Discurs d'investidura: arribar aviat o arribar lluny?

M'ha agradat el discurs d'investidura de Francina Armengol . M'ha semblat un discurs pactat, fidel al programa de govern acordat, valent i, alhora, prudent.  Fa temps que tinc  per segur que allò més important és fer les preguntes adients a cada moment.  En aquest sentit,  em sembla molt encertat que la  candidata a presidenta plantegi el següent repte: “Què volem fer a partir d'ara? Cap a on hem d'anar? Quin és el rumb que hem de marcar el milió de persones que vivim a les quatre Illes?  Això i el com fer-ho és l'important.

No es tracta de oblidar el que ha passat en el quatre anys de Bauzá -els mals somnis no s'obliden amb facilitat- però sobre tot  del que es tracte és de construir el futur. El poeta, assagista i naturalista nord-americà, Henry David Thoreau (1817-1862), en el seu llibret “Walking” (traduït al català sota el títol de “Passejades”), escriu: “... no ens podem permetre de viure fora del present. Beneït entre tots els mortals  aquell que no perd ni un moment de la vida fugissera recordant el passat.”   És un bon consell per als nous governats.  Anem per feina!

Una vegada fetes les preguntes adequades, cal esbrinar  el com es faran les coses. En el discurs de Francina Armengol la resposta es fent pinya, evitant les fractures. El que proposa es que: “Fins i tot des de la discrepància treballem junts, consensuant el resultat.”

La proposta de grans consensos em sembla una de les  claus importants de la nova manera de governar. Permeteu-me que expliqui una breu anècdota.  Un dels tants dies de mobilització de la comunitat educativa, vaig coincidir  en  el bus amb una dona senegalesa que  portava una camiseta verda (igual que la que portava jo, la de la Crida) i va ser inevitable no començar una conversació. Ella em va explicar que  hi ha un proverbi  africà que diu: “Si vols anar ràpid vés sol, si vols arribar lluny vés acompanyat”. Aquella dona volia arribar lluny, volia una educació pública de qualitat i en català per als seus fills i sabia que ho havia de fer acompanyada i acompanyat la marea verda.  Crec que el proverbi africà és aplicable als governs. Depèn de si volen  arribar aviat o arribar lluny.

No pensin que s'ha d'acabat el sentit crític. Voldria fer dues precisions a la imminent presidenta. La primera és important car la candidata a la investidura ha dit: “... el nou Govern implementarà una Renda Bàsica progressiva per a totes les persones, independentment que tinguin feina o no”.  Pens que veritablement, la proposta del nou Govern de les Illes Balears no és una altra cosa que una Renda Mínima, una Renta Mínima d'Inserció –o qualsevol altra denominació– garantida en els termes de la Llei de serveis socials de les Illes Balears, però condicionada a uns determinats perfils de les persones perceptores i a les disponibilitats pressupostàries de l'esquifit pressupost de la CAIB. És a dir, no és poca cosa però, ni de bon tros, és una Renda Bàsica incondicional i amb la concepció de dret de ciutadania. Ho explic amb un poc més de detall en aquest article que avui publica l'Ara Balears.

I una segona, a la part final del discurs Francina Armengol  parla molt genèricament de la desigualtat. Perquè no fila un poquet més prim?  Segons les dades de l'IBESTAT a les Illes Balears el coeficient de Gini (com és conegut, és una mesura de desigualtat que pren el valor 0 en cas d'equitat perfecta i el valor 100 en cas de desigualtat perfecta) ha passat del 33,8 de l'any 2013,  al 34,9 del 2014. És a dir,  hem avançat en desigualtat una situació que cal i que sí que és pot esmerçar. El compromís del nou govern hauria de concretar-se en la millora d'aquest indicador de desigualtat, i fer de les Illes Balears una societat més igual.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com  (30-06-2015)

La Renda (no) Bàsica en el discurs de Francina Armengol

En el discurs que Francina Armengol ha fet al Parlament de les Illes Balears sol·licitant la investidura com a presidenta del Govern hi ha, a parer meu, tot un seguit de propostes ben interessants. Però n’hi ha una que, per la seva manca de claredat, m’ha sobtat. La candidata a la investidura ha dit: “... el nou Govern implementarà una Renda Bàsica progressiva per a totes les persones, independentment que tinguin feina o no”. A què es refereix? A una Renda Bàsica que serà progressiva (serà major o menor en funció d’altres ingressos personals i/o familiars?) O tal vegada el que ha proposat és la progressiva implantació d’una Renda Bàsica? Tant se val. En ambdós casos és un disbarat, si més no, conceptual.

En el món acadèmic, de l'activisme social i de la política, es coneix la Renda Bàsica (RB) com un ingrés (una quantitat dinerària igual per a tothom) pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania (i no únicament per fer front a l'empobriment, l’exclusió social o la desigualtat) a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que es puguin tenir, i sense importar amb qui es convisqui. Òbviament la Renda Bàsica, com a política econòmica predistributiva, és la millor proposta per acabar amb l'exclusió social i una potent política igualitària, perquè els no rics hi guanyen, i els rics i molts rics hi perden en termes de major contribució fiscal. Sí, el senyor Escarrer, posem per cas, cobraria (de la mateixa manera que, malgrat els seus ingressos, té dret a ser atès pel sistema públic de salut) la RB –entorn dels 7.500 € a l'any–, però contribuiria molts més amb els seus impostos de la quantitat que cobraria per aquest concepte.

Val a dir que la RB és una proposta d'abast internacional articulada entorn de la Basic Income Earth Network, que en el Regne d'Espanya des de fa anys difon i investiga la Xarxa Renda Bàsica que, per cert, no fa gaire temps ha demostrat empíricament la viabilitat econòmica de la proposta en el conjunt del Regne d’Espanya, sobre una modificació substancial de la fiscalitat (vegeu tota la informació a www.redrentabasica.org).

Prenent en consideració que la característica definitòria de la RB és el seu caràcter absolutament incondicional, és un oxímoron proposar una RB progressiva o una progressiva implantació de la RB que, òbviament, tant en un cas com en l’altre, estaria plena de condicionants. Si, a més a més, associam la viabilitat fàctica de la RB a una nova lògica fiscal, sense sobirania plena en aquest àmbit, és un oxímoron doble parlar d’implantació de quelcom semblant a una RB autonòmica que, en el millor dels casos, estaria condicionada a les disponibilitats pressupostàries i a les polítiques de recentralització financera i econòmica de les comunitats autònomes.

En definitiva, vull pensar que, veritablement, la proposta del nou Govern de les Illes Balears no és una altra cosa que una Renda Mínima, una Renta Mínima d’Inserció –o qualsevol altra denominació– garantida en els termes de la Llei de serveis socials de les Illes Balears, però condicionada a uns determinats perfils de les persones perceptores i a les disponibilitats pressupostàries de l'esquifit pressupost de la CAIB. És a dir, una Renda (no) Bàsica. No és poca cosa però, ni de bon tros, és una Renda Bàsica.

Publicat originament a l'AraBalears  (30-06-2015) 

Grècia, qüestió de lesa democràcia

Digem-ho curt i ras: Les negociacions del Govern de Grècia amb la Comissió Europea (CE), el Banc Central Europe (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI), és a dir, amb el que abans es denominava troica i ara li diuen “les institucions, mai no han estat ni econòmiques ni tècniques, sinó polítiques. Val a dir que tothom estava advertit des de fa temps. Molt abans que Síriza guanyés les eleccions i Alexis Tsipras fos el Primer Ministre de Grècia, l’any 2012 Josep Borrell i Andreu Missé firmaven un aclaridor llibre titulat “La crisis del euro: de Atenas a Madrid” en el que Borrel afirma: “por eso se dice, de forma cínica y amarga, que los pueblos pueden cambiar a los Gobiernos, pero no pueden cambiar las políticas que éstos aplican”. Aquesta és la qüestió.

Encara que a hores d’ara, qui més qui manco ha llegit l’històric discurs de Tsipras convocant al poble grec al referèndum sobre les condicions imposades pel Eurogrup al poble grec (vegeu aquí imprescindible intervenció del ministre d’economia grec, Yanis Varoufakis), no em puc estar de reproduir els dos primers paràgrafs:

“Durant els últims sis mesos aquest govern ha estat lluitant en condicions d'asfíxia econòmica sense precedents per complir el promès. La nostra promesa consistia a negociar amb els nostres socis europeus la fi de l'austeritat i la tornada de la justícia social al nostre país.

El mandat que ens vau donar tenia com a fi aconseguir un acord que respectés la democràcia, els valors europeus i que acabés definitivament amb aquesta crisi econòmica.”

Aquesta és la qüestió: Mandat democràtic, i fi de la fracassada política d‘austericidi. ¿Cal recordar que Grècia és el país que durant la crisi ha aplicat més reformes imposades des de la “lògica” de les retallades de drets socials a les persones no riques perquè les riques acumuli més riquesa? ¿És el moment de discutir l’origen i possible il·legitimitat del deute grec i de les conclusions preliminars del Comitè de la Veritat sobre tal deute? Pens que no paga la pena perdre el temps en aquestes qüestions. El que veritablement és clau són les reaccions d’histerisme antidemocràtic europeu enfront de la decisió de demanar l’opinió democràtica del poble grec. De defensar la sobirania de la democràcia grega. Ha de manar el poble o els anomenats “creditors".

Europa necessita més i millor democràcia. La ciutadania europea hem de ser conscients que o capgirem la política econòmica de l’austeritat “manu militari” i reformulam el tractament del deute del deute o, votem el que votem, només són econòmicament i financerament sostenibles polítiques neoliberals a favor de l'1% de la població. Altrament dit: El dilema és austeritat o democràcia (demokratía). Això és el que, ara mateix, ens juguem a Grècia. La resta són “vuits i nous i cartes que no lliguen.”

#JoVaigAmbGrècia

Publicat originalment a www.elperioscopi.com (29.06.2015) 

Governs decents i Treball Decent

El divendres de la setmana passada es va presentar el volum número 8 de la col·lecció Recerca (Fundació Gadeso) titulat “Precarietats. De la inestabilitat a la pobresa laboral. El cas de les Illes Balears”. El gruix del  llibre està format per una selecció d’articles d’opinió que he publicat en els darrers anys. Són reflexions que, tot i tenir un fil conductor, s’han de llegir contextualitzant-les en la data de la seva publicació. Per facilitar aquesta contextualització he inclòs una introducció més aviat retrospectiva i alguns gràfics amb dades que permeten una visió actualitzada.

A les primeres pàgines del llibre hi trobaran una cita que em sembla imprescindible. És la següent: “En l’àmbit laboral, la política neoliberal se centra a incrementar els mecanismes de control i l’abaratiment de la força del treball. En aquest sentit, s’implementen mesures centrades a incrementar la precarietat laboral i potenciar l’austeritat laboral en un marc d’atac constant envers les organitzacions sindicals” (L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada. Josep Manuel Busqueta). No hi ha dubte  que la crisi ha estat l’excusa perfecta per implementar polítiques laborals que han provocat una transformació molt important (revolució neoliberal) dels mercats laborals espanyols i, concretament, del de les Illes Balears. De la històrica inestabilitat laboral illenca, hem transitat a uns nous perfils de precarietats que, fins i tot, són de pobresa laboral. Aquesta és la situació actual, però se pot canviar. És clar que es pot!

