dilluns, 30 d’abril del 2018

40 anys de Primer de Maig en llibertat


La de l'any 1978 va ser la primera manifestació del Primer de Maig en plena llibertat recobrada -després de la llarguíssima dictadura feixista de Franco-, que va recórrer els carrers de Palma i d'altres ciutats de Balears. En el 40 aniversari d'aquell il·lusionar-te 1r de Maig, el títol d'aquest entrada pot ser bastant agosarat... Avui tornam a tenir presos polítics, i l'impuls igualitari de la democràcia ha perdut força pistonada.

I tanmateix, que ningú ens robi la nostra història. Per això us recoman la lectura de dos textos inclosos -a partir de la pàgina 227- a l'Anuari del treball de les Illes Balears 2016. El primer es titula "EL PRIMER DE MAIG A LES BALEARS (1890-2016)" i l'autor és l'historiador, escriptor i director literari, Antoni Nadal, i el segon està escrit per Antonio Casero (Secretari General del PCIB-PCE de Menorca entre 1973-1980 i activista imprescindible i incansable a l'illa de Menorca) i es titula "MEMÒRIA DEL PRIMER DE MAIG A MENORCA".

Bona lectura i...  bon i combatiu Primer de Maig de 2018!

divendres, 27 d’abril del 2018

Subversiu mes de maig

Publicat originalment   a dBalears ( 23-04-2018)

Com a avantsala d'un mes de maig amb alguns aniversaris sonats, i amb alguna data reivindicativa senyera, cal fer referència al sempre subversiu aniversari de la Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells) a Portugal. Aquest any és ja el 44 aniversari d'aquella revolució, que va començar amb "Grandola Vila Morena", i acabà amb la dictadura d' António d'Oliveira Salazar. Ha passat molt temps, però cada aniversari del 25 d'abril em serveix per a recordar-me que, malgrat decepcions, derrotes, dubtes, flaqueses, incerteses... "O povo é quem mais ordena” (el poble és qui més mana).
Bona setmana per recordar que Portugal és, amb els seus problemes, limitacions, i contradiccions, l'estat membre de la UE amb el govern menys austeritariste. Bona setmana, també, per recordar l'Abril 74 de Lluís Llach: "... Companys, si enyoreu les primaveres lliures, / amb vosaltres vull anar, / que per poder-les viure / jo me n'he fet soldat. / I si un trist atzar m'atura i caic a terra, / porteu tots els meus cants / i un ram de flors vermelles / a qui tant he estimat, / quan guanyem el combat".
Però del que volia parlar és dels aniversaris i dies de reivindicació del mes de maig. Som-hi:
Dia 5 es compleixen 200 anys del naixement de Karl Marx. El bicentenari d'una figura tan influent en les idees i en l'acció  com aquest pensador i activista dóna per molt més que unes línies en aquest article una miqueta poti-poti. Caldria comentar la seva petjada, almenys en l'economia, la política, la filosofia, i la sociologia. Sens dubte, l'autor de "El Capital" segueix sent més que un referent en la subversiva lluita per una societat justa de debò. En l'era de les grans desigualtats, del capitalisme extractivista i desposseïdor de drets bàsics, crec que té molt sentit la coneguda frase de Marx: "Una revolució radical només pot ser una revolució de necessitats radicals" (Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel. 1843). Em sembla a mi que garantir el dret a l'existència material de la humanitat, i poder seguir vivint en aquest planeta, i amb la seva biodiversitat, és una absoluta necessitat radical.
L'altre aniversari són els 50 anys del maig francès del 68. Venia precedit de l'ofensiva del Têt a Vietnam que, resumint molt, va ser el començament de la derrota dels EUA, i de l'onada internacional de solidaritat amb el poble vietnamita. La consigna "Ho, Ho, Ho Chi Minh – Che, Che, Che Guevara" es va cridar molt en les manifestacions parisenques d'aquell mes de maig. Aquelles mobilitzacions també venien precedides per la transcendental "Primavera de Praga", i el seu fracassat intent d'un "socialisme amb rostre humà" amb l'autogestió dels consells obrers.
No queda més remei que seguir resumint: Són els estudiants els que van encendre la metxa del Maig del 68, i són ells els que van demanar als partits de l'esquerra tradicional, i als sindicats de classe que s'unissin a ells. S'aconsegueix així una extraordinària confluència a la vaga general més gran mai coneguda fins llavors a França. Una vaga acompanyada d'ocupacions de centenars de fàbriques, tancaments de facultats, manifestacions al carrer, i enfrontaments amb la policia. El Maig del 68 ens va deixar una certa revolució cultural, però també els "Acords de Grenelle" entre Govern, patronals i sindicats, que van ser molt importants per a la teoria dels pactes socials i les polítiques de concertació social. Aquests acords negociats en el Ministeri de Treball de la República Francesa, al carrer parisenc de Grenelle –vet aquí el motiu del seu nom-  van ser importants en els seus continguts (es va incrementar el salari mínim un 35%, els salaris mitjans en un 12%; es va arribar a un consens sobre la setmana laboral de 40 hores; i es van reconèixer les seccions sindicals en el si de les empreses), però també van significar la ruptura de l'esquerra clàssica i el sindicalisme de classe amb els nous moviments socials de l'època. La posterior història i balanç són sobradament conegudes: va haver-hi prou subversió, però poca revolució. Tingui's això en compte a l’actual moment històric de necessitats radicals, i de la necessària revolució democràtica, amb les desavinences entre sindicats clàssics i plataformes de pensionistes, o moviments com ara el de les Kellys.
Sens dubte, l'1 de Maig és el dia reivindicatiu més subversiu del calendari anual. Aquest any hi ha radicals reivindicacions per a sortir al carrer: El dret a un habitatge digne per a tothom, i el dret, que només es pot garantir amb una Renda Bàsica Incondicional (RB), a l'existència material i en llibertat de debò.

Tant de bo aquest maig serveixi per repensar els mons de la protesta, i els mons alternatius al desastre actual de la desigualtat i la depredació del planeta. En qualsevol cas, no s'oblidi la saviesa del veterà activista peruà Hugo Blanco: "Per afrontar la guerra del gran capital contra la humanitat, no hi ha més remei que construir poder des de baix i conquerir el poder...".

dissabte, 21 d’abril del 2018

Colòmbia: Algunes intuïcions



Publicat originalment a dBalears (16-04-2018)

Resulta que vaig arribar a Colòmbia uns dies abans de les festes de Pasqua, i vaig tornar a Mallorca una vegada finalitzades aquestes, diguem-li, vacances de primavera. Vaig intentar desconnectar de l'actualitat política i social de casa nostra. Però... tot just aterrar a Bogotà, és impossible evitar conèixer que, mentre travessàvem l'Atlàntic, el jutge Llarena havia enviat a presó preventiva, i sense fiança, a Turull, Rull, Forcadell, Romeva i Bassa. Malament comencem la desconnexió! Passats uns dies, desdejunes amb la premsa colombiana, amb titulars de primera pàgina –amb gran foto inclosa-, com el del diari "El Temps" en el qual es pot llegir "Barcelona protesta per la captura de Puigdemont", i, uns dies més tard, una notícia televisiva et fa saber que el President Puigdemont ha estat alliberat per la justícia alemanya... Molt, molt difícil la desconnexió, si més no, de la situació catalana (l'única notícia coneguda de Mallorca va ser l'embolic entre reines a la Seu de Palma). No obstant això, certa desconnexió sí que va haver-hi, fins i tot vaig tenir temps per intuir algunes coses de la situació política i social colombiana. Vet aquí mitja dotzena d'aquestes intuïcions:
I.- Campanya Electoral Presidencial i Pau: Les eleccions legislatives i municipals celebrades el proppassat 11 de març van ser només l'avantsala de la cita determinant del pròxim 27 de maig. Del seu resultat depèn, entre d'altres coses, el rumb de la implementació dels Acords de Pau amb les FARC, i el procés de negociació amb l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). En un inici de campanya electoral extremadament polaritzat, tot -des dels fons internacionals per a la pau, l'anomenada "chequera de paz", passant per la Jurisdicció Especial per a la Pau, fins al programa de substitució de cultius de cocaïna, o el de neteja de mines anti-persones - està en qüestió si guanya l'uribisme. I és una possibilitat ben real que així sigui.
Vaig deixar Colòmbia en ple debat i concreció de coalicions electorals presidencials. En qualsevol cas, el punt evident és que la colombiana és una societat dividida en dues meitats, gairebé iguals, entre progressistes i conservadors. Tot indica que la contesa electoral real serà entre Gustavo Petro (el progressista millor situat en les enquestes), i Ivan Duque (el conservador que no s'està de fer la campanya amb el reclam de "el d'Uribe"). En l'àmbit progressista, es noten les ànsies i l'esperança de derrotar la por al canvi. En l'àmbit conservador és evident un fort odi de classe a tot el que faci olor de major justícia social i menys corrupció. Malgrat aquesta polarització, no es descarta que el propvinent 17 de juny s'hagi de votar en segona volta. La tensió és de tan alt voltatge que en ambients progressistes es tem que passi alguna cosa que enterboleixi encara més (les mentides sobre el candidat Petro són una autèntica campanya de difamació d'un sistema mediàtic absolutament monopolitzat pel uribisme) el normal procés electoral. De moment segueixen els assassinats de líders socials...
II.- Situació econòmica i social: Són extraordinàriament visibles les polítiques neoliberals que expulsen a gran part de la població a l'economia informal i a la pobresa. Malgrat la retòrica governamental sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que es van plantejar per impulsar el creixement i reduir la desigualtat, els resultats de la qual han d'avaluar-se 2030, es pot avançar que les desigualtats no deixen de créixer.
