dijous, 27 de maig del 2010

Fixos Discontinus: Víctimes del “decretàs del retall”?

Cada dia que passa estic més indignat. No nomes és que les mesures incloses en el Reial decret llei 8/2010, de 20 de maig, (i les seves rectificacions) pel qual s’adopten mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic, siguin injustes, ineficients i equivocades, sinó que amb la seva presentació i defensa s’han carregat el discurs moderadament progressista de sortida de la crisi. A les patètiques escenes del debat parlamentari (les quals, en la meva opinió, palesaren la demagògia de la dreta, la pèrdua de nord del PSOE i la incipient alternativa per l’esquerra) que va convalidar l’esmentat Reial decret llei, s’hi ha d’afegir la literalitat del BOE. En aquest sentit recomano una acurada lectura de l’«exposició de motius», en què trobareu escrites coses tan irritants com aquesta: “De acuerdo con esta necesidad, el presente Real Decreto-ley recoge una serie de medidas de ajuste que tratan de distribuir de la forma más equitativa posible el esfuerzo que toda la sociedad debe realizar para contribuir a la sostenibilidad de las finanzas públicas”.

Quina barra! Com poden parlar de distribució equitativa dels esforços i alhora només aplicar mesures de retalls als més dèbils: persones al servei de les administracions, pensionistes, la gent necessitada d’atenció a la dependència, els futurs pares i mares... A més a més, el retall d’inversió pública provocarà (tant de bo m’equivoqui) una llarga temporada d’estancament econòmic i de manca d’ocupació.

Crec que en el seu discurs d’oposició al paquet de retalls, els sindicats de les Balears haurien d’incloure-hi un col·lectiu de víctimes en principi no identificades. Em refereixo a la necessària millora de les prestacions socials dels Fixos Discontinus, cosa sobre la que, fins on jo sé, hi començava a haver un ampli consens polític, social i econòmic. Es tracta de la necessitat de millores en els àmbits de la protecció social d’atur i de jubilació d’aquesta modalitat contractual de tanta importància quantitativa i qualitativa per a una realitat econòmica i laboral tan estacional com la de les Illes Balears. Sincerament, si no es fan els canvis que permetin que els Fixos Discontinus cobrin de l’atur amb períodes de cotització inferiors als 180 dies, el cost de la crisi serà cada vegada més feixuc per una bona part de la ciutadania d’aquestes illes.

Tant de bo també vagi errat en aquest tema, però la meva preocupació té la següent base: 1.- A finals de l’any passat, arran d’una iniciativa presentada al Senat pel Senador Pere Sampol a proposta de CCOO, el parlamentari del PSIB-PSOE Pablo Martin es va comprometre a presentar a partir de febrer de l’any 2010, una proposta per solucionar la problemàtica d’aquest col·lectiu. Aquest compromís ha acabat amb una ineficaç proposició no de llei que demana que el Govern faci un estudi sobre aquesta problemàtica. 2.- Paral·lelament, en el document sobre la reforma laboral el Govern ho diu amb una claredat absoluta: “En lo que se refiere al contrato eventual, parecería más coherente que las actividades estacionales de carácter intermitente o cíclico no justificaran la realización de esta modalidad contractual temporal, reorientando ese tipo de actividades, tal y como sugiere la legislación actual, hacia el contrato fijo-discontinuo, sin afectar a la actual protección por desempleo de este último.”

És per això que la intuïció em diu que la “lògica” del RDL de la retallada dificulta la superació d’aquestes incomprensions i que manca la voluntat del Govern de l’Estat per solucionar aquest injust tracte dels Fixos Discontinus. Estic segur que si aquesta modalitat contractual fos tan important i estratègica en el conjunt d’Espanya como ho és a les Balears, faria anys que ja estaria solucionat.
Foto: Té remei la insuficient protecció social dels FFDD?

dissabte, 22 de maig del 2010

Algunes preguntes retòriques sobre el pla d’ajust del Zapatero

Fins ara el Govern del PSOE –amb més o menys convicció- deia que el dèficit públic era la conseqüència de la resposta que els estats donaven a la crisi. En cap cas era el causant ni molt manco el responsable de la fallida econòmica. Què ha passat perquè ara sigui imprescindible dir i fer el contrari? Qui són aquests anomenats mercats? Tenen alguna legitimació democràtica?

