dissabte, 28 de novembre del 2020

Neguits d'abans de la pandèmia

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 26-11-2020)

El Consell Econòmic i Social (CES) acaba de publicar la memòria de 2019. És, com cada any, una exhaustiva anàlisi sobre, com indica el seu títol, "l'economia el treball i la societat de les Illes Balears". Però aquesta fotografia que ens ofereix enguany el CES té un interès especial: És un retrat de la situació immediatament prèvia a la pandèmia de la covid-19. Un retrat de, entre altres coses, un creixement econòmic amb un cert alentiment (potser, el model d'excés d'especialització turística i dèbil diversificació econòmica té limitis intrínsecs?); infraestructures viàries amb una densitat i sinistralitat que -excepte que es vulgui seguir creixent en lloguer turístic de cotxes- no justifica la disbauxa asfaltadora i de rotondes; un deute acumulat autonòmic de 8.863 milions d'euros sense que, per cert, s'hagi complit el compromís de l'anterior legislatura d'auditar aquest deute; una economia social extraordinàriament feble, i una economia solidaria  ni tan sols esmentada; un "Estat del benestar" manifestament millorable; serioses febleses en cohesió social com ho palesa el fet que convisquem amb més de 200.000 persones en risc de pobresa.

Tot plegat, cal observar-ho en un context del qual la Memòria del CES ens proporciona dades, però sense contextualitzar-les del tot. Val a dir que contextualitzar és polititzar i que, per tant,   ha de ser molt mal de fer contextualitzar en un organisme en què ha de prevaler el consens. I, tanmateix, res ni ningú em pot privar de fer, si més no, dos comentaris de context, tot pensant en la polis, és a dir, en la ciutadania, i no  només en les xifres:

1. L'any de les declaracions institucionals d'emergència climàtica, de la Vaga Mundial pel Clima del 27 de setembre, o de la inflació ad nauseam de la retòrica institucional sobre "sostenibilitat", resulta que a la Memòria del CES es pot llegir que "pel que fa als gasos acidificadors com als precursors de l'ozó i als d'efecte hivernacle, se segueix una tendència a l'alça", tant és així que no es varen complir els indicadors de la UE respecte a la reducció d'emissions. És políticament força preocupant que les institucions democràtiques impulsin polítiques de mel i sucre per afrontar el desafiament de la crisi climàtica.

2. Es presenten unes dades sociolaborals que, en termes neoclàssics, continuen batent rècords, però, com altres vegades he comentat en aquest espai, una cosa són les xifres, i una altra els neguits de les persones. En aquest sentit, més enllà dels guarismes, és incontestable que en 2019 -i en els anys anteriors-, mentre s'escurçaven les llistes de l'atur, s'allargaven les cues de les entitats de caritat, i dels serveis socials sovintejades com mai per persones amb ocupació, és a dir, el context sociolaboral va ser de pèrdua d'intensitat d'integració social del treball remunerat, i de precarietat estructural generadora d'una gran incertesa, entre altres coses, perquè,  amb les "Reformes Laborals" de 2010 i 2012,  el contracte indefinit  ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre les característiques bàsiques de seguretat i, per tant, d‘indefinitut.  Altrament dit, en paraules del professor Raúl Lorente Campos i de la professora Adoración Guzmán Hernández, "... la figura del contracte indefinit es presenta com un 'camaleó normatiu' que cada vegada es mimetitza més amb la [normativa] del contracte temporal" (Cuadernos de Relaciones Laborables, 36(1) 2018). Per tant, l'any d'abans de la pandèmia la caracterització sociològica -o, si es vol, la percepció social molt estesa- era la del neguit de no arribar a fi de mes, de no poder fer front a una despesa imprevista, la incertesa per la facilitat de l'acomiadament, o de veure's de sobte afectat/ada per un Expedient de Regulació d'Ocupació.

