divendres, 31 de juliol del 2020

Res no serà (o no hauria de ser) igual


Publicat originalment a Diario de Mallorca  (31-07-2020)

I.- L'Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2020 comença a reflectir la magnitud de la tragèdia sociolaboral provocada per la gran aturada del nostrat sistema de creixement de monocultiu turístic que fou necessària per apaivagar la crisi sanitària de la covid-19.
Les dades són força impactants: Feia nou anys que no es registrava un valor tan baix de població activa en un segon trimestre en què, tradicionalment, es deixondeixen tot un seguit d'activitats estacionals. Una població activa –és a dir, que té una ocupació retribuïda o la cerca activament- de 609.300 persones representa un descens de 49.300 (un -7,5%). Pel que fa a la població ocupada -que, recordem-ho, segons la metodologia EPA són les persones que durant la setmana que se les enquesta han treballat amb retribució durant, almenys, una hora- és de 512.200 persones. La comparació amb el trimestre de primavera-estiu de l'any passat reflecteix un descens de 66.500 persones en termes absoluts, i percentualment d'un -11,5%. Es tracta de la xifra més baixa d'ocupats en un segon trimestre des de, al menys, 2014. L'estimació de població aturada s'enfila a les 97.100 persones, això és un increment de 17.200 persones aturades (+21,5%) en relació amb el mateix període de dotze mesos enrere.
I, tanmateix, són unes xifres que precisen una "profunditat de camp" per a fer una anàlisi acurat. Com és sabut, en fotografia la PDC té a veure amb la nitidesa de la imatge. Doncs, per a una imatge amb certa nitidesa de la situació laboral que dibuixa l'EPA del segon trímetre de 2020 no es pot negligir que l'ocupació hauria caigut en picat –molt més del -7,5% abans comentat- si les persones afectades per un Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) amb suspensió d'ocupació no es consideressin, a efectes estadístics, persones ocupades. Tres cèntims del mateix succeiria amb la població aturada, si no fos perquè, en ple confinament i amb les empreses tancades, moltes persones aturades no han pogut complir totes les condicions de "cerca activa d'ocupació" que la metodologia intencional, en general, i, en particular, de l'EPA, exigeix per a ser classificades com aturades, i, per tant, han quedat classificats com inactives. En aquest sentit, convé deixar dit que una xifra de població inactiva que supera amb escreix les quatre-centes mil persones és un fet del tot insòlit.
II.- En qualsevol cas, amb més o menys nitidesa d'aquestes dades, entre rebot i rebot del coronavirus, mentre païm una mala i una pitjor notícia entorn de les expectatives turístiques potscovid-19 (pot ser les mamballetes institucionals-empresarials al pla pilot de turisme eren balderes), no és agosarat afirmar d'antuvi que, a casa nostra, res no serà igual. Mala peça al taler si no s'assumeix que ara ja no queda més remei que repensar i posar en marxa un model econòmic més desturistitzat, diversificat, i veritablement compromès amb l'emergència climàtica en què vivim.
I, no obstant això, tot indica que els plans governamentals d'aquí i d'allà, els acords de "diàleg social" (que dit sia de passada, cada pic em recorden més a aquell neologisme i, alhora, oxímoron tan preuat pel neoliberalisme de la "governança publicoprivada de l’economia"), l'establishment que "unido jamás será vencido", i el mainstream econòmic, social, polític, i acadèmic, tossudament persisteixen a incentivar i estimular la salvació d'un model econòmic que, com s'ha comprovat en aquesta crisi, és generador d'inseguretat, desigualtats, i descohesió social, i, en paraules de la professora de sociologia a la Université Paris-Dauphine, Dominique Méda, un "estímul massiu pel creixement contaminant".
III.- Algunes veus de l'àmbit social invoquen el fals dilema de "primer allò que és immediat, i després, si s'escau, la resta". És una invocació tan discutible com paralitzadora dels canvis necessaris. Potser plantejar ara aquesta disjuntiva signifiqui haver perdut la memòria sobre la necessitat de proposar-se, en situacions fins i tot molt més dramàtiques que les actuals, fer les dues coses alhora. Valgui a tall d'exemple que el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, el Consell Nacional de la Resistència va publicar el seu programa que incloïa "un pla d'acció immediat", i les "mesures per a establir, tan aviat com el territori sigui alliberat, un ordre social més just". La reconstrucció d'Europa es va fer atenent les necessitats immediates, i, alhora, construint allò que era estratègic, és a dir, la derrota definitiva del feixisme que significà l'Estat del Benestar.
Malgrat que em fa fàstic el llenguatge bèl·lic que s'ha emprat en la lluita contra la covid-19 i els efectes de la brutal coronacrisi econòmica, laboral i social, no em puc estar de pensar que aquesta batalla no es guanya sense assumir que després d'aquesta crisi res no serà igual, o, millor dit, res no hauria de ser igual!

