diumenge, 28 de maig del 2023

Tanmateix, votaré!

Publicat originalment a dBalears (21-05-2023)

He parat, ho confés, una atenció molt relativa a la primera setmana de la campanya electoral oficial per a les eleccions del 28 de maig. Sospit que aquesta segona setmana no apujarà massa el meu seguiment de les notícies, enquestes, debats, declaracions, picabaralles, etc. referides a les eleccions del diumenge que ve. Potser la causa de tot plegat sigui doble: Per una part, que l'atenció d'aquests dies la tingui concentrada en els debats que es desenvolupen en el marc de la segona edició del #LAP d'Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, i que, malauradament, no són del món de la campanya electoral, però són part dels debats veritablement imprescindibles per fer que el món sigui millor.

Per l'altre costat, segurament he desconnectat bastant de la bullícia electoral perquè d'allò que m'arriba, em sembla que –amb major o menor mesura- no hi ha cap discurs polític contrahegemònic com ho seria, posem pel cas, la proposta i explicació d’una estratègia holística balear decrecionista. Gairebé tot es mou en els paranys del "realisme capitalista" que Mark Fisher explicà en el seu llibre així titulat, i del que l'octubre de 2022 se'n va publicar la primera edició en català.

Tant de bo en aquesta setmana prèvia al 28-M hi hagi propostes que em cridin l'atenció i em reenganxin a la campanya electoral. A tall d'exemple: Posar en el centre de l'acció institucional l'efectiva aplicació dels Drets Humans arreu, o situar les Illes Balears en el mapa internacional de regions del món que experimenten sobre l'eventual aplicació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI), serien propostes en la lògica de capgirar d'arrel les coses.

Per què ho són? Idò perquè si es proposés la posada en marxa -seguint l'exemple del que s'està fent a Catalunya- d'un Centre Balear d'Empresa i Drets Humans, significaria un interès per treure de l'empantanegament el procés d'aprovació d'un instrument internacional jurídicament vinculant sobre empreses i drets humans. En un món d'impunitat per a les multinacionals (entre altres les nostrades multinacionals hoteleres) és clarament una proposta de contingut contrahegemònic. Igualment, en una societat com la illenca que, més enllà del funcionament dels seus mercats de treball i de les seves institucions d'un model d'Estat del Benestar amb lògica de segle XX, té zones força importants d'inseguretat vital, la RBUI es presenta com una finestra d'oportunitats per capgirar la situació.

Tanmateix, votaré. És clar que votaré! No m'és indiferent qui governi les institucions. Encara que només fos per posar en bones mans el desenvolupament de la "Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears", per barrar el pas al feixisme del segle XXI, votaré.

Votaré recordant aquestes dues setmanes de debats a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, continuant buscant respostes reparatives a les precarietats (a les vides viscudes amb greus carències materials). No són fàcils les respostes. Tanmateix ''voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig'' (Marià Villangómez).

 

divendres, 19 de maig del 2023

Demonitzar als de baix

Publicat originalment a dBalears (14-05-2023)

L'hegemonia política –i, sobretot, cultural- del neoliberalisme va trencar el consens existent entorn del concepte de cohesió social. Altrament dit, amb la imposició ideològica del neoliberalisme (el mentider triomf del “no hi ha alternativa”), desaparegué l'objectiu politicoinstitucional de l'eradicació dels riscos d'empobriment i d'exclusió social. S'esfumà el pacte social de després de la Segona Guerra Mundial. En el capitalisme de les grans desigualtats, l'existència de la part de la societat empobrida s'ha normalitzat. S'ha renunciat a fer de la política democràtica una veritable palanca per garantir l'existència material digna per a tothom. Les situacions d'empobriment i/o d'exclusió social són, en el món neoliberal, inevitables, i, per tant, el que cal fer és, amb més o menys generositat i pietat, gestionar-les.

Per acabar-ho d'arrodonir, la visió ultraconservadora de l'estratificació social atribueix l'exclusió social a factors individuals, i no al model social i econòmic realment existent. Per això, el "facherío" necessita demonitzar als de baix. Això no és nou. Per exemple, Owen Jones a "Chavs. La demonització de la classe obrera", sosté, amb raó, que "demonitzar als de baix ha estat un mitjà convenient de justificar una societat desigual al llarg dels segles".

Com aplicar ara mateix aquesta, diguem-ho així, tàctica de les elits neoliberals? Un dels vectors explicatius és que com han convertit el dret a l'habitatge –un element clau per a la cohesió social, i per a una democràcia amb impuls igualitari- en un bé de grandíssima especulació, intenten enfosquir la llum del focus sobre la històrica manca de polítiques públiques d'habitatge. Els efectes  sobre la tendència especulativa de la recent i esperada llei estatal d'habitatge són, si més no, força incerts.

Alhora, posen intensament la llum del focus en la polièdrica problemàtica de l'ocupació de cases i edificis buits. Polièdrica perquè l'ocupació de, posem pel cas, un habitatge buit propietat d'un fons voltor, de la Sareb, o d'un gran banc no és el mateix que l'ocupació d'una modesta segona residència. O res té a veure el moviment okupa llibertari amb l'ocupació per necessitat vital.

En temps de campanya electoral, la demonització de les persones excloses pel sistema. Vet aquí un exemple que motiva aquesta reflexió: La setmana passada alguns mitjans de comunicació publicaren una notícia –millor dit, una falsa notícia- amb titulars com ara "El cuartel de Son Busquets, sin vigilancia ante el peligro de la okupación", "Vía libre a okupas y drogadictos en Son Busquets tras eliminarse la vigilancia privada".

S'han permès, fins i tot, alarmar a la ciutadania "informant" que ja s'han detectat signes d'ocupació de les esmentades instal·lacions. Com visc just a tocar de Son Busquets sé del segur que, en el moment d'escriure aquestes ratlles, els únics signes d'ocupació detectats a aquest indret palmesà són els de la flora i fauna d'un estiu avançat a conseqüència de la crisi climàtica.

És, aquesta falsa notícia, una anècdota a la qual no cal prestar-li atenció? Pens que no ho és. És un clar exemple de demonització dels de baix, d'un tractament mediàtic d'una, en paraules de Xavier Antich, moralitat fast food. Abonament justificatiu dels feixismes del segle XXI,  com ara Desocupa.

 

diumenge, 14 de maig del 2023

Llibertat de premsa vs. manipulació mediàtica

Publicat originalment a dBalears (07-05-2023)

Coincidint amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que, per acord de l'Assemblea General de les Nacions Unides, es commemora des del 1993 cada el 3 de maig, solc rellegir algun text de Ryszard Kapuściński que, dit sigui de passada, per a mi és un dels intel·lectuals de referència. Enguany he rellegit el breu, però molt sucós, "Los cínicos no sirven para este oficio (Sobre el buen periodismo)" del que, malauradament, fins on jo conec no hi ha cap edició en català

Kapuściński argumenta que, per a la informació, la veritat era la qualitat principal. Però que en la modernitat això ja no és així. L'època de les notícies falses a balquena no és, a parer meu, aliena al capitalisme extractivista actual. És a dir, al desplegament irrefrenable, amb faldilles i a la babalà i sense complexos, de la raó de ser del capitalisme: la despossessió. A la informació subministrada pels grans mitjans de comunicació (molts d'ells absolutament balcanitzats) ara la qualitat principal és la d'augmentar els beneficis empresarials, i, per tant, ens han desposseït del dret a una informació veraç.

En el llibret esmentat -que té forma d'entrevistes- al periodista i intel·lectual d'origen polonès li demanen -tot fent referència al fet que hi ha drames de la història contemporània que han estat poc o gens tractats en els periòdics- com és possible que certs fets mai hagin format part de l'agenda de la premsa internacional. Kapuściński, ras i curt, contesta que això és possible perquè la premsa internacional està manipulada. Però, com sempre, va al moll de l'os de l'assumpte i afirma: "El problema de las televisiones y, en general, de todos los medios de comunicación, es que son tan grandes, influyentes e importantes que han empezado a construir un mundo propio. Un mundo que tiene poco que ver con la realidad. Pero, por otro lado, estos medios no están interesados en reflejar la realidad del mundo, sino en competir entre ellos. Una cadena televisiva, o un periódico, no pueden permitirse carecer de la noticia que posee su rival directo. Así, todos ellos acaban observando no la vida real, sino la competencia". Això, sumat a biaixos ideològics i corrupció sistèmica dins bona part de la professió periodística, ha esdevingut en allò que l'ONG Reporters Sense Fronteres (RSF) anomena "la indústria de l'engany".

No és estrany, idò, que, per exemple, traïcions polítiques com la del president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, al poble sahrauí, no tinguin un cost polític-electoral  major que el que tindrien si els grans mitjans de comunicació espanyols posessin en relleu les esgarrifoses informacions sobre el Marroc que acaben de publicar els amics de RSF que, entre altres coses, denuncien que el règim marroquí persegueix la premsa per a posar-la a les seves ordres. O si ens informessin de la importància que té que el Marroc expulsi a una advocada francesa després d'impedir que visités als presos polítics sahrauís, o del permanent assetjament marroquí als activistes de drets humans sahrauís, que arriba al segrest i a la tortura., etc.

