dimecres, 30 d’agost del 2017

Algunes impressions d'un viatge pel nord de l'Índia

Detall a un carrer de  Bikaner 
Per als viatgers incansables, l'Índia és, sens dubte, una destinació indefugible. Per als que, des de fa temps, tenim Mahatma Gandhi com un imprescindible referent ètic, i de filosofia de vida, l'Índia sempre ha estat un indret prou interesant. En fi..., els que tenim una edat per, de jovenets, haver-nos emmirallat amb les influències índies al "Revolver" de The Beatles, o, ja més madurets, descobrirem una peça, que encara ara gaudim, de John Coltrane titulada "Índia", inclosa en el disc que, no debades, porta per títol "Impressions, l'Índia ha estat una terra mitològica. Però, què ha passat amb aquestes impressions de tot plegat quan hi he viatjat per primera vegada? Vegem alguns exemples:

I.- Una destinació veritablement imprescindible: El nord de l'Índia és terra de maharajàs, maharanís, fortaleses, palaus, temples, mausoleus (el Taj Mahal, a Agra és, certament, una absoluta meravella), de terrasses als terrats, de comerços de tota casta i color, d'esplèndids restaurants (allà els curris tenen un altre sabor), de gent que va i ve, d'una religiositat que esdevé en estètica ciutadana, i, alhora, en organització social (el sistema de castes). Em sap greu no haver-hi anat abans. Tanmateix resultaran inoblidables els tes masala.

II.- El 15 d'agost és el Dia de la Independència de l'Índia. Enguany es commemorava el 70 aniversari. Amb mentalitat europea -o mallorquina, si voleu- em pensava que la premsa recordaria força Mahatma Gandhi. Gran error. Gandhi i Jawaharlal Nehru (el primer president de l'Índia independitzada dels britànics) són personalitats bastant invisibilitzades per l'actual establishment polític, econòmic, i mediàtic indi. Cal recordar que, ara mateix, el president i el primer ministre no pertanyen al Congrés Nacional Indi (INC, per les sigles en anglès), i que, excepte en alguns estats, el Partit del Poble de l'Índia (BJP: Bharatiya Janata Party) és electoralment majoritari. El cas és que, llevat de quan visitarem a Delhi el memorial de Gandhi (el Raj Ghat), els comentaris més recurrents són, gairebé exclusivament, de retret per la partició de l'Índia sotmesa a la corona britànica en el que ara són tres estats independents: República Islàmica del Pakistan, República Popular de Bangladesh, i República de l'Índia.

Tanmateix, la independència se celebra. Va ser especialment interessant veure com, sembla que espontàniament i sincerament, ho fa el jovent. La premsa en general explica els grans avenços en els 70 anys d'independència en matèries com ara prosperitat mitjana, control i seguretat en la natalitat, accés a l'energia, alfabetització, o esperança de vida. No obstant això, el mateix 15 d'agost el Times of India– un diari que és tota una institució- publicà una columna on apunta un seguit de coses sobre l'Índia que la fan especial. En record tres que em semblen prou importants per diferents motius:  597 milions  de persones defequen a l'aire lliure, la qual cosa genera, com vos podeu imaginar, importants problemes de salubritat; els freqüents talls de subministrament elèctric han fet revifar el negoci dels generadors d'energia elèctrica per solucionar des de la càrrega de mòbils a assumptes més vitals; la gran importància de la xarxa familiar (les tietes de l'Índia, lis diuen) per trobar des d'una criada a concertar un matrimoni. Val a dir que l'assumpte dels matrimonis concertants és, per dir-ho suaument, al·lucinant. A tall d'exemple, a cada edició dominical del Times of India es publiquen pàgines d'anuncis ordenats per casta, comunitat religiosa, posició social, etc. d'ofertes i recerques de parella matrimonial.

D’altra banda, pens que a l'Índia -com a tants altres indrets- li cal engegar un nou i renovat moviment independentista per fer front a la dependència de les multinacionals. De fet, ara mateix, amb l'excusa de la "lliure competència", s'està discutint una massiva privatització de serveis estatals bàsics i rendibles, i les transnacionals multiservei estan ben a l'aguait.

III.- Mites que s'esvaeixen: a) Arreu hi ha poques "vaques sagrades". La majoria són bous, car les vaques són productives, i, és clar, estan a les cases o les vaqueries per poder ser munyides i emprar o comercialitzar la llet. El negoci és el negoci!; b) La suposada "espiritualitat" d'una societat molt majoritàriament hinduista, ha esdevingut en una societat extraordinàriament sorollosa (els carrers són plens de motos i condueixen emprant constantment el clàxon). El silenci és un bé molt escàs!; c) El permanent creixement econòmic indi. Un article de Ruchir Sharma, l'autor del llibre "The rise and fall of nations" (L'ascens i caiguda de les nacions), publicitat al "Times of India" mentre estava allà, explicava amb dades contundents l'estancament de l'economia índia; d) Hom té la impressió que les desigualtats van en augment per l'absència de polítiques veritablement distributives, i en la mesura que avancen els efectes del canvi climàtic. La famosa "classe mitjana índia" em sembla una fal·làcia; e) El menjar indi –un paradís per a les persones vegetarianes- és deliciós, però no és tan coent com es diu; f) Les notícies que ens arriben sobre mobilitzacions socials contra les violències masclistes són, evidentment, bones notícies. Igualment, potser no és mala idea l'existència de vagons exclusius per a dones en el Metro de Delhi. Però no cal fer-se massa il·lusions car, de moment, contrasten amb la crua realitat. De tornada a casa, un reportatge titulat "How to get away with munder" que publica The New York Times, informa fil per randa que la pels assassins de dones la impunitat  és la norma; g) La tensió interreligiosa és, diguin el que diguin, bastant present, sobretot entre els molt majoritaris hindús i la minoria majoritària musulmana. La celebèrrima frase de Gandhi "Déu no té religió" s'ha convertit en un souvenir estampat a una samarreta.

Insistesc que només són impressions, potser poc reflexionades i escrites a la corra cuita.

Nàmaste!

Publicat originalment a dBalears (28-VIII-2017)

Foto: Rafael Borràs (Agost 2917)

divendres, 25 d’agost del 2017

Desigualtat per jubilar-se a 61 anys

S'acosta el final d'agost i cada vegada és més a prop el final d'un altre estiu de saturació i aclaparament turístic. No ha estat cosa fàcil gaudir de la platja i el mar sense que algú et trepitgi, o que una embarcació t'atropelli. Però ja saben que, per ordre governativa, això de la saturació és simplement una sensació molt allunyada de la realitat.

Però aquest mes d'agost que ja acaba, sensació i realitat han anat agafades de la mà en una activitat també molt estival: els sopars 'a la fresca' amb amics i amigues. En el meu cas, a més dels sopars amb les amistats que habitualment ens reunim amb peus sota taula, procur retrobar-me amb les qui això és menys freqüent. Els explic una història que vaig conèixer en un d'aquests últims sopars d'agost a la qual només he canviat els noms:

Jaume i Miquel són uns vells amics de la meva colla. Tots dos van acabar treballant, des de fa molts anys, de directius en la mateixa empresa que, per cert, es dedica a una activitat auxiliar a la construcció. A partir de 2010 van passar moltes calamitats, des de reduccions salarials fins a canvis substancials de condicions de feina, etc. Però l'empresa va resistir, i Miquel i Jaume van mantenir la seva ocupació durant els anys més durs de la crisi. A mitjan 2015 l'empresa no va poder resistir més i els va acomiadar mitjançant un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Com que tots dos estaven a prop de complir 60 anys, van pensar que, encara que fos perdent un bon percentatge de la seva pensió, i com tenien cotitzats suficients anys, podrien jubilar-se anticipadament a 61 anys. Mentrestant, entre la indemnització per l’acomiadament i les prestacions per desocupació anirien fent.

Al cap d'un temps d'estar en situació de desocupació, a Miquel li ofereixen un treball de sis mesos. No s'ho pensa dues vegades. És un bon professional i té un gran respecte per la moralitat pública. Per a ell era inacceptable seguir cobrant de l'atur si podia estar sis mesos treballant en la nova ocupació. Miquel acabà el treball a la finalització del contracte.

Aquest estiu Jaume ha iniciat els tràmits per a una jubilació avançada a 61 anys. Hi té dret perquè la seva última relació laboral va finalitzar per un ERO (un acomiadament per causes objectives). En canvi, Miquel passa un estiu bastant menys joiós. Per què? Doncs perquè en haver tingut un contracte temporal després de l'ERO no té dret a la jubilació avançada a 61 anys i, a aquestes edats, no és fàcil trobar un treball, per molt bon professional que se sigui. Fi de la historieta.

Ara, un breu comentari: sense entrar en tecnicismes, aquesta regulació legal sobre pensions és d'una injustícia terrible. Cal modificar-la ja. S'ha de deixar de penalitzar els qui, com Miquel, tenen una edat propera als 60 anys i, després de ser acomiadats per un ERO, aconsegueixen treballar en un d'aquests contractes temporals tan habituals arreu i especialment a casa nostra.

Publicat originalment a l’Ara Balears (24-VIII-2017)

dijous, 24 d’agost del 2017

Hi ha coses que no canvien ni amb la crisi

Una mirada més o menys atenta a l'evolució de l'Enquesta de Població Activa (EPA) ens permet observar la transformació que s'ha produït en el que hem convingut a anomenar mercat laboral. Prenguem com a referència l'any 2008, en el qual ja es van començar a notar els efectes de la crisi, i observarem que, fins avui, pràcticament tots els indicadors han sofert variacions molt importants:
la població activa, és a dir, la que té edat i disposició d'incorporar-se a la feina remunerada, ha tingut importants variacions. Primer disminuí com a conseqüència del procés de retorn als seus països d'origen de moltes persones immigrants; després s'estabilitzà i ara torna a decréixer una mica, segurament perquè l'extraordinària precarietat disminueix la voluntat d'incorporació a l'actual mercat laboral.
D'altra banda, la població ocupada ha experimentat canvis estructurals, com ara, l'augment de la temporalitat, la parcialitat no desitjada de les persones assalariades, o l'augment del treball autònom fictici. Òbviament, en el cas de la població aturada, els canvis en valors absoluts han estat tan brutals que, si es representen en un gràfic, resulta que aquest s'assembla bastant a les pujades i baixades del Dragon Khan.
També la població inactiva (la població de 16 o més anys no inclosa en cap de les categories anteriors) ha variat. La xifra mitjana anual ha passat de 307.900 persones el 2008, a 328.700 l'any passat. És a dir, ha crescut entorn d'un 19%. Hi ha diversos factors que poden explicar aquesta evolució creixent, entre ells, els més rellevants són l'augment de pensionistes i d'estudiants. Però hi ha una cosa que la crisi no ha modificat: la feminització de la població inactiva que ho és per dedicar-se a les tasques de la llar. Concretament, la dada del segon trimestre d'enguany (última dada disponible) ens indica que, del total de 79.000 persones inactives per aquesta causa, el 84,8% són dones. Val a dir que durant aquests anys de crisi aquesta feminització de les tasques de la llar sempre s'ha mogut en percentatges superiors al 80%.
Així doncs, hi ha coses que ni la brutal crisi modifica. La corresponsabilització en les tasques domèstiques avançarà de debò amb polítiques d'igualtat que, precisament, han estat absents quan més calien, és a dir, durant la recessió econòmica. I ara que, segons diuen, ja hem superat aquesta recessió, n'hi haurà, de polítiques públiques per incentivar la corresponsabilitat en les tasques de la llar?

Publicat originalment a l’Ara Balears (10/08/2017)

Precarietats laborals estiuenques


Quan es publiquin aquestes línies seré de viatge. Fart de saturació turista hauré fugit d'aquesta sanció que m'han robat la Mallorca en la qual es podia gaudir del descans estiuenc fins i tot els que som indígenes. Ja saben que les autoritats i els poders fàctics han decretat que l'Índex de Pressió Humana o els vols que aterren en l'Aeroport de Palma són intangibles i que tot això de la saturació és una simple sensació. Però si d'una sensació es tracta, convindran amb mi que és una molt mala sensació, cony!