Capgirar el guió (II)


Publicat originalment a dBalears (27-07-2020)
Acabava el primer article d'aquesta sèrie parlant de certeses i incerteses. Hi ha certesa sobre la intensificació de la crisi econòmica, laboral, i social, una vegada passat l'estiu. La incertesa rau en si haurem d'encarar una crisi greu o devastadora. Dependrà, sobretot, de l'evolució de la pandèmia. Les economies híperespecialitzades en turisme, com la de les Illes Balears o la de Mallorca, són especialment sensibles a qualsevol ensurt en el desenvolupament de la crisi sanitària. Val a dir que, en un context d'emergència climàtica, disminuir la vulnerabilitat del model de creixement balear és, sens dubte, absolutament clau. I, per això, cal capgirar el guió que les elits han aconseguit que esdevingui hegemònic. Hem de començar a conjugar de debò el verb desturistitzar.
I, tanmateix, n'hi ha d'altres de factors d'incertesa: Fins a la setmana passada ho era la negociació sobre el Fons de Reconstrucció de la UE. Malgrat que, en el moment de fer la conferència, pintés malament -tenir la monarquia del Regne d'Espanya embolicada en casos de corrupció no ajuda a una negociació tan transcendental a un club d'estats com és la UE- la veritat és que l'acord assolit és força positiu. A hores d'ara la cosa pinta bé (la quantia i estructura dels fons no té precedents), però en l'àmbit europeu la incertesa no s'ha esvaït del tot. Falta saber com es concretarà l'acord. Per exemple, és clau saber com serà la seva implementació en les economies amb un alt grau de turistització, i, a més a més, el retard en l'efectivitat dels programes és un altre element d'incertesa.
Les polítiques del Gobierno de España  són una altra font d'incertesa (hi haurà Pressuposts Generals de l'Estat? Es prolongaran les mesures de xoc? Pel seu escàs marge de fer polítiques fiscals (d'ingressos i de despesa), les polítiques de les institucions autonòmiques, tot i que en menor mesura, també ajuden a la incertesa econòmica i social realment existent.
Val a dir que les mesures de xoc posades en marxa, com ara els ERTOs, ajudes a autònoms, paralització de desnonaments, etc. (les que ha pogut posar en marxa el Govern de les Illes Balears són poc rellevants en comparació amb la magnitud de la tragèdia), han sigut encertades per a mantenir, com més millor, el teixit empresarial i les ocupacions, i, alhora, garantir un mínim de renda a tothom. En qualsevol cas, són mesures que tenen un termini, i han sigut insuficients. A tall d'exemple, la mesura estrella dels ERTOs ha deixat sense cobertura a un gran col·lectiu de treballadors i treballadores: els i les eventuals. Tinguin en compte que en el primer semestre d'enguany s'han registrat a les Illes Balears gairebé 137.000 contractes eventuals manco que l'any passat.
Llàstima, idò, que el Gobierno de España no hagi fet cas a les peticions d'una "Renda Bàsica de Quarantena", que podria haver durat fins a finals d'any, i que, per contra, hagi optat per l'Ingrés Mínim Vital (IMV). Dit en poques paraules, l'IMV és una prestació molt justa i necessària (de fet el Regne d'Espanya era un dels pocs estats de la UE sense una renda mínima per a pobres d'aquestes característiques), però que presenta evidents insuficiències com ara la quantia (462 €/mes la mínima, i 1.015 €/mes la màxima per a llars amb quatre o més menors), la condicionalitat (en les primeres setmanes de la posada en marxa de l'IMV, el 50% de les persones sol·licitants no compleixin els requisits per a tenir-hi dret), o el caràcter clarament familiarista d'aquesta prestació sense tenir present que a les llars hi ha relacions de poder patriarcal!
Per tant, no és agosarat definir aquest inici de la coronacrisi econòmica, laboral, i social com a una situació d'incertesa màxima. La setmana vinent en faré cinc cèntims de la situació de partida per afrontar aquesta nova crisi. Mentrestant, convé no oblidar que la història ens ha ensenyat que les situacions de gran incertesa socioeconòmica són propicies pel sorgiment de monstres, com ara el feixisme a l'engròs. Parar molta més atenció a aquest assumpte no és balder!

dijous, 30 de juliol del 2020

El virus de les contractacions de molt curta durada


Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-07-2020)

Durant els anys més durs de la passada crisi econòmica i social, la que es va iniciar el 2008 i que les persones no expressament riques començarem a patir el 2010, vaig citar en bastants ocasions –també en aquestes pàgines de Diari de Mallorca- unes paraules de Josep Ramoneda contingudes al seu llibre "La izquierda necesaria. Contra el autoritarismo posdemocrático". Deia el filòsof, periodista, i escriptor: "Leyendo la literatura económica, uno tiene la sensación de que con tantas cifras en la cabeza ya no se acuerdan de que, detrás de ellas, hay vidas y dramas humanos".
Vaig continuar utilitzant aquesta cita per argumentar contra una certa perversió de les xifres oficials d'ocupació d'aquests últims anys. Per exemple, s'ha emfatitzat molt en el creixement de les xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, sense que es digués que, darrere d'aquestes xifres, hi havia molta temporalitat extrema, moltes vides marcades per la precarietat vital. Un altre dels molts exemples que es podrien posar és que, mentre s'ovacionaven les reduccions d'atur registrat i estimat, les estadístiques, anàlisis, i missatges oficials es negaven tossudament a quantificar i reconèixer l'estirabot en el fenomen de les treballadores i treballadors pobres.
Justament fa uns dies, el 6 de juliol -la situació d'estat d'alarma ho ha retardat gairebé tot-, es publicava l'Informe sobre el mercat de treball de les Illes Balears corresponen a l'any 2019. A les més de 100 pàgines del document no hi ha cap referència a la contractació de curta o molt curta durada. No obstant això, aquestes ocupacions efímeres són un tret estructural de la nostrada situació laboral. Sigui com sigui, les vides laborals de curta i molt curta durada són una causa important de la pobresa laboral. Convé no oblidar que la mitjana de la taxa AROPE (Risk Of Poverty and/or Exclusion), és a dir, de l'indicador de pobresa de referència de la UE, que agrupa tres components o subindicadors que mesuren pobresa, carències materials, i -importantíssim pel que comentam- baixa intensitat de treball en la llar, pel quinquenni 2014-2018 (les dades corresponents a 2019 es coneixeran el propvinent 21 de juliol) és d'un 22,4%, un 4% superior a la taxa que només mesura la pobresa.
Les dades sobre l’extrema temporalitat són prou contundents: en 2019 a les Illes Balears, del total de contractes temporals (436.630, un 83,6% del total dels registrats), un 24,8% ho eren d'una durada de menys d'un mes, un 22% tot just arribaven als 15 dies, i un prou significatiu 18,2% només tingueren una durada màxima de 5 dies. En qualsevol cas, ara mateix, em sembla que una pregunta molt pertinent és si amb la crisi de la covid-19, que tantes coses ha canviat disruptivament, s'observa algun canvi en el pes de les contractacions efímeres a casa nostra en un període de tan poca activitat laboral en el sector turístic.
Doncs, tenint en compte que, durant el primer semestre d'enguany, del total de contractes temporals (96.437, un 80,2% del total dels registrats), un 21% no arriben a un mes de durada, per a un 18,3% una quinzena és la durada màxima, i els d'un a cinc dies representen un 14%, sembla que no podem xerrar d'un gran canvi de tendència. I, tanmateix, el punt més rellevant és que sembla plausible concloure que a la propagació del virus de les contractacions de molt curta durada hi contribueixen altres sectors econòmics, a més del turístic. Sens dubte, els sectors que han sigut considerats com a essencials mentre ha durat el confinament fan una bona contribució a aquests alts percentatges de persones amb vides laborals tan precàries.
Tant de bo tothom s'imposi una nova gramàtica potscovid que, a més de les xifres d'ocupació, incorpori la preocupació per la situació vital de les persones ocupades. El repte és no tornar a la normalitat de no inclusió social, malgrat tenir un treball remunerat.

dissabte, 25 de juliol del 2020

Capgirar el guió (I)


Publicat originalment a dBalears (20-07-2020)

Amb el títol "Per fer front a la crisi socioeconòmica postcovid-19: Capgirar el guió", el passat 16 de juny vaig participar en el Fòrum OCB. En les setmanes vinents publicaré una versió ampliada, i, en la mesura que sigui necessari, actualitzada de les notes que vaig emprar per fer la conferència.
Dues qüestions prèvies: El meu sincer agraïment a l'OCB per la invitació, i, per favor, prenguin en consideració que aquestes reflexions no són les d'un expert ni d'un tècnic. Entre altres coses perquè, seguint a la que fou dirigent del PCI, i, després de la seva expulsió, directora del diari comunista "Il Manifesto", Rossana Rossanda, pens que calen certes precaucions sobre la neutralitat social de la tècnica i l'expertesa. Són, idò, les reflexions d'un activista, un observador, d'algú que durant bastants anys va intervenir des del sindicalisme en alguns processos socioeconòmics (la fixació dels salaris, la regulació de les relacions laborals, o la conflictivitat social són intervencions cabdals en el tarannà de l'economia), i que, en els darrers anys, s'ha entossudit en saber els perques de les coses.
Per a situar-nos, pot ser força útil fer un poc de memòria sobre la situació preconfinament. És a dir, en matèria socioeconòmica, on estàvem, quins eren els debat d'abans de l'Estat d'Alarma? Personalment destacaria els següents temes:
Seguia la destrucció de Mallorca a cop d'Autopista, rotonda, o desdoblament, contradient el Pla Director Sectorial de Mobilitat de Balears (aprovat inicialment el juny 2018), o les declaracions Institucionals d'Emergència Climàtica; i sense modificar un Pla Territorial de Mallorca consumidor de territori a dojo; i, tot plegat, impulsant el desenvolupament urbanístic especulatiu. Intentàvem esbrinar el grau d'engany -o d'autoengany, per a alguns- dels projectes d'ampliació de l'aeroport de Palma. Discutíem sobre la moratòria dels creuers, i la limitació d'aquesta modalitat turística especialment neocolonial. Ens preparàvem per comprovar que el problema principal del nostre model turístic no eren els excessos, sinó l'excés de turisme.
Estàvem entretinguts en discussions sobre l'injust sistema de fiançament autonòmic, i sobre la part substancial -la fiscal- del Règim Espacial (REIB). Val a dir que a mi em sembla que el debat de fons entorn del primer d'aquests dos assumptes és bastant surrealista: De què parlam? Sembla que del que es tracti és de negociar el grau de colonialisme fiscal. En cap cas sembla que hi hagi intenció de capgirar d'arrel el guió en aquesta matèria. I, per un altre costat, em preocupa molt l'estrabisme del debat sobre la part fiscal del REIB. La qüestió clau hauria de ser per a què el volem al REIB: Per canviar de model de creixement, o per a aprofundir en el "tot –i gairebé només- Turisme"? Cal recordar, en aquest sentit, que just abans del confinament s'intuïa que la necessitat del debat sobre els límits del turisme era inajornable. A tall d'exemple, a principis del 2020 la revista Hosteltur ens sorprenia amb un titular de portada que deia: "El turismo frente a su lado oscuro". A l'editorial escrivien que "no se ha escuchado lo suficiente a la gente que vive en los lugares que son visitados por miles o millones de turistas al año".
En l'àmbit sociolaboral, es parlava de precarietat laboral. ONGs com Càritas, Mallorca Sense Fam, Zaqueo, etc. posaven sobre la taula, un altre hivern, com havia crescut el nombre de persones necessitades de la caritat mallorquina que, alhora, tenien una ocupació remunerada. A Palma, seguien desapareixent comerços i cafès emblemàtics... però la imatge de la cua dels Caputxins seguia indeleble, encara que, certament, cada pic més rodejada de franquícies foranes. Mentrestant, les Reformes Laborals de l'etapa de l'austericidi (2010 i 2012) seguien fent estralls, i es mantenia la xerrameca sobre la seva derogació (total, integra, mig i mig, ara si, ara no...). Les reivindicacions principals de les kellys seguien sense materialitzar-se. La darrera reforma de les pensions començava, silenciosament, a retardar l'edat de jubilació, i a abaixar la taxa d'equivalència entre allò cotitzat i la quantia de la pensió reconeguda. Els companys i companyes de STOP Desnonaments, acció rere acció, interpel·laven a la societat mallorquina de sobre l'incompliment de la carta dels Drets Humans en matèria d'habitatge. Entorn del 8 de marc, tornava a xerrar-se de les bretxes salarials de gènere, del sostre de cristall, i del sol enganxós. Algunes veus governamentals bravejaven de la moderació relativa en l'ús del Contracte a Temps Parcial, però ningú reparava en la baixada de natalitat a Mallorca i a les Balears. De tant en tant, es parlava de l'emprenedoria, i no se sentia ni una paraula d'impulsar lleis de "segona oportunitat".
Seguíem comentant la nostra primera posició en els rànquings de fracàs i abandó escolar, i, alhora, seguíem fent poca cosa per perdre aquest lideratge. El PIB seguia tot falaguer creixent. És a dir, creixia l'indicador econòmic hegemònic en el marc del neoliberalisme del qual, per cert, Robert Kennedy va dir que "ho mesura tot, excepte el que fa que valgui la pena viure la vida". En 2019, l'any del primer pressupost general de Nova Zelanda prenent com a referència l'indicador de benestar de les persones i no el PIB, a les Illes Balears, segons la literatura governamental, el Producte Interior Brut mantenia "un ritme elevat que el situa en el 2,0%, segons les dades de la Direcció General de Model Econòmic i Ocupació".
Mentre es consolidava la Indústria del Luxe, i alguns mallorquins figuraven a les llistes de súpers-rics, la mitjana dels darrers cinc anys de la taxa de Risc de Pobresa i Exclusió Social (AROPE) superava amb escreix el 22%. Al món es debatia, cada pic més, sobre la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient). Fins i tot, en els primers mesos del 2020, en determinants àmbits mediàtics i d'influència global (The Guardian, New York Times, o Fòrum de Davos), portava cua el "Baròmetre de confiança Edelman" que, entre altres coses, en preguntar sobre la confiança en el capitalisme, havia donat com a resultat que el 56% dels participants creia que aquest sistema "fa més mal que bé".
En aquestes estàvem, en els debats de sempre, quan ens varen confinar. La gran aturada de l'activitat econòmica -especialment intensa l'associada a un monocultiu turístic exagerat- provocà el que s'ha anomenat "coronacrisi", és a dir, un seguit de conseqüències econòmiques i socials sense precedents de la crisi sanitària provocada per la covid-19.
La paraula que més exactament  defineix  la situació actual és incertesa. És segur que a partir del quart trimestre d'enguany es començarà a notar la que potser serà la crisi econòmica i social més grossa dels darrers cent anys. I, tanmateix, la incertesa té a veure, sobretot, amb la seva intensitat. Pot ser una crisi greu o devastadora. D'això n'escriuré la setmana vinent.


dimecres, 22 de juliol del 2020

Fer possible el canvi necessari


Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (10-07-2020)

“Me da la impresión de que quienes menos
van a aprender de esta crisis son aquellos que lo tienen todo claro”[1]

