diumenge, 26 de novembre del 2023

Explotació laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-11-2023)

En el llenguatge col·loquial se sol identificar "explotació laboral" amb pràctiques empresarials extremadament greus contra els drets dels treballadors i les treballadores. S'identifica així el que tipifica el Codi Penal com a "delictes contra els drets dels treballadors", és a dir, la imposició de condicions il·legals en el treball, el tràfic il·legal de mà d'obra, l'afavoriment a la migració il·legal, la discriminació laboral, les practiques contra el dret de vaga i la llibertat sindical, les que ho són contra la seguretat i salut dels treballadors, o les que impedeixin la protecció –per manca d'alta- de la Seguretat Social.

De fet, no és agosarat sostenir que el sentit comú hegemònic identifica fonamentalment dues pràctiques d'explotació laboral: les que provoquen –per mor de jornades laborals o càrregues laborals excessives, per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, etc.- riscos físics i/o psíquics molt evidents per als treballadors i les treballadores, i les situacions relacionades amb màfies d'immigració i per frau organitzat la Seguretat Social. Per exemple, ningú va dubtar que aquella sèrie de detencions d'empresaris de la restauració esdevinguda el setembre de 2017 a Mallorca obeís a casos d'explotació laboral. Recordi's que Diario de Mallorca va titular "Detenidos los dueños de siete restaurantes cuyos empleados no libraron en años", alhora que subtitulava el 15 de setembre d'aquell any que "Durante los últimos años más de 200 personas han sido contratadas por los arrestados para trabajar en sus locales. Eran sometidos a jornadas de más de 12 horas, sin posibilidad de librar ningún día". No és sobrer recordar que un dels restaurants tancats a col·lació d'aquella batuda policial va ser el "Diplomatic", situat just enfront de la seu del Parlament de les Illes Balears. Les pràctiques empresarials d'esborronadora explotació laboral convivien amb la classe política autonòmica de l'època que freqüentava aquell local de restauració (sic).

Ara bé, és necessari ampliar el focus sobre allò que s'entén com a explotació laboral. En aquest sentit, s'escau recordar que l’Organització Internacional del Treball (OIT), en una de les seves accepcions defineix el fenomen com l'acte o sèrie d'actes comesos per grups o individus que abusen de la vulnerabilitat d'uns altres amb finalitats de lucre. Per tant, moltíssims dels abundosos casos d'infraccions de la normativa laboral, tan freqüents en les nostrades relacions laboral estiuenques, poden qualificar-se com a casos d'explotació laboral.

Convé, doncs, contextualitzar el concepte en l'època de les precarietats laborals múltiples en un model de monocultiu turístic com el de casa nostra que no ha superat –ni prop fer-hi- les dinàmiques estructurals que reforcen la precarietat laboral i accentuen la devaluació del treball en el turisme (unes dinàmiques perfectament identificades per Ernest Canyada al llibre "Turistificación Global"), i que molt tenen a veure amb les correlacions extraordinàriament desiguals de poder en les relacions laborals en els contextos turistificats.

Per això, en l'actual fase neoliberal en què el treball remunerat gaudeix d'una baixa protecció institucional conseqüència de l'afebliment de la tutela sindical i del reforçament del poder empresarial, com a resultat d'una pluralitat de factors entre els quals, a parer meu, destaquen la facilitat i baix cost de l'acomiadament individual i col·lectiu, i la prerrogativa empresarial gairebé omnímoda d'imposar canvis substancials en les condicions de treball; en l'època en què, per tant, el treball remunerat no garanteix, ni de bon tros, la inclusió social, ni, per descomptat, el dret a un habitatge digne; en definitiva, en aquests temps en què tenir un treball remunerat no és sinònim de garantia de no viure una vida angoixada per l'amenaça del risc de pobresa, fer ploure sobre mullat és una autèntica aposta a favor de les elits, dels poderosos, i d'una major descohesió social.

Això és el que ha fet el govern autonòmic de Marga Prohens en anunciar la retallada dels controls laborals els mesos de major activitat turística. Amb l'anunciada supressió de la campanya especial de controls contra el frau laboral durant els mesos de juliol i agost, independentment dels seus resultats –que en qualsevol cas sempre han estat positius, encara que probablement no òptims- el missatge que es transmet és demolidor per a la ciutadania laboralment precària, i que gaudeix, en el millor dels casos, d'un estatus de ciutadania social d'inseguretat. El missatge no és un altre que el següent: L’estiu vinent es treballarà amb menys protecció laboral, amb més inseguretat vital, amb més risc d'explotació laboral, sigui quina sigui la seva intensitat. És un missatge negacionista de l’existència de l’explotació laboral, i que, alhora, ens recorda que els bàrbars ja són aquí! 

 

#FreePabloGonzález

 

Publicat originalment a dBalears (19-11-2023)

El nom de Pablo González –si no em vaig despistar- no va ser citat en el debat d'investidura del president Pedro Sánchez de la setmana passada. El cas d'aquest periodista, retingut des de fa dos anys i escaig a Polònia, sembla que -malgrat coincidir amb la setena prolongació de la presó preventiva- no va interessar a cap dels portaveus dels distints grups parlamentaris. Sorprenentment (o no), hi ha molt poca atenció dels grans mitjans de comunicació sobre la situació de Pablo González, que ja fa dos anys que està empresonat a un estat de la UE, sense judici, sense gairebé cap contacte amb la seva família, i sense que s'hagin sustentat les acusacions contra ell. En fi, una situació intolerable. Un imperdonable oblit de l'alta política institucional i del món mediàtic mainstream.

Per això, crec que paga la pena comentar aquest assumpte. De fet, fa temps que volia dir la meva sobre aquest despropòsit que l'agenda política i mediàtica situa a la perifèria del debat públic. A parer meu, hauria d'estar en el centre d'aquest debat, ja que tot allò que envolta el cas del periodista Pablo González és conseqüència del decreixement democràtic, de l'ambient bèl·lic, i de l'escreix militarista estructural (força associat al negoci del ChatGPT i d’altres artefactes de la Intel·ligència Artificial) que ho emmetzina tot. Drets humans, principis democràtics, dignitats de les persones i dels pobles resten subjugats als mercats armamentistes.

Que un periodista espanyol pel fet d'informar sobre el que ocorria en les primeres setmanes de la guerra conseqüència de la invasió d'Ucraïna per la Rússia de Putin, estigui tancat des de fa més de mil dies en una presó de Polònia, en aïllament, sense proves, ni garanties processals, per una inconcreta i vaga acusació de ser un espia que treballa per a Rússia, és un escàndol. Però el fet més escandalós és la poca acció del "govern més progressista de la història" sobre aquest assumpte.

I encara més escandalosa és la falta de mobilització de la majoria de col·legues de professió de Pablo González. En aquest sentit, s'escau citar unes paraules de Kapuściński: "El veritable periodisme és intencional, això és: aquell que fixa un objectiu i que intenta algun tipus de canvi. No hi ha un altre periodisme possible. Parlo, òbviament, del bon periodisme. Si llegiu els escrits dels millors periodistes –les obres de Mark Twain, d'Ernest Hemingway, de Gabriel García Márquez-, comprovareu que es tracta sempre de periodisme intencional. Estan lluitant per alguna cosa. Narren per aconseguir, per obtenir alguna cosa. Això és molt important en la nostra professió. Ser bons i desenvolupar en nosaltres mateixos la categoria de l'empatia". Veritablement, el periodisme que calla sobre el cas de Pablo González també en fa de periodisme intencional. És un periodisme deliberadament contrari als drets humans, en el millor dels casos, de molt baixa intensitat democràtica, empàtic amb el capital armamentista d'avui en dia.

La fotoperiodista de la Revista 5W Anna Surinyach va dir en una ocasió: "no sé si una imatge val més que mil paraules, però sí que sé que les imatges han de generar més de mil preguntes". Parafrasejant-la diria que no sé si la llibertat de Pablo González val més que mil sospites, però si sé que la continuació del seu insuportablement llarg empresonament i la indecent manca de garanties generen mil preguntes sobre la salut de la democràcia a la UE. Més que mai, #FreePabloGonzález.


divendres, 17 de novembre del 2023

Posar fi al genocidi a Gaza

L'horabaixa de dimarts passat, 7 de novembre, un altre cop sortírem als carrers de Palma per reclamar la fi del genocidi a Gaza, i solidaritzar-nos amb el poble palestí i amb la seva justa lluita. En acabar la manifestació, amb una veïna del barri què havíem fet junts el tram final de la manifestació, vam enfilar el camí cap on vivim. Jo arrib a casa i, en acomiadar-nos, la companya em comenta que encara té temps de passar per Carrefour a fer unes compres d'urgència

Sobtat, li vaig explicar a correcuita que aquesta empresa és objecte de boicot de consum estratègic per part del moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS, o BNC per les seves sigles en anglès). Segons BDS, Carrefour és una de les moltes empreses acuradament seleccionades a causa del seu historial provat de complicitat amb l'apartheid israelià. No sé si l'amiga em va fer cas o no sobre la incoherència de manifestar-se a favor de la causa palestina, i, alhora, consumir a empreses que fan possible l'actual genocidi a Gaza i altres crims de guerra per part de l'estat d'Israel.

Però l'anècdota em va recordar al tantes vegades citat en aquestes col·laboracions dominicals a dBalears, Arcadi Oliveres. Ell deia: "No podem dir ‘no a la guerra' i obrir un pla de pensions, que són diners que el banc ens reté, i que, molt probablement, utilitzarà per finançar algunes empreses il·lícites, com per exemple les de l'armament".

Manifestar-se contra el genocidi televisat de Gaza i el brutal apartheid que des de fa dècades pateix el poble palestí és fonamental. Però, no basta! Cal, entre altres coses, exigir polítiques estatals i locals veritablement concordes amb la legalitat internacional, que els drets humans deixin de ser una qüestió retòrica. Que es multipliqui l'exemple dels estibadors de Barcelona de no permetre "l'activitat dels vaixells que continguin material bèl·lic", o dels sindicats belgues que “es planten i bloquegen el trànsit d'armes estatunidenques cap a Israel”. Potser és arribat el punt d'accions de més impacte. I, òbviament, cal participar en les campanyes de boicot –que, dit sigui de passada, tanta incidència tingueren en la fi de l'apartheid a Sud-àfrica- proposades pel moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS).

La humanitat ens hi juguem molt amb tot plegat. El punt urgent és posar fi al genocidi a Gaza, però pensar que és possible capgirar les lògiques colonials i bel·licistes que dominen la política internacional és, en paraules de Rebecca Solnit, canviar l'imaginari del canvi.

 Publicat originalment a dBalears (12-11-2023)

divendres, 10 de novembre del 2023

Contracumbre Social del Turismo: "Menos turismo, más vida"

 

Publicat originalment a Sin Permiso (05-11-2023)

El fin de semana pasado se celebró en Palma (Mallorca) la Contracumbre Social del Turismo, convocada por un buen número de entidades y organizaciones de la sociedad civil isleña. Se organizó en contraposición a la celebración, los días 30 y 31 de octubre, de la cumbre de los ministros de turismo de los 27 estados miembros de la Unión Europea, con motivo de la presidencia española del Consejo de la UE.

No era la primera vez que un consejo informal de ministros/as de turismo europeo se reunía en Mallorca. La anterior reunión se celebró en el año 1995. Es interesante recordarlo porque en el año inmediatamente anterior al de la primera cita ministerial europea habían llegado a las Islas Baleares un total de 7,9 millones de turistas. El número de llegadas turísticas del año 2022 alcanzó la espectacular cifra de 16,4 millones. Estos datos hablan por sí solos de la impresionante huella sobre un territorio pequeño, fragmentado y frágil (recursos naturales, infraestructuras, convivencia residente-visitante, etc.)

Es pertinente recordar también que hace 18 años los responsables turísticos europeos ya hablaron de los problemas que ocasionaba esa huella turística, a lo que añadían su supuesta preocupación por las necesidades de mano de obra, o las condiciones laborales. Trascurridos dieciocho años, la cumbre oficial de este año se ha celebrado en torno a un eslogan sonrojante: "El camino hacia la sostenibilidad social del turismo en la UE" (sic). Otro bla, bla, bla, burocrático-institucional que no es otra cosa que un reconocimiento, repleto de subterfugios, pero explícito, de que el capitalismo turístico está absolutamente resuelto a ignorar las lecciones de la pandemia del covid-19 y las advertencias de la comunidad científica.

Es evidente que las lecciones pandémicas y la ciencia recomiendan decrecimiento turístico, y, en consecuencia, reducir el insostenible (económica, social y democráticamente) monocultivo turístico; proporcionar mucha mayor protección al trabajo asalariado y autónomo del sector del turismo; y avanzar en la garantía de la existencia material de las clases subalternas, independientemente de los mercados de trabajo.

Por eso tenía tanto sentido convocar la Contracumbre Social del Turismo para debatir sobre la otra cara del turismo, sobre las verdades incómodas del modelo neoliberal desatado de turistificación en el contexto del actual capitalismo voraz. Verdades en términos de aportación de la industria turística al calentamiento global, de negación de calidad de vida a las personas residentes, de crecimiento de las execrables desigualdades sociales, de las múltiples –y estructurales- precariedades (no solo laborales) que genera el turismo, de la incompatibilidad entre turistificación y ejercicio de verdad del derecho a la ciudad (o a la isla, en nuestro caso), etc. En fin, se trataba de compartir análisis críticos e imaginar futuros deseables para desdecir el nefasto pensamiento de la inevitabilidad de lo que hay. Y, efectivamente, en los debates de la Contracumbre Social del Turismo se ha hecho mucha diagnosis de la situación alternativa al discurso mainstream.

La contracumbre de los movimientos sociales se articuló sobre los siguientes contenidos: En los actos previos se celebraron dos importantes mesas redondas: “Por un modelo turístico que no nos empobrezca”, organizada por el movimiento vecinal de la ciudad de Palma, fue el título y el contenido de la primera de ellas. La segunda llevó el título de “Menos cruceros, más vida. Una lucha global”, y estuvo organizada por la Plataforma contra los megacruceros y el Fórum de la Sociedad Civil. Ya en la contracumbre, propiamente dicha, los debates giraron en torno a: 1. Transporte y turismo; 2. Turismo y cambio climático; 3. Precariedad laboral y turismo; y 4. La sociedad turistizada (género, migración, antirracismo, prostitución, espacio público, vivienda, vecindad y cotidianidad).

Las organizadoras de la Contracumbre Social del Turismo me propusieron que interviniera en el debate sobre precariedad laboral. Lo que sigue es una versión algo más extensa de mi intervención inicial en el debate:

Cuatro aspectos para una diagnosis alternativa al mainstream.

1. El concepto precariedad se ha asociado demasiado –casi en exclusiva- al ámbito del mundo del trabajo, especialmente del trabajo remunerado, como si en los ámbitos de los trabajos no remunerados, tan esenciales como los de cuidados de la vida, no existiera precariedad, entre otras cosas, por las relaciones derivadas del sistema de poder patriarcal.

Es lógico que sea así por, en mi opinión, dos razones principales: a) El trabajo remunerado continúa siendo el mecanismo principal de redistribución de la riqueza generada. b) Continúa habiendo un importante sector de la sociedad –y del pensamiento crítico- que, contra toda evidencia, sostiene que "la clase obrera" sigue siendo el sujeto revolucionario principal. Yo, dicho sea de paso, soy - siguiendo entre otros a Sandro Mezzadra- más del “movimiento de movimientos y la multitud" como verdadero sujeto del cambio.

Sea como sea, la precariedad actual es un constructo sociopolítico fruto de décadas de retrocesos en seguridades vitales. Es un triunfo del neoliberalismo que ha conseguido instaurar un modelo de sociedad en el que sólo la gente rica y muy rica tiene seguridades vitales.

Creo que no prestamos suficiente atención a lo siguiente: La generalización de las precariedades pone en crisis el modelo de representación democrática. Estamos en presencia de sociedades desdemocratitzadas, sin impulso igualitario como consecuencia de la derechización de las izquierdas partidistas ¡Abandonar el objetivo de acabar con la desigualdad social, sustituyéndolo por un inconcreto objetivo de disminuirla, tiene evidentes consecuencias!

Las sociedades de las precariedades múltiples son, en definitiva, los "Estados de inseguridad" de los que nos habla Isabell Lorey en "Estado de inseguridad. Gobernar la precariedad", donde se gobierna la inseguridad y la precariedad para que nada sustancial cambie; donde las mayorías sociales sufren, con más o menos intensidad, toda una gama de angustias.

Esas precariedades (laboral, existencial, sanitaria, habitacional, cultural…) ejercen hoy el efecto de disciplinamiento social de las clases subalternas que antaño ejercía el “ejército industrial de reserva” (Karl Marx).

2. Las sociedades turistificadas son sociedades con precariedad democrática. He aquí algunos ejemplos que justifican esta afirmación:

a) Se impone una "ideología oficial”. Unos mecanismos públicos o publico privados de turistificació masiva de las mentes, de alienación turística. Es sabido que en el neoliberalismo global "es más fácil imaginar el fin del mundo que el fin del capitalismo". En las sociedades turistificadas, imaginar el fin del crecimiento turístico infinito es tan difícil como imaginar el fin del capitalismo. El pensamiento crítico radical sobre los efectos de la turistificación deviene en algo casi delictivo, y, en el mejor de los casos, marginable del debate público.

b) Son sociedades con una brutal carencia de transparencia democrática. Por ejemplo: Se oculta la cuantía del gasto público en promoción turística, o se niega el debate público institucional de informes como el de Greenpeace que explica los mecanismos de ingeniería legal de las compañías aéreas –con colaboración de las instituciones- para saltarse la prohibición que la UE hace al otorgamiento de subvenciones públicas directas.

El ejemplo más escandaloso de déficit en trasparencia democrática de las sociedades turistificadas es, quizás, el negacionismo y el menosprecio hacia la ciencia que practican. No cabe calificar de otra manera que, en el caso de las Islas Baleares, se menosprecien las recomendaciones del Comité de Expertos para la Transición Energética y el Cambio Climático de las Islas Baleares, y se obvie la ciencia sociológica y estadística, para, como se ha propuesto, instaurar indicadores socioambientales cualitativos más allá de los neoclásicos, o, en el colmo del negacionismo, la resistencia a medir, con los criterios que establece la UE (que no es precisamente un comando ecosocial radical), el volumen y las causas de la pobreza laboral que genera el turismo.

3. Aunque resulte increíble, en este diagnóstico de situación no se puede obviar que persiste la nula voluntad política de superar la dificultad de delimitación del trabajo turístico. Y, sin embargo, seguro que el empleo turístico es el grueso de ocupación laboral[i] que configura la situación de pleno empleo en las Baleares.

Según los resultados de la recientemente publicada Encuesta de Población Activa (EPA) correspondiente al tercer trimestre de 2023 -los tres meses de mayor llegada de turistas-, la cifra estimada de personas ocupadas fue de 675.500, la tasa de actividad del 67,22%, y la de paro el 5,72%. La primera es la más alta y la segunda la más baja del Reino de España. Son cifras que, con leves variaciones, se registran durante todo el año. Por tanto, las autoridades gubernativas, las patronales y los grandes sindicatos no tienen, más bien al contrario, ningún reparo  para elogiar acríticamente una situación de pleno empleo.

Pero hay otra cara en estas cifras de empleo: La precariedad. Por ejemplo, este verano un 40% de las personas asalariadas tenía una antigüedad del contrato de menos de un año, y casi 1 de cada 4 de estas personas asalariadas tenían una antigüedad en la empresa de menos de un año. Con la barra libre, y a precio de saldo, del despido, es trabajo intensamente precario, sin seguridad. Otro aspecto de esta otra cara de las cifras de empleo es la existencia de ángulos muertos de precariedad laboral turística: Alquiler turístico, industria del lujo, cruceros y la siempre ocultada explotación laboral, es decir, aquellas prácticas empresariales –muy frecuentes en ámbitos turísticos- consideradas delitos contra los derechos de los trabajadores en el Código Penal.

Estas precariedades explican, en parte, que el pleno empleo no consiga mejorar las cifras de riesgo de pobreza. Según un reciente informe de la Red Europea de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Socia de Baleares (EAPN-IB) sobre el Estado de la Pobreza en las Islas Baleares 2023, el indicador AROPE de 2022 (que incluye la tasa de pobreza, la privación material y social extrema, y la baja intensidad de trabajo en el hogar) se sitúa en el 21,5% de la población. Más de 252.000 personas están en riesgo de pobreza y/o exclusión social, y 200.000 por debajo del umbral de la pobreza, como consecuencia de la baja intensidad de trabajo en el hogar y la privación material y social severa.

La magnitud del riesgo de pobreza pone de manifiesto que, junto a la extraordinaria turistificación y los sonrojantes beneficios empresariales, el trabajo retribuido (especialmente el asalariado) no recupera su capacidad de asegurar inclusión social y la afectación de este riesgo alcanza, al menos en términos de inseguridad, a la, digámoslo así, “clase media”. Por eso no es arriesgado afirmar que la “clase angustiada” se ensancha. Y, paralelamente, se acrecientan los riesgos psicosociales, los problemas de salud mental, la medicalización en general, y la de ansiolíticos en particular. En fin, el fantasma de la posible exclusión social está muy asociado a las sociedades turistificadas en régimen de monocultivo turístico.

En cualquier caso –y esto es lo importante–, la cuestión no es si la situación laboral es de pleno empleo o no. La cuestión es si hemos superado las dinámicas estructurales que refuerzan la precariedad laboral y acentúan la devaluación del trabajo en el turismo (no me detendré al enumerarlas, pero, para una aproximación al tema –y al de la complejidad de determinar qué es empleo turístico– recomiendo leer a Ernest Cañada en "Turistificación Global"). No obstante, avanzo que estas específicas tendencias turísticas a la precarización del trabajo tienen que ver con las relaciones extraordinariamente desiguales de poder.

En cualquier caso, para lo que discutimos en esta Contracumbre Social del Turismo, la cuestión verdaderamente relevante es la siguiente: ¿Pleno empleo para qué modelo de sociedad?, ¿Un modelo social de "zona de sacrificio"? Es decir, ¿Modelo de sociedad de territorio habitado que sufre permanentes impactos socioambientales negativos como consecuencia de una actividad industrial –el monocultivo turístico- altamente contaminante? Es muy pertinente recordar que en la definición canónica de zonas o áreas de sacrificio se especifica que, originalmente, funcionaron como una promesa de mejora de las condiciones económicas y de desarrollo de las comunidades locales.

Una última cuestión sobre esta parte del diagnóstico. El gran historiador Eric Hobsbawm, a su obra "Historia del siglo XX", sostiene que, en la pos segunda gran guerra en los países capitalistas, excepto contadísimas excepciones (Hong Kong), existió un gran compromiso político de los gobiernos con el pleno empleo, pero, a la vez, su compromiso con la reducción de las desigualdades económicas fue bastante menor ¿Es este -en la época en que los efectos de la crisis climática será (¡ya lo es!) un poderosísimo factor de desigualdad- el modelo de sociedad balear del "pleno empleo"? Tengo la impresión de que "Pleno empleo" sin transición de modelo económico y social de verdad es una indeseable repetición de la historia.

4. El cuarto aspecto de este diagnóstico tiene que ver con la escasísima conflictividad laboral en los sectores troncales del turismo. Hoy en las Islas Balares hay casi dos generaciones de trabajadores y trabajadoras de, pongamos por caso, la hostelería y la restauración que nunca han hecho ni han vivido una huelga.

Otro sindicalismo debería ser posible, pero noticias como que "Los hosteleros quieren crear  el mayor plan de pensiones de España" no parece que anuncien una etapa de intensificación de la conflictividad laboral.

Las moderadoras de la mesa “Precariedad laboral y turismo” nos habían pedido dos propuestas que fueran más allá del corto/largo plazo. No en balde, la mesa se subtitulaba “Regenerado nuestros imaginarios”.

No fue una tarea fácil, pues imaginar el futuro turístico y del trabajo turístico con las incertidumbres que provocan la crisis climática, la inteligencia artificial, y la estupidez humana es un asunto propio de la teoría de la complejidad de Edgar Morin.

En cualquier caso, he aquí dos ideas que, en mi opinión, dan sentido a las luchas y propuestas concretas de hoy y de pasado mañana.

Me gusta imaginar una Mallorca (y todas las “zonas de sacrificio” del mundo que lo son como consecuencia de la turistificación) que:

1. Por los efectos sostenidos en el tiempo de una Renta Básica Universal e Incondicional (RB), y de la aplicación de la “Ley de bienestar para las generaciones presentes y futuras de las Islas Baleares” ha transitado por una estrategia integral de decrecimiento turístico, en la que han desaparecido las diversas angustias de las clases no estrictamente ricas y muy ricas, se ha superado la insostenibilidad democrática de las grandes desigualdades, donde las clases subalternas tienen garantizada la existencia material al margen del mercado de trabajo, y se ha sustituido el PIB como el indicador macroeconómico supremo por un indicador de calidad de vida con criterios de consumo ecosociales.

2. Ha dejado de ser una plataforma de multinacionales turísticas que exportan estractivismo medioambiental y cultural, y negación de la efectiva aplicación de los DDHH (de la declaración que este año cumple 75 años y de los DDHH emergentes). Me gusta imaginarme que todo ello ha sido conseguido mediante un no descafeinado “Instrumento internacional jurídicamente vinculante sobre empresas y derechos humanos” del que los movimientos sociales de Mallorca (y del mundo) hayan sido fundamentales en su consecución.

Coda: El colofón de la Contracumbre Social del Turismo fue la manifestación de la tarde del lunes, 30 de octubre. La mera convocatoria ya fue un éxito. No es poca cosa la valentía de que una pluralidad de organizaciones, en un contexto de desmovilización y de transformación del modelo de “Todo Turismo” en uno de “Tiranía Turística”, convocaran a la ciudadanía mallorquina a reclamar "Menos turismo, más vida". Que la manifestación fuera muy concurrida fue un indicativo de que el hartazgo del estractivismo turístico sobre las vidas de las personas residentes va en aumento.

Timothy Snyder, en su libro "Sobre la tiranía" -muy pertinente en los tiempos que nos toca vivir, resistir y luchar-, afirma: "Solo somos libres cuando somos nosotros mismos quienes trazamos la línea entre cuando nos ven y cuando no nos ven"[ii]. La manifestación demostró que es posible movilizarse contra esa Tiranía Turística ¡Que podemos ser libres, porque nos vieron!




[i] El sector de servicios es el que concentra más ocupación (85,5%), seguido de la construcción (8,4%), la industria (5,4%) y la agricultura (0,7%). Datos EPA IVT2023

[ii]  Traducción mía del texto en catalán.

Jaime Bueno, exemple d'un republicà plebeu

Intervenció a l’acte homenatge a Jaime Bueno.  Palma, 9-11-2023 

Bona tarda.

Idò sí, he tingut la immensa sort de conèixer a Jaime Bueno. Però, sobretot, he tingut el privilegi de compartir amb ell militància sindical (a CCOO) i política (al PC i a EU).

Així i tot, tinc la impressió que en aquest acte de record i homenatge, amb la pluralitat i diversitat de gent i d'organitzacions que estem aquí, el relat de records personals, de les anècdotes, de les alegries, i de més d'una emprenyamenta, de les victòries, i, també, de les derrotes compartides, perd tota importància.

El privilegi de poder dir aquestes paraules, el vull emprar per reivindicar, tot i que sigui molt breument, l'empremta col·lectiva d'en Jaime Bueno. Perquè, diguem-ho sense embuts: Segur que en les darreres dècades a aquesta terra, hi ha poques causes justes sense la petjada professional i del compromís militant d'en Jaime.

Tanmateix, no em puc estar de fer-ne menció a un record que, de segur, és compartit amb molts vosaltres. M'agrada recordar-lo pels carrers de Palma, en els entorns dels despatxos on va treballar, i dels jutjats, caminant de pressa amb una carpeta o papers davall del braç. Semblava tenir sempre coses que fer i pressa. Bastant pressa...

No debades n'hi ha tantes d'injustícies per combatre! I tanta pressa per eliminar-les!

Malgrat el desfavorable context polític, ecològic, social,  econòmic, de respecte als DDHH actual, el millor homenatge a  Jaime Bueno és no defallir de caminar amb tanta presa com ell  ho feia, i agafar velocitat en el camí cap a una societat, no només, un poc més justa. Si no justa de debò, radicalment justa i democràtica!

Però, amigues i amics, serà molt mal de fer semblar-se a la seva manera de passar per la vida,  amb tanta dignitat i bonhomia. 

Atenint-me a l'escaleta de l'acte, toca dir unes paraules sobre el sindicalisme i la tasca de Jaime Bueno com a advocat laboralista.

Ras i curt: Jaime Bueno va ser un advocat laboralista que, a parer meu, no va perdre mai la utopia de fer realitat un dret laboral protector de les classes subalternes, un dret laboral reparador, si més no en part, de les injustícies en el món del treball remunerat.

Val a dir que, amb en Jaime, compartia –em consta- que "La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá ¿Entonces para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar", en paraules de l'estimat Eduardo Galeano.

En la carrera professional d'advocat laboralista de Jaime Bueno, mantenir aquesta utopia, crec, ha sigut fonamental per a indignar-se –en Jaime s'indignava molt!- però no defallir en la perseverança d'un horitzó millor.

Tinguin en compte que, en les tasques d'advocat laboralista del company que avui homenatgem, les seves eines legals han sigut estructuralment cada cop menys favorables a les persones treballadores. L'època del –segur que momentani- triomf del constructe politicosocial del neoliberalisme, de reforma laboral permanent, amb en balanç global  de desprotecció del treball,  farcit de precarietats i inseguretats laborals i vitals no va ser –ni ho és encara ara-  fàcil per  a un laboralista vocacionalment decidit a reclamar justícia social, fossin quines fossin les ferramentes legals que podia emprar.

El cas és que Jaime Bueno fou capaç de ser l'advocat  defensor  dels drets i la dignitat de molts col·lectius laborals de casa nostra. Però deixeu-me donar-li les gràcies per haver sigut de forma destacada l’advocat del precariat, un professional laboralista contra la tirania dels mercats.

Reconec l’error: Amb en Jaime, girava la llengua. Com, malauradament,  és massa tard per rectificar:

¡Gracias, Jaime por tu ejemplo de republicanismo plebeyo!

Anormalitats democràtiques

Publicat originalment a dBalears (05-11-2023)

El calendari marcava febrer de 2021 i el llavors vicepresident del Gobierno de España afirmà: "No hi ha una situació de plena normalitat política i democràtica a Espanya". Es va muntar un sideral mediàtic i polític. Pablo Iglesias va ser tractat com una mena d'ase dels cops. Però, no va recular. Ans al contrari. A més cops, més reafirmació. El aleshores líder de Podemos -i actual portaveu àuric del món podemita-, als pocs dies de desfermar-se la tempesta, reblava el clau tot afirmant: "És obvi que a Espanya no hi ha plena normalitat democràtica". És clar que Iglesias defensava una obvietat: que els dirigents independentistes catalans eren presos polítics i exiliats; que les clavegueres de l'estat existeixen; que la fugida del Borbó emèrit, la corrupció existent en els mitjans de comunicació del règim, o la revolta antidemocràtica de les elits judicials són fets, entre d'altres, que palesen una situació de anormalitat democràtica més que evident.

Ve a tomb recordar l'anterior perquè  la realitat és tossuda i d'anormalitats democràtiques en menjam  per pa i per sal i han esdevingut en una "nova normalitat". A tall d'exemple:

És anormal en una democràcia l'absència, gairebé unànime, en els grans mitjans de comunicació de pensament crític, i tota l'ostentació oficial entorn de la jura la Constitució d'Elionor de Borbó. Que una noia de 18 anys juri una norma constitucional que manté la Llei Sàlica és un despropòsit de dimensions còsmiques. Tota l'operació Elionor de Borbó –inclòs l'intent de convertir-la en una imatge pop- per garantir per sempre més la continuïtat de la institució monàrquica és l'anormalitat. Allò democràticament normal seria un referèndum per decidir entre monarquia o república. Que no ens prenguin el pèl, si no ens deixen votar és perquè el republicanisme és majoritari.

És una greu anomalia democràtica la persistent rebel·lió sediciosa de les elits judicials, ara entorn de l'amnistia. Ara bé, cal considerar com a fet substancial d'aquesta anormalitat democràtica  que en l'anterior legislatura espanyola –la del "gobierno más progresista de la historia"- no s'hagin girat tots els calcetins de la legislació que permet aquesta permanent revolta judicial.

Sens dubte, cal considerar una estructural anormalitat democràtica la influència institucional religiosa i els privilegis de l'Església catòlica que representen els Acords de 1979 amb la Santa Seu, així com els existents amb altres confessions religioses. Val a dir que aquesta és una anomalia democràtica constitucionalitzada. Recordem que tot i que l'article 16.3 de la constitució espanyola digui que "Cap confessió tindrà caràcter estatal", es veu immediatament negat a continuació, en assenyalar que "Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions".

Això explica dues anormalitats democràtiques recents en aquest àmbit: Per una banda, les greus insuficiències en l'Informe del Defensor del Poble sobre els abusos a menors a l'Església. I, per l'altra, que en el pacte de Govern PSOE-SUMAR no es considerin una injustícia a resoldre els grans privilegis que continua tenint l'Església catòlica. Tanta sort que existeix Europa Laica que denuncia aquests fets!

En fi, que el govern municipal de Palma tregui els sants al carrer i amagui símbols de drets civils és una casposa anormalitat democràtica. Una democràcia no laica és, per se, una anormalitat. D'aquí plora la criatura!

Tanmateix, l'anormalitat democràtica més esfereïdora ara mateix, és la pusil·lànime actitud del president del govern espanyol –que ara ostenta a la presidència rotatòria del Consell de la UE-, Pedro Sánchez en relació amb el genocidi de Gaza. Oficialment, la protecció i promoció dels Drets Humans constitueix un eix prioritari de la política exterior del Regne d'Espanya. Anormalitat democràtica és, també, a dir una cosa i fer-ne una altra. Com diu l'editorial d'ahir del digital CTXT: "Ante crímenes de guerra y de lesa humanidad como los que está cometiendo Israel no caben ni el silencio, ni el disimulo, ni la diplomacia discreta. Estamos en un momento realmente decisivo; y todo el que no se desmarque claramente de esta locura será cómplice de ella para siempre”. Car com l'aigua!

 

divendres, 3 de novembre del 2023

"Menys turisme, més vida": Ara, la manifestació

Publicat originalment a dBalears (29-10-2023)

Divendres i dissabte proppassats es va celebrar la Contracimera Social del Turisme, convocada per un seguit d'entitats i organitzacions de la societat civil illenca. Es tractava de debatre sobre l'altra cara del turisme, sobre les veritats incòmodes del model neoliberal desfermat de turistificació en el context de l'actual capitalisme voraç. Veritats en termes d'aportació de la indústria turística a l'escalfament global, de negació de qualitat de vida a les persones residents, de creixement de les execrables desigualtats socials, de les múltiples –i estructurals- precarietats (no solament laborals) que genera el turisme, de la incompatibilitat entre turisme a dojo i l'exercici de debò del dret a la ciutat (o a l'illa, en el nostre cas), etc. En fi, es tractava de compartir anàlisis crítiques i imaginar futurs desitjables per desdir el nefast pensament de la inevitabilitat del que hi ha.

Aquesta contracimera ha estat organitzada en contraposició a la celebració -els dies 30 i 31 d'octubre (demà i demà passat)- de la cimera dels ministres de turisme dels 27 estats membres de la Unió Europea, en motiu de la presidència espanyola del Consell de la UE. L'encontre ministerial, que és una reunió informal, girarà entorn d'un eslògan de vergonya: "El camí cap a la sostenibilitat social del turisme en la UE" (sic). Un bla, bla, bla burocràtic-institucional. Un reconeixement, amb subterfugis però explícit, que s'ignoren les lliçons que haurien d'haver-se après de la pandèmia de la COVID-19 i dels advertiments de la comunitat científica. Lliçons pandèmiques i ciència recomanen decreixement turístic, major protecció al treball assalariat i autònom del sector del turisme, i avançar en la garantia de l'existència material de les classes subalternes independentment dels mercats de treball. Però, parafrasejant a l'escriptora brasilera Eliane Brum, la nova normalitat -després del coneixement de l'emergència climàtica i de l'experiència de la pandèmia- és la vella alienació.

En els debats de la Contracimera Social del Turisme hi ha hagut molta diagnosi alternativa al discurs mainstream. Pendent de pair tota la informació i de repassar les meves notes, m'atrevesc a avançar que, per dir-ho en poques paraules, no és agosarat ni és una hipèrbole qualificar Mallorca, les Balears i Pitiüses en conjunt, i altres indrets turistificats, com a autèntiques "zones de sacrifici". És a dir, com territoris habitats que sofreixen continus impactes negatius socioambientals a conseqüència d'una activitat industrial –en mode de monocultiu- contaminant. Val a dir que, en la definició ecumènica de zones o àrees de sacrifici s'hi sol afegir que originalment van funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de les comunitats locals.

Sóc incapaç de resumir les propostes que van sortir dels debats (tinguin en compte que escric aquestes ratlles unes hores després d'acabar el darrer debat), però, com a la taula on vaig tenir el plaer de participar – la titulada “Precarietat laboral i turisme”- se'ns va demanar que féssim dues propostes que anessin més enllà del curt i llarg termini, reprodueixo el final de la meva intervenció:

"Imaginar el futur turístic amb les incerteses que provoca la crisi climàtica, la intel·ligència artificial i l'estupidesa humana és un assumpte que em recorda la teoria de la complexitat d'Edgar Morin. En qualsevol cas; vet aquí dues idees que, a parer meu, donen sentit a les lluites i propostes concretes d'avui, de demà, i de demà passat. Per a no defallir en la lluita per una altra Mallorca com a contribució a un altre món. Una Mallorca en pau amb la justícia ecològica i social.

M'agrada imaginar, a mode d'utopia realitzable, una Mallorca que, amb els efectes sostinguts en el temps d'una Renda Bàsica Universal Incondicional, i de l'aplicació de la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears, ha transitat exitosament per una estratègia integral de decreixement turístic, i ha deixat de ser una “zona de sacrifici”, en què han desaparegut les diverses angoixes de les classes no estrictament riques i molt riques, ha superat la insostenibilitat democràtica de les grans desigualtats, on les classes subalternes tenen garantida l'existència material al marge del mercat de treball, i ha substituït el PIB com l'indicador macroeconòmic suprem per un indicador de qualitat de vida amb criteris de consum ecosocials. Una Mallorca que ha deixat de ser una plataforma de multinacionals turístiques que exporten extractivisme mediambiental i cultural, i negació de l'efectiva aplicació dels DDHH (de la declaració que enguany compleix 75 anys i dels DDHH emergents). M'agrada imaginar-me que tot plegat ha estat aconseguit mitjançant un Instrument internacional jurídicament vinculant sobre empreses i drets humans del qual els moviments socials de Mallorca n'hagin estat part de la mobilització global per a la seva consecució".

I demà (dilluns, 30 d'octubre, a les 19 h. a la Porta de Sta. Catalina de Palma), la Manifestació. Com el model de Tot Turisme ha esdevingut en un sistema de Tirania Turística, el clam de "Menys turisme, més vida" ha de ser massiu. Timothy Snyder, al seu llibre "Sobre la tirania" -molt pertinent en els temps que ens toca viure, resistir i lluitar-, ens diu: "Només som lliures quan som nosaltres mateixos els qui tracem la línia entre quan ens veuen i quan no ens veuen". Idò contra la Tirania Turística, que ens vegin! 

 

"Drets Humans 75": Res a celebrar per part del poble sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-10-2023)

Amb la rúbrica "Drets Humans 75" i "Iniciativa DUDH 75", l'ONU –concretament l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH)- impulsa una campanya de commemoració dels 75 anys de la Declaració Universal de Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948. Un document que, com recorda la citada campanya, parla de dignitat, llibertat, i justícia per a totes les persones.

Desgraciadament, commemorem aquest setanta-cinc aniversari en un món plagat de guerres, de retallades de llibertats a dojo, d'escreix d'injustícia social i climàtica, de normalització del tracte indigne i criminal a la llibertat d'emigrar a la recerca de millors vides o fugint de la mort per la raó que sigui. El món que commemora els primers 75 anys de la Declaració Universal dels DDHH és un món on queden, encara ara, processos de descolonització no conclosos; en el que els avanços en igualtat formal de les dones en relació amb els homes en uns llocs conviuen amb reculades en uns altres; on el mateix passa amb els drets reproductius, d'orientació sexual, i d'estimar-se amb qui cadascú vulgui. En definitiva, desgraciadament, una bona part de la humanitat, atenent la seva personal situació material, no tenen res a celebrar.

Concretament, el poble sahrauí és un dels col·lectius humans que poc -o res- a de celebrar pel que fa a l'aplicació efectiva dels drets humans. El fet que, després de gairebé mig segle de lluita per la seva independència, no hagi pogut exercir el seu inalienable dret d’autodeterminació és una clamorosa evidència que a la Declaració de 1948 li falten –i molt- mecanismes d'aplicació efectiva, sense cap capacitat de veto per ningú per molt poderós que sigui.

Però no és només això. En els últims dies d'aquest mes d'octubre, el Consell de Seguretat de Nacions Unides debatrà l'informe del secretari general de l'ONU, António Guterres, sobre "la situació relativa al Sàhara Occidental". Aquest informe –que té un abast temporal dels últims dotze mesos de mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), i de les tasques dutes a terme en aquest període per l'Enviat Personal del SG de l'ONU per al Sàhara Occidental, Staffan de Mistura- ja s'ha fet públic, i, malgrat la retòrica diplomàtica d'aquest tipus de documents, no és complicat extreure multitud de conclusions que no sempre es veuen reflectides en els mitjans de comunicació i en el debat públic sobre la situació sahrauí. Comentaré només dues d'aquestes conclusions:

La primera que dedueixo de la lectura de les 18 pàgines del citat informe és que la proposta del president Pedro Sánchez d'acceptació de la fórmula autonomista d'annexió per part del Marroc del Sàhara Occidental com "la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d'aquesta disputa" és, en el millor dels casos, una fal·làcia política. No és seriosa, ni creïble, ni realista. Entre altres coses perquè no hi ha legalitat internacional que sustenti tal disbarat. Per si hi hagués algun dubte, el secretari general de l'ONU es dirigeix al Consell de Seguretat en els següents termes: "... continuo considerant que és possible trobar una solució política justa, duradora, i mútuament acceptable que contempli la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, de conformitat amb les resolucions del Consell de Seguretat".

La segona de les concussions és la referida als DDHH. Transcric alguns dels paràgrafs del capítol dedicat a aquest assumpte en l'informe citat: "L'ACNUDH va rebre denúncies d'almenys sis casos d'observadors internacionals, investigadors, i advocats dedicats a la defensa del Sàhara Occidental als quals es va denegar l'entrada al Sàhara Occidental o als quals es va expulsar d'allí". "Segons les informacions, els familiars d'activistes de drets humans i presos polítics també van sofrir represàlies, intimidació, o discriminació per les seves opinions polítiques i el seu suport als seus parents. Es va denunciar discriminació en l'accés al treball, l'educació, i la protecció social, així com a altres serveis". "L'ACNUDH va rebre informes que els presos sahrauís, inclòs el grup de Gdeim Izik, continuaven reclosos fora del Sàhara Occidental en dures condicions de privació de llibertat, inclòs l'aïllament, i sotmesos a restriccions de contacte amb les seves famílies i advocats. El febrer de 2023, uns estudiants sahrauís empresonats van iniciar una vaga de fam per a protestar per les condicions de detenció i exigir el seu trasllat en una presó més pròxima a les seves famílies". "El grup de presos de Gdeim Izik va continuar complint llargues penes de presó. Segons les denúncies rebudes, alguns han estat mantinguts en aïllament i confinament solitari prolongat, i els hi han negat atenció mèdica, i visites periòdiques de l'advocat de la seva elecció".

Així i tot, encara que no sigui cap novetat, el punt més sagnant és el següent: "L'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH) no va poder visitar el Sàhara Occidental per vuitè any consecutiu, malgrat les múltiples sol·licituds, i que el Consell de Seguretat, en la seva resolució 2654 (2022), va instar que es brindés una major cooperació, fins i tot facilitant aquestes visites. La falta d'accés a la informació de primera mà, i d'una vigilància independent, imparcial, àmplia i sostinguda de la situació dels drets humans va soscavar la possibilitat de fer una avaluació exhaustiva dels drets humans a la regió".

És a dir, el Sàhara Occidental és una zona opaca en matèria de vigilància dels drets humans. I ho és, fonamentalment, perquè la MINURSO és –per imposició del Marroc- l'única la Missió de l'ONU sense capacitat de supervisar la situació dels drets humans, i els governs espanyols, governi qui governi, apliquen el "no parlar, no veure, no sentir" sobre aquest vergonyós angle mort.