dimecres, 30 d’abril del 2014

1 de maig: dignament, cal obligar-los a fer-ho!



Hi ha molts motius per sortir al carrer avui 1 de maig... però,  ara mateix,  se m’acudeixen tres:

Primer: El cinisme envers les dades que l’EPA acaba de posar de manifest. Parlen de creació d’ocupació quan volen dir creació de precarietat laboral i social. Parlen de recuperació econòmica quan volen dir que revifen les desigualtats. Parlen de reformes quan volen dir retallades. Una de les dades de la darrera EPA de la qual s’ha parlat poc és que a les Illes Balears la taxa de protecció per desocupació és del 38,7%, per tant, només una de cada tres persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis) i que les persones aturades majors de 45 anys han perdut gairebé dotze punts de protecció en un any a causa de les retallades realitzades pel PP. Cal recordar, una vegada més, que el govern de Rajoy l’any passat eliminà el subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys i retallà l’ ordinari per a persones majors de 52 anys (Ha passat a ser per a majors de 55 anys; es té en compte, per accedir-hi, els ingressos de tota la unitat familiar (no sols la de la persona aturada) i s’obliga a accedir a la jubilació a la primera edat possible, eliminant la possibilitat d’esperar fins a complir el 65 anys.

Segon: Reivindicar, cada pic amb més força, la Renda Bàsica. Basta de subsidis condicionats! Basta de nyaps! Siguem realistes i acceptem que totes les polítiques de rendes mínimes han col·lapsat. Cal una Renda Bàsica quegaranteixi la llibertat de debò a tothom. Malgrat que no agradi als poderosos i als molt rics!

Tercer: La periodista Olga Rodríguez em proporciona el motiu definitiu. Llegiu aquíl’’article titulat amb una frase de Franklin D. Roosevelt que diu: ““Salid ahí fuera y obligadme a hacerlo” i l’acaba citant a Naomi Klein que ve a dir que si volem polítiques que facin d'aquest planeta un món més sa, just i pacífic, haurem de sortir al carrer. I obligar-los a fer-ho.

Idò si, dignament contra el model asocial, contra un quadre macroeconòmic de més austericidi cal obligar-los a fer lo contrari!

(El meu comentari a El Periscopi el dia 1 de mag de 2014)


Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Amsterdam). Detall del quadre”Barricade” (1949) Obre de  CONSTANT


EPA: Persones i xifres

L’únic efecte positiu de la crisi que em ve al cap són les darreres novel·les de Petros Márkaris. Potser sense les polítiques d’austericidi aplicades arreu del sud d’Europa, i amb especial acarnissament a Grècia, no hauríem conegut les aventures i desventures del comissari Kostas Jaritos. Però aquest no pretén ser un comentari literari, sinó un comentari d’urgència sobre les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que l’INE va fer públiques ahir. Tanmateix, l’associació d’idees entre els comentaris que han suscitat en el Govern (tant de JR Bauzá i com de Rajoy), les dades sobre el deteriorament del mercat laboral illenc i el novel·lista grec és senzilla: va ser ell qui digué “Se segueixen mirant les xifres, però no a les persones i, no obstant això, els qui sofreixen són les persones”. Idò, això és exactament el que passa amb les anàlisis que, intencionadament, obliden quina és -o hauria de ser- la funció del mercat laboral. A parer meu, l’activitat laboral hauria de ser un mecanisme de l’Estat Social i de Dret per a distribuir la renda generada, per assegurar que les persones amb treball tinguin garanties de no caure en situació d’exclusió social.

Les dades conegudes ahir ens mostren una dinàmica laboral contraria a aquesta idea de mercat laboral inclusiu. Sens dubte, la més cridanera és la taxa d’ocupació de les Illes Balears, és a dir, el percentatge de persones majors de 16 anys que han treballat almenys una hora durant el trimestre, que es situa en el 45,21% (un 1,43% menys que ara fa un any). De fet, aquesta taxa d’ocupació és la més baixa dels últims anys i és conseqüència d’una pèrdua anual del -2,55% de població ocupada (10.900 persones en termes absoluts). Per la seva part, una taxa d’atur del 26,7% (152.500 persones) no es pot interpretar més que com un absolut fracàs després de tants trimestres de sacrificis per als no rics amb l’excusa d’una suposada recuperació econòmica i generació d’ocupació. Val a dir que aquest fracàs és  de major  en tres dimensions: 1.- la taxa d’atur del col·lectiu de persones menors de 25 anys és del 53,17% (19.600 persones). 2.- El descens interanual del -11,17% de la població aturada illenca té molt a veure amb el descens de població activa (-30.100 persones en un any) i de la població ocupada estrangera que segueix migrat i el jovent se se’n va. 3.- Només  una de cada tres persones illenques aturades parades percep prestacions, un 38,7%.