En fi, amb més llibertat de premsa de debò, amb menys manipulació mediàtica, al Govern del Regne d'Espanya li resultaria molt més difícil mantenir la hipocresia segons la qual "España es un país profundamente comprometido con los Derechos Humanos, cuya protección y promoción constituye un eje prioritario de nuestra política exterior" (sic).

En qualsevol cas, tanta sort que RSF existeix, que mitjans com ara dBalears no es deixen manipular.  I és que, malgrat tot,  hi ha multitud de resistències a la manipulació mediàtica. Resistències que convé enfortir i expandir perquè, com diu Kapuściński en el llibret citat a les primeres ratlles d'aquest escrit, "quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important".

 

 

dijous, 11 de maig del 2023

Les Kellys, ara el còmic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (09-05-2023

La Direcció Insular d'Igualtat i Diversitat del Departament de Presidència del Consell de Mallorca ha editat un còmic intitulat "Les Kellys, col·lectiu en lluita pels drets de les dones". Amb guió i assessorament històric de Laura Marte i dibuixos de Blanca Jaume, és la vuitena entrega de la col·lecció "Mallorca té nom de dona". Una col·lecció d'històries de dones que, si no vaig errat, es presenten totes elles en format d'historietes il·lustrades. D'entrada, no cal altra cosa que donar l'enhorabona a les responsables polítiques de la iniciativa de la col·lecció. Són massa anys de segrest patriarcal del paper històric de les dones en la construcció de la identitat i realitat social de la Mallorca actual.

Per descomptat, enhorabona, també, a les responsables de la producció (guió i dibuix) artística del còmic dedicat a les Kellys. Un còmic que se suma a altres expressions artístiques i culturals que aquests darrers anys, en un inèdit idil·li a casa nostra, han acompanyat l'èxit de visibilització de les terriblement precaritzades condicions de feina d’aquest col·lectiu laboral. El mateix còmic en fa referència a aquesta inusitada incursió del fenomen kellys en el món artístic. En una de les vinyetes s'afirma que "l'àmbit cultural es fa ressò dels problemes laborals que viuen les Kellys, plasmant-ho en documentals, dibuixos, art sonor, fotografia i teatre, entre d'altres".

És, sens dubta, molt valuosa aquesta relació del món cultural oficial amb el món de les Kellys. Ara bé, sobre aquest assumpte hi ha alguns dubtes pendents de respostes. Tot i que és un tema que, per si sol, m'ocuparia tot l'article, no me'n puc estar d'esbossar-ne dos d'aquests dubtes: com sortir-ne d'aquests acompanyaments de denúncia de la situació per a no normalitzar-la? Tal com Selina Todd explica al llibre "El poble. Ascensió i caiguda de la classe obrera britànica (1910-2010)" que va succeir a la Gran Bretanya de la dècada de 1950, potser ser classe obrera s'ha posat de moda a Mallorca? O, més aviat, allò que està de moda són les narratives culturals inspirades en un col·lectiu presentat com una mena d'icona pop del conjunt de les classes subalternes del monocultiu turístic illenc?

En qualsevol cas, és indubtable que allò que començà el 2014 com a una campanya del sindicalisme internacional molt enfocada a Llatinoamèrica i a Espanya per reclamar "un treball digne" de les cambreres de pisos en la indústria hotelera, l'article del coordinador d'Alba Sud, Ernest Cañada, publicat a El País (30-07-2014), sota el títol de "Las que limpian los hoteles", la sororitat entre les cambreres de pisos d'arreu, articulada mitjançant les xarxes socials, que l'esmentat article va provocar, i, per acabar d'arrodonir-ho, la publicació el 2015 del llibre del mateix Cañada "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", esdevingué ben aviat en un dels fenòmens més interessants d'associacionisme per a la denúncia de la precarietat laboral i vital en aquestes primeres dècades de segle XXI. Ni els riders ni les cuidadores han arribat a tant!

L'eclosió del moviment kelly cal contextualitzar-la en la conjuntura marcada pels efectes de les polítiques de retallades socials dels anys d'austericidi que provocaren, a cop de més precarietat vital, explotació laboral, manca de reconeixement social, i escreix de les desigualtats, molt sofriment a col·lectius com el de les cambreres de pisos. Es va afegir aigua (crueltat) al banyat d'una llarga història de càrregues laborals que emmalalteixen.

Per una altra banda, el sorgiment de Les Kellys coincidí amb la gran embranzida de la turistificació. Tanmateix, l'èxit com a altaveu de la denúncia de les polítiques laborals del capitalisme hoteler és mèrit propi del plural moviment kelly. Ho és, independentment de les victòries assolides en l'àmbit de les reivindicacions materials. Per a l'assoliment de nous drets, dit sigui de passada, els interlocutors i responsables d'aconseguir-los (o no) són uns altres. Però insistesc, l'èxit de visibilització i de convertir en assumpte polític les males condicions de treball de les cambres de pisos és un èxit de l'originalitat de conjuminar associacionisme, sororitat, ús de xarxes socials, i sindicalisme (bastants membres de les associacions de kellys pertanyen a sindicats).

I és justament aquest aspecte d'associació fàctica kellys-sindicalisme que –em sap greu haver-ho de dir- està absent del còmic objecte de comentari en aquestes ratlles. La història, necessàriament esquemàtica, que ens presenta la publicació del Consell de Mallorca s'inicia als anys setanta del segle passat, és a dir, a les acaballes de la dictadura franquista, i il·lustra les que, potser, són les escasses lluites obreres protagonitzades per cambreres de pisos d'aquella època. Tot seguit il·lustra el deteriorament de les condicions laborals de les cambreres de pisos a l'hoteleria mallorquina (escreix de riscos laborals psicosocials, medicalització, autoritarisme empresarial, etc.) que, amb rigor, no es pot desassociar de la progressiva hegemonia del turbo-neoliberalisme, d'èpoques de reforma laboral permanent precaritzadora de vides laborals i personals, de, en definitiva, la desaparició del miratge d'un progrés social continuat.

La narració del còmic acaba amb el sorgiment de Les Kellys. Per tant, no il·lustra les lluites de qui ja netejaven les habitacions dels hotels en els anys 80 i 90 del segle passat i la primera dècada dels anys dos mil. És, si més no, significativa la invisibilització –molt present al món de les arts- i la falta de reconeixement social i polític d'aquelles cambreres de pisos que impulsaren que les plataformes reivindicatives del Conveni d'Hoteleria incloguessin reivindicacions, com ara, el dret a gaudir de dos dies lliures consecutius o la igualtat salarial entre el departament de pisos i el de bar i menjador. Sense la lluita sindical del postfranquisme de les Joanes, Aracelis, Agustines, Maries Lluises, Pepis i tantes d’altres, les condicions de treball a l'hoteleria mallorquina, i, concretament, al departament de pisos, haurien sigut pitjors. Encara ara ho serien!

Sens dubte aquestes sindicalistes, aquestes cambreres de pisos, es mereixien, almenys, una vinyeta en el còmic aquí comentat. N'eren mereixedores atès que, participessin o no en la lluita contra la dictadura, van ser, entre altres coses, de les primeres portadores -en paraules de l'historiador Xavier Domènech al llibre "Lucha de clases, franquismo y democracia"- dels "valors, actituds i accions que van estar també en la base de la lluita antifranquista en els sectors populars, en l'impuls dels quals trobem part de les nostres llibertats i de l'articulació dels drets socials, igual que, en les seves derrotes, part del nostre present".

En qualsevol cas, benvingut sigui el còmic en qüestió car tinc per segur que sense un persistent moviment de Les Kellys és mal de fer imaginar un present més just. Un present que, de debò, valgui la pena ser viscut amb certa felicitat col·lectiva.

 

diumenge, 7 de maig del 2023

Primer de Maig 2023: Pensar, organitzar, mobilitzar...

 

Publicat originalment a dBalears (30-04-2023)

I. En el número 7 de Quaderns CULTURA FI DE SEGLE, intitulat "El 1r de maig a Mallorca (1937-1989)" i editat per l'Ajuntament de Palma l'any 1990, l'autor del monogràfic, Antoni Nadal, tot just començar la presentació del text, escriu: "Contràriament al procés d'adaptació feixista que va sofrir la Festa del Treball a l'Alemanya nazi, però d'una manera igual a la prohibició del Govern de la Itàlia feixista, el 12 d'abril de 1937 el Govern de l'Estat franquista va optar per la supressió del Primer de Maig com a dia festiu atès el seu "marcado carácter marxista". Ve a tomb recordar-ho sempre, però en aquest maig d'any electoral és fonamental tenir-ho present. A Itàlia ja governen els hereus dels feixistes que prohibiren la commemoració del Primer de Maig i, diguem-ho sense embuts, no és inversemblant que, a casa nostra, el 28-M signifiqui el retorn del feixisme a posicions de govern d'algunes institucions. Més que mai ens cal un mes de maig d'intensa mobilització antifeixista.

II. En el context actual de bogeria armamentista i de militarisme a l'engròs, sembla increïble que el moviment sindical de classe no hagi esdevingut en avantguarda de la mobilització contra la guerra, l'aberrant escreix de despesa militar, i a favor de la pau. El rebuig a la guerra i la defensa de la pau forma part, no s'oblidi, d'allò més noble i digne de la tradició del moviment obrer. Ho és des de la Primera Internacional. Recordem les mobilitzacions obreres contra les guerres espanyoles colonials i imperials, com ara les de Cuba i Filipines. Enguany ens calia un Primer de Maig on hi fos ben present el clam històric anarcosindicalista de "guerra a la guerra de germans contra germans", perquè en les "aventures guerreres" la classe treballadora "únicament perd sang i no guanya res".

III. Atenent al tarannà actual del sindicalisme illenc –i espanyol-, aquest Primer de Maig alguns el viurem amb cert desassossec. Intuesc que ha arribat el bon punt de superar inèrcies. El repte d'ara mateix és el de capgirar les causes de les crisis (climàtica, desigualtats, descohesió social, despossessió de les classes subalternes ...) i imaginar escenaris alternatius. Sospit que, en aquest sentit, és clau pensar, organitzar, i mobilitzar.

IV. Pensar, com s'ha fet en el 1r Congrés Català del Treball. Amb el suggerent lema "El treball en una nova economia per a la vida", aquest encontre ha volgut –en poder llegir les conclusions veurem si ho ha aconseguit- analitzar els reptes que es presenten al Principat en el món del treball durant els pròxims anys. Què no en té de reptes el món dels treballs a les Illes Balears? En un món amb la intel·ligència artificial prou desenvolupada, podrà continuar sent el treball remunerat el principal distribuïdor primari de la riquesa generada? No és l'hora de la Renda Bàsica Universal i Incondicional?

V. Organitzar-se més enllà de les clàssiques estructures obreres. Si es vol qüestionar l'hegemonia del capital, del capitalisme voraç, calen aliances del sindicalisme amb els moviments socials, amb els col·lectius que batallen de debò pels drets a un habitatge digne, amb els àmbits de l'acadèmia i l'epistemologia crítica, amb entitats i plataformes de defensa de l'efectivitat dels drets socials, la justícia tributària, contra l'escreix de privilegis dels rics i molt rics... Cal fer de l'aplicació efectiva dels drets humans una veritable palanca de lluita d’emancipació.

VI. Pot ser que una de les causes (no l'única) de la desmobilització del món laboral –de la negociació sindical sense conflicte- sigui la moderació de la, diguem-ho en l'argot sindical, taula reivindicativa. Sembla que el capitalisme extractivista ens ha extret la capacitat de formular reivindicacions radicals (hom diria que això ha esdevingut en un privilegi més de les elits poderoses). Per exemple, perquè no substituïm termes reivindicatius que, de fet, han sigut assumits en el llenguatge d'eufemismes del neoliberalisme, com ara "estabilitat laboral", "fixesa contractual", "millora de condicions laborals", etc., per posar damunt la taula el de la garantia de dignitat humana en el treball remunerat? Si, per fer-ho, cal recuperar teoritzacions d'algun clàssic –com es fa en l'article titulat "La insuficiencia radical del Derecho del Trabajo para la garantía de la dignidad humana. Una relectura d’Hugo Sinzheimer" d'aquesta revista-, fem-ho! Cal recordar que Sinzheimer va ser un gran teòric del concepte que ell va anomenar "Dret econòmic" per garantir la coparticipació dels treballadors i treballadores en el procés productiu.

Tot plegat exigeix sortir de molts àmbits de confort, i, alhora, fugir del "tenim pressa" i de les desqualificacions grolleres. En aquest sentit, em sembla escaient recordar les paraules de la grandíssima Angela Davis: "... s'acostuma a definir la transformació revolucionària com un desmantellament i una reconstrucció radicals de les estructures econòmiques de la societat, una cosa que, evidentment, no em causa cap escrúpol en absolut. És el que cal fer. Així i tot, no es pot oblidar l'esfera de la consciència". Idò, tinc per a mi que la cosa més urgent és la mobilització de la consciència. Sí, de la consciència de pertinença a classe subalterna!

En qualsevol cas, malgrat aquesta mitja dotzena de notes escrites a correcuita, que passeu un bon Primer de Maig! L'oferta del sistema és prou gran i diversa, des de manifestacions institucionalitzades a dinars, pancaritats i esbarjos diversos, des d'ofertes de "ponts" per fer turisme, a dies de sol i platja, des de ...