El cas és que tenia la introducció del llibre enllestida, quan el 24 de maig passà el que passà. A tota presa vaig afegir la següent reflexió:

Cal esperar que els nous governs de les institucions treballin  per  a tots i totes -pel bé comú-, que el diàleg, l'acord i el consens tornin a ser elements centrals del quefer polític institucional. Per evitar la definitiva fractura de la societat, el poder polític democràtic haurà de fer d'equilibrador entre aquestes forces del privilegi i les classes mitjanes empobrides, el precariat i les persones en situació d'exclusió social. Per esmerçar el procés cap a una societat dual s'hauran de fer polítiques estructurals (des de les educatives fins a les macroeconòmiques, passant per les d'ocupació) per a, progressivament, acabar amb les grans desigualtats, i posar novament en marxa els ascensors socials, sense tornar a caure en l'endeutament personal i/o familiar insostenible, ni insistir en la insostenibilitat mediambiental.

La precarietat laboral a l'engròs i l'extensió de l'explotació laboral són factors claus en el procés d'empobriment que viu la societat de les Illes Balears. En aquest sentit, és fonamental que els nous governs prenguin en consideració l'important que és que, en els seus respectius àmbits i en funció de les competències de cada institució, facin una aposta integral i transversal a favor del Treball Decent.

En aquest sentit, val a dir, per una banda, que segons l’Organització Internacional del Treball (OIT) el Treball Decent és sinònim de treball productiu, en el qual es protegeixen els drets, la qual cosa proporciona ingressos adequats amb una protecció social apropiada. Significa també un treball suficient, en el sentit que tothom hauria de tenir ple accés a les oportunitats d'obtenció d'ingressos. Marca una pauta per al desenvolupament econòmic i social en funció de la realitat de l'ocupació, els ingressos i la protecció social sense menystenir de les normes socials i dels drets dels treballadors. És a dir, tot el contrari de l’explotació i pobresa laboral. I per un altre costat, els experts i les expertes en la matèria adverteixen que les polítiques de Treball Decent depenen decisivament que s'implanti una política macroeconòmica encertada que fomenti l'ocupació de qualitat i redueixi la pobresa.

En definitiva, car el treball remunerat (assalariat o autònom), condiciona la vida de les persones no riques, si es vol rescatar a les persones i que puguin tenir una vida digna, s'ha de recórrer el camí cap a una ocupació digna. Amb la pèrdua de la garantia d'inclusió social que ha sofert el mercat laboral, no serà una tasca fàcil. Però, en paraules del poeta Miquel Martí i Pol, “... tot està per fer i tot és possible”. Millorar la qualitat de l'ocupació és, doncs, millorar la qualitat de la vida de gran part de la societat. Esforçar-se a aconseguir-ho és qüestió de decència democràtica.

Publicat originalment a dBalears (22.06.2015)

Recompte de danys a les llars illenques

Fa algun temps que suggereixo que cal fer “un recomptede danys” dels anys de crisi.No hi haàmbit de l’estructura socialde Balears en el qual no hi hagi víctimes en termes de desigualtats,precarietats o empobriment.

Justament fa uns dies es va publicar l’enquesta de PressupostosFamiliars 2014 (EPF), que té coma principal objectiu obtenir estimacionsde la despesa de consum anualde les llars, de la seva distribucióentre diferents béns i serveis, comtambé del pes d’aquesta despesasuportat pels diferents membres dela llar. És a dir, ens permet aproximar-nos –fer recompte dels danys–als canvis d’hàbits de consum delsindividus i les famílies, i del paperdels sustentadors principals de lesllars. Val a dir que, segons Eurostat(UE), el sustentador principal ésel membre de la llar de 16 o més anys l’aportació periòdica (no ocasional) del qual al pressupost comú es destina a atendre les despeses de la llar en major grau que les de la resta.

Com que la informació és bastant nombrosa, em centraré en allò que em sembla més rellevant: I.- La despesa mitjana per llar de Balears va ser de 28.753,20 € i per persona d’11.447,83 €. Amb relació a l’any anterior, suposa un augment del 3,9% per llar i del 4,4% per persona. El més rellevant és que aquesta despesa és inferior un 10,1% per llar i un 5,8% per les persones a la que tenien abans de la crisi (2007). II.- El percentatge més gran de la despesa total (llars i individus) és el destinat a l’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, que el 2014 va suposar el 38,78%, un percentatge molt superior al d’abans de la crisi (26,13% el 2007). No  ha pressupost per a luxes! III.- Pel que fa al pes de la despesa total en funció del sustentador principal, hi ha una dada clarificadora: les persones cobren pensió, subsidis o similars suporten un 26,36% d’aquesta despesa per a consum, mentre que el primer any en què es van notar els efectes de a crisi –2008– aquest percentatge se situava en el 18,30%. IV.- Previ a la crisi (2007) les despeses familiars eren sustentades per menys d’un 12% de persones que no arribaven a mileuristes. El 2014 aquest percentatge s’ha enfilat a gairebé el 12%. Tot un símptoma del creixement de les desigualtats! V.- L’INE, contra tot sentit comú i incomplint preceptes legals europeus, espanyols i autonòmics, no proporciona informació de les comunitats autònomes dels sustentadors desagregats per gènere (sic).

Amb tot plegat hom pot concloure que el 2014, lluny de ser l’any de la pregonada recuperació, va ser un altre any de la crisi dels pressupostos familiars: varen créixer les desigualtats, les pensions varen ser fonamentals per no agreujar la pobresa familiar, i les estadístiques oficials menystingueren la perspectiva de gènere provocant la invisibilització del més que probable canvi de rol entre homes i dones quant a qui és el sustentador principal a les llars illenques.

