Article publicat avui a Diario de Menorca:
Si no recordo malament, fou el sociòleg francès Émile Durkheim (1858-1917) qui parlà de l’anomalia o incapacitat de l’estructura social de posar a l’ abast de la seva població allò necessari per aconseguir fites de progrés de la societat i, potser, que aquesta sigui la situació que vivim en aquests temps de crisi. En qualsevol cas un esdeveniment democràtic com les properes eleccions generals hauria de servir per sacsejar-nos d’aquets riscos però –i a tall de exemple- el recent debat electoral Rubalcaba-Rajoy és un exemple de la dificultat de concretar propostes realitzables per a millorar, de forma més o maco immediata, la situació de la població en general i d’alguns col·lectius en particular. Aquesta consideració que en la nostra opinió és d’aplicació al conjunt del Estat espanyol, s’accentua si parlem d’àmbits geogràfics més reduïts com ara les Illes Balears.
És evident que la ciutadania de Mallorca, Menorca Eivissa i Formentera té carències singulars que, per seguir amb Durkheim, l’ estructura social hauria de tenir en compte sempre, però molt més en un procés electoral com el del 20-N. Tot i que en aquesta ocasió és norma que el discurs polític sigui hegemònicament en lògica estatal, també és cert que no obstant hi ha propostes i compromisos electorals en clau balear. Però temes com el finançament de la CAIB, la insularitat, la cogestió aeroportuària, etc. sonen a déjà vu. La ciutadania els percep com molt superestructurals i allunyats de les necessitats que tenen les persones i famílies per fer front a la crisi. No és estrany, idò, que el grau de coneixement de les persones que aspiren a representar-nos a les cambres legislatives de l’Estat sigui minúscul tal i com queda corroborat a l’enquesta publicada al
Quadern Gadeso núm. 201.
En qualsevol cas, el que voldríem posar sobre la taula és que en aquesta campanya electoral hi ha un clamorós oblit d’un assumpte molt i molt important pel futur immediat de molta de gent que viu i treballa en aquestes illes: El col·lectiu de treballadors i treballadores fixos discontinus que, a diferencia del que poden suposar per al conjunt de l’estat, per a nosaltres tenen una importància quantitativa i qualitativa cabdal. Sense anar més lluny el mes de juliol passat hi havia a Balears 56.061 persones donades d’alta a la Seguretat Social com a Fixos Discontinus, és a dir, més del 15% de les afiliacions del règim general de la Seguretat Social eren fixes discontinues. Lògicament aquest percentatge seria molt més elevat si el calculéssim només prenent en consideració les afiliacions del sector privat, però en qualsevol cas és més que indicatiu de la importància qualitativa del col·lectiu. Tanmateix el que més m’importa ressenyar és que no hi ha una altra Comunitat Autònoma que tingui un mercat laboral amb una presència significativa de Fixos Discontinus i que en el conjunt de l’ Estat tot just arriben al 2% del total d’afiliacions. Per això és un assumpte singularment balear!
La importància qualitativa d’aquesta modalitat de relació laboral és evident per a una estructura economia bàsicament turística i estacional com la balear. És el que possibilita que el factor treball gaudeixi d’un equilibri entre flexibilitat, seguretat i una acceptable -encara que amb mancances- protecció social i, alhora, permet que les empreses puguin gestionar un negoci estacional amb treball estable –encara que discontinuo- amb guanys evidents de productivitat a la que tindrien si ho fessin amb pura temporalitat i inestabilitat laboral.
Les peculiaritats dels fixos discontinus en el Dret Laboral i de Seguretat Social Espanyol són tan evidents que, a tall de exemple, quan no fan feina i reuneixen els requisits establerts tenen dret a cobrar la prestació de desocupació i no obstant això no consten estadísticament com a persones en atur registrat. Això provoca un efecte estadístic pervers: puja la taxa de cobertura de la prestació de desocupació i, de fet, hi ha mesos que a Balears aquesta taxa supera amb escreix el 100%. Aquestes distorsions en el números oficial i, sobretot, els comptes de la despesa de protecció social han estat sovint les excuses per plantejar que s’havia de retallar radicalment aquest statu quo dels fixos discontinus. Ho va intentar fer el Govern del PP presidit per el Sr. Aznar en aquell decretàs que provocà la Vaga General de l’any 2002 i la posterior marxa enrere. Sense que es materialitzés en cap projecte legislatiu, l’any 2005 es posà una altra vegada en qüestió en el “Informe de la Comisión de Expertos para el Dialogo Social” que en teoria havia d’orientar el què fer en matèria de reforma del mercat laboral del Govern del PSOE presidit pel Sr. Zapatero.
Amb aquests precedents, en el context de la crisi actual i donada l’ambigüitat i nul·la referència als fixos discontinus del programa electoral del PSOE i del PP en matèria de protecció de desocupació és molt normal que hi hagi preocupació sobre el futur de la protecció social d’aquest col·lectiu. Els programes electorals dels dos grans partits polítics res aclareixen sobre aquest tema, és més amb redaccions com la del PSOE que parla de “mejorar la relación actual entre las políticas activas y pasivas” i o la del PP que -encara de forma més ambigua- parla de contituir “un fondo de capitalización individualizado para cada trabajador que contemple la cobertura frente al desempleo”, no fan altra cosa que confondre a l’elector i per això convindria que el candidats de Balears ens aclarissin que en pensen d’aquest tema.
Dit d’una altra manera: tenint en compte que el fixos discontinus també votem, es poden comprometre vostès a defensar a Madrid que l’equilibri entre seguretat, flexibilitat i protecció social del fixos discontinus en mantindrà?