És impresentable el desprestigi i menyspreu del Govern de ZP envers les persones empleades al servei de les administracions públiques. Se n’adonen que si no canvien el discurs pot provocar un enfrontament entre empleats i empleades públiques amb les persones aturades i, fins i tot, amb els treballadors i treballadores de l’empresa privada?

Si no es compleixen els acords signats i alhora no es dóna resposta a les mobilitzacions que ja estan en marxa a l’àmbit de la Funció Pública, no estarem en una campanya de desprestigi d’allò públic? No és això més propi de la dreta econòmica i política?

Se n’ha parlat poc, però les tisores han arribat al Pacte d’Estat contra la Pobresa signat per tots el grups politics amb presència al Parlament de l’Estat, amb el compromís d’arribar al 0,7% de la Renda Nacional Bruta a l’any 2012. Amb el pla d’ajust, es mantè el pacte?

Si el que es vol és no apagar les petites espurnes de recuperació econòmica i impulsar els dèbils símptomes de millora en el mercat laboral, està més que demostrat que per disminuir el dèficit públic hi ha més marge de maniobra al costat del ingressos. Idò, per què no hi ha un pla per perseguir -de debò- el frau fiscal i una política fiscal que garanteixi els principis de progressivitat i suficiència?

Jo crec que el principal mèrit d’un polític o d’una política no és únicament governar, l’autèntic mèrit és governar bé. Des d’una perspectiva porgresiste, es pot governar bé sense equitat?

Inclou el pla d’ajust una reforma laboral que faci malbé els drets laborals i socials? i per tant, hi haurà motius per a la convocatòria, organització, realització i posterior gestió d’una vaga general?

De tota la vida la gestió posterior a una valga general és una qüestió cabdal, i en temps de vaques magres aquesta gestió és extraordinàriament complicada. Basta recordar que amb la darrera es va aconseguir la retirada de gran part (no del tot) del tristament famós decretàs de l’Aznar. La legislació anti drets laborals del PP ja s’havia publicat al BOE, malgrat tot i juntament amb el Ministre de Treball, se’n va anar en orris, però eren temps de vaques molt grasses! Per tant la pregunta clau és la següent: tenint en compte que a Espanya no hi ha tradició de vaga general únicament de protesta, com per exemple la que tenen a Itàlia, hi ha pressa per fer ús d’aquest instrument de mobilització?

dilluns, 17 de maig del 2010

El procés constituent de l’esquerra alternativa i verda de Balears (i III)

Des d’ara, res no serà igual

Amb aquesta tercera entrada acabo les meves particulars i intransferibles reflexions sobre aquest procés constituent de l’esquerra alternativa i verda de Balears. Dic -amb tota intenció- que el que acabo d’escriure és sobre aquest procés, i no de la construcció d’una força d’esquerra, alternativa, verda i de Balears. Segur que d’això en parlaré en altres ocasions. Àdhuc penso que des d’ara res serà igual i a la fi és podrà construir xarxa organitzada de la gent d’esquerra per lluitar organitzativament per un altre món i, conseqüentment, per unes altres Illes Balears i Pitiüses. Fent-ho amb modèstia, amb la nostra diversitat i tolerància, sense cap dogmatisme ni tema de debat tabú.

Per què penso que res no serà igual en aquest procés dialèctic de construcció d’una forca política nova? Idò perquè ara sabem qui té marge d’acord amb tots els altres i per a qui el valor de la síntesi de la diversitat és real.

