25N, cosa (també) d’homes

Publicat a dBalears (24-11-2024)

El republicanisme ciutadà és un impuls constant per a la conquesta de nous drets civils. D'ençà que el president Zapatero va desplegar l’agenda dels drets socials, inspirada en l'ideòleg d’aquest republicanisme, l'irlandès Philip Pettit, sens dubte, som una societat més igualitària i justa. Tenim molt camí fet. Avui és inversemblant imaginar una societat sense , posem pel cas, “matrimoni igualitari” o la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.  I, tanmateix, és ben cert que queda moltíssim camí per fer, però, des de llavors, tenim instruments per continuar caminat, i, això és importantíssim, car hi ha una majoria social prou sòlida per a la defensa i l’ampliació d’aquests drets ciutadans.

En els últims anys, com a conseqüència de la constant mobilització social –especialment  del plural moviment feminista-,   la caixa d’eines per avançar en el sentit correcte de la història s’ha anat  completant amb lleis, com ara, la de Garantia Integral de la Llibertat Sexual -coneguda com la del "només sí, és sí” -, la llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, o la de regulació de l'eutanàsia.

En aquest context, i a tocar el 25 de novembre -Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones-, s’escau afirmar que aquesta violència persisteix, i, malgrat el negacionisme del neofeixisme envers el caràcter estructural i  l'origen patriarcal d’aquesta violència contra les dones basada en el gènere per tal d’invisibilitzar-la, és absolutament visible i present en el diàleg públic.  No és poca cosa després de tants segles de normalització i ocultació patriarcal de la violència masclista contra les dones!

Dades canten: Com ens recorda Nacions Unides “la violència contra les dones és la forma més generalitza de vulneració dels drets humans”. I és que al món, cada 10 minuts una dona va morir a mans de la seva parella o d'un familiar en 2023, i una  de cada tres dones sofreix violència masclista al llarg de la seva vida. En  l’àmbit europeu, espanyol, i a casa nostra la crua realitat no difereix massa d’aquestes dades. Les 1.285 dones assassinades per les seves parelles i ex parelles des de 2003 fins ara en el  conjunt de l’Estat, o les 41 a les Illes Balears, són només la punta de l'iceberg del feminicidi.  A tall d’exemple, les dades de 2023 del Consell General del Poder Judicial indiquen que a les Illes Balears hi ha 124,8 casos de violència contra les dones en la parella per cada 10.000 dones.

Amb les dades referides al conjunt de l’estat i a les Illes Balears, potser no és desavinent pensar que la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, vint anys després de la seva aprovació, sigui susceptible de perfeccionament i de desplegaments més ambiciosos. Ara bé, la visibilització, centralitat de la violència masclista en el debat públic, i els recursos públics  per a la prevenció i l’ajuda a les víctimes són un gran èxit d’aquesta llei.

En qualsevol cas, aquests paràgrafs no són altra cosa que el preàmbul d'allò que veritablement, vull expressar en el 25N d’enguany: La lluita per a l'erradicació de la violència contra les dones és també cosa nostra, dels homes. Al cap i a la fi, del que parlam és de violència masculina. Cal la nostra implicació, reivindicar amb orgull i valentia una masculinitat igualitària i renunciar als privilegis patriarcals.

Qui millor, tot i que no únicament, m’ha explicat en positiu aquesta necessària implicació en la lluita contra la violència de gènere és el llibre de Bell Hooks intitulat “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”.  A tall d’exemple Hooks ens adverteix que “el primer acte de violència que el patriarcat exigeix als homes no és la violència cap a les dones. El patriarcat exigeix a tots els homes que s’involucrin en actes d’automutilació psicològica, que erradiquin les parts emocionals del seu jo”.

Tingui's en compte i generalitzem la voluntat de canviar per alliberar-nos, nosaltres també, del maleït i criminal patriarcat.  