Si les dades quantitatives anteriors són dolentes, els aspectes qualitatius del mercat laboral illenc són encara pitjors. L’atur de llarga durada és força preocupant (14,9% de més d’un any i 26,3% de més de dos anys), i, en els mesos d’hivern -el període de menys activitat laboral- el 23,7% de la població assalariada és temporal i el 14% de la població ocupada ho és a jornada parcial. Amb tot, d’aquest conjunt de dades la que em sembla més reveladora de la situació és la següent: El nombre de persones assalariades (333.200) és el més baix dels últims anys, mentre que el percentatge de persones ocupades amb la categoria de treballadors per compte propi assoleix, amb un 20,4%, un dels valors més elevats de la història de l’EPA. Sembla, idò, que la conversió de treball assalariat en treball autònom depenent -i amb tota seguretat precari- avança.

Amb tant d’atur de llarga durada cada pic es genera més pobresa, i amb tanta precarietat laboral cada pic hi ha més treballadors i treballadores pobres, gent que treballa i viu en situació d’exclusió social, que no arriba a fi de mes, que no pot pagar totes les factures i, en bastants de casos, que sofreix desnonaments o pobresa energètica. Aquesta és la situació d’un mercat laboral que es correspon a una economia d’ escombraries, és a dir, a un model econòmic que en castellà es denomina “de baratillo”, o, més exactament, a alguna cosa semblant al model alemany anomenat “ramschökonomie”; un model que, cal no oblidar-lo, aconsegueix que algunes regions alemanyes tinguin una situació de plena ocupació a base de MiniJobs, aprenents fent treballs especialitzats, i altres precarietats pròpies de l´ “Alemanya en la gran desigualtat” que magistralment expliquen Rafael Poch, Àngel Ferrero i Carmela Negrete en “La quinta Alemania. Un modelo hacia el fracaso europeo”. Un llibre que no em cansaré de recomanar.

En resum: Ells parlen de les xifres, nosaltres seguirem parlant de les persones.


Publicat a El Periscopi  (30.04.14)

diumenge, 27 d’abril del 2014

28 d’abril: Treball decent i salut



L'Organització Internacional del Treball (OIT) impulsa, des de fa alguns anys, la celebració del Dia Mundial de la Seguretat i la Salut en el Treball el 28 d'abril. L’objectiu d’aquesta jornada és promoure la prevenció d'accidents de treball i de les malalties professionals. Val a dir que va ser a la Conferència Internacional del Treball de l’ ONU -celebrada en el mes de juny de 2003- que va aprovar l'estratègia global de l’OIT en matèria de seguretat i salut en el treball. Precisament un dels pilars d'aquesta estratègia són les activitats de mobilització amb l’objecte de sensibilitzar a la població sobre com fer que el treball sigui segur i saludable i sobre la necessitat de donar-li arreu un major pes polític a la seguretat i la salut en el treball. Aquest és l’origen del 28 d’abril com a data reivindicativa d’un treball segur i saludable.


Pot ser que la població illenca tingui una certa sensibilització sobre aquest tema. No debades durant les etapes dels governs autonòmics progressistes, es va fer una ingent tasca en la direcció d’allò que indica l’OIT i que, endemés, contà amb un alt grau d’acord i col·laboració dels agents socials i econòmics de les Illes Balears. Encara ara em trob amb gent molt jove que recorda algunes activitats escolars sobre Prevenció de Riscos Laborals a les quals vaig participar. També record aquella preocupació de la Direcció General de Salut Laboral per als Riscos Psicosocials.


El cert i segur és que, amb el Govern de JR Bauzá, el pes polític de la seguretat i la salut en el treball s'ha reduït al no-res. A aquestes alçades de legislatura a les Illes Balears encara no hi ha un pla per combatre els accidents laborals i les malalties professionals. Mentrestant, l’índex d’incidència d’accidents laborals en jornada laboral de l’any 2013, amb 4.025 accidents per cada 100.000 treballadors/es- s’ha enfilat a la primera posició en el rànquing de comunitats autònomes. Amb tot, el més preocupant són declaracions com les del Director General de Treball i Seguretat Socials del Govern de JR Bauzá, Onofre Riera, que no s’està de reconèixer que la precarietat laboral és la principal causa dels accidents laborals.


Tanmateix els accidents de treball no deixen de ser la punta de l’iceberg que amaga dues epidèmies: La d’infermetats professionals i la dels danys psicosocials. La turbo-flexibilitat laboral ha provocat que la por per la pèrdua de la feina o del salari sigui molt generalitzada. De fet, hi ha evidències que la inseguretat en el treball i les males condicions de treball, són els factors d’estrès més estesos a les Illes Balears, i que aquesta insaludable situació mental, s’estén a la salut física. És a dir, la precarietat va més enllà del contracte laboral i precaritza la salut mental i física.


En qualsevol cas hi ha una evidència internacionalment acceptada: Les conseqüències de la inseguretat laboral no són exclusivament individuals, ans al contrari, afecten l'organització social amb més o amb menys igualtat, amb més o menys democràcia Aquesta és la responsabilitat dels poders públics. És clar que, en el cas del Govern de JR Bauzá, s’ha de parlar d'irresponsabilitat.


(Publicat a El Periscopi de 28-01-14) 

Amsterdam


El viatger sempre té assumptes pendents amb la ciutat d’Amsterdam. Pot ser no en tingui el turista, però per al viatger em sembla impossible no tenir pendent la visita a un museu, a l’exposició d’un dissenyador, la contemplació plàcida  d’un canal, el color canviant segons l’hora que marqui el rellotge d’una façana esbiaixada o no, tant se val. No m’imagín sense tenir mono de gaudir d’Amsterdam amb bicicleta... i, a ser possible, menjar uns quants herrings (el millor areng que he tastat mai) i les patates fregides dues vegades,  mentre contemples un de tants ponts, i entrecreuats de canals. Si resulta que allò que hom té pendent una visita a Keukenho, ja són paraules majors.

Amsterdam combina la decadència que retratava magistralment Jacques Brel en aquella cançó que titulà Amsterdam (... Dans le port d'Amsterdam/ Y a des marins qui boivent/ Et qui boivent et reboivent/ Et qui reboivent encore/ Ils boivent à la santé/ Des putains d'Amsterdam/ De Hambourg ou d'ailleurs/ Enfin ils boivent aux dames/ Qui leur donnent leur joli corps/ Qui leur donnent leur vertu/ Pour une pièce en or/ Et quand ils ont bien bu/ Se plantent le nez au ciel/ Se mouchent dans les étoiles/ Et ils pissent comme je pleure/ Sur les femmes infidèles/ Dans le port d'Amsterda/ Dans le port d'Amsterdam) amb, posem pel cas, la modernitat del Stedelijk Museum. Es percep els símptomes d’un cert nihilisme i del compromís que es palesa amb les cues per a visitar la Casa d’ Ana Frank que és un símbol de la memòria de l'antifeixisme molt important.

La capital holandesa és, a parer meu, una ciutat amable. Un tràfic moderat i bicicletes i parcs arreu. Malgrat el “cutrerio” del turisme del Barri Vermell o dels coffis shops o la turisitització de Bloememarrk (mercat de les flors), és un lloc a on es pot fer realitat molts somnis. No cal hostatjar-se a una de les moltes cases flotants que omplen alguns dels canals. Ni visitar tots els museus. Basta sopar a un restaurat indonesi, i perdre’s pel Rijksmuseum (molt bona la ultima actuació arquitectònica), pel Stedelijk Museum -el meu preferit amb una excepcional exposició temporal del dissenyador Marcel Wanders- o pel Van Gogh Museum que, malgrat la massificació, és imprescindible. “I dream of painting and then i paint my dream” (somiava pintar i llavors vaig pintar el meu somni, ” és un bon resum del mateix Van Gogh del que ha estat aquesta curta estada a Amsterdam.


D’Amsterdam a Keukenhof s’hi pot arribar amb una horeta. Qui sigui tan neci pensant que ja ho ha vist tot que no hi vagi. El viatger que pensa que tot resta per descobrir es queda meravellat i, tenint en compte que aquest impressionat jardí només obre unes quantes setmanes cada any (enguany la temporada és reduïda al període de 20 de març a 18 de maig) agraït de l’oportunitat d’haver-ho pogut gaudir i fotografiar.



divendres, 25 d’abril del 2014

40 anys després d’aquell 25 d’abril a Portugal

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade ...

Sembla mentida el rapit que passa el temps. Avui ja fa 40 anys d’aquell 25 d’abril de 1974 en que esclatà la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). A les 00:20 hores de la matinada, "Grândola, Vila Morena" sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava que s’havia iniciat l'alçament dels oficials intermedis de la jerarquia militar portuguesa agrupats entorn del Moviment de les Forces Armades. Els fusells amb un clavell vermell en el canó donaren la volta al món. Per a la lluita antifranquista va ser alguna cosa més que una bona i emotiva fotografia...


El quaranta aniversari del 25 d’abril portuguès  es commemora amb els inspectors de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) a Lisboa. La presència dels “homes de negre”, inspeccionant si la dosi de sofriment és suficient o si, per contra, s’ha d’augmentar la ració del verí de l’austeritat neoliberal, és una perfecta metàfora del que significa l’actual majoria política a la UE. Una metàfora que hauria de servir perquè la ciutadania del sud europeu diguéssim, el pròxim 25 de maig, “prou!”. Sempre paga la pena votar, i en aquestes eleccions europees ho paga molt votar contra la troica, i a favor del model democràtic i social europeu. Si em permeten una altra metàfora, els diré que, vot a vot, hauríem d’exigir una mena de política de les Tres D: “Democratitzar, Descolonitzar i Desenvolupar” (La política que anuncià la Junta de Salvació Nacional presidida per António de Spinola el mateix 25 d’abril de 1974).


Les notícies que m’arriben de Portugal no són massa esperançadores en quant a aconseguir donar un tomb a la situació política actual.  La fragmentació de l'espai progressista, més o menys contrari a l’ austericidi, sembla un mal endèmic. Però hi ha moviments en la direcció de sumar. El mateix Mário Soares -el socialista dues vegades Primer Ministre, dues vegades President de Portugal, i una sòlida veu contra la dèria de ‘austeritat neoliberal- impulsa moviments unitaris “excepcionals” per a situacions “excepcionals”; el dirigent del Bloco de Esquerda, João Semedo, no s'està de declarar que a l’àmbit de l’esquerra portuguesa “existeix una diferència entre les divergències de les diferents direccions i les de les bases, que no són tantes”; o el dirigent socialista, Eduardo Ferro Rodrigues, no té manies d'afirmar que la situació del país és tan greu que ell advoca perquè el PS elabori un programa tan ampli que pugui servir de paraigües per a moltes formacions: ”Hauria de ser simple, que rebutgi l'austeritat però prou obert perquè puguin adherir-se uns altres”. “No n’hi ha prou amb l'alternança. És necessària una convergència. La democràcia no aguanta altres 20 anys d'austeritat...”. Alguna cosa es mou.

En un discurs de commemoració del Dia Internacional dels Drets Humans, el premi Nobel José Saramago, digué:


 “Alguien no está cumpliendo su deber. No lo están cumpliendo los Gobiernos, ya sea porque no saben, ya sea porque no pueden, ya sea porque no quieren. O porque no se lo permiten aquellos que efectivamente gobiernan, las empresas multinacionales y pluricontinentales cuyo poder, absolutamente no democrático, ha reducido a una cáscara sin contenido lo que todavía quedaba del ideal de la democracia. Pero tampoco estamos cumpliendo con nuestro deber los ciudadanos que somos. Nos fue propuesta una Declaración Universal de Derechos Humanos y con eso creímos que lo teníamos todo, sin darnos cuenta de que ningún derecho podrá subsistir sin la simetría de los deberes que le corresponden. El primer deber será exigir que esos derechos sean no sólo reconocidos, sino también respetados y satisfechos. No es de esperar que los Gobiernos realicen en los próximos cincuenta años lo que no han hecho en estos que conmemoramos. Tomemos entonces, nosotros, ciudadanos comunes, la palabra y la iniciativa. Con la misma vehemencia y la misma fuerza con que reivindicamos nuestros derechos, reivindiquemos también el deber de nuestros deberes. Tal vez así el mundo comience a ser un poco mejor.”

Disculpin una cita tan llarga, però recordar aquestes paraules pronunciades un desembre de 1998, m’ha semblat la millor manera per a commemorar el 25 d’abril d’engany. Quanta saviesa tenia el mestre Saramago!



