diumenge, 30 d’abril del 2017

Estabilitat laboral com a bé social

L'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre del 2017 no pot, en rigor, analitzar-se únicament comparant-la amb l'any anterior. És imprescindible prendre en consideració que el calendari de l'any 2016 va situar les festes de Pasqua al març i el d'enguany les ha retardades fins a l’abril. Hi ha, per tant, uns efectes estacionals que no es poden menysprear i que, a l'hora d’analitzar l’evolució dels trets més rellevants de la situació laboral, aconsellen posar una major perspectiva temporal.

En aquest sentit, cal anotar, per una banda, que la xifra estimada de 98.500 persones aturades està molt lluny de les estimacions de població aturada d'abans de l'inici de la ‘Gran Recessió’. Recordi's que en el mateix trimestre del 2008 aquesta estimació se situava en 60.000 persones, i que, en termes de taxa d'atur, la comparativa és del 16,76% el 2017 versus el 10,98% d’aquell any. I, tanmateix, en relació amb aquesta població aturada hi ha algunes dades especialment preocupants: mantenim una taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys) del 41,77% i d'atur de majors (majors de 55 anys) del 15,11%, mentre que a l'inici de la crisi aquestes taxes se situaven entorn del 20 i el 6%, respectivament.

Per una altra banda, encara que la taxa estimada d'ocupació sigui ara, amb un 51,42%, inferior a la de l'hivern del 2008 (55,95%), en termes absoluts, la població ocupada creix lleugerament (486.600 persones el 2008 vs. 489.500 el 2017). La valoració d'aquestes dades d'ocupació, com he explicat en altres ocasions en aquest mateix espai, ha de fer-se tenint en compte que la metodologia de l’EPA considera que una persona és ocupada si durant la setmana en la qual se l’enquesta ha treballat a canvi d’una retribució durant almenys una hora. En un context de gran precarietat, aquesta metodologia minimitza les estimacions d'atur i maximitza les d'ocupació.

Però, quina ha estat la situació de precarietat en els tres primers mesos d'aquest any? Molt resumidament aquestes són les xifres clau: 1.- S'ha batut el rècord, amb 63.800 persones, en un primer trimestre de persones ocupades en la categoria d’“empresari sense assalariats o treballador independent” –que en un gran percentatge són, veritablement, falsos autònoms o autònoms forçats a autoprecaritzar-se. 2.- Es manté un alt percentatge (13,1%) de població ocupada a temps parcial, una parcialitat majoritàriament no desitjada, sent especialment alarmant la feminització d'aquesta parcialitat, que supera el 20%. 3.- Una temporalitat que, afectant una de cada quatre persones assalariades, és la més alta en els anys de crisi (per trobar un percentatge superior cal retrocedir als anys de ‘boom’ de la construcció quan el contracte per obra era el ‘top’ de la contractació).

Sens dubte, ha arribat el moment de recordar, amb el sempre enyorat sociòleg, antropòleg i filòsof francès Pierre Bourdieu, que els processos de formació de qualsevol ordre que pren forma de cohesió social són sempre processos conflictius de lluita per tot tipus de capitals (econòmics, culturals i simbòlics). En aquest sentit, cal advertir que, per a una part majoritària de la població illenca, la condició de ciutadania es pot exercir de debò –en absència d'una Renda Bàsica incondicional i universal– a partir d'una posició laboral estable. Una estabilitat que, si ens atenim a bona part de la sociologia del treball, és un bé social que, en paraules de Luis Enrique Alonso, “els grups dominants tracten de controlar i bloquejar en el seu ascens”. Per tant, hom pot dir que arreu, i a les Illes Balears en particular, el veritable i polièdric conflicte entorn del grau de cohesió social està en la qualitat de l'ocupació realment existent i no tant en la seva quantitat. Determinades dades quantitatives de l’EPA del primer trimestre del 2017 no ens haurien d'encegar fins a l'extrem de no veure que la persistència de la pobresa laboral i un irrefrenable estirabot del fenomen dels i de les ‘working poor’ (persones treballadores pobres) és una realitat absolutament conflictiva amb els democràtics anhels d’un ordre de cohesió social. Concloc amb una afirmació i una pregunta: l'estabilitat laboral ha esdevingut un bé social no garantit; per tant, està garantida de debò la condició de ciutadania per a tothom? Aquest és, al meu entendre, un veritable i greu conflicte que, ara mateix, tenim plantejat com a societat.
Publicat originalment a l’Ara Balears (30-IV-2017)

