Lloguer turístic: "Quin escàndol, aquí es juga!”

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-01-2025)

Fa anys i panys que els moviments socials -singularment, tot i que no exclusivament, els ecologistes, veïnals, i de defensa de l’habitatge com un dret incondicional de ciutadania- han aconseguit introduir en el debat públic la gran contradicció entre societats amb un pes important del lloguer turístic i cohesió social. Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que empro el terme contradicció en l’accepció d’oposició absoluta entre dos termes. Val a dir, també, que el debat públic sobre les conseqüències del mix voladura del sentit comú d’època sobre separació d’espais turístics i residencials, tecnologia de plataforma al servei de la turistificació, i desregulació ideològica (altrament dit, d'estricta regulació a favor dels poderosos) ha sigut sempre un debat polaritzat.

En mig del brogit del suculent negoci d’uns pocs, no fa massa temps vam haver de menjar per pa i per sal vehements defenses del lloguer turístic, identificant-lo amb la democratització del turisme, el repartiment dels beneficis crematístics, d'una imaginària “mallorquinitat” a cop d’economia col·laborativa que no tenia res de realisme i molt de màgic, però que va servir per bastir un relat que va funcionar gairebé tan bé com el realisme màgic del segle passat en l’àmbit literari i de les arts visuals. La persistència d’aquests discursos  era especialment contumaç en els àmbits del “progressisme neoliberal”. A l’altre costat ideològic, amb aplicar el lliure albir dels mercats ja en tenien prou.

De tota manera, qui veritablement ha polaritzat el debat han estat les víctimes de la gentrificació; de la pobresa laboral, habitacional i vital; dels sectors que no ens resignàrem a ser expropiats d’un dret tan fonamental com el dret de ciutat, definit per Henri Lefebvre a mitjan segle passat. “Ciutat per a qui l’habita, no per qui la visita” és, encara ara, més que un eslògan. Malauradament, va ser impossible teixir acords entre víctimes i victimaris. La veritat incòmoda sobre les conseqüències socials i ambientals del batibull del lloguer turístic “no dona vots”. Pollença n’és un exemple conspicu!

El cas és que, en els darrers mesos, sembla que visquem en l’escena de la celebèrrima pel·lícula Casablanca. Concretament, en aquella que en el Rick's Cafe Americain, on s’escolta música, es beu, i es juga amb plena complicitat, degudament retribuïda, de l’autoritat francesa, el capità de gendarmes Renaul, alhora que recull els guanys de la ruleta, crida al mig del pub: “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”. És una de tantes meravelloses escenes de la pel·lícula. En aquest cas, per retratar el cinisme.

En aquestes estam pel que fa al debat públic entorn del lloguer turístic. A ca els meus pares solíem emprar el refrany “a bones hores, caragols” per a referir-se a opinions o decisions que arribaven tard, havent pogut arribar a l’hora que tocava. En aquest sentit, benvinguda sigui la reivindicació sindical per a la imminent negociació del Conveni d’Hoteleria de les Illes Balears de que aquest conveni s’apliqui al personal que fa feina en els habitatges de lloguer turístic. Tant de bo es converteixi en una realitat! Ara bé, deixau-me dir que “a bones hores, caragols!”. Són massa anys d’una mena d’apartheid laboral on la precarietat i la pobresa laboral són la norma, del qual no hi ha dades a conseqüència de la instauració d’un autèntic angle mort sobre les condicions de treball. Malauradament, en un exercici esfereïdor de cinisme, no s’ha volgut fer cas a experts, com ara Adrián Todoli Signes, per fer emergir tota la realitat empresarial i laboral submergida d’un sector que viu en una situació de privilegi en què tot és cera del Corpus en matèria de frau sociolaboral.

De cinisme n'hi ha molt en la campanya de les administracions contra el lloguer turisme il·legal. Això va de soi! El punt veritablement important és que aquesta obligació institucional sigui eficaç. Per a això calen, a més de recursos suficients, sancions veritablement dissuasives. Ocultar sota el compliment d’una obligació, com és perseguir les il·legalitats, un desistiment en la necessària implementació de polítiques decrecionistes del nombre de places de lloguer turístic és com cridar “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!” mentre qui crida s’embutxaca el delme del joc il·legal. Amb tot, el cas més al·lucinant que, en matèria de cinisme, supera amb escreix l’esmentada escena de Casablanca, és que ara –“a bones hores, caragols”- el president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, ha proposat que els pisos turístics siguin tractats com a negocis, la qual cosa implicaria que hagin de pagar impostos com la resta d'activitats econòmiques, incloent-hi l'IVA. A las! Fins ara no ho eren un negoci?

En qualsevol cas, tornant per un instant a la pel·lícula Casablanca, no sembla possible que amb el lloguer turístic pugui sorgir el principi d’una bona amistat amb la justícia ecosocial.

Notes algerianes

Publicat a dBalears (19-01-2025)

Lectura prèvia: Prèviament a viatjar Algèria em va semblar pertinent rellegir “Crónicas argelinas” (llibre que crec que no s’ha publicat en català), un text on Albert Camus planteja part de la seva peculiaríssima visió de la colonització francesa d’Algèria. A parer meu, aquestes cròniques, que corresponen al període 1939-1958, contenen  tres eixos fonamentals i transversals del pensament de Camus durant els darrers anys de colonització: El combat, en plena guerra, del que ara anomenam discurs de l’odi; el pacifisme com ensenya revolucionària que, dit sigui de passada, el Premi Nobel de Literatura 1957 desenvolupa a “Escrits llibertaris” i “L’home revoltat”. El tercer eix, de les cròniques fa referència a la brutal injustícia estructural de la colonització. A la titulada “El vertader abandó” -referint-se al de la metròpoli colonitzadora envers Algèria- escriu: “En una nació com França, hi ha, en primer lloc, una forma suprema d'abandó que es diu injustícia”. Encara ara s’olora el mestratge d’Albert Camus, i, d'una manera o altra, se l’estima. Presidint les ruïnes romanes de Tipaza, a poca distància d’Alger, s'erigeix una columna en honor a l'escriptor on hi han reproduïdes les següents paraules d’Albert Camus: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense mesura”. Amén!

Turistificació zero: Desenganyem-nos, la turistificació, de la què una de les seves conseqüències és la massificació turística, no és un fenomen natural. Ans al contrari, és una construcció politicosocial associada a la fase actual del capitalisme que Nancy Fraser denomina encertadament “capitalisme caníbal”. Com a Algèria el canibalisme del seu capitalisme es basa en un gairebé monocultiu de combustibles fòssils, es pot gaudir d’un desert -el Tassili N'Ajjer posem pel cas-, o d’algunes de les millors ruïnes romanes del nord d’Àfrica, com ara Djamila i Timgad, amb zero absolut de turistificació, i, en alguns casos -Tipaza, per exemple- amb una pràctica de turisme local i popular envejable.

Immersió al passat:

Gardaya és la ciutat més gran de les que formen la pentàpolis anomenada també Gardaya. Les cinc ciutats estan construïdes en el cim d'un pujol, fa al voltant de mil anys, a la vall de M’Zab. Van ser fundades pels mozabits, una secta ibadiste de musulmans berbers. Entrar en aquestes ciutats emmurallades és entrar en uns espais de convivència i organització social medievals. L'entrada està prohibida durant les hores d'oració i de bona part del dia, s’ha d'estar tot el temps acompanyat per una persona -un home- de la comunitat, no pots fotografiar a les persones que viuen entre murs, ni fer autofotos (selfies). Té molt interès antropològic, arquitectònic, i fotogràfic. Ara bé, també és una constatació que, en els criteris de declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, pesen poc els criteris de respecte als drets humans de les dones. A Gardaya qui continua vivint en l'època medieval són fonamentalment elles. El fet que en sortir de les seves cases hagin d'anar tapades amb un vel blanc del cap als peus amb un sol ull destapat, em fa l’efecte que és una de les menys greus privacions de llibertats i drets d'aquestes dones. Això no obstant, fora de les muralles, hi ha vida. La qual cosa, malgrat que la crida a l’oració és arreu ensordidora, ressalta més la seva falta intramurs.

Del passat al futur: El dotze de gener és Cap d'Any en el calendari berber. Hi ha festa als carrers i places d’Alger. Res massa rellevant si no fos perquè enguany l’any berber és... el 2975! Ves per on he viscut unes hores en el futur.

En tornar a casa, deures: És inevitable que, passejant per la Casba d'Alger, recordis escenes de “La Batalla d'Alger” (“La Battaglia di Algeri” en el títol original, ja que la pel·lícula és italo-algeriana) del director Gillo Pontecorvo i amb banda sonora d’Ennio Morricone que té un paper rellevant, estrenada el 1966. Deure anotat: Tornar a veure la pel·lícula.

De camí a l’aeroport d'Alger, després d’una fugaç visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles de Menorca , Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau), no em puc estar d’anotar-me com a deure ineludible acabar la lectura de la novel·la de Maite Salord “El país de l’altra riba”.

Nota final: És impressionant la proximitat geogràfica d’aquest país de l’altra riba dit Algèria. De Palma a l’Alger és un vol directe d’una durada gairebé com la de volar a Barcelona. I, no obstant això, està tan allunyi per a les persones que, en la cerca d’una vida millor, venen en pasteres, o moren en l’intent. Els personatges de la novel·la de Maite Salord, com ara na Isabel Vidal Pons, i els menorquins i mallorquins que fora cap ficció van emigrar cap a Algèria en temps pretèrits, no van topar amb tanta fortalesa, mort, i odi. No sempre la història avança amb humanitat i en la direcció del progrés.

A favor del turisme popular

 Publicat originalment a dBalears (12-01-2025)

Intentant posar quelcom semblant a un poc d’ordre -l’ordre total és un impossible- als arxius de l’ordinador acumulats durant l’any 2024, m’he topat amb el “Policy Brief” (Resum de polítiques) de “Propostes per al disseny de polítiques públiques de turisme popular”, publicat per Alba Sud el passat mes de novembre. Paral·lelament, ordenat -també fins a on és possible- llibres llegits els darrers mesos de l’any passat, he tornat a fullejar el “Verano sin vacaciones. Las hijas de la costa del sol” d’Ana Geranios. El cas és que me n’he donat que, ni del document d’Alba Sud ni del llibre que ens convida a “fer-nos preguntes, dialogar, pensar, compartir; imaginar-nos, ara sí, com seria un món sense hostaleria”, no n’he fet cap esment ni els he citat en aquests escrits dominicals a dBalears. Fer-ho ara em sembla una bona manera de començar aquestes primeres setmanes de 2025.

El document d’Alba Sud és important en el context de mobilització social contra la turistificació. Ho és, més enllà de les propostes concretes que s’hi fan, perquè per desturistificar calen imaginaris alternatius no subjectes al pensament únic del capital. Val a dir que els autors i autores es refereixen a turisme popular “en un sentit ampli al conjunt d’activitats turístiques que desenvolupen els sectors populars, tant per iniciativa pròpia autoorganitzada, com de caràcter privat o vinculada a l’Economia Social i Solidària, però en el que el paper del gran capital és marginal”. Aquesta definició és força important perquè, no debades, les reflexions del “Policy Brief” que coment “naixen d’una pregunta clau: qui ha de ser, en realitat, el subjecte de la política turística?”.

Allò que se'ns proposa és un enfocament alternatiu a les polítiques turístiques públiques que s’apliquen a casa nostra, i, fins on sé, arreu. Les propostes sobre els espais i els transports públics, mesures de sensibilització i educació ambiental, mecanismes democràtics d’accés a ofertes culturals i turístiques, transformació cultural, transformació del treball, polítiques públiques de turisme social a l’abast dels sectors econòmicament més precaris, i d’infraestructures de cures articulen una proposta amb l’objectiu d'imaginar una altra manera de fer turisme. I que en pugui fer tothom de turisme, tancant la bretxa entre les persones que poden viure una mena de “vida de turisme”, i les que ni tan sols poden anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any, que a les Illes Balears són, segons les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de 2023, el 30% de la població. Vet aquí el gran valor del document: Atrevir-se a pensar críticament i a fer propostes alternatives.

Un assumpte súper rellevant de tot plegat és respondre a la següent pregunta: Quins són els agents claus per aquesta transformació proposada? Idò, el document d’Alba Sud és molt clar: “Reconèixer, enfortir i recolzar el rol rellevant de sindicats i organitzacions de l’Economia Social i Solidària com articuladors d’aquestes polítiques. Des de l’Estado i les polítiques públiques és necessari reconèixer aquest rol estratègic i impulsar aquests actors”.