Publicat a El Periscopi (25.04.14) 

dimecres, 23 d’abril del 2014

Dues idees manllevades per celebrar Sant Jordi 2014



I.- 

“Dar al fuego los libros no fue sino el preludio de llevar a miles de “rojos” ante el pelotón de fusilamiento”. Santos Julia  en un article – “Y Madrid volvio a ser de España”-  de l'edició especial del HEDALDO DE MADRID.


II.-

“Quan parlin més del compte els capellans,
quan les cerveses siguin aigualides,
quan els nobles als sastres prenguin mides
i no es cremin heretges, sinó amants,
sobre el reialme d'Albió
imperarà gran confusió.
Quan no hi hagi cap llei inconseqüent
ni senyor pobre ni escuder endeutat,
quan les llengües no criïn falsedat
i el lladre no s'amagui entre la gent,
quan l'usurer declari els seus cabals
i les putes basteixin catedrals,
qui encara sigui viu comprovarà
que els peus tornen a ser per caminar.”

(El rei Lear -la Profecia del Bufó- de Shakespeare) 

dijous, 3 d’abril del 2014

Atur març 2014: un rebot de moix mort


L’expressió “rebot de moix mort” (dead cat bounce, en anglès) es va començar a usar a Wall Street i fa referència al comportament dels mercats borsàtils que, després d'una caiguda important, experimenten una pujada, generalment en un període curt de temps. Aquestes pujades dels valors de borsa són poc sostenibles perquè no hi ha elements sòlids de millora i, per tant, les caigudes se succeeixen de nou. No ve al cas explicar ara i aquí els efectes pels inversors ni les tàctiques dels broquers per especular amb aquest rebot, però si convé aclarir que l’expressió té un origen bastant bèstia: La dita segons la qual un moix mort pot rebotar en arribar al sòl si cau des d'una altura suficient.

Bé idò, em tem que això del “rebot de moix mort” és molt aplicable a les anàlisis sobre l’atur registrat i altres indicadors del mercat laboral illenc. És evident que després del daltabaix de l’any 2008 el registre d’atur no podia fer altra cosa que encongir-se, independentment que hi hagi creació o no d'ocupació. I això per dues raons:

Per la naturalesa del registre que, recordem-ho una altra vegada, està regulat per l'Ordre Ministerial de l' 11 de maig de 1985 i no inclou situacions de manca de treball efectiu de molts col·lectius (afectats per EROs de suspensió de contractes, Fixos Discontinus en períodes de no activitat laboral, persones aturades treballant en convenis de col·laboració social o en situació d'incapacitat temporal, maternitat o baixa mèdica, etc.) Un registre amb tants dèficits de rigor estadístic que s’accentuen quan es produeix una gran sacsejada del mercat laboral que, alhora, es revoluciona amb l’augment de fórmules de precarietat i de no treball que la dada d’atur registrat no reflecteix. A tall d'exemple, amb la Reforma Laboral de 2012 i posteriors normatives laborals del PP s’ha incentivat molt el treball a temps parcial i han augmentat els treballadors i treballadores afectats per EROs de suspensions de contractes. En aquest sentit, val la pena dir que el mes de març de 2014 acabà amb la xifra d’atur registrat a les Illes Balears de 85.718 persones. Però la xifra de persones inscrites en el registre del SOIB com a Demandats d’Ocupació van ser de 135.759 persones. Convindria emprar més aquesta dada com a referència, i no tant la d’atur registrat, entre altres coses, perquè entre aquestes més de cent trenta-cinc mil persones hi ha els Fixos Discontinus que han vist retardada la seva incorporació al treball per mor que la Setmana Santa d’ enguany s’ha desplaçat a ben entrat el mes d’abril, i també hi són les persones contractades per, posem pel cas, dues hores cada setmana i que, lògicament, romanen inscrites en demanda d’una ocupació millor.

El segon factor d’ encongiment de l’atur registrat és el que en altres ocasions he comentat: L’empetitiment del mercat laboral formal per dues vies: a) La minva del component immigrant. La baixada interanual del 5,36% de total d’ atur registrat en el mes de març s’ha de comparar amb una del 13,2% d’estrangers (en aquesta ocasió tots són No UE-27). b) L’atur desanimat. La xifra de març de persones aturades registrades de llarga durada és de 28.149 (el 32,8% del total) aquest percentatge de persones que durant més de 12 mesos ni reben cap oferta de treball ni cap oferta de participació en algun programa de Polítiques Actives d’Ocupació (PAO), en la mesura que acaben la prestació de desocupació, deixen de renovar la demanda d’ocupació.

