Salaris discriminatoris

El guany salarial mitjana anual de l'any 2012 va ser a les Illes Balears de 20.960,53 €, un 1,8% menys que l'any anterior. Aquest resultat mitjà vol dir que cada pic més treballadors i treballadores illencs tenen uns guanys salarials que freguen el llindar de la pobresa. Això és el que es desprèn de l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial que ahir va publicar l'INE. La complexitat de l'operació estadística provoca que les dades ens arribin amb un considerable retard, però així i tot és la millor font d'informació de la composició, de l'estructura dels guanys salarials de la gent que treballa.

Pendent d'un examen més minuciós, el primer que em crida l'atenció és l'estructura fortament discriminatòria dels salaris. Veiem:

Discriminació segons sexe: Les dones tenen un guany salarial mitjana anual de 19.022,24 €, mentre que per als homes és de 22.859,04 €. En termes de guany per hora normal, les dones guanyen 12,99 € per 14,88 € dels homes.

Discriminació segons modalitat de contracte: La gent que té contractes indefinits aconsegueixen un guany mitjà anual de 21.823,15 €, i la que té contractes temporals només arriba als 16.409,29 €. Atenció a la dada de guany per hora de treball normal: Indefinits 14,44 €, temporals 11,36 €.

Discriminació segons edat: Les dades del guany salarial de les persones menors de 25 anys són poc sòlides, per tant és millor no esmentar-los. Però si val la pena observar que mentre el guany salarial dels treballadors i treballadores que tenen entre 25 i 34 anys és de 17.559,72 €, mentre que la de les que ja han complert els 55 aconsegueix uns guanys de 23.149,78 €.

Discriminació segons origen: La gent que té nacionalitat espanyola aconsegueix un guany salarial mitjana de 21.778,62 €, mentre que la gent d'una altra nacionalitat només arriba a... 15.332,60 €!

I des de l'any 2001 els plans d'igualtat en el sí de les empreses estan gairebé paralitzats, i les polítiques globals d'igualtat han estat víctimes de l'austeritat sense pietat. Pel bon camí? 

Publicat a El Periscopi (26-VI-14)

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ).”Les bêcheurs” 1889. Vicent Van Gogh

Del “tot turisme” a l' infantilisme de l' “anti-turisme”

Un jove estudiant universitari mallorquí m’ha fet arribar la publicació titulada  “TOT INCLÒS”.  El primer que em va cridar l’atenció va ser el sotstítol més  que contundent:  “Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes”. Tot seguit em propòs esbrinar qui són els autors i autores. D’alguns conec la seva solvència acadèmica i/o el compromís amb la justícia social o amb la  preservació del territori i l’ecologia en general. Inicialment m’estranya un poc el contingut no solament crític, sinó demolidor,  amb  gairebé tot el que significa el turisme  a aquesta terra.  Pot ser m’hauria d’haver adonat que és un biaix lògic d ‘una publicació de la Coordinadora Llibertària de Mallorca.  O  coment amb l’universitari que m’havia remès la publicació, i m’esborrona l’entusiasme i alt grau de coincidència que té amb tots i cadascun  dels continguts de la revista “TOT INCLÒS”.

No tinc cap dubte que és imprescindible una l’altra política turística, un nou model turístic que passa inevitablement  per diversificar el turisme  de sol i platja en primer lloc, i després el turisme en general.  Fa falta una mirada positiva a l'estacionalitat, si més no, perquè és una aturada que ecològicament  esdevé imprescindible. És molt necessària que els turistes contribueixen amb una taxa finalista a quantes inversions públiques de conservació del territori, del patrimoni,  de reconversió amb criteris ecològiques de les zones turístiques,  i de combat contra l’escalfament global, i que a més a més aquestes inversions es decideixin  amb procediments de democràcia participativa. Necessitem posar límits al creixement, a l'excés de pressió humana i  al grau de saturació turística. No hi ha dubte de la necessitat d’una  altra praxis en les relacions laboral i en la cura del capital humà. Potser necessitem revolucionar  el turisme que hem conegut fins ara. Segur que el turisme del segle XXI ha de seguir  garantint  la prosperitat compartida de la nostra gent amb majors graus d'igualtat. Però no ho podem maleir tot. En aquest cas no hi ha “tot inclòs”.