III.- El problema mediambiental: Colòmbia viu intensament el deteriorament mediambiental que sofreix Amèrica en el seu conjunt. No debades, la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES), en l'encontre recentment celebrat a Medellín, va ser contundent sobre la perduda de vida al planeta i la degradació dels sòls. Per exemple, en un dels informes de l’ IPBES s'afirma que "tan sols a Amèrica s'ha perdut el 31% de la biodiversitat des de l'arribada dels europeus i es projecta que a mitjan segle augmentarà a 40%". Es nota el sofriment de la selva colombiana pel canvi climàtic i per l'acció humana. No n'hi ha prou amb la política de l'actual administració del President Santos, consistent a la declaració de Parcs Naturals. Fa falta alguna cosa més: Una agricultura que permeti una vida digna de la gent que es dedica a ella, i donar drets a la naturalesa en la direcció d'una molt recent sentència de la Cort de Justícia de Colòmbia per la qual es reconeixen els drets de la Naturalesa en la seva Amazònica.
IV. La turistització: El procés de turistització de l'economia i la societat colombiana és brutal. Des de ruta turística en Medellín sobre la vida i miracles de Pablo Escobar, fins a l’accelerada dinàmica de creixement constructiu i de gentrificació a Cartagena de Indias, passant per la concepció dels parcs naturals com a llocs de consum turístic. Tot indica que Colòmbia serà, en un futur més o menys immediat, un país més turístic i menys cafeter. Val a dir que les plantacions de cafè i els pobles cafeters són, en bona mesura ja, un altre reclam turístic. En la lògica neoliberal, els cultius de cafè són cada vegada menys productius, i són substituïts per plantacions molt més productives i rendibles d'alvocats. En aquest sentit, la premsa colombiana informava el proppassat 1 d'abril que els cultius de cafè a Quindío (departament històricament cafeter) havien passat en pocs anys de 78.000 a 23.000 hectàrees.
V.- L'impuls transformador de les ciutats: Dóna la sensació que canvis en la mobilitat a ciutats com Bogotà (Transmilenio) o Medellín (Metro i Metro-Cable) són un factor importantíssim de transformació social i cultural. Sens dubte, els grans canvis a Llatinoamèrica -i al Món- vindran de i des de les ciutats.
VI.- La complexitat de l’ història colombiana: És alguna cosa que es nota per poc que et moguis pel país. Ho sosté l'historiador Jorge Orlando Melo, que acaba de publicar el llibre "Historia mínima de Colòmbia", en una entrevista periodística de promoció de la citada obra on afirma: "Hi ha tres factors [que van provocar la lluita armada]. Un, objectiu: la desigualtat, la pobresa, les injustícies socials. Dos, un factor subjectiu: que algú digui que la injustícia social justifica la rebel·lió armada, l'atac a pobles, tot el que es va fer a Colòmbia. La guerrilla i els seus ideòlegs van fer això, i per això són els grans responsables d'aquesta tragèdia. I hi ha un tercer factor: la resposta del Govern, que semblava pensada per afavorir la revolució. Quan uns grups sense poder van creure en 1928 que anaven a muntar una república comunista, el Govern va treure una llei heroica que va usar per reprimir a liberals i socialista. Turbay els va donar tot el poder als militars i va convertir a la guerrilla en víctima. Com els governs van començar a negociar amb la guerrilla, des de 1981, molts dins del Govern van començar a promoure grups civils il·legals amb suport de militars: els paramilitars. I recentment, els 'falsos positius'. El govern d'Uribe anava en un camí que semblava reeixit, i els 'falsos positius' van afeblir aquesta estratègia i van desacreditar a l'Estat. Em sembla que a Colòmbia la guerrilla va durar aquests 50 anys en bona part perquè la resposta estatal, per ser il·legal, li va donar força". És, si més no, una opinió a tenir en compte.
I tanmateix Colòmbia pot –aquesta vegada sí que es pot- obrir una nova etapa en la seva història segons siguin els resultats de les eleccions presidencials. Esper i desitj que sigui una etapa de pau de justícia social i ambiental.

