Externalizaciones en los hoteles: Los métodos más abusivos del capitalismo hotelero

A propósito del último libro de Ernest Cañada

(Publicat originalment a Sin Permiso) 

I.- A modo de introducción

Dice Josep Fontana que “en apariencia, por lo menos, el sistema capitalista parece consolidado en su variante depredadora actual, gracias a que la propia crisis ha contribuido a que se acepten, incluso, sus métodos más abusivos”[1]. El profesor de historiadores e historiadoras, y referente de tantos y tantas activistas sociales, se refiere a los métodos de explotación sin piedad del planeta que practica el capitalismo extractivo, pero es perfectamente aplicable a los métodos más abusivos de extracción de derechos laborales.

Ni que decir tiene que para  Fontana la aceptación de estos métodos abusivos es por parte del capitalismo que ha impuesto su pensamiento único neoliberal, de las elites que criminalizan cualquier disidencia, de la clase política que anatemiza de raíz todo pensamiento disidente, con la teología del mercado como único actor legítimo en materia de economía y sociedad. Pero, mal les pese, el fin de la historia no es más que una estupidez pronosticada por el neoliberalismo.

Frente a los métodos abusivos del capitalismo europeo de estos primeros años del siglo XXI, se levantan resistencias, movilizaciones, alternativas, batallas (algunas ganadas y otras perdidas)… El caso es que en el Reino de España percibo -y me consta que no es nada personal- un gran orgullo al ser tratado de radical, y cada vez nos parecen más dignas las luchas y movilizaciones sociales y sindicales que son tachadas como tales. Las resistencias de hoy son, querámoslo o no, resistencias radicales ¿Por qué? Pues, entre otras cosas, porque “una revolución radical sólo puede ser una revolución de necesidades radicales”[2]. En la actual fase de lo que se ha denominado Gran Recesión[3] para las víctimas de la crisis (una gran parte de la población empobrecida), las necesidades siguen siendo radicales. Entre otras: trabajo decente, salarios suficientes, vivienda digna, ausencia de pobreza… En definitiva, la necesidad radical de no seguir empobreciéndose, tengan o no trabajo remunerado.

El nuevo libro de Ernest Cañada “Externalización del trabajo en hoteles. Impactos en los departamentos de pisos”[4], publicado en línea por Alba Sud en su Colección Turismo, es un descarnado relato de los métodos más abusivos del capitalismo hotelero, y de sus consecuencias sobre las espaldas de las víctimas de estos métodos de explotación laboral. No obstante, en mi opinión, lo más relevante de este libro es que nos ilustra sobre -a pesar de las dificultades- la capacidad de  resistencia y de organización y movilización sindical de las trabajadoras de los departamentos de pisos, de algunas batallas ganadas, y también de alguna batalla de discutible y controvertido resultado, como es el caso del Expediente de Regulación de Empleo (ERE) de la cadena hotelera NH.

Ernest Cañada, como ya hizo en su anterior libro “Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral”[5], nos describe los impactos de este método de gestión empresarial turbocapitalista dando la palabra a las víctimas de tales impactos, es decir, a las camareras de pisos, y a gente con conocimientos en relación a la problemática: sobre todo, sindicalistas, pero también alguna trabajadora social, y algún empresario, inspector de trabajo, y médico. En la introducción ya se nos advierte que “el análisis se ha centrado fundamentalmente en la experiencia y percepción de las trabajadoras y trabajadores del sector, así como en la respuesta que se ha generado en el ámbito sindical, y entre algunas asociaciones de carácter profesional que han cuestionado su idoneidad en el sector hotelero”.

En cualquier caso, me parece imprescindible reseñar que Ernest Cañada, con esta publicación, vuelve a dar ejemplo de compromiso y rigor, y de una capacidad divulgativa impresionante. El turbocapitalismo, en general, y el hotelero en particular, no tolera con agrado que se visualicen sus métodos más abusivos de explotación laboral y medioambiental. En este sentido, la publicación de este libro es una valiente muestra de resistencia frente a la dictadura del pensamiento único de las elites neoliberales. Por esto, y tantas cosas, gracias Ernest!

II.- Activación de “Terminators[6] de derechos laborales”

Las externalizaciones se suelen presentar por buena parte del mainstream académico y del establishment de los métodos de organización empresarial como un modelo de gestión -el “outsourcing”- política e ideológicamente neutro. Nada más lejos de la realidad, como señala Cañada: “La reforma laboral de 2012 en España favoreció la prevalencia de los convenios de empresa sobre los convenios colectivos sectoriales. En el sector hotelero esto se ha traducido en un incremento de los procesos de externalización y subcontratación de determinados departamentos, especialmente el de pisos. Gracias a este cambio normativo en numerosos hoteles se ha sustituido el personal contratado de forma directa por empresas de multiservicios”. Es decir, la extensión e intensidad actual del fenómeno de las externalizaciones en España es provocado por una decisión política -la última reforma laboral- que, al debilitar el Convenio Colectivo Sectorial, provoca que, como auténticos “Terminators de derechos laborales”, se active una proliferación nunca vista de empresas de multiservicios.

