Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-08-2019)
"Temps durs" és el títol
d'un dels capítols del llibre de la historiadora britànica Selina Todd,
"El pueblo. Auge y declive de la classe obrera (1910-2010)", que es
va publicar en castellà l'any passat. L'autora ens recorda que el 1979 el pacte
que s'havia signat durant la Segona Guerra Mundial entre el poble i els seus
polítics –treball dur a canvi d'un salari per a viure, i unes prestacions
socials com a xarxa de seguretat- va arribar a la seva fi, i, en aquest context,
"la ansiedad por conservar un techo bajo el que vivir y conservar el
empleo afectaba a la vida familiar". En aquestes pàgines Selina Todd ens
explica aquesta ansietat, i els sofriments de la classe treballadora, especialment
de dones com ara Clare Stevens, Carol Hinde, o Jean McLoughlin.
De tot plegat, no m'he pogut estar
de pensar-hi mentre analitzava les dades de Balears de l'Enquesta de Població
Activa (EPA) del segon trimestre d'enguany, que, succintament, són les
següents: S'assoleix un nou màxim històric d'ocupació, amb 578.700 persones
ocupades (almenys una hora durant la setmana de l'enquesta), la qual cosa
suposa un increment interanual del 0,8%. Per una altra banda, malgrat les
restriccions metodològiques de l'EPA per considerar que una persona està en
situació d'atur, la població aturada se situa en 79.900 persones, i la taxa
d'atur es manté pràcticament estable respecte a l'any passat, en un 12,1%. Val
a dir que, d'aquestes quasi vuitanta mil persones que activament recerquen una
ocupació remunerada, el 69,4% no gaudeix de protecció per desocupació.
Una primera conclusió és que, en plena distòpia de creixement sense límit del
model del "gairebé sol turisme", creix molt la població ocupada,
baixa poc la taxa d'atur, i no ha millorat massa la protecció per desocupació.
En qualsevol cas, no es pot
negligir que aquesta dinàmica de creixement de l'ocupació va estretament
associada a una dinàmica de creixement poblacional, i progressiva pèrdua de
capacitat d'integració social de l'ocupació. No debades, el baròmetre del CIS
del passat juny ens oferia una dada molt més rellevant que la tan mediàtica i
polèmica intenció de vot. A la pregunta de quin és el problema que a vostè,
personalment, l'afecta més, el 17,9% -un rècord històric- contesta: els
problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació. Hi ha dades de l'EPA
d'aquest segon trimestre que corroborarien aquests resultats demoscòpics: a)
Del total de la població ocupada-assalariada illenca, el 26,3% ho és amb un
contracte temporal (el 29,9% en el cas del sector públic!), i, pel que fa als
contractes indefinits, és imprescindible prendre en consideració que, en el
conjunt del Regne d'Espanya, el 50% no arriben a aconseguir els 2 anys
d'antiguitat. b) Gairebé el 40% de la població assalariada de les Illes Balears
té una antiguitat en el seu contracte de menys d'un any.
La segona conclusió, i, a parer meu,
més important que l'anterior, és que la minva de capacitat de garantia de no
exclusió social de bona part de les ocupacions actuals –el que alguns anomenam
precarietat laboral i vital estructural- és l'assumpte cabdal de la qüestió
laboral, i que, com a tal, no pot obviar-se en qualsevol anàlisi de la realitat
sociolaboral illenca. Al cap i a la fi, el que veritablement importa és com el
creixement (o decreixement) econòmic es transforma en desenvolupament social.
Potser per això recordava les
històries de, entre altres, Clare, Carol, Jean, i el llibre de Selina Todd. Ho
feia pensant en la jove que, encara que treballa amb un contracte indefinit, i
a jornada completa, ha de viure en un remolc, donat que el salari no li basta
per exercir el dret a un habitatge digne (recordin que l'últim informe del
Consell de la Joventut indicava que en el quart trimestre de 2018 una persona
jove a Balears hauria d'aportar el 120,4% del seu salari net per fer front al
pagament de la mensualitat d'un lloguer). Pensava, també, amb la kelly que sent
fixa discontínua (una de les 91.166 persones que en el mes de juny a casa
nostra tenia aquesta flexible modalitat de laboralitat) només té garantit
quatre mesos de treball, i, amb aquesta incertesa, no ha deixat d'acudir a la
caritat de Càritas, i així intentar estalviar pel que pugui venir després de
setembre. I, fins i tot, pensava amb la veïna que és empleada d'una
subcontracta d'AENA que, amb els seus contractes temporals de curta durada (en
el primer semestre de 2019 s'han registrat un mínim de 42.163 contractes amb
una durada màxima de 15 dies), ja s'ha (mal)resignat a seguir sent treballadora
pobre.
En un moment del seu relat, Selina
Todd es pregunta: "Mientras tanto, ¿dónde estaba el laborismo?".
Estava viatjant en direcció al desastre que, en termes de cohesió social i
seguretats vitals per a la gent no estrictament rica, va ser el "Nou
Laborisme". Doncs bé, pel que fa a les protagonistes mallorquines, caldria
preguntar: On està l'autodenominada esquerra política? De moment els aspectes
de les reformes laborals de 2010 i 2012 que més precaritzen l'ocupació, i les
vides de la gent treballadora segueixen fent estralls, i en els debats sobre
solucions de debò, com ara la Renda Bàsica (RB), que, com a tal, ha de ser
incondicional i universal, no hi són ni, malauradament, no se'ls espera.