Dret a l’habitatge: Contracte social trencat

Publicat originalment a dBalears (04-10-2026)

La crisi de l'habitatge és una conseqüència, potser ara mateix la més cridanera, del trencament del contracte social previ al neoliberalisme a la babalà. Un contracte social que venia a dir: Si t'esforces raonablement estudiant, formant-te, treballant, estalviant... tindràs dret a un model de vida allunyat del risc de pobresa, el dret a l'habitatge serà real, si ets jove podràs emancipar-te i formar una llar... Era el contracte social de l'impuls igualitari, de la fiscalitat amb certa progressivitat, de la classe obrera desproletaritzada, de les classes mitjanes...

El neoliberalisme -el progressista i el conservador- ha provocat la ruptura d'aquest contracte social. Hi ha molts factors en aquest trencament, entre ells, la crisi permanent dels salaris, fins al punt de despullar-los de llur garantia d'integració social, i la mercantilització i financerització d'un dret bàsic com el de l'habitatge.

Centrant-nos en la despossessió del dret a l'habitatge, cal recordar que bona part del problema començà amb força el 1985, amb l'anomenat Decret-Boyer, que va alterar el règim de durada dels contractes de lloguer d'habitatge (i de locals), suprimint el contracte indefinit. Aquesta modificació va afavorir clarament els interessos dels propietaris, precaritzant les condicions de les persones llogateres. Record que llavors el PSOE argumentava que era una mesura d'europeïtzació, però, encara ara, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, França, Anglaterra, i Irlanda, mantenen, de diverses formes i amb distintes  intensitats, la indefinitut dels contractes.

Ara bé, la cosa es va complicar molt amb la crisi financera de 2008: els bancs es van quedar amb un gegantí estoc d'habitatge, resultat de les hipoteques impagades, una acumulació d'habitatges que els costaria molt desfer-se’n. Encara ara n'hi ha una gran quantitat d'aquests habitatges que romanen buits, i, alhora, es va iniciar una accelerada minva del parc públic d'habitatges protegits (a les Illes Balears hem perdut gairebé 14.000 VPO des de l'any 2011, que han anat al mercat lliure). Tanmateix, la gran mercantilització i financerització de l'habitatge agafà gran embranzida entre 2012 i 2013 amb una monumental intervenció en el mercat immobiliari, amb, entre altres mesures, la creació de la SAREB, o la introducció de les SOCIMIS (Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió en el Mercat Immobiliari) amb un règim fiscal extremadament beneficiós. A més, es van instaurar la "Golden Visa", o visat d'inversors; l'impuls  per tot arreu del lloguer turístic i de la turistificació en general; i  legislaren  canvis en la llei d'enjudiciament civil per a facilitar els desnonaments, i la reducció dels contractes de lloguer a tres anys per a afavorir la rotació i l'augment de preus.

El debat no és, idò, si l'Estat ha d'intervenir o no el mercat de l'habitatge. Ho fa sempre. Inclús no fer res, o practicar el mantra d' "únicament incentius" és una forma d'intervenir. La gran qüestió és en quina direcció i a favor de qui ho fa. La situació actual és fruit d'una persistent i radical  intervenció a favor del capital i del rendisme especulatiu. Els dos Reials Decrets que divendres passat van ser tombats en el Congrés dels Diputats pretenien -amb algunes insuficiències, moltes imprecisions, i bastants incerteses- intervenir el mercat en la direcció de frenar els desnonaments, desincentivar l'especulació, i donar estabilitat a les persones llogateres. És a dir, podria haver estat un inici de lleu canvi de lògica de dècades de neoliberalisme en el mercat de l'habitatge. No era la solució a la complexa i multifactorial crisi de l'habitatge -no serà fàcil refer qualsevol cosa semblant al contracte social trencat-, però sí que hi havia mesures pal·liatives absolutament necessàries i algunes -com ara la dels contractes de lloguer indefinits o en pròrroga automàtica-  que anaven en la direcció de fer de l'habitatge un dret.

Des de divendres passant hi ha vents d'avançament electoral. De moment la política està a les places i als carrers. L’acampada a la plaça d’Espanya de Palma i  la manifestació unitària del moviment per a l'habitatge de dissabte  en són excel·lents exemples. I la Vaga General pren forma...

Antoni Tarabini, un socialdemòcrata que estimà aquesta terra

 

Publicat originalment a dBalears (24.09-2026)

Antoni Tarabini va ser moltes coses: un sociòleg que ens va ajudar a conèixer millor la nostra societat; un bon articulista i millor comunicador i polemista; una persona plena de curiositats i esperit crític; un home fidel a les seves idees progressistes i partidàries... Però, si l'hagués de definir en poques paraules, diria que va ser un socialdemòcrata –no exactament un entusiasta del socialneoliberalisme- que estimava aquesta terra. La seva persistent vocació d'estudiar i interpretar la realitat de les Illes Balears, de conèixer les percepcions de la nostra gent i donar-les a conèixer, d'analitzar les diverses problemàtiques de casa nostra i la recerca de possibles alternatives, era la seva forma d'estimar-la. Ell va demostrar quant important és conèixer, encara que sigui per aproximació, la realitat per a transformar-la a millor.

La meva relació professional amb Antoni Tarabini em va permetre reinventar-me. De més de tres dècades de sindicalista, a quasi deu anys d'analista sociolaboral a la Fundació Gadeso. D'opinar de tant en tant sobre qüestions sindicals, a tenir una secció fixa diària anomenada "A babord" en el digital El Periscopi, que Tarabini va posar en marxa com autentica àgora plural. La comunicació i la pluralitat eren qüestions fonamentals per a Antoni Tarabini. Solia dir que "allò que es fa o allò que es pensa, si no es comunica no existeix". La pluralitat comunicativa seriosa (no les notícies falses, ni la dictadura de l'algoritme d'avui en dia) que predicava Tarabini, sempre la vaig interpretar com a part de la seva profunda convicció democràtica.

Personalment, li agrairé sempre que, a partir de 2011 -i fins a gairebé la meva jubilació avançada l'any 2019- em permetés posar en marxa, en el marc de la Fundació GADESO, l' "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", i dues publicacions digitals: "Panorama Sociolaboral Gadeso" i "Temes Socioeconòmics Gadeso". Tot plegat, ens va permetre filar prim -tant com vam poder- en les anàlisis del mercat laboral Illenc. Va fer possible que fóssim pioners a casa nostra en parlar de treballadors i treballadores pobres (que, amb el temps, ha esdevingut en un fet estructural); reflexionar sobre les múltiples i polièdriques precarietats laborals, socials i vitals; analitzar fenòmens  com ara els dels "autònoms proletaritzats" o el dels "inocupables" (persones desocupades de molt llarga durada), d'escenaris de creixement sense ocupació, d’ “empresaris precaris", dels indicadors claus de descohesió social, etc. Vam posar en circulació una visió crítica de les metodologies dels principals indicadors del mercat laboral. La curiositat de Tarabini era inesgotable.

La iniciativa d'Antoni Tarabini va possibilitar que es publiqués en els anys 2014, 2015, i 2016 l'Anuari del Turisme de les Illes Balears, una publicació amb una participació de la plural expertesa balear en matèria turística. Personalment, hi vaig poder participar tot reflexionant sobre el possible escenari de creixement sense ocupació del turisme en el context del període d'aguda crisi (2008-2013), les clàusules laborals i d'ocupació en la normativa turística de les Illes Balears, i sobre els límits socials i ecològics de la desestacionalització turística. Antoni Tarabini em va donar la gran oportunitat de coordinar l'Anuari del Treball de les Illes Balears de 2016 -el primer i, malauradament, únic publicat- que, amb un plural panell d'experts i expertes, ens va permetre, entre altres coses, reflexionar sobre una qüestió clau encara ara: com recuperar la garantia del caràcter inclusiu del treball remunerat. Potser van ser unes publicacions que ara serien més necessàries que mai. En aquesta terra ens falten molts Tarabinis.

Moltes gràcies, Toni. Molts i moltes t'enyorarem!

Repensar la utilització de l'IPC

 Publicat originalment a dBalears (20-09-2026)

El dimarts de la setmana passada vam conèixer una notícia força important: l'Índex de Preus de Consum (IPC) a les Illes Balears va pujar fins al 4,4% a l'agost respecte a un any abans, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Val a dir que l'objectiu macroeconòmic de l'ortodòxia econòmica és que aquest indicador no superi el 2%, però això són figues d'un altre paner. Ara m'interessa reflexionar sobre si cal o no repensar la utilització de l'IPC.

Per començar, anotem que l'IPC és, sens dubte, un dels indicadors econòmic més coneguts i populars. Formalment, l'IPC té com a objectiu proporcionar una mesura estadística de l'evolució del conjunt de preus dels béns i serveis que consumeix la població. És una dada d'especial importància en els càlculs macroeconòmics car la inflació es calcula mesurant la variació percentual de l'IPC. Ara bé, allò que per a aquestes ratlles més interessa és la repercussió que té l'IPC en les condicions de vida de les persones perquè, entre altres coses, és determinant -o si més no referència obligada- per a l'actualització dels salaris, pensions, prestacions socials, determinades taxes i preus públics, etc.

La popularitat de l'IPC és, potser, inversament proporcional al coneixement de la metodologia per al seu càlcul. Bàsicament és la següent: la mostra estadística es fa només en un total de 177 municipis del conjunt de l'Estat espanyol (dels quals 4 pertanyen a les Illes Balears: Palma, Inca o Manacor, Ciutat d'Eivissa i Maó), i, per diversos mètodes, s'analitzen les variacions de preus d'un total de 487 articles que, alhora, s'agrupen en 13 sectors als quals se'ls assigna una ponderació. Aquests grups, i les respectives ponderacions, són els següents: Alimentació i begudes no alcohòliques 17,41%; begudes alcohòliques i tabac 3,51%; vestit i calçat 3,58%; habitatge 12,26%; mobles i articles de la llar 4,74%; sanitat 5,23%; transport 15,47%; informació i comunicacions 3,75%; activitats recreatives, esport i cultura 7,48%; serveis d'educació 1,61%; restaurants i serveis d'allotjament 17,03%; assegurances i serveis financers 2,27%; i cura personal, protecció social i béns i serveis diversos 5,67%. És a dir, a tall d'exemple, en plena crisi residencial (causa important de pobresa relativa), les despeses d'habitatge només tenen un pes del 12,26% en el resultat de l'IPC; o en l'espiral de creixement dels preus d'alimentació els aliments només pesen un 17,41%. Sens dubte són ponderacions fortament desacoblades de la realitat de la pujada de preus.

Com l'evolució de l'IPC és la referència per a l'actualització de salaris, pensions, i altres prestacions socials monetàries, els desacoblaments abans esmentats provoquen una pèrdua de la capacitat adquisitiva real, una minva que, en moltes ocasions, empeny a les persones i famílies a creuar el llindar de risc de pobresa. Cal, idò, repensar la utilització de l'IPC . Com a indicador macroeconòmic necessita un reajustament de les ponderacions dels productes, i pel que fa a les repercussions sobre els pressupostos familiars convé transitar envers els salaris de referència -com el que va calcular la Fundació Intercoopera per a CCOO de les Illes Balears- que són imprescindibles per a una vida digna sense risc de pobresa.

Mentrestant, per a saber quant han crescut els preus, fixar-vos més en els comptes del supermercat, la pujada del lloguer, les despeses de la comunitat de veïns i veïnes,  la benzinera, etc. i no tant en l'IPC.

“Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”

Publicat originalment a dBalears (13-09-2026)

La Plataforma Mallorca per la Pau acaba de celebrar una assemblea força important i que ha servit, a més de retre un senzill, però sentit i emotiu homenatge a Salva Martínez, per enfortir el compromís amb la cultura de la pau i la voluntat de mobilitzar a la societat mallorquina contra l’armamentisme que recorre el món.

En un context internacional, europeu i espanyol, en el que es revifa amb escreix la carrera armamentista, la dissuasió militar i la guerra, la mobilització pacifista, antimilitarista i, en definitiva, a favor de la pau, és absolutament necessària. Sonen arreu tambors de guerra... I, tanmateix, convé recordar que l’evidència històrica demostra que l’armamentisme, la (in)cultura del militarisme, no ha proporcionat mai a la humanitat la pau, la llibertat, la prosperitat, ni la justícia social. Ans al contrari: A despesa militar més gran, menor despesa social; a més beneficis empresarials del complex industrial militar, menys justícia i cohesió social; i, a sobre, les polítiques bel·licistes solen anar associades a retallades de les llibertats amb l'excusa d’una suposada defensa d’un enemic generalment inventat perquè l’opinió pública recolzi el gran increment de la despesa militar, i, alhora, enemic necessari com a falsa justificació de la nova política de rearmament.

Ara bé, fa temps que experts -posem pel cas els del Centre Delàs d’Estudis per la Pau- ens adverteixen que l'increment de la despesa militar eleva la probabilitat de conflictes armats i la participació en disputes bèl·liques. En aquestes estem!

A la Unió Europea la nova política de rearmament s’articula entorn del Pla ReArm, que va ser presentat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, dient que “si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per a la guerra” (sic). Aquest preparar-se per a la guerra, no és altra cosa que una retallada de l’Estat de Benestar per incrementar la despesa militar. En aquest sentit, el secretari general de l'OTAN Mark Rutte va afirmar, a finals de 2024, que “els ciutadans europeus han d'acceptar sacrificis amb retallades en les seves pensions, sanitat i seguretat social”. A partir d'aquest advertiment començaren, paral·lelament amb l’estirabot de la despesa militar, les retallades socials al Regne Unit, Alemanya, etc. Espanya, l’any 2025, va incrementar la seva despesa en defensa un 50% i va superar el 2% del PIB per primera vegada en tres dècades, tot i que formalment no hi ha retallades -una altra cosa és la realitat si tenim en compte la inflació- perquè no hi ha hagut pressupostos generals de l’Estat en tota aquesta legislatura.

Per tot plegat, el Dia Internacional de la Pau d’enguany té una especial importància. No pot ser un dia més del calendari de commemoracions anuals de l’ONU. Certament, l'any 1981, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 21 de setembre com a Dia Internacional de la Pau, una jornada destinada a commemorar i enfortir els ideals de pau, a reclamar la pau mundial, i, específicament, l'absència de guerra i violència. No basta, però, que sigui una celebració únicament de discursos retòrics. Cal sortir al carrer.

Per això,  la Plataforma Mallorca per la Pau ens convoca a una concentració el dilluns, 21 de setembre, a les 19 hores a la plaça de Cort de Palma. A l’ombra de l’olivera de Cort (l’olivera és símbol de pau) cal cridar ben fort aquelles icòniques paraules de Julio Anguita: “Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”. Només amb la mobilització social serà possible construir un dels espais socials d’esperança que David Harvey va teoritzar. No hi ha espai d'esperança més urgent i necessari que el de la pau.

 

Robben Island

Publicat originalment a dBalears (06-09-20026)

És gairebé impossible viatjar a Sud-àfrica i no tenir molt present el passat de l'apartheid imposat per la minoria banca, l'heroica lluita contra aquest ignominiós règim, o el poderosíssim exemple de lluita i mestratge emancipador de Nelson Mandela. Si més no, és impossible per a qui, tot i que modestament, va participar en els anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat en les campanyes internacionals contra l'apartheid i per la llibertat de Mandela i altres presos polítics sud-africans.

És ben cert que també és impossible no veure les profundes dificultats polítiques, i, sobretot, socials de la situació actual sud-africana. Les diferències socials són clamorosament evidents. La lluita per la llibertat, per la justícia social, a favor de constructes politicosocials amb impuls igualitari és de llarg recorregut. Nelson Mandela, tot d'una de ser investit com a primer president negre de Sud-àfrica, va dir: "La veritat és que encara no som lliures, només hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits". La lluita contra l'opressió de la desigualtat, la corrupció, el capital, continua...

