En groenlandès Groenlàndia es diu Kalaallit Nunaat, en danès
es diu Grønland. En català es pot dir Groenlàndia o Grenlàndia. Els seus
habitats són majoritàriament inuits, però les posicions dominants són ocupades
per danesos. És un espectacle inimaginable de naturalesa sempre canviant, a
cada imatge més sorprenent. Els instants de sol, aire pur i llum netíssima són
gaudits amb plenitud, com un regal, tal vegada no merescut. Alhora, tot és
feridor: La evidencia del escalfament del planeta, unes persones –els inuits–
que han transitat de l’edat mitjana al segle XXI tan sol en cent anys, una
metròpoli –Dinamarca– pendent de la febre de l’or i del petroli... Són les
contradiccions d’una terra molt a prop del pol nord.
En qualsevol cas, la estada d’aquest estiu a l’est de
Grenlàndia és una d’aquestes experiències que, inevitablement, t’ajuda a
entendre el sentit més profund d’allò que Claudio Magris ens diu al seu llibre
El infinito viajar. Només aterrar al petit aeroport de Kulusuk te n’adones que,
efectivament, “Hay otra inmoralidad del viaje, la actitud de cerrarse ante la
diversidad del mundo”.
Grenlàndia és –almenys la part que vam poder conèixer–
d’aquests indrets del planeta que s’han de visitar amb una actitud totalment
oberta. Els nuclis habitats, Kulusuk i Tasilaq, combinen la bellesa de la
naturalesa i de la arquitectura típica (petites cases de fusta de colors) amb
la visible precarietat de les condicions de vida d’aquestes poblacions de entre
500 i 2000 habitants. L’escola, l’església, el femer, els containers de
subministraments, els gossos (alimentats amb la carn de foca que cacen i que
són emprats en hivern per estirar els trineus) destaquen en el entramat urbà; però,
per sobre totes les coses, el que més em cridà la atenció foren els cementiris...
Hi ha més sepultures que habitants. L’alcoholisme, la violència de gènere, un
gran índex de suïcidis n’és la explicació (què fa la “civilitzada” Copenhaguen?).
Així i tot, la gent em semblava feliç i amable i la quantitat de infants jugant
alegrava els carrers. És clar que era agost. El llarg hivern ha de ser terrible...
Tasilaq i Kulusuk tenen magnifiques imatges d’icebergs, però
res en comparació a les vistes des de l’helicòpter que ens traslladà d’un poble
a l’altre. Descriure la volta amb vaixell a l’illa de Ammangsilag i poder
visitar el poblet de Tiniteqilag (unes quantes famílies) o navegar pel fiord de
Sermilik, m’obliga a tornar al llibre abans citat de Magris: “Muchas cosas se
vienen abajo, cuando se viaja”. Efectivament, pensava que seria capaç de
descriure amb poques paraules qualsevol indret que visités. No és el cas. Se m'ha
enfonsat aquesta creença.
Foto: rborràs (agost 2012)
Un iceberg del fiord de Sermilik