També hauré fugit de les que anomenaré "precarietats laborals estiuenques" que, per raons familiars, de veïnatge o amistat, tant em van atabalar durant el mes de juliol i els primers dies d'aquest mes d'agost.

Juliol va començar amb el que semblava una bona notícia. Un nebot em va enviar un wassapp en el que m'informava que aquest estiu treballaria uns mesos com a becari a una empresa tecnològica. Em preguntava quants mesos havia d'estar "assegurat" per saber si, amb els de l'estiu anterior, una vegada finalitzés el treball de becari d'enguany, tindria dret a alguna prestació per desocupació. Li vaig haver de contestar que perdés qualsevol esperança a tenir aquest dret i li vaig explicar que les beques no suposen una relació laboral en cap cas i, per tant, la seva cotització cobreix totes les contingències de la Seguretat Social (malaltia, accidents de treball, jubilació, invalidesa...) excepte la de desocupació, per la qual cosa no es genera el dret a aquesta prestació. El meu nebot és un d'aquests gairebé 80.000 becaris que en el conjunt d'Espanya tot i cotitzar a la Seguretat Social sofreixen una dura precarietat salarial durant el temps que dura la beca i en finalitzar-la.

Ja a mitjans de juliol em trob a l'entrada del meu Centre de Salut, a una filla d'uns veïns. En veure'm m'ofereix fer-me soci de Metges Sense Fronteres. Li contest que a casa ja som socis d'aquesta ONG i que no sabia que ella tingués cap relació amb MSF. Em contestà que efectivament res tenia a veure i que únicament era la feina d'aquest estiu que havia aconseguit mitjançant una empresa d'intermediació laboral. L'han fixada perquè faci de "captadora de socis" per diverses ONGs durant tres mesos. Li han obligat a fer-se autònoma i no li garanteixen cap retribució fixa. Depèn dels socis que faci i, pel que m'explica, en el millor dels casos, fregarà el Salari Mínim Interprofessional cada mes.

En els últims dies de juliol, tinc la necessitat que em portin a casa menjar preparat. És una cosa que faig tan poques vegades que no recordava l'última vegada que un repartidor d'aquest tipus de menjar tocava a la porta del meu domicili. En obrir-li m'adono que és el fill d'un amic. Li pregunt quant temps fa que treballa de repartidor. Em contesta que exactament no és un treballador repartidor sinó un col·laborador d'una plataforma digital que el crida al mòbil quan algun client reclama una comanda. Ni té relació laboral, ni res semblant.

I tanmateix el meu nebot, la filla del meu veí i el fill de l'amic seran considerats persones ocupades en l' EPA del Tercer Trimestre. I si algú parla de subocupació el califiquen de persona desbaratadora
.
Tot plegat, saturació turística que és considerada únicament una sensació i tanta precarietat laboral que és considerada una millora de la situació laboral, se'm fan inaguantables. Deix Mallorca per uns dies. A reveure!

Publicat originalment a dBalears (14-VIII-2017)

Insuficient Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere

No és cosa fàcil opinar sobre l'anomenat "Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere". No ho és per algú que no és gens partidari dels "Pactes d'Estat" posat que, per experiència històrica, solen ser una forma d'imposar "sentit comú conservador". Però en el cas de la violència masclista -de les violències masclistes, millor dit-, és molt necessari que els agressors percebin que tots els grups polítics sense fissura estan en contra seva. I, sobretot, per a les víctimes és clau que rebin el missatge que tota la societat les dóna suport. Que tots i totes estem amb elles, que ens tenen al seu costa amb l'objectiu de què acabi a la seva tortura i sofriment. Quan una denúncia al seu agressor ha de sentir-se acompanyada per totes les institucions i la societat civil fent pinya. En aquest sentit l'acord era necessari, era la reivindicació central de la gran Marxa Estatal contra les Violències Masclistes, que es va celebrar a Madrid el 7 d'abril de 2015.
Però si es repassen les dues-centes i escaig mesures contingudes a partir de la pàgina 238 del text de Dictamen de la Subcomissió del Congrés dels Diputats per al Pacte d'Estat en matèria de Violència de Gènere, cal concloure que és un pacte absolutament insuficient per fer front a un repte de la magnitud com el de les violències de gènere. La primera de les insuficiències és precisament la limitació a la violència en l'àmbit de la parella, deixant fora del pacte a altres violències, com ara, les agressions i violacions sexuals o l'assetjament en el treball.
Un pacte que no recupera l'assignatura d'educació per a la ciutadania; que no especifica en quines polítiques concretes s'invertiran la partida dels 1.000 milions d'euros en els pròxims cinc anys; que no desfà a recentralització administrativa que el Govern del PP ha aplicat manu militari a Comunitats Autònomes i, sobretot, a Ajuntaments; que deixa moltes de les mesures en simples anuncis d'estudis o d'avaluacions... no és, curt i ras, el Pacte d'Estat necessari i pel qual el moviment feminista ha estat tant temps lluitant. Caldrà, idò, seguir en la lluita per fer realitat allò que és necessari per a l'erradicació de debò de totes les violències masclistes. Aquest pacte no és el fi de cap camí, és únicament un començament de mínims.
Publicat originalment a dBalears (07-VIII-2017)

'Las Kellys' es mobilitzen

Segur que ja ho sabeu, però, per si de cas: 'Las Kellys' són 'Las que limpian los hoteles'. EL 2015 Ernest Cañada va publicar un llibre amb aquest títol, que va subtitular 'Històries ocultes de precarietat laboral'. El gruix del llibre és un reguitzell d'entrevistes a cambreres de pisos dels hotels que expliquen les seves vides de precarietat laboral.

La primera d'aquestes històries és la de Dolores Ayala, que fa més de 30 anys que treballa en un hotel de la Platja de Palma i que, entre altres coses, explica: "Nosaltres fem 20 habitacions al dia, netegem també les zones nobles. Abans en fèiem 22, d'habitacions, però jo he aconseguit amb la meva baralla que en fem 20, que a mi em segueixen semblant moltíssimes, una barbaritat...

El més dur és moure els llits de fusta, són molt pesats. Cada dia són 50 llits. I els matalassos pesen també com un mort, és horrorós. Hi ha dies que no puc amb la meva ànima perquè, a més de moure el llit cap a fora, hem d'aixecar i matalàs i ficar la roba...".

La segona història és la d'una altra cambrera de pis, també d'un hotel de la Platja de Palma, Angelina Alfaro, que ens diu: "Jo fa una setmana que em punxo. Al matí em prenc ibuprofèn i a les nits, relaxants musculars. Per què? Perquè anam sobrecarregades, portam un treball enorme. Anam tot el dia estirant llits, arrossegant bosses, puja, posa... I el cos et passa factura. Un dia et quedes enxampada, i no et pots ajupir, llavors vas al metge, et punxen, prens pastilles, i l'endemà tornes a treballar...".

I així un enfilall d'històries de precarietats laborals i de males condicions de treball que haurien de fer avergonyir molta gent de l'establishment empresarial i polític illenc, sobretot d'aquells que presumeixen de xifres macroeconòmiques de creixement, especialment pel bon moment del sector de l'hostaleria i el turisme. Però, ja se sap que la irracionalitat del PIB és tal que, pel que fa a Las Kellys, el consum més gran de fàrmacs repercuteix positivament a l'increment del PIB, molt més que un treball en condicions òptimes de salut laboral i de prevenció de riscos labors. En aquest sentit, Bob Kennedy tenia molta raó en afirmar que "el PIB ho mesura tot menys el que fa que una vida mereixi ser viscuda".

Les històries d'aquestes dones són, ara com ara, sobradament conegudes. El que fa falta és que se'n coneguin les reivindicacions, i que s'avergonyeixin els qui les menyspreen, les ignoren, o les hi neguen. Demà, 18 d'agost, a les 19 hores a la plaça d'Espanya de Palma, Las Kellys de Mallorca han convocat una concentració per reivindicar la jubilació anticipada, la regularització de la càrrega de treball, el reconeixement de les malalties professionals, i per dir no a l'assetjament laboral, i no a les externalitzacions. Amb Gabriel Celaya és hora de cantar clar i fort: "¡A la calle!, que ya es hora / de pasearnos a cuerpo / y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo".

Per solidaritat, per dignitat: Som-hi!


Publicat originalment a l’Ara Balear (17/08/2017)

Nota: La concentració prevista pel 18 d'agost, a causa dels atemptats terroristes de Barcelona, es va ajornar al divendres dia 25.

divendres, 4 d’agost del 2017

Demografia empresarial: comptes i contes

El calendari de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) reserva cada any l'últim dia laborable del mes de juliol (o, excepcionalment, el primer del mes d'agost) per a un protagonista destacable: el DIRCE. Amb la publicació del Directori Central d'Empreses, podria dir-se que es tanca el curs de les estadístiques estructurals, abans del parèntesi vacacional del mes d'agost.

El DIRCE és una mena d'EPA referida al món de les empreses i dels locals empresarials en actiu, que desenvolupa l'INE des de 1989 i conté informació relativa a la població d'empreses i dels locals on aquestes desenvolupen les seves activitats. Aquesta estadística es fa una vegada a l'any (la darrera s'ha publicat dilluns d'aquesta setmana) i les dades corresponen a dia 1 de gener. Val a dir que aquesta estadística és la de referència per als organismes internacionals, en particular per a l'Oficina d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat), sobre la matèria.

Per tant, a l'hora de parlar de demografia empresarial, el més rigorós és utilitzar les dades del DIRCE, i no les del registre d'empreses de la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS). No obstant això, aquesta última font és la més emprada. El rigor en matèria d'anàlisi de la situació laboral i empresarial no cotitza a l'alça!

Segons el DIRCE, a 1 de gener de 2017 a les Illes Balears hi havia un total de 93.067 empreses en actiu (i 106.950 locals empresarials amb activitat) i, no obstant això, la TGSS dóna una dada segons la qual el mes de gener d'aquest mateix any es va tancar amb un total de 38.209 comptes de cotització empresarials.

La dada de la TGSS és la que trobarem en la majoria d'informes i estudis d'entitats públiques i privades com a referència de l'evolució de teixit empresarial illenc. Però aquests informes obliden sovint que aquesta dada fa referència a comptes de cotització d'empreses amb afiliats d'alta al Règim General. Sembla, per tant, que en aquest cas és molt escaient citar Josep Ramoneda quan escriu que "llegint la literatura econòmica, un té la sensació que amb tantes xifres en el cap ja no recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". En aquest cas "s'obliden" de les vides i drames humans de les empreses sense persones assalariades donades d'alta al règim general de la Seguretat Social. És a dir, les persones autònomes de debò –algunes d'elles autènticament emprenedores– no apareixen en molts informes sobre la situació sociolaboral de les Illes Balears.

Per tant, sens dubte, la radiografia més precisa del nostre teixit empresarial és la que ens dóna el DIRCE, i 'grosso modo', aquesta és la següent: del total ja esmentat de 93.067 unitats empresarials en actiu, 51.322 (més del 50%) són empreses sense persones assalariades. La resta es divideixen, segons el nombre de persones assalariades de la seva plantilla, de la manera següent: entre 1 i 2 assalariats/des hi ha 25.047 empreses; les que en tenen entre 3 i 5 són 9.051 empreses; amb plantilles d'entre 6 i 9 persones la xifra és de 3.591 empreses; i 3.442 empreses són les que disposen de plantilles d'entre 10 i 49 persones assalariades. Per acabar, val a dir que el grup de grans empreses es divideix en 494 amb plantilles de 50 a 199 persones assalariades, i 120 que arriben i superen la xifra de 200 persones assalariades en plantilla.

Amb tot, tinguin en compte que, en relació amb l'any anterior, el grup d'empreses sense cap persona assalariada ha crescut gairebé un 5%. Pot ser un símptoma que l'autoprecarització imposada (falsos autònoms) està en alça. En fi, en matèria d'avaluació de la demografia empresarial també existeixen els comptes i els contes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (03-VIII-2016)