En definitiva, es proposa revertir -segurament a desgrat dels interessos empresarials- les dificultats d’accés d’aquests “sectors populars a espais d’oci i turisme”. Una proposta, potser, més necessària que mai en l’actual “context d’augment de les desigualtats, desmantellament dels serveis públics, i una tendència a l’elitització del turisme”. 

Justament aquesta tendència a l’elitització del turisme em porta a l'original i radical -en forma i contingut- llibre d’Ana Geranios. A la primera part l’autora ens ofereix un particularíssim diari del “verano sin vacaciones”. El dia 53 escriu: “… en Puerto Banús las vacaciones son: no ir en bici ni patinete, no ir sin camisa, tampoco sin zapatos, o no ir por la calle consumiendo nada que no haya sido adquirido en uno de sus establecimientos. el paquete de pipas te lo comes en otro sitio, aquí no. estos son algunos de los requisitos estéticos que aseguran la tranquilidad moral de los turistas adinerados”. En fi, contra tanta estupidesa de l’elitisme turístic, construïguem turisme popular!

2025, pinten bastos!

Publicat originalment a dBalears (5-01-2025)

Sembla del tot cert que, quan vivíem en cavernes, estar a l’aguait de qualsevol perill o mal auguri ens ajudava a sobreviure. Ara bé, hi ha controvèrsia sobre si aquest mecanisme, que va servir per defensar-se als nostres avantpassats cavernícoles, es troba a la base de l’addicció a les males notícies. No hi ha discussió sobre l’existència de l’addició (fins i tot, en aquesta maleïda moda de posar un anglicisme a qualsevol cosa, aquesta addicció té el seu: “doomscrolling”), però, a parer meu, la base d’aquest comportament additiu és més complexa. Sigui com sigui, és un debat per gent amb poques coses a fer. Ja se sap que “qui no té feina, el moix pentina”. Per tant, anem per feina.

Sembla que el 2025 ve plegat de males notícies globals. Tot indica que no serà bon any per a la pau, la crisi climàtica, els drets humans, els feminismes, la igualtat, la llibertat i la democràcia de debò. Comentar-les no és qüestió d’addicció a les males notícies. Ans al contrari, és militància resistent amb voluntat de capgirar les previsions.

En aquest sentit, tant de bo la Nota Internacional “El món l’any 2025. Deu temes que marcaran l’agenda internacional” del CIDOB (Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona) no n’encerti ni una.  De les deu tendències mundials per a l’any recentment encetat no n’hi ha cap d’esperançadora: Ens parla d’un concepte, si més no per a mi, nou: el de “Egopolítica i individualisme”, exemplificat, fonamentalment, però no exclusivament, per la irrupció del híper-ric Elon Musk a la campanya presidencial dels EUA i el nou Govern de Donald Trump en conjunt. El terme encunyat pel CIDOB em sembla una novetat lingüística, però el contingut ja el va avançar el jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units entre 1916 i 1939, Louis Brandeis (1856-1942), afirmant que “podem tenir democràcia o podem tenir riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir totes dues coses”.

Els pronòstics són de mals temps per a la pau, fins i tot, no es descarta una “tercera era nuclear” ni un escreix de la militarització de la inseguretat (del crim organitzat). No s’està d’afirmar que 2025 serà un any de deportacions de migrats, de retrocessos en drets humans, i de la legalitat internacional que, amb més o menys fortuna, es construí després de la Segona Guerra Mundial. Les males notícies segueixen, i el CIDOB albira una volta de rosca al xoc tecnològic entre EUA i la Xina, per la qual cosa el, parafrasejant Marina Garcés, ”dogmatisme del solucionisme tecnològic”  de res no servirà -si és que ha servit alguna vegada- per atendre les urgències climàtiques. Unes urgències que, sense lideratge i compromís institucional, ens cal als moviments socials encarar-les amb mobilització als carrers i places.

