BAUZARIDAD

L’entrevista de José Ramón Bauzá (President de la CAIB) al diari Público de diumenge passatés una bona prova del que ens espera per els propers anys. El president fa, al meu entendre, una exhibició d’un messianisme dretà que frega l’antipolítica d’aquells que predicaven que “las ideologia se han acabado”. Les respostes del president Bauzá dibuixen una mena de literatura d’un regim personalista que ja té un discurs per justificar la seva acció de govern. Un discurs fet sobre la mentida, la rancúnia i algunes idees més antigues que el fil negre.
Dir, com diu el president, que “yo lo que quiero es actuar con la responsabilidad de mi cargo y no con la demagogia de un partido político” és, a la vista del conjunt de l’entrevista, una mentida. La rancúnia li vessa quan parla del afer de la trànsfuga d’ Alcúdia.
Però el més preocupant és quan diu que ells ja han començat a generar confiança econòmica perquè ja han començant a venir inversors que tenen ganes de fer projectes a Balears. A Balears o per a Balears? Inversos o taurons? De fora han de venir els que ens han de treure del pou? Sona fatal!
Sona a aquell model de creixement implantat per el president Mates. El matisme reconvertit a la Bauzaridad.

SINDICATS

A l’Escola d’Estiu d’IniciativaVerds, a l’hora de parlar dels moviments socials sorgí -molt tangencialment, és cert- el debat sobre el paper dels grans sindicats. Algú posà com a element problemàtic el finançament de les estructures sindicals i el va correlacionar amb la seva capacitat de mobilització. Amb més o menys enginy, vaig discrepar dient que seria un error no tenir al moviment sindical com un aliat estratègic per avançar en equitat ecològica i social i, molt més error seria donar importància a allò que, al meu parer, no la té.
Tanmateix és veritat que els sindicat haurien de repensar moltes coses. A tall de exemple, en citaré unes quantes: 1.- Com s’organitzen al sí dels sindicats els col•lectius que no pertanyen al “nucli dur del conflicte capital-treball” que, encara ara, és al centre de treball? Em refereixo als joves que mai han fet feina, al jubilats, als autònoms, als precaris, als treballadors voluntaris, als teletreballadors i... al aturats!. 2.- Com organitzen l’acció sindical en un marc de multitud de micro empreses i d’externalització de l’activitat productiva que precaritzen les relacions laborals i, a l’hora, les capacitats objectives de resposta al poder empresarial? Cal recordar que, el número mitjà d’empreses per les quals passen les persones al llarg de la seva vida laboral és d’onze. Molt semblant al dels EUA. És el que autors com ara, Juan José Castillo, han definit com “La soledat del treballador globalitzat”. 3.- És útil la normativa espanyola pre-globalització per garantir la llibertat sindical a questes alçades de segle XXI? . 4.- Perquè es parla tant de “democratització” dels partits politics i tan poc de les grans estructures sindicals?. 5.- L’augment de les tasques de gestió de programes públics (de formació, d’orientació i qualificació professional, de cooperació internacional, etc... ) ha ajudat a organitzar més i millor als treballadors i treballadores entorn als sindicats de classe? 6.- No hi ha un excessiva institucionalització i una baixa intensitat en el conflicte laboral en allò substancial, com és la negociació col•lectiva? 7.- L'estratègia del Diàleg Social –que ha donat molt bons resultats per a els dèbils- és valida en l’actual context d’ofensiva brutal del turbo-capitalisme?
Aquest són els temes que se m'ocorren com a urgents en el debat sobre el sindicalisme des de un punt de vista de l’esquerra verda. N’hi ha un altre que, tal vegada no sigui tan urgent, però és transcendental: L’autonomia sindical no s’hauria de haver confós mai amb el no voler prendre part del moviment d’emancipació. Amb tot aquest ventall de temes, el del finançament em sembla pecata minuta.

TURISME SELF-SERVICE, TERRITORI LOW COST

Si hi havia algun dubte, els atacs per terra mar i aire a l’euro ho han deixar més que clar: El capital financer -i el que no ho és també- no especula solament amb mercaderies i diners, també s'especula amb països i amb els drets de la gent.
Els canvis en política turística que ha anunciat el Conseller Delgado (generalització del canvi d’usos dels edificis hotelers per fer habitatges –vacacionals o no- i legalitzar els condotels) és posar les bases d’una gran operació especulativa contra el país i els drets de la gent treballadora i emprenedora de debò. El canvi d’usos no és altre cosa que malbaratar infraestructures immobiliàries productives més que amortitzades i apostar per el turisme residencial que és totalment self-service, és a dir, sense mà d’obra. Una volta de rosca a la prestació de serveis amb el sistema de “s’ho faci vostè mateix”.
Jo tenia entès que la liquiditat era complir amb els compromisos i la solvència era tenir amb que pagar aquests compromisos. Llavors per tenir liquiditat es necessita tenir solvència prèviament. El sistema de condotel el que fa és diluir tant la propietat de la infraestructura Inmobiliaria hotelera que li resta solvència a aquesta planta hotelera i –segons l’ extensió del fenomen condoteler- al destí turístic en el seu conjunt. És aplicar el low cost al territori.
Una de les conclusions de les III Jornades Internacionals de Turisme i Medi Ambient organitzades pel Grup d’Investigació en Territori, Turisme i Oci (GITTO) i l’ Institut d’Estudis Ecològics -INESE- és que “Els espais turístics madurs necessiten adaptar l’oferta a les tendències i exigències de la demanda global del nou model turístic”. Les polítiques turístiques del Govern PP que ha anunciat el Conseller Delgado, van precisament en sentir contrari.
Les hem d’ aturar!

PEP IGNASI AGUILÓ, DIXI

Pero yo no creo que haya una política de empleo, sino políticas económicas que generan empleo, y que pasan por reducir el déficit público para liberar recursos que puedan llegar a las empresas que al fin y al cabo son las que crean empleo” (Diario de Mallorca 23-06.2011)

La realitat és que les administracions publiques són, encara ara, dels majors ocupadors que hi ha en la majoria d’economies de mercat. Segons l’OIT l’ocupació publica oscil•lava a l’any 2004 entre el 14% de Turquia i el 34% de Suècia. A Espanya era del 16%, igual que als Estats Units d’Amèrica!

“Sólo hay un camino: reducir gastos y rebajar déficit” (Ultima Hora 26.06.2011)

Idò ja ho sabeu. No hi ha altra política econòmica possible que la de l’austeritat turboliberal. El Vicepresident econòmic del Govern de les Illes Balears ens recorda als apocalíptics ultradretans de la falsa teoria del “fi de la història”. Segur que la pertinença a l’elit acadèmica que no foren capaços de preveure la crisi financera (o no ho varen voler veure per que es corromperen) dóna molta seguretat.

“Manera prové de l’esquerra i jo d’allò que seria una economia més liberal. Ell ve d’allò que diríem una esquerra tradicional, que agafa la forma de keynesianisme, i la meva trajectòria no és tan sols liberal, sinó ortodoxa” (Diari de Balears 29.06.2011)

No s’avergonyeixi digui que vostè és molt de dretes i ens entendrem tots! Segurament no ho diu perquè el seu jefe extremeny a dictat sentencia: No hi ha polítiques ni de dretes ni d’esquerres... (sempre que governin ells, és clar!) )

Quina creu, Senyor!