dilluns, 2 de maig de 2016

Lobby hoteler, modernitats i coses antigues…


Si hom pren en consideració la definició de lobby que fa, posem per cas, Viquipèdia: “col·lectiu més o menys organitzat que, amb estratègies diverses, intenta influir en administracions públiques, governs i parlamentaris per tal que, quan prenen decisions, ho facin afavorint els seus propis interessos o els d’aquells que representen”, és fàcil concloure que no són organitzacions pel diàleg, l’acord, o el consens social. Les constitucions de després de la Segona Gran Guerra reserven aquest paper d’interlocutor econòmic-social a les Organitzacions Empresarials i als Sindicats. Amb tota seguretat, quan l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears en el seu article 15.1 afirma que “els poders públics promouran la participació dels agents econòmics i socials…” no es refereix als lobbys. En una societat democràtica, cadascú ha de jugar el seu paper. Per exemple, en el Regne d’Espanya, Exceltur exerceix de lobby, mentre que la Confederación Española de Hoteles y Alojamientos Turísticos (CEHAT) i la Federación Española de Hostelería (FEHR) fan el paper d’organitzacions empresarials. En el cas de Mallorca i, per extensió de les Illes Balears, les Federacions Empresarials Hoteleres de cadascuna de les illes s’han convertit en híbrids, on pesa més el caràcter de lobby que d’agent econòmic.
Això es va posar de manifest, una vegada més, amb la intervenció de la presidenta executiva de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM), Imma de Benito, divendres 22 d’abril passat en la Jornada de Debat organitzada per l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder, amb el títol “Present i futur del nostre turisme”.
Lluny queden les formes de dirigents hotelers que donaven cobertura a exabruptes com ara “hay que quitar al Presidente o matar al Consejero” (frase de l’hoteler Piñeiro  que va esdevenir en  icònica de la batalla contra l’Ecotaxa en el període  del Govern del primer Pacte de Progrés). Ningú s’imagina que qui representi als hotelers exerceixi, alhora, de piquet contra el Parc Natural de Llevant ocupant un ajuntament. També ha passat de moda el dirigent hoteler “empresari de debò”, és a dir, amb hotels en propietat o en gestió. El que és modern és l’executiu amb un llenguatge propi d’Escola de Negocis (d’aquestes en les quals Florence Noiville, en el seu llibre “Sóc economista i us demano disculpes”, explica quela fórmula que s’ensenya per maximitzar beneficis és “d’una “simplicitat bíblica”: augmentar ingressos i reduir costos, sense ensenyar fins a on es pot portar aquesta lògica).
El cas és que l’exposició de l’executiva hotelera va ser de manual del bon lobbista: Influir per afavorir els seus interessos immediats. Però quins són aquests interessos immediats? Diguem, d’entrada, que no són els mateixos que quant tenien a Bauzá en el Consolat de la Mar, i al conseller del carrer Montenegro de Palma a les seves ordres. Aleshores, en l’àmbit autonòmic ho tenien tot aconseguit i els tirs es dirigeixin més amunt. Per això, el lobby hoteler fixava els seus objectius en elRégimen especial para la actividad de alojamiento turístico (REAT) que, no s’oblidi, era una radical revolució neoliberal (les úniques propostes revolucionares que avui en dia tenen “bona premsa”són les de les dretes!).  Tampoc tenen cap interès immediat relacionat amb la implantació o no de l’Impost Turístic. És una “batalla” que donen, potser per sempre més, per perduda. Els interessos immediats semblen ser dos: Impedir la regulació del lloguer turístic, i que el sector turístic-hoteler sigui el gran beneficiari dels recursos procedents de l’Impost Turístic. Per això, Imma de Benito argumentà que el que tenim ara és un “anti model” basat en la quantitat de turistes. Per esmerçar aquesta situació cal, segon el Lobby Hoteler, una “nova política turística” amb una “visió holística” en clau d’inversió. Tot el discurs l’embolica amb missatges per alegrar les orelles dels actuals governants: preocupació per la massificació turística, objectiu de millorar la vida de la població, protecció mediambiental… Altrament dit, si no ho vaig entendre malament, el que el Lobby Hoteler diu és: 1.- Volem seguir tenint el gairebé monopoli legal dels hostalatges turístics. 2.- Si no hi ha rendibilitat hotelera, no hi ha inversió. 3.- No a millorar substancialment salaris, i les condicions de treball no són tan dolentes com es diu i, per tant, els testimonis recollits en el llibre d’Ernest Cañada, Las que limpian los hoteles.Historias ocultas de precariedad laboral”, són invencions.
Comentem succintament aquests tres punts: L’assumpte de la regulació del lloguer turístic és complex i, en qualsevol cas, hauria d’abordar-se des d’una perspectiva clarament decrecioniste del nombre de turistes, però en cap cas des de la perspectiva de mantenir els monopolis tan apreciats pels neoliberals que prediquen la lliure competència per tot, menys per als seus negocis. Sobre la rendibilitat per poder invertir, millorar salaris i condicions de feina, permeteu que els digui que, el discurs de fons del Lobby Hoteler, exposat per Imma de Benito, em recordà el que vaig escoltar a principis dels anys vuitanta en la primera negociació del Conveni Col·lectiu d’Hostaleria de Balears. Record que els sindicalistes preguntàvem insistentment als representants empresarials: Quin és el grau òptim de rendibilitat perquè puguin atendre les demandes socials? Mai obteníem respostes i, per tant, manteníem les nostres reivindicacions.
Com deia més amunt, Florence Noiville va maleir les Escoles de Negocis franceses -i per extensió d’arreu- per no ensenyar els límits de la fórmula d’augmentar ingressos i reduir costos. Sembla que, per aquestes contrades, algun dirigent lobbista encara no ha après que aquella teoria, segons la qual el creixement de la rendibilitat i els beneficis farien pujar, com la marea, tots els vaixells, ha resultat falsa. S’ha demostrat que hi ha marees que només fan pujar els vaixells de súper luxe. Tot el que no sigui créixer repartint, créixer amb criteris decreixents, i un model turístic amb competitivitat estructural i en clau de país (preus, desmonopolització, capital humà ben retribuït, model energètic que aposti per les renovables,   Fons de Reinversió de Beneficis en el control dels quals participin els representants dels treballadors…) és sinònim de més desigualtat, ineficiència econòmica, i de caminar cap a una insostenible dualització social. Hi ha formes modernes de dir i fer coses antigues. Que els lobbys dels poderosos vulguin influir més enllà  del decòrum  democràtic, ho és molt antic!

Publicat originalment a dBalears(27-IV-2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada