dimarts, 28 de març del 2017

#ForaParadisosFiscals

I.- A tocar el primer aniversari de la publicació dels "Papers de Panamà", que es complirà dilluns dia 3 d'abril, és una bona ocasió per tornar a reflexionar sobre els Paradisos Fiscals. Recordem, doncs, encara que sigui succintament, què són els paradisos fiscals.

La definició, més o menys canònica, del moviment a favor d'una fiscalitat justa és la següent: Els mal anomenats paradisos fiscals són territoris que constitueixen amagatalls fiscals per a no residents (tax havens), i que funcionen com a plataformes de negocis opacs. En ells es paguen reduïts impostos (o cap), i les seves particulars lleis (offshore o extraterritorials) permeten el secret bancari que converteix en anònims desconeguts als titulars de comptes corrents i dipòsits. Però els dobles “no dormen” en aquests territoris, i el flux de negocis és continu. Les seves lleis permeten crear empreses pantalla, sucursals i filials bancàries, fideïcomisos, fundacions, i altres formes jurídiques que utilitzen bancs, grans empreses, fons d'alt risc, fons de pensions, maneres especials d'inversió, grans fortunes, i la mateixa corrupció política, i que serveixen com a fosques i secretes plataformes d'evasió i elusió fiscal per al comerç i l'especulació. També són un mitjà perfecte per rentar els dobles negres de narcotraficants, traficants d'armes, màfies i organitzacions terroristes.

II.- Val a dir que aquella publicació, de tanta pràctica carronyera de la "gent d'ordre", que varen representar els "Paper de Panamà", va ser un fet històric que marcà un abans i un després en la denúncia de l'elusió i el frau fiscal en l'àmbit internacional. Per això, és també pertinent aprofitar l'aniversari per redoblar la lluita contra aquesta monumental estafa del capitalisme internacional. En aquest sentit, de l'1 al 7 d'abril del 2017 s'ha organitzat la "Setmana d'acció global contra els paradisos fiscals" durant la qual s'insistirà a demanar polítiques concretes que acabin amb els problemes que es deriven de l'existència d'aquests territoris financers opacs. Aquí podeu llegir i signar un dels manifests contra els Paradisos Fiscals, i el dia 3 d'abril, que ha estat declarat el dia d'acció global per a l'abolició dels paradisos fiscals, s'anima a participar en la campanya #ForaParadisosFiscals a través de les xarxes socials, i utilitzant aquesta etiqueta o les traduccions al castellà o l’anglès (#FueraParaisosFiscales o #EndTaxHavens)

III.- Coincidint amb la preparació d'aquesta moguda per la justícia fiscal global, Oxfam Intermón i la Fair Finance Guide International han publicat l'informe titulat "Bancs a l'exili: Com els principals bancs europeus es beneficien dels paradisos fiscals". És, sens dubte, un document fonamental per entendre una bona part de la boja cobdícia del capitalisme actual. En una de les seves principals conclusions es destaquen les següents dades: les empreses subsidiàries situades en paradisos fiscals resulten el doble de lucratives per als bancs que les situades en altres llocs. Així, per cada 100 euros d'activitat, els bancs tenen un rendiment de 42 euros en els paradisos fiscals, en comparació  amb els 19 euros que obtenen de mitjana en altres ubicacions. Impactant veritat?

IV.- En la recerca d’Oxfam Intermón i la Fair Finance Guide International també es sosté que els 20 principals bancs europeus, entre els quals es troben Santander i BBVA, registren, amb només el 12% de la seva facturació i el 7% del seu personal, el 26% dels seus beneficis en paradisos fiscals, la qual cosa lis reporta, aproximadament, 25.000 milions d'euros. Poca broma!

Per tant, a parer meu, aquestes dues entitats bancàries que, per evitar el pagament dels impostos, i per facilitar als seus clients l'elusió d'aquests, o sortejar certes regulacions o requisits legals, es comporten amb tan poca ètica, no haurien de fer negocis amb institucions públiques que s'hagin adherit a la campanya "Zones lliures de paradisos fiscals".

V.- Doncs bé, l'Ajuntament de Palma, en Ple celebrat el 28 de juliol de 2016 (Vegin pàgina 28 d'aquesta acta) va declarar la ciutat lliure de paradisos fiscals. Però des d'aquella aprovació no es coneix cap actuació o activitat associada a aquesta declaració. És hora de posar fil a l'agulla informant la ciutadania palmesana de les accions desenvolupades, i programant actes de sensibilització contra la vergonya que representen aquests amagatalls fiscals dels poderosos i molt rics.
VI.- Com els paradisos fiscals dels qui més tenen són els inferns socials de la resta de la població, vulneren els nostres drets i soscaven la democràcia, curt i ras: #ForaParadisosFiscals, #FueraParaisosFiscales, #EndTaxHavens

Publicat originalment a El Periscopi (29-III-2016)


diumenge, 26 de març del 2017

¿PIB o Desenvolupament Humà?

La pregunta ve a col·lació de l'acord del Consell de Govern del proppassat divendres pel qual s'ha aprovat el Pla anual d'estadística de les Illes Balears. Segons la referència oficial, entre les seves principals novetats destaquen "les diferents operacions que desenvolupa el mateix IBESTAT per elaborar les taules Input-Output, i també els comptes satèl·lit de turisme, que es comencen a desenvolupar aquest any per obtenir-ne els primers resultats a final d'any o començament de 2018. Altres operacions estadístiques noves són l'elaboració d'estadístiques de seguiment de la inserció laboral, tant en l'àmbit dels titulats universitaris com en els de la formació professional".

No em semblen malament aquestes novetats a les estadístiques oficials illenques. Però, atenció: si són les úniques o les més destacades, significaria que algú d'aquest govern ha perdut el nord. Val a dir que, com, en paraules de Stiglitz, "el que mesurem afecta a les decisions que prenem", el Pla d'estadística és un important instrument d'autogovern, i esdevé bàsic per determinar el biaix que el govern de torn vol donar a la seva magra capacitat d'autogovern. És per això que un pla d'estadística, a mitja legislatura del Govern dels #AcordsPelCanvi, hauria, sens dubte, d'incorporar altres novetats i prioritats. És inaudit que, a tall d'exemple, no s'anunciï el compliment de l'article 7 de la Llei 11/2016, de 28 de juliol, d'igualtat de dones i homes; no hi hagi cap novetat en estadístiques pròpies de les Illes Balears en matèria cultural; no s'incorporin l'actualització i publicació anual dels anomenats Indicadors de Qualitat del Treball (IQTs); no es posi en marxa cap indicador sintètic de benestar social; no es prevegi cap estadística referida a l'Economia Social i Solidària; o no agafin major  protagonisme els indicadors relacionats amb la qüestió socioambiental. En definitiva, sembla que seguirem posant més èmfasis en mesurar el PIB, que en avaluar el Desenvolupament Humà.

M'agradaria equivocar-me, i que, una vegada publicat l'esmentat Pla anual d'estadística, resulti que vaig errat. Però, malauradament, no crec que els meus neguits siguin infundats ¿Que es pot esperar dels que (vegin aquí) , mentre bravegen de creixement del PIB, consideren que "la insuficient connexió entre salaris i creixement econòmic", i la "desigualtat i precarietat laboral" unicament són "aspectes a vigilar"?

Per acabar, em sembla pertinent fer una recomanació i un prec als responsables illencs de les estadístiques oficials. La recomanació és que rellegeixin -¿o potser no l'han llegit encara?- el llibre "Mesurar les nostres vinyes. Les limitacions del PIB com a indicador de progrés" de Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Poul Fitoussi. I, el prec? Idò que rectifiquin. Es comença per acceptar el mainstream neoliberal estadístic i, tot seguit, es dóna per bona la manca de pluralitat de programes i accions de govern en matèries socioeconòmiques i socioambientals. I això és una molt mala peça al teler!

Publicat originalment a dBalears (20-III-2017)

divendres, 24 de març del 2017

Aturem la privatització del BMN (i de Bankia)

Les notícies sobre el futur del Banc Mare Nostrum (BMN) i de Bankia es precipiten. Tot indica que la seva fusió és imminent, la qual cosa seria, sens dubte, un important avanç cap a la venda a la banca privada d'ambdues entitats financeres. La qüestió clau d’aquesta absorció del BMN per part de Bankia és que el missatge governamental, i del mainstream econòmic i polític, presenta com a única alternativa raonable i de "sentit comú" la de privatitzar les úniques entitats bancàries que, després del regal de les Caixes d'Estalvis sanejades als bancs privats, queden en mans del sector públic estatal, és a dir, són dos bancs nacionalitzats, o, si ho prefereixen, dues entitats bancàries -va de retro Satanàs!- públiques.

Tenint en compte que l'Estat ha posat una ingent quantitat de doblers públics per salvar Bankia i BMN, allò que seria lògic, si més no com a hipòtesi, és la idea del manteniment del caràcter públic de tots dos bancs. Aquesta manca de perspectiva de banca pública és conseqüència, una de tantes, de més de tres dècades i escaig sense pluralisme en matèria socioeconòmica, car la diferència entre l'esquerra socialdemòcrata i la dreta conservadora és, en aquest assumpte, com en tants d’altres, únicament de matís.

No compartesc, dit sigui ras i curt, el cruel i ineficaç dogmatisme neoliberal de la privatització universal. Ans al contrari, tal com la història demostra, les nacions sense una important, eficaç, i eficient presència de lo públic en els sectors estratègics esdevenen nacions amb majors i més punyents desigualtats socials, i amb una ineficiència econòmica prou important. Val a dir, doncs, que l'existència d'una Banca Pública, igual que la presència de lo públic en els àmbits de la sanitat, l'educació, les pensions, l'atenció a les persones en situació de dependència, els Serveis Socials, el transport públic, etc., és un factor d'igualtat d'oportunitats, o, si més no, de contenció de la desigualtat de resultats. Altrament dit: l'existència d'una banca pública constitueix un instrument fonamental per impulsar canvis de debò en el nostre model econòmic, i, alhora, garantia de manteniment d'uns estàndards de cohesió social coherents amb una democràcia que mantingui el seu impuls igualitari.

Cal, d'altra banda, desfer les mentides sobre la impossibilitat de l'existència d'una banca pública en l'actual marc institucional de la UE. Amb tal finalitat, recorrerem una altra vegada a la història: A finals de l'any 2011, 32 Estats d'Europa disposaven de 221 bancs amb participació pública, i 81 agències financeres públiques. Res, excepte la intensitat de la febre privatitzadora, ha canviat perquè el BMN (i Bankia) no puguin, formalment, convertir-se en un interessant i útil sector públic del sistema financer del Regne d'Espanya.
Són particularment preocupants, per ser l'entitat que va absorbir a Sa Nostra, i que segueix tenint una gran presència a les Illes Balears, les previsions de venda del BMN. És per això que cal animar a les nostres institucions autonòmiques, insulars i locals; als agents socials i econòmics, als partits polítics, i a la ciutadania insular en general, a sumar-se i impulsar la campanya que entorn del manifest "Aturem la venda de Bankia i BMN" s'està desenvolupant en el conjunt de l'estat.

Evidentment, és imprescindible conèixer allò que va passar a Sa Nostra, i saber quins van ser els responsables. Però, a la vista de l'acceleració del procés de "fusió" de Bankia i BMN com escenari previ d'una segura privatització, el punt urgent és aturar qualsevol operació orientada a la privatització del BMN. És fonamental apostar per uns serveis financers públics amb un cert arrelament en aquesta terra. S'ho paga per tal de donar solucions realistes a les famílies, i a les empreses que tenen necessitats financeres, i per finançar els costos de transició d'un patró de creixement econòmic insostenible des del punt de vista social i ecològic.  Sens dubte és un bon negoci apostar per un banc públic al servei dels interessos de la societat de les Illes Balears;  implicat de debò amb una Obra Social digna; regit amb criteris ètics, sostenibles i amb control social. En definitiva, que posi fi als abusos bancaris i que, alhora, esdevengui en referent de bona pràctica bancaria.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-III-2017)

dimarts, 21 de març del 2017

Estadístiques sense perspectiva de gènere


El proppassat divendres, en llegir la referència oficial del Consell de Govern, em vaig regirar. Entre els diversos acords de la reunió governamental semanal n'hi havia un que em va provocar aquest regirament. Em referesc a la aprovació del Pla anual d'estadística de les Illes Balears. No m'ho podia creure, però, per més que m'ho mirava i remirava, a la comunicació oficial no hi havia cap referència a la Llei 11/2016, de 28 de juliol, d'igualtat de dones i homes.

Poca broma amb aquesta absència! Recordin, per una banda, la importància que, amb raó, se li va donar des del Govern, i, per un altre costat , no oblidin que l'article 7 de la citada llei és claríssim. Diu literalment el següent:

"Estadístiques i estudis
Amb l'objectiu de complir les disposicions d'aquesta llei i d'integrar de manera efectiva la perspectiva de gènere en l'activitat ordinària de les administracions públiques de les Illes Balears, en l'elaboració d'estudis i estadístiques s'han d'observar aquests principis:
a) Aconseguir l'eficàcia en la incorporació de la perspectiva de gènere, per la qual cosa s'ha d'incloure la variable "sexe" en totes les dades estadístiques, enquestes i registres autonòmics, amb la finalitat de possibilitar un coneixement millor de les diferències en els valors, els rols, les situacions, les condicions, les aspiracions i les necessitats de dones i homes, i la influència d'aquests indicadors en la realitat que s'analitza.
b) Establir nous indicadors que possibilitin un coneixement més ampli de les diferències en els valors, els rols, les situacions, les condicions, les aspiracions i les necessitats de dones i homes, i la seva manifestació i interacció en la realitat que s'hagi d'analitzar, i incloure'ls en les operacions estadístiques.
c) Dissenyar i introduir els indicadors i els mecanismes necessaris que permetin conèixer la incidència d'altres variables que, si es donen, generin situacions de discriminació múltiple en els diferents àmbits d'intervenció.
d) Dur a terme mostres suficientment àmplies perquè les diverses variables incloses puguin ser tractades i analitzades segons la variable "sexe".
e) Tractar les dades disponibles de manera que es puguin conèixer les diferents situacions i necessitats de dones i homes en els diversos àmbits d'actuació.
f) Revisar i, si és necessari, adequar les definicions estadístiques existents amb l'objectiu de contribuir al reconeixement i a la valoració de les dones; revisar i adequar les definicions estadístiques per evitar els estereotips de gènere i la identificació de les dones com a col·lectiu; i prevenir els estereotips negatius de determinats col·lectius de dones".

Després de l'ensurt inicial, vaig pensar que podria ser un oblit en la redacció de la nota oficial, i que allò que calia era deixar passar el cap de setmana, i, quan es publiqués, llegir amb deteniment el Pla Anual d'Estadística 2017.

Malauradament, després de llegir la lletra petita del mencionat pla, que s'ha publicat en el BOIB, he passat del regirament i l'ensurt a la més profunda preocupació: S'ha confirmat la no aplicació de la vigent llei autonòmica d'igualtat de dones i homes.

No voldria caure en la demagògia fàcil. Però no em puc estar de indignar-me en veure com es poden incomplir tan descaradament determinades lleis (¿Hi ha lleis de primera, i altres de segona categoria?). No em diguin que és una qüestió de prioritats o de pressuposts. Seria reconèixer que les prioritats polítiques i pressupostaries en matèria d'estadístiques oficials són determinats indicadors macroeconòmics per sobre dels indicadors de l'estat de la situació de la desigualtat entre dones i homes.

Es precisa, sens dubta, alguna explicació per part del Govern. Una explicació política, i no administrativista, burocràtica, o economicista. Cal insistir que no és una qüestió menor, tot recordant Celia Amorós i Ana de Miguel, que al llibre "Teoria feminista: de la Il·lustració a la globalització" (2007) escriuen: "La teoria feminista no és un paradigma més al costat dels altres, sinó que es constitueix en el 'Pepito Grillo' dels altres paradigmes en quant sexistes i patriarcals; així, no pot renunciar a certes pretensions normatives que ha de validar al seu torn. I per a tal validació invoca el punt de vista de la universalitat, nervi de tot feminisme reivindicatiu des dels seus orígens".

Publicat originalment a El Periscopi (22-III-2017)

divendres, 17 de març del 2017

Art, violència masclista, i noves masculinitats


Sempre és un plaer visitar la capella de la Misericòrdia. Aquests dies (fins a 29 d'abril) acull l'exposició col·lectiva "L'ànima de l'invisible" en la que participen les artistes Arantxa Boyero, Astrid Colomar, Las Taradas, Laura Marte i Olimpia Velasco. L'exposició, emmarcada en la commemoració del Dia Internacional de la Dona de 2017, és una reflexió col·lectiva entorn de la presència femenina en diferents àmbits de la societat. Les artistes ens interpel·len sobre la violència masclista, la igualtat de gènere, la presència silenciosa, els cànons de bellesa, etc. Paga la pena visitar-la! Completa el muntatge expositiu, un bon catàleg amb un text molt recomanable de Dolors Miquel, i un altre, igualment recomanable, de Catalina Gaya.

Com, en paraules de Xavier Antich, “... davant de les obres dels nostres artistes, la qüestió fonamental ja no és si ens agrada  o  no, com si es tractés d’un plat de cuina, sinó, més aviat, què ens permeten conèixer i sobre què ens fan pensar”, he de dir que una de les propostes m'ha suscitat dubtes sobre alguns missatges entorn de la xacra de la violència masclista, i, de retruc, sobre les anomenades "noves masculinitats". Em refereix al muntatge que fa referència al servei d'atenció telefònica per a dones maltractades, que en la llegenda de presentació afirma: "L'art és una qüestió associada al risc, a la interrogació, a la crítica, a la negació, al límit. I la paradoxa no ha vingut amb la contemporaneïtat, sinó que, més aviat, va associada a la mateixa idea de l'art. A partir d'aquí, cada generació ha identificat com a seus certs símptomes socials. Ara es consoliden uns patrons: el de la víctima i el de l'agressor. Però... l'agressor no és també víctima de la situació violenta? Per què el dispositiu 016 no ofereix atenció als homes agressors? Està estructurat des d'una masculinitat hegemònica, aquest servei?" (Tot i que en el catàleg de l'exposició no es reprodueix exactament aquest missatge, s'indica que, si es vol accedir a tot el procés d'investigació, es visiti el BLOG DE 016ZEROSETZE).

No m'entretindré amb una disquisició sobre l'art, ni sobre si certes paradoxes s'han fet o no presents amb la contemporaneïtat. Són assumptes prou espinosos per a despatxar-los en un breu article com aquest. Necessitaria massa espai per impugnar que la tauromàquia, avui, és encara ara una manifestació artística, si és que alguna vegada en la història de la humanitat, les curses de braus han tingut alguna associació amb l'art. Tal vegada, però, necessitaria més espai per opinar sobre les paradoxes que estan associades a la contemporaneïtat, si prenem com a referència de contemporaneïtat l'aplicabilitat arreu dels Drets Humans.
Però sí que em sembla imprescindible entretenir-me una mica a discrepar d'allò que hom pot interpretar a partir del text citat entorn dels patrons de víctima i agressor en els casos de violència de gènere. Em sembla perillosíssim qualsevol possible equiparació. Tinc per a mi que és molt impertinent estendre dubtes sobre si l'agressor és també víctima de la situació violenta. Per ventura no ho és qualsevol persona delinqüent o assassina? És pertinent aquest dubte envers les persones executores de crims de lesa humanitat? A què ve ara posar en dubte la lògica de la Llei integral contra la violència de gènere?

Per una altra banda, em sembla fora de lloc la critica (?) al dispositiu 016 per no oferir atenció als homes agressors. Potser aquest servei necessiti millores, però, en cap cas, els agressors el necessiten. Tenen molts altres telèfons a on trucar! Per això insinuar que aquest servei, que, sens dubte, ha salvat més d'una vida, i ha alliberat a moltes dones de la tortura diària, té una lògica de masculinitat hegemònica, és una pixada fora de lloc que no té perdó de Déu (si és que existeix algun Déu).

Les coses són bastant més senzilles. No tinc clar què aporta tanta sofisticació -amb algun tic masclista- sobre "masculinitats alternatives". M'identific més amb la forma d'explicar les coses de, posem per cas, feministes com ara Chimamanda Ngozi Adichie, que en el llibret titulat "Tothom hauria de ser feminista" escriu "definim la masculinitat d'una forma molt estreta. La masculinitat és una gàbia molt petita i dura...". Per dir-ho ras i curt: És clar que els homes som, també, víctimes del model de societat patriarcal, però les assassinades i torturades són les dones.


Publicat originalment a dBalears (13-III-2017)

dimecres, 15 de març del 2017

¿Frau laboral en obres públiques? ¿Càusules socials?

Per una banda, han passat ja massa dies sense que les administracions públiques hagin desmentit una informació molt greu. Em refereixo a la denúncia dels constructors de casos de frau laboral en obres públiques a les Illes Balears. Però, alhora, als constructors de Balears "se'ls ha passat l'arròs" per concretar a quines obres es refereixen. Em sembla exigible que denuncies d'aquesta gravetat vagin acompanyades de la identificació de qui, on, i com es comet el frau denunciat. Sigui com sigui, l'assumpte és greu i no val  ni la callada per resposta, ni denúncies genèriques que es queden sense concreció.

Josep Fontana, en el seu últim llibre "El segle de la revolució. Una història del món des de 1914", acaba el seu recorregut pels cent anys de lluites entorn de la llibertat i la igualtat amb una cuidada anàlisi històrica dels mecanismes del triomf actual de la desigualtat. Un d'aquests mecanismes que es descriuen és "la degradació del treball". El mestre Fontana escriu: "Una de les causes fonamentals de l'augment de la desigualtat ha estat la reculada experimentada d'una part majoritària de la societat que són els treballadors, tant pel que fa a les condicions en què exerceixen la seva activitat com en la seva remuneració, això és , en la seva participació en els beneficis que produeix el seu treball...".

És a dir, si la denúncia dels constructors fos certa, resultaria que les administracions públiques contribuirien directament -i probablement fraudulentament- al deteriorament de les condicions de treball, i de les salarials, i, per tant, les administracions locals, insulars, autonòmica i estatal serien un factor directe de potenciació de les desigualtats.

En el cas de les administracions illenques seria, endemés, un engany monumental al qual, de moment, em neg a donar crèdit ¿A què em referesc, en parlar d'hipotètic engany? Doncs que, si hi ha obres públiques que depenen del Govern en les quals es comet el frau denunciat pels constructors, resultaria molt, però molt, contradictori amb l'anunci, fet en el seu moment per la Presidenta Armengol en el que afirmava que les clàusules socials situen les Illes Balears com la primera comunitat que només contractarà empreses que ofereixin una ocupació de qualitat. Si les obres amb suposat frau laboral depenen del Consell Insular o dels Ajuntaments resultaria una clamorosa contradicció amb declaracions -també sobre clàusules socials- de l'Assemblea de Batles i Batlesses, i, en el cas de Palma, del mateix ajuntament de la capital.

Per acabar amb els meus dubtes: En el cas que ja funcioni -disculpin la meva ignorància sobre aquest tema-, ¿No és hora que la Comissió de Seguiment de Clàusules Socials digui alguna cosa sobre la denúncia dels empresaris  sobre la contractació que ha motivat aquestes línies?

Per favor, ho aclareixin. En cas contrari, els discursos sobre transparència esdevindran en un no res.

(La foto que il·lustra aquest article és la imatge d'un twitt de @Treballib.  29 abril 2016)


Publicat  originalment a El Periscopi (15-III-2017)

dimecres, 8 de març del 2017

8 de març 2017: Anàlisis, memòria històrica, i mobilitzacions

Plafó de l'exposició  “Aurora Picornell (1912-1937). Història i memòria”. Exposició a l'Arxiu del Regne de Mallorca (Palma) 


Aquests últims dies he opinat molt sobre el Dia Internacional de la Dona, que es commemora tal dia com avui, 8 de març. Després d'haver publicat tres articles titulats “8 de març de 2017: Alliberament de les dones pendent”, “8 de març: “Rajoy dimissió” i Vaga de Totes” i “Un altre 8 de març, les mateixes les bretxes de gènere” el risc de repetir-se és prou gran. Per evitar-ho, em limitaré, en aquest quart article sobre el mateix tema, a recomanar la lectura d'alguns documents d’anàlisi, més o menys recents, a proposar un documental, i a animar-los a participar en algunes mobilitzacions del dia d'avui. Som-hi:

Els documents recomanats són dos: D'una banda, l'informe titulat "La participació laboral de les dones a Espanya" del Consell Econòmic i Social (CES) d'Espanya. Els informes del CES sempre són útils per fer-se una documentada opinió sobre l'estat de la qüestió que aborden. En aquest cas, la finalitat principal ha estat la identificació de les barreres i obstacles estructurals que impedeixen una major i millor participació laboral de les dones. No és únicament un informe en el qual s'actualitzin dades o estratègies. Allò més interessant d'aquest lliurament del CES és que incorpora noves perspectives en les mesures a aplicar, ja que es considera necessari tenir en compte la importància d'altres polítiques que es desenvolupen en àmbits diferents dels estrictament laborals, o de polítiques actives d'ocupació, com per exemple, l'educativa, la fiscal, les de protecció social, etc., que, òbviament, tenen una influència directa en l'ocupació i en les condicions laborals. Segurament per la necessitat de consens, les propostes concretes són, en algun cas, un pèl ambigües, però, en tot cas, és impossible no coincidir amb la possibilitat de reduir bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral a partir dels convenis col·lectius i altres instruments, com ara els Plans d'Igualtat. Per cert, quan el CES de les Illes Balears podrà fer un informe similar de la situació concreta de casa nostra?

El segon document al qual recoman donin un cop d'ull és el titulat "Anàlisi i propostes de CCOO per combatre la violència de gènere". Com hauran intuït, és un document en el qual el sindicat denuncia els dèficits en l'aplicació de la Llei 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, i planteja propostes per a la seva aplicació en diferents àmbits: laboral i econòmic; publicitat i mitjans de comunicació; policial, jurídic i serveis judicials; educatiu i sanitari; serveis socials i intervenció social. Segurament en aquest document no estan totes les deficiències i crítiques, i, de ben segur,tampoc no estan totes les propostes. Però són totes elles necessàries, i posen de manifest que, òbviament, amb voluntat política es pot combatre més i millor la xacra de la violència masclista.

Cada dia -i el 8 de març no és una excepció, ans al contrari- és un bon dia per recordar que la lluita de les dones per la igualtat ve des de lluny, que el feminisme no és una moda d'ara mateix. Els recoman doncs un excel·lent documental sobre un capítol de la història no gaire conegut. Es tracta de "Indomables. Una historia de mujeres libres" (Aquí el tràiler, i aquí el documental complet).

Acab amb les mobilitzacions. Recordin que avui està convocada una vaga internacional de dones contra les violències masclistes, la discriminació de gènere al mercat de treball, la sobreexplotació de les dones en l'àmbit reproductiu i de la cura. En definitiva, una vaga a favor dels drets sexuals i reproductius, i per tots els drets humans per a totes. I, a la tarda, hi ha les clàssiques -però sempre necessàries- manifestacions. A Palma la cita és a les 19,30 hores a la plaça de la Porta Pintada.

Publicat originalment a El Periscopi (08-III-2017)

8 de març: “Rajoy dimissió” i Vaga de Totes

Aquesta setmana que, el dimecres dia 8 de març, commemoram el Dia Internacional de la Dona, volia dedicar aquestes línies a descriure algunes bretxes entre dones i homes en l'àmbit sociolaboral illenc. M'havia proposat reflexionar sobre les causes de la bretxa salarial que, segons dades de l'Agència Tributària, corresponents a l'exercici fiscal 2015, és del 21,3% (la qual cosa es tradueix en una diferència de 4.068 € de mitjana anual). Volia fer èmfasi i intentar esbrinar els motius de fons de la bretxa existent en l'AROPE, és a dir, en la taxa de risc de pobresa o exclusió social que incorpora en el seu càlcul la manca i/o la mala qualitat del treball, i no únicament si se supera o no el llindar de pobresa, i que és el referent de l’oficina estadística de la UE, Erostat. Val a dir que, amb dades del IBESTAT per a 2015, es calcula que aquesta bretxa és de 6,5 punts percentuals (33,6% les dones, 27,1% els homes).

També era el meu propòsit referir-me als aspectes més rellevants de les diferències entre dones i homes en el mercat laboral de casa nostra, que ens proporcionen en termes de mitjanes anuals per a 2016 l'EPA-INE, i l'IBESTAT. En aquest sentit, em volia entretenir a analitzar dades com ara, els gairebé 10 punts de difèrencia en la taxa d'ocupació (51,40% les dones, 61,00% els homes), el punt en la taxa d'atur (14,43% les dones, 13,43% els homes), i el més de mig punt en la taxa d'atur de llarga durada (5,79% les dones, 5,23% els homes), i, sobre tot, donada la seva associació amb la pobresa laboral, els 12 punts en la contractació a temps parcial de la població assalariada (19,96% les dones, 7,96% els homes).

Finalment, també volia reflexionar sobre el "treball sense recompensa", en paraules de la Directora Executiva d'ONU Dones, Phumzile Mlambo-Ngcuka, en el seu missatge en ocasió del Dia Internacional de la Dona de 2017. Aquest és un assumpte cabdal a l’hora de parlar d'igualtat entre dones i homes car, per exemple, segons dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE) corresponents al quart trimestre de 2016, entre la població inactiva illenca, que declara com a motiu principal per a la inactivitat la dedicació a la realització de "labors de la llar", la bretxa és, ni més ni manco, de 27,6 punts percentuals (40,6% les dones, 13,0% els homes).

Però els meus plans es van anar en orris quan vaig llegir la següent piulada: “Una lee la declaración institucional del Gobierno x #8deMarzo y no le queda claro si es de 2017 o de 1987 #DejaVu” que em va posar sobre la pista de la citada declaració institucional del govern d'Espanya.

Una vegada llegida, i havent comprovat l'absència de compromisos polítics i pressupostaris, per fer,  a tall d’exemple, alguna cosa per superar la persistència de, en paraules de la citada declaració governamental, “desigualtats, tant en l'accés i permanència de les dones al mercat de treball, en la seva formació i promoció professionals, com en les condicions de treball”, o per frenar l'escalada d'assassinats masclistes, vaig decidir canviar de plans.


Davant el text d'un Govern que tant parla, quan li convé, del compliment de la Llei, que ni tan sols fa la més mínima referència als greus i persistents incompliments de la Llei Orgànica de mesures de protecció Integral contra la violència de gènere, de la Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, o de aspectes claus de la Llei d’atenció a les persones en situació de dependència que, com la eliminació de la cotització a la seguretat Social de les persones cuidadores, afecten especialment a les dones, només se m'ocorre per complir amb aquesta cita setmanal amb les lectores i els lectors de dBalears, esser molt concís i, tot plegat, resumir-ho en dues frases:  aquest 8 de març cal sortir al carrer al crit de Rajoy dimissió! i, alhora cal seguir la crida del moviment feminista internacional de #VagaDeTotes! Totes a la vaga!

Publicat originalment a dBalears ( 06-III-2017)

dimarts, 7 de març del 2017

Un altre 8 de març, les mateixes les bretxes de gènere

Sens dubte, ONU-Dones ha encertat en acordar que el tema per commemorar el Dia Internacional de la Dona de 2017 sigui "Les dones en un món laboral en transformació: cap a un planeta 50-50 en 2030". Aquesta decisió retorna als orígens i als continguts centrals que, durant molts anys, va tenir la data  del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. L'accelerat procés de digitalització i robotització de l'economia, en el context de les polítiques de les grans desigualtats, fa que la qüestió laboral, com a assumpte medul·lar de l'organització social, i com a font proveïdora de drets econòmics i socials, estigui -al costat de la crisi climàtica- en el  centre de les discussions estratègiques.

Ja no es tracta d'un debat únicament sobre la quantitat i qualitat del treball remunerat, allò que està en qüestió és, ni més ni manco, el futur del treball. No debades l'Organització Internacional del Treball (OIT) ha convocat l'abril vinent un diàleg mundial sota el títol "El futur del treball que volem". En aquest debat hi ha dos temes que, al meu entendre, no s’haurien de menysprear: 1.- La, cada vegada, més estesa opinió sobre la imprescindibilidad d'una Renda Bàsica (una assignació monetària incondicional pagada a tota la població per l'estat, concebuda com un dret de ciutadania, i com a nova formula de repartiment de la riquesa generada). 2.- Les noves bretxes de gènere que la crisi del treball remunerat provocarà.

Però, abans d'investigar i debatre els riscos de futures bretxes de gènere, bé estaria que milloréssim la informació estadística sobre les actualment existents. En aquest sentit, aprofit aquest 8 de març per sumar-me a la denúncia del biaix de gènere que presenta l'actual Enquesta de Població Activa (EPA), i a l'exigència de corregir-ho. Val a dir que aquesta iniciativa ha partit d'un grup d’alumnes de la XIII Edició del Màster de Gènere i Desenvolupament de la Universitat Complutense de Madrid, i que es denuncia el llenguatge sexista en l'enquesta, i l'incompliment de la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes en el que fa referència a l' "adequació de les estadístiques i estudis". És fàcilment comprovable que el compliment de les obligacions contingudes en l'article 20 de la citada llei és manifestament millorable per a què "la integració de manera efectiva de la perspectiva de gènere" en la EPA sigui una realitat. Si això és greu en l'àmbit del conjunt del Regne d'Espanya, quan baixem al nivell de comunitat autònoma, a pesar que l'apartat d) del citat article 20 estableix l'obligació dels poders públics de "analitzar mostres prou àmplies perquè les diverses variables incloses puguin ser explotades i analitzades en funció de la variable de sexe", la situació esdevé en dramàticament precària.

Malgrat aquestes limitacions en la informació estadística, és possible saber, almenys a tall d'aproximació, quina és la bretxa de gènere en matèria laboral a les Illes Balears. Vet aquí les dades bàsiques, en termes de mitjanes anuals per a 2016 de l'EPA, que ens proporciona l'IBESTAT: 10,4 punts en la taxa d'activitat (60,06% les dones, 70,46% els homes); 1 punt en la taxa d'atur (14,43% dones, 13,43% homes); més de mig punt en la taxa d’atur de llarga durada (5,79% les dones, 5,23% els homes); gairebé 10 punts en la taxa d’ocupació (51,40% les dones, 61,00% els homes); i una dada prou important: 12 punts en la contractació a temps parcial de la població assalariada (19,96%  les dones, 7,96% els homes).

L'IBESTAT també ens informa que la bretxa de gènere per a 2015 de la taxa de risc de pobresa o exclusió social (l'AROPE per l’acrònim en angles) és de 6,5 punts (33.6% les dones, 27,1% els homes). Pel que fa a la bretxa salarial, segons dades de l'Agència Tributària, corresponents a l'exercici fiscal 2015, aquesta fou del 21,3% (lo que es tradueix en una diferència de 4.068 € de mitjana anual). Per una altra banda, la bretxa en el cas de les pensions fou encara major, i arribà a gairebé el trenta per cent (exactament el 28,7%).


Diguem-ho sense embuts: Les bretxes de gènere en l'àmbit laboral segueixen provocant bretxes en els drets de ciutadania de dones i homes, i, en conseqüència, hom pot afirmar que les dones són ciutadanes a temps parcial, i especialment empobrides. Les conseqüències esdevenen en una desigualtat estructural palesada en fenòmens, com ara, el "sostre de cristall" (una mena de barrera invisible, difícil de traspassar, que descriu un moment concret en la carrera professional d'una dona, en el qual, en comptes de créixer per la seva preparació i experiència, s'estanca dins d'una estructura laboral, ofici o sector); o el "sòl enganxós" (provocat per les tasques de cura i vida familiar, a les quals tradicionalment el patriarcat ha relegat a les dones, i que són un obstacle per al seu desenvolupament professional). Per això el 8 de març segueix sent una jornada de lluita per la democràcia de debò, de dones i homes lliures i iguals sense sostres de cap mena, ni superfícies enganxoses per a ningú.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-III-2017)

