dilluns, 26 de setembre de 2016

Gent a l’atur i sense càrregues familiars


Des de fa anys, potser massa, l’esquema tradicional de protecció social per atendre la població activa (és a dir, en edat i condicions de treballar) al Regne d’Espanya s’ha articulat sobre dues estructures principals: d’una banda, la denominada Protecció per Desocupació, que, depenent normativament i pressupostàriament de l’Estat central, s’estableix per a atendre les persones que perden una ocupació retribuïda. D’altra banda, les comunitats autònomes (unes molt més que d’altres) han desenvolupat prestacions en el marc dels serveis socials, orientades, encara que no exclusivament, des de l’òptica de la lluita contra l’exclusió social. És el cas de la Renda Activa d’Inserció (RAI) i de la Renda Social que la Conselleria liderada per Fina Santiago ha engegat fa poc.

Fins i tot, encara que amb menor extensió i intensitat, els ajuntaments han implantat el que podríem anomenar algunes prestacions ‘en espècie’, com, per exemple, descomptes en el transport col·lectiu i beques per als menjadors escolars. Aquestes ajudes municipals, igual que les prestacions autonòmiques, van generalment lligades al risc d’exclusió social de les persones potencialment usuàries. Val a dir, però, que en aquest risc de pobresa o exclusió social l’absència d’un treball remunerat és molt important.

El cas és que, per a moltes d’aquestes ajudes, excepte per a les que són contributives, a més del requisit de “manca de rendes” (un eufemisme administratiu per referir-se a la situació de pobresa o, segons els casos, de pobresa extrema) es requereix que la persona que necessita el subsidi o l’ajuda tingui càrregues familiars. Altrament dit, no n’hi ha prou d’estar fregant l’exclusió social, per tenir dret a una ajuda de les administracions. Endemés és condició ineludible tenir un o més membres de la família que depenguin de la persona necessitada, i que la família tingui en el seu conjunt uns ingressos molt minsos. A aquestes altures del segle XXI es continua mantenint un model públic de lluita contra l’exclusió social amb un potentíssim caràcter familiarista. Hom podria concloure que, a aquest efecte, les persones que (voluntàriament o involuntàriament) viuen soles no són ciutadans i ciutadanes amb el dret de no ser discriminades en aquests casos de necessitat.

Aquesta és la qüestió que molt oportunament ha posat sobre la taula l’Associació de Majors Aturats per l’Ocupació de les Balears, AMPEB, amb la campanya “Sense càrregues familiars també menjam”. Pretenen posar fi a la discriminació de tenir dret a un subsidi de desocupació (una vegada esgotades les prestacions contributives) d’únicament 6 mesos de durada si no es tenen càrregues familiars, i de fins a 21 mesos si es reuneix aquest requisit familiarista. I també a les discriminacions que, pel mateix motiu, es donen en els últims estadis de la xarxa de protecció per a la gent aturada, com ara el ‘Programa de requalificació professional de les persones que esgotin la seva protecció per desocupació’ (Prepara), o en gairebé tots els programes i les ajudes d’àmbit autonòmic i municipal.

Les conseqüències de la crisi-estafa i de les retallades ens han deixat un panorama social i laboral desolador. Un exemple: en el segon trimestre d’enguany, l’EPA estimava que a les Illes Balears menys d’una de cada quatre persones en atur tenia alguna prestació per desocupació, i que les dones tenien una taxa tres punts inferior a la dels homes. D’altra banda, en apropar-nos a les dades de protecció per desocupació de les persones majors de 45 s’observa una major taxa de cobertura que la general (una mica més d’una de cada tres persones d’aquesta edat cobrava alguna prestació), però, atenció: la taxa de cobertura de les dones era un 34% inferior a la dels homes.

Sens dubte, el requisit de “càrregues familiars” per tenir dret a determinats subsidis i ajudes en cas de desocupació és una de les causes del baix percentatge de població aturada protegida, entre altres coses, perquè persisteix un elevat atur de llarga durada, i la realitat sociofamiliar ha canviat. Em sembla vergonyós que el sistema de protecció social continuï aliè a allò que determinades marques i plataformes comercials fa anys que van integrar a les seves estratègies de vendes: el fenomen del single. Però, sobretot, no crec que resisteixi una anàlisi amb perspectiva de gènere que, de ben segur, conclouria que el requisit de “càrregues familiars” és clarament discriminatori per a les dones.

Publicat originalment a l'Ara Balears ( 25-IX-2016) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada