Si hom pren en consideració la definició
de lobby que fa, posem per cas, Viquipèdia: “col·lectiu més o menys organitzat
que, amb estratègies diverses, intenta influir en administracions públiques,
governs i parlamentaris per tal que, quan prenen decisions, ho facin afavorint
els seus propis interessos o els d’aquells que representen”, és fàcil concloure
que no són organitzacions pel diàleg, l’acord, o el consens social. Les
constitucions de després de la Segona Gran Guerra reserven aquest paper
d’interlocutor econòmic-social a les Organitzacions Empresarials i als
Sindicats. Amb tota seguretat, quan l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears
en el seu article 15.1 afirma que “els poders públics promouran la participació
dels agents econòmics i socials…” no es refereix als lobbys. En una societat
democràtica, cadascú ha de jugar el seu paper. Per exemple, en el Regne
d’Espanya, Exceltur exerceix de lobby, mentre que la Confederación Española de
Hoteles y Alojamientos Turísticos (CEHAT) i la Federación Española de
Hostelería (FEHR) fan el paper d’organitzacions empresarials. En el cas de
Mallorca i, per extensió de les Illes Balears, les Federacions Empresarials
Hoteleres de cadascuna de les illes s’han convertit en híbrids, on pesa més el
caràcter de lobby que d’agent econòmic.
Això es va posar de manifest, una vegada
més, amb la intervenció de la presidenta executiva de la Federació Empresarial
Hotelera de Mallorca (FEHM), Imma de Benito, divendres 22 d’abril passat en la
Jornada de Debat organitzada per l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili
Darder, amb el títol “Present i futur del nostre turisme”.
Lluny queden les formes de dirigents
hotelers que donaven cobertura a exabruptes com ara “hay que quitar al Presidente o matar al Consejero” (frase de l’hoteler Piñeiro que va esdevenir en icònica de la
batalla contra l’Ecotaxa en el període del Govern del primer Pacte de
Progrés). Ningú s’imagina que qui representi als hotelers exerceixi, alhora, de
piquet contra el Parc Natural de Llevant ocupant un ajuntament. També ha passat
de moda el dirigent hoteler “empresari de debò”, és a dir, amb hotels en
propietat o en gestió. El que és modern és l’executiu amb un llenguatge propi
d’Escola de Negocis (d’aquestes en les quals Florence Noiville, en el seu
llibre “Sóc economista i us demano disculpes”, explica quela fórmula que
s’ensenya per maximitzar beneficis és “d’una “simplicitat bíblica”: augmentar
ingressos i reduir costos, sense ensenyar fins a on es pot portar aquesta
lògica).
El cas és que l’exposició de l’executiva
hotelera va ser de manual del bon lobbista: Influir per afavorir els seus
interessos immediats. Però quins són aquests interessos immediats? Diguem,
d’entrada, que no són els mateixos que quant tenien a Bauzá en el Consolat de
la Mar, i al conseller del carrer Montenegro de Palma a les seves ordres.
Aleshores, en l’àmbit autonòmic ho tenien tot aconseguit i els tirs es
dirigeixin més amunt. Per això, el lobby hoteler fixava els seus objectius en
elRégimen especial para la actividad de alojamiento turístico (REAT) que, no s’oblidi, era una radical
revolució neoliberal (les úniques propostes revolucionares que avui en dia
tenen “bona premsa”són les de les dretes!). Tampoc tenen cap interès
immediat relacionat amb la implantació o no de l’Impost Turístic. És una
“batalla” que donen, potser per sempre més, per perduda. Els interessos immediats
semblen ser dos: Impedir la regulació del lloguer turístic, i que el sector
turístic-hoteler sigui el gran beneficiari dels recursos procedents de l’Impost
Turístic. Per això, Imma de Benito argumentà que el que tenim ara és un “anti
model” basat en la quantitat de turistes. Per esmerçar aquesta situació cal,
segon el Lobby Hoteler, una “nova política turística” amb una “visió holística”
en clau d’inversió. Tot el discurs l’embolica amb missatges per alegrar les
orelles dels actuals governants: preocupació per la massificació turística,
objectiu de millorar la vida de la població, protecció mediambiental… Altrament
dit, si no ho vaig entendre malament, el que el Lobby Hoteler diu és: 1.- Volem
seguir tenint el gairebé monopoli legal dels hostalatges turístics. 2.- Si no
hi ha rendibilitat hotelera, no hi ha inversió. 3.- No a millorar
substancialment salaris, i les condicions de treball no són tan dolentes com es
diu i, per tant, els testimonis recollits en el llibre d’Ernest Cañada, “Las que limpian los hoteles.Historias ocultas de precariedad laboral”,
són invencions.
Comentem succintament aquests tres
punts: L’assumpte de la regulació del lloguer turístic és complex i, en
qualsevol cas, hauria d’abordar-se des d’una perspectiva clarament
decrecioniste del nombre de turistes, però en cap cas des de la perspectiva de
mantenir els monopolis tan apreciats pels neoliberals que prediquen la lliure
competència per tot, menys per als seus negocis. Sobre la rendibilitat per
poder invertir, millorar salaris i condicions de feina, permeteu que els digui
que, el discurs de fons del Lobby Hoteler, exposat per Imma de Benito, em
recordà el que vaig escoltar a principis dels anys vuitanta en la primera negociació
del Conveni Col·lectiu d’Hostaleria de Balears. Record que els sindicalistes
preguntàvem insistentment als representants empresarials: Quin és el grau òptim
de rendibilitat perquè puguin atendre les demandes socials? Mai obteníem
respostes i, per tant, manteníem les nostres reivindicacions.
Com deia més amunt, Florence Noiville va
maleir les Escoles de Negocis franceses -i per extensió d’arreu- per no
ensenyar els límits de la fórmula d’augmentar ingressos i reduir costos. Sembla
que, per aquestes contrades, algun dirigent lobbista encara no ha après que
aquella teoria, segons la qual el creixement de la rendibilitat i els beneficis
farien pujar, com la marea, tots els vaixells, ha resultat falsa. S’ha
demostrat que hi ha marees que només fan pujar els vaixells de súper luxe. Tot
el que no sigui créixer repartint, créixer amb criteris decreixents, i un model
turístic amb competitivitat estructural i en clau de país (preus,
desmonopolització, capital humà ben retribuït, model energètic que aposti per les
renovables, Fons de Reinversió de Beneficis en el control dels
quals participin els representants dels treballadors…) és sinònim de més
desigualtat, ineficiència econòmica, i de caminar cap a una insostenible
dualització social. Hi ha formes modernes de dir i fer coses antigues. Que els
lobbys dels poderosos vulguin influir més enllà del decòrum
democràtic, ho és molt antic!
Publicat originalment a dBalears(27-IV-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada