divendres, 28 de desembre del 2018

Viure de gorra



Publicat originalment a dBalears (24-12-2018)

El passat 7 de desembre “EL ECONOMICO” del diari Última Hora va publicar un excel·lent reportatge sobre la Renda Bàsica (RB), signat per Aina Ginard. S'explicava de què va això de la RB que, recordem-ho, consisteix en una assignació pública monetària, que rep periòdicament i indefinidament tota la població, incondicionalment i individualment, suficient i complementària, i compatible amb el que coneixem com a Estat del Benestar.
Val a dir que en el citat reportatge s'exposaven bastants dels arguments a favor de la RB i de la seua viabilitat econòmica. Alhora, s'informava de l'existència i activitat del Grup Renda Bàsica Illes Balears (GRB-IB). També es presentava part de l' “argumentari” en contra de la RB: 1. És una utopia. 2. Econòmicament és inassolible. 3. Crea ganduls i incentiva que la gent “visqui de gorra”.
Un trípode argumental tan poc raonat que fa empegueir. Una utopia? És clar, com totes les idees abans de realitzar-se (des de l'abolició de l'esclavitud, fins a l'estat del benestar, passant per l'existència de societats democràtiques). Econòmicament inassolible? Cert si es mantenen les polítiques fiscals antidistributives, les creixents desigualtats, i les mitologies econòmiques del neoliberalisme. Crea ganduls? Des d'Alaska -on fa anys es reparteix entre tota la població una mena de RB- fins a qualsevol dels llocs del món on s'han fet proves pilot, els efectes són exactament els contraris: Augmenta l'emprenedoria i el treball voluntari, i, a més, l'ocupació remunerada guanya en qualitat.
I, tanmateix, l'argument més pobre i elitista, pretesament menyspreador i estigmatitzant, és el que la RB incentiva el “viure de gorra”. Qui així argumenta, sap d'on ve aquesta expressió? Per si de cas, expliquem-ho:
L'origen de l'expressió “viure de gorra” cal buscar-lo en els temps de la Primera Revolució Industrial, quan els obrers treballaven de dilluns a dissabte de 12 a 14 hores diàries, i el sou era setmanal. En aquella època les mesures de prevenció d'accidents i malalties laborals, la seguretat social, o l'assegurança d'accident laboral eren, si més no, idees utòpiques. Així que, quan un obrer s'accidentava o emmalaltia, la família quedava absolutament desemparada. Durant dies, setmanes, i fins i tot mesos, fins que podia tornar a treballar, no cobrava res. Davant aquesta situació d’injustícia, els treballadors -als quals no les faltava la gorra en els seus uniformes de treball- van començar a actuar solidàriament: El dia del cobrament, a la sortida de la fàbrica, es posava a un lloc ben visible una gorra, i, una vegada s'havia cobrat, cada treballador deixava a la gorra la moneda o monedes que bonament podia posar-hi, així s'ajudava al company i a la seva família de manera anònima, i les persones que rebien l'ajuda sabien que era de tots. “Viure de gorra” era un acte de pura i radical solidaritat obrera. Un origen, doncs, gens pejoratiu. Però, ja se sap que, amb la revolució neoliberal, fins i tot els actes històrics de solidaritat, han esdevingut pejoratius.
La RB és una mesura solidària pròpia del segle XXI. Una mesura per a garantir l'existència material de tothom, amb el benentès que, en temps de la “Quarta Revolució Industrial” (la de la digitalització i robotització), “la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix, que no pot dependre d'atzars socials que puguin convidar a formes ex post. Distribuir recursos ex ante, això és, preredistributivament, constitueix l'estratègia central del constitucionalisme republicà democràtic.” (David Casassas a “Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática”).