Un comentarista del diari Ultima Hora (02.07.2020) explicava que, dies abans de la solemníssima signatura del “Pacte de Reactivació de les Illes Balears”, un alt directiu d'una patronal li havia dit sobre l’esmentat  pacte que “el pla no ajuda, però tampoc molesta”. És, sens dubte, una concisa i precisa definició del signat pel GOIB, els quatre consells insulars, la Felib, l'Ajuntament de Palma, CCOO, UGT, CAEB, PIME, PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, Unides Podem, PI, i Ciudadanos.
Ras i curt: Si passéssim la definició del dirigent empresarial per una traductora, el resultat seria, més o menys, el següent: No ajuda perquè no hi ha suficient transferència de fons públics al sector privat (la insaciabilitat del capital no té límits), però no molesta perquè ni tan sols insinua un canvi de model de creixement. I d'aquí plora la criatura! A les Illes Balears, la crisi de la covid-19 ha posat de manifest la insensatesa política, ecològica, economia, i social de mantenir, fort i no et moguis, la nostra particular forma d'inserció en la globalització neoliberal: la turistització de gairebé tota l'activitat econòmica privada. L’estratosfèrica especialització turística balear és, diguem-ho sense embuts, sinònim d'ineficiència i insostenibilitat ecològica donada la seva dependència del transport aeri. Un contrasentit amb l'emergència climàtica en la qual ens trobem!
En el llibre al qual pertany la cita que encapçala aquestes línies, Daniel Innerarity afirma que “en los momentos de crisis las urgencias ponen en un primer plano a las personas prácticas, a quienes organizan y deciden […] Sin ser la voz más importante, creo que es necesario escuchar también a quienes hacen algo en apariencia tan poco resolutivo como interpretar lo que está sucediendo”.
Doncs bé, qui des de fa algun temps interpreta millor el que està passant és la comunitat científica i l'ecologisme. Per això sorprèn el menyspreu governamental a la petició expressa pel moviment ecologista illenc de participar en negociacions d'aquest tipus. D'altra banda, i seguint la reflexió del catedràtic de Filosofia Política Innerarity, l'urgent, com sempre, s'imposa com a excusa per a no abordar l'important. Clar que s'han de fer polítiques de “reactivació”! Però que no siguin contradictòries ni un fre a les polítiques necessàries per a les transformacions ineludibles.
Les grans crisis són oportunitats per a grans canvis. La crisi iniciada en 2008 va ser la gran oportunitat per a trencar tot consens sobre la separació de l'espai turístic i el residencial. Així es va produir la “gran turistización de les ciutats i pobles”, i l'extracció del “dret a ciutat” -en els termes definits per Henri Lefebvre-, amb la consegüent especulació i buitreig del dret a un habitatge digne. La crisi desencadenada amb la fallida de Lehman Brothers va ser una oportunitat molt ben aprofitada pel capital per a precaritzar el factor treball, suberitzar les societats, i empobrir a grans sectors de les poblacions.
Les oportunitats que -dins de lo dramàtica que ha estat, és, i, probablement, continuarà sent la situació- ens ofereix la crisi provocada per la covid-19, estan en disputa. Per això, és clau renovar  (subvertir, diria jo) els mecanicismes de diàleg social a casa nostra i arreu. Una renovació que passa, inexorablement, pel reconeixement dels moviments ecologista i feminista com a interlocutors socioeconòmics. En plena emergència climàtica, al conflicte capital-treball no es pot, com han fet els signants del “Pacte de Reactivació de les Illes Balears” que sembla que poc aprenen perquè ho tenen tot clar, obviar el conflicte capital-ecologia[2], i el que enfronta al capital amb la vida, és a dir, tal com ens ensenya l'economia feminista, el conflicte que provoca l'extracció de plusvàlua mitjançant la mercantilització de la vida.
La qüestió és que, davant l'agenda desreguladora, regressiva, i de rebaixes en els requisits mediambientals de l'activitat econòmica, amb una molt explícita –parafrasejant aquell títol d’Enzo Traverso “Melancolia de l'esquerra”- malenconia del que hi havia abans que la covid-19 manés parar, i mentre les nostres institucions només esperen el mannà de la UE per a reactivar el model que deien volien canviar, la gent no estrictament neoliberal hauríem de venir a bé en dues reflexions:
Per una banda, inspirades en un cèlebre article de Marcelino Camacho titulat “El cambio posible y el cambio necesario”, cal preparar-nos per a la lluita d'idees i ideològica per a fer possible el canvi necessari. El novembre de 1982 -s'acabava de produir el gran canvi polític que va suposar l'arribada del PSOE a La Moncloa[3]- Marcelino Camacho escrivia que “si nos plegáramos ante las dificultades y la oposición de los poderes fácticos, tendríamos el cambio posible, insuficiente, y el nuevo desencanto…”, i afegia que si es feia el contrari “despertaríamos el entusiasmo de nuestro pueblo, seríamos capaces de desplazar montañas, venceríamos la resistencia de los sectores oligárquicos”.
Per un altre costat, seria bo assumir allò que, a aquestes alçades de la pel·lícula, és evident: El necessari canvi de model econòmic de les Illes Balears no serà fruit d'un diàleg social amb paràmetres del segle passat (i amb uns sindicats extraordinàriament afeblits per, entre altres coses, les Reformes Laborals del austericidi). Més aviat, els horitzons dels canvis necessaris en termes de justícia social i ecològica s’albiren en l'articulació d'un nou bloc social pel canvi necessari, del qual, a parer meu, la plataforma de “La vida al centre” n’és un germen prou potent.
En la mesura que s'avanci en aquesta direcció, a ben seguir, augmentaran les molèsties del dirigent empresarial al qual el comentarista del diari Ultima Hora en feina referència, tot comentant  el contingut de l’anomenat “Pacte de Reactivació de les Illes Balears”, altrament dit Pacte de Retrocés de les Illes Balears.