Publicat originalment a l’edició en paper de l’Ara Balears (20-06-2015)

Balears, illes vulnerables

El concepte de vulnerabilitat està molt desenvolupat en els àmbits mediambientals i de l'economia i política ecològica. No obstant això, és un terme només emergent en l'àmbit de les ciències socials a on, fonamentalment, es centra en les vulnerabilitats socials que sofreixen determinats grups de població amb carències materials o situacions d'exclusió. Una derivada, encara menys estesa, d'aquest concepte en l'àmbit socioeconòmic és la que fa referència a la vulnerabilitat dels territoris. I tanmateix, es pot parlar de Balears com un territori vulnerable car es poden identificar situacions estructurals de vulnerabilitat pel seu model de creixement, pel seu risc de financiarització a bona part de l'economia local, pel seu teixit empresarial, amb excessiva presència de microempreses, pel seu índex de desigualtat, i pel seu particular procés d'empobriment de les classes mitjanes i de descohesió social. 

Recentment s'han conegut dues publicacions que aporten elements d'anàlisi d'aquesta vulnerabilitat illenca, si més no, en la vessant social. Els elements que aporten tant el número 53 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible a gadeso.org), com la memòria 2014 de Càritas Mallorca, a parer meu, palesen que el grau de descohesió social que hem assolit (junt amb els altres factors abans esmentats) ens converteixen en un territori vulnerable. La primera publicació, amb el títol de "Balanç de legislatura: creixen les carències materials severes", analitza l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2014, elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), posant de relleu les següents informacions: 1) En el quadrienni 2011-2014 la renda mitjana individual ha baixat un 4,2%, i la de les llars un 5,8%. 2) La quantitat d'ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa ha baixat un 4,7% entre 2011 i 2014. 3) Malgrat que s'han endurit les condicions per considerar-se inclòs en aquesta situació, la taxa de risc de pobresa de 2014 se situà en un 18,4% (en 2011 era del 17,9%). 4) Segons l'indicador AROPE (que, seguint els criteris de l'oficina d'estadística de la UE, Eurostat, incorpora altres factors de carència material, a més d'ingressos que no superin el llindar de pobresa), en els quatre anys que analitzam, les variacions més significatives han estat: la taxa de risc de pobresa o exclusió social baixa un -2,9%; la taxa de llars amb baixa intensitat del treball baixa un -5,6%; però, la taxa de persones amb carències severes augmenta un 2,4%. 5) En 2014 un 31,5% de persones illenques arribà a fi de mes amb dificultats, és a dir, un 0,5% més que en 2011. 6) Amb dades de 2014, un 39,8% de les llars illenques no tenien capacitat per afrontar despeses imprevistes, i un 18,1% va tindre retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas o comunitat...) durant els darrers dotze mesos. 

Per un altre costat, a la Memòria de Càritas Mallorca, que durant el 2014 ha atès a un total de gairebé 10.000 persones, s'observa que tot i ser majoria les persones nouvingudes ateses, el realment significatiu és que el percentatge de persones espanyoles s'ha enfilat fins al 42%, dos punts més que l'any 2013. Sembla obvi, doncs, que la situació de pobresa i/o exclusió social afecta cada pic més persones mallorquines o peninsulars que es troben en situació de vulnerabilitat per la pèrdua del treball i per la cronificació de la seva situació. Val a dir que, a parer meu, les polítiques públiques per combatre l'atur de llarga i molt llarga durada han estat durant aquests darrers anys del tot inexistents. 

Càritas Mallorca adverteix que "la pobresa i l'exclusió social són fenòmens estructurals que requereixen polítiques redistributives que garanteixin uns mínims per poder viure, també requereixen de la promoció laboral i el consum..." i, alhora, la publicació digital de la Fundació Gadeso conclou afirmant que cal posar fre al procés d'empobriment de bona part de la societat illenca, entre altres coses, perquè una sortida de la crisi amb una dualització de la societat i unes classes mitjanes empobrides no és una solució equitativa. Ans al contrari, el que cal fer són polítiques que posin els ascensors socials en marxa una altra vegada. 

En definitiva, és imprescindible posar en marxa polítiques valentes de resiliència social si no volem aprofundir en la vulnerabilitat de Balears i de la seva gent no rica. 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-VI-2015)

TTIP: Cavall de Troia del turbocapitalisme

L'associació ecologista Amics de la Terra i la plataforma NoalTTIP Mallorca han tingut la bona idea de posar a Palma entre les ciutats europees en el recorregut del "Tour del Tractat de Troia". Dissabte que ve, 20 de juny, al Parc de ses Estacions (Plaza Espanya, cantonada amb el carrer de Marqués de la Fontsanta) s'instal·larà un Cavall de Troia gegant, com a símbol de què és el TTIP. El programa previst és el següent: a les 11 hores, concentració, performance i lectura del manifest. Durant la jornada es realitzaran xerrades d'uns 15 minuts sobre el TTIP i altres tractats internacionals, i es finalitzarà a les 19,30 hores amb un concert.

Abans de seguir convé aclarir que TTIP és l'acrònim en anglès de Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió; un tractat que estan negociant la UE i els EUA sota dues premisses: la falta absoluta de transparència i la mentida. L'ocultisme segur que està motivat pel pànic que tenen les parts negociadores al fet que la ciutadania europea -i nord-americana- sàpiga quins són els verdaders continguts del TTIP. Pel que se sap, el que s'està negociant és el grau de deteriorament dels estàndards europeus en matèries tan sensibles com ara la seguretat alimentària, els drets laborals i socials, la diversitat cultural, el medi ambient, els serveis públics de sanitat, educació i pensions, la protecció de dades personals… Si la ciutadania sap massa d'aquests innobles interessos, pot mobilitzar-se fins al punt de fer que el TTIP se'n vagi en orris. El temor de les elits del turbo-capitalisme a una ciutadania informada i mobilitzada que pugui frenar el TTIP no és gratuïta: recordin que en 1998 l'Acord Multilateral d'Inversions (AMI) va col·lapsar quan, davant les protestes ciutadanes, el govern francès es va veure obligat -i després va ser seguit per altres estats- a retirar el suport a aquest acord que pretenia una volta de rosca en la lògica neoliberal de la globalització.

