dissabte, 24 de febrer del 2018

Corrupció a Miami


El títol d'aquestes línies l'ha inspirat un tuit d'una benvolguda amiga. La piuada deia: "El Sonny Crockett de "Corrupción en Miami" ha pillado a LUIS RIU, de la gran cadena hotelera mallorquina RIU, por CORRUPCIÓN en MIAMI. Por sobornar, hacer regalitos... presuntamente todo".

Sens dubte, la notícia de la detenció d'aquest gran empresari mallorquí dóna per a acudits, fins i tot, pot provocar una certa hilaritat. Jo mateix, tot just conèixer la notícia de la detenció a la ciutat nord-americana de la Florida del copropietari de Riu Hotels&Resorts, vaig escriure a les xarxes socials que, davant aquest cas de presumpta corrupció, esperava amb ansietat el comunicat del departament de Responsabilitat Social Corporativa de l'hotelera. Però, vet aquí que el que l’empresa ha fet ha sigut un comunicat amenaçador contra els mitjans de comunicació. La vella estratègia del Kill the Messenger! I, tanmateix, fins a on he pogut seguir en aquests mitjans informatius i a les xarxes socials, la sorpresa per a la notícia ha escassejat.

Efectivament, no hi ha massa motiu de sorpresa. L'expansió iniciada al segle XX de la indústria hotelera està històricament associada a una responsabilitat ètica, moral, i socioambiental de baixa intensitat. És, agradi o no agradi, una realitat que, a l'àmbit internacional, coneixem des que vam poder llegir, per exemple, el Turisme. Més enllà de l'oci i del negoci, de Patricia Goldstone, o, a casa nostra, llegirem el clàssic, i sempre de recomanable consulta, Procés al turisme, de Bartomeu Bennàssar, o, per posar un altre exemple més recent, l'obra assagística de Joan Buades –singularment No dont disturb Barceló i Exportant paradisos. La colonització turística del planeta, o la seva primera i imprescindible novel·la Crui. Els portadors de la torxa.

Dit sense embuts: Basta un cop d'ull, de tant en tant, als informes de Transparency International, per adonar-se que la corrupció política -a l'engròs i al detall- està molt associada als assumptes urbanístics i territorials. Com per fer hotels es precisa envair espais, i complir algunes normes urbanístiques, les pràctiques de corrupció a aquest àmbit són més freqüents del que sembla i ens diuen els grans mitjans de comunicació.
És clar que aquestes pràctiques de corrupció (de corromputs i corruptors) es conreen més on existeixen normes amb les quals, amb major o menor sinceritat, es pretén protegir quelcom com el bé comú o la igualtat d'oportunitats empresarials. On no existeixen -o són molt laxes- les "temptacions de corrupció" disminueixen i s'instal·len, d'una banda, situacions de neocolonialisme. Precisem que lo de "neo" és conseqüència únicament a la necessitat de mantenir una certa reputació corporativa que, tanmateix, no impedeix que, amb bastant freqüència, es visualitzi la seva hipocresia. Vet aquí un exemple: "Mentre a Cancún RIU incompleix lleis ambientals, presumeix signatura de Codi Ètic Mundial." (sic).

D'altra banda, els casos individuals de corrupció empresarial associats al binomi sector hoteler - medi ambient i urbanisme, decreixen a les societats amb normes mediambientals i urbanístiques fetes a la carta dels interessos hotelers. El cas de les Illes Balears, amb la legislació turística-urbanística de Bauza & Delgado encara no canviada del tot, és un clar exemple d'aquesta, diguem-ho així, "legislació corrompuda".

Abans d'acabar, no em puc estar de dir que, acabi com acabi judicialment el “cas Miami Riu” (la innocència és òbviament presumpta, mentre que els bons i cars advocats és cosa assegurada), esper que la notícia de la detenció de Luis Riu Güell (i la presumpta implicació d’un altre directiu de la multinacional hotelera, Alejandro Sánchez del Arco), serveixi per a, si més no, moure el tema d’un possible centre d'avaluació d'impacte d'empreses illenques a l’exterior, tal com suggeria fa unes setmanes en aquest espai del dBalears.