Les “pagues” del Sr. Juan Crespí

Publicat originalment a dBalears (17-11-2024)

“Per la boca mor el peix” és un refrany que ve a dir que és inconvenient parlar més del que toca. Segurament -esper!- bona part del món empresarial illenc degué pensar que d’això, d’inconveniència verbal, anaven les declaracions del president de l’Associació Empresarial d'Automoció i Nàutica (ASEMA) de les Balears, Juan Crespí. El dirigent empresarial afirmava que “el principal motiu pel qual el seu sector, i molts altres de l'economia balear, tenen problemes per a trobar treballadors és perquè ningú vol treballar perquè l'Estat regala moltes pagues i, els surt més a compte cobrar ajudes i fer tres o quatre hores en negre”. Sobreescalfament de boca? No ho sembla.

Més aviat aquestes paraules del president d’ASEMA aparenten ser l’iceberg d’una reaccionària forma de pensar, i, supòs, de ser empresari. Aquest senyor, per acabar d’arrodonir aquest discurs retrògrad, no s’està de continuar el seu "raonament" afirmant a boca plena, és a dir sense subterfugis, que un altre dels factors que estan agreujant la problemàtica per a contractar professionals és la normativa laboral. “Abans un jove era aprenent amb 14 anys, ara ha d'estar en el col·legi fins als 16 anys; dos anys perdent el temps si no vol estudiar”, i es queixa que “si contractes a un menor d'edat hi ha molta normativa per complir sense sentit. Per exemple, si li falten 15 dies per a complir els 18 anys no pot aixecar més de 15 quilos, ni utilitzar una màquina per a canviar pneumàtics. Hi ha empleats que tenen 24 anys i desconeixen l'ofici”. És extraordinàriament decebedor que aquest esponerós discurs de darwinisme social hagi passat sense pena ni glòria en el debat públic d’aquests dies.

En qualsevol cas, allò que veritablement s’escau és posar alguns punts sobre les is: “Espanya es constitueix en un Estat Social i Democràtic de Dret”, diu la Constitució espanyola. Per tant, l’Estat no regala res de res, senzillament fa efectius uns determinats drets socials que, dit sigui de passada, en el nostre cas són més aviat minsos. La prestació per desocupació (a la que vull pensar fa referència de forma prioritària el president d’ASEMA) és una prestació per manca d’ocupació per a la qual s’ha cotitzat mentre s’ha treballat, i que, amb  diferències substancials entre els estats membres, forma part de l’entramat legal de la Unió Europea. Endemés, de prestacions socials dineràries hi ha l'Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Social Garantida (RESOGA). La primera és d’àmbit estatal i la segona és una prestació autonòmica. Ambdues són incompatibles (tot i que, en alguns casos, poden ser complementàries), i són prestacions per a pobres, millor dit, per a famílies pobres.

Ara bé, la característica principal d’aquestes prestacions és que són fortament condicionals. Entre les condicionalitats hi ha la taxativa incompatibilitat  de percebre dues rendes, la qual cosa provoca el fenomen anomenat “trampa de la pobresa” que, en poques paraules, podríem definir com la penalització que comporta el fet que la persona beneficiada accepti un treball remunerat. Això només se soluciona amb prestacions incondicionals com ara la Renda Bàsica (RB). Però l’assumpte de la RB i dels beneficis de la incondicionalitat en la lluita per a l'erradicació de debò de la pobresa és un altre debat. És, de fet, un dels grans debats d’època.

En tot cas, en una interpretació benèvola del plantejament discursiu del Sr. Crespi, hom podria interpretar que reconeix que les males condicions de feina i els salaris clarament insuficients incentiven la “trampa de la pobresa” en el sector empresarial que representa.  A fe de món que no va mal encaminat!