La mentida sobre el TTIP és monumental. Per començar, car les barreres aranzelàries entre una part i una altra de l’Atlàntic són pràcticament inexistents, el TTIP no és un Tractat de Lliure Comerç. Veritablement el que es pretén és acordar una “harmonització normativa” o “convergència regulatòria” per a, en paraules de la professora de dret del treball a la Universitat de València, Adoración Guzmán,“resituar el poder de presa de decisions, allunyant-lo de la ciutadania i els parlaments i deixant-ho, ja completament, en mans dels lobbys, els bancs i el capital financer”. És a dir, una pèrdua brutal de sobirania política, d’equitat social i de democràcia.

No exager, ans al contrari. Tingueu per segur que no hi pot haver major pèrdua de sobirania i de democràcia que les clàusules ISDS (Investor-State Disputi Settlement) que ens volen entaferrar. Aquesta és una qüestió clau del TTIP, i no és una altra cosa que un tribunal d'arbitratge privat per resoldre –al marge dels tribunals de justícia ordinaris- desacords entre empreses (generalment multinacionals). Val a dir que les lSDS existeixen en altres tractats internacionals i s'ha demostrat que pel que serveixen és per permetre, a tall d'exemple, que un Estat hagi d'indemnitzar a una empresa per prohibir el fracking en el seu territori, per voler augmentar el salari mínim, o per voler defensar la salut pública contra les multinacionals del tabac. És el que ha passat a Canada, Egipte i Austràlia, respectivament.

La veritat és que l'arribada a Palma de la campanya d’Amics de la Terra, no ha pogut ser més oportuna. Justament el passat dia 9 de juny el Parlament Europeu va haver de suspendre una votació d'un informe sobre el TTIP per por a un vot majoritàriament negatiu. La mobilització ciutadana comença a fer efecte, la informació troba algunes encletxes en el mur de silenci que, entorn de la negociació del TTIP, ha aixecat l’establishment. El dissabte d’aquesta setmana els i les que estigueu en contra de qualsevol intent d'imposició en les nostres vides del poder il·legítim de les multinacionals, teniu una cita amb el "Tour del Tractat de Troia" i dir #NoalTTIP

Publicat originalment a dBalears (15.06.2015)

TTIP: Al pa, pa i al vi ,vi

Avui, 10 de juny, el Parlament Europeu tènia previst votar una resolució sobre el TTIP, és a dir sobre el polèmic –ocultat i molt neoliberal- Tractat de Lliure Comerç que actualment negocien Estats Units i la Unió Europea. Però ahir a darrera hora, el president  de l’Eurocambra, Martín Schulz,  va suspendre la votació elegant que no hi havia temps per a discutir més de 200 esmenes al text proposat.

En qualsevol cas, i tenint en compte que hi haurà debat entorn   la resolució aprovada en la Comissió de Comerç Internacional, convé recordar que veritablement el TTIP de “lliure comerç” només en té el nom car les reduïdes barreres aranzelàries ja no són cap obstacle perquè es comercialitzi “lliurement” entre una part i l’altra de l’Atlàntic. El que es negocia amb tant secret i ocultisme no és una altra cosa que l'anomenada “harmonització normativa” o “convergència  regulatòria”, és a dir igualar la normativa sobre seguretat alimentària, protecció al medi ambient, drets laborals i de prevenció de riscos en el treball, sindicals, etc. Òbviament si es pren en consideració que a EUA, a més de tenir tots els serveis bàsics en mans privades, tenen, d'una banda, una normativa pràcticament nul·la en seguretat alimentària i molt feble en protecció al medi ambient i que, d'altra banda, no ha signat cap dels convenis importants de l’OIT, doncs ja es poden fer una idea de qui serem els perdedors d'aquest negoci. Per ser just,  no tinc cap embut a reconèixer que els europeus podríem sortir guanyant en un assumpte: la regulació del sistema financer. Però això està per veure. Pel que sembla els negociadors de la UE s'estan emprant a fons en defensar abans la nostra desregulació bancària que el que ens queda de regulació laboral i social. Viure per veure!

Però en el TTIP hi ha un altre assumpte de cabdal importància: Es preveu un tribunal d'arbitratge privat per resoldre desacords entre empreses (generalment multinacional) i Estats, l'anomenat ISDS (Investor-State Disputi Settlement). Aquesta barbaritat ja existeix en altres tractats internacionals i s'ha demostrat que pel que serveixen és per permetre, a tall d’exemple, que un Estat hagi d'indemnitzar a una empresa per prohibir el fracking al seu territori (Quebec), per voler augmentar el salari mínim (Egipte), o per voler defensar la salut pública contra les multinacionals del tabac (com a Austràlia).

Per tant, tot i  que la votació  -no vinculant-   prevista per avui no es produeixi és prou important que el Parlament Europeu debati sobre el TTPI. Si més no des d'un punt de vista d’una mínima transparència. Val a dir que, sens dubte, la suspensió  de la votació d’avui és conseqüència   de la mobilització del cada vegada major i més transversal moviment social  de No al TTIP. La suspensió de la votació d’avui i també és conseqüència  de la divisió dels socialdemòcrates europeus en relació al ISDS.  Ha arribat el bon punt de dir clar i fort que no val, com molt bé escriu aquí Soledad Gallego-Díaz, embolicar-se amb el que es vol dir i amb el que al final es diu. Amb TTIP el que es dilucida és un determinat model de societat, dit amb poques paraules, la fase definitiva de la globalització neoliberal.  Al pa, pa i al vi, vi. #NoalTTIP

Publicat originalment a El Periscopi (10.06.2015)

El dret a la ciutat de Palma

Fa temps que el “dret a la ciutat” es concep com a quelcom més que la reivindicació dels elements bàsics per a sobreviure amb dignitat en un entorn urbà. La proposta va més enllà en defensar un concepte de ciutadania per a la ciutat actual i de futur. Aquesta idea-proposta de ciutadania no és altra cosa que impuls a la igualtat i de drets socials, polítics, econòmics i culturals, concretats en la seva relació amb la ciutat com a marc físic. És a dir, el dret a la ciutat és el dret que, a través d'unes determinades polítiques públiques, tenen les persones a un conjunt de béns, serveis i sensacions vitals a l’àmbit de la ciutat.

