dimarts, 28 d’octubre del 2014

La Renda Bàsica en el debat d’avui en el Parlament


Normalment no pos massa atenció a les resolucions que presenten els grups parlamentaris com a conseqüència del debat sobre l’orientació de la política general de les Illes Balears. Però aquest any em sobtà la proposta de “renda bàsica” que feren la i el portaveu de l’oposició parlamentària en el debat del dimarts de la setmana passada. Aquella proposta -que donà peu a aquest article- m'ha corroït la curiositat per saber si la inclourien, i com ho farien, en les seves respectives propostes de resolucions.

Al final hi ha hagut propostes i avui, d’una manera o d’una altra, es parlarà de Renda Bàsica en el Parlament de les Illes Balears Em tem que els textos presentats abundin en la confusió. Vegem:

El Grup Parlamentari Socialista a la número 27 del conjunt de les propostes de resolucions sol·liciten que: “El Parlament de les Illes Balears insta al Govern de les Illes Balears que de manera progressiva implanti la Renda Mínima garantida a la nostra comunitat com a dret subjectiu de tota persona per tal que pugui disposar d’uns ingressos bàsics, però suficients, que garanteixin la cobertura de les necessitats econòmiques per dur una vida digna”. Tot i que li han canviat el nom (ara li diuen Renda Mínima garantida, i no Renda Bàsica), la veritat és que, si el dret subjectiu que proposen els socialistes es reforcés  amb l'absoluta incondicionalitat, la proposta se semblaria bastant a la Renda Bàsica que tantíssima gent arreu del Món defensam. Discrep radicalment de la progressivitat en la implantació de qualsevol cosa semblant a la RB, però això és “farina d’un altre costat”. El fet important rau en l’avanç de proposta del PSIB-PSOE a alguna cosa que s’assembli a garantir l'existència material de tota la població.

L’altre grup de l’oposició, el grup MÉS, en el número 12 del paquet de resolucions presentades, proposen. “El Parlament de les Illes Balears constata les conseqüències socials de l’actual situació de crisi i que cada vegada hi ha més dificultats de poder cobrir les necessitats bàsiques per viure, per tant es compromet a avançar cap a la renda bàsica garantida, tal com esta recollit a l’actual llei de Serveis Socials i al decret de Cartera de Serveis Socials.” Curiosament mantenen el terme “renda bàsica” tot i que ara amb l’afegitó de “garantida”. Em sembla evident que, tot plegat MÉS, es fa un embolic conceptual, la qual cosa -donada la  meva proximitat política amb aquest grup-  lament molt.  Però la qüestió és que, malauradament, s’entesten a parlar de Renda Bàsica -ara emfatitzant que ha de ser “garantida”- (sic) i la lliguen a una Llei de Serveis Socials, com ara la de Balears. Aquesta llei té molts aspectes positius que tant de bo s’implementessin i, alhora,  es deixessin de fer retallades en aquests àmbits, però no té res a veure amb alguna cosa semblant a la Renda Bàsica que s’explica, i defensa arreu. De fet, en el Decret de Cartera de Serveis Socials (BOIB 31-05-2011) del qual la proposta de resolució de MÉS en fa referència, del que parla és de garantir ajudes per a la cobertura de les necessitats bàsiques i de la prestació de la renda mínima d’inserció. És a dir, simplificant a l’extrem, hom podria dir que a Llei de Serveis Social  pertany al món postdistributiu, mentre  que la Renda Bàsica és del món predistributiu.  Pot ser, idò,  l’error sigui associar RB amb una prestació de serveis socials i no amb el dret republicà a una vida digna -vida material garantida- de tota la ciutadania.

En qualsevol cas, amb la perspectiva de canvi de majoria parlamentaria en les pròximes eleccions de maig de 2015, aquest debat sobre que es vol dir quan es parla de RB s’hauria d’aclarir com més aviat millor. Potser seria interessant que el propvinent 29 de novembre a Fuenlabrada hi hagués una bona delegació de persones de les Illes participant en el XIX Simposi de la Renda Bàsica.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (28-X-2014)


Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia xinesa. Museu de Xangai

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Població en atur i desprotegida (cada pic més)



El divendres passat analitzava aquí el que en una primera lectura em suggerien els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre d' enguany. El diumenge ampliava l'anàlisi en un article titulat “L' EPA estiuenca i el “benestaricidi” illenc” que em publicà l'Ara Balears. Avui -i probablement no serà l'última vegada- torn a escodrinyar en les dades de l' EPA dels mesos de juliol, agost i setembre, per comentar unes informacions de les quals lamentablement se'n parla massa poc. Em referesc a les dades sobre la protecció de la població parada durant l'estiu de 2014 en el “paradís turístic del, passi el que passi amb la gent humil,  anam pel bon camí”.

 
La taxa de protecció (el percentatge estimat de persones aturades que cobren alguna prestació) a les Illes Balears és del 19,5%. És la més baixa del conjunt de comunitats autònomes espanyoles, i se situa bastant per sota de la del conjunt del Regne d'Espanya que registra una taxa de cobertura de protecció del conjunt de la població aturada espanyola del 30,4%.


Però, a més a més,  les dades de l'EPA ens mostren una evolució de desprotecció a la població aturada molt preocupant: En un any aquesta taxa de protecció ha minvat en un 6,7%, i en relació l'any 2011 ha caigut un 19%.


Si hom observa els diferents col·lectius veurem que: a) la menor taxa de protecció la tenen, amb un 10,9%, els joves menors de 30 anys (només un de cada deu percep prestació). Per tant es pot dir que estimativament, durant l'estiu de 2014, hi ha hagut més de vint-i-cinc mil persones joves aturades sense cap prestació. b) La taxa femenina, és del 19,2%. Pràcticament igual a la masculina (19,7%) a pesar que l'atur de molt llarga durada (més de dos anys) masculí és gairebé el doble que el femení (àdhuc arrosseguem els efectes del daltabaix del sector de la construcció que va provocar un gegantesc atur exclusivament masculí). c) Només al voltant d'una de cada quatre persones en atur i majors de 45 anys (el 27,8%) ha cobrat alguna protecció. La taxa de desprotecció d'aquesta població desocupada major de 45 anys ha crescut un 14,2% en relació al tercer trimestre de l'any passat. A més edat, més atur de llarga i molt llarga durada. b) Les persones d' entre 30 i 44 anys tenen una taxa de protecció del 18,9%, és a dir, menys d'un de cada cinc percep una prestació i, per tant, unes trenta-dos mil persones d'aquesta edat han passat l'estiu sense cap prestació.

 
Tot pegat em sembla que la pregunta clau és la següent: Perquè no s'inclou aquesta informació en la nota oficial que cada trimestre fa el Govern de les Illes Balears “analitzant” els resultats de l'EPA? Diguem-ho sense embuts: Ocultar que durant aquest estiu l'estimació de població aturada sense cap prestació era de més de vuitanta mil persones és part de l'estratègia neoliberal de culpabilitzar a la persona en atur de la seva situació. El missatge és clar: Si estan en situació d'atur és perquè no són suficientment emprenedors. En qualsevol cas, car ja s'han rescatat els bancs  que, per cert, no haurien superat els “test d'estrès” sense la injecció de diners públic, podem rescatar ja les persones?


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (27-X-2014)
 
Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia xinesa. Museu de Xangai
 

diumenge, 26 d’octubre del 2014

L’EPA estiuenca i el “benestaricidi” illenc


Les dades de l’EPA són sempre esperades per qualsevol analista dels mercats laborals del Regne d’Espanya. Ús el plural perquè, per molt que s’entestin els de “la unidad de la patria-mercado”, no existeix, ni prou fer-hi, una pretesa unitat dels mercats laborals de les distintes nacionalitats i regions. Entre altres coses, per la senzilla raó que els models econòmics són força diferents entre comunitats autònomes. A tall d’exemple, el tarannà del mercat laboral estiuenc al País Basc s’ha d’analitzar associat a un gran pes industrial o el de la comunitat de Madrid a una forta presència de personal que treballa al servei de les administracions públiques centralitzades. En ambdós exemples els mesos d’estiu no són els de més activitat i pot ser que l’interès dels resultats de l’EPA del tercer trimestre sigui relatiu. En canvi, per a una economia tan especialitzada en el turisme de sol i platja com la de Balears, aquest trimestre és el súmmum de la capacitat econòmica, i l’EPA estiuenca té una cabdal importància i interès.

A Balears, històricament en el tercer trimestre de cada any s’assoleix el cim de la corba estacional, el sector turístic en conjunt va a tota màquina, es registren els consums energètics i la generació d’altres externalitats ecològiques més grans. També és el trimestre amb els períodes més perllongats de vacances escolars, la qual cosa fa que hi hagi un major potencial de població activa. Cada estiu, des de fa molts anys -qui no ha servit copes o no ha tingut un fill treballant durant les vacances escolars a partir de la secundària postobligatòria?- hi ha molts joves que passen de ser inactius (estudiants) a actius, diguem-ne, ocasionals. En definitiva, el trimestre estival és, per a l’economia illenca, el període de l’any amb major generació de PIB i major participació laboral. És a dir, això que popularment li diem “temporada” és el que, en termes matemàtics, en diríem una constant. Seguint amb el llenguatge dels matemàtics, la variable, enguany, és que han arribat més turistes que mai.

Per tant, no és gens sensat pensar que, amb aquestes constants i aquesta variable, anam pel bon camí amb una població aturada estimada de 101.000 persones. Una taxa estiuenca d’atur del 15,94% (del 38,85% si parlam de persones de menys de 25 anys) és una prova irrefutable de l’esgotament de la capacitat del model econòmic illenc per satisfer la voluntat i necessitat de la població activa de convertir-se en població laboralment ocupada. Sens dubte, aquesta xifra d’atur és, des del punt de vista social, dramàtica. I, tanmateix, no queda més remei que obrir el focus de l’anàlisi per observar altres dades també molt i molt preocupants: en un context en què s’ha desplegat una formidable bateria de mesures de desregulació econòmica, i de retallades de drets laborals i socials, aplicades pels governs del PP (govern de Rajoy i govern de Bauzá), i de missatges des del Consolat de Mar en el sentit que les Illes s’han convertit en una regió de gran generació d’ocupació, tot plegat ha provocat que la població activa (633.700 persones que estan en condicions i volen treballar) hagi augmentat un modest 0,8% amb relació al tercer trimestre de l’any anterior. Gairebé mai el mercat laboral estiuenc balear no havia tingut tan poca atracció de nous efectius i tantes sinergies per a la migració.

Els assegur que intent albirar símptomes de millorança, però la realitat és tossuda: la població ocupada (assalariada i autònoma voluntària i involuntària) l’estiu de 2014 és de 532.700 persones, amb un augment interanual d’un +2.0% (+10.300 persones en termes absoluts). Seria motiu de celebració, si no fos que aquesta minsa millora és producte d’un augment del +1,3% (8.400 persones) de la població ocupada a temps parcial i d’un manteniment de la temporalitat de la població assalariada per damunt del 28%. La pobresa laboral és tan extensa i aguda que el duríssim relat d’aquesta pobresa a Nord-amèrica que, en el llibre Per quatre duros, ens oferia Barbara Ehrenreich als inicis del segle XXI em sembla ara una narració amable.

En matèria d’ocupació associada a cohesió social, el de 2014 no haurà estat un bon estiu. Per una banda, l’atur de molta llarga durada (més de 2 anys) és del 37,2% del total de la població aturada, és a dir, un +4,2% més que el 2013 (hem passat de 35.100 persones en aquesta situació l’estiu passat a 37.600 enguany); per un altre costat, el nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur no baixa de 27.000. I, atenció!: durant l’estiu del mamading, dels party boats i del luxe amb platges gairebé privatitzades, menys d’una de cada cinc persones en atur cobraren alguna prestació. Dit altrament, 81.348 persones aturades han passat l’estiu sense percebre cap prestació. I mentrestant, què passa amb el Pla d’Ocupació de les Illes Balears? Espera el sus de la campanya lectoral?

Tot plegat en sembla un fracàs del model econòmic i de les polítiques aplicades. Un fracàs que, si més no, explica el perquè eren tan llargues les cues estiuenques en, posem pel cas, la cèntrica església palmesana dels Caputxins, o perquè la bona gent de Càritas ha tingut tanta feina aquest estiu. L’horitzó no pinta bé. Les polítiques d’austeritat imposada als no rics i el proteccionisme del “gran empresariat” han provocat un autèntic austericidi. Tot indica que, amb les rebaixes d’imposts estatals i autonòmics i la no millora del finançament autonòmic, l’austericidi evolucionarà cap al que alguns autors i lingüistes anomenen “benestaricidi”, és a dir, un procés que condueix a la mort del benestar. Car una societat turística avançada i en democràcia formal no funciona sense que la població resident tingui uns adequats estàndards de benestar, potser això explicaria la tendència a la privatització de les voreres de les instal·lacions hoteleres i les platges i, alhora, l’enduriment dels codis penals i les ordenances municipals?
 
