|
Detall del pati de la casa d’Holguín
|
Feia anys que em rondava pel cap
tornar visitar Cuba. En aquesta nova visita es tractava de conèixer l'illa més
enllà de L'Havana i els voltants. L'origen de la preparació d'aquest viatge va
ser la lectura, fa algun temps, d'un reportatge sobre la fascinant Baracoa.
Aquest any complesc un nombre rodó d'anys i, sens dubte, era un bon any per
conèixer llocs que, per un motiu o un altre -un esdeveniment de la història de
la Revolució Cubana, una cançó...- han esdevingut mítics.
Ha estat un viatge de molts
quilòmetres, per unes carreteres cubanes molt millorades en relació al que
recordava de l'anterior visita, i un accidentat vol interior de L'Havana a Santiago
de Cuba; molta música amb abundants anècdotes (algunes explicades aquí); amb visita a la "Casa de la
Trova" de cadascuna de les localitats en què ens hem allotjat (intentar
destriar quina és la millor és senzillament impossible). Un anar i venir molt a
"el nostre aire" (només condicionats pels serveis ja contractats, com
ara, les cases particulars en les quals ens allotjarem, o els horaris del
"compañero conductor").
Encara que l'Havana no era objectiu
principal, tot va començar -i va finalitzar- a la capital cubana. En arribar
era de nit, i la impressió de la casa en la qual ens vam d'allotjar feia por.
Tot i que la ubicació era privilegiada -a tocar de la Calle del Obispo de l'Havana Vella- l'accés i l' "apartament
turístic" eren, més aviat, horrorosos. No es tractava d'una casa de cubans
en la que, encara que estiguin preparades pels turistes, més o menys, convius
amb ells, com si ho van ser les restants, inclosa la de l'Havana en la qual
acabarem el viatge.
L'Havana segueix sent una ciutat
decadent, actualment extraordinàriament turistitzada (la presència de creuers
és impactant), i amb bastants obres de nova construcció i de rehabilitació,
però segueix sent bellíssima. Passejar per l'Havana Vella, pel Vedado, fer el
trajecte del Bus Turístic, observar el bullici d'autocars turístics a la Plaça
de la Revolució... és la constatació del grau de dependència actual de
l'economia cubana del turisme. Per fer-se una idea recoman la lectura d'aquest article de Ricardo Torres publicat a SinPermiso, en el qual no s'està
d'afirmar que "probablement les úniques bones notícies de 2016 en el
sector extern van provenir del turisme internacional".
|
Malecón de L’Havana |
En qualsevol cas, el que més
m'agrada de l'Havana són els seus llocs i carrerons que segueixen "lliures
de guiris", descansar en un modest banc del Paseo del Pardo, gaudir de la
posta de sol des del malecón habanero,
o, la cervesa "dispensada" a la Plaça Vella. A L’Havana dóna la
sensació que Los Van Van sonen arreu.
Havíem d'arribar a Santiago de Cuba
a primera hora del matí però quan aterram està enfosquint. En arribar al que
serà el nostre hostalatge santiaguer, qui ens obre de bat a bat la seva casa
ens confessa que estava preocupat per la nostra tardança. És l'amabilitat
cubana! En explicar-li que venim de l'aeroport i que el vol s'ha retardat més
de 12 hores, somriu i ens diu: "Entesos... amb Cubana no se sap mai quan
s'arriba...".
Santiago de Cuba és, sens dubte,
una ciutat mítica per les icones de la Revolució Cubana i per les seves
músiques. Per a mi la Plaça de la Revolució santiaguera és la millor de Cuba;
el carrer Heredia dels més autèntics i
musicals (allà està, entre altres llocs de música, la Casa de la Trova); un magnífic nucli antic, amb visita obligada a
la Casa de Diego Velázquez. Cal fer
un passeig (o els que es puguin) pel Parque
Céspedes, i contemplar, des de la Catedral
de Nuestra Señora de la Asunción, la façana de l'Ajuntament, i, molt
concretament, la balconada des d'on Fidel Castro va pronunciar, tot just baixar
de Sierra Mestra, el discurs de la
victòria de la Revolució, i va iniciar la seva marxa triomfal cap a L'Havana. A
Santiago de Cuba hi ha la modesta casa natal de Fidel, i la seva modesta tomba.
Impressiona l'austeritat del lloc on reposen les restes del Comandante. Una
roca, portada de Serra Mestra, amb una lacònica inscripció "Fidel".
En el Cementiri de Santa Ifigenia tots els honors semblen reservats a
"L'apòstol" José Martí, i, en menor mesura, als herois del Moncada.
|
Aquí descansa Fidel Castro |
Precisament, la visita al Cuartel
Moncada va ser una de les experiències més emotives del viatge. Convertit en
museu, i, alhora, escola, segueix donant testimoniatge que, en paraules del
Che, "la Revolució porta a les seves
mans l'escola".
Sent difícil deixar de passejar
pels diferents barris de Santiago de Cuba convé fer un salt al Cobre (un més
que curiós monestir marià al qual els visitants cubans es divideixen entre els
que processen la seva fe a la Verge Nuestra Señora del Cobre, i els que visiten
la basílica "per si de cas"). També convé acostar-se al Castillo de
San Pedro de la Roca del Morro, i, si hi ha gana, menjar el menú del restaurant
observant l'horitzó del Mar Carib mentre sonen uns músics locals que canten
"Comandante Che Guevara", amb
seguretat la cançó més cantada a Cuba.
Santiago de Cuba, com qualsevol
altre lloc, té el seu sud, i, en aquest cas, és un sud costa amunt. Cal pujar
l'escalinata del Padre Pico, i perdre's pel Tivolí. Hi ha un encantador mirador
que, a més de poder observar que allí també arriben els creuers, serveix de
refugi per a un inesperat xàfec
tropical. La pluja sembla acompanyar les cançons del Trio Matamoros.
Costa deixar Santiago de Cuba!
Ajuda -i molt- molt el saber que poses rumb cap a Baracoa. De camí passarem per
la ciutat de Guantanamo, on vaig participar en una de les "esquinas
calientes" més animades del viatge (ho explic a l’article d’anècdotes
abans esmentat). Una vegada hem observat l'absurda base militar ianqui des del
Mirador de Malones, iniciem la nostra aproximació a "Existència de
mar" (Baracoa, en llengua indígena). La carretera de la Farola és una obra
d'enginyeria impressionant, però el que més impressiona és la sensació que la
capacitat de resiliència de la naturalesa s'esgota. L'huracà Matthew (octubre
2016) va deixar en ruïnes el nucli urbà i els seus voltants però, excepte
algunes grans infraestructures, ja està tot reconstruït. Allò que segueix
extraordinàriament danyat és la naturalesa... Si no frenam l'escalfament
global, els huracans seran cada vegada més freqüents!
Arribant a la ciutat (la primera
Vila fundada a Cuba en 1511), després d'haver-se aprovisionat de suficient
xocolata que les venedores ofereixen a la carretera, es comença a notar la
màgia del lloc. Baracoa té, fins i tot, la seva muntanya màgica: El Yunque.
Amb tot em resulta impossible
explicar en poques paraules l'experiència de Baracoa, però la casualitat va
voler que, a la casa on vam estar allotjats, hi hagués una petita llibretera on
vaig trobar una antologia poètica amb el títol "Baracoa...
La de siempre". Un dels versos (de Miguel Ángel Castro
Machado) resumeix el que vaig sentir:
"BARACOA EN TRES TIEMPOS
I
El camino que lleva a mi ciudad
parece una infinita rama
que alguien quiso amarrar al cielo
así de alto y verde es Baracoa
II
Quien te ha visto ya vio toda la
magia
del estar y no estar a la aventura
y al prodigio feliz de la aventura
III
Al destello fugaz de una mirada
entrega en abundantes sueños
la parquedad de su aroma:
caracoles, embrujos, hondos-verdes.
Y pura como la luz, incólume,
serena
nos anuncia ala en el relámpago de
los dioses
habéis llegado a la magia de lo
cierto".
|
Plaça de la Revolució de Baracoa |
I, tanmateix, Baracoa té més que
màgia, té coses tangibles: La seva gent; el restaurant El Poeta; la seva petita,
però animadíssima, Casa de la Trova; el seu Malecón; un estadi gairebé dintre
de l'oceà; el riu Toa; el monument a Hatuey que va ser el primer rebel contra
el colonialisme a el "Nou Món"; la Fàbrica de Xocolata, reinaugurada
pel Che l'abril de 1963; una Plaça de la Revolució on, amb la muntanya de El
Yunque al fons, presideix la següent consigna: "La Revolución cubana no podrá ser destruida ni por la fuerza ni por la
seducción"; tot plegat és màgic. Màgia revolucionaria, si voleu. Ah,
Baracoa té, i és força important, Chorote. En el poemari abans esmentat hi
podem llegir:
CHOROTE
Cuando del líquido brote
su espesura a plenitud
habrá sorbos de salud
en tu jarra de chorote.
Corcel de indómito trote
al paladar, sueño grato
exalta al pan de boniato
de tradición campesina
y en la criolla cocina
es un suculento plato.
El chorote es: chocolate
azúcar, leche y harina
deliciosa medicina,
la canela es su acicate
adquiere el tinte del mate
(un atractivo color)
Dilo. Buen agricultor
tú que muy bien lo conoces
como alimento de los dioses
¡el chorote es lo mejor!
(Francisco Oscar Romero
Laffita)
Bé, el més segur és que a Baracoa
màgia i realitat és tot un. I la música d’ Omara
Portuondo hi ajuda.
De sortida, ens topem amb un mur en
el qual hi ha la seguen llegenda "Los
cubanos serán dueños del porvenir de su patria. Antonio Maceo". Prenem
nota ja que en el museu del Castell de Sant Carles de Palma hi ha una cadira de
l'heroi de la independència cubana que les autoritats de l'Havana, crec que amb
molta lògica, reclamen (Vegeu aquí).
El camí fins a Holguín és llarg, i
s'imposa una aturada per menjar alguna cosa. En una paradeta de carretera, una
família de camperols ens ofereix un menú d'allò més autèntic i deliciós... O és
que hi havia gana!
Holguín em va resultar una ciutat
interessant però no fonamental. És molt notòria la seva voluntat turística
(Guardalavaca és una zona de turisme de platja de gran demanda, i està a un tir
de pedra d'Holguín). De fet, estaven preparant la ciutat per acollir al maig la
Fira Turística de Cuba de 2017 (FITCUBA-17). I és igualment notori que arriben
a aquesta localitat moltes "remeses" de Miami. Anar de copes i
escoltar Compay Segundo és un bon pla per a les nits holguinerenyes.
|
Panoràmica de Gibara |
Però, si alguna cosa era
imprescindible d'aquesta parada, era la visita a Gibara. Paga molt a pena! Em
vaig encapritxar amb el cartell del Festival Internacional de Cinema de Gibara
de 2017, que es podia veure en alguns aparadors i parets de la ciutat. Després
de diversos intents per aconseguir-ho, em remeteren a la biblioteca que és on
estava el centre logístic del festival. Una amable funcionària m'informà que,
efectivament, hi ha cartells a rompre, però que estava planificat que el
repartiment es faria l'endemà. Li insistesc que només estaré unes hores en Gibara,
al que, amablement, em contesta que el seu cap ha dit que "es repartiran
demà tal com està planificat". Autenticitat cubana 100%!
A Camagüey hi ha la concentració
més grossa d'esglésies catòliques de Cuba. Si, a més a més, és Setmana Santa,
poden ocórrer coses surrealistes, com l'anècdota contada a l’article sobre les
anècdotes del viatge al que ja m’he referit abans . Però, el millor són les
seves places, i la millor, malgrat el seu aspecte un tant mexicà, la de San Juan de Dios, on uns nois juguen amb
la pilota, mentre ens prenem una Cervesa Cristal, i uns soneros toquen i
canten.
|
Plaça de San Juan de Dios (Camagüey) |
Camagüey és una bona ciutat per fer compres, doncs hi ha elegants tendes, i tenen un mercat
-l'agropecuari Hatibonico- d'obligada visita. Encara que moltes parts de la
ciutat siguin museus de la realitat i de l'arquitectura cubana a l'aire lliure
(des de la Necròpoli de Camagüey, passant per la Plaza del Carmen, fins a la
façana de la Casa natal de Nicolás Guillén, o el carrer de los Cines) és un
lloc ideal per anar de museus, sobretot de museus etnològics. Hi ha un cert orgull
del poble envers les tradicions populars. A tall d'exemple, a la Casa de la Diversitat
pot llegir-se un panell amb el següent text:
A Camagüey es pot veure un dels
millors cafès de Cuba, en el Café Ciudad, i menjar una de les millors
"ropas viejas", al restaurant Mesón del Príncipe, i, com està manat,
qualsevol sopar cubà ha de digerir-se amb una mica de rom. A Camagüey el rom té
un "bouquet" diferent sota la parra del pati de la Casa de la Trova
camagüeyana on sonen versions del gran Ibrahim Ferrer...
Deixem Camagüey rumb a Trinidad,
però, abans farem dues parades: La primera, una curta però intensa estada en
Sancti Spíritus. És una espècie de Trinidad en petit, però amb dues coses
importants que no trobarem a Trinidad: La Casa de la Guayabera (és, per tant,
el millor lloc de l'Illa per comprar-ne una), i el Puente Yayabo. La segona
parada és a la finca Manaca Iznaga, lògicament pugem a la torre de més de 40
metres d'altura. Des d'allà es pot albirar la immensitat de la finca, i unes
vistes panoràmiques impressionants. Si hom tanca els ulls, i recorda que des
d'aquesta altura es vigilava a les cohorts d'esclaus i esclaves que treballaven
en les plantacions de canya de sucre, no pot per més que maleir l'espècie
humana...
Arribam a Trinitat i ens trobam una
desagradable sorpresa: La casa que teníem reservada està als afores de la
ciutat, i no ens ve de gust tenir el campament tan lluny. En poc temps se
soluciona l'assumpte, i ens allotgem en ple centre. Trinidad és, fins i tot la
part més moderna, un autèntic museu a l'aire lliure. És d'aquests llocs què,
malgrat la seua evident turistització, té un poderosíssim encant fotogènic. Ho
fotografiaries tot. Tant a la zona al voltant del Parque Céspedes, com als
carrers i places empedrades dels voltants de la Plaza Mayor. Fotografiaries
tant les operacions del repartidor del pa i els seus malabarismes sobre la
bici, com les fantàstiques teulades....
|
Un carrer de Trinidad |
En qualsevol cas, les sensacions a
Trinidad són ambivalents: Massa turista, però molt encant; excés de souvenirs
vulgars, però també hi ha artesans i artistes de nivell (estic molt content de
la compra d'una postal en forma de collage, i d'una ceràmica prou original); hi
ha llocs de menjar barat, i restaurants esplèndids (El Dorado, a tall
d'exemple); pots prendre el cafè més car de Cuba, o conformar-te amb una
"Canchanchara" a un preu normal de guiri. A Trinidad hi ha la primera
franquícia a Cuba (en Holguín estaven ultimant la segona) de la Bodeguita del
Medio, però res tan autèntic com l'abarrotada Casa de la Trova local, o la Casa de la Música... Fa calor, clar
que fa calor, però es pot anar a donar-se un capbussó a les aigües del Carib de
la Platja Ancón. A la nit no fa massa calor, i ve de gust fer-se acompanyar per
qualsevol cançó del trobador Silvio Rodríguez.
De Trinitat a l'Havana, passant per
Cienfuegos vivim l'experiència més desagradable -si és que va haver-hi alguna
més de veritablement desagradable- del viatge. La carretera estava plena de
crancs que surten del mar per pondre els ous a terra. No hi ha cap tanca que ho
impedeixi, i és una autèntica carnisseria, sembla mentida que l'espècia
subsisteixi amb aquesta matança diària. Hi ha una olor intensíssima a mar, o
potser la intensitat del perfum és provocada pels milers de crancs esclafats
per les llandes de les rodes dels cotxes que, amb alguna dificultat, circulen
sense immutar-se massa. Només alguna burxada provocada per les mordasses dels
crustacis sembla inquietar als conductors. Aquesta situació es perllonga durant
bastants quilòmetres, però per fi s'acaba i arribem a Cienfuegos. Simpàtica i
bonica ciutat on va néixer el gran Benny Moré. A la llista de preferits de
Spotify tinc tota la música del millor intèrpret de "Camerera del amor",
però, no vaig poder estar-me de comprar un CD recentment editat a Cuba amb els
13 temes més emblemàtics de Moré.
|
Passeig de Benny Moré (Cienfuegos) |
Abans d'arribar a la capital cubana
pararem en un Paladar de carretera proper a Matanzas. El menjar, un bufet, és
esplèndid, però s’ofereix un vi casolà que és, senzillament, imbevible...
En l'últim tram de la carretera
nacional, abans d'arribar novament a l'Havana, convé fer un succint inventari
de mitja dotzena de coses fins aquí no explicades: 1.- La diferència entre un
Cuba Libre i un Cubata és que mentre el primer és un combinat de cola amb rom
jove (que pot ser blanc), el cubata combina amb la cola un rom anyenc. 2 .- Un
misteri no resolt: Als afores de cadascuna de les ciutats visitades hem pogut
observar que hi ha un hospital psiquiàtric. 3.- En els malecons de Cuba escasseja el “mani”, que ha estat substitut
per llepolies. Mala peça al teler! 4.- Beuen molt alcohol. Més en la realitat
que el que beu en la ficció el detectiu Mario Conde a les novel·les de Leonardo
Padura. Tindran, si és que ja no el tenen, un problema de salut pública amb
l'alcoholisme. 5. És increïble la quantitat d’hectàrees de terra no cultivada.
La substitució de l’exportació de canya de sucre per la de “carbó de marabú” sembla ser-ne la causa. 6.-
El bloqueig es nota –i es pateix- en gairebé tot. El nostre “compañero conductor” acabà el periple
per l'illa cubana sense poder-se proveir d'un líquid lubrificant per al cotxe
,"el carro".
L'arribada a l'Havana, més aviat del
previst, ens permet fer algunes visites pendents: Hotel Nacional, Coppelia,
Monument al fundador del Partit Comunista Cubà, Julio Antonio Mella (un lloc
que pot passar desapercebut, just davant de les escalinates de la Universitat
de L'Havana, amb un monòlit en el qual es pot llegir una de les frases mítiques
de Mella: "Luchar por la revolución
social en la América, no es una utopía de locos o fanáticos. Es luchar por el
próximo paso de avance en la historia"; l'avantguardista carreró de
Hamel, i volta a l'Havana Vella per sopar.
|
Detall del carreró de Hamel (L'Havana) |
L'endemà tenim gairebé tot el dia
abans de partir cap a l'aeroport. Ens perdem per l'Havana. Visitam la part
comercial del port. Però, sobretot, contemplam el batec de la ciutat, i cal
concloure que Alejo Carpentier, en el seu magistral llibret "La ciudad de las columnes", no
exagerava en afirmar: "En cuanto a los millares de columnas que modulan
–es decir: que determinan módulos y medidas, un modulador... – en el ámbito
habanero, habría que buscar en su insólita proliferación una expresión singular
del barroquismo americano".
Acabem la nostra estada a Cuba en
el Floridita. Es despisten i no ens cobren els daiquiris.
|
A la barra del Floridita |
En sortir, de camí a
la casa molt propera al Paseo del Prado on havíem passat la nit i ens guardaven
l'equipatge, vaig recordar una de les tantes consignes revolucionàries que
encara hi ha a qualsevol indret de Cuba. "Cuba es nuestra" deia. Vaig pensar: Que sigui per molts
d'anys!, i, tot seguit, mentalment, em vaig posar a taral·lejar la cançó de
Pablo Milanes: "Amo esta isla".