No és un caprici. Tenim dret a saber molt més del que ens van explicar en aquell llibre titulat "Visionarios del Caribe. 25 años de experiencia internacional de cadenas hoteleras españolas y de Baleares" i que, com la història i la realitat -igual que la legislació turística– urbanística- es pot escriure a la carta, va acabar embolicat en un cas de corrupció.

Publicat originalment a dBalears (19/02/2018)

diumenge, 18 de febrer del 2018

Abandonament escolar des de la perspectiva del dret de ciutadania

Divendres passat, 8 de febrer, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a gairebé tota la sessió del matí de la jornada "Cap a un consens necessari. Reduir l'abandonament primerenc de l'educació i la formació a les Illes Balears" que, coorganitzada per diverses entitats i associacions (com ara la Societat Cooperativa JOVENT, EAPN-Illes Balears. Xarxa per a la Inclusió Social, Colonya Caixa Pollença, i la Facultat d'Educació de la UIB), es va celebrar, en sessió matutina i vespertina, al saló d'actes del Parlament de les Illes Balears. En el temps que vaig poder seguir la jornada, es va parlar sobre "El valor de la persistència de pares, mares, joves i professionals de l'educació-formació", de "La segona oportunitat per a joves", i de les escoles per a garantir aquestes segones oportunitats. Em va interessar especialment la ponència titulada "Abandonament i retorn als estudis en un marc de 'postcrisi' i revisió del model turístic", que va presentar la professora titular del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la UIB, Francesca Salvà. El contingut –o almenys una part d'ell- d'aquesta última ponència és el que suscita aquest comentari.

El concepte d'abandonament primerenc de l'educació i la formació (APEF) és certament molt ampli, però té una utilitat excepcional, com és la comparació de la situació en, posem per cas, la UE, l'OCDE, o entre regions. És sabut que a les Illes Balears tenim els pitjors indicadors d'APEF. No els cansaré amb les moltes dades que va oferir la professora Salvà, ja que, qui més qui menys, té present que les Balears lideren l'abandonament escolar del Regne d’Espanya, amb un percentatge que supera el 25%. En qualsevol cas, sí que em sembla oportú deixar anotada una dada que ens va oferir la ponent, i que és prou il·lustrativa de la gravetat del problema: A casa nostra tenim 20.990 persones de 18 a 24 anys que, com a màxim, tenen el graduat d'ESO. Aquesta població de baix nivell educatiu és, en nombre, superior a l'oferta de Formació Professional a les Illes Balears!

La professora Francesca Salvà ens va il·lustrar sobre la multidimensionalitat de les causes d'aquest elevat abandonament primerenc de l'educació i la formació en les Illes Balears: Experiència escolar personal (sentiments de fracàs, d'inutilitat dels estudis, de que no agraden); característiques del mercat de treball (que dona poc valor a la formació); valors socials dominants (sobrevaloració del consum, de l'èxit, de la immediatesa). Per tant el seu abordatge ha de ser, també, multidimensional.

Però, amb tot, allò que més em va interessar va ser la reflexió sobre l'existència de població de baix nivell educatiu, i la seva associació amb el no exercici del dret de ciutadania. Aquest dret de ciutadana, en la societat actual, requereix, al menys, un cert grau de comprensió de les complexitats amb les quals ens ha tocat conviure en aquest segle XXI.

Tot i que les elits neoliberals illenques associen l'abandonament escolar primerenc i el fracàs escolar amb els dèficits de productivitat i competitivitat, el punt cert i segur és que la persistent existència d’una elevada taxa de població amb baix nivell educatiu i de formació està intrínsecament lligada als processos de despossessió impulsats pel capitalisme actual. És per això que urgeixen estratègies integrals per a, en matèria d'educació i formació, passar de la retòrica sobre igualtat d'oportunitats, a la certesa de la igualtat de resultats. Tant de bo estigui equivocat, però em sembla que en aquest trànsit, el pacte s'albira gairebé impossible. La disjuntiva és democràcia únicament formal, o democràcia amb impuls igualitari de debò.

Publicat originalment a dBalears (12/02/2018)

diumenge, 11 de febrer del 2018

Per justícia, NO + PRECARIETAT

"Justícia per a les persones i el planeta" és el títol d'un informe presentat fa unes setmanes per Greenpeace. El document, subtitulat "per la fi de la impunitat de les grans corporacions", va ser difós a tocar de la inauguració del World Economic Forum de 2018, és a dir, de la reunió anual que les elits mundials favorables a –i beneficiaries de- la globalització neoliberal celebren a la ciutat suïssa de Davos. És, sens dubte, un text prou interesant que, més enllà de la perspectiva global de Greenpeace, em suggereix dues reflexions de caràcter local.

I.- Greenpeace planteja la següent qüestió: Perquè fa falta parlar de justícia i corporacions? La pregunta és prou escaient ja que, en el context d'un capitalisme extractivista global mai vist, les corporacions transnacionals són portadores d'injustícia social i ecològica. Val la pena recordar, per una banda, que els primers afectats per l'escalfament global són els sectors populars, i, dintre d'aquests, els més vulnerables; i, per una altra banda, que les lluites socials van cada vegada més lligades a lluites mediambientals. Dos exemples d'això és el que està succeint a, posem pel cas, Hondures o a la Xina. És a dir, el moviment ecologista és cada vegada menys exclusivament conservacionista, i ha transitat cap a un inevitable anticapitalisme.

A casa nostra, s'ha passat de la lluita per la defensa d’espai a espai, passant per la defensa del conjunt de Mallorca ("Qui estima Mallorca no la destrueix), a qüestionar el model econòmic basat en tot turisme sense límits. El moviment ecologista mallorquí –des de les organitzacions que, com el GOB, són part de la nostra identitat, fins a noves expressions, com Terraferida- torna a ser avantguarda en el desmuntatge d'una falsa prosperitat compartida que, per a més conya, es vol fer passar per "sostenible". Cal recordar a alguns desmemoriats que ara gestionen les més importants institucions autonòmiques, insulars, i locals que: "... Des dels anys setanta del segle passat, una de les principals estratègies de contenció de la crítica radical al capitalisme ha estat el concepte de sostenibilitat i, més concretament, de desenvolupament sostenible" (Marina Garcés a "Nova il·lustració radical").

II.- La lluita per un instrument internacional vinculant sobre empreses i drets humans, a la qual el document de Greenpeace en fa referència, és un assumpte de cabdal importància. Per això, lament no conèixer cap iniciativa de les nostres institucions a favor d'aquesta proposta. En aquest sentit, seria desitjable una mica més d'interès per elevar la mirada institucional i social més enllà del nostre melic, i, per exemple, seguir els passos del Parlament de Catalunya que, en el seu moment, va aprovar la creació un centre d'avaluació de l'impacte de les empreses catalanes en l'exterior. Per ventura, tenim por de saber el grau de compliment dels drets humans, i de les lleis mediambientals de les transnacionals hoteleres amb seu a Mallorca? Quants casos similars al de "RIU Riviera Cancun" existeixen?

Greenpeace fa referència, en el esmentat informe, als acords de "lliure comerç", com ara TTIP, ZETA, EPA, TISA, UE-Mercosur, etc., tot afirmant, molt encertadament, que aquests acords comercials i d'inversió de nova generació "brinden a les empreses [fonamentalment a les grans transnacionals] una protecció de la qual mai han gaudit ni persones individuals ni col·lectius de la societat".

De tot plegat cal extreure una conclusió: Sobirania, drets humans, i justícia social i ecològica són un trípode indissoluble per garantir justícia de debò en el marc d'una la democràcia amb impuls igualitari.

I, per acabar, una qüestió d’agenda: Parlant de justícia, cal recordar que aquesta setmana -el propvinent 10 de febrer- és el sisè aniversari de la reforma laboral de 2012, és a dir, d'una monumental injustícia del govern del PP, feta per enfortir al capital i precaritzar al màxim el factor treball. Per això, és una excel·lent notícia que el dijous dia 8 de febrer a les 19 hores al Casal de Barri Can Alonso (Carrer de Castellarnau, 4, de Palma), s’hagi convocat una Assemblea Constituent de la Plataforma NO + PRECARIETAT.