Publicat originalment a l’ AraBalears 26/10/2014
 


divendres, 24 d’octubre del 2014

Estiu 2014: mala temporada laboral


Les dades de l’EPA del tercer trimestre són especialment important per a una economia com la de les Illes Balears. Els mesos de juliol, agost i setembre són els del cim de la corba estacional illenca; el període en què el sector turístic en el seu conjunt va a tota màquina, són els mesos dels més elevats consums energètics i de major generació d’altres externalitats ecològiques. També són els mesos en els quals hi ha vacances escolars, la qual cosa fa que hi hagi un major potencial de població activa. Cada estiu, des de fa molts anys, hi ha molts joves que passen de ser inactius (estudiants) a actius, diguem-ne, ocasionals. En definitiva, el trimestre estival per excel·lència, és el període de l’any de major generació de PIB i de major participació laboral. Això que acab de relatar són les constants de cada any, la variable d’ enguany és que han arribat més turistes que mai.

Per això em sorprèn que es presenti com una bona dada el fet de tenir una població aturada estimada de 101.000 persones. Bona noticia una taxa estiuenca d’atur del 15,94%? O una del 38,85% d’atur juvenil (persones de menys de 25 anys)? Que passi això en el trimestre top del model econòmic gairebé exclusiu de turisme estacional, i els governats manifestin satisfacció, és molt sorprenent. Pot ser, s’ho haurien de fer mirar!

Aquesta dramàtica taxa d’atur es dóna en un context de gran desplegament de les mesures de desregulació econòmica, i de retallades de drets laborals i socials aplicades pels Governs del PP (Govern de Rajoy i Govern de Bauzá). Tot plegat ha provocat que la població activa (633.700 persones que estan en condicions i volen treballar) hagi augmentat un modest 0,8% en relació al mateix trimestre de l’any anterior. Molt poca atracció a la participació laboral genera les polítiques del PP. Més aviat són incentivadores de migració!

Per molt que s’entestin a tergiversar les dades la realitat és tossuda: La població ocupada (assalariada i autònoma voluntària i involuntària) de l’estiu de 2014 és de 532.700 amb un augment interanual d’un +2.0% (10.300 persones en termes absoluts). Hi ha motiu de celebració? Amb un augment del +1,3% (8.400 persones) de la població ocupada a temps parcial i mantenint la temporalitat de la població assalariada per damunt del 28%, semblaria que celebrem l’augment de la pobresa laboral.

Tanmateix allò que millor demostra que aquest estiu ha estat una mala temporada laboral són les següents dades: Per una banda, l’atur de molta llarga durada (més de 2 anys), en ple estiu de la temporada record d’arribada de turistes, és del 37,2% de la població aturada. Tenint en compte que ha augmentat un +4,2% més que l’estiu de l’any 2013, em permetran que em demani: què passa amb el Pla d’Ocupació de les Illes Balears? I, per una altra banda, seguim amb més del 6% (27.000) de les llars illenques amb tots els seus membres actius en atur.

En una propera anàlisi, formosament més reposada, comentaré alguns aspectes més qualitatius del mercat laboral de l’estiu de 2014, però deixau-me dir que la primera observació de les dades de l’EPA ens indiquen el fracàs social i laboral del model econòmic illenc. Un fracàs que explica perquè eren tan llargues les cues estiuenques en els Caputxins (devora la Plaça Espanya de Palma) o perquè Càritas ha tingut tanta feina aquest estiu. La sortida de la crisi no pot tenir la descohesió social com a horitzó...

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (24-X-2014)  


dijous, 23 d’octubre del 2014

RB: “no és això, companys [del PSIB-PSOE i de MÉS], no és això”



Sens dubte la crisi sistèmica -provocada per les grans desigualtats- ha posat en qüestió bastants dogmes econòmics i socials. Fins i tot ha fet que “ressuscités” la lluita de classes: “Per descomptat, hi ha una lluita de classes, i l'estem guanyant els rics” (Warren Buffett). També ha propiciat una gran visualització de debats que, encara que semblin recents, fa molts anys que, en els àmbits al marge de l'establishment neoliberal, hi són ben presents. Ha plogut molt d’ençà dels primers debats i propostes sobre, posem pel cas, l’auditoria del deute i la il·legitimitat d’una part d’ ella o sobre la Renda Bàsica Universal (RB).

La qüestió és que de la RB se’n parla cada dia més i, alhora s’inclou cada pic a més programes de formacions polítiques (al respecte, vegeu aquí un clarificador article de Daniel Raventós). Però en moltes ocasions es parla de la RB incorrectament. Molt sovint es podria fer l’analogia amb el títol de la pel·lícula “¿Por que hablan de amor cuando quieren decir sexo?” i afirmar “Per què parlen de Renda Bàsica quan volen dir un altre subsidi condicionat?

Ben segur això és el que va passar en el debat de política general de la comunitat autònoma celebrat abans-d'ahir en el Parlament de les Illes Balears. La i el portaveu dels dos grups de l’oposició reivindicaren una “renta bàsica”. Concretament en el discurs de Francina Armengol (PSIB-PSOE) s’afirma: “... crec que això [la desigualtat] s’ha de combatre amb un principi evident, que ningú ha de quedar exclòs ni fora del sistema, i per això hem de tenir una mesura de xoc que s’apliqui progressivament, un nou dret social: una renda bàsica, que s’adapti als nous perfils de pobresa, que ajudi a reduir aquest forat que cada vegada es va fent més gran.” I en el d’en Biel Barceló (MÉS) encara és més contundent en afirmar que: “Una de les primeres decisions que prendrà el pròxim Govern serà garantir una renda bàsica per a totes les famílies que no tenen cap ingrés.

Tant en un cas com en l'altre el que es proposa és un altre subsidi (a afegir als que ja existeixen i que han demostrat fefaentment la seva ineficiència en tots els aspectes) condicionats a la situació de pobresa o de carència absoluta d’altres ingressos. Fins i tot, el que proposa MÉS sembla ser un subsidi de caràcter familiar i no personal (sic). Segurament parlen -emprant malament el nom de RB- de Renda Garantida, Ingrés Mínim Garantit, d’una millora de la Renda d'Inserció, o ... No m’allargaré insistint en els múltiples problemes que provoquen aquests subsidis condicionats, com ara el de la “trampa de la pobresa”; tampoc és el cas d’explicar el col·lapse de l'actual (i futur) sistema de garanties d’ingressos condicionats, especialment, en l’actual context de la crisi-estafa. Per suposat crec innecessari, per obvi, que enfront de l’insultant menyspreu del PP pels no rics (benestaricidi), és inqüestionable la sensibilitat social dels dos grups de l’oposició en el Parlament de les Illes Balears al fer aquesta proposta. Però, malauradament, és necessari, un altre pic, dir que “no és això, companys, no és això”. El que han esbossat el PSIB-PSOE i el Grup MÉS no és, ni prop fer-se, una proposta del que acadèmicament, socialment i des de l’activisme s’entén com a Renda Bàsica.


