El títol d'aquestes línies l'ha
inspirat un tuit d'una benvolguda amiga. La piuada deia: "El Sonny
Crockett de "Corrupción en Miami" ha pillado a LUIS RIU, de la gran
cadena hotelera mallorquina RIU, por CORRUPCIÓN en MIAMI. Por sobornar, hacer regalitos...
presuntamente todo".
Sens dubte, la notícia de la detenció d'aquest
gran empresari mallorquí
dóna per a acudits, fins i tot, pot provocar una certa hilaritat. Jo mateix,
tot just conèixer la notícia de la detenció a la ciutat nord-americana de la
Florida del copropietari de Riu Hotels&Resorts, vaig escriure a les xarxes
socials que, davant aquest cas de presumpta corrupció, esperava amb ansietat el
comunicat del departament de Responsabilitat Social Corporativa de l'hotelera. Però,
vet aquí que el que l’empresa ha fet ha sigut un comunicat amenaçador contra els mitjans de comunicació. La
vella estratègia del Kill the Messenger!
I, tanmateix, fins a on he pogut seguir en aquests mitjans informatius i a les
xarxes socials, la sorpresa per a la notícia ha escassejat.
Efectivament, no hi ha massa motiu de
sorpresa. L'expansió iniciada al segle XX de la indústria hotelera està
històricament associada a una responsabilitat ètica, moral, i socioambiental de
baixa intensitat. És, agradi o no agradi, una realitat que, a l'àmbit
internacional, coneixem des que vam poder llegir, per exemple, el Turisme. Més enllà de l'oci i del negoci,
de Patricia Goldstone, o, a casa nostra, llegirem el clàssic, i sempre de recomanable
consulta, Procés al turisme, de
Bartomeu Bennàssar, o, per posar un altre exemple més recent, l'obra
assagística de Joan Buades –singularment No
dont disturb Barceló i Exportant
paradisos. La colonització turística del planeta, o la seva primera i
imprescindible novel·la Crui. Els
portadors de la torxa.
Dit sense embuts: Basta un cop d'ull,
de tant en tant, als informes de Transparency International, per adonar-se que
la corrupció política -a l'engròs i al detall- està molt associada als
assumptes urbanístics i territorials. Com per fer hotels es precisa envair
espais, i complir algunes normes urbanístiques, les pràctiques de corrupció a
aquest àmbit són més freqüents del que sembla i ens diuen els grans mitjans de
comunicació.
És clar que aquestes pràctiques de
corrupció (de corromputs i corruptors) es conreen més on existeixen normes amb
les quals, amb major o menor sinceritat, es pretén protegir quelcom com el bé
comú o la igualtat d'oportunitats empresarials. On no existeixen -o són molt
laxes- les "temptacions de corrupció" disminueixen i s'instal·len,
d'una banda, situacions de neocolonialisme. Precisem que lo de "neo"
és conseqüència únicament a la necessitat de mantenir una certa reputació
corporativa que, tanmateix, no impedeix que, amb bastant freqüència, es
visualitzi la seva hipocresia. Vet aquí un exemple: "Mentre a Cancún RIU incompleix lleis
ambientals, presumeix signatura de Codi Ètic Mundial." (sic).
D'altra banda, els casos individuals
de corrupció empresarial associats al binomi sector hoteler - medi ambient i urbanisme,
decreixen a les societats amb normes mediambientals i urbanístiques fetes a la
carta dels interessos hotelers. El cas de les Illes Balears, amb la legislació
turística-urbanística de Bauza & Delgado encara no canviada del tot, és un
clar exemple d'aquesta, diguem-ho així, "legislació corrompuda".
Abans d'acabar, no em puc estar de dir
que, acabi com acabi judicialment el “cas Miami Riu” (la innocència és
òbviament presumpta, mentre que els bons i cars advocats és cosa assegurada), esper
que la notícia de la detenció de Luis Riu Güell (i la presumpta implicació d’un
altre directiu de la multinacional hotelera, Alejandro Sánchez del Arco),
serveixi per a, si més no, moure el tema d’un possible centre d'avaluació d'impacte
d'empreses illenques a l’exterior, tal com suggeria fa unes setmanes en aquest espai del dBalears.
No és un caprici. Tenim dret a saber
molt més del que ens van explicar en aquell llibre titulat "Visionarios del Caribe. 25 años de experiencia
internacional de cadenas hoteleras españolas y de Baleares" i que, com la història i la
realitat -igual que la legislació turística– urbanística- es pot escriure a la
carta, va acabar embolicat en un cas de corrupció.
Publicat originalment a dBalears (19/02/2018)