No es tracta únicament que l’administració de la ciutat proporcioni –si pot o vol- alguns drets. Veritablement del que es tracta és d'un procés d’apoderament de la ciutadania pel qual “la ciutat” garanteix un conjunt de drets garantits que es podrien anomenar específicament “urbans”, com per exemple, habitatge, espai públic i equipaments de qualitat, mobilitat, integració en el teixit urbà, qualitat ambiental, dret a residir en el lloc triat i a mantenir-se en ell, i, òbviament, drets culturals, lingüístics, socioeconòmics i polítics. La idea d’ “el dret a la ciutat” és que aquest conjunt és un tot. No hi ha de debò dret, posem per cas a l'habitatge, si no hi ha dret a la mobilitat, ocupació, coneixement i ús de la llengua pròpia, al patrimoni i cultura de la ciutat.

Segur que la primera literatura de Henri Lefebvre, definint en 1967 el concepte de “dret a la ciutat” com el de construir, decidir i crear la ciutat, i fer d'aquesta un espai privilegiat de lluita anticapitalista, precisa d’alguna revisió. Però la Carta Mundial pel Dret a la Ciutat (última actualització Barcelona, setembre 2005), impulsada pel moviment entorn del Fòrum Social Mundial, em sembla de molta actualitat ¿No són, per ventura, principis i fonaments estratègics del dret a la ciutat els que afirmen que “ les ciutats han de ser un àmbit de realització de tots els drets humans i llibertats fonamentals, assegurant la dignitat i el benestar col·lectiu de totes les persones, en condicions d'igualtat, equitat i justícia”, “que totes les persones tenen el dret de trobar a la ciutat les condicions necessàries per a la seva realització política, econòmica, cultural, social i ecològica, assumint el deure la solidaritat”, que “totes les persones tenen el dret de participar a través de formes directes i representatives en l'elaboració, definició, implementació i fiscalització de les polítiques públiques i del pressupost municipal de les ciutats, per enfortir la transparència, eficàcia i autonomia de les administracions públiques locals i de les organitzacions populars”?

Conclusió: Pens que el Programa pel canvi que han pactat PSIB-PSOE, MÉS per Palma i Som Palma va en la direcció d'aquest concepte republicà de dret a la ciutat.

Però per transitar d’una ciutat presa de l ‘austericidi, a una Palma que capgiri la situació actual de benestaricidi (liquació del feble Estat del Benestar) per a la gent no rica, i de submissió a les forces dels privilegis, cal un govern municipal amb una ampla representació de la voluntat popular de canvi, és a dir, un govern municipal on el PSIB-PSOE, MÉS per Palma i Som Palma gestionin el destí de la ciutat cap a un horitzó de prosperitat compartida i justícia social. Crec que, només així, Palma podrà recuperar el seu lloc i especificitat al món de la globalització. Recuperar dignitat sobre la base de recuperar dret a la ciutat. D’això es tracta, i no únicament de qui és el batle.

Publicat originalment a dBalears (08-06.2015) 

“...he vist [en el món laboral actual] coses que vosaltres no creuríeu...”

Hi ha alguns paral·lelismes entre aquella fantàstica pel·lícula de 1982, Blade Runner, i algunes situacions del mercat laboral de 2015. És ben sabut que la pel·lícula dirigida per Ridley Scott és una ficció futurista -tot i que no massa llunyana, car l’argument es desenvolupa a l’any 2019- y, per contra, la robotització i digitalització d’alguns treballs i, sobretot, l’ externalització productiva de les empreses, és una realitat d’avui en dia.

L’associació que em suggereixen els “replicants” de Blade Runner és evident. No fa massa temps (octubre 2014) el think tank europeu dedicat a qüestions econòmiques, Bruege, concloïa que ben aviat més de la meitat dels llocs de treball a Europa seran exercits per màquines. O, més lligat a la nostra realitat d’economia de gran concentració en serveis turístics, prenguin en consideració les paraules del Professor de Stanford i de la Singularity Unversity, Paul Saffo, en afirmar que: “Li garantesc que qualsevol que digui que les màquines “no poden fer tal cosa” es penedirà. Al Japó ja n’hi ha que fan sushi… a la seu de San Francisco estem instal·lant un robot que fa còctels...” Ciència-ficció? Idò no, l'hotelera japonesa Henn-na obrirà aquest estiu el seu primer hotel amb robots en lloc de personals humà. Tanmateix no cal anar a escenaris més o menys futuristes i llunyans: Ara mateix, a casa nostra, ja està bastant estès la prestació de serveis amb una mínima intermediació directe del treball humà. A tall d’exemple, amb el SVM (“Serveixi’s vostè mateix”) és possible reservar unes vacances des de l’ordinador amb la compra de passatges i targetes d’embarcament, reserva de cotxe a l’aeroport de destí, reserva d’allotjament amb “recepció virtual”, comprar online queviures, visites turístiques, etc.

La segona associació d’imatges de Blade Runner amb la realitat laboral actual és la d’aquell fabricant aïllat que fabrica ulls de nines. A parer meu és una perfecta metàfora de l’actual model d’empresa d’externalització ad infinitum: Treballadors i treballadores subcontractats, molts falsos autònoms, amb un aïllament total d’altres intervinents en el procés de producció. Aïllament que fa que l’antiga socialització a través del treball s’esvaeixi i que l’exercici col·lectiu de sindicació sigui una quimera. En el lloc del personatge de la fantasmagòrica fàbrica que produeix ulls, hi posin la netejadora que cada matí va a un hotel diferent, al treballador o treballadora de “call centre” que treballa tot sol/a, o al col·lectiu de les subcontractes de Telefónica Móviles, que han protagonitzat un interessantíssim conflicte laboral, amb vaga inclosa. Enfront del paradigma d’organització empresarial flexible que representen les subcontractes en cadena de Movistar i el conseqüent deteriorament laboral a l'extrem, cessió il·legal de mà d’obra, i retribucions de pobresa, aquests treballadors aïllats s’han rebel·lat contra la financiarització productiva basada en la precarietat laboral. Malgrat tot, el conflicte capital-treball és present en el paradigma neoliberal.

Si hom pren en consideració que el treball encara ara és un instrument essencial en la vertebració de les societats, els possibles escenaris de creixement econòmic sense creixement equivalent d’ocupació remunerada, les noves precarietats laborals de persones assalariades o autònomes, el treball no remunerat (voluntari, de cures, etc.) o el treball no desitjat i el neoesclavatge (prostitució, etc.), aconsellen abordar la problemàtica del treball des d’una visió molt polièdrica. Potser el nou govern de les Illes Balears ho hauria de tenir en compte i, a l'hora de dissenyar l’organigrama, no menystenir la possibilitat d’existència, amb lògica del segle XXI (repartiment del treball sense empobriment, modernització de la idea de flexiseguretat, garantia de democràcia durant la jornada laboral, regulació de les empreses multiserveis, valorització social del treball no remunerat, etc.) d’una Conselleria de Treball.

El cert i segur és que en aquests anys d’austericidi, “jo... he vist [en el món del treball illenc] coses que vosaltres no creuríeu...”

Publicat originalment a dBalears  (01.06.2015)

La llegenda d'Èdip i les xifres de l'atur de maig

En el deliciós llibre "Economia sense corbata "de Yanis Varoufakis hi ha un capítol dedicat als dos mercats que l'actual ministre d'economia grec anomena "mercats edípics". Varoufakis es refereix amb aquest terme als mercats dels doblers o monetari, i al mercat del treball o laboral. El llibre, escrit en forma de conversa de l'autor amb la seva filla, és una successió de classes magistrals sobre els diferents aspectes de la ciència econòmica explicades amb una senzillesa i, a vegades, amb una bellesa poètica, que no és freqüent en aquestes matèries de ciències socials.

Yanis Varoufakis explica el funcionament dels mercats de treball (i del monetari) fent una associació metafòrica amb la llegenda d'Èdip (d' aquí ve la definició d'edípics). Recordin que Èdip va matar al rei de Tebes i es va casar amb l'esposa d'aquest sense saber que, en realitat, eren el seu pare i la seva mare. Varoufakis afirma que l'element clau d'aquesta història és el poder de la profecia i, després d'explicar-la, fa la següent associació: "El mateix passa, en temps de crisi, amb els mercats laborals i monetaris: quan ... els empresaris" profetitzen "que la crisi continuarà i que l'activitat econòmica romandrà contreta, evitaran manllevar doblers als bancs per contractar més treballadors, lo que estarà fent que la profecia es compleixi. I quan la crisi redueix els preus del treball i el mercat (els sous i els tipus d'interès), en lloc de créixer l'ocupació i les inversions, passa exactament el contrari, ja que aquestes reduccions intensifiquen el pessimisme i aquest es retroalimenta."

Les xifres del mercat laboral illenc que ahir vam conèixer s'ajusten molt a aquesta associació de Varoufakis. Les polítiques d'austericidi han provocat una gran devaluació salarial i una precarietat laboral estructural. En aquest context, la xifra d'atur registrat de 58.832 persones (amb una baixada interanual de 9.005 persones, és a dir, un -13.27%) sent una xifra alta, encara que amb una tendència aparentment positiva, no és el més important. El que és imprescindible per detectar si el mercat laboral ha relaxat el seu "pessimisme" és saber per què es produeix aquest descens del nombre de gent inscrita en demanda d'una ocupació. Realment han trobat una ocupació, o simplement, han deixat d'estar apuntades per avorriment, o perquè han decidit cercar-se la vida en un altre indret o transitar cap a l'economia submergida? Tot indica que la generació d'ocupació és poc significativa en la reducció d'atur registrat. De fet el de llarga durada continua representant gairebé un 40% del total.

D'altra banda, no es pot presentar com a generació d'ocupació la dada de creixement d'afiliacions a la Seguretat Social. En un context d'augment, quantitatiu i qualitatiu, de la temporalitat (86,34% del total de contractes registrats en els cinc primers mesos de l'any, i gairebé el 40% d'ells amb una durada inferior als 90 dies), i de la parcialitat contractual disparada (gairebé el 88% del total de contractes registrats enguany), el fet que aquest maig acabi amb una mitjana de 23.796 afiliacions a la Seguretat Social més que l'any anterior no vol dir que hi hagi més gent amb ocupació. Vol dir que hi ha més subocupació i més gent rotant en el registre amb afiliacions de dies o, fins i tot, d'algunes hores.

Les dades mensuals del mercat de treball s'han de llegir bé i, per això, cal posar atenció en el fet que l'atur registrat femení torna a ser majoritari (53,1%), que es contracten a menys dones, que l'atur de llarga durada és el major i més clar fracàs de les Polítiques Actives d'Ocupació, i, per cert, algú hauria de demanar per l'atur registrat del col·lectiu de persones amb alguna minusvalidesa.

En conclusió, la millora real -per a la millora de les condicions de vida de la gent no rica- del mercat laboral de les Illes Balears no deixa de ser una llegenda de pèssima qualitat literària.