[1] Daniel Innerarity.   “Pandemocracia. Una filosofía de la crisis  del coronavirus”. Galaxia Gutenberg, mayo 2020.
[2] “El futuro es inherentemente impredecible, y depende de lo que hagamos  y dejemos de hacer los seres humanos; pero podemos estar seguros de que ninguno de nuestros futuros va a estar al margen de las leyes de la termodinámica y la ecología, u obrar en sentido contrario a ellas”. Jorge Riechmann. “Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros. Sobre transiciones ecosocials, colapsos y la imposibilidad de lo necesario”. mra ediciones, 2019.
[3] Independentment dels esdeveniments posteriors, a la fi de 1982 sociològicament es vivia una situació de màxima expectativa, i incertesa per l'arribada, per primera vegada després de la dictadura, de la “esquerra” al govern del Regne d'Espanya.

divendres, 17 de juliol del 2020

Horitzó: Més subversió turística


Publicat originalment a dBalears (13-07-2020)

A l'últim número de Le Monde diplomatique –el pertanyent a juliol- es publica un excel·lent dossier especial que, sota el títol de "Turisme, any zero", reflexiona, entre altres coses, sobre les dependències del turisme i l' "oci fordista", la gran contribució de la indústria del turisme –tant temps mal nomenada "indústria sense xemeneies"- a l'escalfament global per la seva absoluta dependència del transport aeri, la precarietat laboral i vital inherent als models socials de turistització, les lluites i resistències  dels veïns i les veïnes de barris i ciutats contra la pandèmia de la gentrificació i la conversió dels espais de socialització veïnal en parcs temàtics per al negoci turisme, les difícils -però possibles!- alternatives al model turístic turbo neoliberal hegemònic, etc.
Un dels articles d'aquest dossier el signa la periodista d'Atenes Élisa Perrigueur, i en ell explica que un membre del col·lectiu Action Against Regeneration & Gentrification (Acció contra la Rehabilitació i la Gentrificació) que lluita per mantenir el dret de ciutat en el barri atenès d'Exarquia, defineix "turistització" com "la subversió d'un lloc i el seu caràcter per la sobreexplotació turística". M'encanta aquesta definició que, reconeixeran amb mi, és perfectament aplicable a casa nostra.
La "subversió turística balear" dels principis de justícia social i ecològica consisteix, entre altres, a tenir gairebé tots els indicadors socioambientals sota mínims; infraestructures sobredimensionades a dojo, una perillosíssima minsa sobirania alimentària, uns pèssims resultats sociolingüístics; liderar rànquings d'abandó i fracàs escolar (taxa del 24,2% l’any 2019);  una cultura convertida en atracció turística; un problema demogràfic democràticament ingovernable; convertir –per a una bona part de la població- en quimèric el dret humà a un habitatge digne; haver de viure en una societat amb grans desigualtats (una reeixida indústria del luxe i mega rics vs. un estirabot de creixement de la taxa de pobresa relativa que un recent informe d'Oxfam-Intermón estima en un +11,7%, és a dir, el creixement més elevat de les comunitats autònomes espanyoles); una precarietat laboral estructural (l'any passat el 83% de contractes registrats van ser temporals, la majoria de curta i molt curta durada, i en el primer semestre d'enguany –el de la pandèmia- poca cosa canvia: els contractes temporals superen el 80 del total!); una extensió de la pobresa laboral (l'any passat, segons dades de l'Agència Tributària, una de cada tres persones assalariades i autònomes de Balears no va arribar a mileurista); o una normalització com a estables de les relacions laborals fixes discontinus. Però... què n’hi ha de vides fixes discontinues? Podríem seguir, però... aquí ho deix.
L'aturada provocada per la pandèmia de la covid-19 hauria d'haver significat una aturada d’aquesta "subversió turística balear" per a repensar com transitam envers un model amb turisme, però no de "tot -i només- turisme". Però, malauradament, tot indica que l'horitzó és reactivar més del mateix que patíem abans de l'avís que ha significat aquesta pandèmia. En temps d'emergència climàtica és pertinent preguntar-se si n'hi haurà més avisos. Aquesta és la gran qüestió d'ara mateix!

divendres, 10 de juliol del 2020

Medicaments a un preu just


Publicat originalment a dBalears (06-07-2020)

Hom pot pensar que ja hauria de estar aconseguit que els medicaments tinguin uns preus justos. Però la realitat és una altra. Ve a tomb, en aquest sentit, recordar una informació d'ara fa un any de l'ONG Metges sense Fronteres, que posava sobre la taula sis grans veritats que la indústria farmacèutica, i els seus corifeus, no volen que sapiguem: Desenvolupar medicaments no és tan car com diuen, paguem els medicaments dues vegades, la indústria farmacèutica suspèn en innovació, mantenen les patents per prolongar els monopolis, s'embutxaquen més d'allò que inverteixen, i amenacen als països en desenvolupament si van en contra dels seus interessos.
Per això, la mobilització global contra les mentides, la corrupció, la manca de transparència, els abusos de les grans farmacèutiques (ROCHE, BAYER, PFITER, ABBOTT, MERCK, SANOFI, NOVARTIS, CELGENE, GSK, etc.), és -com tants d’altres- un seguit de lluites locals, de combats generals, i concrets. Ara mateix em sembla imprescindible comentar-ne un d'aquests combats concrets que, a casa nostra, impulsen un grapat d'entitats i associacions. Em referesc a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) "Medicaments a un preu just".
Al web de l'Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les Illes Balears hi trobareu tota la informació sobre la dita ILP. Per tant, no m'hi entretindré. Però, així i tot, em sembla escaient posar-ne en relleu un dels arguments que justifiquen aquesta ILP: "La despesa de Balears en medicaments augmenta any rere any, molt per sobre d'altres partides necessàries per a l'assistència i les inversions en salut. En 2020 ascendirà [pressupost d'abans de la pandèmia de la covid-19] a 452 milions d'euros, una quarta part del total de despesa sanitària pública, gairebé la meitat del pressupost d'Educació, i superior al pressupost de la resta de les Conselleries del Govern Balear. La despesa en medicaments multiplica per 12 el destinat a inversions i manteniment dels centres i equipaments del nostre sistema de salut".
Altrament dit, l'escalada de preus dels medicaments drena els recursos de la sanitat publica. L'especulació entorn de la despesa a farmacèutica va en contra de la salut de les poblacions no riques. En temps de pandèmia convé rellegir Medicamentos: ¿Derecho humano o negocio?”.
Em direu que és força complicat que prosperi una ILP d’aquestes característiques.  Pot ser que ho sigui, però res està escrit. En qualsevol cas, el punt substancial és que, com diuen Andityas Soares i Francis García en el llibre “El virus como filosofía, la filosofía como virus. Reflexiones de emergencia sobre la pandemia de covid-19"... “más que una enfermedad del cuerpo, la pandemia aparece como un límite impuesto al pensar que es preciso superar".
Superem el “no hi ha res a fer”! Afanyem-nos, doncs, a signar aquesta ILP.

