Art urbà al barri de Gemmayzeh (Beirut) |
"En el cas del Líban, i més particularment de
Beirut, el que més m'inquieta i fascina és la naturalesa híbrida de la seva
identitat. I això, o bé t'atreu o bé et genera rebuig, però difícilment et
deixa indiferent", escriu Tomàs Alcoverro en el llibre "Tot està
per dir".
Efectivament, el Líban és el resultat de l'encreuament de tantes diversitats històriques i modernes que amoïna i, alhora, captiva. Després d'aquesta primera visita per començar 2023, em sembla gairebé impossible que generi rebuig, ans al contrari, a mi m'ha generat una mena d'enamorament que no sé ben bé com explicar. Sembla que, especialment a Beirut, el "Todo pudiera ser" del Quixot sigui la divisa del dia a dia.
A l'excel·lent llibre "El infinito viajar", Claudio Magris escriu: "A veces los lugares hablan, otras callan, tienen sus epifanías y su hermetismos". Els llocs del Líban són, sens dubte, dels que parlen. D'epifanies i hermetismes en vaig detectar poques.
Una
prèvia abans de començar a rememorar l'experiència del viatge, és a dir,
d'escoltar de què en van parlar les ciutats, els paisatges, la naturalesa, els
llocs arqueològics, els monuments del Líban: Els amics de Tourart Travel Spain,
com sempre, ens varen ajudar molt a millorar el viatge, entre altres coses,
organitzant les estades nocturnes fora de Beirut. Val a dir que és molt
habitual recórrer el Líban tenint com a base única la capital. Tot i que les
distàncies són curtes, nosaltres volíem passar algunes nits fora de Beirut i,
així, conèixer millor el país i anar més a poc a poc ... I, per una altra
banda, em resulta mal de recordar un viatge amb un acompanyament millor que el
que ens donaren Elisa (la guia) i Salim (el xofer). Sospit que el fet de ser
cristians ambdós condicionà un poc una major atenció a esglésies i altres
espais de culte de la seva religió (el programa ja tenia un cert biaix en
aquesta direcció). Ja se sap que al Líban els musulmans són majoria i els
cristians els que tenen més poder econòmic. I això, en assumptes turístics,
també es nota.
Però,
comencem a escoltar què parlaren els llocs del Líban.
De què parlà
Beirut?
Tenint l'hotel a tocar de l'edifici on durant la guerra civil libanesa (1975-1990) hi havia l'Hotel Holiday Inn, parlà de la petjada de la guerra (sobre això i els aspectes més polítics vaig escriure aquest article). Com estem allotjats a tocar del mar, Beirut transmet mediterraneïtat, i caminar pel passeig marítim de la ciutat (La Corniche) és un viatge en si mateix: fotografiar-nos amb un famós cantant libanès, desitjar sort a la gent que dia i nit pesca amb canya, fotografiar cases antigues que recorden l'elegància d'un temps passat (abans de la construcció dels actuals gratacels). A La Corniche hi ha una visita que no es pot deixar de fer: les famoses Roques Raouche, i imprescindibles restaurats tradicionals, com posem pel cas el Al Falamanki amb espectaculars vistes de les Raouche. La Corniche de Beirut és un clam d'elogi al caminar de nit i, com tota la ciutat, amb poca il·luminació. Caminades per un passeig marítim on no hi ha ni rastre de botellada, però sí que hi ha grups de joves que comparteixen la shisha (la pipa d'aigua), caminades que et poden portar al parc d'atraccions on hi ha la famosa sínia. Precisament l'Alcoverro comença el seu llibre "La noria de Beirut" així: "Gira y gira la noria de Beirut. Con una suave sirena anuncia el inicio del movimiento de su gigante y vieja rueda, con sus pequeñas cabinas amarillas y azules sobre este paraje marítimo de la ciudad. Construida por la familia Rifai en un parque de atracciones decrépito y casi cutre, funcionó durante tres lustros de la guerra civil, interrumpiendo su incesante girar en algunos de sus periodos más feroces y cuando fue arrastrada por una impetuosa tempestad de arena procedente del África". Allà segueix i, malgrat tot, gira i gira ...