Publicat originalment a El Periscopi (03-.05.2015)

Herència Bauzá: Vulnerabilitat social alta

A les Illes Balears tenim un índex de vulnerabilitat alt. Aquesta és una de les conclusions de la publicació de l'Institut d'Economia, Geografia i Demografia del CSIC titulat ‘Atles de la crisi. Impactes socioeconòmics i territoris vulnerables a Espanya’, publicat per l'editorial Tirant Humanitats. Aquest índex és la síntesi de les vulnerabilitats immobiliàries -dret a l'habitatge i el seu manteniment-, econòmiques -teixit empresarial, atur i ocupació de qualitat socialment inclusiu- i socials. Entre aquestes darreres s'inclouen les relacionades amb l'emancipació juvenil, la conflictivitat (manifestacions i vagues), les prestacions socials i, com no, la taxa de pobresa relativa.

Precisament aquesta setmana hem conegut l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2014, que ens informa que la renda mitjana anual (o ingrés mitjà anual) per persona illenca era el 2010 d’11.126 €, mentre que el 2013 havia descendit fins als 10.660 €, i la renda de les llars havia descendit dels 28.590 € als 26.923€. És a dir, en els anys de la legislatura de Bauzá s'ha produït una pèrdua mitjana de renda personal d’un 4,2%, i d’un 5,8% a les llars. L'altra informació rellevant de l'ECV-2014 és el creixement de la taxa de risc de pobresa. L'any que Bauzá va començar a governar (2011) era d'un 17,9% i -després d'elevar-la fins al 20,6% el 2012, i fins al 19,5% el 2013- la deixarà en un 18,4%. Val a dir que aquesta taxa de risc de pobresa calcula el percentatge de gent que viu amb ingressos inferiors al que s’anomena “llindar de pobresa”, que el 2014 se situà en 7.961 € anuals per persona. Si es pren en consideració que aquest llindar ha baixat un 2,5% amb relació a 2011, hom ha de concloure que hi ha més persones en situació de vulnerabilitat i, alhora, la pobresa és més severa.

Hi ha dues dades més que vull posar de relleu: 1) L'any 2011 hi havia un 7,4% de persones amb mancances materials molt severes, mentre que el 2014 ja són un 9,8%. Una dada que, entre altres coses, ens està indicant un creixement de la desigualtat. 2) Malgrat el discursos sobre millora del mercat laboral, l’indicador de la UE, la taxa AROPE (taxa de risc de pobresa i/o exclusió social que, a més de la gent que no supera el llindar de pobresa, incorpora factors de privació material severa i baixa intensitat del treball) és del 23,8%. Sens dubte és un indicatiu que hi ha una forta precarització de les prestacions de desocupació i que cada dia hi ha més gent que surt a fer feina per guanyar-se la pobresa.

El sociòleg francès Robert Castel explicava que la pobresa no és simplement un estat de privació, és alguna cosa més. M’atreveixo a dir que avui en dia s’ha de parlar, si més no, d’empobriment material, democràtic, cultural, de salut i de felicitat. En aquest sentit, els quatre anys de govern de Bauzá hauran estat anys de, en adient expressió d’Ivan Illich, modernització de la pobresa.

Publicat originalment al AraBalears  (01.06.2015)

I ara… auditoria ciutadana

No negaré que els resultats electorals del 24-M em semblen un somni. Però són reals i, per tant, crec que és l'hora de la responsabilitat. De responsabilitat i comprimís amb els nostres ensenyats, amb “las que limpian los hoteles”, amb el precariat, amb els emprenedors i les emprenedores de debò, amb els lluitadors per la nostra llegua (gràcies OCB, gràcies Jaume Bonet, Tomeu Amengual i Jaume Sastre), amb la majoria de la ciutadania digna, treballadora, que estima aquesta terra i que és capaç de mobilitzar-se. És l’hora de la responsabilitat per pactar amb seny un govern de progrés per capgirar algunes coses. Per exemple, modificar el nostre model productiu per millorar-ho en justícia predistributiva i sostenibilitat ecològica i econòmica. No val mantenir el mateix model de creixement, però de “bon rotllo” i sense corrupció. És clar que “el bon rotllo” -el més ampli consens possible- i la corrupció zero, són qüestions imprescindibles però insuficients. Una modificació, encara que sigui modesta, de l'actual model balear d'inserció en la globalització neoliberal, requereix una estratègia a mitjà i llarg termini, i bastants recursos públics. Sense canvi substancial del sistema de finançament de les Illes Balears és una quimera plantejar-se emprendre aquest camí.

Per això és tan important que, com més aviat millor, la societat civil es mobilitzi en demanda de justícia en el finançament de les nostres institucions d'autogovern. I per fer-ho el millor és començar donant poder de participació a la societat civil perquè sàpiga com està la caixa autonòmica.

A parer meu, s’hauria de començar a pensar en una auditoria ciutadana del deute de les tres darreres legislatures. Si les institucions autonòmiques garanteixen l’accés a la informació, l’anàlisi de les dades, la difusió dels resultats i, si s’escau, l’exigència de responsabilitat, no hi ha excusa perquè la ciutadania no ens organitzem per assumir el repte. És una proposta no exempta de dificultats, però paga la pena intentar-ho. De ben segur es pot comptar amb la col·laboració de la Xarxa internacional d’auditories ciutadanes del deute.

Fem, idò, aquesta auditoria ciutadana com a primera fita d’una altra forma de fer política. La següent passa hauria de ser definir quina part d’aquest deute és il·legítim. Tot i que això és matèria d’un altre article, avancem que en el moviment internacional per a la definició dels deutes il·legítims es considera que la il·legitimitat és un escaló previ a la il·legalitat dels deutes públics. En seguirem parlant.

Publicat originalment a dBalears (25.05.2015)