, qualsevol persona que tingui un mínim d'empatia amb els ciutadans i les ciutadanes, estarà interessada per saber si les persones que tenen una ocupació poden, si són joves, albirar un futur d’emancipació, o -si és que s’emanciparen en una època de major progrés compartit- arribar a fi de mes amb les necessitats bàsiques de la llar cobertes.

El que és cert i segur és que contràriament als discursos sobre una discutible creació d’ocupació i de reducció de l’atur (en termes d'hores d’ocupació remunerada, l’atur estaria pujant), el que es pot constatar és un evident creixement de noves precarietats que empobreixen a una part de la població ocupada illenca. D’això se’n parla amb bastant detall en el número 47 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO (disponible aquí) titulat “2011-2014: Quatre anys d’aprofundiment en la precarietat laboral”.

A més de la devaluació salarial (les dades de l’Agencia Tributaria són clarificadores), l’EPA ens informa de les següents: Per una banda l’augment dels “treballadors independents o empresaris sense assalariats”, els popularment anomenats “falsos autònoms”. En el període 2011-2014 aquest grup d’ocupats ha tingut un estirabot del 12,6%, mentre que el col·lectiu de persones assalariades només ha crescut un 2,5%. Un segon factor és la temporalitat. Malgrat els incentius a la contractació indefinida i que algunes relacions fixes amaguen una real temporalitat (contracte indefinit amb un període de prova de dotze mesos i Fixos Discontinus), el percentatge de població assalariada amb contractes temporals en els darrers tres anys té una tendència a l’alça i un augment de la temporalitat extrema. (El nombre de persones assalariades amb contracte de menys d’un any d’antiguitat a l’empresa ha crescut gairebé un 16% des de l’entrada en vigor de la darrera Reforma Laboral). Amb tot, el factor “estrella” de la nova precarietat laboral és el treball a temps parcial. Cal recordar que, en alguns indrets, a aquestes relacions laborals parcials no desitjades se’ls anomena d’atur parcial. Idò aquests particulars “Minis Jobs” han augmentat un +16,5%, i ho han fet tant els temporals (+17,1%) com els indefinits (+16,2).

En definitiva, parlar de qualitat de l’ocupació no és un caprici. Les xifres d’atur i d’ocupació si no s’analitzen posant-li cara i ulls, poden provocar una manca d’empatia que en campanya electoral pot ser letal. Vius i ungles!

Publicat originalment a www.elperiscopi (10-2-2015) 

La ciutadania explica el que significa el TTIP

És molt decebedor que les vicissituds de les negociacions i els continguts concrets del que s'està negociant entre la UE i EUA, no tinguin molta més presència al debat polític i mediàtic. L'absència d'un bon debat entorn del TTIP (TTIP són les sigles de Transatlantic Trade and Investment Partnership, és a dir, de l'Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió entre la UE i els EUA) és una prova més de la baixa intensitat democràtica del nostrat sistema de representació política. Quins són les propostes concretes de la UE en les rondes de negociació del TTIP? Per què el PP és tan entusiasta d'aquest nou tractat desregulador? Per què té tanta pressa què culminin les negociacions? Quin és la posició del PSOE i de CiU? Per què el Congrés dels Diputats és un gran absent en aquest debat? Moltes preguntes sense respostes quan els negociadors ja han iniciat la vuitena ronda de contactes.