La Renda Bàsica és un ingrés pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania (i no únicament per fer front a l'empobriment), a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra forma, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que es pugui tenir, i sense importar amb qui es convisqui. És una proposta viable amb una altra política econòmica i fiscal, per garantir el dret de ciutadania a la llibertat material i, alhora, canviar el model d’organització social neoliberal. És una proposta d’abast internacional articulada entorn de la Basic Income Earth Networ, que al conjunt del Regne d’Espanya difon i investiga la Xarxa Renda Bàsica de la qual, per cert, a les Illes Balears, en forma part l’Ateneu Pere Mascaró. Potser l’Ateneu Pere Mascaró, car els amics del PSIB i de MÉS segueixen confonent els conceptes entorn de la RB, hauria d’intensificar la feinada que ja fa sobre aquest tema. Però... no aprèn qui no vol aprendre, s’equivoca qui només trepitja el Parlament i no el carrer, no encerten els que  redueixen el debat polític a la cotilla de la política institucional.

Publicat originalment a  El Periscopi ( 23-X-2014)


dimecres, 22 d’octubre del 2014

El “benestaricidi” del Govern del PP de Bauzá


            #stopbenestaricidi  

La lectura de les trenta-una pàgines que, per obrir el debat de política general de les Illes Balears, llegí ahir J.R Bauzá en el Parlament de les Illes Balears, són la constatació -una més- que estam governats per les forces dels privilegis. Ja només en el títol -“Debat anual de política general del Govern de les Illes Balears”- es veu el tarannà del per a on va la cosa: El president parla de lo seu, de la política general de la Comunitat Autònoma i de les persones no el preocupa massa.


Aquests darrers anys s’ha emprat freqüentment -i justament- el terme austericidi. Jo mateix, per referir-me a la política d’austeritat imposada a les persones no riques, l’he emprat molt sovint. El discurs de J.R. Bauzá d’ahir és una peça molt elogiosa amb aquesta política de retallades amb tot allò que té a veure amb “l’estat del benestar” i de transferències pressupostàries als poderosos. El que ens va venir a dir és que els comptes -la comptabilitat creativa del dèficit públic- va bé, la menys creativa del deute va malament; i la de la majoria de les persones va molt malament. Avui la societat de les Illes Balears és una societat més empobrida, descohesionada, manco igualitària, cada pic més dual.


El BOIB està a les ordes únicament dels poderosos, i moltes vegades en contra dels més dèbils, com ara, amb el bloqueig de la Llei de Serveis Social. L’atur registrat baixa perquè la gent se’n va a cercar-se la vida a fora de les Illes. Fugen de la pobresa laboral (un 27,8% de taxa de pobresa i/o exclusió social només s’explica perquè hi ha un important estirabot de treballadors i treballadores pobres). Les Illes Balears són una de les comunitats autònomes del regne d’Espanya amb un major volum (17,2%) de població que té retards en el pagament de despeses relacionades amb la llar. Per què? El mercat laboral ja no garanteix la inserció social. Dos exemples: D'ençà que Governa Bauzá la contractació a Temps Parcial (immensament no desitjada) ha crescut gairebé un 26% i els autònoms forçats han augmentat a l’engròs. Molt de més per tan poc sou! A més a més, baixa el nombre de persones aturades amb prestació per desocupació.


Tot plegat, indica que l’austericidi ha esdevingut en el que alguns autors han qualificat de “benestaricidi”, és a dir en un procés que condueix a la mort del Benestar. Les Illes Balears mal governades pel PP de Bauzá&Cia avancen inexorablement cap aquest no-benestar per a tothom. Un camí que s’accelerarà amb la retallada de recursos públics que provocarà la baixada d’imposts que ahir anuncià J.R. Bauzá. Jo vull pagar impostos (i que en pagui tothom equitativament) perquè no vull contribuir al “benestaricidi” illenc.



Publicat originalment a www.elperiscopi.com


Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia i segell xinesos.  Museu de Xangai


dilluns, 13 d’octubre del 2014

El judici a Katiana Vicens i "Treballadors, sindicalistes i clandestins"



Semblava inversemblant però el dia ha arribat. Avui la secretària general de CCOO de les Illes Balears, Katiana Vicens, s’asseurà a la banqueta dels acusats. Se li demana una pena de més de quatre anys de presó per participar, durant la Vaga General del 29 de març de 2012, en un piquet. Dic l'acusació a Katiana és aquesta: la de ser una participant en un piquet informatiu en el qual es va produir alguna tensió sense gairebé més conseqüències de violència o menyscabament de béns públics o privats. L'únic "delicte" que pot haver comès la dirigent de CCOO és ser la persona més coneguda i, per tant, amb major notorietat social dels components d'aquell piquet informatiu. Com del que es tracta és de criminalitzar el fet sindical -que sense dret a vaga és el no-res-, per a això es recorre a empaperar a algú que es pot identificar amb noms i llinatges, encara que no existeixi cap prova que sigui autor o autora del que se li imputa.


El cas de Katiana no és un cas aïllat. És un dels que afecta gairebé a 300 persones encausades, o sotmeses a procediments sancionadors penals, o administratius arreu del Regne d'Espanya. Estam, idò, davant una causa general al dret de vaga. En gairebé tots aquests procediments, seguint ordres jeràrquiques de la fiscalia, es recorre a l'article 315.3 del Codi Penal, considerant delicte contra els drets dels treballadors tot aquell comportament coactiu encaminat a què altres treballadors i treballadores participin en una vaga. No deixa de ser indignant que aquest mateix article 315 s'apliqui en el seu apartat 3 (que parla de coaccions exercides pels treballadors) i mai en els seus dos apartats anteriors quan parla de les coaccions exercides pels empresaris per impedir el dret de vaga.


En fi, estam enfront un despropòsit en la lògica de la revolució neoconservadora de les normes que regeixen l' anomenat mercat laboral, d’ una regressió de tal calat que ho impregna tot, des de la concepció acadèmica del Dret del Treball, passant per la producció teòrica-jurídica, fins allò concret de la precarització de la vida (i no només de la relació laboral) en el centre de treball. Vegin una aclaridora explicació d'aquest procés involucionista en aquesta entrada del bloc d'Antonio Baylos i Grau.


L' inici avui d'aquest judici oral, i l’acte de solidaritat amb Katiana Vicens que CCOO ha organitzat també avui, em fa recordar que just fa uns dies –el dijous, 9 d’octubre- vaig assistir a una emotiva i molt il·lustrativa presentació del 2n volum de “Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer (1930-1950)” d’en David Ginard, publicació de Documenta Balear amb col·laboració amb la Fundació Ateneu Pere Mascaró. Un dels protagonistes -dels entrevistats- és en Marcos Peralta, i no em puc estar de dir que vaig tenir la sort de fer sindicalisme amb en Marcos en els darrers anys de la seva vida laboral al “Club Natación Palma”. Ell era el delegat de CCOO i jo, des de la secretaria d’acció sindical del sindicat, l’havia d’ajudar, gairebé cada any, a negociar el conveni col·lectiu de l’empresa. Els puc assegurar que en Marcos ajuda meva en necessitava ben poca. Si de cas, algunes coses burocràtiques i poc més. Però el seu mestratge va ser un regal que no el podré pagar de per vida. Record que en una ocasió –crec que per la vaga general del 20 de 1985 contra una Reforma de les Pensions- l’acompanyava en una assemblea i en va deixar bocabadat amb la passió amb què va explicar als seus companys de feina del CNP, la necessitat de fer la vaga. No va dir ni una paraula dels motius concrets d’aquella vaga general, però va deixar ben aclarit que el dret a vaga era el dret més ben preat que tenien els treballadors i treballadores i que el seu exercici era el que havia fet progressar la història de la humanitat.


Probablement si ara en Marcos ves que es torna a jutjar a dirigents sindicals pel fet d’exercir el dret de vaga, ens explicaria, entre el fum d’un Ducados i en paraules planeres, el que el mestre Josep Fontana escriu: “Debemos revisar nuestra visión de la historia como un relato de progreso continuado para percatarnos de que estamos en un período de regresión” (El futuro es un país extraño). Segur que encendria un altre Ducados i ens animaria a seguir lluitant per una democràcia amb capacitat de transformar progressivament la realitat en un sentit igualitari.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (13-X-2914)
 
Foto: En un homenatge que la CS de CCOO de les Illes Balears va retre a Marcos Peralta a finals dels anys 80 del segle passat. (Marcos Peralta, Ignasi Ribas, Rafel Borràs i Manolo Cámara)

diumenge, 12 d’octubre del 2014

TIC, productivitat i inclusió social



Els que defensem la cohesió social, la igualtat d’oportunitats o, en definitiva, la imprescindible pulsió igualitària de la democràcia, li donam molta importància a la productivitat del sistema econòmic. Una altra cosa és que critiquem el model neoliberal de productivitat basat exclusivament en la reducció -manu militari- dels costs laborals i l'eliminació dels equilibris raonables en el Dret Laboral. Aquesta esbiaixada forma de fer les nostres empreses competitives és, entre altres coses, fruit de la incapacitat política (o la nul·la voluntat política) dels governs per a actuar amb eficàcia sobre el sector financer i energètic. Coincidesc amb els economistes que consideren que la competitivitat estructural d’una economia com la illenca depèn, per un costat, del seu grau de capitalització, en termes d'infraestructures assenyades, accessibilitat, conservació territorial i patrimonial, capital humà, col·laboració amb les grans metròpolis més pròximes, i innovació tecnològica. Per l’altre costat, estructuralment parlant, la competitivitat de Balears depèn d’un teixit empresarial amb unitats empresarials de major grandària.

 

En aquest sentit em sembla evident que no ajuden a elevar la competitivitat de l'economia insular les minses inversions que, any rere any, el Govern del Regne d’Espanya fa les Balears (les  previsions dels Pressuposts Generals de l’Estat d’enguany són escandaloses); la privatització d’AENA sense seguretat de cogestió; el consum de territori programat en diverses lleis autonòmiques; la manca d’una política valenta, decidida i efectiva de protecció i valorització del patrimoni; el conflicte educatiu; l’absència de Polítiques Actives d’Ocupació dissenyades i planificades per al mig termini; la dèria anticatalana governamental que ens aïlla del potencial econòmic de Barcelona; i la falta d’impuls per fer créixer les nostres molt petites empreses. No obstant aquest depriment panorama, tot i que en matèria d'innovació “els tords volen baixos”, en tecnologia -més concretament en TIC- les coses sembla que van prou bé. Almanco això és el que es posa de manifest a l’enquesta sobre l'ús de les TIC a les empreses que l’ Institut Nacional d’Estadística (INE) va publicar el passat 19 de setembre.

 

Justament a la Fundació Gadeso acabam de publicar el número 39 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible a www.gadeso.org) que hem titulat “La crisi no frena la implantació de les TIC a les empreses de Balears”. Val a dir que les dades més rellevants són: a) La inversió i la despesa (milers d’euros) que les empreses de les Illes Balears han fet en TIC durant 2013 han assolit la xifra de 111.812,70 euros. b) El 100% de les empreses disposen d’ordinadors i gairebé el 100% tenen connexió a Internet. c) Només un 83,6% de les empreses usen Xarxa d’Àrea Local i les que utilitzen xarxa sense fils són un 58,8%. d) Els principals motius d’interacció amb TIC de les empreses amb les administracions són els tràmits amb l’ Administració Central de l’Estat. e) El 21,4% d’empreses ocupen especialistes en TIC; el 80,1% imparteixen formació relacionada amb les TIC per al personal ocupat a l’empresa no especialista; i només el 9% varen contractar -o ho intentaren- especialistes en TIC.

 

D’aquestes dades són diverses les conclusions que hom pot extreure. En triaré una que, des de la perspectiva de la cohesió social i de qualsevol aposta per un mercat laboral inclusiu, és cabdal: La progressiva implantació de les TIC a l’àmbit empresarial sembla imparable. Per tant, convindria assumir aquesta realitat per tal d’avaluar el nivell de coneixement i capacitat d’adaptació de la població activa (tant de l’ ocupada com de l’aturada) i, alhora, prendre en consideració que per qualsevol projecte d’auto ocupació o itinerari de recerca d’ocupació assalariada és clau una formació sòlida i unes bones habilitats en l’ús de les TIC. Encara hi som a temps, però no en sobra.

 

Article publicat originalment a Dario de Mallorca  (9-X-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Detall  de cal·ligrafia xinesa. Museu de Xangai

divendres, 10 d’octubre del 2014

TTIP: “fracking” a la democràcia



Fracking és un d'aquests anglicismes que, malauradament, ja usem amb bastant freqüència. Ho fem per referir-nos a aquesta antiecològica i perillosa forma de fracturació hidràulica en les perforacions de petroli mar endins i en les extraccions de gas. TTIP són les sigles de Transatlantic Trade and Investment Partnership, és a dir, de l’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió entre la UE i els EUA (també conegut com a Tractat de Lliure Comerç Transatlàntic o TAFTA). Val a dir que el TTIP és un acord de gran abast que s'està negociant actualment entre la Comissió Europea (en nom dels estats membres de la UE) i el govern dels EUA amb una opacitat tremendament sospitosa. Aquest secretisme en assumptes vitals per a la ciutadania i els continguts del TTIP em permeten afirmar, sense por de ser exagerat, que estem davant un cas de fracking (fracturació) a la democràcia.

Amb l'Acord Transatlàntic –i amb l’acord amb el Canadà (Comprehensive Economic and Trade Agreement, el CETA) i el TISA sobre privatitzacions dels Serveis Públics (Aigua, Educació, Salut, Transports)–, el punt fonamental no són les barreres al comerç com els aranzels, que ja són en general molt baixos entre la UE i els EUA. Hom podria dir que qualsevol menció al lliure comerç és una entelèquia que oculta la veritable intenció: liberalitzar reglaments, normes, drets corporatius i garanties d'inversió. Les grans multinacionals dels EUA necessiten el mercat europeu per fer front a la Xina i aïllar Rússia. Aquesta és la qüestió. Per molt que el TTIP proposat (i conegut per filtracions) tingui formalment i hipòcritament com a objectiu facilitar la inversió directa i l'eliminació d'obstacles burocràtics innecessaris per a l'accés al mercat per a les empreses d'ambdós costats de l'Atlàntic, la veritat és que els nord-americans pretenen, curt i ras, que res ni ningú s'oposi ni a les seves inversions ni a com vulguin fer-les. En això les opcions democràtiques queden suspeses sine die... i, pel que sembla, els mandataris europeus hi vénen a bé
Tanmateix, amb el que es coneix fins ara, hom pot afirmar que l'excusa de suavitzar les barreres no aranzelàries i facilitar la convergència de la reglamentació entre els EUA i la UE s'està utilitzant per impulsar la desregulació, una visió dels drets de propietat intel·lectual que només fomenta monopolis, i una carrera per igualar drets i estàndards europeus a la baixa, com ara el nivell de les normes socials i laborals, dels consumidors i de la salut pública, la protecció del medi ambient (incloent-hi la regeneració dels nostres recursos naturals i, per cert, la generalització arreu del fracking), el benestar animal, les normes sanitàries dels aliments i les pràctiques agrícoles ambientalment sostenibles, l'accés a la informació i a l'etiquetatge, la cultura i la medicina, la regulació del mercat financer, així com la protecció de dades i altres drets digitals que, per cert, s’haurien de millorar, i en cap cas "harmonitzar" fins al més baix comú denominador. La cosa és grossa!
Em permetin filar un poc més prim sobre quatre aspectes concrets que em semblen gravíssims del contingut del TTIP: a) Es vol acordar una protecció com mai de les inversions amb un mecanisme de Solució de Diferències entre l'Estat i l'Inversor (ISDS). Aquest artefacte antijurídic permetrà a les corporacions i grans empreses denunciar els estats quan considerin que alguna decisió democràtica d'un govern, en funció de l'interès general o del bé comú, pot afectar els seus guanys presents o futurs. Aquests presumptes tribunals, que estarien formats per tres advocats privats sense cap mandat d'institució democràtica nacional o internacional, hauran de pronunciar-se sobre les demandes que les empreses els presentin. Les possibles 'sentències' de multimilionàries indemnitzacions només les podran recórrer els inversors, no els estats, ni els grups de la societat civil i, per més conya, les decisions d’aquests 'tribunals de part' seran inapel·lables. b) Per si l'anterior no fos suficient, amb el TTIP es pretén crear un Consell de Cooperació Regulatòria amb la idea que les corporacions puguin qüestionar totes les decisions parlamentàries o governamentals que poguessin reduir els seus guanys. És una manera d'institucionalitzar un macrolobby dels poderosos perquè puguin pressionar a l'engròs les institucions democràtiques. c) En aquestes negociacions, una de les obsessions és la desregulació dels serveis públics; en aquest sentit val a dir que, pels neoliberals d’ambdues parts de l’Atlàntic, no hi ha millor desregulació que la privatització. d) Una qüestió que s’ha de saber és que ara mateix entorn del 70% dels productes d’alimentació que es venen en els supermercats nord-americans contenen ingredients genèticament modificats. Òbviament això a Europa no passa, és més, aquí funciona el 'principi de cautela', és a dir, abans de posar un producte al mercat, cal provar que no hi ha dubtes raonables dels seus perjudicis sobre la salut, mentre que als EUA s’actua totalment a l'inrevés i perquè un producte sigui retirat pel seu perill potencial, cal demostrar-ho. Aquesta “càrrega de la prova a favor dels mercats i en contra de la seguretat alimentària” és el que amb el TTIP ens volen imposar enviant en orris la regulació europea de salut pública i medi ambient.

Amb tot, el que més em preocupa és una mentida, mil vegades repetida, pels defensors d’aquests nous tractats: ja comencen a dir que són claus per al progrés i la creació d’ocupació. Si algun dia es dignen a explicar-nos públicament a la ciutadania els continguts del que negocien i si hi ha debats parlamentaris, esper que algú recordi, a tall d’exemple, que un estudi de la consultoria internacionalThirlwall and Penélope Pacheco-López afirma que "no hi ha cap evidència que els tractats comercials hagin millorat la vida dels ciutadans dels països signataris". Però en cas contrari, les evidències hi són a balquena.

Arribats a aquest punt, i pensant en el meu gran petit país, em deman: si s’aproven el TTIP, el CETA i el TISA, serà major la finançarització de les infraestructures turístiques illenques? Què serà de la nostra feble agricultura i ramaderia? Serem, encara més, un gran supermercat de territori per a les multinacionals financeres? Quina repercussió tindrà aquest reforçament de les transnacionals de l’oci per a la nostra cultura i llengua minoritzada? La recentment aprovada Llei de Comerç de les Illes Balears tindrà alguna virtualitat pràctica? Com gestionarem un mercat tan estacional com l’illenc?… Si es pren en consideració, a tall d’exemple, el que va passar amb la Directiva Bolkestein, el que passa ara amb ses Fontanelles, o el que pot passar en el futur amb els fixos discontinus, que a ulls nord-americans no deixa de ser un exotisme mediterrani, semblen preguntes prou pertinents.
En conclusió, el que pretén el tractat del lliure comerç i inversions entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea és que els beneficis de les grans empreses prevalguin sobre els drets de la ciutadania i sobre la preservació del medi ambient, la garantia de seguretat alimentària i de la sobirania dels estats i, de retruc, que les nacions sense estat ni tan sols albirin horitzons de sobirania de debò. És una gran ofensiva per imposar arreu la màxima que el turboneoliberal Jean-Luc Migué explica en el fantàstic documental 'L’encerclament'. L’economista canadenc afirma: “L'única justícia social, si puc expressar-ho així, és el respecte dels drets de propietat”. Idò no, una democràcia sense igualtat social i equitat ecològica és una democràcia que ha estat sotmesa al fracking de les forces dels privilegis.
Article publicat originalment a l’Ara Balears (10-X-2014)

PS. Recordin: Dissabte,  11 d’octubre, és un dia de mobilització social, arreu d’Europa, contra el TTIP, TISA i CETA. A casa nostra, la Plataforma NO al TTIP Mallorca convoca una concentració per protestar contra aquests tractats a les 11.00 hores a la Plaça de l'Olivar de Palma.




dimarts, 7 d’octubre del 2014

Treball decent



Avui, 7 d'octubre, és el dia en què es commemora la Jornada Mundial pel Treball Decent. Aquesta jornada d'acció sindical internacional és una iniciativa que la Confederació Sindical Internacional llançà, coincidint amb la seva creació, fa uns 6 o 7 anys. Es tracta d'una jornada en la qual els sindicats democràtics i que poden actuar en llibertat (tot i que sempre vigilada pel neoliberalisme que prefereix tractar el fet sindical en els codis penals abans que en les constitucions) celebren, arreu del Món, activitats per reivindicar, en tota la seva extensió, el programa de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre aquest assumpte.

Val a dir que el concepte de Treball Decent que defensa l’ OIT és el que afirma que el treball “és font de dignitat personal, estabilitat familiar, pau en la comunitat, democràcies que actuen en benefici de tots, i creixement econòmic, que augmenta les oportunitats de treball productiu i el desenvolupament de les empreses.” Això es compadeix molt poc amb l'afirmació del Director General de la citada OIT, Guy Ryder, segons la qual “El treball cobra més víctimes que la guerra”.

Tanmateix, els primers anys que es commemorava aquesta jornada em semblava bastant fora de lloc reivindicar, a les Illes Belears, això de “Treball Decent”. Eren els anys del boom (2007-2008). El treball era inestable, temporal, amb poquíssims requeriments formatius, però la gent guanyava prou salari per enganxar-se a la roda del consum, encara que fora, en bona part, “vivint del crèdit”. La crisi del deute és això: Un brutal deute privat provocat per un mercat laboral que proporcionava uns salaris suficients per viure modestament però en cap cas al ritme que permetia la bombolla del crèdit. Al final, com gairebé sempre, guanyà la banca.

Avui dia, la jornada pel treball decent té més sentit que mai a les Illes Balears. L'extensió de la pobresa laboral, de l'extremada precarietat dels treballs realment existents, el creixement imparable de risc de pobresa o d'exclusió social, és tot el contrari al Treball Decent. Avui el mercat de treball illenc no garanteix la inclusió social. Un recent informe de EAPN/EMIN -la xarxa europea que agrupa a experts, entitats i activistes contra l'exclusió social- sobre “Sistemes de Rendes Mínimes 2014”, estima que els ingressos mensuals necessaris (exclòs la despesa en habitatge) per “viure una vida adequada” a Balears és de 1.500 euros. Amb aquesta estimació es pot deduir que cada vegada hi ha més gent que viu una “vida inadequada”.

La secretària general de la CSI, Sharan Burrow, acaba la seva crida a la jornada d'avui amb les següents paraules: “Junts podem reforçar el poder dels treballadors i treballadores, organitzar-nos i mobilitzar-nos per demanar comptes als polítics i a les empreses, i per transformar el fallit sistema econòmic actual en un que aporti prosperitat per a tots en un planeta sostenible.” No puc estar més d'acord.

Publicata a El Periscopi ( 7-X-2014)
Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Detall amb cal·ligrafia i segells xinesos . Museu de Xangai

divendres, 3 d’octubre del 2014

Illes Balears: paradís de la pobresa activa

A la UE d'abans de l'austericidi preocupava molt evitar qualsevol fenomen de "pobresa activa" ( in-work poverty en anglès o pauvreté laborieuse en francès) i per això va fer fortuna aquella idea de la flexiseguretat. Perdonin el trilingüisme aquesta setmana en què feliçment s'ha enterrat el TIL, però en temps de Jacques Delors –abans que es renunciés al model europeu de mercat laboral inclusiu i incloent–, a la UE es parlava molt en francès. Ara, car s'ha imposat la concepció de la flexibilitat-flexibilitat anglosaxona, es parla molt en anglès. Fins fa poc, era absolutament inversemblant que el mercat laboral d'una regió europea com les Illes Balears generés fenòmens sociolaborals de "pobresa activa", és a dir, que hi hagués una taxa significativa de working poors. Perdonin una altra vegada el multilingüisme, però és que això dels treballadors i treballadores pobres era una cosa pròpia d'algunes etapes de gran recessió del mercat laboral EUA i dels estralls del thatcherisme en algunes zones del Regne Unit.
Si hom analitza les dades estructurals del mercat de les Illes Balears (entre d'altres les que proporcionen la Comptabilitat Nacional, l'Enquesta de Població Activa o l'Agència Tributària), és evident que el nostre mercat laboral està en una claríssima situació de pobresa laboral. Dit altrament, cada pic hi ha més gent treballant però que no se'n surt d'estar en risc de pobresa o d'exclusió social perquè anualment, entre salari i prestació de desocupació, ingressa manco que el que es considera el llindar de la pobresa (entorn dels 7.000 euros a l'any).
Per cert, entre les dades de registres del mercat laboral que ahir es varen publicar n'hi ha una de cabdal importància que fa referència al nombre de persones aturades registrades amb alguna prestació de desocupació: el mes d'agost (aquesta informació es publica amb un mes de retard), el 38% d'aquestes persones no tenien cap prestació, un 4% més que el mes d'agost de 2013. Però el més greu és que enguany les persones beneficiàries de prestacions contributives (una mitjana de 838,4 euros) no arriben ni a la meitat de les persones oficialment considerades aturades registrades. Concretament, la dada d'agost ens informa que són el 49%, mentre que l'agost de 2013 superaven el 53%. Val a dir que enguany és el primer any en la història d'aquests registres laborals que les persones aturades amb prestació del subsidi de 426 euros al mes són més que els que cobren la prestació contributiva. Tot plegat em permet una primera conclusió: a la precarietat laboral hi hem d'afegir la major precarietat de la situació d'atur.
Tanmateix, el que més s'ha posat en relleu és la dada d'atur registrat de 65.093 persones amb la qual s'ha tancat el mes de setembre. La variació mensual +4,35% és, per una banda, coherent amb el caràcter estacional del mercat laboral illenc, com es demostra amb l'estirabot del 20,2% d'atur registrat d'hostaleria. Però, per una altra banda, és una dada enganyosa: els fixos discontinus no compten com a aturats registrats. Pel que fa a la variació interanual negativa de -10,39%, val a dir que té poc a veure amb la generació d'ocupació i molt amb l'anomenat "atur desanimat", és a dir, amb tota aquella gent que està en atur, però en acabar la prestació no renova la demanda d'ocupació a un SOIB que no li ha fet cap oferta de feina, ni li ha donat una sola oportunitat de participar en algun programa de Política Activa d'Ocupació (PAO). Aquest "atur desanimant" va en augment per una raó prou coneguda per qualsevol observador de les noves dinàmiques del mercat laboral: cada pic hi ha més gent que en acabar el contracte de molt curta durada (mai com enguany hi havia hagut tants contractes de menys de tres mesos), que no li dóna dret a cap prestació de desocupació, passa d'inscriure-s'hi. En qualsevol cas, el que no millora, es miri com es miri, és la dada d'atur de llarga durada, que ja frega el 40% del total registrat. Dit sense embuts: començar la tardor amb 25.465 persones aturades inscrites des de fa més de 12 mesos és senzillament una vergonya.
L'altra dada a la qual s'ha posat, com cada mes, molta atenció és la de les afiliacions a la Seguretat Social. El mes de setembre acabà amb una mitjana de 468.465 afiliacions amb una baixada del -2,73% (-13.171 afiliacions en termes absoluts) en relació al mes anterior, i una variació interanual positiva del 3,73% (16.835 afiliacions). S'ha de prendre en consideració que estem parlant d'una mitjana a la qual influeixen molts factors, com ara que una persona tingui diversos contractes de dies durant el mes i cada alta compti com una nova afiliació, o que les afiliacions a temps parcial es computin igual que les de temps complet. Per tant, és insensat lligar aquesta dada a una suposada creació d'ocupació. Ans al contrari, la variació negativa mensual ens indicaria que l'atur registrat seria major si es computassin els fixos discontinus que, com ja s'ha dit, no figuren en el registre d'atur però sí causen baixa a la Seguretat Social. Per una altra banda, em tem que l'augment d'afiliacions mitjanes en relació al mes de setembre de 2013 sigui poca cosa més que un efecte estadístic causat per la cada vegada major presència del treball a temps parcial no desitjat i les contractacions d'escassíssima durada i, en moltes ocasions, repetitives.
Mentrestant la Comptabilitat Nacional detecta que, en termes homogenis de treball a temps complet, l'ocupació continua a la baixa. En qualsevol cas, i aquesta és la segona conclusió, a final de mes, amb la publicació de l'EPA, farem comptes i parlarem de la situació real del mercat laboral amb l'únic instrument estadístic homologable arreu de la UE. Amb els registres administratius és poden fer contes com el de la recuperació econòmica, però és gairebé impossible fer comptes.
Publicat al Ara Balears (3-X-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Detall serigrafia xinesa. Museu de Xangai

dijous, 2 d’octubre del 2014

La necessitat d'una altra política econòmica (i uns altres PGE)


Si un té la fortuna de poder transcendir del titular de premsa construït sobre les “xorrades” que diuen els portaveus governamentals -el ministre Montoro ocupa un lloc destacat en el rànquing de cruels eufemismes-, troba suficients informacions que, a parer meu, evidencien la necessitat d'una esmena a la totalitat a la política que s'aplica en el Regne d'Espanya. Els oferesc tres exemples recents i de molt recomanada lectura en aquests dies de presentacions i debats dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per a l'any 2015.


Primer: El document de l'Organització Internacional del Treball (OIT) “Espanya. Creixement amb ocupació”. És un volum més de la sèrie de “Estudis sobre el creixement amb equitat” que posa el dit en algunes nafres. A manera d'exemple: a) S'argumenta que s'ha de posar fre a la devaluació salarial i s’ha d’acabar amb la mentida que amb menys salari s'augmenta la productivitat. b) S'apunta que més del 60 % dels sol·licitants d'ocupació han estat aturats per més d'un any i el 42 % ho ha estat durant més de dos anys. Adverteix que existeix un alt risc que moltes persones que cerquen ocupació abandonin el mercat laboral formal. En part,  això és l'efecte “atur desanimat” que avui veurem reflectit en les dades d'atur registrat de setembre.


Segon: La memòria d'ocupació i economia social de 2013 de Càritas. En aquest document trobaran propostes d'aproximar-se a “els processos de generació d'ocupació a partir de la necessitat de garantir l'accés i l'exercici del dret al treball, materialitzat en una ocupació digna, com una de les principals vies d'inclusió social de totes aquelles persones que ho desitgen i es troben en condicions d'exercir-ho.” Una important reflexió en un context d’estirabot del nombre de treballadors i treballadores pobres. I, tanmateix el que m'ha semblat més interessant és la idea sobre la necessitat d'un major lideratge públic per impulsar un marc productiu renovat que generi ocupació a través de la necessària inversió pública i el desenvolupament dels sectors claus de l'economia, que posin en el centre les necessitats bàsiques de les persones (energia, transports, educació, polítiques socials, etc.). És a dir, exactament el contrari del que fan els PGE amb la inversió pública de l'Estat a Balears.


Tercer: Un interessantíssim informe sobre els Sistemes de Rendes Mínimes 2014 elaborat per la Xarxa EAPN / EMIN (en la que conflueixen molts experts, professionals, acadèmics i diverses entitats actives en la lluita contra la pobresa i l'exclusió social). En aquest treball, entre moltes altres coses, qüestiona que les comunitats autònomes “riques” (tingui's en compte que el Govern d'Espanya segueix considerant que els illencs i les illenques som tots rics), no tracten millor a les persones en atur.


Conclusió: És urgent canviar de polítics i de polítiques. Potser hauria d'organitzar-se una gran protesta social i ciutadana contra l'engany dels Pressupostos Generals de l'Estat. Uns polítics i unes polítiques que, per un costat, ens discriminen en inversions (som la Comunitat Autònoma amb menys inversió pressupostada) i, per una altra banda, gairebé no puja la despesa social (tingueu en compte que per a una part important de persones i llars l'origen bàsic dels seus ingressos són les prestacions públiques: pensions contributives assistencials, prestacions i subsidis per desocupació i altres prestacions públiques), i seguir congelant en salari a les empleades i empleats públics, el missatge és clar: Menys salaris per a tothom! Mentre se segueix apostant per l'autoritat pels no rics, no paren de parlar de recuperació… però alguna vegada els rics i els molt rics no han estat recuperats?

Publicat a El Periscopi (02-X-2014)

   Foto: “Contrastes” de M. Sergio López Conde. Primer premi del concurs de fotografia digital d’EAPN