Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-07-2020)
I.- L'Enquesta de Població Activa (EPA) del segon
trimestre de 2020 comença a reflectir la magnitud de la tragèdia sociolaboral
provocada per la gran aturada del nostrat sistema de creixement de monocultiu
turístic que fou necessària per apaivagar la crisi sanitària de la covid-19.
Les
dades són força impactants: Feia nou anys que no es registrava un valor tan
baix de població activa en un segon trimestre en què, tradicionalment, es
deixondeixen tot un seguit d'activitats estacionals. Una població activa –és a
dir, que té una ocupació retribuïda o la cerca activament- de 609.300 persones
representa un descens de 49.300 (un -7,5%). Pel que fa a la població ocupada
-que, recordem-ho, segons la metodologia EPA són les persones que durant la
setmana que se les enquesta han treballat amb retribució durant, almenys, una
hora- és de 512.200 persones. La comparació amb el trimestre de primavera-estiu
de l'any passat reflecteix un descens de 66.500 persones en termes absoluts, i
percentualment d'un -11,5%. Es tracta de la xifra més baixa d'ocupats en un
segon trimestre des de, al menys, 2014. L'estimació de població aturada
s'enfila a les 97.100 persones, això és un increment de 17.200 persones
aturades (+21,5%) en relació amb el mateix període de dotze mesos enrere.
I,
tanmateix, són unes xifres que precisen una "profunditat de camp" per
a fer una anàlisi acurat. Com és sabut, en fotografia la PDC té a veure amb la
nitidesa de la imatge. Doncs, per a una imatge amb certa nitidesa de la
situació laboral que dibuixa l'EPA del segon trímetre de 2020 no es pot
negligir que l'ocupació hauria caigut en picat –molt més del -7,5% abans
comentat- si les persones afectades per un Expedient de Regulació Temporal
d'Ocupació (ERTO) amb suspensió d'ocupació no es consideressin, a efectes
estadístics, persones ocupades. Tres cèntims del mateix succeiria amb la
població aturada, si no fos perquè, en ple confinament i amb les empreses
tancades, moltes persones aturades no han pogut complir totes les condicions de
"cerca activa d'ocupació" que la metodologia intencional, en general,
i, en particular, de l'EPA, exigeix per a ser classificades com aturades, i,
per tant, han quedat classificats com inactives. En aquest sentit, convé deixar
dit que una xifra de població inactiva que supera amb escreix les quatre-centes
mil persones és un fet del tot insòlit.
II.- En qualsevol cas, amb més o menys nitidesa
d'aquestes dades, entre rebot i rebot del coronavirus, mentre païm una mala i
una pitjor notícia entorn de les expectatives turístiques potscovid-19 (pot ser
les mamballetes institucionals-empresarials al pla pilot de turisme eren
balderes), no és agosarat afirmar d'antuvi que, a casa nostra, res no serà
igual. Mala peça al taler si no s'assumeix que ara ja no queda més remei que
repensar i posar en marxa un model econòmic més desturistitzat, diversificat, i
veritablement compromès amb l'emergència climàtica en què vivim.
I,
no obstant això, tot indica que els plans governamentals d'aquí i d'allà, els
acords de "diàleg social" (que dit sia de passada, cada pic em
recorden més a aquell neologisme i, alhora, oxímoron tan preuat pel
neoliberalisme de la "governança publicoprivada de l’economia"),
l'establishment que "unido jamás será vencido", i el mainstream
econòmic, social, polític, i acadèmic, tossudament persisteixen a incentivar i
estimular la salvació d'un model econòmic que, com s'ha comprovat en aquesta
crisi, és generador d'inseguretat, desigualtats, i descohesió social, i, en
paraules de la professora de sociologia a la Université Paris-Dauphine,
Dominique Méda, un "estímul massiu pel creixement contaminant".
III.- Algunes veus de l'àmbit social invoquen el fals
dilema de "primer allò que és immediat, i després, si s'escau, la
resta". És una invocació tan discutible com paralitzadora dels canvis
necessaris. Potser plantejar ara aquesta disjuntiva signifiqui haver perdut la
memòria sobre la necessitat de proposar-se, en situacions fins i tot molt més
dramàtiques que les actuals, fer les dues coses alhora. Valgui a tall d'exemple
que el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, el Consell Nacional de la Resistència
va publicar el seu programa que incloïa "un pla d'acció immediat", i
les "mesures per a establir, tan aviat com el territori sigui alliberat,
un ordre social més just". La reconstrucció d'Europa es va fer atenent les
necessitats immediates, i, alhora, construint allò que era estratègic, és a dir,
la derrota definitiva del feixisme que significà l'Estat del Benestar.
Malgrat
que em fa fàstic el llenguatge bèl·lic que s'ha emprat en la lluita contra la
covid-19 i els efectes de la brutal coronacrisi econòmica, laboral i social, no
em puc estar de pensar que aquesta batalla no es guanya sense assumir que
després d'aquesta crisi res no serà igual, o, millor dit, res no hauria de ser
igual!