Per aquests motius em preocupa que el jove estudiant de la UIB, a més  de coincidir “fil per randa” amb tots i cada una de les  paraules de la publicació de la Coordinadora Llibertària de Mallorca, em transmetés un encès sentiment de turismefòbia.  Ben mirat, amb tantes dècades de submissió, excepte algun episodi gairebé anecdòtic, de la representació  democràtica al poder econòmic turístic, l'estrany és que no  hi hagi més “infantilisme anti-turisme”.

Publicat a El Periscopi. 

Costa Rica, Pura Vida

Costa Rica és un país estrany. Desdejunen “Gallo Pinto” (arròs amb frijoles y ous regirats). Hom podria afirmar que és un destí turístic madur Centreamericà però el nou ministre de turisme, Wilhelm von Breymann Barquero, sembla tenir clar que la política turística del país ha de provocar un encadenamiento turístico que beneficie a toda la sociedad costarricense. Per a aconseguir-ho tenen molt present que la participació de tothom és clau. Quan parl de participació de tothom em referesc als agents econòmics directament relacionats amb el negoci turístic, a les organitzacions ecologistes i ambientalistes, als treballadors, a les poblacions locals i als turistes que tenen el tractament de “amigos”. Les polítiques de gestió sostenible dels destins i instal·lacions turístiques són molt presents arreu, però si no redueixen la pressió humana (limitació de visitants) alguns destins petaran per molt “ecologistes” que siguem els turistes de natura i aventura que visitam Costa Rica.

Costa Rica és un país estrany. Encara ara es venen samarretes bravatejant que són un país sense exèrcit i, alhora, un no pot oblidar que aquest territori va ser una base clau de la CIA i del terrorisme contra la Revolució Sandinista dels anys 80 del segle passat. Resulta estrany que un país que sempre ha estat un “amic estratègic dels EUA a la regió”, acabi d'elegir a un president que no estava en els pronòstics del bipartidisme d'aquell país. Aquest outsider de nom Luis Guillermo Solís, s'ha convertit en una autèntica esperança pels “ticos” de tota condició. Una esperança contra la corrupció, i per un repartiment més just de la riquesa del país. Un outsider que no s'està de dir que “Nosotros queremos una democracia mucho más participativa, una acción ciudadana que efectivamente promueva una participación más directa de las organizaciones, los movimientos, las poblaciones en la toma de decisiones”.

Tanmateix aquestes línies són fonamentalment per deixar escrites unes notes amb les impressions i sensacions d’un viatger, i no tant sobre altres qüestions. En aquest sentit he de confessar que la primera sorpresa fou San José. No tenia massa expectatives amb la capital de la República de Costa Rica, però malgrat l’espoli dels gringos USA, té uns museus de ceràmiques i joies  precolombines envejables, i alguns indrets amb molt d’encant colonial. És gairebé imprescindible dedicar un dia per a visitar les rodalies de la ciutat,  per a arribar fins al cràter del volcà Poás i visitar alguna plantació familiar de cafè.

Fita important del viatge: Parc Nacional Tortuguero. Si existeix algun paradís tropical, no està molt enfora. A una banda el Carib i a uns cent metres la Llacuna de Tortuguero. S’hi ha d’arribar en bot, navegant pels canals -els “caños”- que s’endiuen. Un paradís que segurament en plena temporada de niar de tortugues, pateix una forta pressió turística que li resta encant i qualitat. En qualsevol cas el millor lloc del món per beure davall del cel estrellat de la nit una “Imperial” (la cervesa local per excel·lència).

Tercera parada: Parque Nacional Volcán Arenal. La sort ens acompanya i podem veure al complet el volcà que sol estar gairebé sempre cobert de niguls. Aquí es compleixen dos dels objectius del viatge: 1.- Fotografiar una granota d'ulls de color vermell. No és cosa fàcil fer-ho sense provocar-li un estrès imperdonable a l'animalet que, segon ens explicaren, volen convertir en símbol nacional de Costa Rica. 2. Fer una caminada pel bosc que envolta el volcà Arenal que fa pocs anys estava en plena activitat. És increïble com s’ha regenerat de bosc després de la gran erupció de l’any 1968.

Acabam el nostre recorregut per la república dels ticos, amb una curta estada a Monteverde. Ens allotjam a una mena de refugi a la Reserva de Santa Elena i visitam amb certa calma la Reserva Biológica Bosque Nuboso Monteverde. Això del bosc nuvolós és una passada. No plou, però els niguls ho banyen tot i a tothom. I a més a més, l’observació de la vegetació, de l'exuberant biodiversitat des d'un pont penjant et dóna una altra perspectiva de les belleses naturals. Allà a dalt escoltes els rumors, les veus del bosc i sembla que no molestes....

Costa Rica és, definitivament un país estrany. Tot és “Pura vida”. Malgrat que el grup musical més emblemàtic es digui Malpaís, i el meu preferit se digui Lucho Calavera y La Canalla, tant se val, les músiques poden ser un poc “canalles” però el que realment importa és que la música sigui part de la “Pura Vida”. Costa Rica és alguna cosa més que turisme de natura i  aventura! ÉS PURA VIDA!

Crisi, estafa, multimilionaris i famílies no riques

Publicat a El Periscopi

S’acumulen les evidències que aquesta estafa és una estafa. Sense anar més enfora ahir es varen conèixer dues informacions que ho evidencien.

Per un costat un mitjà de comunicació, concretament El País, publicava una informació esgarrifosa: Les rentes altes recobren la seva fortuna. La certa millora de les borses, però sobretot l'amnistia fiscal i la reducció del costs laborals (acomiadaments i reduccions de salaris) han fet possible que les SICAVS (Societats d’inversió de capital variable) de les grans fortunes espanyoles hagin superat amb escreix la crisi. Ja tenen tant o més diners que abans de la crisi.

L’altra cara de la moneda la trobem a l’ Enquesta de Pressupostos Familiars de l’any2013 que, també ahir, va publicar l’ INE. Contràriament a l'anterior informació que feia referència als molt rics, aquesta ens mostra un panorama de crisi per a les famílies. Pel que fa al conjunt del Regne d’Espanya, 2013 la despesa mitjana per llar va ser de 27.098 euros en 2013 (un 3,7% menor que en 2012. Els grups on més es va reduir la despesa van ser hotels, cafès i restaurants (-8,5%) i oci, espectacles i cultura (-8,0%) i, atenció, l’únic grup en el qual la despesa augmentà va ser el d’ensenyament. La reculada en la gratuïtat de l'Escola Pública colpeja els pressupostos familiars!

L’ Enquesta de Pressupostos Familiars proporciona abundant Informació de cada una de les comunitats autònomes que excedeix de l’espai d’aquest article. No obstant no em puc estar de dir que des que governa JR Bauzá les llars illenques baixen més d'un 5% la seva despesa mitjana (29.154,49 € de l’any 2011 als 27.664,37 € de l’any passat). En aquests tres anys les llars illenques baixen la seva despesa en: aliments i begudes no alcohòliques; begudes alcohòliques, tabac i narcòtics; articles de vestir i calçat; habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles; mobiliari, equipaments de la llar i despeses corrents de conservació de l’habitatge; salut; transports; comunicacions; oci, espectacles i cultura; i hotels, cafès i restaurats. L’únic grup de despesa que augmenta és, igual que al conjunt de l’Estat, el d’ensenyament amb un increment del 24%. Les retallades a la gratuïtat a l’àmbit educatiu, particularment intenses en el cas de Balears, no permeten a les famílies retallar els seus pressupostos en aquest grup de despesa.

Insisteix que l’abundància d'informació no hi cap, de cap de les maneres, en aquestes línies. Si voleu aprofundir, aquí teniu tota la informació, però deixau-me acabar amb dues dades que em semblen de gran importància: La despesa mitjana de 2013, tant de les llars com de les persones, de Balears en educació superior i en transports aeris són la més grans que s’han registrat en la història d’aquesta estadística.

En fi, la gran estafa d’aquesta crisi és que mentre l’1% és cada pic més ric, el 99% ens hem de seguir estrenyent el cinturó. Fins a quan?