Per si de cas algú no va viure les campanyes de solidaritat amb la lluita antiapartheid, les campanyes de boicot i desinversió al règim racista de Sud-àfrica, no va aferrar adhesius amb el lema "Mandela, llibertat", o no va anar a algun macroconcert per aquesta causa, hi ha en la Sud-àfrica d'avui tot un seguit de llocs de memòria que t'ho recorden i expliquen. Per exemple, el Memorial i Museu Hector Pieterson a Soweto, dedicat a preservar la memòria de les mobilitzacions (i les víctimes) dels estudiants d'aquest barri de Johannesburg en 1976; el lloc de captura de Nelson Mandela, amb una sòbria i poderosíssima escultura del líder sud-africà, i, alhora, amb un centre expositiu de documentació sobre la detenció de Mandela el 5 d'agost de 1962 i tot el període que va anomenar-se "la llarga caminada a la llibertat"; el museu del Districte Sis de Ciutat del Cap, que explica com l'11 de febrer de 1966 aquest districte es va declarar zona exclusivament blanca sota la Llei d'Àrees de Grup de 1950, forçant el desplaçament de més de 60.000 persones classificades com a negres en termes de l'apartheid, i les seves conseqüències... Ara bé, el gran memorial és Robben Island.

Una presó és una presó en qualsevol indret del món. Tanmateix, per més que hagis llegit sobre la presó de Robben Island, visitar-la és una de les experiències més impactants per la seva ubicació, a poca distància de Ciutat del Cap, en una mena de no lloc inhòspit on tota la zona sembla un desert amb una escassetat de vegetació feridora. Ara bé, el fet més impactant és que en aquell emplaçament va estar empresonada anys i panys gent pel simple fet de lluitar per la llibertat del seu país, per posar fi a l'apartheid. La visita a la cel·la on Nelson Mandela va passar la major part de la condemna a cadena perpètua és el lloc de memòria sud-africana més emblemàtic.

Val a dir que Nelson Mandela en la seva autobiografia escriu que "l'illa [de Robben] era, sens dubte, la presó més repressiva de tot el sistema penitenciari de Sud-àfrica", això, i el fet que els que fan de guia en la visita siguin -encara ara- homes que varen ser empresonats allà, abunda en l'impacte de l'experiència.

En el ferri que em portava de tornada a Ciutat del Cap no em deixava de rondar pel cap una idea que té a veure amb l'actualitat a casa nostra: Sud-àfrica pràctica una envejable política pública de memòria, potser per això ha sigut possible una veritable reconciliació liderada pels que van estar sempre al lloc correcte de la història.

 

Tres idees sobre la gran manifestació del 26-J

Publicat originalment a dBalears (02-08-2026)

Molt s'ha escrit sobre el grandiós èxit de la manifestació del passat diumenge 26 de juliol, convocada per Menys Turisme, Més Vida. L'impacte i repercussions duraran molt temps, i, probablement, es continuarà escrivint i debatent sobre això. Em permet avançar tres idees, que em semblen fonamentals:

I. La gran assistència de manifestants del 26-J va ser un espectacular èxit de convocatòria que té un significant transcendental: En amplis sectors de la societat ha calat el missatge contingut en el manifest que es va llegir al final de la manifestació. Concretament, ha calat que "El decreixement turístic és ja una condició ineludible per a garantir uns serveis públics dignes i ajustats a les necessitats de la població, la pervivència de la cultura i la llengua pròpies, habitatge per a viure i no per a especular, menys desnonaments, menys racisme, millors condicions laborals, la indispensable i urgent protecció del territori, la terra fèrtil, els recursos naturals i la biodiversitat, espai públic per a viure i no per a fer-hi negoci, més sobirania en les decisions que afecten el nostre futur marcat per la crisi climàtica i ecològica global, més descans, més salut, i més justícia social. En definitiva, estam convençudes que menys turisme és més vida". Ha calat el contingut antisistèmic que representa el missatge de Menys Turisme, Més Vida. La del 26-J no va ser una manifestació únicament contra unes polítiques concretes de PP-Vox, va ser una esmena a la totalitat al model econòmic de tot i més turisme.

II. Els indicadors macroeconòmics i microeconòmics, de precarietats, de pobresa laboral i vital, de condicions de vida... ens indiquen que cada vegada és menys agosarat afirmar que Mallorca es consolida com una illa amb un model social propi d'una "zona de sacrifici". És a dir, un model de societat de territori habitat que sofreix permanents impactes socioambientals negatius per als residents a conseqüència d'una activitat industrial -en aquest cas el monocultiu turístic- altament contaminant i precaritzadora que, originalment, va funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de la comunitat local.

L'experiència, sobretot a Llatinoamèrica, diu que en les "zones de sacrifici" històricament s'han generat forts moviments de protesta contra el capitalisme extractivista i a favor de la vida digna per part de les poblacions locals. Aquest és el context en el qual cal interpretar la històrica manifestació de diumenge passat.

III. L'intent de criminalització del moviment, des de l'atac exageradament violent a la publicació de l'anomenat "Manual d'acció contra la turistificación", passant per  la detenció de les activistes de Santa Maria, fins a l' "A por ellos" del final de la manifestació, no pot esvair-se amb el temps. Hauria de perdurar la ràbia i la indignació i mantenir la mobilització en demanda de responsabilitats polítiques, administratives i penals. I, és clar, en exigència de la derogació ja de la Llei Mordassa. Aquesta és, també, una baralla contra la turistificació de la nostra societat perquè un dels efectes del règim de turistificació és la desdemocratització.

 

20.099 signatures!

Publicat originalment a dBalears (26.07-2026)

La Iniciativa legislativa Popular (ILP) «pel dret de la gent gran a una vida digna», impulsada per la Coordinadora balear per la defensa de les pensions públiques, ha aconseguit un suport popular espectacular. Ha presentat a la Mesa del Parlament de les Illes Balears un total de vint mil noranta-nou signatures, gairebé el triple de les 7.500 legalment necessàries.

Recordem que la signatura per a una ILP no és lo mateix que firmar una recollida de signatures per a una petició o queixa diguem-ne habitual. És un procediment molt formal, amb fulls formalitzats pel mateix Parlament, amb fedataris i fedatàries que donen fe de l'autenticitat de les dades i de la firma. A sobre, a les Illes Balears no està desenvolupada la Llei Autonòmica que regula la ILP -ni hi ha antecedents pràctics- pel que fa a la signatura electrònica. En fi, haver aconseguit més de vint mil signatures té un mèrit molt rellevant.

Són 20.099 signatures a favor d'una proposta per a una societat més justa i equitativa, amb més cohesió social, contra la pobresa en general i de les persones pensionistes en particular, i per la reducció de la bretxa de gènere. Una proposta que és pressupostàriament assumible per al Govern de les Illes Balears, que té ple encaix legal a l'empara de les competències autonòmiques en matèria d'afers socials, que és, en definitiva, una proposta possible, convenient, i inajornable. És únicament qüestió de voluntat política!

La ILP ja presentada al Parlament de les Illes Balears és el resultat de milers d'explicacions donades mirant als ulls dels ciutadans i ciutadanes, de l'acord, com a mínim de 20.099 persones, amb la proposta del Moviment Pensionista de les Illes Balears d'aquest complement social. És, i això és molt i molt important, la constatació d'una societat civil activa amb moviments socials amb capacitat de proposta, d'acció, d'organització, de mobilització, que enrobusteix la democràcia.

La Coordinadora balear per la defensa de les pensions públiques i les entitats socials i sindicals que la conformen, la Comissió Promotora de la ILP, les setanta-cinc persones fedatàries, i tothom que ha ajudat a l'elaboració, extensió i difusió de la ILP, ha fet la seva feina. Una feinada!

Ara toca que les institucions no fallin, és a dir, no girin l'esquena al greu problema de la pobresa en general, i de la gent pensionista en particular.

 

L'Informe Fènix

Publicat originalment a dBalears (19-07-2026)

L'Informe Fènix és un document d'anàlisi econòmica, elaborat per un grup d'experts i economistes, que alerta de la insostenibilitat del model econòmic actual de Catalunya, i, de retruc, de les Illes Balears. De la mà de l’OCB,  aquesta setmana s'ha presentat l’informe a Palma.

A parer meu, el gran encert d'aquest informe és el qüestionament d'un model de creixement basat en el turisme de masses i els salaris baixos, i fer-ho amb rigor, honestedat, i des d'una perspectiva gens sospitosa d'esquerranisme o de simpaties amb el decreixement. Està molt bé que des de posicions, diguem que, socioliberals es denunciï la insostenibilitat del model, i es reivindiqui un canvi. És extraordinàriament positiva aquesta confluència d'opinions i anàlisis sobre la necessitat de canvi, i no sols d'una altra "gestió del model actual". Una altra cosa  són la concreció del nou model i les estratègies per assolir el canvi.

L'informe ha tingut un ampli impacte mediàtic, i, curiosament, un baixíssim diàleg amb el Govern de les Illes Balears i els anomenats agents socials i econòmics de casa nostra. D'una manera o d'una altra, sembla que l'han ignorat. Mala peça al teler. L'agreujament de la insostenibilitat del nostrat model econòmic és tan gran que qualsevol contribució al debat hauria de ser  rebuda amb gratitud per tothom, inclús des de la discrepància total o parcial.

Ara bé, de la lectura de l'informe m'han aparegut molts dubtes com ara els següents:

És el mateix salaris baixos que baixa productivitat? A les Illes Balears tenim una situació de baixos salaris molt generalitzada, de salaris en molts casos amb una capacitat adquisitiva real molt baixa. Però hom diria que no tenim un problema estructural de baixa productivitat. Ans al contrari, si prenem en consideració que la productivitat laboral està contaminada per les relacions de propietat, del conflicte entre salaris i beneficis empresarials, i per la distribució de la riquesa generada, crec que tenim una productivitat laboral més aviat elevada.

Convé convertir el Producte Interior Brut per càpita (PIB pc) en una mena de nou tòtem d'anàlisi econòmic? "El PIB ho mesura tot, en resum, excepte allò que fa que la vida valgui la pena" va dir Robert Kennedy en el seu famós discurs a la Universitat de Kansas, l'any 1968. Afegim-hi que el PIB pc, no mesura adequadament les desigualtats en la distribució de la renda, i molt manco de la riquesa. Altrament dit, no es pot assumir que la distribució del PIB pc és equitativa. Per tot plegat cal ser molt curosos i no fer d'aquest indicador macroeconòmic un nou fetitxe.

Tanmateix, el gran dubte és el següent: Entenc que els autors de l'Informe Fènix parteixen de la idea que l'economia de les Illes Balears ha de continuar creixent. Però, és possible el creixement infinit en un context de crisi climàtica i recursos naturals finits? Es pot, alhora, postular creixement de PIB o de PIB pc sense tenir en compte explícitament la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat i ecosistemes)? Crec que no és possible, i que el decreixement és inevitable. Ara bé, perquè sigui un decreixement just cal engegar una veritable transició en aquesta direcció. En cas contrari serà sobtat i profundament injust. Pot semblar un escenari, el del decreixement, irreal, però l'únic escenari no realista és voler mantenir l'statu quo.

Els pròxims dies hi ha dues cites importants relacionades amb la idea de decreixement: Dimecres, 22 de juliol a les 19 h a l'Estudi General Lul·lià de Palma la presentació del Manifest No Normal Mallorca, i, diumenge 26 de juliol, la gran manifestació de "Mallorca al límit" convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida. L'organització i mobilització social han esdevingut -si és que alguna vegada ho van deixar de ser- en el valor més estratègic per provocar canvis.

Els salaris de la desigualtat (i de la pobresa laboral)

 

Publicat originalment a dBalears (05-07-2026)

Fa uns dies l'Agència Tributària Espanyola va publicar l'Estadística de declarants de l'IRPF. És una estadística amb dos anys de decalatge, és a dir, són dades corresponents a l'exercici fiscal 2024. És un retard absolutament normal, car l'exercici de 2025 acaba de ser formalment tancat. El cas és que aquesta estadística ens proporciona informacions rellevants. Sens dubte, una de les informacions més llamineres és la que fa referència a les rendes dineràries o rendes salarials de les 658.522 persones declarants.

Aquesta informació posa en relleu la gran desigualtat salarial a les Illes Balears. Vegem, per sintetitzar, les tres dades claus que justifiquen aquesta afirmació: Segons les seves declaracions d'IRPF, 698 persones (0,11% del total) declararen un ingrés salarial de més de 601.000 €/any i 7.512 persones (l'1,14% del total) declararen salaris entre 150.000 i 600.000 €/any. Salaris mensuals de més de 50.000 € o, inclús, de més de 12.500 € contrasten amb els declarats per un total de 326.821 contribuents (el 55% del total) que no arriben, algunes ni prop fer-hi, als 21.000 € anuals (1.750 €/mensuals).

Per una altra banda, l'esmentada estadística ens permet fer una aproximació a la magnitud de la pobresa laboral a casa nostra. La fotografia és esfereïdora: Un total de 195.924 persones (més del 28% del total) són treballadors i treballadores pobres, amb un salari mensual inferior als 1.000 €, de les quals un 68% són treballadors i treballadores extremadament pobres amb salaris anuals inferiors als 6.000 euros.

Avancem algunes possibles conclusions de tot plegat: (i) En l'anomenat mercat laboral illenc hi ha molt salari complementari al de la persona sustentadora principal de la llar. (ii) El treball remunerat falla com a element de distribució de la riquesa generada i de garantia d'integració social individual de la gent. Per tant, la retribució salarial no garanteix per se que les persones gaudeixin d'una certa llibertat. (iii) La gairebé plena ocupació no significa que la qüestió laboral vagi bé. (iv) En qualsevol cas, en les anàlisis sociolaborals, no em parlin de mitjana salarial. Parlin-me de salari modal, és a dir, del salari més freqüent.

Ara bé, crec que la conclusió més transcendent és que les diferències salarials tan extremades i un pes tan significatiu de la pobresa laboral dibuixa una situació laboral estressada. Les males condicions materials de bona part de la població – el binomi que constitueixen els salaris baixos i l'augment del cost de vida- són una font principal de l'agreujament dels problemes de salut mental.

I la conclusió final seria que això no es combat individualment, que cal organització i conflicte social multifacètic. En resum, cal llegir -o rellegir- el llibre de Jean-Philippe Kindler intitulat "A la merda l'autoestima: doneu-me lluita de classes”.

Infàmia europea

Publicat originalment a dBalears (28-06-2026)

Dels "Desconeguts a la porta de casa" de Zygmunt Bauman (Arcàdia, 2016), a "la infàmia de deportar a persones a l'Afganistan dels talibans". Si no fos per la llargària, aquest hauria pogut ser el títol d'aquestes ratlles.

El cas és que han passat només deu anys d'ençà que Bauman publiqués aquest imprescindible llibret d'emergència (i onze de la històrica i dramàtica fotografia de l'infant Alan mort a una platja de Turquia). El filòsof d'origen polonès defensava la idea "d'un planeta, una humanitat" contra, en paraules del papa Francesc, "la globalització de la indiferència".

Alhora Bauman ens planteja, entre moltes altres, dues reflexions claus per a el que vull comentar: "Des de l'inici de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes o d'una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d'altres persones. Per als de l'altre costat d'aquella porta, aquests refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts". La segona de les reflexions ve a dir que és inútil intentar "tancar les portes al planeta globalitzat", és a dir, que és una absurditat voler tancar "les portes que fa temps que van perdre les frontisses (o, més ben dit, que se'ls van fer malbé) i que, per tant, ja no són útils".

Són reflexions plenes d'actualitat en un temps en què la imatge del petit cos d'Alan mort sobre la sorra ja no tindria el mateix grau d'impacte en les opinions públiques europees que va tenir en el seu dia. L'avanç dels marcs d'extrema dreta, del solucionisme cruel, envileix bona part d'aquestes opinions públiques. Això explica -però no justifica- que la Unió Europea hagi perpetrat una autèntica infàmia avalant una victòria ideològica del reaccionarisme global.

Fa temps que la infàmia es vènia forjant. Però es va accelerar el proppassat dia 1 de juny, quan el Parlament Europeu i el Consell Europeu van aprovar inicialment un acord sobre el nou Reglament de Retorn de persones migrants. Aquest acord endureix moltíssim la política d'expulsió de migrants, i, sobretot, preveu la possibilitat de crear centres d'expulsió en països no europeus, fins i tot  en els què el respecte als drets humans és inexistent. Aquest acord ha anat passant els pertinents tràmits per a esdevenir en definitiu, i aquests dies hem pogut veure com va implementant-se.

Malgrat l'intent de secretisme, s'ha sabut que el dimarts de la setmana passada un equip de la Comissió Europea i representants de 15 estats membres (entre els quals, afortunadament, no hi és Espanya) es van reunir amb els talibans per a accelerar la deportació de migrants a l'Afganistan. El mateix dia ens assabentàvem que "Alemanya col·labora amb els talibans per a deportar a persones migrants a l'Afganistan i programa fins a tres vols xàrter al mes". Es consumà la infàmia i un greu retrocés civilitzatori. Per afrontar els reptes d'època, la UE, pel que fa a principis democràtics i de no repetició del feixisme, a cada bugada  perd un llençol.

Benestar sí, guerra no

Publicat originalment a dBalears (21-06-2026)

La no explicada presència del secretari de defensa dels EUA, Pete Hegseth, i del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la reunió de ministres de Defensa a Brussel·les el dijous, 18 de juny, demostra, a parer meu, la submissió de la UE en matèria armamentista i guerrera a allò que ordenin els poders estatunidencs. És una submissió perillosíssima. No debades, Hegseth va aprofitar la inauguració de l'esmentada reunió per esbroncar als europeus que no aporten el 5% del PIB a l'OTAN, i va criticar, sense embuts, les preocupacions i despeses europees en matèria de canvi climàtic o igualtat de gènere (sic). Tanmateix, el retret més fort de l'home de Trump en els assumptes de la guerra va ser contra les despeses  en l'estat del benestar europeu d'ençà del final de la Segona Guerra Mundial i la minsa despesa militar feta des de llavors. Poca broma!

L'obsessió dels EUA i, òbviament de l'OTAN, per retallar despeses socials i transferir-les a lo militar no és nova. Recordeu les declaracions de Mark Rutte de desembre de 2024 en les quals afirmava: "Els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han d'acceptar fer sacrificis, com ara retallades en les seves pensions, sanitat i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en Defensa". La concreció de la submissió de la UE als EUA és el pla anomenat ReArm Europe que, anunciat el març de 2025, preveu mobilitzar 800.000 milions d'euros per a armament, uns recursos que es desvien de l'educació, la sanitat, la protecció social, i l'acció climàtica.

Per oposar-se a aquest despropòsit -a aquesta, en paraules de l'Arcadi Oliveres, "malaltia que no para de créixer i que es diu guerra"- més de 800 organitzacions de la societat civil, sindicats i moviments socials, agrupats a la plataforma Stop ReArm Europe, es van manifestar diumenge passat, 14 de juny,  a Brussel·les i a altres ciutats del continent europeu. La mobilització va tenir lloc només uns dies abans que els líders de la UE es reunissin els dies 18 i 19 de juny en un Consell Europeu. Aquest Consell  és l’inici de negociació  del pròxim pressupost septennal de la UE -el que s'anomena Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034-. Segons advertiren els i les convocants d'aquestes manifestacions s'està redissenyant per canalitzar desenes de milers de milions d'euros cap a la indústria armamentística. Val a dir que l'antimilitarisme europeu denuncià també, i amb més força que mai, la creixent influència del lobby armamentístic, i per això cal la mobilització social.

Les organitzacions que es manifestaren,  subratllaren que el 14 de juny no era, ni prop fer-hi, un punt final. Ans al contrari, aprofitaran la trobada per planificar els pròxims passos d'una campanya a escala continental que impulsi accions locals sota la reivindicació de: els diners públics s'han de destinar al benestar, no a la guerra.

El moviment pacifista mallorquí faria bé de fer-se seu el lema "Benestar sí, guerra no", i participar activament en aquest cicle de mobilitzacions. Som-hi.

En el cinquanta aniversari de la Marxa de la Llibertat, que va tenir un gran significant arreu dels Països Catalans -jo consider que el continua tenint-, permeteu-me que manllevi i adapti el seu històric lema: "Poble mallorquí, posa't a caminar".

 

“Mallorca al límit”

Publicat originalment a dBalears (14-06-2026)

La plataforma Menys Turisme, Més Vida torna a encertar en convocar una nova manifestació que tindrà lloc el pròxim 26 de juliol a les 19 h a la plaça d’Espanya de Palma. Encerta en persistir en el cicle de mobilitzacions encetat el 2023 amb la manifestació de cloenda de la Contracimera Social del Turisme d’aquell any. I torna a encertar, sobretot, en convocar-la sota l’eslògan de “Mallorca al límit”. Certament, com bé diu el manifest de la convocatòria, “... Mallorca està al Límit. Al límit ecològic, territorial i social, al límit de pressió humana i al límit de la capacitat de resistència de la seva població”.

El problema al qual ens enfrontem no és, com diuen les elits i els i les aspirants a ser-ho, només una saturació turística mal gestionada. És el model sistèmic de turistificació. Altrament dit, el règim de tot, absolutament tot, turisme: La turistització de les ments, de la cultura, dels horitzons vitals... tot al servei del capital. Un capital que globalitza la turistificació i el turisme més depredador de recursos naturals i de béns comuns, i que més contribueix  a accelerar la crisi climàtica, és a dir, el turisme de luxe. Tanta sort que també es generalitza la resistència i la protesta. Ara mateix l’exemple més pròxim és l’anomenada “revolució dels flamencs”, la gran i persistent mobilització contra els megaprojectes turístics de luxe de la família Trump a Albània.

Tornant al cas mallorquí, ve a tomb recordar que, a l'assaig "Sobre el Concepte d'Història", Walter Benjamin ens parla d'un huracà que hem anomenat “progrés”. Ho fa parlant-nos d’un quadre de Paul Klee que es titula Angelus Novus, on es representa un huracà que empeny l’Àngel de la Història que, al seu tomb, representa un capitalisme desbocat, que no pot aturar-se, que, fort i no et moguis, intenta imposar com a única forma de vida la del capitalisme caníbal. Canibalisme d’identitats, de drets dels residents, de recursos naturals, de condicions dignes en el món de treball, del dret a l’habitatge, dels horitzons de més igualtat i cohesió social... En aquestes estem. La del pròxim 26 de juliol és una mobilització contra aquest no futur.

Mallorca és ja una gran fàbrica de producció de turistes, a la que volen intensificar la seva capacitat de producció. Ho ha deixat clar el president de la Federación Empresarial Hotelera de Mallorca en declarar que “lo importante no es si llegamos a los 20 millones de turistas anuales [el 2025 arribarem a una mica més de 19 milions], sino cómo se distribuyen y qué valor aportan”. Gràcies per la sinceritat!

Sembla increïble que a hores d'ara la nostrada diligencia empresarial continuï amb el seu negacionisme envers els límits biofísics del Planeta i de Mallorca. En aquest sentit, s’escau citar un interessant article en el número de juny de la revista Alternativas Económicas on Andreu Missé -no precisament un ecologista radical-  escriu: “El sistema capitalista esgota perillosament els recursos del planeta i és incapaç de reduir la pobresa. Ara la necessitat d'un model de creixement econòmic distint ve avalada no sols per la ciència, sinó que és imposada per la guerra”, i, alhora, ens recorda que “l'informe de Nacions Unides del maig passat constata, una vegada més, que el producte interior brut (PIB) ja no serveix per a mesurar el progrés de les societats”. Però per a les elits de la turistificació tot plegat són contes d’ombres xineses.

Ara bé, la realitat és que ni Mallorca ni el Planeta ja no donen per gaire més. El model de tot turisme és absolutament dependent a l’energia fòssil de l’aviació. La desestacionalització no fa altra cosa que ajudar a tancar la cada cop més petita finestra d’oportunitat per a evitar el desastre climàtic.

La manifestació del pròxim 26 de juliol ha de ser una esmena la totalitat, un clam a favor d’un paradigma alternatiu amb un patró just de decreixement turístic. Com ens va deixar dit Marià Villangómez: ''Voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig''.

 

Estadística versus realitat

 

Publicat originalment a dBalears (07-06-2026)

Dies de contrastos a Mallorca: La presentació de l'estadística de maig de l'anomenat Mercat de Treball dibuixa un panorama sociolaboral, a base de plena ocupació i pujades salarials, gairebé idíl·lic. El mes passat es va tancar amb una mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social de 653.823 (una variació interanual positiva d'un 2,39%), un atur registrat de 23.607 homes i dones (una baixada en relació al maig de l'any passat d’un -6,9%), i liderant el rànquing de l'Estat de contractació formalment indefinida (del total de 48.744 nous contractes, el 75,3% van ser indefinits). Ara bé, aquestes xifres requereixen ser matisades. Som-hi:

Les dades d'afiliacions són això, afiliacions, és a dir, actes administratius i no persones afiliades. L'atur registrat és baix, però qualitativament la dada no és bona, car el 40,4% és de llarga duració. Pel que fa a la "contractació indefinida" engloba contractacions fixes discontínues moltes d'elles de curta durada, contractes amb períodes de prova prolongats que, amb la pràctica empresarial generalitzada de considerar no superat el citat període de prova, esdevenen en contractes temporals de curta durada.

Per una altra banda, segons la Conselleria de Treball, la retribució mitjana per persona treballadora a les illes Balears és de 2.396 euros mensuals, una xifra que suposa un increment del 6,3 %, que folgadament duplica la mitjana del conjunt de l'Estat, estancada en el 3,2 %. Aquesta afirmació necessita una gran matisació: Una cosa són els anomenats "costos laborals" -un indicatiu que mesura quant li costa a una empresa la mà d'obra per a produir una unitat de producte o servei-, i una altra molt diferent és allò que cobra la gent. Encara més, en matèria salarial, la mitjana val per a molt poc. Per conèixer la realitat allò que val és el salari modal, és a dir, el salari més freqüent o repetit, i no mitjanes salarials distorsionades pels elevats salaris de directius i d'altres categories professionals minoritàries. Paga la pena recordar que un recent informe d'Oxfam posa en relleu que, a Espanya, un director general d'una gran empresa guanya en un any el que una persona treballadora trigaria gairebé un segle a cobrar. Mallorca no està al marge d'aquesta dinàmica!

En qualsevol cas, aquestes estadístiques interessadament mal interpretades i manipulades contrasten amb les dades de la presentació de la Memòria de 2025 de Càritas Mallorca. Aquesta memòria ens parla de pobresa laboral, d'una situació de desigualtat estructural, i de la gens idíl·lica realitat social d'una societat en què una de cada cinc persones viu en situació d'exclusió social. A més, alerta que l'habitatge, la precarietat laboral, i la irregularitat administrativa agreugen l'exclusió social.

Malauradament, em sembla que la realitat la capta millor Càritas que no les estadístiques oficials i les interpretacions governamentals.

Papa Lleó XIV: Jo no t'esper!

 Publicat originalment a dBalears (31-05-2026)

Compartesc fil per randa el manifest "Per la laïcitat i contra els privilegis públics de la visita del Papa Lleó XIV". Com bé diu aquest text, el compromís amb la laïcitat és un principi fonamental de convivència, i, òbviament, la laïcitat ha d'entendre's com "el marc que garanteix la llibertat de consciència i la separació efectiva entre l'Estat i les confessions". De totes les confessions! Encara que aquestes siguin tan plurals com les religions dels utopians. A l'illa Utopia de Thomas Moro seria inimaginable una visita d'un cap d'alguna de les seves religions amb tants privilegis com la que els poders públics espanyols l'hi ha muntat al Papa Lleó XIV.

El Papa Lleó XIV pot ser -en el meu cas ho és- un líder, diguem-ho així, que cau simpàtic als no neofeixistes, i, fins a cert punt, té un lideratge referencial. Sens dubte, el seu plantar cara al trumpisme imperial, la seva defensa dels drets de les persones migrants, o la molt important primera encíclica del seu papat, "Magnifica humanitas", sobre les afectacions per a la humanitat de la intel·ligència artificial i del tecnofeixisme en són uns bons exemples d'un tarannà pacifista i humanitari tan necessari com escàs avui en dia.

Ara bé, en la visita papal al Regne d'Espanya entre el 6 i el 9 de juny els privilegis són grans i evidents. Entre d'altres, tractes de favor com ara una intervenció al Congrés dels Diputats; o desgravacions fiscals ad hoc per als finançadors dels esdeveniments de la visita d'un líder religiós, i, de retruc, per a una confessió religiosa, s'avenen poc o res amb la proclamada aconfessionalitat de l'estat.

Tornant al manifest esmentat a l'inici, aquesta visita del Papa Lleó XIV és una excel·lent ocasió per mobilitzar-se reclamant garanties de neutralitat de les institucions públiques davant aquesta visita, i la fi de la pràctica de destinar recursos públics a l'organització d'actes de caràcter confessional, que els representants institucionals no participin en actes litúrgics en qualitat de càrrec públic, la revisió de la cobertura dels mitjans públics per assegurar el pluralisme i evitar tractes de favor, avanços en la derogació dels Acords amb la Santa Seu, acabar amb el finançament públic de les confessions religioses, que es garanteixi una educació plenament laica, o la radical revisió dels privilegis fiscals i patrimonials de l'Església catòlica, incloses les immatriculacions. Ras i curt: una veritable democràcia inclusiva només és possible amb la separació efectiva entre l'Estat i les religions. Per això, cal fer radicalment real el no confessionalisme legal i formal per apropar-nos a un quasi laïcisme de fet. En aquesta direcció, seria molt convenient que els i les laïcistes mallorquines -que tinc per segur som més dels que ells volen i diuen- ens organitzarem i ens féssim escoltar.

En qualsevol cas, jo no t'esper Papa Lleó XIV. Mentre sigueu per Barcelona, Canàries i Madrid, em refugiaré del  tsunami mediàtic papal (un altre privilegi) i  aprofitaré per rellegir el llibre "Per què no soc cristià" de Bertrand Russell que, dit sigui de passada, estant a tocar del cinquanta aniversari de la seva publicació en castellà, fins on jo conec, malauradament no hi ha encara una traducció al català.

 

Des dels campaments de refugiats sahrauís

Publicat originalment a dBalears (17-05-2026)

Avui escric aquestes ratlles des dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Estic aquí en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics de Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Alguns i algunes ens hem retrobat amb les nostres famílies sahrauís, d'altres coneixen a les famílies biològiques dels infants que han acollit en el Programa Vacances en Pau, tots i totes tenim un programa frenètic de visites a institucions sahrauís, i a programes de solidaritat gestionats per l'AAPSIB i finançats per institucions illenques.