dimecres, 11 d’abril del 2018

Renda Bàsica, el llibre


Article publicat originalment a dBalears (09-04-2018)
Hi ha bastants analistes internacionals que opinen que aquest 2018 serà l'any que situarà la Renda Bàsica definitivament al debat polític i social. Hi ha reptes civilitzatoris (la necessària transició cap al decreixement, frenar l'espiral suïcida de les desigualtats, les conseqüències de la robòtica i la intel·ligència artificial, entre d’altres) que fan inexorable el debat i implantació d'un nou model de societat on, passi el que passi, l'existència material de la gent estigui garantida.

La Renda Bàsica, més enllà de l'erradicació material de la pobresa, i la disminució objectiva de les desigualtats, va d'això, d'un dret derivat del dret a la vida, i que, per tant, res té a veure amb les rendes mínimes o garantides, que són subsidis condicionats al compliment per part de les persones potencialment beneficiaries de determinats requisits. Aquestes rendes són unes prestacions més o menys pobres per a persones pobres, que, en general, estigmatitzen a qui les rep, amb un elevat cost de gestió, i que, endemés, han estat -i són- un complet fracàs per no complir els objectius d'erradicació de la pobresa, i/o del risc d'exclusió social.

Per contra, cal recordar que la Renda Bàsica té les següents característiques distintives: 1.- Incondicionalitat, individualitat i universitat (la cobrarien totes les persones individualment, amb independència de la seva situació econòmica, de convivència, recursos materials, o si perceben un altre tipus de renda). 2.- Suficiència (el seu import ha de ser, almenys, una quantitat que superi el llindar de pobresa). 3.- No substitució d'altres drets (la Renda Bàsica ha de ser compatible amb altres drets i serveis socials, com ara educació, sanitat i pensions públiques).

Doncs bé, la coincidència ha volgut que, tot just al començament d'aquest 2018, en el qual, insistesc, segons l'opinió d'un bon nombre d'analistes internacionals, la Renda Bàsica estarà al cim del debat polític i social, Edicions el Serbal publiqui el llibre "Renta básica incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa", signat per Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluis Torrens, amb un excel·lent pròleg de David Casassas. És una publicació llargament esperada per la gent de l'entorn de la Xarxa Renda Bàsica (XRB) , ja que la seva sortida a la llum s'havia demorat en diverses ocasions. L'espera ha valgut la pena, doncs, de ben segur, es convertirà en una obra de referència per a l'activisme, la proposta política, i el debat acadèmic sobre la Renda Bàsica Incondicional, i més enllà (fiscalitat alternativa radicalment progressiva, repartiment del temps de treball, càlcul alternatiu al que fa l'Enquesta de Condicions de Vida (EQV) de l'INE del llindar de la pobresa i/o exclusió social).