dijous, 9 de juliol del 2020

Pandèmia


Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (05-06-2020)

No cal estar al cent per cent d'acord amb Slavoj Žižek per admirar la seva provocativa lucidesa. No record haver llegit un llibre del filòsof eslovè –com ara "El coraje de la desesperanza", "La vigencia de El manifiesto comunista", "Problemas en el paraíso. Del fin de la historia al fin del capitalisme", o "Violència"- que no tingui un biaix provocatiu. El recentment publicat "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món", que crec és el primer llibre de Žižek que es publica en català, no és una excepció.
Un text, d'unes 140 pàgines, amb unes reflexions d'urgència on Slavoj Žižek ens presenta la provocativa dicotomia de "Comunisme o barbàrie" que li suggereix la pandèmia del coronavirus. Dit així pot semblar un escreix de provocació gratuïta, però l'autor explica, amb unes paraules manllevades al comentarista britànic Will Hutton, a què es refereix quan xerra de comunisme: "És evident que en aquests moments hi ha una forma de globalització desregulada i basada en el lliure mercat, amb la seva propensió a les crisis i les pandèmies, que s'està morint. Però n'està naixent una altra que reconeix la interdependència i la prioritat de l'acció col·laborativa basada en dades". Certament, fa temps que és més que evident que cal una altra globalització.
Tant de bo la crisi de la covid-19 reviscoli aquella mobilització global sota l'eslògan d' "Un altre món és possible". No tinc tan clar que ja n'estigui naixent “una altra de globalització", però amb la pandèmia coronavírica, l'emergència climàtica (Žižek ens recorda que "com ha apuntat Owen Jones, la crisi climàtica mata molta més gent a tot el món que no pas el coronavirus, un fet que no provoca cap pànic"), i la gran indecència de les intolerables desigualtats, és cada pic més evident que aquest altre món és necessari. El perill dels populismes nacionalistes –des del nacionalisme espanyol de PP-Vox-Cs, al "America First" de Trump- és terrorífic.
En qualsevol cas, no estic comentant un llibre d'una "gran filosofada". Com sempre, Slavoj Žižek aterra als assumptes concrets: Des del "curtterminisme dels rics", que pot fer trontollar la barca on ara tots estem, fins als perills de transitar dels confinaments excepcionals a involucions democràtiques estructurals (en el cas espanyol les crítiques del PP i Vox a la declaració i successives pròrrogues de l'estat d'alarma han anat acompanyades de "l'alternativa" de desdemocratitzar lleis ordenaries per a què la minva temporal de llibertats esdevingués en permanent). En aquest mateix àmbit del perill autoritari, les reflexions de Žižek traspuen una gran preocupació pel paper d'un règim autoritari com el xinés en l'actual i "normalitzat" desordre mundial capitalista.
Entremig, s'aborden assumptes com ara la major virulència , a conseqüència de la covid-19, de "virus ideològics". Per exemple, el racisme ("I can't breathe. Justice for George Floyd", "No justice, no pace", #blacklivesmatter), l'egoisme (quines mesures de distanciament i higiene es poden practicar en els camps de persones refugiades?, on estan les estadístiques de les morts en la mediterrània?), el que Žižek anomena "animisme capitalista", és a dir, "la tendència a tractar fenòmens socials, com ara els mercats o el capital financer, com si fossin éssers vius", o el virus de la, diguem-ho així, resignació. Aquest darrer em sembla especialment perillós ara mateix. En temps de brutal crisi sanitària i social ve a tomb recordar que "la incertesa i la vulnerabilitat humana són els fonaments de tot poder polític" (Zygmunt Bauman, dixit), per tant , si no ho impedim, la pandèmia serà un pretext per a reforçar l'hegemonia política, econòmica, i, fins i tot, cultural dels models més bèsties de neoliberalisme. Sense embuts: No basta estar contra el neofeixisme, cal combatre'l!
Convé fer esment especial a les reflexions de Slavoj Žižek sobre el treball i l'ocupació. Sobre la utilitat social del treball, la precarització, l’autoexplotació, les falsedats entorn de l'emprenedoria neoliberal, o l'ocupació associada a l'anomenada economia col·laborativa o de plataforma. Estam en el principi d’una pandèmia de renovada precarietat laboral? I, tanmateix, no evita la provocació en afirmar que "el lema 'Arbeit mach frei!' ('El treball us fa lliures') continua sent correcte, tot i el mal ús brutal que en van fer els nazis". Una provocació amb la qual discrep radicalment. Des d'una perspectiva republicana, només la garantia de drets incondicionals a l'existència material garanteix viure en llibertat, és a dir, sense haver de demanar permís.
I, no obstant això, coincidesc amb altres provocacions. Per exemple quan, tot apuntant alguns aspectes positius de la pandèmia, qualifica com un dels seus símbols perdurables "els passatgers atrapats en quarantena en enormes creuers".  Veritablement l'autèntica provocació és la de l'Autoritat Portuària de Balears que ja prepara l'arribada a l'engròs de megacreuers a Palma!
Una de les preguntes claus que hi trobareu en aquest llibre –els llibres de Slavoj Žižek sempre n'obren molts d'interrogants- és la següent: Estem destinats a la barbàrie amb rostre humà? Des de la posició "comunista en sentit lax" que reivindica l'autor de "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món", el destí no està escrit però "un cop més, la decisió és: o barbàrie o alguna mena de comunisme reinventat". Concretant una mica més, em qued amb dues idees expressades, si no he entès malament el missatge d'aquest darrer llibre de Žižek, més o menys així:
a.- Per a què l'epidèmia no acabi reduïda a un capítol més de la trista i llarga llista històrica d'allò que Naomi Klein va batejar com a "capitalisme del desastre", cal evitar, com més millor, el confusionisme ideològic. Val a dir que, en l'àmbit local, el maleït "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19" és un clamorós exemple de confusionisme ideològic.
b.- Caldran canvis radicals (en el sentit etimològic d'anar a la rel dels problemes) per defugir de les coordenades del pur mercantilisme neoliberal, i centrar-nos en una manera de produir i assignar recursos per a què tothom pugui viure, incondicionalment, vides que valgui la pena ser viscudes. Potser és arribada l'hora de renovar agendes polítiques per impulsar un nou internacionalisme progressista, plantejar utopies possibles (a tall d'exemple és encoratjador que, entorn del conflicte del tancament de les plantes catalanes de Nissan, de bell nou es conjugui el verb nacionalitzar sense que sigui per nacionalitzar pèrdues), i impulsar iniciatives com ara la campanya de #LaVidaAlCentre com a estratègia de la lluita i resistència contra la construcció d'unes Illes Balears distòpiques.
Postdata: 1. Recorden l'irracional acaparament de paper higiènic que es va produir en els prolegòmens i els primers dies del confinament? Idò Slavoj Žižek compte una deliciosa anècdota de la seva joventut a la Iugoslàvia comunista sobre un cas similar: Un irracional acaparament de paper higiènic en una economia planificada!

