dimecres, 30 d’octubre del 2013

Patagònia

En un mirador del Parc Nacional de Torres del Paine hi ha un panel informatiu amb la següent frase dAristòtil: “La naturalesa és un espectacle que es desenvolupa enfront de l'home”. I l’espectacle de la naturalesa és immens a la Patagònia argentina i xilena. Anot unes quantes sensacions d’un viatge molt especial. No era la primera vegada que trescàvem per aquest sud del sud d’Amèrica, però aquesta vegada ens proposàvem tres fites concretes. El temps del que disposàvem, l'època de l’any i, fins i tot, una magnífica climatologia, ens va permetre fer realitat tres somnis de la nostra afició de trescar pel Món: Veure balenes a Puerto Pirámides, fer un trekking pel glaciar Perito Moreno i apropar-nos al màxim a les Torres del Paine.

1.- Sortim de bon de matí de Puerto Madryn per recórrer Península Valdés amb un destí clar: Puerto Pirámides. Un objectiu desitjat fa temps: Observar la balena Franca Austral que tanta presència té en aquesta època de l’any en aquest peculiar indret. No sé massa bé perquè tenim una atracció especial per aquests animals. A l’arribada al poble de Puerto Pirámides ens trobam un temporal que impedeix fer qualsevol avistament de balenes o qualsevol altra cosa que no sigui contemplar la mar embravida. Ens informen que tal vegada a la tarda podrem fer una sortida i que, amb gairebé tota seguretat, l’endemà el temporal haurà amainat. Tenim, idò, fins a la tarda per explorar i escoltar els silencis de Península Valdés. Silencis només interromputs per la lletania melòdica de “Herencia pa’un hijo gaucho” de Jose Larralde, la veu d’un elefant marí, el caminar d’un guanac... A la tarda ha calmant abastament per fer el primer avistament de balenes. Ens porten a on n’hi ha a l’engròs. L'endemà, el segons avistament és més selectiu. La tripulació de la llanxa -hi posen tan esment com cura pròpia d’ecologistes militants- té l’objectiu de mostrar-nos un salt d’una balena. L’objectiu l’aconseguim amb escreix! A més hem pogut observar una balena blanca, i una que ens ha brufat a la cara. Experiència irrepetible. Si algun dia em perdo... potser em trobeu per devers els golfs Nuevo i de San José, fent posada a Puerto Pirámides.

 
2.- L'estada a El Calafate no té altres propòsits que menjar el millor xot del món (el patagònic) i gaudir a rompre dels glacials. Però vet aquí que ens donà temps per assabentar-nos d’una de les més importants històries de la lluita social d’Argentina. És la història dels afusellaments de la Estancia Anita, uns esdeveniments que no ens conten als turistes però si contà en un llibre Osvaldo Bayer (He de cercar la pel·lícula “La Patagonia Rebelde”, dirigida l’any 1974, per Héctor Olivera). No obstant, els nostre objectiu eren els glacials: Amb el trekking pel glacial Perito Moreno ja pagava la pena fer el viatge però si la visita a les passarel·les frontals coincideix amb un espectacular despreniment d’un enorme bloc de gel resulta un regal tant inesperat com inoblidable.
 
 
Al dia següent excursió al Parc Nacional Los Glaciares. Navegar el Lago Argentino, apropar-te als afrontats del Perito Moreno i del Spegazzini, contemplar l’alteri de la muntanya Chaltén, és tant hermos com feridor. Te n’adones de la fragilitat del Camp de Gel Patagònic i de tota l’Antàrtida. El front del glacial Upsala ja s’ha d'observar de molt lluny. L’escalfament del planeta fa estralls. Salvem l’Àrtic! Actuem ja! (a Bons Aires vaig tenir l’oportunitat de participar en una acció de GREENPEACE exigint la llibertat dels 30 defensors de l'Àrtic detinguts a Rússia).

3.- L'entrada al Parc Nacional de Torres del Paine (vegeu aquest comentari) fou l'arribada a una de les fites importants de la nostra passió viatgera. Una vegada superada la primera impressió no pots estar més d’acord amb Aristòtil: “La naturalesa és un espectacle que es desenvolupa enfront de l'home”…


Després d’aquests dies entenc molt millor aquella falaguera viatgera del jove Ernesto Che Guevara. M'identific més amb aquelles històries que, en el vol de tornada, he rellegit a un llibre comprat a una llibreria del carrer Florida (Qui hi va a Bons Aires i torna sense un llibre?). És la darrera edició del relat  Con el Che por Sudamérica” de Alberto Granado, el llibre sobre el qual es va basar el guió de la pel·lícula “Diarios de motocicleta”; el llibre a on un joveníssim Ernesto Che Guevara diu: Revolución sin tiros? Vos estás loco Petiso ...”

dimarts, 29 d’octubre del 2013

I si el pitjor de la crisi està per arribar?


Un article publicat avui  (20-10-2013) a Diario de Mallorca

 

La Fundació Gadeso acaba de publicar el número 13 de Panorama Sociolaboral GADESO. Aquesta és una publicació digital (disponible a www.gadeso.org) que analitza els estudis i informes que sobre el mercat laboral i els seus envoltants han realitzat els organismes oficials -tant locals, com nacionals o internacionals-, els agents socials i econòmics, les empreses especialitzades en la intermediació laboral i les institucions acadèmics d’arreu. Llàstima que, en aquesta ocasió, no hàgim pogut incorporar els informes del CRE (Sa Nostra-UIB) i del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears que, si no haguessin estat víctimes de les retallades, en aquestes dates haguessin publicat els seus informes anuals (de l’any 2012) enriquint força el coneixement del que està passant a la societat illenca. Una pèrdua imperdonable de democràcia, de coneixement i de voluntat de modernitat amb transparència.
 


I tanmateix, amb els continguts del conjunt d’informes analitzats, no ens podem estar de dir que, tot i que tant el Govern espanyol com el de Balears s’aferren a dades conjunturals per apuntar una suposada millora de la situació econòmica i sociolaboral, la situació de fons (els trets estructurals) no millora. Òbviament una cosa és que alguns indicadors macroeconòmics tinguin resultats positius (prima de risc o exportacions) i una altra cosa és que s’albiri el fi de la crisi social. Dit en unes altres paraules, és perfectament possible el fi de la recessió econòmica amb la permanència -i fins i tot l’agreujament- de la crisi social. En aquest context no deixen de ser molt preocupants les dinàmiques governamentals de negació dels problemes i la tergiversació -quan no la mentida- en relació a les dades socials, econòmiques i laborals. Darrerament són molt freqüents les declaracions referents a la proximitat de la sortida de les Illes Balears de la crisi, acompanyades de, a tall d’exemple, la negació de la baixada dels salaris (Montoro) o la tergiversació de la Vicepresidenta Sáez de Santamaria sobre les dades de frau en la percepció de les prestacions de desocupació. Aquestes declaracions semblen ser part d’una lamentable estratègia de donar la culpa a les víctimes, alhora, que anticipen un escenari de sortida de la crisi d’autèntica decadència social per als no rics  i democràtica per a tothom.


Sense falsejar la realitat no es pot afirmar que el mercat de treball millora. La informació més contrastada i plural diu que no hi ha creació d’ocupació i que el que passa és que les estadístiques d’atur (registrat -SOIB- i estimat -EPA-) milloren per raons que no són la creació d’ocupació ni la millora econòmica. Ans al contrari, aquestes estadístiques milloren per la prolongació i agreujament de la crisi que impulsa: 1.- La migració laboral. Val a dir que Balears va ser durant el 2012 la segona comunitat autònoma amb un major creixement de persones que surten del mercat laboral cap a l'estranger. I 2.- Una situació creixent d’ atur de llarga i molt llarga durada provoca que augmenti el fenomen d’ “atur desanimat”, és a dir, creix el nombre de gent que, tot i estar aturada, no renova  la inscripció de demanda d’ocupació. A més a més, en cap cas es pot identificar el moderat creixement de les afiliacions a la Seguretat Social (que és, en gran part, fruit de canvis administratius en els procediments d’afiliació) amb creació d’ocupació.

Tampoc hi ha cap símptoma de millora qualitativa del mercat laboral illenc, ans al contrari. Avancem cap a un model de precarització laboral total i estructural: l’ocupació indefinida “de tot l’any” descendeix i s’ incrementen les ocupacions temporals i estacionals; augmenta el nombre de persones amb treballs no desitjats a temps parcial (jornades reduïdes amb retribucions reduïdes);  s'estén com una taca d'oli l’ externalització de la mà d’obra que, entre altres coses,  provoca un important augment dels Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents (TRADES). A aquests autònoms obligats i precaris se’ls anomena (erròniament) emprenedors i se’ls potencia a l’engròs des de les institucions públiques... I a sobre la darrera reforma laboral ha esdevingut un instrument inútil per acabar amb la dualitat del mercat de treball, i alhora, la major facilitat per l’acomiadament de treballadors/es amb contracte indefinit ha precaritzat el mercat laboral gairebé en el seu conjunt.

Allò cert i segur és que hi ha molts estudis i informes que contradiuen els missatges de “flors i violes” dels governants. Un d’aquests informes –pot ser escassament citat- és el titulat “Looking to 2060: Long-Term Global Growth Prospects publicat per la OECD en el mes de novembre de 2012, que situa a Espanya en una perspectiva de decadència en els propers 50 anys i formant part del grup de països amb les taxes més baixes de creixement. Però, no importa anar-se tan enfora per sostenir que a Balears som lluny de superar el terratrèmol social provocat per la crisi.

Si, per una banda, seguim posant tots els “ous en el mateix paner” del turisme sense reparar, per una banda, que seguir apostant únicament per reforçar un model tradicional de sol i platja provoca l'augment de la dependència dels mercats de turisme estranger (l'espanyol sembla missió impossible), la qual cosa requereix solucionar les limitacions de connectivitat, que, diguin-ho clar, en el context d’austeritat pressupostària i absència d’estímuls econòmics té gairebé impossible solució; i, per una altre costat, seguim aplicant l’estratègia de l’estruç de no tenir en compte que, les actuals “bones temporades” mesurades únicament en arribades de visitants van estretament lligades a la inseguretat en països competidors de la conca mediterrània, es mal de fer pensar que anem pel bon camí. Ens convindria -i molt- fer una aposta “sense complexos” per polítiques turístiques que posin en valor els principis d'un desenvolupament socio-econòmic més cohesionat, territorialment més equilibrat i ambientalment més sostenible per poder albirar escenaris possibles de revifada laboral que no empobrís als treballadors i treballadores. .

Mentrestant, les preguntes claus son, fins a on pot créixer l’ estacionalitat laboral sense fer-la improductiva i socialment insostenible? Fins quant podem estar sense polítiques actives per a la diversificació econòmica? Podem mantenir molt de temps les polítiques d’ austeritat i de retallades sense provocar una fallida social? No convé fer algunes reformes estructurals que signifiquin augmentar la renda disponible, reactivar el consum i frenar l’augment del risc de pobresa? Com no hi ha respostes a aquestes qüestions, hom pot pensar que, efectivament, el pitjor de la crisi pot estar per arribar.
 
Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Abaporu, 1929.  Obra de Tarsila Do Amaral (Capivari, Brasil, 1886 -  San Bablo, Brasil, 1973)
 




dilluns, 28 d’octubre del 2013

Gairebé 80.000!

Comentari d’avui a El Periscopi


Aquest estiu gairebé 80.000 les persones aturades no han tingut cap prestació.Aquesta és la “gran noticia” de la setmana passada malgrat no omplir els titulars. Dijous passat es va publicar l'EPA del tercer trimestre d'enguany i  tothom va fer els comentaris més o manco d'urgència. Jo mateix vaig fer aquest cometari a El Periscopi que avui complement amb unes dades, totes elles referides a les Illes Balears, que no poden restar ocultes.

I.- Només una de cada quatre persones aturades va tenir alguna prestació. És a dir, un total de 77.717 persones aturades no han tingut cap prestació de desocupació durant els mesos de juliol, agost i setembre. La taxa de protecció arriba tot just al 26,4%, dos punts manco que l'any passat.

II.- La menor taxa de protecció la tenen els joves menors de 30 anys. Només un de cada deu percep prestació, el 10,8%. Hi ha gairebé 30.000 joves sense prestació.

III.- Les dones tenen una taxa de protecció d'onze punts interior a la dels homes. (20,3% les dones i 31,2% els homes).

IV.- Les persones entre 30 i 44 anys tenen una taxa de protecció del 27%. Més de trenta mil persones d'aquesta edat no tenen cap prestació.

V.- Les persones majors de 45 anys són les que gaudeixen d'una taxa de protecció major, i així i tot, només dues de cada cinc estan protegides.

Segur que aquestes dades no mereixeran cap comentari dels responsables del Govern. Al cap i a la fi són dades estadístics que parlen de persones víctimes de la crisi, i de les dinàmiques cruels dels mercats. Són històries de vides que expliquen la tendència a l'empobriment de bona part de la població illenca. Són dades que reflecteixen casos personals que demostren com creixen les desigualtats. Són realitats estadístiques que trastoquen la mentida de la suposada millora del mercat laboral illenc.

Per això callaran.

P.S.: Avui no és un “ Perfect Day”.  Ahir morí Lou Reed.


Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-
Títol: Manifestación (1934)

Obra d’ Antonio Berni (Rosario, Argentina, 1905- Buenos Aires, Argentina, 1981)

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Una flor que no ha fet estiu



Un article publicat al ARA Balears 






El refranyer és molt savi. Efectivament una flor no fa estiu, i caldria dir que ni dues no fan primavera. En el mercat laboral espanyol i, especialment, en el de les Illes Balears hi ha alguna flor que tímidament ha brotat entre els enderrocs que va provocar l'esclat de la crisi. Si em permeten la metàfora, el que està passant és bastant semblant al que passa amb les catàstrofes naturals, com ara un terratrèmol o un tsunami; després de les primeres accions d'urgència, la situació humanitària, tot i que ningú no gosi a dir que ja se surt de la crisi, no pot fer altra cosa que millorar. Això és el que està passant amb el mercat laboral si hom analitza rigorosament les dades. 


Abans de comentar les de l'Enquesta de Població Activa (EPA) recentment publicades, convé recordar que aquells que ara ens diuen que la situació econòmica, social i laboral millora són els que mai no han volgut entendre que entrar o sortir de la recessió macroeconòmica (que depèn de si hi ha o no registres negatius consecutius de PIB) és un tecnicisme comptable, i que una altra cosa és entrar o sortir en una crisi que afecta les persones, que és una qüestió d'equitat social. A sobre són els mateixos -o pertanyen al mateix corrent polític i ideològic- que varen ser incapaços d'avançar cap pronòstic sobre la crisi sistèmica que, com un terratrèmol, ens va sacsejar l'any 2008. Poca credibilitat tenen els que intenten, fort i no et moguis, identificar sortida de la recessió amb sortida de la crisi per als no rics.


És imprescindible, idò, mirar les estadístiques sobre l'evolució del mercat de treball tenint present les cares i ulls, els noms i llinatges que hi ha darrere les xifres. Veritablement no hi ha ningú de l'elit política, econòmica i financera illenca que s'avergonyeixi que a Balears, en ple estiu d'una de les millors temporades turístiques de la història, hi hagi una estimació d'atur de 105.600 persones? Com es pot presentar com una bona notícia qualsevol indicador de l'EPA havent-hi aquest nombre de conciutadans i conciutadanes que, tot i voler i/o necessitar treballar, no troben una feina ni tan sols precària? Efectivament, com és habitual en la nostra dinàmica estacional, hi ha un 19,23% manco de població aturada que el trimestre anterior (-25.000 persones) i un -13,87% (17.000 persones) manco que el trimestre estiuenc de l'any passat. Una baixada de l'atur estimat interanual provocada fonamentalment per la baixada de la població activa (les persones en edat de treballar o en disposició de fer-ho) que té una tendència a la baixa proporcional a la tendència alcista del procés de sortida del mercat laboral formal de persones estrangeres i d'espanyoles, relativament nouvingudes d'altres comunitats autònomes. 


En qualsevol cas, s'ha creat ocupació aquest estiu? Si tenim en compte que, en el darrer any, la població inactiva puja un 7,5% mentre l'activa baixa un 1,4% i que els inactius nous no són -ni prou fer-s'hi- jubilats, haurem de concloure que són joves i antics actius desanimats. I si, finalment, tenim present que en aquest trimestre hi ha una baixada de 9.000 persones actives que no es pot atribuir a variacions demogràfiques, sinó a motius d'immigració del mercat laboral legal, un augment de 8.000 persones ocupades és indicatiu d'una creació d'ocupació tan minsa que és gairebé anecdòtica. És més, en una comparació de l'estiu de 2012 amb el del 2013 en termes homogenis de població ocupada a jornada completa, el resultat seria que la població ocupada d'enguany ha baixat! 


Confés que m'he regirat en escoltar els portaveus del Govern de les Illes Balears dient que "anam pel bon camí" amb una taxa d'atur del 17,02% i amb aquesta qüestionable creació d'ocupació. Tal vegada el que volien dir és que els sembla bé que els ocupats a mitja jornada es consolidin per damunt del 13% del total, que el percentatge de persones assalariades amb contractes temporals sigui del 29,2%, que els treballadors/es per compte propi (la majoria dels quals són autònoms obligats i precaris) arribi al 18,6% del total, que l'atur de llarga durada afecti 59.900 persones (25.600 de més d'un any i 34.300 de més de dos anys), que en ple estiu hi hagi 26.500 llars illenques amb tots els seus membres actius en atur i que gairebé vuitanta mil persones aturades no tinguin cap prestació de desocupació.


Al cap i a la fi, no sé de què em regir. Sé ben segur que, com escrivia en aquestes mateixes pàgines el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz, "alguns països aconseguiran crear una prosperitat compartida, l'únic tipus de prosperitat que em sembla autènticament sostenible. D'altres deixaran que la desigualtat segueixi fent estralls sense cap mena de control". És clar que des del Consolat de la Mar s'ha optat per fer el camí de la desigualtat incontrolada. És un camí equivocat.



 Foto: R.Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-

Títol: Calle de Nueva York o Paisaje de Nueva York (1920)
Obra de Joaquín Torres- García  (Montevideo, Uruguay 1874-1049)

 

divendres, 25 d’octubre del 2013

Dades EPA: Cap a la precarització total?

 Publicat a www.elperiscopi.com

En el prefaci a l’edició espanyola del llibreEl Precariado. Una nueva clase social” Guy Standing -l’autor d’aquesta important obra- explica que Espanya podria convertir-se en l'epicentre de la Transformació Global conduent a la precarització total de les relacions laborals o, més ben dit, de tot allò relatiu al factor treball en el procés de producció de béns i serveis. No sé si arribarem a aquesta total transformació dels treballadors i treballadores en aquesta nova classe social del precariat. De moment, es fa camí.

En aquest context de camí envers la precarietat total és en el que s’han d’analitzar les dades de l’EPA del tercer trimestre que es varen fer públiques ahir. Som de l’opinió de que cada cop que es publiquen unes dades laborals no les haurien d’analitzar comparant-les amb la situació que va provocar l’esclat de la crisi. Una vegada produït el terratrèmol, i desprès de les primeres accions d’urgència, la situació humanitària, per lògica, no pot fer altra cosa que millorar. Pot ser ho faci més aviat o més lentament, amb una gestió eficient o ineficient, és possible que hi hagi danys que s’agreugin i, fins i tot, que esdevinguin crònics. En qualsevol cas la situació és millor que l’ensurt inicial del terratrèmol. Pot ser que l’estratègia sigui aconseguir que la població recuperi la qualitat de vida d’abans de la desgracia natural o, aprofitar els danys, amb l’objectiu d’implantar un altre model de societat amb una qualitat de vida greument devaluada. Això és el que està passants amb el mercat laboral espanyol i, molt especialment, en el de les Illes Balears.

Les dades que ahir coneguérem ens diuen que en els mesos centrals de l’estiu l’estimació d’atur és de 105.600 persones. Una autentica barbaritat! Això vol dir que la taxa d’atur (taxa bruta no desestacionalitzada) és del 17,02%. És a dir, la taxa d’atur estiuenc de la comunitat més estacional del Regne d’Espanya i que té el seu pic més alt d’activitat econòmica i laboral durant l’estiu, segueix en posicions records (només superada significativament amb el 19,47% de l’estiu de l’any passat). Aquesta alta taxa d’atur –que si fos desnacionalitzada rondaria el 20%- es produeix en un context de no creació d’ocupació. Això queda corroborat pel fet que la població inactiva puja un 7,5% en el darrer any i els actius baixen un 1,4%. Si endemés es pren en consideració que els inactius nous no són- ni prou fer-s’hi- jubilats, haurem de concloure que són joves i antics actius desanimats. I si, finalment, tenim present que en aquest trimestre hi ha una baixada de 9.000 persones actives (persones en edat i voluntat de treballar) que no es poden atribuir a variacions demogràfiques i que, alhora, també baixa la població ocupada (-8.000), resulta evident la manca de creació d’ocupació.
I mentrestant, els ocupats a mitja jornada es consoliden per damunt del 13% del total, el percentatge de persones assalariades amb contractes temporals és del 29,2%, els treballadors/es per compte propi (dels quals la majoria són autònoms obligats i precaris) arriba al 18,6% del total, l’atur de llarga durada afecta a 59.900 persones (25.600 de més d’un any i 34.300 de més de dos anys), i en ple estiu hi ha 26.500 llars illenques amb tots el seu membres actius en atur.

Segur que anam pel bon camí? Cap a la precarització total, segur que hem agafat un bon camí: Austeritat pels no rics a balquena, reforma laboral i devaluació salarial. 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Pensions del present, pensions del futur

Aquestes darreres setmanes he publicat a www.gadeso.org  aquests dos articles: 


Pensions del present, pensions del futur (I)



“ No hi ha una altra riquesa que la vida”
John Ruskin

Durant molts anys he defensat que el “Pacte de Toledo” i el “Diàleg Social” eren uns instruments molt útils per defensar l’actual sistema públic de pensions dels permanents atacs dels interessos privats i de les pretensions de reconvertir l’actual model de repartiment en un de capitalització que, per la seva pròpia naturalesa, provoca desigualtats econòmicament molt difícils d’assumir en democràcia. Segueixo pensant que el nostre sistema de repartiment, de solidaritat intergeneracional, és un tresor a defensar amb dents i ungles. Sanitat, educació, serveis socials i pensions públiques (i tal vegada el dret laboral com a protector de la part més feble en la relació capital - treball) és allò que dóna sentit a una democràcia que s’autodefineix com un estat social i democràtic de dret i no com a un estat únicament de lliure mercat.

Fins ara diàleg social i Pacte de Toledo han permès fer reformes estructurals, en el bon sentit de la paraula. Han permès que, tot i haver-hi hagut problemes i, al meu parer, malgrat que s’hagin pres algunes accions equivocades i algunes omissions d’un cert to de clientelisme  (a tall d'exemple, la nul·la modernització de les pensions de viduïtat), allò cert i segur és que durant anys s’han fet reformes que no han significat una destrossa estructural del sistema. Malauradament, l’actual accepció de “reforma estructural” ja no significa reformar una cosa o un sistema per adaptar-ho a una nova situació, mantenint el sentit de la cosa o el sistema. Ara “reforma estructural” vol dir desmuntatge irreversible de drets. Es parla de reforma estructural del sistema de pensions quan realment el que es planteja és una confiscació de drets.

Fins ara, abans que la troica (CE-FMI-BCE) i el govern del PP tinguessin plena coincidència ideològica (turbocapitalisme) i estratègica (aprofitar la crisi per dur a terme una planificada operació de desmuntatge i privatització de l’estat del benestar),  em resultava relativament fàcil sostenir que el sistema espanyol de pensions tenia moltes i rellevants fortaleses, entre les que destacaria les següents: 1.- Les pensions són una de les senyes de la democràcia recobrada, ja que les pensions d’autèntica misèria cal associar-les a la dictadura. Val a dir, a tall d’exemple, que l’any 2012 la mitjana de la quantia de les pensions de jubilació en vigor era de 882,46 €, mentre que el valor mitjà de les pensions noves reconegudes l’any passat era de 1.129,19 €. La primera mitjana incorpora pensions reconegudes en temps de la dictadura, la segona, òbviament, no. 2.- És un sistema segur (el fons de reserva proporciona una seguretat infinita en comparació a qualsevol sistema privat conegut arreu del Món). 3.- Garanteixen la capacitat de consum de les economies personals i familiars modestes (i en cas de crisi, com la que patim, són un salvavides insubstituïble). 4.- La progressivitat en la contribució garanteix una progressiva millora de la taxa de substitució dels salaris (el percentatge del darrer salari percebut immediatament abans de la jubilació que queda garantit per la pensió inicialment reconeguda) que en el conjunt del Regne d’Espanya està entorn al 78.3% i a les Illes Balears entorn del 68,4%. 5.- El consens polític i social, tot i que no l’ha eliminat del tot, ha estat un fre al clientelisme electoral.

També em resultava bo de fer apuntar, entre d’altres, les següents debilitats:

a) Els problemes de finançament. Aquest és el gran problema que necessitaria una gran reforma. Ni tota la cistella de pensions (jubilació, incapacitat, viduïtat; orfandat i ajut a favor de familiars) s’hauria de finançar mitjançant la quota, ni s’hauria de mantenir la injustícia del límit de cotització màxima. Cal recordar que en els salaris compresos entre el Salari Mínim (645,30 €) i 3.263 € la cotització és del 4,7% i del 23,6% per part del treballador i de l'empresari respectivament, si el salari arriba a 7.000 € les cotitzacions són del 2% i de l'11% i... si parlam de sous mensuals de 11.000 € les cotitzacions queden en un 1%! Un millor i més equitatiu sintema de finançament hauria de passar inevitablement per impostos i unes cotitzacions més proporcionals en funció del salari. Val a dir que la despesa espanyola en pensions en relació al PIB és inferior a la de molts estats de la UE. En aquest sentit no es pot menystenir que a Itàlia tenen una despesa que supera a l’espanyola en 5,2 punts, França ens supera en 4,6 punts, Grècia ho fa en 3,5, Portugal en 2,4 i Alemanya en 0,8. De fet, mentre la mitjana espanyola de despesa en pensions és el 10,2% del PIB, l'europea és el 13,5%. És evident que hi ha marge per augmentar -tot i que sigui prudentment- la despesa.

b) En el sistema actual de pensions hi ha elements d'iniquitat. Basta recordar que, fa no fa, el 52% (uns 5 milions) de pensions de jubilació estan per davall del Salari Mínims Interprofessional (645,30 €/mes) i aquestes conviuen amb pensions màximes de 2.548,2 € mensuals. A Balears entorn del 49% de les pensions de jubilació són inferiors al SMI i àdhuc hi ha persones jubilades -1.571 a Balears- que cobren pensions de 150 € /mes.

c) Els elements de complementarietat no funcionen. En la majoria de països europeus estan molt consolidats els plans de pensions complementaris lligats a la negociació col·lectiva. Per contra, a casa nostra l'existència d’aquests plans complementaris és molt minoritària. Les patronals sempre han estat poc receptives a negociar sobre aquest tema, ja que el lobby bancari i de les assegurances privades ha estat, i continua sent, molt influent en l'aposta a favor dels plans de pensions estrictament privats.

d) Manca de coneixement i de prestigi social. El sistema espanyol de pensions és poc conegut per la gran majoria de la ciutadania. Normalment es parla del valor mitjà de les pensions sense distingir si són pensions d’orfandat o de jubilació, o si són pensions reconegudes recentment o fa molts anys.

Aquest discurs -basat en fortaleses i debilitats-, que ja tenia per mà i que em serví per defensar les anteriors reformes pactades, ja no em serveix. La revolució neoconservadora provocada per l’arribada de Mariano Rajoy a La Moncloa ho ha capgirat tot. Ara estem en un procés de privatització de tot. En matèria de pensions de jubilació el negoci privat és importantíssim i, per això, s’han de crear les condicions perquè el mercat funcioni a l’engròs en aquest àmbit. L’actual sistema públic de pensions és tan potent que fa que el mercat d’assegurances de jubilació privat sigui minoritari, tal com posa de manifest una dada de l’ Institut Nacional d’Estadística (INE) segons la qual, l’any 2012 el 94% de les persones que estan generant o han generat drets a jubilació ho fa a través del sistema públic i un 32,7% a traves dels privats (la suma de percentatges no és 100 perquè ambdós sistemes són compatibles).

La proposta de reforma que ara fa el Govern de Mariano Rajoy té bàsicament els següents continguts:

a) Pèrdues importants de poder adquisitiu de les pensions amb la desvinculació de l'actualització anual de les pensions i l’aplicació d’una nova fórmula d’actualització mínima del 0,25% durant els anys de crisi i sostre de l’ IPC més el 0,25% durant els de no crisi.

b) Vinculació, a partir de 2009, de la pensió inicial a l'esperança de vida de la persona en el moment d’abandonar el mercat laboral. A més de ser probablement il·legal, aquesta associació entre quantia de la pensió inicial i anys que se suposa es cobrarà és una aberració social, econòmica i moral. Ni garanteix la sostenibilitat del sistema, ni el fa més sòlid, ni més just. Ans al contrari, l’apropa a la lògica -i a la inseguretat i desigualtat- de l’assegurança privada!

Aquesta proposta es fa després del disbarat de la constitució d’un comitè d’experts absolutament esbiaixat a favor de la privatització de les pensions, que va elaborar un informe del qual la proposta governamental recull la pitjor versió possible. En qualsevol cas deixau-me que digui que aquesta pràctica de crear comitès d’experts assumptes eminentment polítics  -ara n’han creat un sobre fiscalitat- és molt poc democràtica. “En el nostre Estat oligàrquic de dret, se despolititzen les qüestions bàsiques de la vida publica quan, al mateix temps, es neguen les formes de dominació que recorren la societat” deia Jaques Rancière al seu llibre titulat “L’odi a la democràcia”. En qualsevol cas, lligar el futur de les pensions a l’actual situació econòmica, del mercat laboral i de la demografia és una dèria ideològica. No són capaços d’ encertar en allò que passarà demà i es permeten fer previsions del que passarà durant les properes  dècades!

En la meva opinió no hi ha possibilitat d’acord entorn d'aquesta proposta que minimitzi la pèrdua de capacitat adquisitiva de les pensions i el desmantellament del sistema públic de pensions. S’ha acabat el bròquil! A més d’oposar-se a aquesta reforma a les institucions i al carrer, hi hauria d’ haver un compromís solemne del PSOE, Izquierda Plural i de la resta de forces polítiques d’esquerra en el sentit que en quan hi hagi una altra majoria parlamentaria aquest nyap serà reversible. D’algunes propostes possibles per millorar l’actual sistema i avançar envers les pensions del futur en parlaré en un proper article.


Pensions del present, pensions del futur (i II)


“Uno de los objetivos más importantes de este asalto a los derechos sociales
es el que se refiere al sistema de pensiones. No solo por razones presupuestarias, sino,
  como dice  Gerard Epstein, profesor  de la Universidad de Massachusetts en Amherst,
para minar el poder de los sindicatos y echar a los trabajadores  en manos de los bancos
y de los sistemas privados  de pensiones. El objetivo general de todas estas medidas,
concluye, es destruir el estado del bienestar y convertir sus sistemas de
 protección en oportunidades de negocia para los bancos”
(Josep Fontana. “El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI”. Pág. 62)



El Govern del PP ha presentat un projecte de Pressupost General de l’Estat per l’any 2014 que ja inclou la retallada de la capacitat adquisitiva de totes les pensions de jubilació. Hi havia algun dubte de la seva prepotència i menyspreu a qualsevol consens entorn de la reforma del sistema públic de pensions?

És a dir, el procés d’espoliació de drets a les persones jubilades avança a tota màquina. Les pensions en vigor i les que es vagin incorporant durant l’any 2014 ja tindran la retallada exigida per la troica (CE-BCE-FMI) que, alhora, és contrapartida al rescat de la banca espanyola i està plenament en la lògica del programa ocult del PP. La segona mesura de la reforma (la vinculació, a partir de 2019, de la pensió inicial a l'esperança de vida de la persona en el moment d’abandonar el mercat laboral) semblaria ser l’ única cosa que es vol aparentment dialogar/negociar. Pot ser el Govern vulgui parlar amb els interlocutors socials, econòmics i polítics del període de vida que han de tenir les pensionistes i els pensionistes. O tal vegada vol dialogar sobre a partir de quina edat la gent ha de seguir vivint sense cap pensió? Absurd. No hi ha res a negociar en aquesta insensata lògica!

Per part dels sindicats i les forces polítiques d’esquerres només s’hauria d’ acceptar un possible acord entorn de l'augment dels  ingressos. Vet aquí algunes propostes: 1.- Increment del percentatge de la cotització (mantenint l’equilibri entre quota obrera i quota patronal). 2.- Persecució del frau (principalment del gran frau) associat a l'economia submergida estructural i delictiva. 3.- Aproximació dels màxims  de cotització als salaris (els grans salaris han de contribuir, de forma progressiva, molt més que ho fan ara). 4.- Convergència del tipus de cotitzacions del règim d’autònoms al general (òbviament igualant prestacions). 5.- Potenciació dels procediments de recaptació de tots els deutes (d’entitats esportives, religioses, administracions públiques, etc.). La sexta mesura d’augment d’ingressos consistiria a canviar la lògica de les Polítiques Actives d’Ocupació d’incentius a la contractació. Fins ara el que es fa és reduir les cotitzacions a la Seguretat Social per tal d'incentivar la contractació d’uns determinats col·lectius, potenciar la utilització d’unes determinades modalitats de contractació, etc. La nova lògica que propòs consistiria en una important reducció d’aquests incentius, centrant-los en els col·lectius especialment desfavorits i, per una altra banda, acabar amb la reducció de quota i instaurar el sistema de subvenció a càrrec del pressupost general (impostos) i no del de la Seguretat Social. En qualsevol cas allò que s’ha de subvencionar és l’esforç i no el compliment dels mínims legals (contractació de discapacitats, per exemple) i s’ha de contribuir més pel  l’excés de minimització de riscos empresarials (un hotel amb activitat de quatre a sis mesos hauria de cotitzar més que un de 9 a 12).

Tot i que aquest paquet de mesures permetria un important augment dels ingressos, no és el més important per garantir el finançament de les pensions. La clau per garantir-ho passa , per un costat, en un canvi substancial de la fiscalitat. Una nova fiscalitat radicalment progressiva, amb persecució implacable del frau fiscal, que no incentivi fiscalment els plans privats de pensions, i que garanteixi el principi de suficiència. Per un altre costat, és condició imprescindible un canvi de model productiu que torni a posar en el centre de la economia econòmic la productivitat basada en la sostenibilitat ecològica de l’activitat econòmica i el treball de qualitat (tot i que amb elements de flexibilitat ben entesa) com a element de creixement amb inclusió. Més i millor ocupació decent és la millor garantia d’increment dels ingressos per finançar un sistema públic de pensions dignes en ple segle XXI, és a dir, unes pensions equitatives i suficients per a viure dignament.

Amb més recaptació d’impostos i amb més cotitzacions seria possible que, de forma immediata, algunes prestacions de l’actual cistella de les pensions (viduïtats, orfandats) es paguessin directament dels impostos i que, a mitjà termini, al sistema de pensions que fins ara hem conegut s’hi incorporessin les pensions del futur. Aquestes, diguem-ne, “prestacions de nova generació” han de donar resposta als nous reptes d’una prosperitat  que o és inclusiva o no serà prosperitat.

Quin són aquests reptes? En la meva opinió es poden identificar els següents: a) Creixement econòmic sense creixement de l’ocupació decent. b) El treball ja no es garantia d’absència de risc d'exclusió social (el nombre de treballadors i treballadores pobres creix exponencialment). c) La vida laboral és cada cop més nòmada en tots els sentits (empresa, sector, modalitat contractual, geogràficament) i incorpora riscos d’empobriment ràpid (un acomiadament, una successió de contractes precaris, les mancances de la protecció de desocupació, un projecte immigratori fallit, etc...) i a llarg termini (complir 37 anys de cotització per gaudir d’una pensió al 100% és gairebé una quimera). d) Afortunadament l’esperança de vida augmenta i això hauria de ser una senya i garantia de progrés compartit i no un problema actuarial en el sistema de Seguretat Social (el canvi de model de creixement passa inevitablement per una gran aposta per l’economia d’atenció a les persones des del naixement a la mort.

Per fer front a aquests reptes és imprescindible, com ja s’ha dit, augmentar els ingressos del sistema Públic de Pensions per consolidar –i en alguns casos millorar- la cartera i qualitat de les prestacions actuals i, alhora, s’han de posar en marxa prestacions de nova generació, com ara: 1.- La Renda Bàsica en els termes que defensa la Xarxa Renda Bàsica (HTTP://WWW.REDRENTABASICA.ORG/INDEX.PHP ). 2.- Restaurar la potencialitat de la Llei d’Atenció a les Persones en Situació de Dependència i garantir-la pressupostàriament. 3.- Instaurar com a dret subjectiu el de l’escolarització de 0 a 3 anys, garantit per una xarxa pública.


Ja sé que en l'actual context d’austeritat autoritària i democràcia devaluada semblen propostes utòpiques. Però també sé que José Luis Sampedro ens ensenyà saviament  que "Siempre se puede, cuando se quiere" i que més prest que tard es faran realitat en un context de democràcia de debò. Si no acceptam la “racionalitat” que va portar a l' ex primer ministre japonès, Taro Rosteixo, a recomanar als ancians japonesos a viure menys temps per evitar ser una càrrega, l’ideal del neoliberalisme d’una societat dual i de desigualtat no és inevitable.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Emprenedoria neoliberal

Publicat a  www.elperiscopi.com
 
Tot i que avui és el dia internacional de l'eradicació de la pobresa i tocaria parlar-hi, esper que em disculpareu si ho deix per demà, i avui parlo de la pobresa ètica dels que tergiversen el llenguatge. Encara que avui escrigui sobre una de les meves curolles, esper que sigui del vostre interès. La cosa va d'emprenedors. Millor dit de la quincalla ideològica que circula sobre emprenedoria. El neoliberalisme ha aconseguit que tothom parli d'emprenedors. Fins i tot la socialdemocràcia se n'omple la boca (Rubalcaba pertany club pro emprenedoria). Uns i altres parlen d'emprenedors quan volen dir petits empresaris, treballadors autònoms, auto empleats. Totes aquestes definicions reals tenen a veure amb el treball. No tenen res a veure amb el capital. I ja se sap que el neoliberalisme primer decretà la “fi de la història” -que resulta ser una absoluta falsedat- i duu anys i panys intentant imposar la fi de la contradicció capital-treball, i així poder decretar el final del paper del treball en el si de la societat com a re distribuïdor de la riquesa i proveïdor de drets socials i de ciutadania.
Hi ha situacions que aquesta ideologia baratera sobre emprenedoria arriba a situacions ridícules. Aquest el cas del Govern del PP a les Illes Balears. El cas és el següent: L'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) -un organisme que depèn de la Direcció General d'Economia i Estadística- acaba de publicar dos informes referits a l'any 2012, un sobre la situació de les dones i un altre sobre dels joves en el mercat de treball de les Illes Balears. En els respectius resums executius hi podeu llegir el següent: “L'emprenedoria entre els joves (sic) presenta uns resultats inferiors a la del conjunt d'afiliats. Així, el nombre d'afiliats de menys de 30 anys en el règim d'autònoms és del 8,7% sobre el total d'afiliacions, en front del 20,1% del conjunt de la població l'any 2012” i “L'emprenedoria femenina (sic) presenta valors inferiors a la masculina. Així, l'any 2012 la presència de dones en el règim especial de treballadors autònoms és del 15% sobre el total d'afiliacions, davant el 25% dels homes.”
És a dir, és força fins al ridícul el llenguatge per no referir-se al mercat laboral (molt precari) dels autònoms de tota la vida i fer-ho en termes d'emprenedoria. El terme “treballadors autònoms” sempre ha estat un concepte confós perquè s'hi inclouen categories laborals molt diverses, com ara, autònoms involuntaris, autònoms econòmicament dependents (TRADE), falsos autònoms, treball freelance, autònoms amb i sense treballadors a càrrec... però bé, ja ens enteníem.
 
