Del treball precari a l´atur en precari

En bastants ocasions he reflexionat des d'aquestes pàgines de Diario de Mallorca sobre els canvis que s’estan produint en els mercats laborals en general i a l'illenc en particular. Uns canvis provocats, a parer meu, per tres raons claus: a) La consolidació d´un model d´empresa sostingut en una externalització del factor treball que mai havia pogut ser tan gran com ara que les noves tecnologies han permès fer-ho a l´engròs. b) L´abandó de qualsevol legislació laboral de flexiseguretat i la implantació de la precarietat sociolaboral com a norma. I c) Un model productiu que, al menystenir el valor afegit de la qualitat com a divisa, no precisa d´un capital humà majoritàriament amb un elevat grau de formació i una certa estabilitat laboral. Els canvis són de calat: En citaré, a tall d´exemple, tres: L´aparició amb força de la figura del treballador pobre, és a dir, d'aquella persona que encara que tingui treball no té una retribució salarial suficient com per a poder cobrir les seves necessitats bàsiques i això el situa en risc de pobresa relativa. El cada vegada més estès risc que molts efectius laborals considerin que el mercat laboral ja no assegura oportunitats de making work pay, que és allò que podríem traduir com el conjunt de polítiques que fan que el treball compensi o, dit amb altres paraules, que hi hagi rendibilitat en el treball remunerat. I, el tercer és l'aparició, com a conseqüència de la prolongació de la crisi, de les persones inocupables, que no són altres que aquelles amb problemes estructurals d´ ocupabilitat (joves que ni treballen ni estudien, persones aturades de molt llarga durada, amb greus carències formatives i d´habilitats, etc.)

A la Fundació Gadeso acabam de publicar el número 16 de Panorama Sociolaboral (disponible aquí) i l´hem titulat "La insuficient protecció de la població aturada agreuja la crisi social". Val a dir que aquesta publicació digital és una selecció dels estudis i informes que sobre el mercat laboral han publicat les institucions, els actors socials, econòmics o acadèmics. De l´anàlisi d´aquesta literatura hom pot concloure que la persistència de la crisi social és evident. Ho demostren l´atur de llarga i molt llarga durada, la insuficiència salarial, l´atur de les persones joves i la tremenda precarietat sociolaboral de les persones de 45 a 64 anys, o el creixement de la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social. L'assumpció acrítica per part dels governats i l´establishment de la precarització de l´ocupació és tan gran que ningú s´escandalitza d´un titular de premsa que, sense embuts, afirmava: "El Gobierno exhibe el aumento de becarios como el mayor logro en empleo juvenil" (Economía Digital, 21/09/2014).

Probablement, a les Illes Balears, la Fundació Gadeso hem estat els primers a parlar, en el context d´aquesta crisi, de treballadors i treballadores pobres, d´un mercat laboral amb cada pic menys making work pay i per tant que no assegura la seva funció d´inclusió, de creixements turístics sense creixements equivalents d´ocupació, de persones inocupables. Malauradament avui hem d´incorporar a aquesta llista de situacions en la que viu el precariat, la de l´atur en precari. No debades en el Panorama Sociolaboral Gadeso que comentam, s´analitzen estudis que palesen que les Illes Balears lideram la baixada percentual (un -17,1% entre juliol de 2013 i de juliol 2014) de persones beneficiàries de prestacions per desocupació del col·lectiu de persones aturades registrades, o que la taxa de protecció per desocupació estimada d'acord amb dades EPA és del 26,3%, gairebé igual que l´any passat, però amb l´agreujament de la desprotecció per a la població aturada major de 45 anys, que ha perdut més de tretze punts de protecció en un any a causa de les retallades realitzades en els subsidis per a majors de 52 i 45 anys.

En definitiva, l´augment de població aturada sense cap prestació per desocupació és, amb tota seguretat, el tret que millor caracteritza l´actual situació sociolaboral de les Illes Balears. Si del que es tracta és d´iniciar el camí cap a la recuperació econòmica amb desenvolupament inclusiu i justícia social que proposa l´OIT, és clar que no anam pel bon camí. Però si el que realment es vol és transformar gradualment la realitat en un sentit desigualitari, sens dubte, anam fent camí. I del bo!

Publicat  a Dario de Mallorca ( 28-IX-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Segells xinesos. Museu de Xangai

Bon agost o engreixament perillós?

L'INE acaba de fer públiques les dades provisionals de la Conjuntura Hotelera del mes d'agost de 2014. A les Illes Belessis es concentra, amb un 35,7%, el percentatge més gran del total de les pernoctacions de turistes estrangers que fan vacances en el conjunt del Regne d'Espanya. El percentatge de turistes residents a Espanya que tria les illes per a les seves vacances ja no és tan bo: únicament aconseguim el 5,2% del total d'aquest mercat del mes de vacances per excel·lència dels espanyols i les espanyoles. Potser hi hagi un problema d'excessiva especialització en el turisme estranger. Sens dubte ens convindria una major penetració en el mercat turístic espanyol. Els hotels de les Illes Balears també lideren, amb un espectacular 90,6%, el grau d'ocupació de les places hoteleres disponibles. En qualsevol cas aquest indicador ha baixat un 1,4% en relació a agost de l'any anterior. No obstant això, el que m'interessa posar en relleu és que el nombre de turistes d'agost ha crescut aquest any un 5,1% (d' 1.473.646 a 1.549.102), el nombre de pernoctacions ha baixat un 12% (l'any 2013 van ser un total de 10.277.632 i aquest any 9.047.221), i el personal ocupat –sense especificar quants ho fan a temps parcial– ha minvat un 1% (dels 49.512 ocupats de l'any 2013 als 49.038 del 2014).

Tot plegat ens podria estar indicant que el nostre turisme hoteler, malgrat augmentar el nombre de turistes, és incapaç de millorar els registres en pernoctacions i en ocupació laboral. I és que tenim un problema greu: l'estada mitjana no deixa de baixar: dels 8,7 dies de principis dels anys dos mil hem passat als 6,64 de l'agost de 2014.

Els ecologistes expliquen una història que, més o menys, diu el següent: una persona va al metge amb problemes seriosos de sobrepès. Se li recomana un canvi d'hàbits alimentaris, una dieta més sana i posar fi a la rutina de vida  sedentària. El nostre personatge pregunta per què ha de fer tants sacrificis. Se li contesta que ha de perdre pes. Ell –o ella– contesta irritat: "Però si encara puc utilitzar roba de talles més grans i em puc continuar afluixant el cinturó!". No fa cas a la recomanació mèdica i al cap d'uns mesos sofreix un infart. Havia passat de la talla XXL a una de superior i havia afluixat dos forats el cinturó.

Apliquin la metàfora al nostre model de turisme i entendran que, si continuam  creixent en nombre de turistes, podem col·lapsar. Temps al temps si continuam pensant que podem engreixar i engreixar en nombre de turistes.

Publicat a AraBalears (23-09-2014)

Malbaratament de capital humà

Segons la definició de l’oficina d’estadística de la UE, Eurostat, la població inactiva la integren persones de més de 16 anys que ni són ocupades, ni aturades. És a dir, ni estan treballant, ni estan aturades, ni tan sols cerquen feina. L’origen d’aquesta definició té a veure amb la imatgeria europea del segle passat: una societat basada en la plena ocupació, amb un mercat laboral força inclusiu i un estat del benestar potent i, alhora, eficient. Es donava per fet que les passarel·les entre sistema escolar i activitat laboral i/o professional funcionaven. Una persona jove ni-ni (que ni estudia ni treballa) era una raresa. Avui és un fenomen força important, que a les Illes Balears té les seves particularitats i perquès.

El nostre particular camí d’inserció a la mundialització neoliberal, esperonejada per una entrada a la Unió Europea que ens reservava el paper privilegiat de ser un balneari d’estiueig de les classes mitjanes centreeuropees, provocà una creixent deslocalització de la indústria illenca i una extraordinària especialització del model econòmic basat en el turisme de sol i platja, estacional i amb poc valor afegit.

Aquest model de creixement balear -amb algunes diferències de ritme en cada una de les illes- s’ha acompanyat d’episodis d’una intensa activitat constructiva. Any rere any, al boom turístic l’ha acompanyat un boom a la construcció, i a la inversa, a vegades incentivats pel missatge escrit en el BOE que “toda España es urbanizable”, altres perquè aquesta terra ha patit governants molt irresponsables, que durant etapes de gran dinamisme de la iniciativa privada s’entestaven a omplir els territoris insulars d’obra pública. D’aquella polseguera, vingueren els fangs de la corrupció...

Un model de creixement com el descrit provocà efectes positius. La ràpida extensió i consolidació de les classes mitjanes i fregar situacions de gairebé plena ocupació poden ser dos bons exemples. Però també té efectes molt negatius: és un model de creixement inestable que provoca precarietat econòmica a les famílies (endeutament), precarietat laboral (temporalitat), precarietat en la sostenibilitat dels serveis públics bàsics (crisi de recaptació) i precarietat del capital humà (fracàs, abandó escolar, baixa taxa d’estudiants d’educació superior). La crisi que patim des de 2008, lluny de ser encarada com una oportunitat pel canvi, ha resultat ser un esperó per agreujar les precarietats. I, tanmateix, posar tots els ous en el paner del turisme de tota la vida no ha permès acabar amb l’atur de molt llarga durada, ni frenar la migració del talent jove, ni que cada pic siguin més evidents els creixements turístics sense creixements equivalents d’ocupació.

En aquest sentit, l’extensió del fenomen de les persones joves ni-ni és, a parer meu, una causa de la gestió neoliberal de la crisi. A tall d’exemple: 1.- Les reformes laborals han provocat el sorgiment de dos fenòmens nous en el mercat laboral illenc: la presència de treballadors i treballadors pobres o working poors, i que molts efectius laborals considerin que el mercat laboral ja no proporciona oportunitats de making work pay, és a dir, treball que compensi o, dit d’una altra manera, que hi hagi rendibilitat en el treball remunerat (aquesta percepció i les males experiències laborals inicials són determinats perquè molts joves que no estudien també acabin sense treballar). 2.- Les retallades i la LOMQE han escapçat cruelment les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el sistema educatiu públic. L’austeritat pels no rics ha fet que els Serveis Socials hagin col·lapsat en la seva funció preventiva i inclusiva en matèria d’infància i joventut. L’existència de joves ni-ni no és un problema de les persones en aquesta situació ni de les seves famílies. És un fracàs social que cal abordar amb un pacte per l’educació de qualitat, construint un autèntic sistema de qualificacions professionals, recuperant consensos per enfrontar-nos units al fracàs i l’abandó escolar, tornant al treball la dignitat i capacitat de garantir a no caure en risc de pobresa o exclusió social. Ni ens podem permetre malbaratar més capital humà ni negar passió igualitària a la democràcia.

Publicat a l'AraBalears (20-IX-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia xinesa. Museu de Xangai

11 de setembre 2014: Per recomençar

Publicat a www.elperiscopi.es (11-IX-2014) 

La consolidació de la reivindicació de la societat catalana del dret a decidir és, a parer meu, una reivindicació de radicalitat democràtica. Es miri com es miri, el procés català és una peça importantíssima de la situació de fi de règim en la que vivim. El que al 1977 i 1978 va ser aire de llibertat, amb el pas del temps i moltes decisions polítiques equivocades, ha esdevingut en aire viciat, gairebé irrespirable. Cal, idò, recomençar allò que s’inicià amb l'anomena transició que, val a dir-ho, va ser més be una transacció.

Amb la idea de recomençar, mir al poeta que diu: “Ara el que cal és que tot recomenci; / ben certament, / el que més cal / és l’esforç de recomençar / un cop més encara” (El poble de Miquel Martí i Pol).

Recomençar és possible perquè, malgrat les malifetes del bipartidisme (reforma de l’ article 135 de la Constitució Espanyola, successió monàrquica exprés) hi hagut una repolitització de la societat molt i molt important. El moviment del 15-M i les múltiples formes de resistència al turbo capitalisme (austeritat despitada, reformes laborals, privilegis per l' 1% contra el 99% de la societat, etc.) han estat cabdals. En la cruïlla actual és imprescindible fer altres polítiques i fer-les d'una altra manera. Però no cal  d'inventar-ho tot. La lluita emancipatòria no és de fa dos dies ni la dignitat, coherència i compromís és una novetat. 