La sínia de Beirut |
Beirut
parla de modernitat a Zaitunay Bay, una de les zones súper occidentalitzades de
la capital libanesa. Un lloc ideal per estirar les cames després del vol
d'anada, o fer un cafè després de voltar uns dies per la Vall de Qadisha. El
parlar beirutí convida a passejar per Downtown. Especialment pel centre on tot
és nou. Queda poc en peus dels seus edificis antics, perquè gairebé tot fou destruït
durant la Guerra Civil. El que és nou és la plaça dels Màrtirs, la mesquita
d'Al Amine, les grans avingudes peatonalitzades pel projecte de reconstrucció
força discutit (i discutible, a parer meu) executat, sota tota casta d'ombres
de corrupció, per l'empresa Solidere. Queden alguns llocs tradicionals com ara la
plaça Nejmeh, amb la icònica torre del rellotge, i els seus voltants amb molts
edificis governamentals i institucionals que criden a la memòria de la
repressió de les revoltes del 2019 (hi ha una vigilància militar colpidorament
desagradable). Les restes de l'antiga Ciutat Romana són el testimoni que en
aquesta zona ens parla de l'antiguitat.
Hi
ha molts parlars a Beirut, tants com la seva diversitat. Per exemple l'edifici
Barakat (Casa Groga) que crida en record dolorós i incòmode de la guerra
(in)civil. O el carrer Hamra, la via més comercial de la ciutat, que parla de
comerços peculiars, com ara, una botiga –on va ser impossible no fer gasto-
exclusivament d'utensilis per a pipes d'aigua i tot el cerimonial de fumar-ne
de shisha. Fins i tot, hi ha un lloc a Beirut que encara ara parla de terror:
Les restes dels dipòsits i altres edificis afectats per l'explosió, en agost de
2020, en el port comercial.
Tanmateix,
n'hi ha dos de llocs beirutís als quals vull fer especial menció: El Museu
Nacional. Una extraordinària forma d'iniciar el recorregut pels impressionants
llocs arqueològics del Líban. Una meravella de museu que parla, també, de la
capacitat de resistència i resiliència del país dels cedres: El museu,
inaugurat en 1942, durant la guerra civil libanesa va sofrir danys
considerables, però s'han pogut rescatar la major part de les col·leccions.
El Museu Nacional |
El
segon dels llocs per a mi especial és el barri de Gemmayzeh. Allà hi passàrem
la darrera nit a Beirut, tot i que ja hi havíem passejat un altre dia a la
tarda. El barri a la nit (hi ha il·luminació, però modesta) és una crida a la
identitat hibrida de Beirut de la que, citant a Tomàs Alcoverro, en feia
referència en iniciar aquestes línies. Mescla d'edificis tradicionals amb els
d'art déco i alguns en ruïnes; galeries d'art; alguns comerços elegants i
d'altres amb reminiscències underground; bars, xibius (alguns amb música en
directe), i restaurants per triar... (si n'heu de triar només un de restaurant,
trieu el Beit Kanz). Tot i l'animació hi ha silenci als carrers, no és
Gemmayzeh una zona turistificada, és un lloc que parla d'autenticitat.
Abans
de sortir fora de Beirut, algunes coses útils pel viatge: la variació del canvi
d'euros o dòlars USA a lliures libaneses és tan gran que ens organitzarem per
canviar gairebé cada dia. És habitual veure cues als caixers dels bancs;
generalment és gent que treu el seu sou en moneda local i, després, segons va
variant el canvi, canvia a dòlars USA. És una forma de fer retre un poc el
minso sou que cobren. En tot el país no hi ha una xarxa de distribució
d'electricitat. Fa anys, qui volia tenir-ne havia d'instal·lar un generador a
la casa, més tard es varen generalitzar els generador d'electricitats per cada
un dels edificis, i ara funciona una màfia dels generadors que fa quasi
impossible revertí aquesta situació. Conclusions pràctiques: No canviar grans
quantitats, tenir en compta l’elevada –en relació amb el sou mitjà libanès- carestia
d'alguns productes i serveis, i, en enfosquir, no anar sense la llanterna a mà.
Dit això, de què
parla el litoral?
Necròpolis de Tir |
Parla
d'un Gran Beirut que sembla estendre's fins a l'infinit, un litoral súper construït
(tanta sort que la bombolla immobiliària punxà en 2019), de nous pobles amb
habitatges a mig construir i de curtes estades per la diàspora libanesa
d'Àfrica i de Llatinoamèrica. Però també parla del primer jaciment arqueològic
que visitarem, el Temple Echmoun, on criden l'atenció els mosaics i el paisatge
dominat pels cítrics i els plataners. Tanmateix, el litoral sud del què parla
amb més autoritat és de la coneguda com a Capital del sud, és a dir, Sidó, amb
un encantador port mariner, el castell a una petita illa, un interessant mercat
amb un xulíssim museu del sabó, un gran caravanserrall, el castell de la
ciutat...
