Caritat hotelera?

Publicat a www.elperiscopi.com 

No estava segur si em convenia comentar l'article d'opinió titulat “Hosteleria, un sector solidario” signat pel president de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) que, abans d'ahir, publicà Diario de Mallorca (disponible aquí). No tenia clar si tenia massa sentit polemitzar, des de aquesta humil tribuna, amb un dirigent empresarial de la vàlua i rellevància del president del gremi de l'hostaleria mallorquina. Val a dir d'entrada que Aurelio Vázquez em mereix tots els meus respectes i que, com és palès, he decidit entrar en polèmica.

Dit això, anem per feines: No és pot confondre la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), amb el que és purament la Reputació Corporativa. La RSC té, al meu parer, molt de maquillatge però, al cap i a la fi, no fa mal a ningú. Cal recordar, però, que aquestes pràctiques empresarials voluntàries, només tenen sentit si les normes legals en matèria fiscal, laboral, ambiental, etc. se compleixen rigorosament. En aquest sentit no semblen massa afortunades les referències elogioses a algunes  empreses hoteleres que, l'estiu passat, van ser noticia per practiques properes a l'explotació laboral (vegeu informació aquí).

Deia que una cosa és la RSC i una altra molt diferent la Reputació Cooperativa que a gairebé totes les Escoles de Negocis defineixen com una metodologia -alguns parlen de “Economia de la Reputació”- que sempre afecta positivament a la compta de resultats. És clar que, com explica amb tota claredat Florence Noiville en el seu llibre  “Sóc economista i us demano disculpes”, a aquest centres “formatius”  també s'explica que: “Per maximitzar beneficis, la formula que s'aprèn a les escoles de negocis és d'una simplicitat bíblica: augmentar els ingressos i reduir els costos. El problema és que no s'ensenya fins a on es pot dur aquesta lògica. L'ètica dels negocis té poca cabuda en el plans d'estudis d'aquestes escoles”. Sincerament, no m'ha quedat clar si Aurelio Vázquez parla d'una cosa o de l'altra. En qualsevol cas m'ha causat una forta perplexitat que, en tot l'article, no hi hagi una sola referència al Codi Ètic Mundial sobre el Turisme. (Si voleu, el podeu consultar aquí).

I tanmateix allò més inquietant és que, l'autor de l' article,  parli de “los que somos más afortunados” i “de los más desfavorecidos”. Una visió de l'estructura social en funció de la fortuna divina? Curiosament no hi ha ni una paraula sobre la crisi, el desmantellament de l'Estat del Benestar, les retallades a balquena, la eliminació de les polítiques per fer real la igualtat d'oportunitats, els impostos ... Tot se resumeix a dos grups socials preestablerts: el de les persones afortunades i el de les desfavorides? No cal parlar de desigualtat, de drets socials o de ciutadania democràtica? Allò que sembla prioritari  és la restauració de l'estat de beneficència? I que se sàpiga qui són els benefactors!!

En qualsevol cas, allò cert i segur es que, per una banda,  en els orígens de la crisi hi són les desigualtats socials  i que, per una altra,  la gravetat i duració d'aquesta ha provocat un augment espectacular d'aquestes desigualtats. Això ho afirmen organismes tan conservadors com ara l' OCDE, el FMI, el Banc Mundial o, fins i tot, el Fòrum Mundial de Davos.  Aquesta certa preocupació d'àmbits neocons pels efectes desestabilitzadors de la dualització social –del deteriorament  de les classes mitjanes-   ha fet que alguns autors i autores, i bastants investigadors i investigadores socials comencin a reflexionar sobre la següent qüestió: Perquè els rics es preocupen (ara) per l' igualtat? Hom diria que o això no va amb els dirigents hotelers mallorquins, o no he entès rés de l'article en qüestió.