He explicat algunes coses sobre el TTIP en diversos articles publicats en aquest mateix espai. Un es titulava “TTIP: els pirates ja són aquí”, un altre “Contra la foscor del TTIP”, i un tercer que vaig titular “TTIP: “fracking” a la democràcia”. Però el fonamental és saber que si ha existit alguna llum sobre aquestes fosques negociacions, és fruit de la pressió de la societat civil,  i d'algunes organitzacions polítiques alienes a la “gran coalició” que governa les institucions de la UE. A Mallorca també ha estat la ciutadania la que s'ha organitzat i mogut per explicar de què va això del TTIP i mobilitzar a la ciutadania en contra d’un tractat demolidor per a la democràcia, els drets socials i l’equitat ecològica. Aquesta tasca pedagògica i mobilitzadora és el que, des d'aquest passat estiu,  està fent la Plataforma No al TTIP Mallorca. Precisament aquesta plataforma ha organitzat un cicle de xerrades que sota el títol de “Tractats de lliure comerç (TTIP, TISA i CETA): com afecten la teva vida?”, s'inicia avui. (Aquí tenen el programa complet).

Aquestes activitats de la Plataforma No al TTIP Mallorca es desenvolupen en uns moments clau. D'una banda, creix l'oposició de l'opinió pública europea i nord-americana. Un bon exemple d'això és la cada vegada major unitat de criteri entre el sindicalisme d'un costat i l’altre de l’Atlàntic. Vegin, a tall d’exemple, aquesta declaració en la qual les grans organitzacions sindicals nord-americana i europea afirmen que “la Federación Americana del Trabajo-Congreso de Organizaciones Industriales (AFL-CIO) y la Confederación Europea de Sindicatos (CES) exigen un compromiso por parte de la Unión Europea y de los Estados Unidos para lograr un acuerdo de "estándar de oro", que mejore las condiciones de vida y de trabajo a ambos lados del Atlántico y proteja contra cualquier intento de utilizar el acuerdo para reducir los estándares o atentar contra la toma de decisiones democrática.” D'altra banda el nou govern Grec ha dit que no ratificarà el TTIP (El ministre grec d'Exteriors, Georgios Katrougkalos, ha dit: “Puc assegurar que un Parlament on Syriza tingui la majoria mai ratificarà aquest tractat.”)

En definitiva, hi ha moltes raons per començar aquest fred cap de setmana, amb un assumpte que, malgrat l’intent dels poderosos de secretar el debat, està molt calent.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com

Dades d’atur: “Vuits i nous i cartes que no lliguen”

Cada mes és més fatigós explicar les xifres d'atur registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social. Donat que aquestes dades mensuals, provinents de registres administratius són tan poc sòlides, i que als països seriosos es parla de la situació del mercat laboral únicament amb les dades trimestrals provinents dels respectius instituts d'estadística, no tinc clar que sigui convenient insistir en aquest intent de descodificació.

Però, un mes més, no he pogut resistir la temptació de recordar la següent obvietat: Ara com ara, el més important és saber: a) quantes persones desocupades s'han desanimat (no apuntant-se al registre del SOIB o migrant a altres indrets); i b) quantes de les 354.080 afiliacions a la Seguretat Social de gener 2015 són d'unes poques hores, i quantes del mateix mes pertanyen a la mateixa persona (i s'han computat per calcular la mitjana). Sense saber això, les xifres que se'ns presenten són “vuits i nous i cartes que no lliguen”.

Dit això,  convé aclarir algunes coses menys obvies de les xifres de gener de 2015: Se'ns parla d'una xifra de 83.066 persones en atur registrat i es valora com a positiu el descens interanual de 7.669 persones inscrites en aquest registre (el 8,45%). Però no se'ns hauria de passar per alt que la xifra de demandants d'ocupació és de 146.111 persones (inclou a totes les persones fixes discontínues que estan en desocupació) i que  la variació interanual d’aquesta xifra és bastant més modesta: Un -4,9%. D'altra banda, em pregunto per què no se'ns informa de quantes persones estrangeres en acabar la prestació de desocupació no han renovat la demanda d'ocupació. És molt significatiu que el descens interanual del total de persones apuntades a l'atur registrat hagi estat l' abans comentat (7.669) i que el del col·lectiu de persones estrangeres hagi estat de 16.505 persones. No crec que hi hagi més possibilitats d'ocupació per als estrangers, ans al contrari, la meva hipòtesi és que àdhuc existeix un degoteig de tornada als països d'origen (comunitaris i extracomunitaris) i que en aquest col·lectiu es produeix  amb major intensitat un intens  trànsit cap al treball irregular (economia submergida).