divendres, 21 de desembre del 2018

Hotel Paradise of Love


Dijous 13 desembre es va presentar l'exposició “Hotel Paradise of Love”. De què va aquesta exposició? Idò va d'un recull del material de la investigació que, dins del projecte d'intervenció artística entorn a l'impacte del turisme a les Illes Balears, ha desenvolupat el Grup de Recerca de l'ESADIB (Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears) durant 15 mesos. La presentació va consistir en una sèrie de lectures dramatitzades, amb una mescla de sàtira i crítica, a càrrec de les tres investigadores i els dos investigadors que han executat el projecte. Dits textos dramatitzats es centraren en els orígens franquistes del desenvolupament turístic, els canvis sociològics provocats a la societat de les illes -mentre escoltava aquesta part de la presentació no vaig poder estar de recordar al “botones” protagonista de la novel·la “Cròniques d’un mig estiu” de Maria Antònia Oliver-, i en la situació de turistització sense límits, i massificació desbocada en què ha acabat tot plegat.
A parer meu, “Hotel Paradise of Love”, a més de les innovacions interpretatives que pugui aportar, es pot inserir en la nova ona de pensament i cultura crítica sobre el turisme. Potser, l'actual és una onada més “radical”, que va més al moll de l’os dels danys i conseqüències del turisme que pretèrites ones culturals més o menys crítiques. No és el mateix el que fan, posem per cas, el Col·lectiu TOT INCLÒS, o l’equip d’ “Hotel Paradise of Love”, que determinada novel·lística dels anys 70-90, obres teatrals anteriors a 2010, o projectes musicals, com ara el disc de Carlos Garrido, Raphel Pherrer, i Toni Miranda "Mallorcatur", que, malauradament, és menys conegut, sent un cas de, diguem-li, menyspreu pel mainstream cultural illenc.
L'actual ona cultural crítica envers el turisme incorpora sense embuts temàtiques associades a problemàtiques no resoltes per la imperfecta transició, i a la voracitat extractivista de recursos comuns, i de drets del nou capitalisme turístic. En el primer cas, s’esmicola el tabú sobre el paper decisiu de la dictadura franquista en els inicis del turisme, i se'n va a norris el mite creat entorn de suposats grans emprenedors que van començar del no-res. En el segon cas, es denuncia la pèrdua de drets associada a la massificació turística, la precarització laboral i vital, i els desoris de l’economia de les desigualtats que, s’ha de dir tantes vegades com calgui, té al turisme com un dels seus màxims exponents. Per exemple, les creadores i els creadors d’ “Hotel Paradise of Love” no s'estan d'afirmar que “aquest projecte presenta un clar compromís social que suposarà, mitjançant les estratègies de l’expressió dramàtica, abordar temàtiques de precarietat laboral i de marginació social i de gènere per conscienciar d’aquest fet”.
En fi, de ben segur que, més dels que ells volen i diuen, ens alegrem de l’existència de projectes com ara “Hotel Paradise of Love”. Ells, potser, arrufaran el nas, i seguiran amb el desenvolupament dels negocis de la cultura – espectacle, per a major glòria d’una construcció social i cultural de turistització total.
PS: Crec que l'exposició es pot continuar visitant a la biblioteca de l'ESADIB (C/Morer 6 de Ciutat).

(Publicat originalment a dBalears el 17-12-2018)

divendres, 14 de desembre del 2018

Mercat laboral cultural (i els assumptes taurins)


Publicat originalment a dBalears (10-12-2018)

Cada mes de novembre el govern espanyol  publica l'Anuari d'Estadístiques Culturals que conté una quantitat impressionant d'informacions de l’any precedent sobre el polièdric estat de la cultura en el Regne d'Espanya i a les comunitats autònomes.
Probablement per deformació professional, el que més curiositat em provoca són les dades relacionades amb el que podríem anomenar el mercat laboral cultural illenc. Val a dir que la font per a aquesta anàlisi és una explotació de l'Enquesta de Població Activa de l'INE pel que fa a l'ocupació, i el Directori Central d'Empreses (DIRCE) pel que fa a les empreses. Convé advertir també que les dades d'ocupació i de demografia empresarial incloses en aquesta publicació són les relatives a l'ocupació que es desenvolupa a empreses dedicades a activitats culturals, com ara  les d' edició, biblioteques, arxius, museus, cinematogràfiques, vídeo, ràdio i televisió, o artístiques i d'espectacles, entre d'altres. Igualment s'inclou l'ocupació que es correspon a ocupacions amb una dimensió cultural, es a dir, escriptors/res, artistes, arxivistes, bibliotecaris/es, etc. Finalment dir que les dades es presenten en mitjanes anuals.
Aclarit l'anterior, anotem que el nombre mitjà de persones que van treballar a l'àmbit cultural el 2017 a les Illes Balears va ser de 22.400, el que representa un modest 4,2% sobre el total. No obstant això aquest resultat suposa un creixement de més del 50% en relació a 2015, any d'inici de la present legislatura. El nombre mitjà d'empreses culturals va ser de 3.085 en 2017, el que també suposa un augment del 33%. Aparentment són bones notícies, veritat? Però igual no ho són tant si tenim en compta que, d'acord amb les dades contingudes en el capítol 7 de l'Anuari, dedicat a "Turisme cultural", aquests són creixements d'ocupació i de la demografia empresarial associats a la cada vegada més aclaparadora turistització de les illes. A més de les informacions d'ocupació temporal i parcial, que només s'ofereixen del conjunt d'estat, es pot intuir que el que veritablement creix és la precarietat laboral i empresarial.
Aquest any tenia una segona curiositat rabiosa: El govern del PSOE presidit per Pedro Sánchez seguiria incloent els assumptes taurins a l'anuari cultural? Doncs sí que els inclou. Res ha canviat, i la tauromàquia se segueix considerant cultura, i no incultura i maltractament animal. Potser hem arribat al bon punt en el qual les i els animalistes hauríem de començar a mobilitzar-nos perquè això no segueixi ocorrent. Les qüestions simbòliques tenen la seva importància en la lluita pels drets a una vida digna dels éssers vius no humans. Som-hi!

dimecres, 12 de desembre del 2018

La renovada força emancipadora de la Renda Bàsica



XVIII Simposi Xarxa Renda Bàsica: LA RENOVADA FORÇA EMANCIPADORA DE LA RENDA BÀSICA

Aquí  un nou  article sobre RB  que s'ha publicat a la revista L'Altra Mirada

diumenge, 9 de desembre del 2018

70 anys de Drets Humans no basten: cal persistir!

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 09-12-2018


La commemoració del 70 aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) és, sens dubte, una bona ocasió per reflexionar -encara que sigui breument- sobre la seva importància, la efectivitat real de la DUDH sobre la vida quotidiana de la humanitat, i, perquè no, la seva utilitat com a referent de les actuals lluites emancipadores.
Sóc dels convençuts de la importància civilitzatòria de la declaració proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. Tenint en compte que el seu article 28 estableix que "tota persona té dret a què s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius", em sembla indiscutible la seva importància -i no és poca cosa- per distingir entre la civilització i la barbàrie. El dret a tenir drets i llibertats és el més poderós antídot a la barbàrie!
A hores d'ara, ja en ple segle XXI, des d'un punt de vista formal, la DUDH gaudeix d'una excel·lent salut. Mai com ara la DUDH s'havia constitucionalitzat a tants estats, ni hi havia hagut tantes Declaracions, Convencions Marcs, o Directives Internacionals sobre Drets Humans. Però, no obstant això, vivim l'extensió del que l'analista internacional Mariano Aguirre denomina "democràcies autoritàries". A tall d'exemple, Duterte a Filipines, Putin a Rússia, Trump als EUA, Erdogan a Turquia, Bolsonaro a Brasil, Netanyahu a Israel. Tot i arribar al poder mitjançant procediments formalment democràtics, estam en presència de, en paraules de Rob Riemen, "democràcies desproveïdes d'esperit democràtic". Val a dir que també hi ha cada vegada més casos en què les formalitats democràtiques d'accés al poder són, si més no, absolutament qüestionables.
Per un altre costat, no es pot negligir que, a tall d'exemple, amb la repressió dels i de les dissidents a Nicaragua per part del règim d'Ortega-Murillo, la situació dels palestins i palestines en general, i a Gaza en particular, els assassinats de persones defensores dels drets humans i ambientals a bona part del món (pensem en el cas de Berta Càceres a Hondures), la situació de la dissidència xinesa, o la que pateixen, posem pel cas, els pobles kurd, sahrauí, o rohingya, els assassinats de periodistes arreu... és molt mal de fer festejar grans progressos en l'efectivitat de la DUDH. No hi ha cap possibilitat de festejos quan estem vivint la tragèdia humanitària més gran a un Mediterrani convertit en fossa comuna de persones que fugen de la guerra, la fam, i la falta de perspectiva de vides que mereixin ser viscudes.
És inqüestionable que la globalització financera-productivista neoliberal no ha suposat la globalització dels Drets Humans. Més aviat el contrari. Com assenyala el director de FUHEM Ecosocial, Santiago Álvarez, "les dinàmiques d'acumulació per despossessió no són només actes d'espoli de recursos i mitjans de vida; despullen també a la gent de drets", o, en paraules del que va ser el negociador a algunes cimeres sobre canvi climàtic en representació de Filipines, Yeb Saño, "el canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són el centre de la qüestió".
De la globalitat passem a casa nostra: mentre hi hagi persones i famílies privades del dret a un habitatge digne; persisteixi la violència masclista; hi hagi preses polítiques, presos polítics, i rapers exiliats; no recuperem per a tothom el caràcter socialment inclusiu del treball remunerat, i no acabem amb la ultraprecarietat i els casos d'explotació laboral a ella associats; no es garanteixi, mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional, un dret humà tan elemental com és l'existència material; se segueixi expulsant per la via exprés com a "persones il·legals" (sic) la gent que arriba en pasteres a les nostres costes; persisteixin els casos de LGTBIfòbia; la pobresa infantil sigui una realitat; mentre totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme no tinguin accés a la veritat, justícia i reparació; o no es respectin de debò els drets al medi ambient i de la ciutat... no podrem celebrar una efectiva aplicació de la DUDH.
I, tanmateix, no podem defallir. Stéphane Hessel -que va ser redactor de la DUDH- en el seu emblemàtic "Indignau-vos!" ens recordava que "la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència". Prenguem-ho en consideració, tot sabent que un altre món és possible, però que, per a aconseguir-ho, no basta indignar-se.

divendres, 7 de desembre del 2018

Postveritat entorn de l'autopista Llucmajor-Campos


Publicat originalment a dBalears (03-12-2018)

Des que el sistema d'alt nivell funcionarial i judicial local, com a part del conegut com a "Deep State" o "Estat Profund", va actuar amb tota normalitat per mantenir en peu el monument franquista de Sa Feixina, o que, en matèria territorial i de lloguer turístic, s'evidencià, en paraules de la professora de sociologia en UAB Sara Moreno, "fins a quin punt el poder econòmic exerceix el seu control a través del poder polític", no esperava del Consell de Mallorca polítiques associades a grans canvis polítics estructurals. Però allò que mai no m'esperava és que un govern de Mallorca format per MÉS per Mallorca, PSOE-PSIB, i Podem dugués a terme practiqués polítiques de postveritat, és a dir, fes política basada en mentides amb l'objectiu d'aconseguir la distorsió deliberada de la realitat.
Malauradament, emperò, la postveritat practicada per aquest equip de govern en relació amb l'autopista Llucmajor-Campos ve de lluny. Vet aquí alguns exemples prou rellevants: que els "Acords del Canvi" inclouen aquest -i no un altre- projecte; que s'ha modificat substancialment el projecte elaborat pel PP; que, rememorant el "There is No Alternative" (TINA) de Margaret Thatcher, no hi ha alternativa a la destrossa territorial provocada per l'autopista, eufemísticament dita desdoblament; que, sense haver-ho intentat, no es pot fer res perquè l'adjudicació a l'UTE COPISA&AFEX no tornés a ser una UTE Obra Publica&Corrupció (recordin que l'empresa COPISA està associada a casos de corrupció). Val a dir que, en gairebé tot el que té a veure amb aquesta maleïda autopista, els i les que governen el Consell de Mallorca haurien d'haver tingut en compte aquell, no sé si descatalogat, llibre de José Luis L. Aranguren titulat "Ètica i política". Gestionar des de l'Esquerra, el sobiranisme, i l'ecosocialisme és, a vegades, problematitzar la (i)lògica neoliberal. Mala peça en el teler si, per no capgirar aquesta lògica, no es fa tot el que es pot -també simbòlicament- en la lluita sense complexos contra la corrupció passada, present, i futura! És més: La política basada en mentides és incompatible amb veritables polítiques de transparència i participació. Serà per això que el govern del Consell de Mallorca sembla afectat per una greu al·lèrgia a sotmetre el projecte d'autopista Llucmajor-Campos a un procés d'exposició pública?
I, tanmateix, el que va succeir dimarts de la setmana passada va ser, com algú va dir en el seu moment en el Parlament de les Illes, "el colmo". En un espai institucional d'Audiència Pública, la consellera de Territori i Infraestructures del Consell de Mallorca, Mercedes Garrido, anuncià una reducció dels metres de l'ample de l'autopista. Ha resultat ser un episodi més d'aquesta política de postveritat! M'estalviaré els detalls que, fil per randa, tenen a la Nota de Premsa de la Plataforma Antiautopistes. A la postveritat, s'hi ha d'afegir la menyspreable moda dels "fakes news", és a dir, de les falses notícies!
Arribats a aquest punt, només hi ha una solució: Rectificació i paralització del projecte. El debat no és, digui el que digui la senyora Garrido i companyia, d'uns metres més o manco d'ample, la cosa va de model de mobilitat, de què el mot "sostenibilitat" recobri versemblança en el vocabulari de l'esquerra.
Mentrestant, no ens tractin de bàmbols a la gent que seguim estimant Mallorca, i lluitam inclaudicablement  i  tossudament perquè no sigui asfaltada i destruïda.