D'aquests primers dies del viatge, voldria compartir només dues anotacions del meu particular quadern de bitàcola:

I. La situació en els campaments és complicada. La ruptura -novembre de 2020- per part del Marroc de l'alto el foc signat el 1991 amb el Front POLISARIO ho ha complicat tot perquè les necessitats són, des de llavors, més grans i, a sobre, en plena ona reaccionària, el món ha esdevingut més insolidari, més cruel, més inhumà. No debades, el Consorci d'ONG, integrat per 19 organitzacions humanitàries presents en els campaments, va llançar a les darreries de novembre de l'any passat una crida urgent a la comunitat internacional per fer front a la greu crisi humanitària que travessa el poble sahrauí. Tot just trepitjar l'arena de l'hamada no m'he pogut estar de recordar el que l'ONG basca Mundubat fa uns mesos denunciava: "Retallar l'ajuda posarà en perill la vida de les persones sahrauís refugiades". Ara bé, aquí es respira capacitat de resistència i de resiliència, aptitud demostrada de superar les dificultats. En tot cas, cal més solidaritat amb el poble sahrauí, és imprescindible capgirar les retallades de la ajuda internacional, europea, i estatal a la cooperació i al desenvolupament, és de la màxima urgència proveir recursos suficients per afrontar les necessitats reals del Programa Mundial d'Aliments. Hem de vèncer els discursos d'odi contra l'ajuda humanitària!

II. Pel que fa a la situació del conflicte, és a dir, del procés inconclús de descolonització, la meva impressió és que aquí es té clar: Autodeterminació, o res de res!

Hi ha molta efervescència en la narrativa: Moltes declaracions sobre un suposat "impuls" al procés polític; suports internacionals al pla marroquí d'una impossible autonomia en un marc dictatorial com el del Marroc; moviments estratègics en el pla militar (amb la guerra entre els exèrcits marroquí i sahrauí es poden complicar encara més les coses a la regió, amb la situació del Sahel de rerefons); suposades converses i pressions per a que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) redefineixi el conflicte oblidant-se del referèndum d'autodeterminació, etc. Però la realitat fàctica és que no hi ha avanços en el referèndum d'autodeterminació, ni acords concrets entre les parts, ni cap canvi del mandat de la MINURSO que alteri l'statu quo. El conflicte continua empantanegat per l'incompliment de la legalitat internacional.

En definitiva, el Sàhara Occidental torna a situar-se en un terreny molt conegut: Una cosa és la retòrica i la narrativa, i una altra la realitat. Mentre el llenguatge polític parla d'oportunitats i d'impuls, el procés continua sense resoldre la qüestió central: el dret del poble sahrauí a la independència. Es noten alguns símptomes de cansament. Són molts anys de resistència. Però no hi ha símptomes de defalliment, en tot cas n'hi ha de ràbia, perseverança i determinació.

Pos punt final a aquestes notes -he de seguir l'intens programa- amb el tercer pas de la primera cerimònia dominical del te. Recordin que el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l'amor, i el tercer és suau com la mort. Vida, amor i mort. Per això el te sahrauí defineix tan bé l'essència d'aquest noble i valent poble.

El Parlament Europeu parla de nosaltres

Publicat originalment a dBalears (10-05-2026)

El Parlament Europeu considera "que el valor econòmic del turisme està cada vegada més amenaçat pels costos socials, culturals i mediambientals, incloses les pressions del mercat de l'habitatge, l'augment del cost de la vida per als residents, la fragmentació dels espais vitals, l'ús insostenible dels recursos i la creixent pressió sobre les infraestructures essencials; que dècades de creixement orientat al volum, juntament amb llacunes normatives i de governança, han fomentat un turisme desequilibrat; [...] que el turisme per si sol no és un problema i que evitar la turismofòbia requereix l'adopció d'una estratègia holística que conciliï el creixement econòmic amb el benestar social, la protecció del medi ambient, la salvaguarda del patrimoni cultural i la resiliència territorial a llarg termini". Això ho diu el Parlament Europeu gairebé en el frontispici  d'una llarga resolució de 28 d'abril de 2026 sobre "la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional". És un text absolutament inserit en la lògica neoliberal del creixement i contrari al decreixement, però que, malgrat la xerrameca neoliberal, convé llegir perquè diu coses, entre altres, com les següents:

"El canvi climàtic està influint cada vegada més en el turisme, per la qual cosa és important adaptar en conseqüència les activitats, els plans, els productes i les instal·lacions relacionats amb el sector turístic...". "El transport representa la major part de la petjada de carboni del sector turístic [per tant] el turisme sostenible no pot aconseguir-se sense una mobilitat sostenible...". "Els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; [...] el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, [endemés] la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins, els límits màxims de visitants i la planificació de les infraestructures...". "Augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació...". "Les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini...". "La cultura, el patrimoni i la identitat són els pilars del producte turístic sostenible...". "Un turisme desequilibrat corre el risc d'exercir pressió sobre els destins, perjudicar les comunitats locals i als residents i d'erosionar l'atractiu mediambiental i cultural d'Europa...".

El document del Parlament Europeu prossegueix destacant " l'especial vulnerabilitat dels destins de gran intensitat turística, en els quals l'alienació de la població resident, les infraestructures sobrecarregades, els creixents impactes mediambientals i les amenaces a la cultura i el patrimoni locals són cada vegada més greus...", i assenyala que, en aquest context, en les destinacions turístiques amb determinades limitacions estructurals i geogràfiques, com les illes [...], les pressions del mercat relacionades amb el turisme, juntament amb la insuficiència d'habitatges assequibles i públics, agreugen la crisi de l'habitatge...". I, per a acabar aquest atapeït resum, anotin que l'esmentada Resolució subratlla que "la cultura, profundament lligada al nostre mode de vida, és fonamental per a l'atractiu turístic d'Europa i per a les nostres identitats nacionals i europees, i alhora recorda que "aquest teixit cultural abasta, entre molts altres elements, tradicions sostenibles, patrimoni arqueològic i llengües locals, la conservació de les quals reflecteix el respecte genuí de les identitats regionals i nacionals i la continuïtat de les comunitats locals...".

Resulta obvi que el Parlament Europeu parla de nosaltres, dels mals de la nostrada turistificació. Encerta en part del diagnòstic, i erra en la solució que, sent necessàriament  polièdrica, passa, inevitablement, pel decreixement turístic, i, a partir d'aquí, per una veritable diversificació econòmica. No obstant això, faria bé el govern autonòmic a incorporar aquestes consideracions a les seves anàlisis de la situació. Però allò que és obvi esdevé impossible quan es governa plàcidament emmanillat al neofeixisme. Una gran errada de tret que no sembla tenir retorn!

Contra l'armamentisme per egoisme

Publicat originalment a dBalears (03-05-2026)

En els àmbits del moviment pacifista més o manco d'arrel, sovintegen els arguments filosòfics, morals, ètics, humanitaris, de respecte als drets humans, del mal menor geoestratègic... Compartesc gairebé tot aquest argumentari que el malisme sol etiquetar de bonisme. Fins i tot, hi són aquests arguments en els entorns del "no a la guerra" tàctic-electoral. Amb aquests hi coincidesc menys perquè una cosa són els eslògans, i una altra són els fets, com ara, combregar amb el militarisme per mantenir la guerra de l'OTAN a Ucraïna, o les estratègies governamentals per ressituar la indústria no militar a favor de més militarització europea.

Ara bé, n'hi ha un altre d'argument en contra de l'espiral armamentística molt potent, i, en l'actual conjuntura bèl·lica, extraordinàriament convenient i mobilitzador: el de l'egoisme. Així ens ho va explicar la presidenta del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, Tica Font, en les 2es. Jornades per la Pau, organitzades per la plataforma Mallorca per la Pau el proppassat 25 d'abril.

Succintament, la qüestió és la següent: La bogeria del rearmament europeu ve de lluny, d'abans de l'arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA per segona vegada. Des de 2017, la UE, en el marc de la PESCO (un instrument que permet als Estats de la UE desenvolupar conjuntament les seves capacitats de defensa, i subministrar unitats de combat per a determinades missions), ve donant-li voltes al rearmament. Tot havia començat a la cimera de l'OTAN de 2014 on Barack Obama va anunciar que els seus interessos es desplaçaven al Pacífic i que, en conseqüència, Europa s'havia de sufragar la seva "seguretat".