Les afiliacions a la Seguretat Social és l’altra dada rellevant de les que ahir es varen fer públiques. La mitjana és de 364.551 (78.773 del Regim d’Autònoms i 285.778 de la resta de règims) la qual cosa representa un augment interanual de 6.342 afiliacions (un 1,77%). Però el que paga la pena reparar és que aquest increment del nombre d’afiliacions és una mitjana en la qual computa com una afiliació més totes les altes que es produeixen durant el mes, sent igual que sigui d’unes poques hores o de contractes de pocs dies. Cal tenir en compte, també, que computen les altes i no les persones, per exemple, una persona que hagi tingut en el mes de març 6 contractes de dos dies cadascun computa com a 6 afiliacions). Per un altre costat, convé no perdre de vista que de les 6.342 afiliacions més de mitjana registrades aquest mes de març en relació al mateix mes de l’any anterior, 2.087 són del Règim d’Autònoms i 4.255 de la resta de règims. És a dir, les afiliacions mitjanes d’autònoms creixen un 2,72% i la resta un 1,77%. Val dir que la condició majoritària actual dels nous autònoms és d’una nova precarietat amb els “falsos autònoms” i els “treballadors autònoms dependents”, víctimes dels processos d’externalitzacions  empresarials, i que les noves afiliacions dels assalariats són en gran mesura a temps parcial no desitjat. Hom pot concloure que amb el saldo interanual de les afiliacions a la Seguretat Social, no es pot assegurar que hi hagi creació neta d’ocupació en termes homogenis d’afiliacions a temps complet. Sí es pot assegurar que creix la precarietat i l’empobriment dels treballadors i treballadores.

Per acabar, una tercera dada: En el primer trimestre de 2014 s’han registrat un total de 67.663 contractes, dels quals el 14,34% són indefinits (incloent-hi els que tenen un any de període de prova durant el qual l’acomiadament és exprés i a cost zero) i el 85,66% són contractes temporals (el 46,5% de menys de 3 mesos).

El mercat laboral illenc va sofrir un fort daltabaix i ara, estadísticament, té una aparent millora que, al basar-se en la precarietat, és poc sostenible (com ho és l’especulació borsàtil). Talment un “rebot de moix mort”. Es provocarà una altra crisi laboral si es persisteix en la devaluació salarial i no revifa el consum i el crèdit a les PIMES. Perquè com diu Heiner Flassbeck: Es obvio que las empresas del mundo real invierten i desinvierten en mano de obra y capital al mismo tiempo y no en mano de obra o capital”.(“¡Actúen Ya! Un manifiesto global para recuperar nuestras economías y salir de la crisis)

dimarts, 1 d’abril del 2014

La precarietat de la gent “normal”


Un article que he publicat avui (01.04.14) a Diario de Mallorca 

Des de fa ja alguns anys la Fundació Gadeso ha incorporat a la seva  tasca investigadora i de difusió les anàlisis de la situació socioeconòmica de les Illes Balears que es reflecteixen, fonamentalment, en les publicacions digitals Temes Socioeconòmics i Panorama Sociolaboral.  Ambdues publicacions són un complement a Quaderns Gadeso que, ja amb certa veterania, és la nostra publicació de referència per a la investigació i divulgació del tarannà de la nostra societat. Aquest privilegiat observatori em permet afirmar que la majoria de la societat illenca viu amb insatisfacció els efectes de la crisi, amb disconformitat les polítiques aplicades per, teòricament, superar-la i amb incertesa envers al futur. Quan empobrits sortirem de la crisi? Quants drets socials, democràtics i de civilitat haurem perdut per a sempre més? Hi haurà una altra vegada treball digne per a tothom? En definitiva, per molt que els discursos oficials s’entestin en missatges positius, hi ha un corrent de fons d’insatisfacció, disconformitat i incertesa davant un horitzó de desigualtats i manca de possibilitats d’un revifà econòmic basat en una dinàmica de prosperitat compartida.