Publicat originalment a dBalears (05/02/2018)

diumenge, 4 de febrer del 2018

És subocupació i no ocupació, estúpid!

Ho dic sense embuts: Estic fart de tantes mitges veritats -que són les mentides més grans- dels governants. Com d'aquestes mentides n'hi ha a balquena, és impossible pair-les totes d'una vegada. Millor fer-ho d'una en una, no sigui cosa que algú s'indigesti, i agafi un mal de panxa inaguantable. Avui, per raons d'actualitat, em referiré a les mitges veritats sobre un dels aspectes de la situació del mercat laboral illenc.

La setmana passada es va publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2017, i la nota oficial del Govern de les Illes Balears era un clar exemple d'aquestes mitges veritats tant contradictòries amb  qualsevol  transparència. El títol era el següent: "L'EPA confirma que 2017 tanca amb un nivell d'ocupació superior al d'abans de la crisi".

Allò que no es deia a la nota governamental és que, segons la metodologia de l'EPA, es considera que una persona està ocupada quan, en la setmana que se li fa l'enquesta , ha treballat almenys una hora. Tenint en compte que, en els últims anys, la contractació temporal de curta i molt curta durada ha pujat una barbaritat (d'això tampoc diu res la nota del Govern), el punt segur és que ara el que tenim és un nivell de subocupació superior al d'abans de la crisi.

Vegem algunes dades d'aquest gran estirabot del nombre de contractes registrats, en general, i, especialment, dels de curta i molt curta durada, en l'últim decenni: En 2010 el nombre total de contractes registrats al SOIB va ser de 306.920, mentre que el total del proppassat 2017 es va enfilar a 536.519. És a dir, per aconseguir minses millores d'ocupació estimada, cada cop fan falta més contractes. Per què? Doncs perquè cada vegada hi ha més contactes de curta durada: Els de fins a un mes s'han quasi doblat en el darrer septenni (han passat de 71.299 a 131.722, és a dir, han augmentat un 85%). Però el que és més greu és que els contractes de menys de 5 dies han augmentat un impressionant 159%, en passar de 32.389 a 83.894 en el període 2010-2017.

Una nota final: En l'argot de les estadístiques laborals, s'entén que una persona està "subocupada" quan el nombre d'hores treballades (i retribuïdes) a l'any és tan baix que no li permet tenir garanties de no caure en risc de pobresa i/o exclusió social. Per això, en alguns indrets a aquestes persones no  són considerades estadísticament persones ocupades, i, alhora, es valora que el mercat laboral va malament quan creix el nombre d'aquestes persones subocupades. Són països amb una bona praxi de transparència estadística, i que tenen en consideració que les xifres de subocupació reflecteixen que hi ha persones amb carències materials, i amb neguits provocats per llurs vides precàries. Una precarietat vital que explica, entre altres coses, que els responsables del Banc d’Aliments de Mallorca hagin declarat (Diario de Mallorca 28/01/2018) que “ara repartim més menjar a treballadors pobres”.

Acudint a la tan parafrasejada frase de James Carville, assessor del demòcrata Bill Clinton en la reeixida campanya presidencial dels EUA de 1992, "És l'economia, estúpid!", ara és molt escaient dir que és subocupació i no ocupació, estúpid!

Publicat originalment a dBalears (2901/2018)

divendres, 2 de febrer del 2018

El "no nos metamos en eso" de Rajoy i la Vaga Feminista

Tinc la plena convicció que el president del Govern del Regne d'Espanya, Mariano Rajoy, va ser molt sincer quan, referint-se al principi de "a igual treball, igual salari", digué allò de "no nos metamos en eso".  A més de sinceritat, aquestes paraules de Rajoy traspuaven coherència amb les polítiques aplicades en el temps que fa que governa, unes polítiques que tenen la següent lògica: els poders públics estatals no han de ficar-se en la reducció de la bretxa salarial entre homes i dones.