El cas és que, en l'actual conjuntura de "règim de guerra", la UE va accelerant la feina en la direcció del rearmament. D'aquí el "Pla ReArmar Europa 2025-2029", un monstruós acord per incrementar la despesa militar en 800.000 milions d'euros en quatre anys. D'aquest total, 150.000 milions els posa, mitjançant crèdits, la Comissió Europea, la resta (650.000 milions) els han d'aportar els estats membres.

I ara ja es comencen a veure algunes concrecions d'aquelles amenaces -de desembre del 2024- del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la ciutadania dels estats membres de l'OTAN perquè acceptessin "fer sacrificis", com ara, retallades en les seves pensions, sanitat, i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en  armamentisme a la UE.

Per una banda, revifa l'apologia al keynesianisme militar que, a més a més, de les seves il·lusions i perills, sempre és pitjor que el keynesianisme del benestar. A tall d'exemple, amb dades del Centre Delàs, per cada milió d'euros gastat en indústries militars es generen 6,9 llocs de treball, mentre que si s'inverteix en indústria eòlica se'n generen 8,4, en educació 14,3, i en sanitat 19,2.

Per un altre costat, aquesta passada setmana hem sabut que el Govern alemany ha anunciat una dràstica retallada de l'estat del benestar per reduir el dèficit i pagar el rearmament. Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar! Val a dir que Alemanya no és un veí qualsevol. 

Les retallades al benestar de les majories socials  són inherents al capitalisme armat. Per tant, oposar-se a l'armamentisme per egoisme col·lectiu de voler mantenir, consolidar i millorar l’estat del benestar hauria de ser part d’un nou sentit comú a favor de la pau.

 

La Línia Verda de Xipre

Mur de la Línia Verda en ple centre històric de Nicòsia. 

Publicat originalment a dBalears (12-04-2026)

L'illa de Xipre és una meravella arqueològicament parlant, amb una història i cultura interessantíssima. Val a dir que el nom de Xipre és llegendari car, segons la mitologia grega, de les aigües xipriotes va néixer la deessa Afrodita. Però avui en dia és, des del punt de vista geoestratègic (cal tenir en consideració que és el país de la Unió Europea més proper a l’Orient Mitjà, situat a tan sols  200 quilòmetres del Líban i a 1.300 de l'Iran), i sociològic una realitat, si més no, complexa.

La Línia Verda és una zona desmilitaritzada que divideix l'illa —i la seva capital, Nicòsia— en dues parts. És una divisió territorial, política, religiosa, social i —això té molta importància— sociològica. Aquesta situació es manté des de fa més de mig segle, i, en bona part, és conseqüència de la complexa història de Xipre, amb un passat comú de grecs i turcs, que van conviure durant 500 anys.

Anotem succintament els grans trets de la història xipriota més pròxima al present: En el segle XIX els greco-xipriotes es van rebel·lar contra l'Imperi Otomà, i es van fixar en Grècia com un model a seguir. Veritablement, la seva idea era unir-se a Grècia. Va ser un sentiment  nacional de resposta als tres segles de control otomà. Per la seva part, els turc-xipriotes van reaccionar desenvolupant el seu nacionalisme com a reacció a l'ocupació grega de la península turca d'Anatòlia. D'altra banda, el Regne Unit va arribar a Xipre a la fi del segle XIX i, després de 80 anys de colonialisme, en 1960, Grècia, el Regne Unit i Turquia —tots tres membres de l'OTAN i en plena guerra freda—, van arribar a un acord (el Tractat d'Independència de Xipre) que, realment, no era el que volien els xipriotes. Certament, la “solució” va ser un estat independent, però amb importants concessions, com ara les dues bases militars britàniques sobiranes (Akrotiri i Dhekelia) a l'illa. No són bases que Xipre pugui recuperar quan vulgui, ja que, legalment, són territori de l'antiga metròpoli colonial.

Sigui com sigui, després d'una guerra de guerrilles que havia començat cinc anys abans, en 1960 Xipre va aconseguir la seva independència, i va néixer la República de Xipre. Per a això, va ser necessària la signatura i entrada en vigor de tres tractats principals: el Tractat de Creació de la República, el Tractat de Garantia, i el Tractat d'Aliança, acordats per Xipre, Grècia, Turquia, i Gran Bretanya. Així, aquests tres estats es van convertir en les “potències garants” de la independència i la integritat territorial de Xipre, es van comprometre a respectar la seva sobirania, i a garantir la seva integritat territorial i la seva Constitució. A més, van acordar que l'illa no podia ser totalment o parcialment unida a un altre Estat, ni podia ser dividida en parts. Per aquest motiu, Grècia, Turquia i Gran Bretanya van mantenir el seu dret a intervenir militarment si es violaven alguns d'aquests acords, amb l'únic propòsit de restablir l’statu quo creat pels esmentats tractats. El cert i segur és que la Constitució de Xipre de 1960 va arribar a ser considerada “única en el món” per la seva gran complexitat i la multiplicitat de garanties per a reconèixer els drets de les comunitats grega i turc xipriota a l'illa. Però, en menys de tres anys, pels uns i els altres, la Constitució va esdevenir totalment inoperant. Això va provocar la necessitat d'una reforma constitucional que va fer créixer la tensió entre les dues comunitats (grega i turc xipriota ) fins a tal punt que el nord va començar un procés de més autonomia i va crear enclavaments militars a Nicòsia i altres parts de l'illa. Això va portar Nacions Unides a establir en 1964 l'esmentada Línia Verda.

El 20 de juliol de 1974 va començar l'Operació Àtila, el nom que Turquia li va donar a la seva invasió del nord de l'illa, i, d’ençà que el 16 d'agost d’aquell mateix any va finalitzar aquesta invasió, Xipre és una illa dividida. És cert que la invasió turca, la divisió, l'estabilització de la Línia Verda, i la presència dels efectius de l'ONU es van produir en el context de la guerra freda, de turbulències en les presidències del primer president electe de Xipre, l'arquebisbe Makarios III, del cop d'estat dels generals grecs... En qualsevol cas, és un conflicte no resolt encara ara.

Per què? Idò perquè Xipre és un lloc molt important estratègicament per a Turquia, l'únic estat del món que reconeix la anomenada República Turca del Nord de Xipre, és a dir, el Xipre ocupat (un terç de l’illa). Alguns especialistes en aquest conflicte sostenen que Xipre és com un gran portaavions fix en el Mediterrani oriental per a operacions militars des d'Orient Mitjà. Geogràficament, és un encreuament de camins en mig de la Mediterrània, amb cables submarins i de dades, i de possibles vies de subministrament energètic i elèctric. Hi ha un projecte molt ambiciós d'un gasoducte que connectaria Israel amb Grècia a través de Xipre i Creta. I també perquè hi ha una important bossa de gas natural, però està en disputa entre Xipre i Turquia per qüestió d'aigües territorials. En fi, l'illa on va néixer Afrodita, té ara la mala sort d'estar en un encreuament de camins geopolítics i geoestratègic. Els interessos del Regne Unit, del sionisme, de Turquia i de Grècia, i la inoperància de l'ONU fa que passin els anys sense la descolonització completa de Xipre i la seva reunificació sota una lògica confederal.

Passejar pel complex turístic fantasma de Varosha, o passar els checkpoints que permeten creuar la Línia Verda al carrer Ledra —el carrer principal de la capital xipriota, Nicòsia— és una experiència que et transporta a esdeveniments històrics del segle passat. És també una immersió en la maleïda  dels interessos del capital  que s'imposa a la llibertat i convivència amable i pacifica dels pobles. A sobre t'impregna d'una forta sensació que socialment la ferida de 1974 continua sense cicatritzar.