divendres, 28 d’abril del 2017

Primer de maig 2017: Perdre la por als debats

Estem a tocar d'un altre 1 de maig. Un any més celebrarem el Dia Internacional dels Treballadors i les Treballadores. Un altre mes de maig que s'inicia amb els actes sindicals als carrers en reivindicació de la memòria, i en homenatge als Màrtirs de Chicago; però també amb el cabàs de reivindicacions actuals, que es podrien resumir en un enèrgic: Que ens tornin ja els drets i salaris robats amb l'excusa de la crisi estafa!
Però, més enllà d'aquesta devolució del deute social (o és que, segons el pensament únic neoliberal, s'han de pagar tots els deutes, excepte el social, i seguir indefinidament amb l'estafa?), suggeresc que aquest primer de maig sigui el de la pèrdua de la por a abordar, almenys, dos debats que em semblen fonamentals.
El primer fa referència al futur del treball (el de mercat i el reproductiu). És un debat crucial en el qual cal aprofundir en la línia del que els passats dies 6 i 7 d'abril va fer l'Organització Internacional del Treball (OIT) amb la iniciativa "El futur del treball que volem: un diàleg global". És evident que els avanços tecnològics de la nova revolució industrial, en la qual estem immersos, canvia inexorablement -encara que no de forma disruptiva- el paper dels treballs en les societats del segle XXI.
Un segon debat seminal d'aquesta època és el que gira entorn de la implantació de la Renda Bàsica (RB) universal i incondicional. És un debat associat a l'anterior, i, per això, seria desitjable que ho liderés el moviment sindical, entre altres coses, per barrar d'arrel propostes de RB absolutament neoconservadores i substitutives a la baixa dels actuals sistemes de benestar. En aquest sentit, em sembla una bona notícia que, en el procés congressual de CCOO que finalitzarà el propvinent 1 de juliol, siguem cada vegada més afiliats i afiliades que defensem que el congrés aprovi el següent text:
"En defensa d'una renda bàsica incondicional (RB)”
A més de la defensa de la "garantia de rendes" condicionada, CCOO defensa una renda bàsica incondicional (RB), és a dir, una assignació monetària i pública a tota la població sense condicions. Les principals raons són:
1) La pèrdua de l'ocupació provoca una situació de gran inseguretat econòmica i vital. Perdre el lloc de treball, però disposar d'una RB suposaria afrontar la situació de forma menys angoixant. En una situació com l'actual, on a causa de les polítiques econòmiques austericides, la desocupació és immensa, i les condicions de vida i treball de la gran majoria de la societat no rica són cada vegada pitjors, l'accés a una renda bàsica cobra major importància social.
2) La RB podria complir un paper molt important en la recomposició de l'interès col·lectiu de la classe treballadora, i en les lluites de resistència. La RB no és una alternativa substitutiva del salari, i no afebleix la defensa dels interessos dels treballadors i les treballadores, sinó que apareix com un instrument que enforteix la posició de tota la força de treball, tant en el mateix lloc de treball, com en la mateixa recerca d'ocupació. A més, la RB suposaria, en cas d'haver d'afrontar vagues, una espècie de caixa de resistència incondicional, i un augment del poder de negociació de la classe treballadora. La disponibilitat d'una RB permetria afrontar el conflicte laboral d'una forma molt menys insegura: ara com ara, depenent dels dies de vaga, els salaris poden arribar a reduir-se de forma difícilment suportable si, com sol ocórrer per a la immensa majoria de la classe treballadora, no es disposa d'altres recursos.
3) Una de les conseqüències més assenyalades de la RB seria la gran mitigació de la pobresa. Inclús permetria, de manera realista, plantejar la seva efectiva eradicació. No només possibilitaria treure a milions de persones de la pobresa, sinó que construiria un suport de protecció per no recaure en ella.
4) La RB es presenta com un instrument imprescindible per la minoració dels "costos de transició" en l'imprescindible canvi de l'actual model productiu cap a un social i ecològicament sostenible.
5) La defensa de la RB no contradiu la tradicional defensa del sindicat dels subsidis condicionats (SC) a la pobresa, o a no arribar a determinat nivell de renda. Per a molts, un SC apareix com més just que una RB. No és així.
La RB es garanteix ex-ante, el SC, en cas de poder tenir accés a ell, ex-post. Aquesta característica converteix a la RB en una mesura essencialment preventiva de l'exclusió. Sobre el SC, per raons evidents, no pot afirmar-se el mateix.
La RB permet eludir els anomenats paranys de la pobresa i de l'atur. Aquests paranys apareixen pel fet que les quantitats monetàries dels subsidis condicionats, com és el cas del SC, no són acumulatives (amb això volem dir que són subsidis complementaris a una renda ja existent, i fins a un llindar establert). D'aquí la inexistència d'estímuls molt elevats per acceptar ocupacions que suposin la pèrdua del SC. A diferència del SC, la RB no constitueix un sostre, sinó que defineix només un nivell bàsic, a partir del qual les persones poden acumular qualsevol altre ingrés. A més, la RB podria ser, en molts casos, un estímul per desenvolupar treballs remunerats, mentre que els subsidis condicionats no només no suposen aquest incentiu, sinó que representen tot el contrari.
6) La RB com que no està condicionada, la rebria tota la població, com queda dit. Aquesta característica tan distintiva d'aquesta proposta ha suposat que algunes persones hagin expressat el seu desacord amb què també la rebin els rics. Si s'entén totalment que tan important és la quantitat de la RB com la forma de finançar-la (i hi ha més d'una i de dues formes de fer-ho), pot desfer-se alguna confusió. Que tothom rebi la RB no vol dir que tothom guanyi. Els rics perden si les propostes de finançament de la RB se sostenen en una profunda justícia social i una fiscalitat radicalment progressiva i equitativa" (Aquí poden llegir un exemple de possible finançament de la RB en la qual els rics no guanyen).
En definitiva, aquest Primer de Maig ha de ser, com deia més amunt, el de la fi de la por a aquests debats, encara que sigui només perquè, en paraules d'Eduardo Galeano "la por és una presó molt avorrida".
Publicat originalment a dBalears.cat (24-IV-2017)