Aquestes darreres setmanes he tingut l’oportunitat de participar en alguna activitat de l’ “Asociación de Mayores Parados por el Empleo de Baleares” (AMPEB) i de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Mallorca (PAH) que m’han permès “tocar amb les mans” com la maca d’ocupació, la precarietat dels treballs realment existents, i les retallades de la protecció -tant en polítiques actives com passives- de la població aturada és la causa principal de l’empobriment accelerat de la població “normal” o, si ho prefereixen, de la població que, durant alguns anys, participà molt activament de la dinàmica del consum que permetia un treball amb més o menys qualitat, que incentivava el “tot a crèdit”, i, alhora, es podia conjuminar  amb el gaudir d’uns drets democràtics d’un Estat del Benestar en construcció. Els puc assegurar que en els entorns de les persones aturades majors de 45 anys o del de les amenaçades de desnonament de la seva llar no s’albiren símptomes de millora sociolaboral. Ans al contrari, el que es traspua és indignació per la ineficiència en la lluita contra la pobresa i la creixent transmissió intergeneracional de les carències materials per a una vida digna. Això és el que em transmet l’aturat que, m’explica, viu gràcies als salaris dels seus dos fills que, van saltant d’un contracte a un altre cada pic més curt; o la senyora que em compta, fil per randa, com deixà de poder fer front a la seva hipoteca per mor de la baixada d’ingressos salarials familiars. Ella i el seu company treballen a una multinacional que declara uns beneficis empresarials importants, però la Reforma Laboral de 2012 els ha convertit en treballadors pobres.

No són casos excepcionals. Són les realitats cada vegada més “normalitzades” del nostre mercat laboral, que a la Fundació Gadeso volem conèixer cada pic millor. Per això, i perquè pensam que, per avaluar el grau de cohesió social pròpia d’un Estat Social i de Dret, cal avaluar correctament i de forma integral el funcionament del mercat laboral, és a dir, cal saber si el treball segueix sent un element clau d’inclusió social per a tothom, hem publicat un primer TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO (disponible a www.gadeso.org) dedicat a les noves claus per entendre el mercat laboral. En aquesta ocasió tractam dos assumptes cabdals: 1.- La relació que hi ha entre les afiliacions a la Seguretat Social i la creació o no d’ocupació i 2.- Què i quina és la taxa de cobertura de prestació per desocupació.

En el primer dels assumptes es constata que cada pic són necessaris més registres de contractes per a què augmentin les afiliacions a la Seguretat Social. És a dir, hi ha una relació molt directa entre els creixements d’afiliacions i la precarietat laboral (contractes de curta i molt curta durada i contractes a temps parcial no desitjat). Tant és així que l'any 2013 va ser necessari que de mitjana es registressin 34.755 contractes més que l’any anterior per produir un augment de 1.451 afiliacions. Hom port intuir que, amb un  11,2% més de contactes registrats per a un minso +0,4% d’afiliacions a la Seguretat Social,  allò que creix és la precarietat i no tant l’ocupació.

Pel que fa al percentatge de persones que cobren alguna prestació econòmica associada a la seva situació d’atur, val a dir que  si el calculam sobre la dada d’atur registrat, els problemes metodològics generals (atur registrat és una dada amb poc rigor estadístic)   s’agreugen en el cas de les Illes Balears. Als Fixos Discontinus, un col·lectiu molt nombrós en el mercat laboral illenc, no se’ls considera aturats registrats però -si reuneixen els requisits legals- tenen dret a les corresponents prestacions de desocupació en els seus períodes de no activitat laboral. Això provoca que, en determinades èpoques de l’any, hi hagi més persones cobrant prestacions que no persones aturades registrades. Per tant sembla més lògic acudir a les dades estimades per l’EPA de l'INE que ens ofereix la següent foto de l’any 2013: Mitjana de població aturada: 134.977 persones, de les quals 45.629 tingueren alguna prestació i 89.347 no. És a dir, la taxa de protecció no arriba al 34% de la població aturada de Balears, i que el darrer trienni ha baixat un 8%.

Els grans predicadors de la flexibilitat laboral i l’austeritat sense pietat -gairebé sempre des de la posició privilegiada d’un contracte ben blindat en el sector privat o des de la no-flexibilitat d’algunes posicions en l’àmbit públic- ometen de les anàlisis els efectes que aquestes polítiques provoquen a les persones i les llars. Però la veritat és que, amb l’excusa de la crisi, s’ha revolucionat el mercat laboral espanyol i illenc. És la revolució de les múltiples formes de precarietat laboral i social, i per això les anàlisis, si no volen ésser equivocats, han d’incorporar noves claus interpretatives. En això estam.