L’ACORD SOCIAL: “DESPISTE” TOTAL?

Manifesto  el meu escepticisme sobre els resultats que en matèria d’ocupació i major cohesió pugui tenir l’Acord  per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva que el passat dia 25 de gener signaren CEOE-CEPYME i CCOO-UGT.  Considerar que la flexibilitat interna  és “una potente herramienta para facilitar la adaptación competitiva de las empresas, favoreciendo una mayor estabilidad en el empleo, así como la calidad del mismo” em sembla un despropòsit.  Promoure l’ordenació flexible de la jornada laboral  amb la que  l’empresari  disposi  d’una borsa d’hores i de dies laborals a la seva disposició pot ser molt perillós per a unes relacions laborals estacionals com les de Balears...

L’escepticisme es converteix en perplexitat quan observo que la moderació salarial no introdueix cap element de contenció de les  rendes altes ni cap intent de dignificar els sous de misèria.

En definitiva un acord amb elements positius però amb mentalitat industrialista, amb una política salarial més pròpia de l’època  de “renda salarial escassa i crèdit abundant i barat” i amb poques indicacions per reduir les desigualtats. En aquest sentir em sembla interessant recordar una cita del llibre La crisis del euro  de Josep Borrer i Andre Missé : “En 1986, el presidente ejecutivo de General Motors tenía una remuneración equivalente a 66 veces el salario de un empleado típico de la cadena de montaje. Hoy, el ejecutivo máximo de Wal Mart, red de supermercados de productos de bajo coste, la mayoría importados, gana 900 veces el salario de un empleado medio.” Això ja passa per aquestes contrades.

Si a més, el Govern del PP  fa avui  un decretàs de Reforma Laboral, la meva percepció ja no serà ni escepticisme ni perplexitat... serà “despiste total”.

Els límits del Acord Social i Econòmic

No crec que faci falta insistir en l’anàlisi de la reforma de les pensions. En qualsevol cas, a allò que ja s’ha escrit en aquest blog, hi voldria afegir el meu total acord amb el que Joan Coscubiela ha escrit amb molt d’encert en el diari El Periódico. Per tant, tenint en compte que -exceptuant aquest tema de les pensions- és un text tan genèric, em resulta complicat fer aquest comentari sobre el “Acuerdo Social y Económico”. Tanmateix m’atreveixo a dir que:
1.- L’acord sobre Polítiques Actives d’Ocupació (sempre que hi hagi un desenvolupament adequant) pot ser un pas endavant i important per fer aquestes polítiques verdaderament útils per millorar les possibilitats d’ ocupabilitat de les persones en atur, augmentar les possibilitats de reducció del atur juvenil i mantenir alguns ajuts assistencials. Em preocupen els “tics” re-centralitzadors per molt que es vulguin amagar davall d’expressions com ara les de complementariedad entre unidad de mercado y diversidad territorial i, encara em preocupa més, un possible desenvolupament basat en l’ abaratiment dels costos del factor treball i poca cosa més.
2.- Sobre Política Industrial, Energètica i d’Innovació, el que s’ha firmat és un seguit de declaracions de intencions (bones i no tan bones) que fa difícil qualsevol valoració de continguts. No obstant, paga la pena anotar que res es diu de turisme (sic) i que els firmants han constatat algunes difunciones o solapamientos en la política industrial. Convindrà estar al aguait perquè els firmants és comprometen a proposar possibles solucions... i amb això dels solapamientos ja se sap: sempre és vol solucionar retallant competències autonòmiques.
3.- Els criteris bàsics per a la reforma de la negociació dels convenis col•lectius acordats avancen únicament en l’articulació d’aquesta negociació col•lectiva i ho fan amb una formula molt barroca que sembla s’ha pactat una prevalença del conveni col•lectiu d’empresa i del sectorial d’àmbit estatal, menyspreant el conveni col•lectiu d’àmbit autonòmic a un paper subsidiari. D’altres temes cabdals, com ara, el manteniment de la vigència de tot el contingut del conveni fins a la signatura d’un de nou, no se’n parla res de res.
Estem idò davant un acord de compromís i, sens dubta, fruit de la correlació de forces. El que ara interessa és un desenvolupament escorat a allò que es defensava a la vaga general dels 29-S i seguir lluitant per la anul.lació dels efectes de la Reforma Laboral. Per això no tinc clar que sigui suficient l’Iniciativa Legislativa Popular impulsada per CCOO i UGT si no s’acompanya d’una major sindicalització i una certa pressió als centres de treball i als carrers.

MÉS SOBRE EL PACTE DE PENSIONS

Kiss by the Hotel de Ville de ROBERT DOISNEAU

Aquesta famosíssima foto sempre m’ha proporcionat serenitat, malgrat que el context de l’ imatge és extraordinàriament complicat. A l’hora de analitzar el pacte de pensions molta gent progressista tenen una manca de rigor i de la serenitat necessita per no coincidir amb els vòmits demagògic de Rajoi, Cospedal etc...
A un article publicat a la Web de Fundació Gadeso he intentat aportar alguns (no tots) elements per a un anàlisi assossegat i ponderat.

feu clic aquí

L’acord de les pensions (primeres impressions)

Escric aquestes reflexions i només conec allò que han publicat els mitjans de comunicació i l’ informació posterior a la reunió del Consell de Ministres de divendres 29 de gener. Potser –una vegada pugui estudiar amb més atenció i documentació la lletra petita de la reforma- hagi de fer alguna matisació o ampliació. De moment vet aquí les meves primeres impressions:

1.- Els sindicats han fet una bona feina: Han aconseguit que a molts de treballadors i treballadores no se'ls retardi la edat de jubilació ni tinguin una pensió de menor quantia.

2.- Els sindicats han impedit, si en el futur governa el PP, una reforma molt més radical i en la direcció de debilitar el model de repartiment i anar cap a un model de capitalització del sistema de pensions.

3.- Els sindicats han aprofitat bé la força acumulada per la Vaga General del 29-S. Sense aquella mobilització hagués estat impossible un acord amb aquest contingut. Aquella vaga haurà servit, al menys, per aturar el peus als turboliberals agrupats sota el “Manifiesto de los cien”.

4.- L’acord està, no obstant, en la lògica del manteniment del sistema de repartiment i de la seva sostenibilitat a base de retallar la despesa i no d’augmentar els ingressos. Els compromisos d’integració i convergència de règims i els de separació de les fonts per a el finançament del sistema són molt inconcrets.

5.- La reforma pot –a mig termini- crear situacions de desigualtats entre beneficiaris. (vegeu un comentari anterior).

6.- Hi ha dues mancances que em criden l’atenció: la primera és que no s’estableix cap mecanisme per igualar les vides laborals a temps parcial i/o fixes discontínues a les de temps complet. És una mala noticies per els que creiem que és important impulsar la contractació a temps parcial volguda i, encara és pitjor noticia per a economies estructuralment estacionals, com ara les Illes Balears amb forta presencia de fixos discontinus.
La segona mancança és que no s’arregla una injustícia històrica: els períodes de temps del servei militar obligatori seguiran sense ser considerats períodes cotitzats. Al imposar-se ara llargs períodes de temps per tenir dret a la jubilació als 65 anys i al 100 % de la pensió màxima, aquestes llacunes de cotitzacions tindran més repercussions negatives que abans d’aquesta reforma. Cal recordar que parlem d’interrupcions imposades “manu militari” de les vides laborals de molts d’homes.

En definitiva, crec que amb l’actual correlació de forces (fonamentalment en l' àmbit polític) és un acord absolutament defensable per part dels que l’han fet possible. Malauradament hauran de sofrir els insults d’aquells que negaven la utilitat dels sindicats i les incomprensions dels qui exigeixen a CCOO i a UGT allò que ells són incapaços de fer, com ara, tenir força política suficient per aturar els peus al mercat o capacitat suficient per organitzar millor i a més treballadors i treballadores. Insults i retrets tant antics com el fil negre.

EDAT DE JUBILACIÓ I DESIGUALTAT

Em resulta impossible compartir que el sistema públic espanyol de pensions necessiti una reforma per motius de demografia. No crec que sigui correcte plantejar el problema com ho va fer el govern de Sarkozy: “A problema demogràfic, solució demogràfica”. I manco crec que aquesta equació tingui una solució progressista. Ens volen fer creure que passar l’edat legal de jubilació dels 65 anys actuals als 67 és l’alternativa a un retall de la quantia de la pensió. Això és fals perquè per treballar més temps és necessari que hi hagi treball; en cas contrari el que tindrem són persones aturades de més llarga durada. per tant, pensions de jubilació més baixes! Actualment al conjunt de l’Estat -segons dades oficials- més del 30% de les persones que es jubilen provenen de l’atur i tenen una mitjana de 63 anys. Així, qualsevol retard en l’edat legal de jubilació és una baixada de la quantia de la pensió.

Però una mesura com la que comento no afecta a tothom per igual, ans al contrari: afavoreix els que estan millor situats en el mercat laboral –els que tenen estabilitat laboral i bons salaris (directius i quadres intermedis de les empreses)- i perjudica els precaris, els de salaris baixos, i les persones amb trajectòries laborals discontínues (ja sigui perquè són fixos discontinus o dones que han sortit discontínuament del mercat laboral per atendre altres tasques familiars). Els primers podran cobrar i cotitzar com actius més temps, els segons estaran més temps a l’atur cobrant prestació o no, però, en tot cas, amb cotitzacions inferiors que els que fan feina. Uns milloraran la seva pensió i els altres l’empitjoraran. Hi haurà pensionistes de los lunes al sol i pensionistes de los lunes al golf.

Es miri com es miri, la solució demografia de retardar l’edat legal de jubilació, a més d’injusta, és una passa cap a una societat més desigual.

PLA PER MILLORAR L’OCUPACIÓ?

El president del Govern, Francesc Antich, dirigint-se a orientadors laborals, tècnics d'intermediació i directors d'oficina del SOIB.

El Govern de les Illes Balears ha posat en marxa un paquet de mesures que han qualificat “d’impuls per a l’ocupació jove i la reactivació i inserció laboral”. Amb un pressupost estimat de més de vint-i-quatre milions d’euros es pretén que hi hagi 10.000 persones aturades beneficiades per les actuacions previstes.

No tinc cap dubte sobre la necessitat que les administracions públiques facin actuacions en matèria de polítiques actives d’ocupació, però crec que en aquest paquet hi manca una contextualització sectorial de la crisi d’ocupació i li sobra bona voluntat. És un programa car (2.400 euros per beneficiari) i alhora és una barreja de contractacions directes per compte de corporacions locals, processos de requalificació professional, implantació d’un salari d’inserció per a persones aturades de llarga durada, incentius a la contractació de joves (fins i tot per la substitució de les jubilacions avançades) i d’una modesta iniciativa de millora en la intermediació del SOIB.

No conec el grau de consens que hi ha amb els agents socials ni els compromisos amb els empresaris, però hi veig en falta una major coordinació amb el Sistema de Serveis Socials i una priorització clara en les actuacions adreçades a col•lectius de persones aturades procedents de determinats sectors. A tall d’exemple: si hi ha una Comunitat Autònoma que necessita un pla de xoc per fer front a l’atur del sector de la construcció, aquesta és Balears, i si alguna Comunitat Autònoma necessita una política activa per millorar l’ocupabilitat en el sector turístic adreçada als joves aturats amb abandó prematur del sistema educatiu, aquesta és Balears. O no?

Per cert, crida l’atenció que en la documentació oficial del pla es digui que “la principal via de generació de noves oportunitats de feina és el relleu dels treballadors que arriben a l’edat de jubilació”. Idò, millor no endarrerir-la.

TRANSFORMAR I NO NOMÉS RESISTIR

Dues frases de l'article de Luis Gracia Monterero al diari PÚBLICO d'ahir diumenge:

“Si el acomodo al poder establecido es pernicioso, resulta a la vez muy dañino el acomodo a los márgenes.”

“Para no quedarme sólo en elaboraciones teóricas, pongo un ejemplo concreto. Desoír las protestas sindicales sobre el deterioro del mundo laboral es un caso claro de izquierda acomodada. Temer un posible acuerdo entre sindicatos y Gobierno, pensando que a más problemas sociales mejor resultado electoral, es una muestra de acomodo en el izquierdismo marginal.”

Al meu entendre el debat sobre els continguts del Diàleg Social se esperonarà en els propers dies. Tant de bo no situï en els marges marginals a els que volen transformar i no només resistir.

Per això els sindicats han de explicar, explicar, explicar...