diumenge, 30 d’agost del 2020

Voler la Renda Bàsica ens cal...


Publicat originalment a l’Ara Balears (28-08-2020)

La crisi de la covid-19 i les seves derivades en crisi sanitària, econòmica, laboral, social, política, ecològica, humanitària, educativa, geopolítica (pel que fa a la vacuna), democràtica... provoquen una situació sociològica de gravíssima incertesa. Aquesta percepció social d’un incert futur té bases objectives, com ara les inseguretats sociolaborals d’una bona part de la societat.
I, tanmateix, malgrat les incerteses, hi ha també certeses corroborades per la ciència, l’expertesa i l’experiència empírica. Una d’aquestes certeses és el fracàs dels subsidis condicionats per a erradicar la pobresa, foragitar de les societats el risc de pobresa o impulsar la reducció de les desigualtats. La majoria de la literatura científica així ho corrobora. Però, més enllà del que diguin l’acadèmia i el pensament crític d’arreu sobre les anomenades rendes mínimes condicionades o 4P (Pobres Programes per a Persones Pobres), crida l’atenció l’absència de dades de quantes persones beneficiàries de qualsevol modalitat de 4P han superat la situació de pobresa, de risc d’exclusió social, els ha significat, en definitiva, una segona oportunitat per a engegar un projecte de vida que, en absència de mancances materials greus, valgui la pena ser viscuda. La proclamada transparència no arriba a tant com per presentar aquesta informació que, de segur, certificaria unes polítiques benintencionades i caritatives, però estructuralment fracassades en termes de justícia i cohesió social. Les coses són com són i, a vegades, la sinceritat política ho ha reconegut. A tall d’exemple, la consellera Fina Santiago, en una compareixença parlamentària del 8 de novembre de 2017 en contestació als grups de l’oposició, afirmava: “Vostès mai no ens hauran sentit ni a mi ni a cap membre de l’equip de la Conselleria de Serveis Socials que la renda social [la Renda Social Garantida (Resoga) de Balears] servirà per no ser pobre ...”.
No cal sorprendre’s, doncs, del fracàs de l’Ingrés Mínim Vital (només un 19% de les sol·licituds s’han analitzat – ARA Balears de 22-08-2020–). L’IMV és una pobra i insuficient -462€/al mes prestació estatal (d’un disseny similar –i complementària– a la nostrada Resoga); amb un pressupost minso per atendre la magnitud de la tragèdia social ocasionada per la pandèmia coronavírica; i en temps de simplificacions administratives i “declaracions de responsabilitats” pel capital, amb un caramull de condicionants i dificultats de tramitació que aborronen. S’imposà la màxima neoliberal segons la qual “ser pobre és sospitós de ser amant del frau i, fins i tot, del delicte”.
En definitiva, parafrasejant el vers del gran Marià Villangómez, voler la Renda Bàsica (una assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, universal, incondicional, suficient, individual, i complementària dels altres instruments de l’estat del benestar) ens cal, i no que mori el desig d’una societat de persones que, en tenir el dret a l’existència material garantit, són de debò lliures.

dissabte, 29 d’agost del 2020

"Dones valentes"


Publicat originalment a dBalears (24-08-2020)
Les lectures, en moltes ocasions, les he de reposar. "Dones valentes", de Txell Feixas Torras, és un d'aquests llibres que he hagut de reposar un temps per acabar-lo de pair. És una de les meves lectures de començament d'estiu, de gairebé tot just després del confinament, que em va acompanyar en les primeres estades a unes platges insòlitament lliures de saturació. Dit sia de passada, que això de la saturació turística s'ha palesat quelcom més que una sensació.
El cas és que les notícies de principi d'agost sobre la catàstrofe ocasionada per l'explosió de 2.750 tones de nitrat d'amoni al port de Beirut, i les seves repercussions humanitàries, polítiques, socials, i de tota classe en el convuls règim sectari i corrupte libanès, em varen recordar aquelles pàgines llegides unes setmanes abans, i, en fullejar-les, acabar-les de pair, i assaborir-les encara més.
És sobradament coneguda l'excel·lent feina de Txell Feixas com a corresponsal a Beirut per Catalunya Ràdio i TV3, però ha sigut tot una sorpresa el seu vessant d'escriptora d'unes històries -totes de dones de l'Orient Mitjà- tan dures, de tanta dignitat, valentia, i rebel·lia (el llibre acaba amb la història de Malak, sota el títol de "Quan cada dia és un 8M"), i, alhora, tan ben escrites.
Les d'aquestes dones valentes –millor dit, molt valentes- són històries que s'havien de contar per entendre millor, entre altres coses, la complexitat sociopolítica de la zona, i com hi incideix a aquesta particular situació el patriarcat universal. En aquest sentit, la Txell Feixas ens ha regalat un treball de boníssim periodisme impagable. El periodisme que s'oblida de la vida del dia a dia, dels mals viures de la gent normal, de la grandesa de les revolucions (guanyades i perdures) quotidianes, de la vida social, artística i cultural, no acaba d’explicar, a parer meu, la realitat de les coses...
Les, en paraules de Txell Feixas, "heroïcitats quotidianes de la Hiyam, la Khadija, la Melisa, l'Alaà, la Fatma, la Gulan, la Lara, la Maya, la Benchymer, la Majd, la Diala, la Joumana, la Samar, la Bushra, la Malak..." no són, diguem-ho sense embuts, a conseqüència d'una tradició, uns costums, una cultura... és l'enfrontament quotidià amb la construcció social del patriarcat!
PS: Alguna història del llibre "Dones Valentes" ajuda a fer que la revolució de Rojava no caigui en el maleït oblit!

dissabte, 22 d’agost del 2020

Llars pobres que enriqueixen les llars riques


Publicat originalment a dBalears (17-08-2020)

El passat mes de juliol l'Institut Nacional d'Estadista (INE) publicà els resultats de l'Enquesta de Pressupostos Familiars de 2019. A parer meu, és una informació força interessant per copsar la, diguem-ho així, "sociologia de la despesa de les llars", i que no havia tingut ocasió de comentar fins ara.
Pel que fa a les famílies de casa nostra, una de les dades més rellevants és que la despesa anual mitjana de les llars va ser de 33.125,73 €. Aquí s'escau recordar el que tècnicament s'anomena "teorema del valor mitjà", i que té una explicació a base de funcions contínues, derivades, intervals, secants que uneixen els punts extrems dels intervals que, alhora, són paral·lels a la tangent d'un punt. En fi, un embolic que no hi ha qui ho entengui. Hi ha, no obstant això, una alternativa molt més entenedora: el popularment conegut com a "teorema del mig pollastre", que és aquell acudit que explica que, si ens ajuntem dues persones, i jo em menj un pollastre, estadísticament fem la mitjana, i ens surt que hem menjat mig pollastre cadascun, quan veritablement jo m'ho he menjat sencer, i l'altre ni l’ha tastat. És a dir, cal tenir en compte que aquest pressupost de més de trenta tres mil euros -en ser la mitjana, sense altra ponderació, de pressupostos de súper luxe, de les famílies riques, de les no estrictament riques, i de les que acumulen tot un seguit de carències materials, i que arriben a fi de mes amb moltíssimes dificultats- és un miratge estadístic.
I tanmateix, el que em sembla que té més interès, i s'assembla més a la realitat, és la distribució d'aquests pressupostos familiars, altrament dit, en què es gasten els pressuposts disponibles les llars illenques. En alimentació, begudes i tabac se'n va un 15,17%; en vestir un 4,09%; un 4,38% es gasta en mobles, articles de la llar, i pel seu manteniment; en sanitat la despesa suposa un 2,76%; en transport un 14,93%; en comunicacions un 3,36%; en oci i cultura un 4,92%; en ensenyament un 0,84%; en restaurants i hotels un 9,43%; en altres béns i serveis un 7,04%; i, atenció, en habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles un 33,09%!
Que les llars hagin de destinar, de mitjana, una tercera part dels pressupostos familiars a l'habitatge és del tot intolerable. És un indicatiu que l'habitatge és un bé de mercat especulatiu, i no pas un dret incondicional, una especulació que empobreix les llars pobres i que enriqueix les llars riques. Tot plegat, un indicatiu més de la desigualtat realment existent a casa nostra que, si no s'hi posa remei, s'agreujarà amb la coronacrisi social provocada per la covid-19 que, de moment, sembla incontrolada.

diumenge, 16 d’agost del 2020

Capgirar el guió (i IV)


Publicat originalment a dBalears (10-08-220)

Per acabar aquesta sèrie –després d'haver apuntat alguns trets de la situació d'abans de la crisi de la covid-19, de les incerteses de tot plegat, i del punt de partida per afrontar la coronacrisi econòmica, laboral i social- intentaré esbossar un decàleg d’idees per a aquesta nova gramàtica que ens hauria de permetre capgirar l'actual guió, i transitar cap a un futur de justícia social i ecologia.
1. Posar la vida al centre. Això, aquí i ara, vol dir engegar, com diu el manifest d'aquesta plataforma, "una transició econòmica, social i ecològica, i sabem que és tant possible com urgent i necessària per evitar el col·lapse cap al que ens dirigim". Més prest que tard, s'hauran d'implementar les propostes concretes que fa aquest ja veritable moviment social mallorquí.
2. Una nova concepció del diàleg social. Incorporar el Moviment Ecologista i el Feminista. Al conflicte capital-treball cal incorporar el conflicte capital-ecologia, capital-vida. El sindicalisme illenc hauria de prendre bona nota de nous paradigmes com ara el que s'intueix a l'acord estratègic del sindicat CGT, Greenpeace i Attac-França.
3. Garantir la consideració de les declaracions institucionals d'emergència climàtica, no com declaracions retòriques, sinó com autèntic "full de ruta" per a les decisions polítiques. S'escau recordar que, segons la immensa majoria de la comunitat científica internacional, les causes de la pandèmia estan estretament relacionades amb la destrucció dels ecosistemes.
4. Posar l'accent en la recuperació de la capacitat d'integració social del treball remunerat (assalariat i autònom). La precarietat, que en els darrers anys ha sigut la causa que Mallorca i les altres Illes s'hagin poblat de treballadors i treballadores pobres, ha difuminat un cert automatisme entre creació d'ocupació i reducció de l'exclusió social i la desigualtat. Alhora, és el moment de superar la lògica de l'Ingrés Mínim Vital (IMV) i de la Renda Social Garantida (RESOGA), per discutir de debò sobre la lògica de la RB Incondicional i Universal. Perquè, no ens enganyem, com digué aquest passat mes de maig la Primera Ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, "ha arribat el moment de la Renda Bàsica Incondicional".
5. Encarar el debat demogràfic. És un debat multifactorial que inclou des de les dinàmiques de l'anomenat Mercat de Treball que atreu població, fins a la qüestió de les  cures de les persones (grans i depenents) que, per cert,  la crisi de la covid-19 ha posat de manifest la imperiosa necessitat de repensar. En aquest sentit, cal recuperar la lògica de la primera part del títol de la "Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependència". Impulsar l'economia social i solidària en aquest àmbit, i focalitzar les polítiques públiques en la promoció de l'autonomia personal, és part important d'aquest necessari gir de guió.
6. Engegar una ambiciosa política d'Economia Social i Solidària (ESS). Perquè no en turisme? Tota "indústria cultural" ha de ser intrínsecament neoliberal? No estem perdent el tren de l'emprenedora social? En qualsevol cas, em sembla urgent capgirar el Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022 amb polítiques públiques que fomentin de debò l'ESS.
7. Impulsar debats globals i actuar localment, com ara, el del deute públic, la fiscalitat justa (sembla evident que una nova fiscalitat per atendre a les noves necessitats és quelcom urgent), la necessitat i viabilitat d’una banca publica (els 10 bancs més solvents d’Europa són públics!), o la proposta de la Primera Ministra nova zelandesa d'una setmana laboral de quatre dies (En paraules de Jacinda Ardern, per fomentar el turisme intern i potenciar l'economia).
8. Xerrar més, molt més, dels progressos del que Raül Romeva ha anomenat "La revolta del bé comú" (és a dir, de desenvolupament amb justícia social i ecològica), i no tant del PIB. Hauríem de  reivindicar de valent –ho hauria de fer el Govern de les Illes Belares- l’actualització periòdica de l’Índex de Progrés Social (IPS).  
9. Tot plegat, hem de fer-ho amb la certesa que allò que ha de venir depèn de tenir sobirania per decidir el nostre futur. Torn a citar el mateix article de Raül Romeva: "[la] governança global ha de conviure amb un subnivell de governança local-regional àgil, transparent i participatiu que garanteixi els drets, els deures i el benestar de tota la ciutadania sense exclusions. Se'n diu subsidiarietat. Per això, som tants i tantes les que volem una República que lideri aquest debat i en sigui pionera".
10. I, per anar acabant, citaré a Karl Marx, que en 1845, a la Tesi 11 sobre Feuerbach escriví: "Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo". Doncs ara caldria que els "filòsofs", és a dir, la intel·lectualitat Mallorquina, a més d'interpretar la mallorquinitat del segle XXI, ajudés a dibuixar la seva transformació amb criteris republicans, amb inequívoques pulsions igualitàries i ecològiques.
Tinguem per segur que capgirar el guió no és cosa fàcil, però, com encertadament planteja Jorge Riechmann en el seu darrer llibre intitulat Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros, "no tot allò que s'afronta es pot canviar, però res es pot canviar fins que s'afronti".

dissabte, 8 d’agost del 2020

Capgirar el guió (III)


Publicat originalment a dBalears (03-08-2020)

Després d'haver fet un poc de memòria sobre la situació preconfinament, i plantejats alguns dels que consider més importants elements d'incertesa, toca fer ara una breu descripció del punt de partida per afrontar la coronacrisi econòmica, laboral i social.
La no reversió de les polítiques estatals de l'etapa austericista (Reformes Laborals, Pressupostos Generals de l'Estat de Montoro, Finançament autonòmic més que caducat, etc.), i, per un altre costat, no haver aprofitat la legislatura autonòmica i insular passada, en què, cal recordar-ho, hi havia la correlació de forces més sobiranista i progressista de la història, per capgirar el guió de sempre i transitar en la direcció d'un canvi de model  econòmic, ens col·loca ecològicament, econòmicament, i socialment en una posició força debilitada.
Algunes dades que he anat donant fins ara certifiquen aquesta debilitat de partida. N’apunto algunes més a tall de pregunta:
Es pot xerrar de millora de salaris quan, per exemple, a casa nostra l'any 2015 el lloguer representava entorn del 28% del sou mitjà, i l'any passat fregava el 40%?
Podem estar satisfets del nostrat model de creixement quan, segons dades de l'Agència Tributària, l'any passat una de cada tres persones assalariades i autònomes de Balears no va arribar a mileurista? En què ha quedat l'eixamplament de les anomenades classes mitjanes?
És versemblant la sostenibilitat futura d'un model econòmic en el qual la població ocupada en serveis de restauració, personals, protecció i venedors és, segons dades de 2019, d’un 19,7% del total en el cas dels homes i d’un 32,3% en el de les dones?
No és un poc vergonyós que es bravegi de Direcció General Autonòmica de Sobirania Alimentaria, mentre la població ocupada en activitats agrícoles, ramaderes, forestals i pesqueres tot just arriba al 4,1% dels homes ocupats i al 0,3% de les dones?
Ens ha de preocupar que un recent informe d'Oxfam-Intermón estimi que Balears tindrà un estirabot del creixement de la taxa de pobresa relativa d'un +11,7%, és a dir, el creixement més elevat de totes les comunitats autònomes espanyoles?
És imaginable que algun milionari d'aquestes illes (n'hi ha que estan ben posicionats en els rànquings internacionals de superrics) demani –com han fet els signats d'aquesta iniciativa- que li augmentin els impostos immediatament, substancialment i permanentment?
En definitiva, el coronavirus ens ha agafat amb molts deures sense fer. Convé fer-los ben aviat. En la situació d'emergència climàtica, la covid-19 ha sigut un seriós avís. Però és molt versemblant que no sigui el darrer. D'aquí ve la necessitat de, si o si, capgirar el guió!
I, no obstant això, sembla que, tot recordant la pel·lícula Federico Fellini, "e la nave va"... cap al precipici. D'això n'és un bon exemple el "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19". D'entrada -i a l'espera de com quedarà després d'algunes esmenes formulades en el tràmit parlamentari-, significa mantenir els arguments de sempre: Rebaixa de requeriments mediambientals, desregulacions a dojo, "oblits" de, per exemple, l'economia Social i Solidària, etc.
Ve a tomb, idò, una de les conclusions per a mi més rellevants del llibre de Soares de Moura i García Collado, "El virus como filosofía. La filosofía como virus" quan afirmen que: "Más que una enfermedad del cuerpo, la pandemia aparece como un límite impuesto al pensar que es preciso superar".
Superem-ho amb un altre guió. La setmana vinent apuntaré algunes idees que, potser, poden fer part d'aquest nou guió.