Per això, en aquest  aniversari del criminal cop de d’estat de Pinochet, mir a Xile  i record les darreres paraules del President Salvador Allende, abans d'acomiadar-se de les persones que l’acompanyaren fins al darrer moment a La Moneda, que diuen “... les pido que salgan ahora, que tienen la posibilidad de hacerlo. Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad.”

Recomençar, és més possible ara perquè davant un capitalisme salvatge globalitzat, és possible conjuminar radicalment la lluita des de la reivindicació de més sobirania i més globalització de la resistència i de la construcció de l’alternativa.

Per això, tal dia com avui, record al Nova York ferit pels atemptats de l'11-S, i a la bestial política de resposta que posà en marxa George W. Bush. Bona part de la humanitat encara paga les conseqüències d’aquella bogeria del negoci bèl·lic. Tanmateix és possible recomençar perquè existeix Occupy Wall Street. Però per recomençar cal ser valents, agosarats. Pot ser valgui la pena escoltar Federico Garcia Lorca en Poeta en Nueva York que ens diu. “No, no. Yo no pregunto, yo deseo”.

El desig és, al cap i a la fi, la força per recomençar. 

La tossudesa de les dades d’ocupació d’agost 2014

En un recent article de premsa, el catedràtic d'economia de la Universitat de Barcelona Antón Costas, afirmava: “Con la política europea de austeridad pasa una cosa curiosa. No es posible encontrar ningún dato objetivo que la avale.” A parer meu, passa una cosa igual amb els anàlisis de les dades del mercat laboral illenc. Algú pot pensar sensatament que les dades del mes d’agost són positives? Sincerament, obviant interpretacions intencionadament esbiaixades a la propaganda política, pens que no.

Vegem el gruix de les dades:

1.- L’atur registrat (que cada vegada és menys significatiu de la situació d’atur real) es situa en 62.382 persones, de les quals un 40,7% (25.376 persones) són aturades de llarga durada, és a dir, de més de 12 mesos. Amb tota seguretat, quan coneguem la dada desestacionalitzada regional d’aquest atur registrat, ens adonarem que la crescuda és molt superior al 0,42% (259 persones) mensual que ahir es va publicar, i que la baixada interanual del -10,24% (-7.118 en termes absoluts) és inferior. En qualsevol cas, la situació del mercat laboral en 2014 s’ha de comparar amb la de 2013 amb molta prudència. Sense avaluar, per una banda, quantes persones (estrangeres o no) han migrat i han deixat d'estar en atur registrat i, per una altra, el volum de l’ “atur desanimat” (persones que deixen d’estar apuntades en els registres d’atur o, senzillament, no ho fan per mor de l’absència d’ofertes de treball, de programes de Polítiques Actives d’Ocupació o de prestacions), qualsevol comparació és, si més no, acientífica. Tanmateix hi ha dues tendències de fons que no es poden menystenir: 1.- Una població activa a la baixa. 2.- La majoria de la contractació es produeix al marge del SOIB.

Permeteu-me un apunt, si volem, marginal: Si en ple més d’agost hi ha 9.722 persones en atur registrat en el sector d’hostaleria, sospit que hi ha algú que fa trampa i provoca una rotació i una precarietat laboral amb una irresponsabilitat social important.

2.- La contractació: En el mes d’agost s’han registrat un total de 27.218 contractes, dels quals més del 91% són temporals. Cada pic la durada de les contractacions és més curta. La dada de 17.060 contractes de menys de tres mesos seria una qüestió d’alarma nacional a qualsevol indret del món occidental. Encara causaria més alarma el fet de constatar que durant els primers 8 mesos de l’any s’han acumulat un total de 278.396 contractes registrats, dels quals el 88,18% són temporals (Tinguin en compte que entre els indefinits estan inclosos els que tenen un any de període de prova).

3.- Les afiliacions a la Seguretat Social: La mitjana d’agost és de 481.636, la qual cosa vol dir que hi ha un augment mensual del 0,12% (583 afiliacions en termes absoluts) i del 3,6% (16.716 afiliacions) en termes interanuals. Són unes variacions tan modestes que és extraordinàriament agosarat interpretar que hi ha generació d’ocupació. La dada d’afiliacions a la Seguretat Social està "contaminada" per dos factors: a) la temporalitat a l’engròs (hi ha persones amb contractes tan curts que provoquen unes quantes afiliacions en un sol mes), i b) l’augment d’afiliacions a temps parcial que conten com una afiliació a temps complet.

4.- Demà comentaré algunes dades sobre el deteriorament de les prestacions de desocupació. Avui només apunt que, entre tant contracte de curta durada, tanta jornada (i cotització) a temps parcial, i tant salari a la baixa, allò que ens hauria de preocupar és com passarà l'hivern una part, cada vegada més gran, de la població que haurà tingut una temporada amb uns minsos guanys salarials (i uns estalvis ridículs) i, a sobre, no tindrà prestació de desocupació.

Acab amb unes paraules de James Galbraith a una entrevista a la Revista Alternativas Económicas del mes de juliol - agost: “Existe la idea de que los inversores son muy flexibles y conducen el dinero hacia donde el trabajo es muy barato. Pero puede ocurrir lo contrario. Los elevados salarios de la economía mundial son los que atraen las inversiones importantes. Veamos qué ocurre en el sector tecnológico: se paga bien. California es un estado de EEUU que ha introducido un salario mínimo más alto: 10 dólares la hora, y es posible que vuelva a subir, a 13”.

Sóc conscient que l’anterior reflexió del Director del projecte Inequality de l’ University of Texas té moltes resistències a una economia turística com la illenca, però s’hauria de prendre en consideracion tant o més que quan adverteix de l’excés d'especialització, en afirmar que: “Pon todos los huevos en una única cesta y tendrás un colapso”.

En resum, tossudament afirm que, si del que es tracta és de recuperar cohesió social i igualtat, no anem pel bon camí.

Uns dies a Xina (中国)

Publicat a EL PERISCOPI  (01-IX-2014)

Aquest passat mes d’agost he pogut fer un viatge que feia temps volia fer. Anar a la Xina no és cosa de fer-ho amb un viatge organitzat prêt-à-porter, de visites a corre-cuita, d’una foto aquí i una a s’ullà. Volia, en la mesura que fos possible, assaborir sensacions, gaudir de la gastronomia, olorar el camp i les ciutats,  experimentar les tradicions locals, fotografiar amb tranquil·litat allò que en vingués de gust... Per fer això a un país tan gran com Xina, es necessita molt temps, i com que el que teníem no era massa, ha estat un tast. Però un tats ben aprofitat. Un no aturar d’ençà que aterrarem a Pequín fins que ens muntàrem a l’avió que, des de Xangai, iniciarem el retorn a casa.  No és aquest l’espai per contar les meves dèries viatgeres ni les meves curolles turístiques, per tant em límit a compartir, gairebé telegràficament, mitja dotzena d’ impressions de caràcter més político-social.

1.- M’agrada dir que el meu esquerranisme no és  un “pecat de joventut” però, hauria de afegir que el maoisme juvenil pot ser que sí, que sigui un d’aquests pecats. Dels discursos de Mao Tsetung sobre les contradiccions (en el sí del Partit Comunista i de la societat xinesa) i la pràctica (entre el saber i el fer), s’ha passat a l’ “enriquir-se és gloriós” de  Deng Xiaoping.  M’ha bastat passejar per algunes ciutats per intuir les grans desigualtats existents. Els aparadors del luxe, que tant agraden als rics de nou, són per una selecta elit de rics. Inclús en una conversació amb una xinesa  no es va estar d’explicar com als molts rics no se’l aplica la “llei del fill únic”. Paguen la multa i augmenta la prole. Fins i tot els que són més rics que els molt rics tenen  intenció de migrar a llocs del Món ecològicament més habitables. És una prova esborronadora d’injustícia ecològica.  No obstant això, es pot observar -més a las ciutats i no tant al camp-  l’auge de les  classes mitjanes xineses.

2.- Si algú em parla de turisme massiu a les Illes en el mes d’agost, em pegarà un atac de rialles. Els xinesos fan vacances en el mes d’ agost (vacances xines, és a dir, curtes) i el govern incentiva el turisme interior de la puixant classe mitjana xinesa.  Gairebé  totes les “visites turístiques” estan  a rebentar de gent. Tant de bo que un ja té alguna pràctica i sap esquivar les multituds turístiques. Però si no hi posen remei poden morir d’èxit. Sembla que als dirigents xinesos això del turisme  sostenible els hi sona a “xino”.

3.- Són perfectament visibles els brutals costos ecològics del creixement econòmic xinès. En alguns indrets sembla estar ennuvolat però no hi ha núvols, el que hi ha és contaminació. Les ciutats (especialment Pequín) té tal concentració de cotxes, que la bicicleta és molt més rapida per esquivar un embús de tràfic infernal. O és plantegen polítiques de decreixement de debò, o el planeta s’ha s'anirà en orris. Vos recomano un article del número 1 de la Revista “Ballena Blanca” titulat “Vivir en el país de la contaminación” a on hi trobareu una molt bona informació sobre l’estat de la contaminació xinesa. A tall d’exemple s’afirma que: “las mascarillas vuelven y los purificadores de aire, que comienzan a ser uno de los electrodomésticos imprescindibles en las grandes ciudades, agotan sus existencias”.

4.- Fas el primer canvi d’euros a yuans, i t’adones que la política monetària de la globalització és un disbarat. Una moneda xinesa increïblement devaluada, front al dolar relativament fort i un euro sobrevalorat, fa que els preus pel viatger europeu siguin molt i molt competitius (quant vaig pagar el primer taxi, no em vaig poder estar de fer contes: les despeses de diners públics en taxis de que Cardona i Ordines digueren  que no podien justificar, eren suficients per recórrer amb taxi poble a poble, ciutat a ciutat, varies vegades tota la República Popular Xina). Però un yuan tant baix (1 euro són, fa no fa, 8 yuans ) és una ruïna pel comerç internacional no xinés.

5.- Va ser posar el peu a la plaça de Tian’anmen i entrar-me un escalfred. És mal de fer que les imatges de la brutal reprensió de les protestes de 1989  no et colpegin la consciència. La plaça està tomada, tot i que amb dissimul, per la policia i, acabat de passar els  controls, m’entraren unes irrefrenables ganes de treure una pancarta d’Amnistia Internacional reclamant la universalització dels drets humans. No he aconseguit que cap xines o xinesa em digués una paraula de la massacra de Tian’anmen. Del Tibet en parlen en contades ocasions, però no em puc estar de maleir el govern espanyol que ha modificat la legislació del Regne d’Espanya sobre la Justícia Universal per pressions d’aquesta dels dirigents de la República Popular Xina. El mausoleu de Mao té un horari tan draconià (unes poques hores al dia) que és gairebé impossible visitar-lo. Tant se val. Millor entrar a la “Ciutat Prohibia”  que és una meravella i no hi ha ningú embalsamat.

6.-  Els paisatges més repetits dels voltants de les ciutat són els boscos de grues. L’ingent estoc d’habitatges construïts i buits,  sembla no aturar  la febre constructora de més i més immensos gratacels de nous habitatges. Olora a bombolla inmobiliaria. Els més joves t’ho reconeixen, i els més atrevits et parlen de la gran corrupció que hi ha en el règim. No et conten els casos de Bo Xilai, Zhou Yongkang o Jaycee Chan  però,  aquets joves amb més atreviment,  no s’estan de dir-te que, al seu parer, la corrupció és gigantesca entre els funcionaris del partit-estat-exècit  i en el món empresarial. Alhora et parlen de les  seves esperances que  el nou home fort del regim, Xi Jinping, tingui èxits en la lluita contra aquesta xacra de la corrupció i freni el deteriorament ecològic. 

A l’arribar a Palma, em trobo que el cas de corrupció entorn a Son Espases ha revifat. Pens en la globalització de la magarrufa delictiva. Malauradament el nostre “gran timoner” no té en marxa cap creuada contra la corrupció.  Ans al contrari, del que es tracte és “ d’embullar fil”  A punt estic de agafar el tapins i  anar-me una altra vegada cap a Xina, un país amb lloscs meravellosos i una gent encara millor.