Foto R. Borràs. Rijkmuseum, Amsterdam. “De ontmoeting”, Obre de  Karen Appel (1921-2006)

Fal•làcies sobre la millora del mercat laboral

Publicat a Diario de Mallorca (2-VI-2014)

Per molt que s'entestin els portaveus de l'establiment en vendre suposades millores en el mercat laboral, malauradament la veritat és una altra. La pobresa labora creix com mai ho avia fet. Per molta demagògia que es faci amb les dades mensuals del mercat laboral (dades dels registres de les oficines públiques d'ocupació i de la Seguretat Social), el que s'acaba imposant són les estadístiques de debò, les que, com ara l'EPA, prenen part de l'Oficina Estadística Europea, EUROSTAT. Per això és molt significatiu que l'INE acabi de publicar l'informe “Análisis de la evolución reciente de la población activa en España”, en el qual, entre altres moltes coses, es reconeix que els únics símptomes de millora de l'ocupació són miratges estadístics, com ara, l'atur desanimat o el procés de migració.

La casualitat ha volgut que la publicació d'aquest informe de l'INE coincidís amb la sortida a la llum del número 15 de Panorama Sociolaboral GADESO al que podeu accedir entrant awww.gadeso.org. Des dels seus orígens, aquesta publicació digital conté la lectura comentada d'una àmplia selecció d' estudis i informes sobre el mercat laboral que han publicat diferents entitats públiques i privades, institucions acadèmiques, agents socials i econòmics, etc. L'associació entre un i l'altre document és la constatació de la transformació del mercat laboral, impulsada per les sucesives reformes laborals i una correlació de forces desfavorable al factor treball. Amb la dita transformació s'ha aconseguit que el més singular d'aquesta crisi sigui l'aparició amb força de la figura del treballador/ra pobre, és a dir, d'aquella persona que, encara que tingui treball, no té una retribució salarial suficient per poder cobrir les necessitats bàsiques i això la situa en risc de pobresa relativa. Aquest fenomen dels “working poors” és un diferencial importantíssim en relació a altres crisis, que centraven la qüestió únicament en el nombre de població aturada i ocupada. Ara, a més de preocupar-nos per les insuportables taxes d'atur, ens hem d'interrogar si l'entrada en el mercat laboral és garantia de no caure en situació d'exclusió social.

Això no obstant, l'atur (especialment el juvenil) segueix sent el problema més punyent de l'actualitat sociolaboral. Alguns dels informes analitzats al Panorama Sociolaboral GADESO que comentam, adverteixen que Espanya trigarà entorn de 20 anys en recuperar l'ocupació perduda amb la crisi i, fins i tot, n'hi ha que pronostiquen que durant l'any 2014 continuarà la destrucció real d'ocupació. De fet, això és el que posa de manifest l'EPA del primer trimestre de 2014 que, en el cas de les Illes Balears, detectà una pèrdua anual del -2,55% (10.900 persones en termes absoluts) de població ocupada. Hi ha, idò, un corrent de fons de pèrdua d'ocupació, especialment assalariada a temps complet. És a dir, l'estratègia de competitivitat basada, gairebé únicament, en precaritzar les condicions de participació en el mercat laboral (massiva presència de contractes temporals, de jornada parcial i fixos discontinus a l'engròs) i en la reducció dels costos laborals (congelacions i reduccions salarials, rebaixes de cotitzacions socials) perllonga el període recessiu de l'economia i agreuja la crisi social. És una estratègia que provoca una forta incertesa sobre l'ocupació, la qual cosa incentiva l'endeutament de les famílies, paralitza el consum i accelera l'empobriment de les classes mitjanes i mitjanes-baixes.

Tanmateix, s'ha de recordar que, ja molt abans que esclatés la crisi, la participació dels salaris en el repartiment de la renda generada va perdre posicions en relació als avanços en la productivitat. És veritat que aquesta bretxa s'ha accentuat en aquests últims anys i que, si no s'acaba amb l'austericidi, podria convertir-se en un tret estructural de l'economia illenca, espanyola i del conjunt de les economies de la UE. Sigui com sigui, tant l'informe de l'INE, abans citat, com el darrer número de Panorama Sociolaboral GADESO posen clar i ras que, la cada vegada major existència de relacions laborals -o de treball autònom-  extremadament precàries en els mercats laborals, qüestiona el valor de la integració laboral com a eina d'inserció social i per garantir unes condicions de vida mínimament dignes Per això, un dels reptes més importants del futur immediat serà augmentar els estàndards de qualitat de l'ocupació i incentivar renovats mecanismes d' ocupabilitat. Ens hi juguem la democràcia que, per ser-ho de debò, ha de garantir la seva pulsió igualitària. La resta són fal·làcies i injustícia social.

