CAL NO OBLIDAR HAITÍ

APUNTEU-VOS A UNA EXCEL·LENT INICIATIVA:

http://cuaderno.josesaramago.org/2010/01/28/una-balsa-de-piedra-camino-de-haiti/

S’esgota l’impuls progressista del 2007 i el Govern mossega fesols

No tinc del tot clar si en altres àmbits de l’acció política i institucional s’han apagat les espurnes progressistes, però sí que veig molt clar que en relació a la política econòmica, laboral, social i de modificació del mix de creixement balear, s’ha acabat aquell impuls que, a l’estiu de 2007, es va donar amb la signatura dels Acords per a l’estabilitat política i el futur sostenible que van possibilitar les actuals majories que –amb més o manco dificultats- governen les principals institucions de les Illes Balears. Intento explicar breument el perquè opino el que opino:

La crisi no afluixa; els problemes en el mercat laboral es compliquen (amb tota seguretat es moderaran els creixements d’atur i els de destrucció d’ocupació, però els problemes seran –ja ho són‑ més polièdrics: manca de prestacions d’atur, símptomes d’atur de llarga durada, nul·la requalificació que permeti el trànsit laboral d’un sector a un altre...). El discurs del Diàleg Social s’ha convertir en un insuls mantra i allò de l’«economia de consens» no passa de ser un bona troballa acadèmica i res pus (i si no, demaneu-li què vol dir això al conseller de Turisme o a la consellera d’Indústria). Les organitzacions empresarials han organitzat un autèntic sàbat de bloqueig a qualsevol modificació de les magnituds dels components del creixement balear i, més prest que tard, tindran en “perfecto estado de revista” la maquinària de la dreta política per a la gran ofensiva del “antes vivíamos mejor: los empresarios mandábamos, la gente tenía trabajo, todo el mundo disponía de pastuqui”; i el moviment sindical es mou enmig del dubte hamletià del “ser o no ser” instrument mobilitzador de voluntats per a una sortida solidària a la crisi i amb canvis en l’anomenat mix de creixement, per tal de garantir més i millor cohesió social o, per contra, ser notari del fracàs del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social i assumir un doble risc: el de ser instrumentalitzat pels estrategues del bloqueig a qualsevol canvi i el d’una certa corporativització del sindicalisme de classe amb una dedicació quasi exclusiva dels assumptes laborals (convenis, ERO, acomiadaments, eleccions als centres de treball, aplicació de la legislació laboral...). Que ningú em mal entengui: no considero poc rellevants aquestes tasques sindicals, però la defensa dels interessos de les persones afiliades i de la gent treballadora en general precisen d’una estratègia sociopolítica que doni fruits.

Aquesta és, al meu parer, la situació en aquests primers dies de l’any 2010, i mentrestant el Govern mossega fesols. Vegeu-ne alguns ‑i no són ni molt manco tots‑, d’exemples d’aquesta inactivitat fàctica de l’executiu del Sr. Antich:1. Del seguiment i l’aplicació dels pactes del diàleg social autonòmic, res de res, fins i tot es permeten el luxe d’ajornar més d’un mes trobades ja concertades per tal de impulsar-los; 2. De l’aplicació dels acords de bona governança, res de res: a tall d’exemple, segueix el tancament, decretat per Jaume Matas i Rosa Estaràs, del Consell Assessor de Turisme i es manté la dretana política dels lobby en matèria turística. Sobre aquest tema, val a dir que fa por la llista de reivindicacions empresarials que publiquen el mitjans de comunicació. El més sorprenent és que aquestes propostes de revolució “neocon” turística són rebudes amb un silenci còmplice per part de les autoritats turístiques del Govern; 3. La política de treball i formació per a l’ocupació consisteix bàsicament en un seguit de convocatòries de subvencions inconnexes i en un Pla d’Ocupació (POIB) desdibuixat i sense una estratègia integral. Ja comença a ser hora que s’entengui que una cosa és una planificació i una altra molt diferent una llista d’actuacions disperses, aquesta distinció, que sempre és important ho és molt més en el sistema laboral; 4. El senyor ministre de Treball i Immigració ha dit ‑per activa i per passiva‑ que l’esforç en protecció de desocupació de l’Administració de l’Estat s’ha acabat amb l’ajut del 421 euros i que ara s’hi han de posar les Comunitats Autònomes. No obstant això, assisteixo atònit a un silenci tronador en aquesta matèria, i alhora a una pornogràfica subhasta de despeses en fires turístiques de molt poca eficàcia contrastada i d’inversions turístiques de dubtosa urgència. On ha quedat allò de “les persones primer”?

Hi som a temps, de deixar de mossegar fesols i retornar a l’impuls progressista? Jo crec que sí, però s’han agreujat les dificultats. És molt el temps perdut i greus els errors comesos. Per això, caldria organitzar una intel·ligent mobilització de voluntats per reforçar la posició sindical enfront de l’escamot empresarial, per exigir un lideratge polític institucional de debò que impulsi la concreció d’allò pactat i deixar clar que en el diàleg social, sent-hi tots imprescindibles, hi ha aliats preferents.

L’amagatall de guipur empresarial i la reforma laboral

No em negareu que el guipur ‑les puntes en què el dibuix forma el teixit, perquè hom n’ha eliminat el teixit de suport després de la fabricació‑ té una elegància incontestable. Segur que també coincidirem sobre la bellesa del títol “Amagatall de guipur”. Jo hi he afegit l’adjectiu empresarial i la referència a la reforma laboral, però no deixa de ser un plagi del títol d’una novel·la de na Xesca Ensenyat de l’època de la lluita per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia... L’elegància del títol, de la novel·la i d’alguns textos de l’enyorada Xesca m’han vingut a la memòria llegint uns documents de la CEOE. Jo ho val!

A partir del dia 22 d’aquest mes, quan el Govern central presentarà la seva proposta, començarà, de bon de veres, el debat sobre la reforma laboral, i convé estar-hi preparats, per a un debat dur, enrevessat, de mitges veritats, de mentides gruixudes i d’ importants interessos contraposats. Per això –més enllà dels papers que presenti la representació empresarial a les meses de negociació- és interessant conèixer els seus argument de fons. Aquest, i no cap altre, és el motiu d’aquestes lectures tan poc desestressants.

La qüestió és que en els documents de CEOE es plantegen coses com ara: 1. La reducció de cotitzacions a la Seguretat Social. 2. El pagament per part de l’Estat de les prestacions econòmiques (des del quart fins al quinzè dia de baixa) en cas d’Invalidesa Temporal. 3. L’abaratiment del cost de l’acomiadament i la desaparició de la tutela judicial en els casos de ruptura de la relació laboral. 4. Una brutal neoprecarització del treball, amb la recuperació de modalitats de contractació ja periclitades com ara la del “llançament de nova activitat” i la introducció del total “campi qui pugui” en les contractacions de substitució i a temps parcial. 5. L’eliminació de l’autorització administrativa per als ERO. 6. Més poder empresarial per flexibilitzar unilateralment les relacions internes de les empreses (es proposa la modificació radical dels articles 40 i 41 de la LET). 7. En matèria de negociació dels convenis col·lectius, els empresaris plantegen el de sempre: eliminar el caràcter normatiu i fer dels convenis uns simples contractes amb termini fix (eliminació de la ultraactivitat). Però tot es diu amb una elegància tal que ho he hagut de llegir més d’una vegada per entendre què diuen.

No sé si temen el conflicte social abans de començar les negociacions o és que els empresaris i les empresàries de la CEOE s’han convertit en poetes. No obstant això, no ens enganyem, amb les coses de menjar, la lírica justa.

HAITÍ

M’he compromès amb mi mateix a no emprar aquest espai per fer comentaris d’actualitat. No tinc capacitat ni temps. Però la cabronada d’Haití –genial, com quasi sempre, Maruja Torres- m’ha empès a fer un esbós de proposta de solidaritat des del moviment sindical illenc. Ja ho sé: el que necessita, necessitava i sobretot necessitarà Haití és ajut internacional permanent i estructural. Mentrestant, i de forma immediata, el que cal és una gran mobilització de recursos, de voluntats polítiques i de mitjans humans per a tot allò més bàsic.
L’esbós de proposta és el següent: un acord interprofessional pel qual a les nòmines del mes de gener es descomptaria un percentatge a tots els treballadors i a totes les treballadores, i l’empresariat col·laboraria amb una contribució consemblant. La proposta és tècnicament possible amb la participació de la Tresoreria de la Seguretat Social i de la Conselleria de Treball i amb l’acord dels Sindicats i Patronals més representatives. Un petit percentatge de la “massa salarial” de gener és una quantitat considerable i –si es fa amb seny- una contribució a la solidaritat molt sostenible, inclús, en temps de crisi i de restriccions salarials.

2010: Solidificar el diàleg social !

La situació econòmica, social i d’ocupació de les Illes Balears és francament dolenta: hem acabat l’any 2009 amb 91.098 persones registrades a l’atur, amb un descens del 5,53% d’afiliacions a la seguretat social i amb la demografia empresarial que no deixa de caure. A finals de mes l’EPA ens donarà ‑amb tota seguretat‑ més notícies negatives del mercat de treball. Tot indica que no hi ha previsions en el sentit que aquesta situació canviï en els propers mesos, i per això a CCOO considerem d’extrema utilitat fer públic un missatge en el qual, alhora que expressem la nostra preocupació, fem palesa la nostra ferma voluntat per treballar en el marc del Diàleg Social Autonòmic, per superar aquesta situació especialment perjudicial per a les persones més febles de la nostra societat.
En aquest sentit considerem que els disset acords que conformen el Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears són d’un valor estratègic cabdal, fonamentalment per dues raons. La primera, perquè el seu correcte compliment i l’avaluació pública seria un missatge molt positiu per als mercats i per a les persones que més sofreixen els efectes de la crisi. I la segona raó és que, malgrat les dificultats econòmiques, financeres, polítiques i institucionals, la implementació d’allò pactat és bàsic per caminar cap a un nou model de desenvolupament del creixement balear i sortir de l’actual situació de crisi amb més fortaleses econòmiques i socials.
És per tot això que l’any 2010 hauria de ser l’any en què definitivament es donés un impuls a la concreció dels esmentats acords. En la meva opinió, cal fer-ho amb una doble consideració: Hi ha acords, com és el cas del Pacte per l’habitatge adequat i assequible, que avancen de tal manera que no tinc cap empatx en qualificar-los com un exemple de bones pràctiques. Però hi ha coses que estan extraordinàriament endarrerides. A tal d’exemple val a dir que en els diferents acords del Pacte s’han anant consensuant organismes propis de seguiment i de desplegament amb competències i funcions molt diverses i alhora s’ha acordat la creació d’organismes de participació institucional i l’ampliació de participants i funcions en alguns dels organismes ja existents. Posar en marxa aquests compromisos és només qüestió de voluntat política i, per tant, s’ha de fer sense més dilacions ja que en cas contrari tot el discurs de millora de la governança se n’anirà en orris.
Amb tot, el més preocupant és que els acords estratègics per a la generació d’ocupació, per al canvi de patró de creixement i per a la millora de la cohesió social estan paralitzats. És urgent, per tant, el compliment del conjunt de compromisos del Pacte global sobre turisme ‑alguns d’ells expressament incomplerts ja que haurien d’haver-se previst en els pressupostos de la CAIB per al 2010‑, però, en qualsevol cas, ara mateix cal posar especial èmfasi en els plans de desestacionalització.
En matèria d’indústria he de recordar que l’acord signat diu textualment: “La política industrial tindrà com a principal objectiu augmentar la competitivitat de la indústria de la nostra Comunitat Autònoma per promoure una economia més diversificada i que generi més ocupació qualificada, de qualitat i estable.” També em sembla convenient recordar que hi ha un acord que fa referència a la millora de la governança en l’àmbit de la política industrial. En conseqüència, s’hauria de tenir molta més diligència en el compliment d’allò pactat, pel futur dels sectors industrials illencs.