diumenge, 5 de març del 2017

8 de març de 2017: Alliberament de les dones pendent

Permetin-me iniciar aquest observatori amb una anècdota personal: quan vaig rebre la informació del moviment feminista de Mallorca sobre la manifestació del 8 de març a Palma, em va sorprendre el lema de la convocatòria: ‘Som la força que mou el món. Dones, organitzem-nos’. Potser el motiu de la meva sorpresa fora, almenys en part, perquè, aquell mateix dia, havia estat intentat trobar espai a la biblioteca de casa, i em vaig topar amb un envellit volum (edició 1970) del clàssic de Friedrich Engels L’origen de la família. La propietat privada i l’estat. Un punt de llibre, datat el 1977, i amb la llegenda: ‘El despertar del feminisme a Espanya crida a l’organització de les dones’ marcava una pàgina en la qual em vaig trobar la següent frase subratllada: “L’emancipació de la dona no és possible sinó quan aquesta pot prendre part en vasta escala en la producció social, i el treball domèstic no li ocupi sinó un tempo insignificant”. Tot plegat em sembla una coincidència prou significativa: transcorreguts 40 anys, sembla, continua sent necessari incentivar l’organització de les dones, i després de més de 130 anys de la primera publicació del celebèrrim text d’Engels, continua sent cert que l’emancipació plena de les dones té molt a veure amb la reducció de les bretxes de gènere en les tasques domèstiques i de cura d’altres, i en l’àmbit del treball remunerat.

La necessitat d’organització i articulació del feminisme arreu em sembla fora de dubte. Des dels EUA, per resistir el masclisme de Trump, passant per Rússia, per tal de combatre la misogínia de Putin, fins a casa nostra, on hi ha tant per progressar en la igualtat mínima de dones i homes. Posem per cas que parlam, i posem-ne alguns exemples, de les bretxes de gènere en els àmbits domèstic i laboral:

1.- Segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA-INE) corresponents al quart trimestre de 2016, entre la població inactiva illenca, que declara com a motiu principal per a la inactivitat la dedicació a la realització de “labors de la llar”, la bretxa és, ni més ni manco, de 27,6 punts percentuals (40,6% les dones, 13,0% els homes). D’altra banda, amb dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, sabem, per exemple, que l’any passat a les Illes Balears un poc més del 20% dels pares no va fer ús del seu dret al permís per paternitat, i que, del total de 1.236 altes en prestacions per excedències per cura de familiars, el 81% foren per a dones.

2.- Pel que fa al mercat laboral s’han de citar, si més no, tres tipus de dades: a) Les salarials, de les quals cal emfatitzar que la bretxa salarial, segons dades de l’Agència Tributària, corresponents a l’exercici fiscal 2015, fou del 21,3% (això es tradueix en una diferència de 4.068 € de mitjana anual), i, per una altra banda, que la bretxa en el cas de les pensions fou encara major i arribà a gairebé el trenta per cent (exactament el 28,7%). b) Les de quantitat i qualitat del mercat laboral femení, que ens proporciona, en termes de mitjanes anuals per a 2016 de l’EPA, l’Ibestat. Anotem les més rellevants: 10,4 punts en la taxa d’activitat (60,06% les dones, 70,46% els homes); gairebé 10 punts en la taxa d’ocupació (51,40% les dones, 61,00% els homes); un punt en la taxa d’atur (14,43% les dones, 13,43% els homes); més de mig punt en la taxa d’atur de llarga durada (5,79% les dones, 5,23% els homes); i 12 punts en la contractació a temps parcial de la població assalariada (19,96% les dones, 7,96% els homes). Poca broma amb aquesta darrera!

3.- La bretxa salarial de parcialitat i d’ocupació són causa principal que la taxa de risc de pobresa o exclusió social (l’AROPE, per l’acrònim en anglès que incorpora en el seu càlcul la manca i/o la mala qualitat del treball, i no únicament si se supera o no el llindar de pobresa) presenti (dades Ibestat) una bretxa de gènere per a 2015 de 6,5 punts (33,6% les dones, 27,1% els homes).
Amb tot, no som, ni de bon tros, a l’any de la primera edició (1884) del citat llibre del clàssic del marxisme, ni tan sols estem tan malament com l’any 1977, on gairebé tot estava per fer. Fins i tot, hi ha indicadors positius, com ara, que la taxa femenina d’abandó escolar primerenc de 2016 sigui més de la meitat que la masculina (7% les dones, 14,5% els homes). Però el ple, total, i radical alliberament de les dones encara no és a tocar. A casa nostra, a l’àmbit sociolaboral s’avançaria molt en aquest objectiu civilitzatori si, a tall exemple: en el sector laboral del servei domèstic s’apliqués una legislació amb els paràmetres de treball digne promulgats per l’OIT; els permisos de maternitat i paternitat fossin iguals i intransferibles; es reforcessin les polítiques actives d’ocupació amb la incorporació decidida i plena de la perspectiva de gènere; o es derogués la Reforma Laboral del PP que, en feliç expressió del secretari general de Treball de la Generalitat de Catalunya, Josep Ginesta, pretenia que fóssim la “maquila” d’Europa. És sobradament conegut que l’explotació a les maquiles és, sobretot, femenina.

Per tot plegat, aquest 8 de març cal tornar a sortir al carrer amb la força del feminisme que mou el món.

Publicat originalment a l’Ara Balears (05-III-2017)