Certament, al que s’ha explicat fins aquí, cal afegir-hi a la cistella de prestacions les pensions de la Seguretat Social entre les quals, és clar, s'inclouen  les que cobreixen els costos de les diverses modalitats de baixa laboral i dels permisos de maternitat i paternitat. Al parer d’aquest dirigent empresarial l'Estat també regala pagues per a la corresponsabilitat en la cura dels fills nounats i filles nounades? I sobre les pagues en cas d’accident o malaltia, pretén tornar al temps de la Primera Revolució Industrial (1760-1840, aproximadament) i a substituir l’Estat Social i Democràtic de Dret pel “Viure de gorra” que, per cert, com aquí s’explica, era un sistema molt precari, però constituïa una practica de radical solidaritat obrera?

En fi, el fet de mirar al passat del Sr. Juan Crespí -en lloc de contribuir amb esperit emprenedor  de debò- a un futur millor, no és altra cosa que el reflex d’un pensament empresarial del “con Franco vivíamos mejor". I, alhora,  d’un negacionista dels drets humans, com ara, el dret a una infància sense explotació laboral i  a l’ensenyament.

Per tot plegat el silenci de les autoritats autonòmiques encarregades dels afers laborals, educatius i de la infància  és ensordidor!

Demetrio Peña, bastant més que empresari

Publicat originalment a Dario de Mallorca ( 20-11-2024)

Sempre que consult o rellegesc el llibre “15 empresaris mallorquins” de Llorenç Capellà (Editorial Moll, 1975) em top amb una frase subratllada en diverses ocasions. Són unes paraules de la introducció datada l’agost de 1974 en les que l’autor escriu: “Voldria que el llibre aportàs una mica de claror sobre un estament, l’empresarial, que quasi sempre sol mantenir-se a l’ombra de les discussions ...”.  Ve a tomb recordar la frase en aquests dies que acomiadam a Demetrio J. Peña, si més no, per dues raons: Demetrio mai es va considerar part del que es coneix com a “estament”. Si se’m permet dir-ho, va ser, a parer meu, abans ciutadà compromès que no empresari. Tot i que ho va ser un exemple d’empresari, precisament perquè la condició d’empresari (gran, mitjà, o petit), i la defensa dels seus interessos com a tal, no és necessàriament incompatible amb el compromís amb la societat, amb les generacions presents i futures, amb valors profundament democràtics.

El segon motiu pel qual ve al cas citar la frase abans esmentada és que, clarament a diferència d’aquell petit grup d’empresaris protagonistes del llibre citat, que varen sortir, com un cas excepcional, de l’angle mort de les discussions de l’època, Demetrio Peña no hi va estar mai a l’ombra de molts debats cabdals  en cada període de la seva vida. Pot semblar una anècdota, o una fútil coincidència, però,  el fet que, si fa no fa, la data de publicació d’aquell llibre coincidís amb l’inici de la campanya “Volem un parc, no un pàrquing” -en referència al Parc de la Mar de Palma-, i que el petit grup de ciutadans que l'encetaren fossin encapçalats per Demetrio J. Peña és tot un símbol.

Mentre lamentam el traspàs de Demetrio, s’ha xerrat a bastament del seu paper d’impulsor de l’associacionisme empresarial, especialment del petit  comerç. Sent absolutament rellevant aquest rol, car no degué ser cosa fàcil nadar a contracorrent en el món de l’associacionisme post Sindicat Vertical, al marge de l'atorgament gratia et amore de la representativitat empresarial a la CEOE, i, a casa nostra, a la seva delegació, és a dir, la CAEB, no insistiré en aquest assumpte per dedicar les ratlles que segueixen a alguns dels altres vessants del personatge.

A rajaploma, diria que és icònica aquella fotografia de Demetrio Peña a dalt d’una excavadora, protestant contra la construcció del Corte Inglés de les Avingudes de Palma. En aquella època, principis dels anys noranta del segle passat, els petits comerciants es mobilitzaren per a reclamar una llei de comerç de les Illes Balears. Record una conversació amb Demetrio en la que m’explicà amb vehemència aquella reivindicació, i em recordà que, per això, des de l’incipient associacionisme del petit comerç local, havia contribuït a l’èxit de la manifestació “Per l’autonomia” del 29 d’octubre de 1977. Val a dir que aquesta reivindicació de la Llei de Comerç autonòmica es va fer realitat durant el primer Govern del Pacte de Progrés. El cas és que la trajectòria vital de Demetrio Peña és indissociable de la lluita per un model comercial amb personalitat pròpia, de proximitat, de mallorquinitat moderna. Aquest va ser el sentit de tantes lluites contra la “ianquificació” del comerç (contra els favors de les institucions per a la instal·lació d’Alcampo, de l'anomenat en el seu dia Festival Parc, dels projectes grans superfícies comercials a Ses Fontanelles, etc.).

