Publicat originalment
a dBalears (21-01-2019)
No m'he pogut resistir. A pesar
que tinc un munt de lectures pendents, les circumstàncies m'han empès a
rellegir alguns capítols de "El llarg camí cap a la llibertat". Què
és el que m'ha punxat la relectura d'aquesta autobiografia de Nelson Mandela?
Per què pens que és molt recomanable recordar aquests dies els capítols
referits al judici en què van condemnar a cadena perpètua al líder del Congrés
Nacional Africà? Supòs que ja ho hauran endevinat: el fet que estiguem a tocar
de l'inici del judici dels presos i les preses independentistes catalanes, i el
coneixement –tot i que parcialment- dels escrits de les seves defenses.
Per a mi, aquest judici a Nelson
Mandela és un dels més emblemàtics judicis polítics del segle XX.
La primera vegada que Mandela té
ocasió de dirigir-se al tribunal que el va condemnar a cadena perpètua, no
s'està d'afirmar: "Per què comparec en aquest tribunal davant un jutge
blanc i un fiscal blanc, escortat per uixers blancs? Pot algú dir, honestament
i seriosament, que en semblant atmosfera la bàscula de la llei està realment
equilibrada?".
En els capítols de les memòries
de Madiba referits a aquelles jornades d'un judici absolutament injust hi ha
dues coses força actuals: la consideració de Mandela, segons la qual la presó
no només priva de llibertat, sinó que també intenta arrabassar la identitat de
la persona empresonada, i la seva fermesa envers la causa de la llibertat.
Davant d'una possible condemna a pena de mort, Mandela no esporugueix, i
comunica al tribunal que qualsevol que sigui la pena imposada per l'estat, no
aconseguirà reduir gens la seva devoció per la lluita.
I encara més, tot just abans que
el tribunal es retiri de la sala de judicis per dictar la sentència, Nelson
Mandela diu als membres del dit tribunal: "He complert el meu deure envers
el meu poble i amb Sud-àfrica. No tinc cap mena de dubte que la posteritat
reivindicarà la meva innocència, i, de la mateixa manera, afirm que els
criminals que havien d'haver comparegut davant aquest tribunal són els membres
del govern".
És gairebé impossible que llegint
aquestes pàgines hom pugui deixar de pensar en Jordi Cuixart, Jordi Sánchez,
Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa,
Jordi Turull, i Josep Rull.
Mandela conta que, quan el
tribunal comunica que la sentència (d'ell i dels seus camarades) és de cadena
perpètua i no de pena de mort, a la sala de judicis es produeix, durant uns
instants, un gran silenci. Tot seguit, una part del públic comença a cridar
"Amandla!", i és respost per l'altra part del públic amb el crit de
"Ngawetbu!", és a dir, al crit "poder!", es contestava
"del poble!". En el cas català, es jutjarà formalment a unes
persones, però, veritablement, és un judici per a negar el poder al poble
català. Per això, és claríssimament un judici a la democràcia.