Pero, el origen y los impactos de la externalización y del auge de las empresas multiservicios tiene también causas ideológicas. Por una parte, al favorecer el convenio de empresa y minusvalorar el de sector se consigue uno de los fines ideológicos más queridos por los y las neoliberales: el debilitamiento del sindicalismo. Por otra parte, en este asunto colisiona el derecho constitucionalizado a la “libre empresa” con los también constitucionalizados derechos al trabajo y a una remuneración suficiente. En la práctica, las instituciones estatales del Reino de España han hecho una opción ideológica a favor de las empresas. Para profundizar en esta visión del asunto -y teniendo en cuenta que este texto no tiene ninguna pretensión de análisis jurídico de la externalización y de sus posibles alternativas- recomiendo a las personas interesadas en este debate la lectura del texto del Magistrado del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Miquel A. Falguera i Baró, titulado “La externalización y sus limitaciones”[7].

En definitiva, estamos ante un texto -el de Cañada- que nos relata la trasformación de unas empresas -las multiservicios-, originariamente pensadas para la prestación de “servicios a las empresas”, en empresas trituradoras de derechos laborales y los efectos que esta trasformación tiene sobre las trabajadoras que limpian los hoteles. Sí, sobre “las” porque aunque “en 2014 se estimaba que el 30% de los trabajadores del sector hotelero en España habían sido ya externalizados y que para 2016 alcanzarían un 60”[8], la feminización es evidente en la externalización de mano de obra en los hoteles españoles.

III.- “Trabajar más y ganar menos”

El hoy delincuente convicto, Gerardo Díaz Ferrán, dijo, en octubre de 2010, mientras simultaneaba la presidencia de la gran patronal española CEOE con sus estafas empresariales y negocios delictivos, que la única manera para salir de la crisis era "trabajando más y ganando menos"[9]. Es, sin duda, una frase icónica que justifica que nos refiramos a la crisis como lo que verdaderamente es: una crisis-estafa.

Lo cierto y seguro es que la frase fue profética, y la externalización vía empresa multiservicios ha sido muy importante para que ello fuera así. Dos ejemplos contenidos en el libro de Ernesto Cañada que justifican esta afirmación son los siguientes: “Pagan por habitación hecha. De 1,13 a 2,50 euros lo máximo, la que gana 2,50 es una privilegiada” (página 90) afirma una camarera de pisos de Sevilla. Otra, en este caso de Cambrils (Catalunya), nos cuenta que “Hay veces que trabajamos 7 días seguidos, y hasta 10. Nos tratan como animales, es un régimen de esclavitud absoluta. Tu vida se queda ahí, en el hotel” (página 108).

IV.- La mutación del “derecho del trabajo” en “derecho del empleo”

No obstante, conviene no olvidar que, con estos “métodos más abusivos”, se consigue bastantes más cosas que la pérdida de derechos sociales, laborales y salariales. Se me ocurren al menos las siguientes:

1.     Propicia el fraude laboral que, en el contexto de una Inspección de Trabajo y Seguridad Social con recursos materiales y humanos insuficientes[10], provoca una gran impunidad, incluso en el cumplimiento de la laxa legalidad laboral: “La cesión ilegal de trabajadores tiene una serie de parámetros que te permiten identificarla. Principalmente que las camareras de pisos estén bajo las órdenes de una gobernanta contratada por el hotel. Eso ya es un indicio más que suficiente para considerar que hay cesión ilegal de trabajadores. O, por ejemplo, cuando la empresa de servicios sólo pone a disposición del hotel a las trabajadoras para limpiar con unos uniformes y nada más, sin productos de limpieza, ni carritos, ni nada. Atiende a la petición de personal que hace el hotel y se limita a enviarlo. En el sector, la inspección de trabajo ha declarado cesiones ilegales con frecuencia y ha provocado que las empresas de servicios afinen en el modo en que prestan el trabajo” (Inspector de Trabajo, página 57).

2.      Para quien los padece, tienen unos efectos psicosociales brutales: “Es un abismo pasar de estar contratada por el hotel a estar contratada por una agencia multiservicios. Como te hacen contrato por finalización de obra y servicio, pues tú terminas el día y te dices: hoy he trabajado, mañana ya no lo sé” (Camarera de pisos, página 104).

3.      En algunos casos, estos efectos psicosociales llegan a extremos próximos a lo contrario de las políticas laborales que podríamos englobar bajo el nombre genérico de making work pay[11]: “Yo ya ha llegado un momento en que, con estas condiciones ya no quiero trabajar, es que me va la vida en ello” (Camarera de pisos y subgobernanta, página 80).

4.      Con todo, la repercusión de mayor calado estratégico es el incremento de la ya, en un marco laboral de turbo precariedad, importante dificultad de organización sindical. En este sentido, son particularmente ilustrativas las siguientes palabras: “La gran rentabilidad que le da la externalización es que desmorona a la clase, a la familia de los trabajadores y trabajadoras de un hotel. Por encima del salario, está el aislamiento de las trabajadoras de un departamento como el de pisos que, claramente, estaban dando la talla. Bien por sus condiciones de trabajo, porque es el grupo más numeroso, o por lo que fuera, pero las camareras de pisos estaban adquiriendo fuerza y en todos los comités de empresa ya estaban presentes, cuando antes no había ni una en los comités de empresa” (Pepi García Lupiáñez, camarera de pisos y sindicalista de CCOO, página 146).

En definitiva, el libro “Externalización del trabajo en hoteles. Impactos en los departamentos de pisos” es una obra imprescindible para entender e interpretar, desde la perspectiva de las trabajadoras, la transformación del concepto de Derecho del Trabajo (con su carácter tuitivo o de protección de la parte débil del conflicto capital-trabajo), en el neoliberal concepto de Derecho del Empleo (con su pérdida de garantía de inclusión social del trabajo remunerado, la extensión de la pobreza laboral, las malas experiencias laborales iniciales[12], el reforzamiento del poder unilateral empresarial en el seno de la empresa, y la inseguridad de entrada, permanencia y salida del mercado laboral). Por decirlo en palabras del catedrático de Ciencias Políticas de la Universidad de Barcelona, Joan Subirats, la protección que otorgaba el Derecho al Trabajo ha devenido en todo lo contrario: Los trabajadores y trabajadoras forman ahora parte de los “Desprotegidos”[13].

V.- Para concluir: Dudas y certezas

El libro de Ernest Cañada acaba con esta reflexión: “El problema no está solo en malas prácticas particulares, sobre las que es necesario actuar, si no en un modelo de gestión laboral que se fundamenta en la precarización del empleo turístico. Sociedades que se pretendan democráticas y a la vez tan dependientes del turismo como la española es algo que no se pueden permitir. La apuesta por un turismo de calidad y sostenible no es posible sin la defensa de un trabajo decente”. A partir de ahí y de lo que antecede, creo pertinente compartir al menos las siguientes dudas:

a.      El Congreso de los Diputados de España ha aprobado recientemente la toma en consideración de la propuesta de modificación del art. 42 del Estatuto de los Trabajadores para garantizar la igualdad en las condiciones laborales de los trabajadores subcontratados y las trabajadoras subcontratadas. No es una mala iniciativa, pero, ¿Servirá para detener el deterioro de las relaciones laborales? Pienso que no porque, además de las insuficiencias concretas de la proposición[14], la clave está en revertir el guión de unas políticas laborales desposeedoras de derechos individuales y colectivos, como por ejemplo, los de sindicación y huelga. En esta dirección, la derogación de las Reformas Laborales de 2010 y 2012 es fundamental.

b.      La reversión del guion neoliberal exige desterrar las soluciones basadas en el “mal menor”. Por tanto, en el caso concreto de la subcontratación en los hoteles, ¿Se habrá aprendido la lección para no repetir errores como el Expediente de Regulación de Empleo (ERE) de la cadena hotelera NH? Y, desde un perspectiva más global, ¿Asumirán los sindicatos que hay que reequilibrar institucional y radicalmente la correlación de fuerzas negociadoras entre patronos y trabajadores/as? Dicho más a las claras: ¿Se asumirá sindicalmente la propuesta de una Renta Básica[15] que, por su carácter incondicional, garantice de verdad la libertad material de todo el mundo? O dicho aún más claramente, hasta cuándo los grandes sindicatos españoles ignoraran que la falta de libertad material provoca infinidad de situaciones como la narrada en la página 144 de libro objeto de comentario: “Sabemos que hay mucho miedo, y mucha necesidad, y cuando llega la inspección de trabajo la mayoría no quieren hacerse notar por no perder su puesto de trabajo. Por eso yo les digo que ese miedo es de donde se agarran los empresarios, para seguir explotando como quieren, porque se lo estamos permitiendo”.

El capítulo de las certezas es más conciso: Por una parte, tengo la certeza de que hay que leer el libro “Externalización del trabajo en hoteles. Impactos en los departamentos de pisos”. Otra certeza es que Ernest Cañada y yo compartimos bastantes cosas, entre las cuales, al parecer, está la lectura de David Harvey. Ernest inicia su texto con una cita suya, y yo cerraré este comentario con otra cita del geógrafo marxista que contextualiza la desposesión de derechos, y la lógica de la subcontratación a través de empresas de multiservicio. Dice Harvey: “La crisis es un golpe de Estado que distribuye la riqueza hacia arriba”[16].

---

[1] Josep Fontana. “El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI”. Editorial Pasado & Presente (2013).

[2] Karl Marx "Contribución a la crítica de la filosofía del derecho de Hegel". Editorial Claridad, Buenos Aires, Quinta edición, agosto de 1968.

[3] La crisis-estafa que se inició en 2007-2008 y que, al menos en sus efectos para la población no estrictamente rica, aún persiste.

[4] Disponible en : http://www.albasud.org/publ/docs/74.pdf

[5] Consultar referencia aquí: http://www.icariaeditorial.com/libros.php?id=1560

[6] ¿Qué es un terminator?: https://en.wikipedia.org/wiki/The_Terminator

[7] Disponible en línea aquí: http://theparapanda.blogspot.com.es/2016/01/la-externalizacion-y-sus-limitaciones.html

[8] Página 55 del libro que se comenta.

[9] Ver como ejemplo de la repercusión en prensa de las palabras del ex dirigente empresarial:

http://www.expansion.com/2010/10/14/economia/1287063152.html

[10] La Inspección de Trabajo y Seguridad Social no cumple los criterios de la OIT sobre ratios de Inspector/a y Controlador/a laboral por número de trabajadores/as.