dissabte, 4 de juliol del 2020

Amb la despesa militar, indignar-se no basta!


Publicat originalment a dBalears (29-06-2020)

L'admirat Xavier Antich, a un article publicat el febrer de 2016, escrivia: "... entre les pàgines del diari, plenes d'escriptura, busquem sempre paraules que ens retornin la realitat rica de significat. No busquem només informació: busquem sentit. Com allò que sempre ens manca". D'ençà que vaig llegir aquest article, sovint trob paraules que em retornen al sentit del compromís per a capgirar tantes coses. Això em passa, indefectiblement, cada pic que llegeix alguna informació sobre despesa militar.
És mal de fer pensar que no manca molt, però molt, sentit crític entorn de les xifres de la despesa militar. És sorprenent que no sigui un assumpte amb més presència als mitjans de comunicació. El cas és que la informació disponible és d'escàndol. Una indecència!
Posem per cas el darrer informe del Centre Delàs d'Estudis per la Pau que, entre altres coses, ens informa que el Regne d'Espanya -que ocupa el lloc 17 del rànquing mundial en despesa militar- va gastar l'any passat 20.500 milions d'euros en partides militars. Això és l'equivalent a  gastar 55 milions diaris!  En el negoci militar s’aplica el criteri de la inexistència de límits. No n'existeixen mai de retallades en aquest capítol, tant se val que estiguem immersos en una crisi social brutal, o visquem en períodes –cada vegada més curts- d'una certa bonança social.
Per si això no bastés per a indignar-se, el Centre Delàs ens presenta comparacions entre allò que l'estat espanyol es gasta en armament, i el seu equivalent en inversions alternatives en sanitat. Convé no oblidar aquelles rodes de premsa durant l'Estat d'Alarma amb tant d'uniforme militar. Però, sobretot, no es pot negligir que, en paraules de l'informe que coment, "si aquesta ingent despesa militar de més de 20.000 milions anuals destinats (segons els governs) a proporcionar seguretat, s'hagués destinat a l'àmbit de la salut i dels serveis socials, de ben segur haurien proporcionat una major Seguretat a la ciutadania".
I, tanmateix, aquestes dades són només les d'Espanya de la pandèmia mundial d'armamentisme a dojo. El document del Centre Delàs ens informa que la despesa militar mundial s'enfilà l'any passat als 1,92 bilions de dòlars, 95.000 milions més que el 2018.
Tot plegat té molt a veure amb el capitalisme financer i extractiu d'avui en dia. Per això, són tan importants accions com ara #DesarmandoIndra o #AccionariadoCrítico. Recordeu el que deia Eduardo Galeano: "Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo". Idò això: Indignar-se no basta!