El
litoral parla de Tir i de les seves Ruïnes arqueològiques que visitarem baix
una pluja fina que augmentà l'encant. De fet, els guardes ens van haver de
donar pressa per finalitzar la visita car ja havien acabat el seu torn.. aquell
dia no podia acabar millor: a una platja on vam sopar un llobarro a la brasa i
tabulé a un xibiu tan modest que va ser un veritable luxe. La pluja fina ens va
impedir gaudir de la posta de sol, però tan sols intuir-la ja ho pagà la pena.
A
tocar de l'hotel, en matinar l'endemà, teníem un dels plats forts en matèria
arqueològica: La necròpolis i l'hipòdrom. Senzillament impressionant! Una
ràpida escapada a la Gruta de Qana amb espectaculars paisatges i, tot seguit,
tornada a Tir per visitar un dels llocs del Líban més encantadors: El Barri
dels Pescadors.
I
un dels encants del qual parla el litoral nord beirutí és, sens dubte, Byblos.
A més de les interessants excavacions arqueològiques, de la seva història (diuen
que, a més de ser la capital comercial i religiosa fenícia, Byblos va donar el
nom a la Bíblia i va ser el lloc on es va inventar el primer alfabet lineal) és
tot encantador: Els carrerons comercials, el port... l'hotel Byblos Sur Mer. Bona oferta de restauració.
Vistes espectaculars sobre la Mediterrània. Si en alguna ocasió en perdo pel
Líban, busqueu-me a Beirut o a Byblos!
Byblos |
El
litoral nord del Líban també parla de Batroun, de la seva Muralla Fenícia, de
les vistes de Beirut (està a pocs kilòmetres de distància), de les esglésies a
cau de mar, d'una impecable reconstrucció, finançada per la diàspora, del barri
antic de la ciutat, de vins. Molt recomanable la botiga de vins ecològics "Batroun
Mountains".
Tot i que no som entusiastes del Cabernet sauvignon, el de Batroun és dels bons
que he tastat en ma vida.
I
al nord del tot, parla de Trípoli, la
ciutat més àrab del Líban. Des del castell dels Croats de Saint-Gilles (on hi
va haver un moment força impactant quan els cants d'oració del migdia,
imposaren el silenci, a una ciutat tan bulliciosa), de l'espectacular passeig
marítim (on vaig fer una foto a contrallum que m'agrada molt), passant pels
animats carrerons dels souks, és a dir, dels mercats o socs (imprescindible
menjar un shawarma de moghrabieh i visitar el Hammam Ezzedine) i
els carrers que l'envolten amb abundant venda ambulant i la Torre del Rellotge
que sembla vigilar-ho tot. Sense sortir-ne del tot de la bullícia hi ha una
parada obligatòria: La pastisseria i confiteria Abdul Rahman Hallab 1881, amb la
millor baklava del país i una deliciosa lahm bil ajeem.
I el Mont Líban, de
què parla?
Cedre a Shouf Cedar Nature Reserve |
Del
Castell de Beaufort i de vistes panoràmiques de tota la serralada: al sud
s'albira la frontera amb la Palestina Ocupada, al nord la frontera amb Síria.
De l'elegant hotel Mir Amin Palace, ideal per fer un te. D'un sorprenent Palau
de Bteddin (especialment sorprenent per als que, com nosaltres, no som de
visitar palaus). En aquest cas la bellesa de l'arquitectura i la fantàstica
col·lecció de mosaics va superar amb escreix les baixes expectatives.
El
Mont Líban parla d'un poble encantador: Deir el Qamar on vàrem poder compartir
una bona part de l'horabaixa a casa –veritablement habitaven una part d'església
reconvertida en habitatge- d'un matrimoni major. Compartirem anècdotes, vi
artesà de la casa, compràrem espècies, i ens férem fotos. A Deir el Qamar hi ha
un hotel que, a més d'estar fatalment comunicat amb el centre del poble, es va
constituir en l'únic mal servei d'hostalatge del viatge: Fred a l'habitació, el
desdejuni més mal organitzat que he vist mai, falta de puntualitat... i, a
sobre, una poca pipella que em va escandalitzar: No havíem acabat de fer el
check-in i ja ens oferien un sopar-festa al preu de, sinó record malament, 35
dòlars USA per persona. Que ens l'oferissin a nosaltres em va semblar normal,
però és que l'oferiren també a Salim (el xofer) que, segons ens va comptar més
tard, la seva contestació a la recepcionista, entre escandalitzat i fent befa,
va ser: "El preu del sopar que m'ofereix és el meu sou del mes!". En
vàrem fer unes rialles, mentre sopàvem a Country Gate, un restaurant popular de
cuina tradicional libanesa molt recomanable, acompanyada d'una fresca cervesa
local Beirut (l'altra cervesa libanesa és l'Almaza). Personalment em qued amb
la primera.
Cedres al "Bosc dels cedres de Déu" |
Sobretot,
el Mont Líban parla de cedres. La
primera visita a aquests supervivents dels immensos boscos de cedres que
cobrien antigament els vessants del Mont Líban va ser a la Shouf
Cedar Nature Reserve.
Aquí ens acompanyà la boira que no ens va dificultar en absolut la visita, ans
al contrari, la va fer més interessant. Compràrem, als guardes de la reserva,
una mel de cedre exquisida. La segona de les visites als cedres va ser més al
nord, al "Bosc dels cedres de Déu" on la companyia fou la neu. És
impressionant contemplar aquests mil·lenaris arbres i la, després d'estar en
greu perill d'extinció, lenta recuperació d'aquests símbols del Líban (no
debades són presents a la bandera libanesa)
Quina
és la parla la Vall de Bekaa?
Temple de Baco a Baalbek |
La
vall que sempre ha sigut i continua sent-ho el graner del Líban, el nom de la
vall que evoca la conflictivitat amb Israel, la presencia en territori libanès
de l'OLP, que recorda els campaments de refugiats palestins i sirians... és una
vall profunda, d'un bell paisatge, amb vinyes, hortes... que parla, sobretot,
de dos llocs arqueològics el d'Aanjar i el de Baalbek, la visita dels quals
justifica per si sola un viatge al Líban.
A
la ciutat d'Aanjar hi viu una important comunitat armènia, per això no és estrany
que a l'entrada del jaciment arqueològic –situat als voltants de la ciutat- hi
hagi un cartell explicatiu del genocidi que l'Imperi Otomà va cometre l'any
1915 contra ells. El cas és que una vegada hi entres no sortiries. A cada racó
l'entretindries!
A
Baalbek, només arribar a la pedrera anomenada La pedra de la dona embarassada
(Hadjar el Hibla) o pedra del sud (Hadjar el Gouble), ja t'adones que
s'apropa quelcom excepcional. No és una exageració que la ciutat de Baalbek
sigui considerada com "la ciutat dels temples més esplèndida del
món". No debades és –millor dit, va ser -perquè ara fora del recinte
arqueològic mana Alá- la morada de la triada dels grans deus romans Júpiter,
Venus i Mercuri. Amb altres deïtats de menor rang, com ara Baco (el seu temple
és la gran joia de Baalbek), allà encara regnen els déus. Per molts d'anys!
Per
acabar, de què parla Uadi Qadisha (el
Vall Sagrat)?
Panoràmica del Vall Sagrat |
Clama
de religiositat -cristiana maronita, és clar-; de monestirs, car Qadisha és un
dels primers i més importants assentaments monàstics cristians del món amb el
monestir de Qozhaya que és considerat el més antic del vall i, per tant, un dels
més antics del món. La vall parla també de poblets amb encant; d'esglésies i de
sants –el més venerat, amb diferència, és San
Chárbel Makhlouf-;
però sobretot parla de paisatges i vegetació espectaculars. D'anades i
vingudes, d'altes muntanyes, de neu, d'aire pur... Del Vall Sagrat és molt
nomenat el Museu Gibran, a parer meu no n'hi ha per a
tant, preferesc l'art de la natura... No vull acabar sense fer referència a
l'experiència, d'haver passat, mentre trescàvem pel Vall Sagrat, dues nits a
les a altures del Mont Líban, a Cedars, allotjats a Le Notre Hotel & Ski
Resort. Com érem els únics clients, la sensació de soledat i comunió amb la
natura era total.
De
tornada a casa, no me'n vaig poder estar de pensar amb la raó, com no podia ser
d'una altra manera parlant del Líban, que té Tomás Alcoverro quan al citat La
noria de Beirut escriu: "Quizás
lo más sorprendente de Líbano es que, en un pequeño espacio geográfico de sólo
diez mil kilómetros cuadrados, se hayan acumulado, desde la antigüedad, tantas
historias y mitos que han conmovido al mundo". Efectivament, el Líban és sorprenent!