[11] Es de difícil traducción al castellano en una sola expresión. Podría ser algo parecido a “hacer que el trabajo compense”.

[12] Causa no desdeñable del gran desempleo juvenil y de la existencia de un creciente colectivo de jóvenes ni-ni (ni trabajan ni estudian).

[13] En este artículo se hace referencia al compacto de “Desprotegidos”:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/12/17/catalunya/1482000378_299744.html

[14] Un texto interesante sobre las insuficiencias de la propuesta se puede leer aquí:

 http://ignasibeltran.com/2016/12/22/sobre-la-reforma-de-las-contratas-y-subcontratas/

[15] Ver Web de la Red Renta Básica: http://www.redrentabasica.org

[16] David Harvey. “El enigma del capital y la crisis del capitalismo”, Editorial Akal (2012).

Què li passa a l'establishment neoliberal?

L'establishment neoliberal encaixa molt malament qualsevol derrota democràtica. Per això tem tant a democratitzar la democràcia representativa.

El cas del recent referèndum a Itàlia ens ha proporcionat un bon exemple. El derrotat Renzi va declarar: "No tenia idea que m'odiaven tant". Sempre treuen a relluir l'odi i, sense despentinar-se, ho atribueixen a "els populismes". Que en el cas italià Renzi insinuï, a tall d'exemple, que el gran sindicat italià CGIL és un factor d'odi, o que és pejorativament populista, és un disbarat.

Què li passa a l'establishment? L'analista de qüestions internacionals Mariano Aguirre fa algun temps ens oferia una molt encertada explicació:

 "... ni una sola de les decisions vinculades amb "l'austeritat" que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o al seu entorn immediat. Com no les sofreixen, les mesures "anticrisi" són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macro xifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament, o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passes fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives..."

Més clar, l'aigua!

Els nombres de la pobresa laboral i de les pobres pensions

L'Agència Tributària acaba de publicar unes dades molt importants referides a l'exercici fiscal de 2015. Em referesc a la coneguda estadística denominada "Mercat de Treball iPensions en les Fonts Tributàries".

Temps hi haurà en els pròxims dies per fer acurades anàlisis d'aquestes dades, però amb un primer cop d'ull m'atrevesc a avançar el següent:

I.- La recuperació del nombre de persones assalariades és important. En 2015 aquest nombre va ser, fins i tot, superior al de 2009, que va esser l'any en què a les Illes Balears es va iniciar amb força la pèrdua d'ocupació assalariada.

II.-Tot indica que aquesta recuperació de població assalariada es fa a base de períodes curts d'ocupació laboral (temporalitat), i de retribucions salarials baixes (pobresa laboral). No debades, el salari mitjà creix molt moderadament. 

III.- Tanmateix el que és més important és que el  nombre de persones assalariades amb retribucions baixes declarades a hisenda és molt important: Un total de 140.901 persones (el 30% del total) tenen salaris anuals inferiors al Salari Mínim Interprofessional (9.080,40 €) Aquesta és la magnitud del col·lectiu de treballadors i treballadores pobres.

IV.- Però el punt més preocupant és el pes important de la pobresa laboral extrema: Un total 79.362 persones no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, de 4.540,20 €.

V.- Pel que fa als i les pensionistes -un col·lectiu en nombre creixent que en 2015 es va situar en 196.232 persones-, es confirma que les pensions illenques ocupen una de les últimes posicions en el rànquing de comunitats autònomes. La pensió illenca mitjana només supera a les d'Andalusia, Canàries, Extremadura i Galícia. La pensió mitjana anual en 2015 va ser de 12.832 €. Però el fet més revelador de les dades publicades per l'Agència Tributària és que un total de 68.297 pensionistes (el 35% del total) tenen pensions inferiors a aquesta mitjana. És a dir, més d'1 de cada cinc pensionistes no arriba a mileurista.

VI.- Lluny d'una recuperació econòmica inclusiva, les dades de l'Agència Tributària indiquen que la suposada millora econòmica es basa en la precarietat laboral i social. Una boníssima temporada turística com la de 2015 no va suposar una millora de les condicions de vida per a les persones no riques.

Feliç 2016?

La vinyeta de El Roto (El País, 03.01.2016), i que es reprodueix com a il·lustració d’aquestes línies, és prou il·lustratiu del pessimisme sobre una millora, més o menys generalitzada, de l’any que acabem de començar. Pot ser que als pessimistes, és a dir, els optimistes amb experiència, no els falti raó. No cal esperar massa felicitat per a la majoria. Vegem un exemple:

Com ja és tradicional, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament ha publicat a mitjans de desembre passat, l’Informe sobre Desenvolupament Humà (IDH) corresponent a 2015. Com cadascuna dels 25 lliuraments anteriors, l’informe no deixa molt marge per a l’optimisme. El món és manifestament millorable.

L’IDH 2015 està dedicat al treball la qual cosa li confereix un plus d’interès i, de ben segur, serà referència per a algunes de les anàlisis del mercat laboral que vagi fent al llarg d’aquest any 2016. Però deixin-me que anoti, com tats, algunes informacions generals en ell contingudes:

Sobre les creixents desigualtats d’ingressos, riquesa i oportunitats: S’afirma que actualment, prop del 80% de la població del planeta posseeix només el 6% de la riquesa global. És probable que en 2016 la participació de l’1% més ric de la població en la riquesa mundial superi el 50%. Al món del treball, els salaris són inferiors a la productivitat, i la participació dels treballadors en l’ingrés nacional ha anat disminuint.