Encara tinc més ferma la convicció que les disculpes són únicament formals. Si es vol retractar de debò, no li queda més remei que modificar les decisions que tenen a veure amb la bretxa de gènere en la renda. Tinguin per segur que, en la situació de desigualtat actual, tenen molt a veure amb aquesta bretxa les polítiques aplicades pels governs de Rajoy, com, per exemple, la Reforma Laboral de 2012, els Pressupostos Generals de l'Estat, la política fiscal, la inexistència de Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció, els nuls incentius perquè els homes es responsabilitzin dels treballs de cures no remunerats, etc.

Aquesta política activa pro desigualtat es tradueix en el fet que, posem per cas, a les Illes Balears, segons les últimes dades de l'Agència Tributària disponibles (2016), la bretxa salarial és del 21,4% (salari mitjà dels homes de 19.382 €/any, salari mitjà de les dones 15.967 €/any); o en el fet que, mentre que hi ha un impressionant percentatge d'homes –28%– que tenen un salari inferior al Salari Mínim, el percentatge de dones en aquesta situació és un intolerable 33%. Tot plegat té molt a veure amb el fet que el treball remunerat a temps parcial és molt majoritàriament femení i no desitjat. La taxa mitjana d'aquesta parcialitat el 2017 va ser, segons l'EPA, d’un 20% per a les dones i no va arribar a un 8% per als homes.

Però, en matèria laboral, hi ha almenys dos factors més que incideixen en la desigualtat salarial entre dones i homes: l'anomenat 'sostre de cristall', és a dir, la limitació velada per a l'ascens laboral de les dones a l'interior de les empreses, i el 'sòl enganxós' que, com és sabut, es refereix a com les tasques de cura i vida familiar, a les quals se segueix relegant les dones, dificulten llurs carreres professionals i/o laborals.

Precisament, aquesta setmana el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social ha publicat les dades relatives a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat, i per excedències per a la cura de fills i filles i familiars que es van tramitar durant tot l'any 2017. Quines són les dades més rellevants a les Illes Balears? Doncs les següents: s'han tramitat un total de 6.961 prestacions per a permisos de maternitat. D'aquest total de permisos per maternitat (descomptats els que són per adopció i acolliment), només un 0,8% són compartits, és a dir, la participació del pare és gairebé simbòlica. Pel que fa als permisos de paternitat, se n'han tramitats 6.418. Si comparem el total de permisos per maternitat, abans esmentat, amb el total de permisos de paternitat, ens adonem que gairebé un de cada deu pares no fa ús d'aquest dret, i, potser caldrà dir, obligació amb els seus fills acabats de néixer. Per acabar d'arrodonir la informació, s'ha de fer esment de les excedències per cures de familiars: del total de 1.359 prestacions tramitades a les Illes Balears el 2017 per aquestes excedències, el 88% són per a dones!

A més d'aquests assumptes, més o menys coneguts, cal posar molta atenció en un altre, del qual l'economia feminista fa temps que en parla, i que és clau: la política fiscal. En aquest sentit, cal felicitar-se per la recent publicació de l'informe 'La fiscalidad en España desde una perspectiva de género', que analitza l'impacte diferencial del sistema fiscal espanyol sobre les dones i els homes. És a dir, si no en tinguéssim prou amb la bretxa salarial de gènere, i la bretxa de pobresa –de la qual, per no allargar més aquesta reflexió, en parlarem en una altra ocasió– hi hem d'afegir la bretxa fiscal de gènere!

Ras i curt: la bretxa salarial no desapareixerà sense la derogació de la Reforma Laboral de Rajoy; el 'sostre de vidre' no es trencarà de debò sense una llei de quotes; el 'sòl enganxós' no ho deixarà de ser sense una Llei de Permisos Iguals i Intransferibles; i no es posarà fi a la bretxa fiscal si no es canvia la política fiscal de Rajoy.

Agradi o no agradi a Mariano Rajoy, sigui sincera o no ho sigui la seva rectificació, el president espanyol s’haurà de preocupar i ocupar d’aquests assumptes, perquè, entre d’altres accions, el pròxim 8 de març s'ha convocat una Vaga Feminista (@vagafeminista8M) que va prenent cos i embranzida.

Publicat a l’Ara Balears (01/02/2018)