Per entendre millor el que vull dir, llegiu els paràgrafs següents:

1.- “El ‘full de ruta’ marca l’itinerari del procés constituent, i es basa en la participació, la reflexió i l’acció. El ‘full de ruta’ es va iniciar a la VII Assemblea d’EUIB, el passat mes de febrer, que va considerar el procés com una necessitat objectiva (o una estratègia necessària) de l’esquerra alternativa.”
“Volem rompre amb allò que fan els partits clàssics, i en lloc de parir una ponència per part de la direcció (d’EU, o de qui sigui), que és el que solen fer els partits, perquè llavors ho discuteixi la base, en el procés constituent són els diferents Grups de Treball (grups de base oberts de caràcter sectorial, temàtic), els que han d’elaborar...” (Del Full de Ruta aprovat el 26 de setembre de 2009 a la Trobada d’inici del Procés)

2.- “Una esquerra radicalment democràtica, republicana i sobirana, que creu en el federalisme com a mode d’articulació d’Estats i de projectes polítics. Que sigui un vertader laboratori de participació i de revalorització de la política amb majúscules, que experimenti sense por a què les decisions més simples i les més complexes les prengui cada vegada més gent i cada vegada de manera més directa i inclusiva., una esquerra que practiqui el “manar obeïnt”.
“Una esquerra amb capacitat de síntesi i d’elaboració programàtica, constructiva i no dogmàtica, que aposti per aliances unitàries amb totes les forces polítiques transformadores, que faci de la feina per la unitat en la diversitat una de les seves senyes d’identitat. Una esquerra amb un projecte comú interinsular, però amb estratègies i aliances adaptades a la realitat de cada illa.” (Del Manifest per una Esquerra del segle XXI a les Illes Balears i Pitiüses)
3.- "El projecte federal no es pot tocar, perquè està en les bases del projecte d'esquerra alternativa i verda", han assenyalat els quatre representants”. “Pels federalistes es pot replantejar tot, però no la relació amb Izquierda Unida” (De la premsa de divendres 14 de maig de 2010).

Cony! això darrer es diu el primer dia, ens estalviem ser contradictori amb el que s’escriu als manifests i fulls de ruta. Per a això no calen hores i hores de debat, ni temps per la feina d’elaboració programàtica. És veritat que aquestes coses ens han afectat, a les persones que hem participat en el debat i en l’aportació. A qui ha cercat la majoria emprant hores i hores en apuntar gent que no havia debatut ni participat en l’elaboració programàtica, poc li deu importar.

Amb tot, el que més m’ha escandalitzat és que hi hagi gent que ha volgut liderar un debat col·lectiu amb la intenció que algunes persones canviàssim d’opinió sobre una qüestió fonamental. Segons sembla, hi ha qui ja tenia decidit que es fes el que es fes, el procés havia d’acabar amb un aggiornamento de la franquícia balear d’Izquierda Unida. Amoz Oz, en el seu magnífic llibret titulat Contra el fanatisme, diu: “Crec que l’essència del fanatisme rau en el desig d’obligar els altres a canviar.” Per això molta gent no hem anat a l’Assemblea de Mallorca que s’ha celebrat el dissabte 15 de maig. Debat, tot el que es vulgui, fanatisme ni un. Ni sobre les relacions amb Izquierda Unida ni cap altre.
Acabo: Enhorabona David Abril i Fina Santiago per la vostra coherència…

dijous, 13 de maig del 2010

Tisorada únicament social

Zapatero, ens has fallat


El pla de retalls socials anunciat ahir pel president del Govern espanyol és, diguem-ho amb claredat, un gir de grans proporcions cap a la dreta: Reduir les retribucions de les persones al servei de les administracions públiques i la seva congelació salarial per a l’any que ve, suspendre la revalorització automàtica de les pensions, eliminar el règim transitori per a la jubilació parcial, suprimir la retroactivitat dels ajuts a la dependència, tot plegat significa a més d’una injustícia innecessària, un incompliment d’allò pactat i compromès. És a dir, a més d’acabar-se el Zapatero defensor de la política social, s’acaba el Zapatero del bon tarannà, del diàleg social i de l’home fidel a la paraula donada.

