dissabte, 29 de setembre del 2012

Kalaallit Nunaat (Groenlàndia)


En groenlandès Groenlàndia es diu Kalaallit Nunaat, en danès es diu Grønland. En català es pot dir Groenlàndia o Grenlàndia. Els seus habitats són majoritàriament inuits, però les posicions dominants són ocupades per danesos. És un espectacle inimaginable de naturalesa sempre canviant, a cada imatge més sorprenent. Els instants de sol, aire pur i llum netíssima són gaudits amb plenitud, com un regal, tal vegada no merescut. Alhora, tot és feridor: La evidencia del escalfament del planeta, unes persones –els inuits– que han transitat de l’edat mitjana al segle XXI tan sol en cent anys, una metròpoli –Dinamarca– pendent de la febre de l’or i del petroli... Són les contradiccions d’una terra molt a prop del pol nord.
En qualsevol cas, la estada d’aquest estiu a l’est de Grenlàndia és una d’aquestes experiències que, inevitablement, t’ajuda a entendre el sentit més profund d’allò que Claudio Magris ens diu al seu llibre El infinito viajar. Només aterrar al petit aeroport de Kulusuk te n’adones que, efectivament, “Hay otra inmoralidad del viaje, la actitud de cerrarse ante la diversidad del mundo”.
Grenlàndia és –almenys la part que vam poder conèixer– d’aquests indrets del planeta que s’han de visitar amb una actitud totalment oberta. Els nuclis habitats, Kulusuk i Tasilaq, combinen la bellesa de la naturalesa i de la arquitectura típica (petites cases de fusta de colors) amb la visible precarietat de les condicions de vida d’aquestes poblacions de entre 500 i 2000 habitants. L’escola, l’església, el femer, els containers de subministraments, els gossos (alimentats amb la carn de foca que cacen i que són emprats en hivern per estirar els trineus) destaquen en el entramat urbà; però, per sobre totes les coses, el que més em cridà la atenció foren els cementiris... Hi ha més sepultures que habitants. L’alcoholisme, la violència de gènere, un gran índex de suïcidis n’és la explicació (què fa la “civilitzada” Copenhaguen?). Així i tot, la gent em semblava feliç i amable i la quantitat de infants jugant alegrava els carrers. És clar que era agost. El llarg hivern ha de ser terrible...
Tasilaq i Kulusuk tenen magnifiques imatges d’icebergs, però res en comparació a les vistes des de l’helicòpter que ens traslladà d’un poble a l’altre. Descriure la volta amb vaixell a l’illa de Ammangsilag i poder visitar el poblet de Tiniteqilag (unes quantes famílies) o navegar pel fiord de Sermilik, m’obliga a tornar al llibre abans citat de Magris: “Muchas cosas se vienen abajo, cuando se viaja”. Efectivament, pensava que seria capaç de descriure amb poques paraules qualsevol indret que visités. No és el cas. Se m'ha enfonsat aquesta creença.
Foto: rborràs (agost 2012)
Un iceberg del fiord de Sermilik

dimarts, 18 de setembre del 2012

Islàndia


Només aterrar a l'aeroport internacional de Reykjavik m’adono que el viatge serà quelcom especial. He llegit tantes coses d’aquesta illa que, de sobte, les dimensions físiques, la densitat poblacional, el ritme vital de les islandeses i els islandesos, s’imposa a tot allò que havia previst. Què més dóna si acabo d’arribar a un país de referència en qüestions d’igualtat de gènere. Allò important és que es respira una veritable atmosfera de llibertat i igualtat. Sorprèn un poc que, només arribar, t’assabentin que tot es pot pagar amb targeta. Serà que encara hi ha ressaca del crack financer de 2008 i prefereixen que no circulin dines en efectiu? No ho sembla, el millor hot dog que he menjant en la meva vida, s’ha pogut pagar sempre amb plàstic...
Les primeres hores no se’m va del cap que aquesta gent, desprès de l'estafa financera del 2008, ha reescrit la seva constitució i han jutjat als seus governats. Quan m’anava oblidant, em vaig topar amb el monument commemoratiu de les protestes per l'estafa bancària, que han instal·lat davant el Parlament. Al monument hi han reproduït el text del article 35 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que diu: “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble, i per a cada porció del poble, el més sagrat dels seus drets i el més indispensable dels seus deures”. Però quan deixo enrere Reykjavik, tot el que havia llegit (sobre refeminització de l'economia, la presència dels ecologistes al govern...) s’esvaeix. La immersió en la naturalesa és total!
Començàrem a voltar pel que anomenen cercle d’or (cascada Gullfoss, els geysers de Geysir, el parc de Pingvellir...); seguirem pel volcà Grábrók, el riu Jokulsa (el meu primer ràfting). Desprès de dormir a Akureyri enfilarem a veure més craters, camps de lava, pous de fang que bull, llacs, més cascades... Una curta aturada a Dimmuborgir per fotografiar les infinites formes de monstres que fan les muntanyes de lava. L'arribada a Husavik premonitòria d’un gran dia: Les balenes han estat generoses i s’han deixat veure en moltes ocasions i molt a prop (esper no haver-les incomodat). Desprès de passar per Dettifoss i dormir a un molt interessant hotel dintre d’un... bosc! (sembrat artificialment, és clar) arriben al glaciar Vatnajökull i, al dia següent ens toca un plat fort: Jökulsárlón (una llacuna amb icebergs) és una meravella, un poc turistitzada però val la pena. Desprès de seguir voltant per Reynisfjara per a saludar als “frailecillos” atlàntics ens endinsem a la vall de Posmark. Paisatges inhòspits i moltes de restes de cendres d’aquell volcà que provocà el caos aeri de l’any 2010.
Abans de tornar a Reykjavik, hem de fer de guiris i anem a la “llacuna blava”. El bany a les aigües tèrmiques resulta ser molt més plaent que el previst. I... ja tornem a ser a la capital d’Islàndia. Per desfruitar-la cal passejar-la a poc a poc, si és possible dormir a l’Hotel Marina, menjar alguna cosa al restaurant Saegrifinn o al Icelandic Fish and chips (un fish and chip força original). O... senzillament fer fotos i menjar regalèssia amb xocolata.
Foto:R.Borràs (agost) 2012)
La escultura de Jón Gunnar Árnarson, Klapparstígu , un vaixell víking convertit en un dels símbols actuals de la ciutat.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Panorama sociolaboral desolador

Article publicat avui a menorca-info

Aquest mes de setembre s’ha publicat el Panorama Sociolaboral Gadeso número 9. La revista digital –disponible a www.gadeso.org – inclou l’anàlisi dels informes i estudis que, en els darrers mesos s’han publicat sobre el mercat laboral. Com és habitual posam especial atenció a allò que fa referència a les Balears, però sense perdre de vista el que passa a la resta de l’Estat Espanyol, Europa o al Món.

Des de el punt de vista humà, el panorama és desolador i, si s’observa amb ulls de persona preocupada pel futur més immediat de la cohesió social, s’albira un panorama decebedor. Per fer front a la crisi social i econòmica s’imposa el dogma del control del dèficit, amb terminis de compliment impossible sense provocar un terratrèmol de sofriment humà. És molt decebedor que es menyspreï el bagatge històric de la comunitat científica que advera que les crisis econòmiques que és volen combatre únicament amb retallades pressupostàries, esdevenen en recessions més intenses i perllongades i causen efectes devastadors a les persones, a les famílies o a les empreses no especulatives ni transnacionals.

Permeteu-me la llicència –que només de forma col·lateral té a veure amb els continguts del Panorama Sociolaboral Gadeso–, però em resulta feridor que tant de patiment serveixi per augmentar les desigualtats i que alguns s’enriqueixin encara més i més mentre les poblacions són cada cop més pobres. Hom pot tenir la sensació de que la troika (CE, FMI i BCE) actua com una màfia a favor única i exclusivament de les elits poderoses. En aquest sentit la història sembla repetir-se. Recordeu el celebèrrim discurs de 1936 que Franklin D. Roosevelt va fer al Madison Square Garden de Nova York: “Vam haver de lluitar contra els vells enemics de la pau: els monopolis empresarials i financers, l’especulació, la banca insensible, els antagonismes de classe, el sectarisme, els interessos bèl·lics. Havien començat a considerar al Govern dels Estats Units com a un mer apèndix dels seus propis negocis. Ara sabem que un govern dels diners organitzats és tan perillós com un govern de la màfia organitzada”.

Tanmateix, tornant a la publicació de la Fundació Gadeso i pel que pertoca a les Illes Balears val a dir que el mercat laboral illenc té una sèrie de problemes estructurals i alguns conjunturals motivats per la crisi econòmica i social actual. Fins aquí rés de nou, però allò que és nou és la certesa de que el major risc que tenim és que, segons com s’abordin els problemes conjunturals, poden esdevenir estructurals, alhora que els “de tota la vida” s’agreugen. Alguns exemples del que acabo de dir els podem trobar en aquests quatre aspectes: 1.- Malgrat les elevades taxes d’atur (22% taxa mitjana en el 2011), Balears segueix sent una Comunitat Autònoma receptora de contractacions provinents d’altres CCAA. 2.- El nostre mercat laboral gaudeix, malgrat hi ha sectors molt afectats per la crisi, una baixa mobilitat sectorial, tant és així que el 56,3% de les persones que aconsegueixen deixar la condició d’aturades amb un nou contracte ho fan en el mateix sector d’activitat econòmica en la qual ja treballaven abans d’estar en situació d’atur. 3.- A les Illes s’està produint un procés de canvi que podríem anomenar de “neo precarització” del mercat de treball. Aquesta mutació de la ja clàssica baixa qualitat de les relacions laborals, consisteix, entre d’altres coses, en un repunt de l’ocupació a temps parcial no desitjada i en una re-estacionalització del treball cada vegada més severa (contractes cada cop de més curta durada).

Sens dubte l’aspecte conjuntural que ens hauria de preocupar i ocupar per a que no esdevinguí en estructural és la carrera que, en el darrers anys, ha fet que Balears hagi escalat posicions als rànquings autonòmics de descohesió social. Per exemple: En alguns trimestres ocupem la segona posició (només superats per Andalusia) entre les CCAA que tenen un percentatge superior al del conjunt d’Espanya de llars amb tots els seus membres actius en situació d’atur. Un altre exemple: Som líders en el rànquing de CCAA amb major percentatge d’aturats de llarga durada sobre el total d’aturats.

Aquests aspectes s’agreguen a l’inventari de problemes estructurals, d’alguns dels quals fa anys i anys que en parlem, però que ara tenen una nova dimensió: Per una banda resulta evident que si els resultats de productivitat són millors a les empreses amb plantilles de més de 250 treballadors, la demografia empresarial illenca, hegemonitzada per la petita empresa, no és un factor de millora de la productivitat de Balears. Per un altre costat, és palés que hi ha un deteriorament del teixit empresarial (l’any 2011 fou un any de tancaments d’empreses i el nombre d’empreses dissoltes en els primers mesos de 2012 s’incrementà respecte a 2011) i que una demografia empresarial empobrida complicarà en el futur qualsevol possible revifada del dinamisme laboral associat a la millora de la situació econòmica. Un assumpte que considero clau és que si, tal com alguns informes corroboren, als hotels hi ha una tendència a la baixa en la relació entre el número d’estades i les plantilles laborals, hom pot concloure que els escenaris de creixements turístics amb decreixements d’ocupació laboral, no són cabòries infundades. Ans al contrari, la constatació que a la llista balear d’activitats amb millors perspectives laborals no n’hi cap relacionada amb el turisme, o que les bones expectatives (algunes confirmades) per la temporada estiuenca 2012 no hagin significat una millora substancial en el mercat laboral, no fan altra cosa que corroborar les hipòtesis més pessimistes sobre la dinamització del mercat laboral.

La rellevància d’aquests problemes –i la certesa de que no tenen solució a curt termini- aconsella fer-los front des de l’acord social, econòmic i polític, que sens dubte, exigiria intel·ligència i abandonar dogmes. En qualsevol cas, és urgent la implementació, sense dilacions, d’un programa de Polítiques Actives d’Ocupació que garanteixi a les persones en atur noves capacitats “d’ocupabilitat” per aconseguir reduir el flux receptor de contractacions de fora i incrementar la mobilitat entre sectors d’activitat. Un Pla d’Ocupació adequat a la situació actual hauria d’incloure mesures específiques per abordar els, cada cop més sagnants, episodis d’exclusió social. La democràcia no es pot legitimar a base de més pobresa!

Serem capaços? Tinc mols dubtes, la qual cosa fa encara més desolador el panorama.
 
Rafael Borràs Ensenyat, coordinador de programes de Fundació Gadeso 
 

dimarts, 11 de setembre del 2012

Alternativa i mobilització


Cada dia que passa estic més convençut que la estratègia de la troika (CE, FMI i BCE) no pretén, ni de ben lluny, una sortida de la crisi. No estem en presencia d’una estratègia equivocada i que provoca efectes col•laterals. Històricament esta més que demostrat que  els plans  d’austeritat provoquen més recessió, més atur, més inactivitat econòmica  i, per tant, manco ingressos fiscals i més dèficit  públic Els munyidors de les actual polítiques econòmiques  europees el que veritablement pretenen és una reforma del capitalismes amb  menys Estat del benestar,  més iniquitat social i més desigualtat.

Per a que aquesta estratègia tingui èxit s’han de donar dues circumstàncies. Per una banda, s‘ha de fer hegemònica l’opinió  d’inevitabilitat. Per això les elits no reparen en mitjans ni recursos a la hora de difondre el discurs fals de que “les retallades d’avui, són el benestar del demà” i que no fer el que es fa seria molt pitjor. És la sabuda consigna del “no hi ha alternativa”.

Per un altre costat, per a que l’estratègia neocapitalista triomfi és bàsic una  societat civil desmobilitzada. Tampoc escatimen recursos per aconseguir aquesta desmobilització. La criminalització dels sindicats, l’aplicació del codi penal  a les expressions del conflicte social, la manipulació informativa sobre les mobilitzacions... són  practiques en aquesta direcció.

El que ens hauria de preocupar i  ocupar és precisament això: Fer xarxa per difondre les alternatives i encertar per mantenir la mobilització. Alternatives en hi ha, però de poc serveixen  si no son difoses massivament. Mobilització en hi ha, però la desmobilització pot venir per el cansament. Els estrategues de les elits ho saben! 

De moment, no faltarem a la marxa de dia 15 de setembre.