dimecres, 26 d’abril del 2017

Massa risc d’exclusió social per parlar de superació de la crisi social

Ahir es va publicar una d'aquestes estadístiques que no es poden menystenir. Em referesc a l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2016. Personalment pens que l'ECV hauria de ser analitzada amb la màxima atenció per part dels agents econòmics i socials i, sobretot, hauria de merèixer el màxim interès del Govern. L'interès governamental sobre el risc de pobresa i/o exclusió social i les carències materials de la població illenca hauria de ser molt més gran que, posem per cas, l'interès que demostra per l'evolució del PIB o de l'atur registrat. Val a dir que mala peça al teler si el creixement del PIB o la reducció de l'atur registrat no és sinònim de més i millor cohesió social i de reducció de desigualtats socials.

Les dades que ahir vam conèixer ens informen que el llindar de risc de pobresa es situa en uns ingressos anuals de 8.011 € en llars d'una persona i de 16.823 € per a llars de dues persones adultes i dues menors. A partir d'aquest indicador es descriuen les següents situacions que consider especialment rellevants:

1. El 15,5% de la població està en risc de pobresa, és a dir, tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa. 2. El 19,1% de persones està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és l'homologat a la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació). 3. El 14,1% i el 13,4% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes. 4. El 7,1% de llars no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, pateixen pobresa energètica). 5. El 28,6% de llars no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una malaltia). 6. El 12,1% de llars han tingut problemes en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca, lloguer, etc. 7. El 38,9% no pot permetre's anar de vacances ni una setmana a l'any. 8. Gairebé l'1% no pot menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.



En definitiva, l'ECV de 2016 ens mostra que la de les Illes Balears és una societat en la qual encara hi ha massa riscs de pobresa i/o exclusió social (massa gent buscant en els contenidors d'escombraries alguna cosa per a mal viure) i excessives carències materials per a parlar de superació de la crisi social. Afirmar el contrari seria tant com acceptar que la nostrada governant esquerra moderada, més que plantar cara a la realitat social, s'ha deixat transformar a un "neoliberalisme progre" fins a la impotència per a fer de la democràcia un veritable impuls de reducció de les desigualtats.
Publicat originalment  a elperiscopi.com

Una altra postcrisi és possible



L'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) no té el glamur que el 'mainstream' econòmic i polític atorga al PIB. Tampoc sol tenir la rellevància mediàtica d'algunes dades referides al mercat laboral. No obstant això, les informacions que aquesta estadística ens proporciona són fonamentals per analitzar la situació social i el grau de cohesió social.
Amb una primera ullada a l'ECV de 2016, que s'acaba de publicar, hom podria dir que a les Illes Balears aquesta situació social millora. Les dades més rellevants semblen indicar-ho: 1) El 19,1% (la taxa més baixa dels últims nou anys) de persones està en risc de pobresa o exclusió social segons l’indicador AROPE, que és l'homologat a la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació; 2) El 15,5% (el 21,7% l'any anterior) de la població està en risc de pobresa, és a dir, té uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa. I tanmateix convé prendre aquestes dades amb prudència perquè la xifra del llindar de la pobresa no ha recuperat, ni de bon tros, el seu valor precrisi. En aquest sentit val la pena no perdre de vista que, en el darrer quinquenni, aquesta xifra s'ha reduït més d'un 1%. És a dir, en el descens de les taxes de risc de pobresa i d'exclusió social influeix molt que, perquè oficialment es consideri que una persona pateix aquest risc, cal que sigui cada vegada més pobra.
Potser això explica que alguns indicadors de condicions de vida no es corresponguin amb una situació de suposada recuperació econòmica, i de temporades turístiques excepcionalment bones quant a nombre de visitants i preus. Per exemple: el 14,1% i el 13,4% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes; el 7,1% de llars no pot permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada, és a dir que aquesta dada referida a la pobresa energètica només ha millorat un 0,4% en relació amb l'any anterior i ha empitjorat un 0,5% si ho comparam amb el 2014; o, tot i baixar substancialment –del 38,1% de 2015 al 28,6% de 2016–, el percentatge de llars que no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una malaltia) encara és prou elevat.
Tot plegat m'ha fet recordar les sempre imprescindibles lliçons d'economia d'Arcadi Oliveres, que fa temps ja ens advertia que "vivim immersos en diferents crisis. Una crisi del sistema capitalista financer; una crisi permanent, la del tercer món; una crisi ecològica; una crisi de valors; una crisi de democràcies... Totes aquestes crisis, però, no s'han produït per generació espontània". I tanmateix habitualment ens referim a la Gran Recessió iniciada l'any 2008 com si fos l'única crisi realment existent. És un error que fa que l'esmentat 'mainstream' econòmic i polític parli de superació d'una crisi que veritablement no se superarà en tant que no es reverteixin les polítiques impulsores de les grans desigualtats. O, altrament dit, l'empobriment de la població no estrictament rica o molt rica és una de les, amb paraules d'Arcadi Oliveres, "perversions del sistema [que] no anul·len les seves possibilitats de canvi". És a dir, la postcrisi a les Illes Balears –i arreu– no té per què consistir en una societat en la qual gairebé dues de cada deu persones malvisqui en risc de pobresa o exclusió social.
Publicat originalment a l'Ara Balears (26-IV-2017)

dilluns, 24 d’abril del 2017

Un altre món és possible i necessari, també per Sant Jordi

A tocar Sant Jordi, s'escau parlar de llibres. En tinc tres d'encomanats per diumenge vinent. I el nexe comú entre ells és el celebèrrim eslògan d' "Un altre món és possible i necessari", perquè els llibres són imprescindibles per fonamentar les esperances en que és possible el canvi de debò, perquè, "si assumeixes que no existeix esperança, llavors garanteixes que no hi haurà esperança" (Noam Chomsky).

Pot ser que, dels tres, el que esper amb més curiositat és el de Natxo Parra i Carles Viñas titulat "Sankt Pauli, un altre futbol és possible". No em negaran que el títol és força suggeridor, però és que, a més, en la sinopsi del llibre podem llegir que "El St. Pauli és molt més que un simple equip de futbol. És una manera d'entendre l'esport i el seu arrelament al barri, a la comunitat, a l'entorn quotidià. És una metàfora social d'una ciutat, Hamburg, i d'un país. Però res és idíl·lic. Tampoc el St. Pauli, un club que transita pel futbol professional abordant les contradiccions pròpies del futbol modern actual, on el negoci tot ho impregna. Descobrim, doncs, que hi ha darrere aquesta calavera amb què tothom identifica al FC St. Pauli, els pirates de la lliga."

El segon dels encàrrecs és el llibre "Ciutats per a la gent" de Jan Gehl. He llegit bastants articles de l'arquitecte i urbanista danès, i d'ells he après que cal recuperar la dimensió humana de les ciutats, i, per a això, a més d'una societat civil organitzada, els poders públics han de preveure com volen que siguin les ciutats. M'interessa molt aprofundir, amb la lectura d'aquest primer llibre de Genl, en el que ell apunta com a tasca prioritària: "Recuperar la dimensió humana de les urbs", tenint clar que "el primer és la vida, després l'espai, i, finalment, els edificis; a l'inrevés, mai funciona". En ple debat sobre els efectes del lloguer turístic, em sembla especialment suggeridora la idea de recuperar la dimensió humana de Palma, o, altrament dit, que una altra Palma és possible i necessària.

I, per acabar, he encomanat una narració sobre les "altres matemàtiques que són possibles", i els "altres llibres de viatges possibles". D'això sembla que va "En busca del cero. La odisea de un matemático para revelar el origen de los números" d'Amir D. Aczel.

Mentrestant, seguiré assaborint els articles de Xavier Antich, recopilats en un volum sota el títol de "La voluntat de comprendre". Doncs això, per Sant Jordi cal tenir voluntat de comprendre, que, amb roses i llibres, també es canvia el món.

Publicat originalment a dBalears (17-IV-2017)

Cal tenir prudència amb les anàlisis sociolaborals

Tinc la impressió que hi ha massa anàlisis socioeconòmiques que desborden optimisme. És cert que hi ha indicadors que milloren com a conseqüència, fonamentalment, d'una conjuntura internacional immillorable per als fluxos turístics cap a les illes, però convindria ser molt prudents d'acord amb l'evolució de fons de l'economia i del mercat laboral.

Sens dubte, per observar aquesta evolució és imprescindible analitzar la Comptabilitat Regional d'Espanya que publica l'INE. Doncs bé, en el seu últim lliurament (30 de març de 2017) hi ha dades prou interessants, i que van més enllà del celebrat titular, segons el qual les "Illes Balears va ser la comunitat autònoma que va registrar l'any 2016 un major creixement del seu PIB en termes de volum (3,8%)". El fet cert i segur és que, malgrat la bombolla turística en la qual està immersa l'economia illenca, vam seguir ocupant el vuitè lloc en el rànquing autonòmic de PIB per càpita. De seguir així -encara que a mi m'agrada molt poc el PIB com a mesurador del tarannà social i econòmic-, cada dia seran més les generacions que, si no ho estudien en els llibres d'història, no sabran que en una època passada érem, amb diferència, els "Number One" en aquest rànquing.

Tanmateix, el que més neguitós em posa és que, en observar les dades de la Comptabilitat Regional de 2016, no s'albiren símptomes de canvi, per mínim que sigui, en l'estructura del model econòmic balear. Poca broma!

Amb referència al mercat laboral, el que em sembla més útil és observar la seva evolució des de l'entrada en vigor de la Reforma Laboral de 2012. El més rellevant és que el total estimat d'ocupació en 2016 és de 502.200 persones, una xifra que representa un augment d'una mica més del 7% en relació a 2012. Poc augment que, a més, és a costa d'una precarietat laboral mai vista!

En fi, davant tantes anàlisis socioeconòmiques desbordants d'optimisme, convindria que s'apliquessin aquell savi consell de Marc Tul·li Cíceró: "En veritat, preferesc una silenciosa prudència a una ximple loquacitat".

Publicat originalment a dBalears (10-IV-2017)

divendres, 7 d’abril del 2017

Hotel Illes Balears (amb externalitzacions a l’engròs)


A la nota informativa del Govern sobre l'aprovació del PROJECTE DE LLEI QUE REGULA EL LLOGUER TURÍSTIC (vegin aquí) es pot llegir:

"... s'ha afegit un paràgraf per garantir el compliment de les normes laborals. Amb la definició dels serveis turístics que ha de prestar la persona comercialitzadora, també queda definit el personal que podria contractar-se per dur a terme aquests serveis, per tal d'exigir per exemple el compliment de les normes de seguretat social, de prevenció de riscos o altres que exigeixi el conveni col·lectiu que sigui d'aplicació."

Si no record malament a les al·legacions dels sindicats es demanava que la llei establís que el Conveni aplicable fos el d'Hostaleria. Ho serà? Em tem que no!
No sé si als sindicats -i a la resta d'entitats que van formular al·legacions -se'ls ha contestat. A la meva amiga Sara Casero i a mi no se'ns ha dit res. Tanmateix ja anunciàvem en aquest article el nostre escepticisme....

D'altra banda, tot indica -m'agradaria equivocar-me*- que aquest projecte de llei és la continuació d'un procés en el qual les Illes (especialment Mallorca i Eivissa) es van convertir en una gran urbanització, i ara es convertiran en un gran hotel amb externalitzacions a l’engròs.

*La lectura del text de l'avantprojecte haurà d'esperar unes setmanes. En unes hores parteixo de viatge.

dimecres, 5 d’abril del 2017

Les persones majors de 45 anys en el mercat laboral (2007- 2016)

Comença a ser habitual que sigui la societat civil qui posi a l'abast de l'opinió publica les dades imprescindibles per abordar diverses problemàtiques. Aquests darrers dies Terraferida proporcionava unes dades claus -Desmuntant Airbnb- per entendre la magnitud de la tragèdia socioambiental que representa el boom actual del lloguer turístic. La setmana passada va ser l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de Balears (AMPEB) qui presentava un informe sobre la situació en el període 2007-2016 de les persones majors de 45 anys en el mercat laboral de les Illes Balears.

Val a dir que l'informe d'AMPEB presenta les dades mitjanes anuals a partir de l'explotació que l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) fa de l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE), excepte pel que fa a la taxa de cobertura de la prestació per desocupació, que analitza els estudis realitzats pel Tècnic d'Ocupació Enrique Negueruela Cortés, referits al tercer trimestre de l'any. Els resultats més rellevants de l’informe d’AMPEB són els següents:

1.- En relació a la població activa, és a dir d'aquella que fa feina remunerada, o està disponible i en condicions d'incorporar-se al mercat laboral, entre els majors de 45 anys ha tingut un augment d'un 45% entre 2007 i 2016. Sens dubte conseqüència de dos fenòmens: a) Un augment vegetatiu de la població activa, car, sigui població ocupada o aturada, la gent compleix anys sense poder prescindir d'un treball remunerat o de cercar-lo. b) En els primers anys de la crisi es va destruir molta ocupació masculina lligada al sector immobiliari (construcció i empreses auxiliars), la qual cosa va fer que creixés la necessitat d'incorporació al mercat de treball de les dones. Això pot explicar que, en els deu anys analitzats, la població activa femenina de més de 45 anys haguí crescut un 67,9%, enfront d'un, comparativament modest, 29,7% en el cas de la masculina.

2.- Aquesta Població Activa major de 45 anys té un grau de formació acadèmica important: El 56% té un nivell acadèmic d'ensenyança secundària de segona etapa i superior, i el 29,3% té estudis superiors.

3.- Pel que fa a la població ocupada, s'observa un augment del 36,7%. Destaca que, l'any passat es registrà el nombre més gran d'ocupats i ocupades d'aquesta franja d'edat en el decenni analitzat. Això només s'explica per l'extensió i agreujament de la precarietat laboral, és a dir, aquesta estimació de la població ocupada, més que un augment real de l'ocupació, el que ens està indicant és un "repartiment" dels mateixos llocs de treball, mitjançant una preocupant tendència a l'alça de l'ocupació temporal de curta i molt curta durada, i de l'ocupació a temps parcial.

4.- El nombre de persones assalariades majors de 55 anys (aquí l'EPA no ofereix dades pel global del col·lectiu de majors de 45 anys) ha registrat un augment del 55,4%.

5.- Malgrat l'augment de població ocupada en general i assalariada en particular, l'any passat la població aturada major de 45 anys (24.300 persones) havia augmentat un 228% en relació a abans de la crisi (2007).

6.- La taxa de cobertura de la prestació per desocupació, és a dir, el percentatge de la Població Aturada major de 45 anys que cobra alguna prestació per desocupació, estimat d'acord amb dades de l'EPA, ha abaixat gairebé un 10% en el darrer sexenni. L'any 2011 era d'un 52%, i l'any passat havia caigut fis a un 32,4%.

Tanmateix, i això és prou importat, l'informe d'AMPEB no ens limita a descriure la mala situació del mercat laboral per al col·lectiu que representa aquesta associació. Al final d'anàlisi de les dades planteja vuit propostes reivindicatives clares i contundents resumides en l'exigència de posar fi de debò a qualsevol discriminació -directa o indirecta- per edat a la contractació, una imprescindible millora de la protecció social, i una veritable igualtat d'oportunitats en el mercat laboral. Però, per sobre de tot, cal valorar la decidida voluntat d'AMPEB d'organitzar a les persones aturades majors de 45 anys, i, com a part d'una societat civil organitzada, defensar llurs interessos. Aquest és el camí!

Publicat originalment a dBalears (03-IV-2017)

Contra la invisibilitat de les persones aturades majors de 45 anys

Fa temps que l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de Balears (AMPEB) du  com a divisa de les seves activitats la següent màxima "NO SOM INVISIBLES". Fa uns dies, amb la presentació de l'informe sobre la situació de les persones majors de 45 anys en el mercat laboral de les Illes Balears (2007-2016), va donar un altre exemple de la seva lluita contra la invisibilitat d'aquest col·lectiu. L'esmentat informe presenta les dades mitjanes anuals, a partir de l'explotació que l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) fa de l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE), excepte pel que fa a la taxa de cobertura de la prestació per desocupació, que s' analitza a partir dels estudis realitzats pel Tècnic d'Ocupació Enrique Negueruela Cortés.

Amb aquestes dades es fa visible que la població activa, és a dir d'aquella que fa feina remunerada, o està disponible i en condicions d'incorporar-se al mercat laboral, major de 45 anys ha tingut un augment d'un 45% entre 2007 i 2016 com a conseqüència de: a) En els primers anys de la crisi es va destruir molta ocupació masculina lligada al sector immobiliari (construcció i empreses auxiliars), la qual cosa va fer que creixés la necessitat d'incorporació al mercat de treball de les dones. Això pot explicar que, en els deu anys analitzats, la població activa femenina de més de 45 anys haguí crescut un 67,9%, enfront d'un, comparativament modest, 29,7% en el cas de la masculina. b) Un augment vegetatiu de la població activa, car, sigui població ocupada o aturada, la gent compleix anys sense poder prescindir d'un treball remunerat o de cercar-lo. Una de les dades que més visibilitat es mereix és que aquesta Població Activa major de 45 anys té un grau de formació acadèmica important: El 56% té un nivell acadèmic d'ensenyança secundària de segona etapa i superior, i el 29,3%  té estudis superiors.

L'informe d'AMPEB fa visibles també les dades següents: Per una banda, la població ocupada registra un augment del 36,7%. Destaca que l'any passat tancà amb el nombre més gran d'ocupats i ocupades d'aquesta franja d'edat en el decenni analitzat, i això només s'explica per l'extensió i agreujament de la precarietat laboral, és a dir, aquesta estimació de la població ocupada, més que un augment real de l'ocupació, el que ens està indicant és un "repartiment" dels mateixos llocs de treball, mitjançant una preocupant tendència a l'alça de l'ocupació temporal de curta i molt curta durada, i de l'ocupació a temps parcial. Per un altre costat, es fa visible que el nombre de persones assalariades majors de 55 anys (aquí l'EPA no ofereix dades pel global del col·lectiu de majors de 45 anys) ha registrat un augment del 55,4%. Igualment agafa visibilitat  que, malgrat l'augment de població ocupada en general i assalariada en particular, l'any passat la població aturada major de 45 anys (24.300 persones) havia augmentat un 228% en relació a abans de la crisi (2007).

Però allò que es pot visibilitzar de forma més cridanera és que la taxa de cobertura de la prestació per desocupació, és a dir, el percentatge de la Població Aturada major de 45 anys que cobra alguna prestació per desocupació en el tercer trimestre (l'època de major activitat econòmica i laboral, i, per tant, en la qual té major interès saber quantes persones passen l'estiu en atur i sense cap prestació) ha passat d'un 52% l'any 2011, a un 32,4% l'any passat com a conseqüència de les retallades en els subsidis que es varen dur a terme durant 2013. Cal recordar que es va eliminar el subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys, i que el subsidi ordinari per a persones aturades majors de 52 anys va passar a ser per a majors de 55 anys, i es varen endurir les condicions d'accés (tenir en compte, per accedir-hi, els ingressos de tota la unitat familiar, i no sols la de la persona aturada, i obligar a accedir a la jubilació a la primera edat possible, eliminant la possibilitat d'esperar fins a complir els 65 anys).

L'informe que coment acaba fent ben visibles les propostes per millorar la situació d'aquest col·lectiu que vol representar i mobilitzar AMPEB: 1) S'ha de posar fi de debò a qualsevol discriminació -directa o indirecta- per edat a la contractació. En aquest sentit, és fonamental avançar cap al "'currículum cec", és a dir, que no s'hagi d'incloure l'edat, el sexe, la fotografia o la signatura. 2) És fonamental recuperar els subsidis retallats en 2013. 3) Urgeix concretar més i millors Polítiques Actives d'Ocupació específiques per al col·lectiu de persones aturades majors de 45 anys. 4) Les "Clàusules Socials" per a les contrates públiques han de garantir la no discriminació per edat, i, alhora, han de puntuar positivament el compromís de contractació efectiva de persones desocupades majors de 45 anys. 5) Ha d'afavorir-se l'accés a l'ocupació pública de persones majors de 45 anys en situació de desocupació. Concretament proposam: a) Que en totes les ofertes públiques de treball (CAIB, Consells, ajuntaments, i organismes depenents) es doni a aquest col·lectiu una puntuació extra a les bases de les convocatòries. b) Que estiguin exemptes del pagament de quotes per inscriure's a aquestes convocatòries d'ofertes públiques de treball. 6) Eliminar el requisit de "càrregues familiars" per tenir dret a determinats subsidis i ajudes en cas de desocupació. 7) Com els acords que determinades associacions empresarials han signat amb AMPEB han tingut nuls resultats, s'exigeix un major compromís empresarial real en la contractació de persones majors de 45 anys. I 8) Es reclama que s'intensifiquin les campanyes de lluita contra la precarietat i l'explotació laboral, i que es presti especial atenció a la precarització que suposa el fet d'haver d'acceptar un treball com a "fals autònom".

En fi, cal actuar contra la invisibilitat de les persones aturades majors de 45 anys, tot i que en moltes ocasions, com és el cas d'AMPEB, caldria parlar de desocupades únicament en termes de mercat laboral, perquè aturades no hi estan en absolut. Ans al contrari, són un exemple d'emprenedoria social.
Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-IV-2017)

Persones sobradament preparades, però aturades majors de 45 anys


Divendres de la setmana passada, l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de Balears (AMPEB) va presentar el seu primer informe sobre LA SITUACIÓ DE LES PERSONES MAJORS DE 45 ANYS EN EL MERCAT LABORAL DE LES ILLES BALEARS (2007-2016). Avanç que és un informe breu, i fet des de la perspectiva de la reivindicació, la protesta, i la voluntat de visibilització de la problemàtica de les persones aturades de certa edat.

Aquesta és la perspectiva en la qual es vol situar ara mateix AMPEB. No debades, d'un bon començament s'adverteix que l'informe s'ha fet "amb l'objectiu de denunciar que, malgrat que les grans xifres del mercat laboral de Balears reflecteixin una millorança quantitativa quant al nombre de població ocupada, i al descens de la població aturada, per al col·lectiu de persones majors de 45 anys aquesta millora és molt insuficient".

No fa al cas comentar el contingut de l'esmentat document, al qual, si tenen interès, poden accedir clicat aquí, però no em puc estar de fer una breu reflexió sobre dues dades:

1.- El més que acceptable grau de formació acadèmica de la Població Activa illenca major de 45 anys, car, en termes percentuals, el 56% té un nivell acadèmic d'ensenyança secundària de segona etapa i superior, i el 29,3% té estudis superiors (vegin gràfic 3 de l'Informe). Com és sabut, la Població Activa es divideix entre Població Ocupada i Població Aturada, i, pel que ara vull comentar, és raonable pensar que, si el nivell de formació acadèmica és superior entre la població ocupada major de 45 anys, també entre la població aturada d'aquesta franja d'edat hi ha una gran presència de persones amb estudis superiors i de secundària de segona etapa i superior. En qualsevol cas, és una realitat que es pot comprovar fefaentment entre els socis i les sòcies d'AMPEB.

2.- El gran creixement de persones assalariades majors de 55 anys que, en el període 2007-2016, es dóna en el sector públic, en contrast amb un molt menor creixement en el sector privat. Vegin l'evolució en el gràfic 8, on es pot visualitzar un creixement del 146,4% de la població assalariada major de 45 anys en el sector públic, enfront d’un 39,4% en el sector privat. Resulta evident que el sector públic reté molta més població assalariada d'aquesta edat que el sector privat, i que, alhora, és a l'àmbit públic on es garanteix més i millor la igualtat d'oportunitats a l'hora d'accedir a una ocupació remunerada.

Amb les dues dades comentades, potser s'entén millor una de les reivindicacions del document d'AMPEB que, textualment, diu "Ha d'afavorir-se l'accés a l'ocupació pública de persones majors de 45 anys en situació de desocupació. Concretament proposam: a) Que en totes les ofertes públiques de treball (CAIB, Consells, ajuntaments, i organismes depenents) es doni a aquest col·lectiu una puntuació extra a les bases de les convocatòries. b) Que estiguin exemptes del pagament de quotes per inscriure's a aquestes convocatòries d'ofertes públiques de treball".

