dimecres, 21 de setembre de 2016

Mercat laboral post democràtic (un exemple)

Escena de l’obra de teatre “Sobre el fenomen de les feines de merda” 
Palma Activa és, segons la seva pròpia definició que poden llegir al seu web oficial, “l’Agència de Desenvolupament local de Palma que impulsa el creixement econòmic sostenible i integrador de la ciutat, fomentant la creació i consolidació d’empreses, la capacitació professional i l’ocupació de qualitat des de la cooperació publicoprivada i la proximitat a la ciutadania”.
Doncs bé, fa uns dies aquest organisme, depenent de l’Ajuntament de Palma, que també fa funcions d’intermediació laboral, va fer circular la següent oferta d’ocupació:
“Lloc sol·licitat: Recepcionista de Spa. Data oferta: 14/09/2016. Activitat econòmica: Sanitat i salut. Sector: Privat. Perfil: atenció telefònica, presencial i en xarxes, facturació i vendes, gestió d’agenda de cites, coordinació amb l’equip de treball, control productivitat i d’estoc. Imprescindible diploma en turisme o similar, dos anys d’experiència relacionada, català alt parlat i anglès nivell mitjà parlat i informàtica nivell usuari. Dedicació: de dilluns a dissabte, matins i horabaixes en torns rotatius. Tipus de contracte: contracte eventual amb possibilitat de ser indefinit. Sou: segons conveni. Lloc de Feina: Palma”
Em va deixar estupefacte per diverses raons, entre les quals destacaria les quatre següents:
I.- Per la multi funcionalitat del perfil sol·licitat. Més que recepcionista de Spa, el que es demanda és una persona que “faci de tot” -des de l’atenció al públic, pròpia d’una persona ocupada en una recepció, a tasques de control de facturació, control de productivitat, etc.- Això ja no és polivalència funcional. És, més aviat, un component més de l’absència de seguretat en el lloc de feina, un component bàsic de la precarització laboral. Val a dir que una indefinició de funcions laborals és font de riscos psicosocials. A tall d’exemple, tot i que no és ni molt menys la causa principal, els efectes psicosocials nocius d’un quadre d’obligacions laborals indefinides, és un dels assumptes que s’investiga en el cas dels suïcidis de France Télécom.
II.- Pel contrast d’unes funcions tan polièdriques, amb unes les condicions contractuals i salarials tan precises: Contractació eventual amb una, només faltaria!, vaga possibilitat de fixesa, i un salari entorn als 30 euros/hora.
III.- Amb tot, allò que més estupefacció em va causar va ser la titulació acadèmica requerida com a “imprescindible”. Ni més ni menys que un “diploma en turisme o similar”. Per a una ocupació no regulat administrativament i no excessivament qualificada, s’exigeix una titulació de grau universitari. Em sembla que és un clar exemple de sobrequalificació.
Aquest fenomen consistent en persones que tenen un nivell de formació superior al que exigeix la seva ocupació s’ha estès com una taca d’oli. En els primers anys de crisi les teories més ortodoxes de l’economia (teoria del capital humà) justificaven el fenomen de la sobrequalificació considerant-ho una situació transitòria com a conseqüència de la dificultat que empresaris i treballadors i treballadores trobessin la informació adequada sobre les possibilitats dels llocs de treball i dels salaris. Segons aquestes teories era simplement un problema d’ajust del mercat, en aquest cas, del mercat de mà d’obra. Però el pas del temps ha demostrat que les teories ortodoxament neoliberals no han encertat, ni en aquest cas ni en gairebé cap. La sobrequalificació no va ser un fenomen transitori, ans al contrari, es va consolidar com un element més de la devaluació salarial i de drets d’aquesta etapa aparentment de post crisi.
Es podria dir, idò, que, amb les normes laborals de la crisi-estafa, s’ha aconseguit talent -format majoritàriament amb fons públics- a low cost. El que, de retruc, posa de manifest, almenys, dues coses: a) El cert menyspreu social i empresarial als títols d’educació superior i a la inversió pública que representen. b) Tot i que segueix sent cert que una major formació va associada a una major taxa d’ocupació (concretament, l’any 2015 a les Illes Balears la taxa d’ocupació va esser del 20%, 52%, 63,2% i 76% segons es tingués, respectivament, educació primària, ESO 1a etapa, ESO 2a etapa, o estudis superiors), en absolut una major formació garanteix una major taxa d’ocupació decent.
IV.- Per acabar amb les meves estupefaccions davant una oferta d’ocupació de Recepcionista de Spa per a la qual es requereix com a imprescindible un títol de grau universitari, he de dir que, a parer meu, que aquesta es difongui des d’un organisme públic és intolerable. Potser ha arribat l’hora que, excepte per a professions regulades, qualsevol organisme públic hauria d’abstenir-se de promocionar la sobrequalificació al nostre mercat laboral.
Ben pensat,  no sé a què  ve la meva estupefacció. A  hores d’ara,  ja hauria de saber que estem en la fase del mercat laboral post democràtic, és a dir, un mercat en el qual els drets de les persones –sobrequalificades o no- són un valor -borsari o no- a la baixa.
Publicat originalment a  El Periscopi  (21-IX-2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada