Fer mamballetes als turistes

Publicat originalment a dBalears (22-06-2020)

Hi ha moltes imatges icòniques de la història del turisme a les Illes Balears. Una de les meves preferides és la d'una portada de 1960 de la publicació Merian, una revista de viatges alemanya fundada el 1948. A aquesta portada es refereix Alicia Fuentes Vega, en el seu llibre "Bienvenido, Mr. Turismo. Cultura visual del boom en España", afirmant que "sorprende constatar que en el imaginario turístico de la isla [Mallorca] no todo eran playas, palmeras y cubos de sangría". La foto és la instantània d'una dona d'espatlles contemplant una cala des de la Serra de Tramuntana. Em resulta particularment icònica aquesta imatge per la seva "amoralitat" en una època en la qual les fotografies habituals de la promoció turística de Mallorca eren les de platges ben poblades de turistes prenent el sol.

Des de la setmana passada, n'hauré d'incorporar una altra d'imatge icònica de la nostrada història del turisme: La dels treballadors i treballadores aplaudint als primers clients participants en el pla pilot de turisme en arribar a un dels hotels de la Platja de Palma.

Sembla –pels comentaris que han circulat per xarxes socials i mitjans de comunicació- molt evident que és una imatge potentíssima del grau, gairebé total, de dependència del turisme que pateix gran part de la gent d'aquesta terra que per a viure –o mal viure- ha de treballar. Però, s'ha comentat menys una qüestió també força evident: Que en una època de precarietat laboral estructural -i en moments de màxima precarietat vital-, aquesta fotografia ens interpel·la a, si més no, pensar com serà la "nova normalitat sociolaboral".

Grosso modo, se m'ocorren dos models de nova normalitat sociolaboral post covid-19: La basada en un escreix d’incertesa i inestabilitat, provocant un efecte disciplinant mai vist del factor treball, o, per contra, una renovació de certeses i estabilitats consubstancials amb un dret laboral de debò tuïtiu, és a dir, protector de la part més feble en qualsevol relació laboral. Per a la primera de les possibilitats no cal moure cap peça clau de l'arquitectura de l'austericidi. Basta deixar les coses com estan: sense derogació de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, sense avançar cap a una Renda Bàsica incondicional i universal... La segona de les possibilitats passa, si o si, per fer exactament el contrari. Per exemple, no hi haurà estabilitat laboral sense retornar i augmentar les proteccions al contracte indefinit. Per això, és imprescindible acabar amb la "revolució neoconservadora" en matèria d'acomiadament que es va plasmar en les mencionades Reformes Laborals.

A més a més, no hi haurà "nova normalitat sociolaboral" sense una real i efectiva participació dels treballadors i treballadores en la presa de decisions a l'empresa, i sense drets incondicionals a l'existència material. En aquest sentit, s'escau interrogar-se sobre qui va decidir fer la benvinguda amb mamballetes a la porta de l'hotel a la vista, a dretcient, de les càmeres audiovisuals dels mitjans de comunicació. No bastava un check-in un poquet especial?

El cas és que mai no sabrem quants dels treballadors i de les treballades que aplaudien ho feien perquè combreguen en allò d' "un turista, un amigo", o perquè, parafrasejant Richard Sennett, la necessitat vital d’arribar a fi de mes -i l'angoixa de passat d’un ERTO a un ERO- en el nou capitalisme, corroeix el caràcter. El que sí sabem del cert, és que, legalment, el poder de direcció i control de l'activitat laboral és exclusiu de l'empresari o empresària. I, alhora, és sensat sospitar que Francis García i Andityas Soares (que acaben de publicar un assaig que sembla força interessant intitulat "El virus como filosofia, la filosofia como virus") tenen molta raó en afirmar que "s'estan explotant la precarietat i la por en favor d'una nova volta de rosca capitalista".

En fi, quins temps aquells en els que eren els clients els que aplaudien (amb propina, però, encara millor, sense) als treballadors i treballadores en agraïment a una feina dura, com ho és la d'hoteleria, mentre ells –la majoria classe treballadora europea- havien passat unes bones vacances! 

Autopista, mentides i indecència política

Publicat originalment a dBalears (15-06-2020)

Més enllà de l'impacte visual –i emocional per a la gent que allò de "Qui estima Mallorca no la destrueix" n'ha sigut sempre quelcom més que una consigna fast food-, les noves imatges aèries de l'autopista Llucmajor-Campos, que la setmana passada va difondre la Plataforma Antiautopista, evidencien la persistència d'un conflicte d'indecència política. Altrament dit, de la indecència de les mentides dels i de les que, a la legislatura passada, governaven el Consell de Mallorca, i posaren en marxa aquestes obres de la vergonya, i dels que ara governen per no haver-les aturat. És a dir, sembla clar que PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, i PODEMOS segueixen sense fer valdre l'impuls democratitzador i transformador de, en paraules del títol d'un llibre de Michael P. Lynch, "la importància de la veritat per a una cultura pública decent".

Durant l’anterior, i en aquesta legislatura, el de l'autopista Llucmajor-Campos ha sigut un procés farcit de mentides a dretcient. N'hi ha hagut de mentides, diguem-ne, fàctiques. Per exemple: Com que no es "redimensionà" de debò el projecte del PP, era mentida que amb la seva construcció es donava compliment als Acords pel Canvi; la compra a la dreta illenca més caciquil del fals argumentari sobre la sinistralitat; la suposada minva d'impacte, solemnitzada en el Plenari del Consell de Mallorca per la llavors responsable del Departament de Carretes, Mercedes Garrido; les mitges veritats -que són les pitjors mentides- sobre el finançament de les obres; o el missatge que no impactava negativament el patrimoni.

Però, també n'hi ha hagut a dojo de les que podríem anomenar "mentides polítiques", com ara la negació que, amb la irresponsable construcció d'aquesta infraestructura, s'esperona el desenvolupament urbanístic d'aquella zona de Mallorca; el no voler reconèixer l'oxímoron que representa la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos, i, alhora, aprovar declaracions d'emergència climàtica, o seguir amb la retòrica sobre sostenibilitat; o que, amb aquesta política de carreteres, el Pla Director Sectorial de Mobilitat de les Illes Balears esdevé en pura  mentida.

Tot plegat, constitueix un poti-poti de "populisme mentider" força preocupant. Malauradament, en el llenguatge polític dels sectors no estrictament neoliberals -socioliberals (sic), i acompanyants- s'ha incorporat el "no-concepte", estrictament neoconservador, de "polítiques valentes". Però, ja que han fet aquesta incorporació en el seu "marc mental-retòric", seria bona cosa que prenguessin en consideració que, en paraules del ja mencionat Michael P. Lynch, "no preocupar-se per la veritat és un tipus de covardia".

I, tanmateix, la gran mentida d'ara mateix és que, en la situació postpandèmica de la covid-19, i d'acceleració de la crisi ecològica, aquesta barbaritat que representa la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos, no sigui reversible, i el mal causat a la terra no pugui ser reparat. No vull dir que sigui una cosa fàcil. Però, com encertadament planteja Jorge Riechmann en el seu darrer llibre intitulat  Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros, "no tot allò que s'afronta es pot canviar, però res es pot canviar fins que s'afronti". La qüestió clau rau a saber perquè no afronten la restauració de confiança, coherència, i decència enterrada sota asfalt i escòries!

Encarar la crisi mirant a l'esquerra

Publicat originalment a dBalears (08-06-2020)

El "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19" va tenir un ensopec -sens dubte, el més important fins ara d'aquesta legislatura autonòmica- en el Parlament de les Illes Balears. Els vots del diputat i la diputada de Més per Menorca i del membre d'Esquerra Unida que forma part del Grup Parlamentari d'Unides Podem, en unir-se als de l'oposició, han fet possible que, malgrat que el "Decret llei a mida de voltors" es validés, s'haurà de tramitar com a projecte de llei.

Mala pesa al taler que la majoria "progressista" que va investir a Francina Armengol presidenta mostri aquesta tendència a no tenir en compte les veus més esquerranes i sobiranistes del Parlament. El cas és que, la decisió parlamentària de la setmana passada entorn del decretàs Yllanes&Negueruela ha estat una molt bona notícia en tant que esdevé en una oportunitat per canviar, a més a més de coses concretes, l'orientació general de la política, en allò que depengui del Govern de les Illes Balears (GOIB), per a encarar la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19. Certament, és una oportunitat per encarar la crisi a l'ofensiva, amb la convicció que hi ha alternativa al model de la dreta d'un escreix de desigualtats, acceleració de la crisi climàtica, i menyspreu a l'economia social i solidària i a la vida. Aquest és, a parer meu, el repte. Això o ensopegar una altra vegada amb els errors històrics de, en paraules de l'enyorada Patrícia Gabancho, "una esquerra, que, més que plantar cara a la realitat, s'ha deixat transformar fins a la impotència".

I, tanmateix, qui no vulgui aprofitar aquesta monumental crisi social que ens ve a sobre per a consolidar, fins que peti del tot, el model balear de "tot turisme, totxo, i desigualtat a l'engròs", val més que no tingui pressa ni tremolor a les cames. Abans d'actuar, pensem! Evitem un "ja està fet" en la línia de la bogeria desreguladora i de rebaixa d'exigència ambiental que sembla haver desencadenat el coronavirus. Ara mateix el punt urgent és garantir que s'atura el cop, amb la millora i modulació segons necessitats dels ERTOs, i la prestació per cessament d'activitat dels autònoms, en definitiva, mantenir teixit empresarial i ocupacions...

Mentrestant, sense presses innecessàries –sembla que a la UE no en tenen de presses per concretar l'anomenat "fons de reconstrucció" post confinament-, seria bo que s'aprofités la tramitació parlamentària del Decret llei 8/2020 per teixir una veritable aliança en el món no neoliberal ni neofeixista illenc sobre què fer en els pròxims anys que, ben segur, estaran marcats per la crisi sobrevinguda amb la pandèmia.

Sense embuts: El món ha canviat. La triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), i la minva de la potencialitat integradora de l'ocupació assalariada o autònoma, en són alguns dels exemples d'aquest canvi. L'anomenada "democràcia consensual", que ha estat una idea central en les democràcies de les darreres dècades (d'aquí la constitucionalització dels instruments de diàleg social tripartit [govern, patronal i sindicat], o la "bona premsa" dels consensos parlamentaris) ha entrat, també, en crisi. Calen nous instruments per a que la política d'avui resolgui els problemes d'avui. Un diàleg social reforçat, amb la participació del moviment ecologista i feminista, seria, sens dubte, una de les innovacions polítiques absolutament necessàries, però el que és fonamental és assumir que "les democràcies modernes, madures i sòlides no tenen por de l'expressió de la dissidència, ni tan sols quan impugna radicalment l'statu quo", Xavier Antich dixit.

En aquest sentit el GOIB, especialment la Presidenta Francina Armengol, ha de triar si prefereix, entorn del reiteradament mencionat Decret llei 8/2020, la dissidència dels escons del trifaxito i del PI o dels més sobiranistes i esquerrans del Parlament. Es tracta, ni més ni manco, d'encarar aquesta nova crisi mirant a la dreta o a l'esquerra. Mirar a la dreta és garantir la perpetuïtat de l'statu quo, mirar a l'esquerra és obrir la possibilitat d'alguns canvis. És una oportunitat que seria imperdonable desaprofitar-la!

Tornam-hi, torna-hi amb la Renda Bàsica

Publicat originalment a Diario de Mallorca  ( 02-06-2020)

Tinc dues raons per tornar a escriure sobre la Renda Bàsica (RB) en aquestes pàgines de Diario de Mallorca. Cap d'elles té a veure amb l'aprovació del "Ingreso Mínimo Vital" (IMV) que sent -com qualsevol política d'ajut a les persones més necessitades- una cosa positiva, té les característiques d'inseguretat i insuficiència dels subsidis condicionals de tota la vida i d'arreu, és a dir, per a l'erradicació de la pobresa i la garantia per a tothom del dret a una existència material amb dignitat. En aquest sentit, l'IMV és una política molt poc innovadora, i d'un inapreciable sentit redistributiu de la riquesa En aquest temps en què la incertesa és gairebé l'única certesa, calia innovació, redistribució, i justícia social de debò. Per això, calen mesures que vagin més enllà de l'àmbit dels serveis socials per focalitzar la batalla contra la pobresa en l’àmbit dels drets ciutadania per a que actuïn ex-ante, altrament dit, que patir risc de pobresa o de carències materials de més o menys gravetat sigui gairebé impossible.

La primera de les raons per tornar a escriure sobre la RB és que he recuperat un article de Michal Kalecki, publicat el 1943. Amb el títol "Aspectes polítics de la plena ocupació", va ser un dels textos clàssics de la meva formació teòrica, que em va ser força útil en la meva activitat en el sindicalisme, a la que em vaig dedicar fins ara fa tot just deu anys. La lectura -o relectura- de l'obra de Kalecki en general, i, particularment, de l'article esmentat, és molt recomanable per als sindicalistes que han de fer front a la brutal crisi sociolaboral ocasionada per la pandèmia de la COVID-19. És ben cert que en els darrers gairebé vuitanta anys el món, l'economia, la geoestratègia, etc. han canviat radicalment, però la necessitat de "problematització" (és a dir, la necessitat de tenir en compte els aspectes polítics –els que afecten el conjunt de la polis) de la creació d'ocupació, persisteixen, i han adquirit una nova dimensió en el context de l'actual crisi ecològica de triple dimensió (climàtica, biodiversitat, ecosistemes) a la que els riscos de pandèmies sanitàries no en són aliens. Determinades creacions d'ocupacions són, ara més que mai, "pa per avui, fam per demà". Paga la pena recordar que Michal Kalecki critica el fet que, en els anys 30-40 del segle passat, l'armament constituís la columna vertebral de la política de plena ocupació feixista (en l'actualitat hi ha activitats econòmiques que són un brutal artefacte bèl·lic contra la vida en el planeta). Per una altra banda, en els discursos socioeconòmics sembla que quasi tot –des de, posem pel cas, fer infraestructures públiques, o polítiques de més turistització absolutament contradictòries amb les declaracions públiques d'emergència climàtica, fins a polítiques empresarials de turbo-precarització laboral- es fa amb l'objectiu gairebé únic de generar llocs de feina. Mai s'invoca que l'objectiu són els guanys empresarials que, en el millor dels casos, solen anomenar-se eufemísticament amb mots com ara "competitivitat", "flexibilitat", "productivitat"... Kalecki escriu: "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris perquè els seus guanys augmenten".

Però, què té a veure amb la RB el retrobament amb un article escrit, fa no fa, vuitanta anys, per un economista polonès? Doncs que Kalecki la clava en afirmar que "els principis fonamentals de l'ètica capitalista requereixen la màxima de 'guanyaràs el pa amb la suor del teu front', tret que tinguis mitjans privats". Vet aquí l'explicació de molts prejudicis vers la RB. Uns perjudicis, val a dir-ho, compartits en els àmbits neoliberals, i en els no neoliberals que mantenen la cultura de l'ocupació (remunerada o autònoma) com únic instrument per a la integració social.

Unes dades recents d'una enquesta realitzada per la consultora IPSOS (disponible a http://www.redrentabasica.org/rb/nueva-encuesta-sobre-la-renta-basica-en-espana/) i que, dit sia de passada, corroboren moltes altres investigacions sociològiques i demoscòpiques, esmicolen qualsevol versemblança dels perjudicis sobre la desincentivació de l'ocupació una vegada instaurat el dret de ciutadania que representa la RB. Comentar-los breument és la segona de les raons per escriure una altra vegada sobre la RB en aquesta tribuna.

A les persones enquestades se'ls ha explicat que "la RB és un ingrés incondicional i universal de 715 € mensuals, que rebran tots els residents adults acreditats (143 € els menors) com a dret de ciutadania, que seria finançada mitjançant una reforma fiscal que suposaria una redistribució de part de la renda del 20% de persones més riques cap a la resta de la població". Una vegada aclarit el concepte de RB, els resultats són els següents: a) Un 56% es mostra a favor d'un ingrés incondicional i universal com a dret de ciutadania. b) Els joves es mostren més d'acord (un 62% de les persones d'entre 18 i 24 anys), mentre que per gènere el percentatge de desacord és major en els homes (un 34% enfront d'un 26% de dones). c) La RB té més acceptació entre la població en cerca d'ocupació activa, i en les llars d'ingressos més baixos. d) Pel que fa a la temporalitat de la RB, un 31% de les persones enquestades opina que ha de ser una mesura permanent, no obstant això, el percentatge major (38%) és per a les que opinen que ha de durar només durant el període d'alarma i fins a un màxim de 6 mesos més. e) Una dada molt rellevant és que la RB no provocaria un impacte negatiu en la cerca d'ocupació de la immensa majoria (un 80%) de les persones que ho estan fent, i les que treballen en condicions de no extrema precarietat ho continuarien fent molt majoritàriament.

I, tanmateix, el més absurd dels prejudicis que provoca la RB a l'establishment és, segons diuen les "dretes" i les "esquerres", la inviabilitat de finançar-la. Com ja s'ha dit, amb una fiscalitat més progressiva i veritablement redistributiva aquesta suposada inviabilitat no és més que una excusa. La mateixa que Michal Kalecki ja denunciava tot advertint que la contrapartida de despeses, com podrien ser ara les necessàries per finançar la RB, serà" el més alt nivell de vida de les masses. No és aquest el propòsit de tota activitat econòmica?".

"Coses més importants que viure..."

Publicat originalment a dBalears (01-06-2020)

El títol d'aquestes línies pot semblar una ximpleria. Però, veritablement, és el reflex del pensament ultra neoliberal exposat amb tota la bestialitat de personatges com ara el sotsgovernador de l'Estat de Texas (als EUA). Fa unes setmanes aquest homenet no es va estar de pronunciar la ja famosa frase de "more important things than living". La sinceritat extrema d'aquest individu -un tal Donen Patrick- pot semblar cosa d'una minoria estrambòtica, i, no obstant això, em tem que el club dels qui pensen que el que és més important que la vida és l'economia, té una envejable base associativa.

A pesar de patir una pandèmia tan brutal pels seus costos humans, econòmics, i socials com la de la Covid-19, o que l'emergència climàtica sigui –malgrat la generalitzada incoherència entre les declaracions oficials, i la pràctica quotidiana de la majoria de les institucions- sinònim de risc extrem per a la biodiversitat del planeta, no sembla que aquest "club de primer l'economia" vagi a menys. Això és extraordinàriament preocupant, puix, tal com corrobora la ciència i l'expertesa internacional, com tota la vida està relacionada, el vincle entre la biodiversitat i la salut humana està fora de qualsevol dubte raonable.

En qualsevol cas, continuo pensant que és prest per a fer-se una idea total de les conseqüències de llarg abast que tindrà la pandèmia del coronavirus. Malgrat que comença a haver-hi literatura bastant interessant –tot i que condicionada per la immediatesa-, al meu entendre resulta del tot impossible preveure que passarà en l'immediat futur. Sent cert que, com escriu Slavoj Žižek a les primeres pàgines  del seu darrer llibre, "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món" (un d'aquests textos als que, a pesar de la seva urgència, no els falta profunditat), "Caldrà plantejar la pregunta fonamental: què és el que no funciona en el nostre sistema, i que ha fet que la catàstrofe ens hagi agafat desprevinguts tot i que els científics feia anys que ens n'alertaven?", el futur està en disputa.

Dependrà de la conflictivitat social perquè, avui com sempre, continua sent cert que, en paraules del sociòleg francès Jean-William Lapierre, "és difícil mantenir un concepte de ciutadania basat en la seguretat dels subjectes socials (i especialment laborals), quan tot el sistema econòmic actual cerca fabricar riscos immensos per a multiplicar els guanys del mercat".

El futur immediat dependrà també de la capacitat de rebel·lió contra el procés d'extinció. El conflicte capital-vida d'ara mateix es pot definir amb unes paraules d'un llunyà 1983 del mestre Manuel Sacristán Luzón: "un programa socialista no requereix avui (potser no ho va requerir mai) primordialment desenvolupar les forces productives-destructives, sinó controlar-les, desenvolupar-les, o frenar-les selectivament". Cada dia que passa m'admira més la capacitat d'anticipació dels problemes de la humanitat que tenia Sacristán!

Malgrat els hooligans del "primer l'economia que la vida", la història està lluny de tocar a la seva fi. El triomf total del capitalisme turbo-neoliberal està en una disputa que podem guanyar. La clau està –contra el "club de primer l'economia"- en donar suport a campanyes com ara la de #LaVidaAlCentre.