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ).”Élément detache III, 1954 Obre de  Jean Tinguely 

Vides precàries

Publicat a l'AraBalears (31-V-2014)

S'acaben de publicar els resultats definitius d'una de les estadístiques estructurals més importants del Regne d'Espanya, la que parla de les condicions de vida de la gent, de l'evolució de la taxa de pobresa, de les carències materials de la població. Pot ser l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) sigui una de les operacions estadístiques més humanes perquè ens permet observar quotidianitats punyents i intuir l'abast dels fenòmens de, posem pel cas, la mala nutrició o la pobresa energètica. Tanmateix, els indicadors més rellevants són, per una banda, el de la taxa de risc de pobresa, és a dir, el percentatge de persones amb ingressos per sota del llindar de pobresa l'any anterior (per a llars d'una persona, aquest llindar es va situar en 2013 en 8.114 €, i per a llars compostes per dos adults i dos menors de 14 anys en 17.040 €). Altre indicador clau és el nomenat AROPE de risc de pobresa o exclusió social (que combina tres conceptes: el risc de pobresa, la carència material i la baixa intensitat en l'ocupació). 

Bé idò, les dades més significatives referides a les Illes Balears ens permeten observar que la taxa de risc de pobresa s'ha enfilat fins al 19,8%, quan a l' inici de la crisi tot just fregava el 13%. En qualsevol cas, convé parar especial atenció a l' indicador sintètic europeu AROPE, esmentat més amunt. Abans de l'any 2006 aquesta taxa gairebé no superà mai el 20% i, d'ençà que es fan els càlculs (2004), sempre havia estat inferior a Balears que al conjunt del Regne d'Espanya. Però vet aquí que, en els anys de govern del PP de JR Bauzá, ha passat del 25% en 2011 al 27,8% en 2013. Val a dir que per calcular aquest indicador es té en compte a la “població (de 0 a 59 anys) que està vivint en una llar amb baixa intensitat en el treball” o, dit en unes altres paraules, a la població aturada i amb ocupacions de curta durada i mal pagades. Aquesta pobresa laboral, més o menys, s'ha duplicat arreu, però el component illenc de carències materials severes ha augmentat més que el del conjunt de les Comunitats Autònomes. Això explicaria l'estirabot del risc de pobresa de les persones i famílies illenques, que supera -amb un 0,5%- per primer pic al del conjunt del Regne d'Espanya, 

No em puc estar de citar, si més no, quatre dades de precarietats concretes a les llars illenques: 1.- El 42,5% (un 8.9% més que l'any anterior) no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; una situació especialment conflictiva en un context de polítiques de copagaments dels serveis bàsics. 2.- Hi ha un 12,4% de llars que no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. És una dada esfereïdora, ja que significa que en un any el risc de pobresa energètica s'ha duplicat. 3.- El percentatge de llars que han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) ha passat del 14,2% de 2012 al 17,2% de 2013. 4.- Gairebé un 4% de les llars no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies. 

Si hom pren en consideració les brutals desigualtats que hi ha darrere aquestes xifres, cal concloure que hi ha alguna cosa que falla. Les desigualtats entre individus i grups no les provoca la “divina procedència”, ans al contrari, són el fruit d'una determinada organització social característica de cada moment. Pot ser per això, l' organització social del moment actual (austeritat imposada per als no rics) hagi provocat que l'any 2013 haguem assolit un percentatge escandalós de llars que pateixen carències materials severes. Això, i no una altra cosa, és el que vol dir que el percentatge de llars illenques amb carències materials simultànies en quatre dels conceptes que s'empren per calcular l' AROPE hagi arribat al 10,4%, gairebé duplicant el de l'any 2012 (5,7%). 

Hanna Arendt parlava de pobresa intensa i persistent, de l'anomenada “pobresa severa”, dient que “és un estat de constant indigència i misèria extrema i que la seva ignomínia consisteix sobretot en el seu poder deshumanitzant”. És evident que no estem en aquesta dramàtica situació, però anam pel bon camí d'aconseguir-ho. 

Foto R. Borràs (Rijksmuseum, Absterdam).”Untitled”, Obre de  Karen Appel (1921-2006)