Pel que fa referència a la pobresa: 1) A tot el món, 795 milions de persones pateixen fam crònica, 11 nins i nines menors de 5 anys moren cada minut i 33 mares moren cada hora. Prop de 37 milions de persones viuen amb el VIH i 11 milions sofreixen tuberculosis. 2) Més de 660 milions de persones utilitzen fonts d’aigua no potable, 2.400 milions de persones usen instal·lacions sanitàries inadequades i gairebé 1.000 milions de persones es veuen forçades a la defecació a l’aire lliure 3) Al món, 780 milions d’adults i 103 milions de joves (d’entre 15 i 24 anys) són analfabets. Als països desenvolupats hi ha 160 milions d’analfabets funcionals. A escala mundial, 250 milions de nens i nenes no han adquirit els coneixements bàsics, malgrat que 130 milions d’ells han assistit almenys 4 anys a l’escola.

En relació al mercat laboral resulta que: en 2015, 204 milions de persones no tenien treball, entre elles 74 milions de joves, segons les dades oficials sobre la desocupació. Entorn de 830 milions de persones al món són treballadors pobres (viuen amb menys de 2 dòlars al dia). D’altra banda, més de 1.500 milions tenen una ocupació vulnerable i, en general, manquen de condicions de treball dignes, així com d’una representació i una seguretat social adequades.

I per acabar aquest atapeït resum, una nota sobre la pervivència del patriarcat: Les dones guanyen a escala mundial un 24% menys que els homes i solament ocupen el 25% dels càrrecs administratius i directius al món empresarial; a més, en el 32% de les empreses cap dona exerceix un càrrec directiu superior. Les dones segueixen ocupant solament un 22% dels escons als parlaments estatals.

Em tem que El Roto té raó: O avancem cap a un món menys desigual, o desitjar felicitat no és més un desig benintencionat i, segons qui la desitgi, una mentida.

Publicat originalment a El Periscopi (05-01-2016)

Grècia, qüestió de lesa democràcia

Digem-ho curt i ras: Les negociacions del Govern de Grècia amb la Comissió Europea (CE), el Banc Central Europe (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI), és a dir, amb el que abans es denominava troica i ara li diuen “les institucions, mai no han estat ni econòmiques ni tècniques, sinó polítiques. Val a dir que tothom estava advertit des de fa temps. Molt abans que Síriza guanyés les eleccions i Alexis Tsipras fos el Primer Ministre de Grècia, l’any 2012 Josep Borrell i Andreu Missé firmaven un aclaridor llibre titulat “La crisis del euro: de Atenas a Madrid” en el que Borrel afirma: “por eso se dice, de forma cínica y amarga, que los pueblos pueden cambiar a los Gobiernos, pero no pueden cambiar las políticas que éstos aplican”. Aquesta és la qüestió.

Encara que a hores d’ara, qui més qui manco ha llegit l’històric discurs de Tsipras convocant al poble grec al referèndum sobre les condicions imposades pel Eurogrup al poble grec (vegeu aquí imprescindible intervenció del ministre d’economia grec, Yanis Varoufakis), no em puc estar de reproduir els dos primers paràgrafs:

“Durant els últims sis mesos aquest govern ha estat lluitant en condicions d'asfíxia econòmica sense precedents per complir el promès. La nostra promesa consistia a negociar amb els nostres socis europeus la fi de l'austeritat i la tornada de la justícia social al nostre país.

El mandat que ens vau donar tenia com a fi aconseguir un acord que respectés la democràcia, els valors europeus i que acabés definitivament amb aquesta crisi econòmica.”

Aquesta és la qüestió: Mandat democràtic, i fi de la fracassada política d‘austericidi. ¿Cal recordar que Grècia és el país que durant la crisi ha aplicat més reformes imposades des de la “lògica” de les retallades de drets socials a les persones no riques perquè les riques acumuli més riquesa? ¿És el moment de discutir l’origen i possible il·legitimitat del deute grec i de les conclusions preliminars del Comitè de la Veritat sobre tal deute? Pens que no paga la pena perdre el temps en aquestes qüestions. El que veritablement és clau són les reaccions d’histerisme antidemocràtic europeu enfront de la decisió de demanar l’opinió democràtica del poble grec. De defensar la sobirania de la democràcia grega. Ha de manar el poble o els anomenats “creditors".

Europa necessita més i millor democràcia. La ciutadania europea hem de ser conscients que o capgirem la política econòmica de l’austeritat “manu militari” i reformulam el tractament del deute del deute o, votem el que votem, només són econòmicament i financerament sostenibles polítiques neoliberals a favor de l'1% de la població. Altrament dit: El dilema és austeritat o democràcia (demokratía). Això és el que, ara mateix, ens juguem a Grècia. La resta són “vuits i nous i cartes que no lliguen.”

#JoVaigAmbGrècia

Publicat originalment a www.elperioscopi.com (29.06.2015) 

Recompte de danys a les llars illenques

Fa algun temps que suggereixo que cal fer “un recomptede danys” dels anys de crisi.No hi haàmbit de l’estructura socialde Balears en el qual no hi hagi víctimes en termes de desigualtats,precarietats o empobriment.

Justament fa uns dies es va publicar l’enquesta de PressupostosFamiliars 2014 (EPF), que té coma principal objectiu obtenir estimacionsde la despesa de consum anualde les llars, de la seva distribucióentre diferents béns i serveis, comtambé del pes d’aquesta despesasuportat pels diferents membres dela llar. És a dir, ens permet aproximar-nos –fer recompte dels danys–als canvis d’hàbits de consum delsindividus i les famílies, i del paperdels sustentadors principals de lesllars. Val a dir que, segons Eurostat(UE), el sustentador principal ésel membre de la llar de 16 o més anys l’aportació periòdica (no ocasional) del qual al pressupost comú es destina a atendre les despeses de la llar en major grau que les de la resta.

Com que la informació és bastant nombrosa, em centraré en allò que em sembla més rellevant: I.- La despesa mitjana per llar de Balears va ser de 28.753,20 € i per persona d’11.447,83 €. Amb relació a l’any anterior, suposa un augment del 3,9% per llar i del 4,4% per persona. El més rellevant és que aquesta despesa és inferior un 10,1% per llar i un 5,8% per les persones a la que tenien abans de la crisi (2007). II.- El percentatge més gran de la despesa total (llars i individus) és el destinat a l’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, que el 2014 va suposar el 38,78%, un percentatge molt superior al d’abans de la crisi (26,13% el 2007). No  ha pressupost per a luxes! III.- Pel que fa al pes de la despesa total en funció del sustentador principal, hi ha una dada clarificadora: les persones cobren pensió, subsidis o similars suporten un 26,36% d’aquesta despesa per a consum, mentre que el primer any en què es van notar els efectes de a crisi –2008– aquest percentatge se situava en el 18,30%. IV.- Previ a la crisi (2007) les despeses familiars eren sustentades per menys d’un 12% de persones que no arribaven a mileuristes. El 2014 aquest percentatge s’ha enfilat a gairebé el 12%. Tot un símptoma del creixement de les desigualtats! V.- L’INE, contra tot sentit comú i incomplint preceptes legals europeus, espanyols i autonòmics, no proporciona informació de les comunitats autònomes dels sustentadors desagregats per gènere (sic).

Amb tot plegat hom pot concloure que el 2014, lluny de ser l’any de la pregonada recuperació, va ser un altre any de la crisi dels pressupostos familiars: varen créixer les desigualtats, les pensions varen ser fonamentals per no agreujar la pobresa familiar, i les estadístiques oficials menystingueren la perspectiva de gènere provocant la invisibilització del més que probable canvi de rol entre homes i dones quant a qui és el sustentador principal a les llars illenques.

Publicat originalment a l’edició en paper de l’Ara Balears (20-06-2015)

Balears, illes vulnerables

El concepte de vulnerabilitat està molt desenvolupat en els àmbits mediambientals i de l'economia i política ecològica. No obstant això, és un terme només emergent en l'àmbit de les ciències socials a on, fonamentalment, es centra en les vulnerabilitats socials que sofreixen determinats grups de població amb carències materials o situacions d'exclusió. Una derivada, encara menys estesa, d'aquest concepte en l'àmbit socioeconòmic és la que fa referència a la vulnerabilitat dels territoris. I tanmateix, es pot parlar de Balears com un territori vulnerable car es poden identificar situacions estructurals de vulnerabilitat pel seu model de creixement, pel seu risc de financiarització a bona part de l'economia local, pel seu teixit empresarial, amb excessiva presència de microempreses, pel seu índex de desigualtat, i pel seu particular procés d'empobriment de les classes mitjanes i de descohesió social. 

Recentment s'han conegut dues publicacions que aporten elements d'anàlisi d'aquesta vulnerabilitat illenca, si més no, en la vessant social. Els elements que aporten tant el número 53 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible a gadeso.org), com la memòria 2014 de Càritas Mallorca, a parer meu, palesen que el grau de descohesió social que hem assolit (junt amb els altres factors abans esmentats) ens converteixen en un territori vulnerable. La primera publicació, amb el títol de "Balanç de legislatura: creixen les carències materials severes", analitza l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2014, elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), posant de relleu les següents informacions: 1) En el quadrienni 2011-2014 la renda mitjana individual ha baixat un 4,2%, i la de les llars un 5,8%. 2) La quantitat d'ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa ha baixat un 4,7% entre 2011 i 2014. 3) Malgrat que s'han endurit les condicions per considerar-se inclòs en aquesta situació, la taxa de risc de pobresa de 2014 se situà en un 18,4% (en 2011 era del 17,9%). 4) Segons l'indicador AROPE (que, seguint els criteris de l'oficina d'estadística de la UE, Eurostat, incorpora altres factors de carència material, a més d'ingressos que no superin el llindar de pobresa), en els quatre anys que analitzam, les variacions més significatives han estat: la taxa de risc de pobresa o exclusió social baixa un -2,9%; la taxa de llars amb baixa intensitat del treball baixa un -5,6%; però, la taxa de persones amb carències severes augmenta un 2,4%. 5) En 2014 un 31,5% de persones illenques arribà a fi de mes amb dificultats, és a dir, un 0,5% més que en 2011. 6) Amb dades de 2014, un 39,8% de les llars illenques no tenien capacitat per afrontar despeses imprevistes, i un 18,1% va tindre retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas o comunitat...) durant els darrers dotze mesos. 

