diumenge, 11 de setembre de 2016

Myanmar, paradís amagat (1)

Malgrat sigui un eslògan d'algunes agències de turisme, és cert que l'antiga Birmània és, sens dubte, un paradís amagat. Amagat de les grans masses turístiques (suporta amb prou feines uns 3 milions de turistes anuals); dels viatgers més intrèpids (encara hi ha zones del país que, per raó dels conflictes armats ètnics, no es poden visitar); de les prioritats de la UNESCO, que tanta falta farien per garantir una correcta conservació del patrimoni; dels grans titulars de les notícies internacionals quan, al meu entendre, és el país del sud-est asiàtic -segurament per l'empremta i lideratge real d'Aung San Suu Kyi- amb el procés de canvi democratitzador més interessant i amb grans reptes (sobre aquestes coses vaig escriure aquest article).

Fins i tot, és un país relativament amagat  de la història dels excessos de la colonització britànica, potser per la doble colonització que va patir l'antiga Birmània, ja que va ser "integrada" a l'Índia colonitzada. En qualsevol cas, per fer-se càrrec de les atrocitats dels colonitzadors, bé està llegir aquella primerenca novel·la de George Orwell titulada "Els dies de Birmània". Però, malauradament, Myanmar no és un paradís -ni un país- ocult en el mapa mundial dels terratrèmols. La sort, només la bona sort, ha volgut que la terra no tremolés mentre visitàvem Bagan. La veritat és que la Mare Naturalesa és molt considerada amb nosaltres, car, a més de mantenir quietes les falles, i malgrat que era època de pluges, cap fenomen meteorològic ha dificultat el nostre viatge.

Però deixem-nos de dispersions i anem al relat de les impressions del viatge. Un viatge que, en veritat, varen ser cinc.


I.-YANGON


Yangon, malgrat no ser la capital oficial de Myanmar, és la gran ciutat del país. M'agraden les ciutats del sud-est asiàtic que tenen aquest aspecte decadent que dóna l'efecte sobre els edificis de l'abundant pluja. Yangon té, a més, molta vegetació, alguns edificis colonials, i imprescindibles llocs per visitar. El nostre periple es va iniciar amb una visita al Museu Nacional que és de gran utilitat per fer-se una idea (malgrat la mala il·luminació i pitjor retolació) de la història i etnografia del país.

Acabàvem d'arribar, plovia a bots i barrals, i va ocórrer la primera anècdota del viatge: En el museu no es pot entrar la càmera fotogràfica. Se suposa, doncs, que no es poden fer fotografies, però... ja a l'entrada t'adverteixen que no tenen ordres d'impedir l'entrada amb mòbils i fer fotos amb ells. A algú se li ha oblidat renovar les instruccions! Com nosaltres viatgem amb la tecnologia mínima, no poguérem fer ni una foto. Tant se val, el punt important, després de dubtar si entràvem o no, va ser gaudir del museu...

D'altra banda, aquesta primera visita ens serveix per fer-nos càrrec de la quantitat de "subocupació" existent a Myanmar. Per atendre taquilles, porteria, consigna, i vigilància d'un museu amb una afluència de públic més aviat escassa, són un exèrcit d'homes i dones. Durant el viatge tindrem més exemple de "subocupacions", com ara que en cada bus de Yangon treballen tres persones (una condueix, l'altra cobra, i la tercera va anunciant a viva veu les estacions), que en els controls de peatge una persona cobra, una altra guarda els doblers, la tercera retorna el canvi, i una quarta apunta no se sap què. En tot el viatge no he vist una sola persona treballant sola granant el carrer (com a mínim sempre en parella), igualment totes les cambreres de pis que he vist treballaven en parella.

Yangon té molts racons per perdre's (el barri Xinès és un bon lloc per sopar en els llogarets de carrer), i moltes teteries per gaudir del te birmà. La nostra primera visita a una d'elles -sense cap concessió a l'occidentalització i molt propera a la cèntrica Pagoda Sule- va ser una mica accidentada: Demanarem te local, i ens el serviren, com és tradicional, amb llet condensada. Davant la nostra sorpresa insistirem que el que volíem era te sense llet. No sense dificultats aconseguirem que ens servissin una infusió extraordinàriament amarga. Entenem, doncs, que ho endolceixin... Més tard sabrem que el te sol i suau es pren a casa i per acompanyar els menjars.

Al marge d'anècdotes, tres són les visites imprescindibles a la gran ciutat birmana: La Pagoda Botataung (la menys turística, però més autèntica); la Pagoda Chauk Htat Kyi, on hi ha un buda reclinat que, malgrat els seus 66 metres de llarg, és encara més enorme l'estilquix” que impregna el lloc; i, sobretot, l'espectacular i bellíssima Pagoda Shwedagon. Si es té necessitat o ganes de fer alguna compra l'ideal és apropar-se al Mercat Bogyoke Aung San, ara bé, cal anar-hi per pagar alts preus si no s’està disposat a durs regatejos. I no obstant això, els comerços dels voltants tenen uns preus extraordinàriament barats. Ho vaig poder comprovar en comprar per menys de tres dòlars un CD del gran músic birmà O Hlaing Win Maung.

II.- ESTAT DE KAYAH


En l'aeroport de vols nacionals de Yangon em sorprèn topar-me amb un noi que es passeja per la sala d'espera aixecant sobre el seu cap un cartell anunciant els vols. Arribem a la ciutat de Hecho rumb a la capital de l'estat, Loikaw. De camí visitem la cova Myin Dt. Htion i superem definitivament totes les nostres prevencions a anar descalços (en els llocs considerats sagrats, i en alguns privats cal anar amb els peus totalment nus) i perdem el compte de la quantitat  d’estàtues de budes.

Val a dir que aquest estat és una de les zones de Myanmar que és poder visitar des de fa únicament uns anys. Es nota la nul·la turistització als mercats i, en general, als pobles i ciutats. Els paisatges d'arrossers són fenomenals, i el poble Pan Pet (on viu l'ètnia Padaung, a la qual pertanyen les anomenades "dones girafes"), resulta ser -amb sorpresa- una "atracció turística" bastant digna. Bastant menys dignes són els controls dels peatges de les carreteres construïts amb quatre trastos i molt nombrosos en tot el territori birmà. Totes les carreteres, fins i tot les més modestes, són de peatge i a l'entrada i a la sortida de cadascuna de les ciutats i pobles cal pagar uns 200 Kyats (uns pocs cèntims d'euro).

A Loikaw, a més del mercat local sorprenentment net com tots els mercats birmans), cal visitar obligatòriament Ta Kum Taing que és el lloc on tradicionalment la població local rendeix culte als esperits tradicionals -entre les obligacions com a budistes i les derivades de la seva condició d'animistes, no aturen de tenir coses què fer amb el més enllà! La ciutat té dues joies imprescindibles: El temple Myo Nan i, sobretot, la Pagoda Taung Kwe que, en coronar un pujol proper al centre urbà, ens ofereix unes fenomenals vistes de la ciutat de Loikaw i voltants.



L'estat de Kayah és terra de bon te birmà i segurament per això, al poble de Pin Laung aprenem que, al migdia, el millor per acompanyar el menjar, és el te. Veritablement funciona!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada