L'Enquesta de Població Activa
(EPA) del primer trimestre del 2017 no pot, en rigor, analitzar-se únicament
comparant-la amb l'any anterior. És imprescindible prendre en consideració que
el calendari de l'any 2016 va situar les festes de Pasqua al març i el d'enguany
les ha retardades fins a l’abril. Hi ha, per tant, uns efectes estacionals que
no es poden menysprear i que, a l'hora d’analitzar l’evolució dels trets més
rellevants de la situació laboral, aconsellen posar una major perspectiva
temporal.
En aquest sentit, cal anotar, per
una banda, que la xifra estimada de 98.500 persones aturades està molt lluny de
les estimacions de població aturada d'abans de l'inici de la ‘Gran Recessió’.
Recordi's que en el mateix trimestre del 2008 aquesta estimació se situava en
60.000 persones, i que, en termes de taxa d'atur, la comparativa és del 16,76%
el 2017 versus el 10,98% d’aquell any. I, tanmateix, en relació amb aquesta
població aturada hi ha algunes dades especialment preocupants: mantenim una
taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys) del 41,77% i d'atur de majors (majors
de 55 anys) del 15,11%, mentre que a l'inici de la crisi aquestes taxes se
situaven entorn del 20 i el 6%, respectivament.
Per una altra banda, encara que
la taxa estimada d'ocupació sigui ara, amb un 51,42%, inferior a la de l'hivern
del 2008 (55,95%), en termes absoluts, la població ocupada creix lleugerament
(486.600 persones el 2008 vs. 489.500 el 2017). La valoració d'aquestes dades
d'ocupació, com he explicat en altres ocasions en aquest mateix espai, ha de
fer-se tenint en compte que la metodologia de l’EPA considera que una persona
és ocupada si durant la setmana en la qual se l’enquesta ha treballat a canvi
d’una retribució durant almenys una hora. En un context de gran precarietat, aquesta
metodologia minimitza les estimacions d'atur i maximitza les d'ocupació.
Però, quina ha estat la situació
de precarietat en els tres primers mesos d'aquest any? Molt resumidament
aquestes són les xifres clau: 1.- S'ha batut el rècord, amb 63.800 persones, en
un primer trimestre de persones ocupades en la categoria d’“empresari sense
assalariats o treballador independent” –que en un gran percentatge són,
veritablement, falsos autònoms o autònoms forçats a autoprecaritzar-se. 2.- Es
manté un alt percentatge (13,1%) de població ocupada a temps parcial, una
parcialitat majoritàriament no desitjada, sent especialment alarmant la
feminització d'aquesta parcialitat, que supera el 20%. 3.- Una temporalitat
que, afectant una de cada quatre persones assalariades, és la més alta en els
anys de crisi (per trobar un percentatge superior cal retrocedir als anys de
‘boom’ de la construcció quan el contracte per obra era el ‘top’ de la
contractació).
Sens dubte, ha arribat el moment
de recordar, amb el sempre enyorat sociòleg, antropòleg i filòsof francès
Pierre Bourdieu, que els processos de formació de qualsevol ordre que pren
forma de cohesió social són sempre processos conflictius de lluita per tot
tipus de capitals (econòmics, culturals i simbòlics). En aquest sentit, cal
advertir que, per a una part majoritària de la població illenca, la condició de
ciutadania es pot exercir de debò –en absència d'una Renda Bàsica incondicional
i universal– a partir d'una posició laboral estable. Una estabilitat que, si
ens atenim a bona part de la sociologia del treball, és un bé social que, en
paraules de Luis Enrique Alonso, “els grups dominants tracten de controlar i
bloquejar en el seu ascens”. Per tant, hom pot dir que arreu, i a les Illes
Balears en particular, el veritable i polièdric conflicte entorn del grau de
cohesió social està en la qualitat de l'ocupació realment existent i no tant en
la seva quantitat. Determinades dades quantitatives de l’EPA del primer
trimestre del 2017 no ens haurien d'encegar fins a l'extrem de no veure que la
persistència de la pobresa laboral i un irrefrenable estirabot del fenomen dels
i de les ‘working poor’ (persones treballadores pobres) és una realitat
absolutament conflictiva amb els democràtics anhels d’un ordre de cohesió
social. Concloc amb una afirmació i una pregunta: l'estabilitat laboral ha
esdevingut un bé social no garantit; per tant, està garantida de debò la
condició de ciutadania per a tothom? Aquest és, al meu entendre, un veritable i
greu conflicte que, ara mateix, tenim plantejat com a societat.
Publicat originalment a l’Ara Balears (30-IV-2017)