Com ara mateix es comença a observar un cert moviment en relació a l'oferta publica d'ocupació (borsins, etc.), es tracta de, en uns casos, fer una petita discriminació positiva, i, en unes altres, garantir la igualtat d'oportunitats. Cal tenir en compte que un perfil molt habitual entre les persones aturades majors de 45 anys és el següent: Aturada de molta llarga durada, sense "càrregues" familiars, i sense prestacions per desocupació... Idò, ja es coneixen casos de persones sobradament preparades, però aturades majors de 45 anys, que, per pagar les despeses de quotes per inscriure's a aquestes convocatòries i/o de drets d'exàmens, no han pogut arribar a fi de mes, i han hagut de visitar amb més freqüència algun servei d'aliments gratuïts o han necessitat una plus d'ajuda dels familiars o amics.

Cal, idò, que les administracions garanteixin de debò la igualtat d'oportunitats en l'accés a l'ocupació pública, per avançar de debò cap a la igualtat de resultats, és a dir, cap a la reducció de les desigualtats.

Publicat originalment a El Periscopi (05-IV-2017)

dilluns, 3 d’abril del 2017

La indigna PNL de Xelo Huertas

M'haguera agradat escriure aquest article una vegada hagués llegit el text de la Proposició No de Llei (PNL) que la diputada Xelo Huertas ha presentat per, segons els mitjans de comunicació, "investigar deu anys d'expedients de tutela de menors de l’IMAS". A pesar que l'anunci de l’esmentada PNL es va fer el passat 22 de març, en el moment d'escriure aquestes línies -26 març- he estat incapaç de localitzar-la al web del Parlament. Sens dubte, al marge de la meva malaptesa, és un lloc  web que necessita millorar molt en accessibilitat i actualitat.

No obstant això, no sembla que hi hagi dubtes sobre les intencions de l'expresidenta del Parlament, i avui diputada trànsfuga: Que "es depurin responsabilitats", i que es recolzi econòmicament a les famílies sense recursos, en lloc de "llevar-li els fills" (sic). Per acabar d'arrodonir el despropòsit, algunes de les persones que van acompanyar a la senyora Huertas a la compareixença davant els mitjans de comunicació van declarar que el servei de menors de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS) les té sotmeses a una situació de desemparament amb "informes manipulats", realitzats amb "només la paraula d'un tècnic”. En resum, la iniciativa parlamentària de la senyora Xelo Huertas eleva al plànol institucional una campanya que fa temps que està en marxa, i que consisteix a desacreditar tot el funcionament de protecció de menors per uns interessos espuris, que res tenen a veure amb la defensa dels drets del menor.

Aquesta campanya de, diguem-ne, "postveritat sobre l'IMAS i els drets del menor", que en el seu moment ja vaig denunciar a aquest espai d'opinió del dBalears en un article que va tenir tant de seguiment i va generar tanta polèmica que em va animar a publicar-ne una ampliació, revifa al màxim amb la presentació d'aquesta PNL, que assumeix totalment els no-arguments i fal·làcies irresponsables dels seus impulsors.

Treballadores, treballadors, i responsables polítics de l’IMAS ja han posat els punts sobre les is, i han desfet els no-arguments de forma contundent:

D'una banda, han afirmat que: La metodologia d'intervenció dels equips de Protecció de Menors és, per llei, de treball en equip multidisciplinari. Les decisions, de menor o major importància, es prenen de manera col·legiada des de la visió compartida per diferents disciplines. Després, les propostes passen a la validació d'una comissió d'experts que les supervisa. Hem de concloure, doncs, que és totalment fals que un sol tècnic actuï de manera unilateral. En aquest sentit, hi afegeixen que "la metodologia d'intervenció tècnica està absolutament protocol·litzada".

Sobre una altra de les grans acusacions (la  que afirma que es lleven els nens, en lloc de recolzar econòmicament a les famílies sense recursos), resulta que la diputada no sap –o fa de no saber-ho- que, en paraules del personal tècnic de l’IMAS, "el Servei de Protecció de Menors i Famílies treballa exclusivament amb menors que, per distints motius, no han estat protegits degudament pels seus pares o tutors, i, per tant, han patit, en major o menor grau, situacions de negligència greu o desemparament. Les situacions de risc baix o moderat es treballen des dels Serveis Socials de la xarxa d'Atenció Primària”.

Em deman si la Sra. Huertas coneix els protocols, i l'altra normativa aplicable a l'assumpte que ens ocupa. Però segur que a ella li és ben igual. La qüestió no és millorar aquests instruments legals,  el seu objectiu sembla ser fer soroll, demagògia, i amplificar les fal·làcies de campanyes tan barroeres com la de "Familias en desamparo Mallorca (Stop apropiación institucional de tutelas)".

Donar, des del Parlament, pàbul a la demagògia dels qui, per no voler distingir possibles errades puntuals (que, òbviament, si es produeixen, tenen el seu procediment de solució), pretenent posar en qüestió tot el sistema de protecció al menor és molt i molt preocupant perquè, entre altres coses, ignora que els drets del menor, afortunadament, estan raonablement protegits ¿O és que es pretén desprotegir al menor per protegir encara més a  les persones adultes?

En fi, com  resulta que en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la primera accepció de la paraula dignitat és "respecte que mereix algú", s’escau parlar de la indigna PNL de Xelo Huertas.

Publicat originalment a dBalears (29-III-2017)