Com el seu títol anuncia, el gruix del llibre és la presentació d'una simulació de finançament de la Renta Bàsica en el Regne d'Espanya, sobre la base d'una molt significativa mostra de dades d'IRPF. No obstat això, el punt fonamental no és la proposta de finançament concreta, sinó la demostració empírica que, amb una altra política fiscal, la Renda Bàsica és viable i justa. Una vegada llegit el llibre, queda claríssim que la inviabilitat, la irracionalitat, i la injustícia cal buscar-la en una no Renda Bàsica Incondicional.


Complex militar-industrial de la UE


Article publicat originalment a dBalears (02-04-2018)
Els pacifistes hem criticat, durant anys i panys, allò que el president nord-americà Dwight D. Eisenhower, en el seu discurs de comiat, va anomenar el complex militar-industrial dels Estats Units d'Amèrica.

Teníem -i tenim- sobrades raons per criticar aquest conglomerat d'interessos per fer la guerra, és a dir, a la gran Societat Anònima per matar i guanyar molts diners de la que en prenen part governs, exèrcits, i indústries de recerca, desenvolupament, producció, i ús d'armes i altres materials bèl·lics. Com per a què el negoci funcioni, cal tenir mercat, a aquests components del complex militar-industrial de la guerra, cal afegir-hi el de la indústria de crear enemics, inseguretats, i escenaris d'inestabilitat. Les polítiques de les grans , i les que són factor determinant de la crisi climàtica no són alienes a aquests objectius del mercat de la guerra.

Però, el moviment pacifista no tenia cap raó per despistar-se sobre allò que passava en aquesta matèria a la Unió Europea. Dit sense embuts: Ha estat, en la meva modesta opinió, una distracció intolerable no haver parat atenció al complex militar-industrial de la UE.

Afortunadament, s'ha publicat un informe del Transnational Institute, Statewatch, el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, l'Institut Internacional per a l'Acció Noviolenta (NOVACT), i el Centro de Educación e Investigación por la Paz (CEIPAZ) d'obligada lectura per a qui no vulgui entossudir-se en la distracció.

L'informe Les forces del mercat: L'auge del complex industrial de la seguretat de la UE posa a les clares l'existència d'aquest complex militar-industrial europeu. Hi ha informacions i dades molt rellevants sobre la seva magnitud i influència. A tall d'exemple, es demostra que, entre 2014 i 2020, s'han assignat almenys 11.000 milions d'euros a pressupostos dirigits a mesures de seguretat: 3.800 milions d'euros al Fons de Seguretat Interior (FSI), 1.700 milions d'euros al Programa Europeu de Recerca sobre Seguretat (European Security Research Programme, conegut oficialment com a 'Societats segures'), 3.100 milions d'euros al Fons d'Asil, Migració i Integració (que té molts usos en el marc de la política de seguretat), i uns 2.400 milions d'euros a organismes encarregats d'assumptes interns de la UE, com Europol i Frontex". Val a dir que és cert que és una quantitat relativament petita si es compara amb el pressupost total de la UE, que és d'un bilió d'euros pel període 2014-2020, però com s'afirma a l'informe que comentem, "suposa una novetat destacable, ja que fa una dècada el bloc europeu mancava de pressupostos específics per als assumptes de seguretat, justícia, i interior".
És força interessant constatar a les pàgines del citat informe com, d'una banda, la concepció holística de seguretat "ha estat impulsada per grans empreses militars i de seguretat, els guanys de les quals depenen d'un món farcit de sospites, temors i amenaces, i que no només han estat les grans beneficiàries de la despesa en seguretat de la UE, sinó que també han exercit un paper sense precedents en l'elaboració del programa de recerca de la UE en matèria d'armament” I, d'altra banda, tot i que l'agenda de "seguretat" de la UE en aquests moments és d'una extensió i complexitat que cap informe pot abastar tots els seus elements, s'esmenten alguns detalls de temes fonamentals com ara: 1.- La fusió entre estats i grans empreses, que és clau en aquest complex industrial militar. 2.- Els grans beneficis econòmics que acumulen únicament les grans empreses i instituts de recerca. 3.- L'existència d'una arquitectura (panòptica) de "seguretat" europea d'autèntic militarisme. En paraules de l'informe "un sistema integrat de vigilància d'alta tecnologia en tota la UE, dirigit a combatre diverses amenaces. Els projectes abasten des dels plans per desplegar drons de vigilància fronterera i sistemes d'identificació i verificació multibiomètrics, fins a la detecció i les anàlisis automatitzades de "contingut relacionat amb el terrorisme" a internet, i el desenvolupament de nous dispositius de vigilància encoberta".

Questa, com tantes d’altres, col·laboració público-privada constitueix una greu amenaça a la democràcia. Per això, és fonamental que a les eleccions al Parlament Europeu del propvinent 2019 hi hagi candidatures que es comprometin en els programes electorals a desmuntar el complex militar-industrial de la UE. Si volem la pau, no cal preparar la guerra!

Piràmides: Una falsa, una verdadera

Article publicat originalement a dBalears ( 26-03-2018)

La falsa: La que s'empra molt sovint al debat sobre la viabilitat d'un sistema públic de pensions decent, és a dir, amb suficiència de les prestacions, sense pèrdua de capacitat adquisitiva, amb justícia, i perspectiva de gènere. Per fer justament el contrari, se sol invocar a una suposada piràmide demogràfica. Una piràmide invertida, és clar. És una metàfora utilitzada des de les posicions neoliberals, i, diguem, les socialdemòcrates. Amb això es vol justificar la inviabilitat de l'actual sistema públic de pensions -i molt més la seva millora- sobre una realitat de facto: Hi ha més persones majors que joves, la tendència és que hi hagi cada vegada més pensionistes que persones en edat de treballar, i, per tant, de cotitzar.

I, tanmateix, la denominada "piràmide demogràfica invertida" no té res a veure amb els problemes estructurals del sistema de pensions. De fet, és una falsa piràmide per dues raons: Si tota la gent jove en edat, voluntat o necessitat de treballar es pogués incorporar al mercat laboral amb unes condicions decents, la suposada piràmide demogràfica invertida començaria a aplatar-se. I segon, i més important, la "reserva de mà d'obra immigrant" és immensa. És a dir, gent per treballar i cotitzar ni hi ha de sobres per a l'equilibri cotitzant-pensionista. Una altra cosa és que hi hagi suficient treball de mercat per a tota aquesta legió de potencials cotitzants.

Serà que, posem per cas, Jeremy Rifkin tenia raó quan va pronosticar la fi del treball i el naixement d'una nova era? No ens deixem enganyar, l'única piràmide invertida que hi ha al debat sobre el futur de les pensions públiques és la dels interessos dels voltors carronyers neoliberals: La part superior de la piràmide (una immensa minoria) que vol expropiar a la part inferior, és a dir  a la immensa majoria de la societat

La verdadera: Tot i que és ben actual, potser perquè és una teoria psicològica que data de 1943, s'utilitza bastant menys sovint. Em referesc a la coneguda com a Piràmide de Maslow amb la qual l’estudiós de la psicologia humanista, Abraham Maslow, formulà la seva teoria de la jerarquia de necessitats humanes, i, alhora, defensà que, a mesura que se satisfan les necessitats més bàsiques (part inferior de la piràmide), els éssers humans desenvolupen necessitats i desitjos més elevats (part superior de la piràmide).

El dilema actual és, a parer meu, com es garanteixen, en un context d'automatització, robotització i intel·ligència artificial del treball remunerat, les necessitats de la part inferior de la Piràmide de Maslow, és a dir, les fisiològiques i de seguretat. Només hi veig dues opcions: Excloure a cada vegada més persones del seu dret a una existència digna, o una profunda i radical distribució de la riquesa, com a conseqüència d'un sistema públic de pensions just i de la implantació d'una Renda Bàsica Incondicional. Cal optar, i fer-ho ràpid!