Per acabar d’arrodonir aquest decàleg dels horrors, s’anticipen pressions (des)reguladores, el retorn a la UE de les polítiques d’austeritat per a la població no estrictament rica, i que “l’any 2025 s’agreujarà la polarització entorn dels consensos de gènere. Mentre les agendes conservadores guanyen terreny polític, els acords internacionals que, durant les darreres dècades, han permès avançar en la igualtat de gènere, es tornen a discutir”.

Sense un fort impuls a la reducció global de les desigualtats social i de gènere, de polítiques d’acolliment i integració de migrats, sense accions veritablement mitigadores dels efectes de la crisi climàtica, amb nous austericidis, absència de perspectives de pau de debò, s’albira un món submergit en la foscor de l’autoritarisme. Convindrà, idò, tenir durant aquest 2025 molt presents les paraules de Joan Salvat-Papasseit: "La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar".

2024, l’any de l’inici de la revolta

Publicat originalment a dBalears (29-12-2024)

“La dictadura perfecta tindria aparença d'una democràcia. Seria, essencialment, un sistema d'esclavitud en el qual, a través del consum i l'entreteniment, els esclaus estimarien les seves servituds”. Aquestes paraules pertanyen a l’escriptor i filòsof anglès Aldous Leonard Huxley. Aquesta definició de dictadura perfecta de l’autor de la molt coneguda novel·la “Brave New World” (Un món feliç) fa temps que em sembla sorprenentment aplicable a les realitats socials de turistificació.

Insistiré, una vegada més, en la diferència entre saturació turística i turistificació. La primera és un dels polièdrics efectes de la segona que, sigui dit breument, defineix tot un model que ha transformat la nostra realitat socioespacial a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos. Fins i tot, desplaça el sentit crític fins a extrems que “els esclaus estimarien les seves servituds”.

A Mallorca -sota eslògans com ara “Sense Límits no hi ha futur”, “Fins aquí hem arribat: aturem la massificació turística”, “Collapse Tourism Day”, o, especialment, la Contracimera i manifestació de l’octubre de 2023 sota la consigna de “Menys turisme, més vida”- en els darrers anys hi ha hagut mobilitzacions fonamentalment de resistència a l’imaginari socioeconòmic i vital d’addicció al turisme i del dictatorial constructe social de què no hi ha alternativa al “Tot Turisme”, és a dir, al model delirant de turistificació. Un model social que desnona drets, que condemna a massa gent a viure vides no desitjades, en el que, parafrasejant la frase de Fredric Jameson “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, s’imposa una mena de pensament únic segons el qual “és més fàcil imaginar la fi de Mallorca que la fi de la seva turistificació”.

Però ha sigut durant l’any que ara acomiadam quan ha començat la revolta contra la turistificació. Les massives manifestacions del 25 de maig, impulsada pel  col·lectiu Banc del Temps de Sencelles, i, sobretot, del  21 de juliol, convocada per la Plataforma Menys Turisme, Més Vida com a primera gran mobilització de la campanya “Canviem el rumb! Posem límits al turisme”, marquen l’inici d’una revolta que continuarà. Certament, la reivindicació de més vida (i millor), tot assenyalant la condició per aconseguir-la de menys turisme, ha esdevingut ja en un nostrat i vital projecte de futur. Un futur sustentat en principis ecosocials amarats d’ecofeminisme.

Sens dubte, l’any 2024 serà la referència d’aquest inici de revolta sostinguda en el temps. Resta molt per fer. Ara bé, el fet que una part molt significativa de la nostra societat identifiqui amb ets i uts la turistificació com a causa de la precària situació de la nostra llengua i cultura pròpies, de la negació del dret de tothom a un habitatge digne, d’excusa perpètua del neocapitalisme voraç per a la no incorporació de més drets per a la població assalariada, etc., és constitutiu de la revolta iniciada.

Permeteu-me que aquestes darreres ratlles de 2024 al dBalears, siguin -amb sarcasme- per agrair al vicepresident del Govern autonòmic i conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa, les seves recents declaracions sobre la reducció de jornada a 37,5 hores setmanals. Afirmar que "no s'adapta al teixit productiu de les Balears, i no té en compte el pes dels sectors prioritaris en aquesta comunitat autònoma”, és una falsedat, i, alhora, el somni humit del turbocapitalisme de convertir la turistificació en sinònim de no adquisició de més drets laborals i socials. Però vet aquí que els esclaus ja no estimen les seves servituds.