La terminologia “emprenedoria” és senzillament una fal·làcia mitològica perfectament descrita, des de fa bastants anys, per Michael E. Gerber en aquell llibre premonitori que es titulava, precisament, “El mito del emprendedor”. Mites i mentides per tal de no dir a les coses pel seu nom. Si voleu llegir un brillant desmuntatge d'aquests mites no deixeu de llegir aquest document, també titulat El mito del Emprendedor (o Enterpreneur)
Aquests dies que es compleixen els 10 anys de la mort de Manuel Vázquez Montalbán, no em podia  estar de citar-lo. Ho faig amb una frase de Pepe Carvalho:  “He de confesarte que, en mi juventud, por un momento me sentí tentado de estudiar arqueología y sólo el arduo problema dialéctico del tránsito de la cantidad a la cualidad o la comprobación científica de la corrupción del capitalismo monopolista, según la tesis de Sweezy y Baran, o la necesidad de aprender economía política, según recomendaba el partido, mediante el clandestino Manual de la Academia de la URSS, pudo más que mi vocación de inspector de ruinas”  (Milenio Carvalho I. Rumbo a Kabul)
 
He de confessar-vos que hi ha moments que llegint informes sobre el mercat de treball em sento un inspector de les ruïnes ètiques dels poderosos que tergiversen els conceptes i a un precari autònom obligat li diuen emprenedor.
 
 
Foto: R.Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA-
Títol: Exclusión  (1999)
Obra de Pablo Suárez (Bons Aires, Argentina. 1937–2006
 
 
 
 


dilluns, 14 d’octubre del 2013

Bons Aires

No sé perquè trob tan familiar la Ciutat de Bons Aires. Hom té la sensació de ser a casa teva i que, amb tota seguretat, hi tornaràs, si més no, a cercar el llibre que no pots trobar a altra llibreria del Món. La qüestió és que entre que és la ciutat a on es jutgen els crims de lesa humanitat del franquisme, i que estic segur que en el Bar 36 Billares de l’avinguda de Mayo més d’un avantpassat ha jugat molts trucs, no hi ha manera de sentir-me estrany a aquesta immensa ciutat.

 
És la segona vegada que passejo pels carrers "porteños" i la primera vegada que visit la Casa Rosada. Agradable sorpresa comprovar la cuidada presència de la dona a tot l’edifici presidencial i, particularment en el Salón Mujeres Argentinas (Evita Peron comparteix protagonisme amb, posem pel cas, Mercedes Sosa o amb la dirigent mapuche Aimé Paine). De la col·lecció de quadres regalats pels dirigents llatinoamericans amb motiu del bicentenari de la independència d’Argentina que s’exposen, em cridà particularment l’atenció el regalat pel President de Venezuela Hugo Chavez. És un retrato de Manuela Saez que va ser companya de Bolívar amb una llegenda que diu “Si nuestros indios siguen pidiendo limosna, si nuestros hijos siguen en la calle muriéndose de mengua, ¿de qué sirvió la intendencia?”. Tota una declaració de principis molt actual!
 

Un dels dies que som a Bons Aires és dijous i els dijous a les 15 hores las Madres de la Plaza de Mayo tenen la seva manifestació setmanal. Resulta bastant patètic observar la divisió entre elles. Primer desfila la comitiva de las Madres de Plaza de Mayo Linea Fundadora i després l’ Asociación Madres de Plaza de Mayo que presideix Hebe de Bonafini. Donam una volta a la “Pirámide de la Plaza de Mayo” amb cada una de les associacions, però no em puc estar de simpatitzar més amb la primera associació. La de Bonafini em sembla massa governamental, kirchnerisme sense matisos. Tot i que els mèrits de les presidències de Néstor Kirchner i de Cristina Fernández de Kirchner són molts i, no debades, segons l’informe 2013 del Programa de nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), l’índex argentí del desenvolupament humà és força positiu.
 
 
Més enllà dels tòpics turístics, Bons Aires és una ciutat fascinant; fins i tot ho és el cutrerío de Caminito o l’especulació inmobiliaria de Puerto Madero. Però el que és imprescindible és, a parer meu, poder passejar per la zona La Recoleta (la visita al Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- va ser una agradable sorpresa, que constatà la meva ignorància sobre la pintura moderna llatinoamericana). Gaudir tot el que es pugui del barri de San Telmo i perdre's per Palermo. Una zona de pel·lícula no només, encara que també, de Ricardo Darín.

Tot i el “Subte” i l’amabilitat dels taxistes (els carrils bici estan en plena expansió), les grans distàncies són una de les característiques de Bons Aires, i els menjars s’han de gaudir amb la tranquil·litat dels grans plaers. I, és clar, el temps passa volant. No hem tingut temps d'anar a una "milonga" ni a una sala de tango. Tant se val, a la ciutat de La Plata gaudírem d’un recital de tango a un local molt autèntic i gens turistitzat (en el Distrito V), que va reparar amb escreix la manca de temps a la Capital Federal. Abans d’anar, a la capital de la Província de Bons Aires, havíem rodat per la Patagònia argentina i xilena. Però això és una altra història