Crec que ens podem felicitar pel fet de tenir actualment un Pla d’Ocupació de les Illes Balears que, per primera vegada, ha estat unànimement consensuat, encara que la situació del mercat de treball ens obliga a fer més. En aquest sentit suggereixo millorar i reforçar els mecanismes de seguiment i desplegament de l’esmentat POIB i concretar les mesures laborals contingudes en diversos acords del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social; sens dubte, seria convenint que la Conselleria de Treball i Formació sigui la responsable de fer aquesta coordinació. Malauradament no ens podem felicitar també pel desplegament d’allò pactat sobre capital humà. Per CCOO, aquest és un pacte clau i estratègic, que té molt a veure amb el canvi de patró de creixement. Això és evident si tenim en compte que el Govern s’ha compromès a millorar el sistema educatiu i mantenir l’objectiu de destinar-hi el 6% del PIB, a elaborar un pla estratègic per prevenir i reduir el fracàs i l’abandonament escolar, o a desenvolupar programes d’integració per a alumnat nouvingut. A més a més, l’Acord s’estructura en tres línies bàsiques. La primera tracta de la millora de la qualitat del sistema educatiu i formatiu; la segona dissenya el desenvolupament del sistema de competències bàsiques per a l’aprenentatge permanent; i en la tercera hem pactat tot un seguit d’iniciatives per impulsar a les Illes Balears el Sistema nacional de les qualificacions i la formació professional. Tal vegada seria convenient que, per donar resposta a aquests compromisos i als acords formatius i de millora del capital humà específics en els sectors del turisme, la indústria i el comerç, es creés un grup ad hoc al si del Consell balear d’FP, amb la missió específica de fer un informe d’avaluació semestral i alhora fer una reunió monogràfica de la Comissió de Seguiment del Pacte, per avaluar la situació i el grau de compliment dels acords en matèria de millora de capital humà.
Sóc ben conscient que el Pacte pels drets socials bàsics és un acord instrumental en què s’establiren els principis que han de regir l’elaboració i l’aprovació de la Carta de Drets Socials de la CAIB, prevista a l’article 16.2 de l’Estatut d’Autonomia de 2007. En aquest sentit, a CCOO ens preocupa que passin els dies i no tinguem cap notícia contrastada de com es troba l’elaboració de l’esmentada Llei de Carta de Drets Socials. És per això que necessitem amb urgència garanties certes que el Govern remetrà al Parlament de les Illes Balears el projecte de llei que desplegui l’article 16.2 de la Llei orgànica 1/2007, d’1 de març, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, suficientment consensuat amb els signants del Pacte i amb temps suficient perquè pugui ser aprovat en aquesta legislatura.
I per acabar, hi ha un altre compromís que fa referència a la igualtat de drets d’homes i dones i que es concreta en “elaborar una Llei d’igualtat”. Tenint en compte que el mateix pacte estableix com un dels principis d’actuació “la igualtat de drets d’homes i dones en tots el àmbits, en particular en matèria d’ocupació i treball”, em sembla evident que l’esmentada llei s’ha de negociar amb els sindicats més representatius, almanco en allò que fa referència als aspectes relacionats amb l’ocupació i el treball.
En definitiva, hi ha molta feina a fer, però si volem, podem. Ara més que mai cal impulsar el Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social.

Què és això de la Kurzarbeit

La Kurzarbeit és una peça important de la legislació laboral alemanya que bàsicament consisteix en una fórmula de reducció dels temps de treball per posar fre a l’atur massiu i evitar els acomiadaments col·lectius.

Fins l’any passat s’havia emprat molt poc, però durant l’any 2009 la crisi ha provocat que més de 58.000 empreses hagin sol·licitat a l’Agència Federal d’Ocupació reduccions del temps de treball (RTT) per a més de dos milions i mig de persones. A principi del mes de novembre passat hi havia 1,4 milions d’alemanys i alemanyes a qui se’ls aplicava la reducció del temps de treball, amb un cost estimat pels serveis d’ocupació de més de mil milons d’euros en els primers sis mesos de 2009. Les estadístiques ens informen que la mitjana d’RTT ha estat del 34,5%, i això equival a 430.000 acomiadaments no realitzats.

L’RTT funciona de la següent manera: Posem per cas que en una empresa es treballen 40 hores setmanals i que per aplicació de la Kurzarbeit es passa a treballar-ne 30, idò el que succeeix és que el personal cobra 30 hores segons el conveni d’aplicació i les 10 restants són abonades pel servei públic d’ocupació a raó del 60 o 67% del sou. Durant les vacances i en supòsits de malaltia es cobra el 100% del salari. El procediment d’implantació és similar al procediment per a la negociació d’un ERO a la legislació espanyola, però amb una intervenció del sindicat i dels treballadors i treballadores molt més potent com és habitual a la majoria dels països europeus.

Òbviament no tot és color de rosa. A tall d’exemple, a mitjan de l’any passat ja hi havia preocupació pel gran estalvi empresarial en costos laborals (més de mil milions des de gener fins a maig) o per l’escassa utilització empresarial de l’RTT per a qualificar i formar el capital humà de les empreses acollides a la Kurzarbeit.

A pesar d’aquestes i altres reticències, s’ha donat un nou impuls a aquesta fórmula d’esquivar la crisi. El Govern de n’Angela Merkel ha “perfeccionat” el procediment i les prestacions de l’RTT, després de dialogar amb la DGB i la Patronal. Així, han introduït tot un seguit de reduccions de costos de Seguretat Social, de millora del sou cobrat en situació d’RTT, s’ha flexibilitzat la possibilitat que una empresa utilitzi la Kurzarbeit i s’ha potenciat la formació associada a l’RTT. Aquests nous aspectes seran d‘aplicació fins a final d’enguany, però tenint en compte que la iniciativa alemanya ho era per sis mesos i s’ha anat prorrogant, no és gaire segur que a final d’any no se segueixi aplicant d’una manera o d’altra.

Bé, fins aquí algunes explicacions de què és aquest invent alemany que, certament, té algunes similituds amb el nostre ERO temporal. La meva opinió és la següent: Sempre serà millor emprar aquest instrument abans que els acomiadaments individuals, plurals o col·lectius via ERO. Sempre és positiu que els treballadors i les treballadores mantinguin el seu lloc de treball i el seu entorn laboral quotidià. Sumant i restant segur que ens estalviaríem despeses de prestacions de desocupació, del Fons de Garantia Salarial, del sistema sanitari (l’acomiadament produeix greus malalties psíquiques i físiques)… Potser que per a l’empresariat innovador, schumpeterià, sigui una bona fórmula per tal de conservar el teixit empresarial i resistir davant la crisi conservant el capital humà amb experiència i, alhora, formar-lo encara més. No obstant això, amb taxes de temporalitat que freguen el 30%, amb un 39% de contractes a temps parcial eventuals... és a dir, en un context de precarietat laboral estructural, em tem que la Kurzarbeit a l’espanyola sigui molt poc útil per millorar el nostre mercat de treball. Aquests dubtes d’eficàcia s’accentuen en el cas de les Illes Balears, ja que la nostra extraordinària especialització en serveis (majoritàriament turístics i estacionals) fa que instruments de flexiseguretat pensats en clau industrial–fordista siguin poc útils en economies i mercats de treball tan flexibles i volàtils com els de les societats turístiques. De fet, l’article 47 de l’Estatut dels Treballadors (el que regula la possibilitat de suspensió temporal de contractes per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, o derivades de força major) que és, per dir-ho d’alguna manera, el precedent espanyol a la Kurzarbeit, s’utilitza molt poc a la nostra terra per gestionar la reestacionalització turística i, de fet, se’n suspenen ben pocs, de contractes. L’empresari turístic aplica allò de “muerto el perro se acabó la rabia” i sense massa contemplacions converteix la plantilla fixa en fixa discontínua.

Per més que es dugui a la Mesa Estatal del Diàleg Social, la Kurzarbeit o RTT és, en la meva opinió, una aspirina per curar una pulmonia. No li farà mal, però curar....