Per un altre costat, a la Memòria de Càritas Mallorca, que durant el 2014 ha atès a un total de gairebé 10.000 persones, s'observa que tot i ser majoria les persones nouvingudes ateses, el realment significatiu és que el percentatge de persones espanyoles s'ha enfilat fins al 42%, dos punts més que l'any 2013. Sembla obvi, doncs, que la situació de pobresa i/o exclusió social afecta cada pic més persones mallorquines o peninsulars que es troben en situació de vulnerabilitat per la pèrdua del treball i per la cronificació de la seva situació. Val a dir que, a parer meu, les polítiques públiques per combatre l'atur de llarga i molt llarga durada han estat durant aquests darrers anys del tot inexistents. 

Càritas Mallorca adverteix que "la pobresa i l'exclusió social són fenòmens estructurals que requereixen polítiques redistributives que garanteixin uns mínims per poder viure, també requereixen de la promoció laboral i el consum..." i, alhora, la publicació digital de la Fundació Gadeso conclou afirmant que cal posar fre al procés d'empobriment de bona part de la societat illenca, entre altres coses, perquè una sortida de la crisi amb una dualització de la societat i unes classes mitjanes empobrides no és una solució equitativa. Ans al contrari, el que cal fer són polítiques que posin els ascensors socials en marxa una altra vegada. 

En definitiva, és imprescindible posar en marxa polítiques valentes de resiliència social si no volem aprofundir en la vulnerabilitat de Balears i de la seva gent no rica. 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-VI-2015)

Herència Bauzá: Vulnerabilitat social alta

A les Illes Balears tenim un índex de vulnerabilitat alt. Aquesta és una de les conclusions de la publicació de l'Institut d'Economia, Geografia i Demografia del CSIC titulat ‘Atles de la crisi. Impactes socioeconòmics i territoris vulnerables a Espanya’, publicat per l'editorial Tirant Humanitats. Aquest índex és la síntesi de les vulnerabilitats immobiliàries -dret a l'habitatge i el seu manteniment-, econòmiques -teixit empresarial, atur i ocupació de qualitat socialment inclusiu- i socials. Entre aquestes darreres s'inclouen les relacionades amb l'emancipació juvenil, la conflictivitat (manifestacions i vagues), les prestacions socials i, com no, la taxa de pobresa relativa.

Precisament aquesta setmana hem conegut l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2014, que ens informa que la renda mitjana anual (o ingrés mitjà anual) per persona illenca era el 2010 d’11.126 €, mentre que el 2013 havia descendit fins als 10.660 €, i la renda de les llars havia descendit dels 28.590 € als 26.923€. És a dir, en els anys de la legislatura de Bauzá s'ha produït una pèrdua mitjana de renda personal d’un 4,2%, i d’un 5,8% a les llars. L'altra informació rellevant de l'ECV-2014 és el creixement de la taxa de risc de pobresa. L'any que Bauzá va començar a governar (2011) era d'un 17,9% i -després d'elevar-la fins al 20,6% el 2012, i fins al 19,5% el 2013- la deixarà en un 18,4%. Val a dir que aquesta taxa de risc de pobresa calcula el percentatge de gent que viu amb ingressos inferiors al que s’anomena “llindar de pobresa”, que el 2014 se situà en 7.961 € anuals per persona. Si es pren en consideració que aquest llindar ha baixat un 2,5% amb relació a 2011, hom ha de concloure que hi ha més persones en situació de vulnerabilitat i, alhora, la pobresa és més severa.

Hi ha dues dades més que vull posar de relleu: 1) L'any 2011 hi havia un 7,4% de persones amb mancances materials molt severes, mentre que el 2014 ja són un 9,8%. Una dada que, entre altres coses, ens està indicant un creixement de la desigualtat. 2) Malgrat el discursos sobre millora del mercat laboral, l’indicador de la UE, la taxa AROPE (taxa de risc de pobresa i/o exclusió social que, a més de la gent que no supera el llindar de pobresa, incorpora factors de privació material severa i baixa intensitat del treball) és del 23,8%. Sens dubte és un indicatiu que hi ha una forta precarització de les prestacions de desocupació i que cada dia hi ha més gent que surt a fer feina per guanyar-se la pobresa.

El sociòleg francès Robert Castel explicava que la pobresa no és simplement un estat de privació, és alguna cosa més. M’atreveixo a dir que avui en dia s’ha de parlar, si més no, d’empobriment material, democràtic, cultural, de salut i de felicitat. En aquest sentit, els quatre anys de govern de Bauzá hauran estat anys de, en adient expressió d’Ivan Illich, modernització de la pobresa.

Publicat originalment al AraBalears  (01.06.2015)

Grècia, Europa, el savi, la lluna i el dit

Amb cada notícia sobre la reunió de l' Eurogrup que ha acordat la pròrroga per quatre mesos del rescat de Grècia, no he pogut estar de recordar el famós proverbi xinès que diu: “Quan el savi assenyala la lluna amb el dit, l'idiota mira el dit”.

Si hom llegeix la lletra petita dels acords, entendrà perquè el cap del govern grec, Tsipras, ha d'advertir als seus conciutadans i conciutadanes  que se'ls acosten greus dificultats. Recordin que avui mateix el govern hel·lè  ha de presentar el programa de reformes a la troica, dita ara “les institucions” (pens que la nova denominació del trio format per CE, BCE, i FMI, hauria de ser “les institucions de les forces dels privilegis”). Veurem si aquestes reformes -que no tenen per què ser únicament més austeritat que provoqui més benestaricidi (fi del benestar)-, satisfan l'insensat vici de l'austeritat sense pietat per als no rics d'aquestes institucions i especialment de Berlín.

Val a dir que d'allò més impresentable que he llegit aquest cap de setmana han estat, sens dubte, les declaracions del ministre de finances alemany, Wolfgang Shscäuble, dient que Tsipras "tindrà dificultats per explicar l’acord al poble grec" (sic), i entre el més sensat caldria citar l'article de Sami Naïr en què afirma que: "S'ha demostrat no només que la majoria de l'Eurogrup no vol canviar la política d'austeritat sinó, més encara, rebutja l'expressió de la sobirania popular nacional quan aquesta topa amb l'estratègia monetarista vigent."

Tanmateix els acords de l'Eurogrup sobre Grècia, els seus continguts i reaccions no deixen de ser el dit del savi que apunta a la lluna. I la lluna? El fet veritablement important d'aquest assumpte és l'informe de Càritas Europa que, amb el títol "Pobresa i desigualtats a l'alça: L'única solució que es necessita són sistemes socials", es va donar a conèixer divendres de la setmana passada. Malauradament el text complet de l'informe només està disponible en anglès, però aquí tenen el resum executiu perquè es facin càrrec de la contundència d'anàlisi de l'ONG catòlica. Em sembla un encert posar al centre d'atenció l'avaluació de l'Estratègia europea 2020. El contrast entre l'objectiu d'Europa 2020 com a estratègia de creixement i la realitat de l’austericidi és brutal. De la proclama que "en un món en transformació, volem que la UE tingui una economia intel·ligent, sostenible i integradora. Aquestes tres prioritats, que es reforcen mútuament, contribuiran que la UE i els seus Estats membres generin alts nivells d'ocupació, productivitat i cohesió social”, hem passat a un panorama desolador d'empobriment, descohesió social i pobresa laboral, especialment en els set països de la UE més durament colpejats per la crisi econòmica: Xipre, Irlanda, Itàlia, Portugal, Romania, Espanya i, lògicament, Grècia.

En definitiva, mentre el savi apunta a la dramàtica situació de les víctimes europees de la crisi i als dèficits democràtics de la UE, el neci mira com posar-ho difícil al nou govern grec. Una cruel mesquinesa!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (23-02-2015)

PS: Cit amb molta freqüència informis de Càritas. És cert que és una ONG cristiana, catòlica i romana molt allunyada en el meu laïcisme militant (sóc d'Europa Laica), però és igualment cert que és difícil discrepar de les seves anàlisis sobre pobresa. 

Balanç desolador

Els estudis d’Enrique Negueruela, elaborats trimestralment per a la Fundació 1.r de Maig sobre l'evolució de les prestacions per desocupació, han esdevingut fonamentals per conèixer el grau de reculada de la cohesió social. Aquests informes són el complement imprescindible per  arrodonir qualsevol anàlisi dels resultats de l'Enquesta de Població Activa. Precisament fa uns dies ja es va analitzar aquí l’EPA de l'últim trimestre de 2014, i aquest cap de setmana la Fundació Gadeso ha publicat un TEMES SOCIOECONÒMICS que analitza amb major profunditat -i en la perspectiva del quadrienni 2011-2014- aquestes dades. Però faltava l’estudi d'Enrique Negueruela relatiu al quart trimestre de l'any passat, i al conjunt de 2014.  Ara ja està  disponible i dibuixa un panorama desolador.

En els tres mesos immediatament posteriors a una excel·lent temporada turística, a les Illes Balears només un 28,5% de la població aturada té alguna prestació. Atenció: Hi ha vuitanta mil persones en atur que no perceben cap prestació! Filant més prim es pot afegir que: 1.- La menor taxa de protecció la tenen els joves menors de 30 anys, ja que només un de cada deu percep prestació, l'11,6%. Per tant, hi ha més de vint-i-cinc mil joves aturats sense prestacions. 2.- Les persones entre 30 i 44 anys tenen una taxa de protecció del 30,2%. Menys d'un de cada tres percep una prestació i, per tant, més de trenta mil persones d'aquesta edat no són perceptores de prestacions. 3.- La taxa femenina és del 35,1%.

Les dades anuals són, potser,  encara més sagnants: La taxa de protecció de la població aturada durant el conjunt de l'any 2014 ha estat del 29,3%. Val a dir que en un any la taxa de protecció va descendir en 6 punts,  i sobre la de l'any 2011 ha caigut 13,5 punts. Curt i ras: Un balanç desolador!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com