La tisorada inclou altres retalls: l’eliminació del xec nadó, el retall a l’ajut al desenvolupament, la reducció de més de 6.000 milions en inversió pública, i la imposició d’un estalvi addicional de 1.200 milions d’euros a les Comunitats Autònomes i als ajuntaments. És a dir, s’acaba amb el Zapatero del keynesianisme progressista i de la política internacional basada en la cooperació.

Els únics que se salven són els rics, els poderosos, els causants intel·lectuals i fàctics de la crisi. Ahir ho va dir molt bé i clar el portaveu d’ICV al Congrés del Diputats, Joan Herrera.

Per fer front a l’envestida, cal una resposta contundent. No hi ha cap dubte. Però han de quedar obertes les portes a possibles acords sobre ocupació i el futur de les pensions. Resposta contundent però intel·ligent. El Diàleg Social és una conquesta sindical que no es pot malmenar.

dimarts, 11 de maig del 2010

El procés constituent de l’esquerra alternativa i verda de Balears. (II)

BLOC PER GUANYAR, BLOC PER RESISTIR

Això pinta malament. El que havia de ser un procés de participació des de la base, de construcció col·lectiva d’un discurs polític nou, d’un relat alternatiu del com i el què s’ha de fer a l’àmbit polític (institucional i social ) de les Balears, pot acabar en una frustració i un espectacle de mala qualitat, cutre per entendre’ns.

Tal vegada a la recta final de l’assemblea de Mallorca, que tindrà lloc aquest dissabte dia 15 a un espai tan alternatiu com l’hotel Palas Atenea (sic), es vulgui plantejar que la unitat de la força política promotora del procés (EUIB), el consens en les qüestions centrals del debat (vegeu entrada anterior) i la martingala que permeti seguir exercint a alguns i a algunes el vici de la comandera, sigui essencial per poder fer Coalició Electoral i reeditar el Bloc per Mallorca, i així aconseguir que el PP no tengui majoria absoluta a les eleccions del 2011. Això és un xantatge barroer.

El Bloc per Mallorca, la consolidació del tercer espai polític electoral i la sobirania absoluta de la nova força són una mateixa cosa. No es pot voler de debò una cosa i no l’altra. I no es pot dir una cosa i la contrària. És cert que qualsevol solució que no sigui de suma pot dificultar l’objectiu de barrar el pas a les majories absolutes de la dreta política i econòmica a les institucions. Tothom amb dos dits de seny sap que això és així. Però només ho dificulta.

La garantia de l’èxit progressista és a l’embranzida d’un Bloc per Mallorca amb alegria, amb programa d’esquerra verda i nacional, amb orgull de l’obra de Govern ben feta, amb la força moral de no tenir màcula de corrupció, i amb bones candidatures. Un Bloc per Mallorca de “mala gana”, perquè “no queda altre remei” dificulta, encara més, mantenir els governs progressistes a les institucions.

Hi ha una cosa que convé no oblidar: L’aposta pel Bloc per Mallorca no només és per a guanyar. Si guanya la dreta haurem de resistir des de les institucions i des de la societat. En aquest sentit paga la pena no ho oblidar que Mallorca gaudeix d’organitzacions culturals, sindicals, ecologistes, veïnals, etc. amb plantejaments programàtics progressistes i amb característiques nacionals. És en aquest sentit que el Bloc per Mallorca i Eivissa pel Canvi són molt més que una “experiència positiva”. Son apostes estratègiques.

Cal desitjar que almanco les dones i els homes d’Esquerra XXI, del PSM-EN i d’Els Verds tinguin la coherència i l’altura de mires que requereix la situació de les Illes Balears. Ens hi jugam el canvi de model de creixement, el manteniment dels trets essencials de la nostra entitat nacional, el progrés en cohesió social...

El Bloc amb alegria i amb orgull és el futur. Fa temps que ha passat a la història allò de “fer partit per fer país” o “fer partit per emancipar la classe obrera”. Ara es tracta de construir un relat i un programa progressistes per reformar els obstacles que no ens permeten ser més iguals, més lliures i, si escau, resistir des de les institucions i des de la societat. Ho hem de fer en un context internacionalment convuls, sense paradigmes clars, sense saber com sortirem d’aquesta crisi que, a més de financera, econòmica, laboral i ecològica, és sistèmica del model i de l’organització social actual.

dilluns, 10 de maig del 2010

Illes estacionals


Balears: estacionalitat laboral màxima
Sense cap mania ni falsa modèstia us recomano que si teniu el més mínim interès a conèixer la realitat del mercat de treball de les Illes Balears, doneu una ullada atenta al darrer número de “Quaderns Estadístics” que ha editat digitalment CCOO Illes i que explica molt bé el fenomen estacional com a tret característic del nostre sistema productiu i de les relacions laborals que es desenvolupen aquí.

Només anotaré una dada: el nostre coeficient estacional és del 8,6%, la segona comunitat autònoma més estacional és el País Valencià amb un coeficient de l’1,7%, i al conjunt de l’Estat el percentatge és només del 0,8%. Aquests percentatges són calculats segons el coeficient de variació de Pearson, és a dir, a més percentatge més estacionalitat i, a la inversa, a menys percentatge manco estacionalitat.
De la seva lectura es poden extreure moltes conclusions i raonaments, com ara per exemple la preocupació més que raonable que haurien de tenir les institucions i els agents econòmics i socials envers les persones amb contracte de Fixos Discontinus, sobretot quant a la millora de la seva protecció social. Però s’entreveuen dues conclusions que em semblen cabdals: la primera és que hi ha raons per avançar cap a un marc balear de relacions laborals que alhora que reforci el nostre autogovern, ens permeti fer en aquest marc d’estacionalitat extrema polítiques de cohesió social adequades a la nostra realitat.
La segona em resulta més complicada de resumir, però ho intentaré: la nostra súper especialització en els serveis turístics estacionals és conseqüència de la particular integració a la globalització neoliberal que ha provocat contradiccions estructurals peculiars en la configuració social de la nostra societat. Que a les Illes Balears es conjumini una alta taxa d’activitat amb una elevada estacionalitat; una generació de beneficis empresarials importantíssims amb un Estat del Benestar esquifit, i unes institucions d’autogovern amb poca capacitat legal per fer polítiques que incideixin en la correcció d’aquests problemes estructurals, és un assumpte que hauria d’anar més enllà de les anàlisis del mercat de treball. En qualsevol cas, canviar aquesta situació no serà ni fàcil ni senzill. Només de pensar-ho, ja em marejo.



dimecres, 5 de maig del 2010

El procés constituent de l’esquerra alternativa i verda de Balears (I)


El darrer intent?
A l’entrada d’aquest bloc en què feia el meu particular balanç de l’any 2009 vaig escriure que “ha nascut una petita –i tal vegada darrera- esperança de creació d’un instrument polític que des de la seva absoluta independència pugui pensar globalment i actuar a nivell del nostre petit país. L’esperança és fer un gran bloc per posar-se, de debò, al costat dels pobres i dels marginats, per defensar un major autogovern, per construir un espai fort d’allò que és públic, per impulsar realment un canvi de patró de creixement sostenible, per fer de la consecució de la igualtat un irrenunciable nord ..” Passat el temps hi afegiria poques coses, excepte la meva preocupació pel possible esvaïment d’aquesta esperança.

Quan em vaig apuntar al Procés Constituent de l’esquerra alternativa i verda ho vaig fer convençut que tothom que hi participava ho feia carregat d’il·lusió, de ganes de fer propostes i, sobretot, amb unes dosis il·limitades de tolerància intel·ligent. La meva modesta participació en el grup de treball sobre “Model de Desenvolupament” em va animar. Allà hi havia la il·lusió necessària per fer reunions sobre aquests temes tan poc entretinguts, desprès de llargues -i a vegades complicades- jornades laborals; propostes no en varen faltar; vàrem haver de discutir a balquena! Des de la primera hora de discussió, va ser tan òbvia la pluralitat que ni vàrem anomenar aquesta malmenada paraula. Senzillament aplicàrem la tolerància intel·ligent i necessària per a construir mínims comuns denominadors possibles.

A tall d’exemple, va ser engrescador fer el procés de debat amb persones que defensen el decreixement i altres que defensam el creixement amb límits ecològics i continguts ètics. Igualment em va semblar fantàstic poder conviure amb gent que són fans de l’anomenat “socialisme del segle XXI” del president veneçolà i els que pensam en termes d’ecosocialisme i, per tant, el “socialisme a base de petroli” no ens entusiasma. És a dir, la cosa anava ben emproada mentre el debat fos sobre les idees i les propostes. Les complicacions arriben a l’hora de determinar com i amb qui ho hem de fer. Una altra vagada decepció?

Les coses són clares i llampants en tres assumptes: 1.- Jo, que no som nacionalista ‑tampoc nacionalista espanyol, és clar‑, he estat convocat a un procés constituent d’una força política sobirana de les Balears. Per tant, qui em vulgui federar a Izquierda Unida, o amb qui sigui fora de les Balears, se situa al meu entendre en una posició innecessàriament excloent amb no sé quanta gent que participam en el procés constituent. 2.- Si el debat de les idees i les propostes no va unit a la irrenunciable tasca de barrar democràticament el pas de la dreta a les institucions o, en el pitjor dels casos, a tenir una forta presència institucional per fer oposició progressista, per què es fa? Ganes d’embullar la troca? És per això que ha de quedar claríssim que l’esquerra alternativa i verda té una única i estable opció electoral (municipal, insular, autonòmica, estatal i europea) i programàtica. Aquesta estratègia s’articula a les Pitiüses al voltant d’Eivissa pel Canvi, a Formentera amb Gent per Formentera, a Mallorca amb el Bloc per Mallorca, i a Menorca s’ha d’acabar de construir a partir de la coalició PSM-Verds. 3.- La pluralitat de l’esquerra és ricament immensa i de calat. No nomes és un assumpte d’intensitat del color roig, de la tonalitat verda o de la gradació de la importància de la qüestió nacional... Per això només hi ha dues opcions: la de la reafirmació patriòtica de la sigla o família ideològica, o la del mestissatge progressista de la gent que no creiem que des de la casa comuna de la socialdemocràcia espanyola i europea es puguin canviar les coses per construir unes altres Illes Balears o un altre món. La primera és, en la meva opinió, un camí cap al no-res, i la segona crec sincerament que pot consolidar un “tercer espai” polític progressista a les Illes Balears, de llarg recorregut polític i social.

Paga la pena seguir intentant fer-ho fins al final d’aquest procés. Ho pens sincerament. Per fer front a la crisi del capitalisme i del model de creixement mundial, a la insostenibilitat ecològica planetària, a la liquidació dels Estats nacions... és hora d’assumir riscos. No es tracta de ser valents, és un assumpte més bé d’intel·ligència....

Per acabar aquestes primeres reflexions desitj que tothom estigui a l’alçada de les circumstàncies i que hi hagi la màxima transparència, es practiqui, de debò, la radicalitat democràtica i el consens no sigui un subterfugi per evitar la transformació d’allò que ja existeix en una eina nova i més útil per la gent de l’esquerra. En definitiva, que ens comportem com a republicans i us comporteu com a republicanes pensant amb total llibertat. Recordeu que era un dels Borbons (crec que Fernando VII) qui parlava del “funesto hábito de pensar”...