D'altra banda, les dades de contractació són penoses: 23.787 contractes registrats en el mes de gener passat, dels quals només el 13,3% són fixos (incloent els contractes amb un any de període de prova). El 86,7% dels contractes restants són  temporals, i  el 45,8% ho són de molt curta durada(de menys de tres mesos). Curiosament, no s'ofereixen dades de les contractacions a jornada parcial que, com és sabut, és la contractació que està de moda i la que més pobresa laboral genera. I l'altre gran problema, el de l'atur de llarga durada, representa, amb 25.151 persones, el 30,3% del total d'atur registrat.

Per acabar, els coment una dada, una més, que demostra la manca de solidesa d'aquestes dades mensuals del mercat laboral. El SEPE (antic INEM) publica les dades sobre prestacions de desocupació amb un mes de retard. Per tant, ahir vam conèixer les corresponents al mes de desembre de 2014, un mes en el qual la xifra d'atur registrat baixà en 751 persones en relació al mes anterior. Es presentà, com no podia ser d’altra manera,  com a una bona notícia.  Ara sabem que el mes passat la veritable notícia era que, almenys, 17.023 persones havien perdut la seva ocupació. Eren les persones que durant el mes havien estat acomiadades, havien acabat el seu contracte o, en el cas de les persones amb relació laboral fixa discontinua, havien finalitzat el període d'ocupació i, per aquests motius,  van sol·licitar prestacions de desocupació contributives (altres 8.292 van sol·licitar el subsidi). El mes de desembre passat va ser un mes de pèrdua d'ocupació i, malgrat això, la il·lògica d'emprar registres inútils per avaluar el tarannà del mercat de treball, va permetre parlar a alguns de creació d'ocupació. Increïble però cert!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com

Balanç desolador

Els estudis d’Enrique Negueruela, elaborats trimestralment per a la Fundació 1.r de Maig sobre l'evolució de les prestacions per desocupació, han esdevingut fonamentals per conèixer el grau de reculada de la cohesió social. Aquests informes són el complement imprescindible per  arrodonir qualsevol anàlisi dels resultats de l'Enquesta de Població Activa. Precisament fa uns dies ja es va analitzar aquí l’EPA de l'últim trimestre de 2014, i aquest cap de setmana la Fundació Gadeso ha publicat un TEMES SOCIOECONÒMICS que analitza amb major profunditat -i en la perspectiva del quadrienni 2011-2014- aquestes dades. Però faltava l’estudi d'Enrique Negueruela relatiu al quart trimestre de l'any passat, i al conjunt de 2014.  Ara ja està  disponible i dibuixa un panorama desolador.

En els tres mesos immediatament posteriors a una excel·lent temporada turística, a les Illes Balears només un 28,5% de la població aturada té alguna prestació. Atenció: Hi ha vuitanta mil persones en atur que no perceben cap prestació! Filant més prim es pot afegir que: 1.- La menor taxa de protecció la tenen els joves menors de 30 anys, ja que només un de cada deu percep prestació, l'11,6%. Per tant, hi ha més de vint-i-cinc mil joves aturats sense prestacions. 2.- Les persones entre 30 i 44 anys tenen una taxa de protecció del 30,2%. Menys d'un de cada tres percep una prestació i, per tant, més de trenta mil persones d'aquesta edat no són perceptores de prestacions. 3.- La taxa femenina és del 35,1%.

Les dades anuals són, potser,  encara més sagnants: La taxa de protecció de la població aturada durant el conjunt de l'any 2014 ha estat del 29,3%. Val a dir que en un any la taxa de protecció va descendir en 6 punts,  i sobre la de l'any 2011 ha caigut 13,5 punts. Curt i ras: Un balanç desolador!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com