L’entusiasme de Demetrio en tot allò que feia era una de les seves senyes d’identitat. Record vagament, devia ser en 1979,  a unes oficines del palmesà carrer Reina Esclaramunda, com ens va mostrar un dels primers exemplars de la publicació “Informatiu PIMEM”. Demetrio estava exultant amb la nova “criatura”. De la meva trajectòria sindical recordaré sempre dos moments d’entusiasme compartit amb el gran home que aquests dies acomiadam: El de la  vaga general del comerç que convocarem l’any 2000 els sindicats i les patronals del petit i mitjà comerç contra la liberalització dels horaris comercials, i en 2001 el de la grandíssima manifestació (més de 10.000 persones) a Manacor contra del desmantellament de Perles Majorica. Certament, l’entusiasme va ser compartit, però el d’en Demetrio superava amb escreix el meu! No seria sincer si no fes menció de les discrepàncies i la confrontació d’interessos: Demetrio va ser un dur i intel·ligent negociador dels Convenis Col·lectius del Comerç de les Illes Balears en els que vaig participar. Val a dir que sempre em vaig sentir còmode amb interlocutors com Demetrio Peña, que en defensa dels interessos que representaven, miraven a la contrapart als ulls, argumentaven intel·ligentment, i, alhora, tenien capacitat i voluntat d’acordar.

Demetrio Peña en va perdre de batalles -tots i totes n’hem perdut-, però crec que no m’equivoc si dic que no va perdre la batalla de la coherència. En qualsevol cas, les seves lluites van contribuir força a una certa resistència i contenció a un model comercial de neoliberalisme voraç. De retruc, sense la seva petjada, el parc temàtic franquiciat en què han  convertit Palma seria encara més cutre.  Gràcies per tant, Demetrio. Que la terra et sigui lleu!

Vaga de llogateres

Publicat originalment a dBalears (10-11-2024)

No hi ha dubte: L’habitatge és el principal problema social, i és un problema gravíssim. L’absència de polítiques públiques radicals d’habitatge -sí, cal radicalitat en aquest assumpte- a favor dels sectors no expressament rics o molts rics és un factor determinant d’augment de les desigualtats, de descohesió social, de marginalització de cada cop més amplis sectors de la nostra societat, i, de retruc, d’empobriment (de renda disponible, estalvis, expectatives de millora vital...) d’una bona part de la població.

Les causes de tot plegat són, certament, múltiples. Ara bé, n’hi ha una de fonamental i que el mainstream polític, econòmic, i acadèmic s’entossudeix en no reconèixer: La crisi del 2008 (amb un fortíssim component especulatiu immobiliari en el seu origen) tingué una sortida brutalment injusta, i, tornam-hi, torna-hi, especulativa. És a dir, amb una part de la societat empobrida per la usura bancària (estafa de les hipoteques) i per les mesures d’austeritat, i una altra part enriquida a conseqüència de la turistificació que es va impulsar i de l’auge de l’economia digital, qualificada inicialment “d’economia col·laborativa” com a excusa per a la seva no regulació. Aquesta sortida de l’anomenada “Gran Recessió” va tenir dos efectes directíssimament relacionats amb l’habitatge: i) Moltes famílies van ser, per mor de l’estafa de les hipoteques, desnonades de les seves cases (el sistema en lloc d’oferir una “segona oportunitat” per fer efectiu un dret fonamental, allò que fa és oferir una segona estafa), i ara no els basta el salari per pagar un lloguer. ii) La suposada economia col·laborativa ha esdevingut en peça imprescindible per a l'expansió del lloguer turístic. Aquesta bulímia d’airbnbficació té provades conseqüències sobre els preus dels lloguers per a residents (vegeu a tall d’exemple aquest article).

Altres causes especialment rellevants -i que han convertit en un impossible la compra d’una casa a la majoria de la gent, a la  que no viu en el luxe o el luxe superlatiu- són: que l'habitatge ha pujat molt més que els salaris (a les Illes Balears en el període 2015 -2023 els salaris s’han incrementat un 27% i el preu de l’habitatge un 63%); que les compres d’habitatges per part d'estrangers no residents representen gairebé el triple que abans de la bombolla immobiliària  prèvia a la Gran Recessió (a casa nostra el 2007 aquestes adquisicions representaven a tot estirar un 7% del total, ara ja són gairebé el 25%); o l’escandalós percentatge d’habitatges buits sobre el total del parc d’infraestructures d'habitatge (el 16,2% pel que fa a les Illes Balears). 

N'hi ha més de causes d’aquesta conversió del dret a un habitatge digne en un autèntic xuclador de renda de les classes subalternes precaritzades a favor del “sindicat dels grans rendistes especulatius”, i, alhora, en un dissolvent de quelcom semblant a una certa cohesió de l’anomenada classe mitjana  a causa de l’efecte divisiu entre qui ha gaudit d'herència i qui no, entre rendistes i llogateres. Però, en qualsevol cas, ni les subjectives inseguretats de les persones propietàries, ni les sensacions d’ocupacions ho són causes rellevants del problema. L'existència d’impagaments, retards, i preocupacions per les propietats llogades tenen la mateixa antiguitat que l’origen del lloguer, és a dir, que l’antiga Roma. Per tant, ni el programa “Lloguer segur”, ni molt manco les ideològiques oficines antiocupació de PPVox no solucionaran res.

Sense autoorganització i mobilització de la classe llogatera precària no hi ha res a fer.  Podem esperar asseguts si pensam que la solució vindrà únicament per la via institucional o caritativa. Cal, idò, pensar seriosament en l'organització d’una vaga de llogateres. Que les persones llogateres facin vaga no vol dir que no paguin lloguer. Sense entrar ara en tecnicismes ni legalismes, del que es tracta és de fer col·lectivament una autoreducció del preu del lloguer. Altrament dit, pagar una quantitat justa que permeti a la persona llogatera viure i no que la dictadura del mercat especulatiu sigui un no viure.

De precedents de vagues de lloguers n’hi ha molts. A tall d’exemple, les d’Argentina (1927), Escòcia (1915), Gran Bretanya (1970), Canadà (2017 i 2018), o la que fan ara centenars de llogateres a alguns barris madrilenys. Tanmateix, a parer meu, de la que més aprenentatges podem adquirir per incorporar a la “caixa d'eines” per fer front a la situació actual és de la Vaga de Lloguers de Barcelona de 1931. Clar que és possible desafiar al sistema tot recordant que “el dret de vaga s'aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d'associació, associant-se; i tots aquests atributs de la llibertat és únicament l'acció de masses la que pot acabar imposant-los”. Marcelino Camacho, dixi.

El negacionisme climàtic mata

 Publicat originalment a dBalears (03-11-2024)

No se m'ocorren altres paraules per començar: Una immensa abraçada de condol al poble valencià. Tota la solidaritat i afecte amb les persones que han perdut éssers estimats. La meva fraternal condolença a la classe obrera del País Valencià... Ho sé, són frases gastades. Però soc incapaç de trobar un altre llenguatge que reflecteixi millor els sentiments que m'han provocat els efectes devastadors de la llevantada per terres valencianes. En el moment d'escriure aquestes ratlles segueix la catàstrofe en la gestió del desastre, s’enfila la politiqueta i la picabaralla partidista. Mentrestant, el macabre comptador oficial de persones mortes s’alenteix artificialment per interessos de comunicació de necropolítica. Però el  comptador real no deixarà de créixer. S’albira una greu crisi epidemiològica. L'escreix de dolor sembla no tenir aturador.

Dit això, i aquí sí que a dretcient empro un llenguatge dur, però  crec que ben trobat: Podria haver estat diferent. Podrien haver-se salvat vides! Perquè el negacionisme climàtic -o, si voleu, el relativisme climàtic- mata. Com va dir Yeb Saño, que en el passat va ser negociador de les Filipines pel canvi climàtic, "El canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són al centre de la qüestió". Vet aquí el sentit profund del negacionisme climàtic radical de Vox (i la seva  fanàtica l'oposició a l'Agenda 2030), i el relativisme climàtic, i poc entusiasme amb l'Agenda 2030 del PP. Això té conseqüències. A tall d'exemple:

Que PP-Vox al País Valencià eliminés la Unitat Valenciana d'Emergències (UVE) no és altra cosa que negar la necessitat de mesures d'adaptació a la crisi climàtica. Val a dir que la norma legal que la creava afirmava: "La creació de la UVE és una oportunitat per a, aprofitant estructures existents, millorar el suport a la ciutadania en situació de catàstrofes. El canvi climàtic, entre altres factors, condueix cap a un futur en què cada vegada seran més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, les emergències sanitàries, i serà més necessari donar una resposta davant una varietat major de situacions crítiques". Va ser una derogació ideològica de PPVOX.

L'absència d'actuació immediata i preventiva sobre la base de "GeoRiscs" prèviament detectats; la no emissió d'alarmes en el moment adequat de la crisi ja que -el diumenge abans d'arribar la llevantada, ja hi havia avisos de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), i és sabut que, tècnicament, en aquests casos millor passar-se en excés de zel; la no utilització de les competències autonòmiques de la Generalitat Valenciana per a decretar el tancament preventiu de les escoles i fer una crida al cessament de l'activitat laboral per risc generalitzat d'accidents laborals greus i mortals; o la nefasta política comunicativa i la manca de transparència (el vídeo de la compareixença del dimarts on el president Mazón afirmà que la DANA escapava en direcció a Conca, ha estat esborrat de tots els registres de la Generalitat Valenciana) són només alguns exemples de la nefasta gestió per part del Govern del Sr. Carlos Mazón.

En un context de crisi climàtica, tot plegat només es pot qualificar de relativització climàtica criminal. I, tanmateix, n’hi ha un altre de context: el de la turistificació. És sabut que la indústria turística prioritza el negoci a les alarmes de la ciència meteorològica que solen qualificar d’alarmistes i d’excés de zel. A qui va escoltar el govern valencià, als meteoròlegs i meteoròlogues o als homes dels dobles  que tenien unes previsions turístiques excel·lents durant la setmana de Tots Sants?

Sobre relativització en l'adopció de mesures d'adaptació a l'escalfament global, a casa nostra en tenim experiència. S'escau recordar l'afer del primer director general d'emergències del Govern de Marga Prohens, Sebastià Sureda, que s'estava prenent un cafè a les 11 del matí a sa Ràpita mentre el 112 comunicava que, entre les deu i les onze hores d'aquell diumenge, Mallorca quedaria, com així va ser, sumida en el caos per un intensíssim temporal que va provocar una de les cada vegada més freqüents i intenses DANES. Evidentment, el cas de Sebastià Sureda és gairebé un no-res en comparació al cas del secretari autonòmic de seguretat i emergències de la Generalitat Valenciana. Just abans de posar-me a escriure aquestes ratlles, encara tenia fixat a X el següent missatge: "Para los que no sabían dónde estaba, pues desde el miércoles a las 11 hasta que sea necesario en el PMA con mi equipo, coordinando ...". On era el dimarts?

Ara bé, el negacionisme climàtic és especialment preocupant en la no adopció de mesures de mitigació. És a dir, en l'absència d'impulsos de processos de transició ecosocial. Altrament dit, el gran problema del negacionisme climàtic és la submissió a la dictadura fòssil, al creixement sense límits, i al desaforat consum especulatiu de territori.

Acab anotant tres qüestions que em semblen fonamentals: 1. En l'àmbit local, el govern de Marga Prohens ha decretat, de fet, la desaparició de la crisi climàtica en el debat públic. 2. Al País Valencià la mobilització social només acaba de començar. Tot indica que la reivindicació de veritat sobre la gestió del Sr. Carlos Mazón, les responsabilitats polítiques, i, potser, penals del govern valencià serà una lluita llarga, i de segur que constant. 3. Al govern espanyol se li gira feina. Cal impregnar la normativa de prevenció de riscos laborals de lògica d'adaptació a la crisi climàtica. No és una qüestió fàcil com s'indica en aquest encertat article dels companys de "Contra el diluvio", però és urgent i té molt a veure amb el que s'ha definit com a "transició ecosocial justa".

PS: Aquest ha estat uns dels articles que m'ha costat més escriu. No ha sigut bo de fer contenir la ràbia i indignació.

 

Població Ocupada Empobrida

Publicat originalment a dBalears  (27-10-2024)

El proppassat divendres, 25 d'octubre, es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) que, com és sabut, és -malgrat la més que millorable i modernitzable metodologia- l'estadística més robusta i, sobretot, més homologable amb les de la UE per copsar el tarannà de la situació laboral. Pel que fa a les Illes Balears, les principals dades corresponents al tercer trimestre d'enguany són les següents: La població ocupada és de 661.200 persones (un +0,9% amb relació al mateix trimestre de l'any anterior). La taxa d'ocupació [percentatge de persones ocupades en relació amb la població en edat de treballar] s'ha situat en el 63,0%. La població aturada és de 43.500 persones, un +6,8% en termes interanuals.

Amb aquestes dades a la mà, el titular de la Nota Informativa del Govern va ser el següent: "Les Balears arriben a 661.200 persones ocupades, el nombre més gran de tota la sèrie històrica d'acord amb l'EPA del tercer trimestre". Certament, és un fet apreciable, però, ni molt manco, és la dada veritablement cabdal de la informació de l'EPA. Sí que ho és l'abans esmentada pujada de l'atur en un molt important 6,8%. Tanmateix, n'hi ha una dada molt més essencial que, sigui dit de passada, el Govern ni tan sols cita: Del total de 552.000 persones assalariades, 185.700, és a dir, un 34%, tenen una antiguitat de menys d'un any en el seu contracte. Les preguntes claus són: Què opinen Govern, "agents socials", i tuti cuanti, del fet que, gairebé permanentment, tinguem un terç de persones assalariades amb aquestes curtes antiguitats en el contracte que, de fet, les converteix en temporals precàries? Què tenen a dir sobre l'abús en la no superació del període de prova dels contractes suposadament fixos o en relació amb els mecanismes facilitadors de l'acomiadament a baix cost?

En qualsevol cas, com explicava la setmana passada aquí mateix, tenir feina retribuïda ha deixat de ser un factor d'inclusió social. En aquest sentit, en el marc del Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa, la Xarxa per la Inclusió. EAPN-Illes Balears, va posar fa uns dies de relleu que "actualment, la figura del treballador pobre s'ha consolidat a les nostres illes a causa dels preus de l'habitatge, la inflació, les condicions de precarietat, la temporalitat, la curta durada dels contractes o, directament, l'explotació". Per cert, sobre pobresa laboral i altres qüestions relacionades amb l'estat de la pobresa en temps de disbauxa turistificadora, convé llegir aquesta entrevista al director tècnic de EAPN-Illes, Andreu Grimalt. El titular de la dita entrevista és prou eloqüent: "Sense un canvi de model no hi ha res a fer".

Al final, siguin quines siguin les dades d'ocupació, serà veritat que el turisme ens empobreix. Entre altres coses perquè hi ha massa gent que, en acabar el sou, encara li queden molts dies al mes.