Eren els neguits dels treballadors i de les treballadores pobres, d'aquestes, al menys,  192.509 persones (el 23% més que l’any anterior! ) que a les Illes Balears, segons dades de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) recentment publicades, tingueren un salari anual formal inferior al Salari Mínim Interprofessional (12.600 €), per la qual cosa, si eren joves, difícilment es podien emancipar, i si eren sustentadors d'una llar, els somiats ascensos socials havien esdevingut en necessitat d'ajuda dels serveis socials públics, o de les entitats de caritat.

Què ens contarà la Memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears del 2020? Confesso el meu encuriosiment per saber si els efectes devastadors de la pandèmia envers la cohesió social provocaran alguna proposta (l'article 78 de l'Estatut d'Autonomia li encomana al CES fer propostes en matèria econòmica i social) per repensar el futur econòmic i social posant la vida al centre. En qualsevol cas, millor no esperar el novembre de 2021 per posar fil a l'agulla a una veritable transició ecosocial. És molt urgent repensar un nou contracte social (amb una Renda Bàsica Incondicional per a no viure un impúdic espectacle de caritat), i un escenari de justícia ecològica. En paraules de Joaquim Sempere, "l'única sortida racional que ens queda és l'aposta: davant la incertesa insalvable, apostar per la supervivència, la vida, la fraternitat".

Illes Balears: Campions en desigualtat!

Publicat originalment a dBalears (23-11-2020)

Del nostrat establishment politicosocial hi ha poques coses que em sorprenguin. N'hi ha, això sí, bastants coses que em continuen indignant. Però, mira per on, aquests dies hi ha hagut una cosa que ha aconseguit sorprendre'm i indignar-me alhora: La indiferència i silenci d'aquest establishment illenc sobre el següent titular de premsa "La desigualtat bat rècords a Balears malgrat les ajudes públiques".

És indignant -i una miqueta sorprenent- el menfotisme sobre l'assumpte de la desigualtat social. No sorprèn la notícia en si mateixa. Que un dels efectes consubstancials amb el model de creixement de Balears és la gran desigualtat estructural, és una cosa tan coneguda com ocultada per les elits. "Vivim del turisme", diuen. Veritablement, mal vivim de les miques que reparteix el turisme! El model TTT (Tot Turisme i Totxo) afebleix la intensitat democràtica: Feblesa democràtica amb impuls igualitari (Paul Theroux deixà escrit que: "Una de les característiques del turisme al llarg dels segles, des de l'època del Grand Tour, és que no a gran distància dels hotels de cinc estrelles hi ha fam i misèria"), i feblesa democràtica en transparència i coneixement de tots els efectes provocats pel model TTT.

Això explica –encara que no ho justifica de cap manera- que, a tall d'exemple, en l'abundant paperassa produïda per l'anomenat "Diàleg Social", la lluita contra la desigualtat social sigui, en el millor dels casos, un assumpte marginal; o que les institucions democràtiques (autonòmica, insular, municipal) no tinguin instruments per a mesurar l'evolució d'aquesta desigualtat. Sembla que, com menys se sàpiga de l'assumpte, millor. Sabem més del comportament del PIB que del grau de desigualtat de la nostra societat!

Els anglosaxons utilitzen l'expressió "elephant in the room" (elefant a l'habitació), com a metàfora per a referir-se a una veritat evident que és ignorada o passa inadvertida, i a un problema o risc obvi que ningú vol discutir. Doncs bé, un dels nostres "elephants in the room" és, sens dubte, la desigualtat social. És ignorada, passa inadvertida, és un risc obvi, i ningú de l'establishment balear vol discutir de debò. Per què?

Perquè, probablement, si no la ignoressin, i es discutís de debò sobre com tractar de reduir-la substancialment de debò, es conclouria que cal fer, com a mínim, dues coses: Primera, desturistitzar, i segona, reclamar una Renda Bàsica com la que, ara mateix, es reclama mitjançant aquesta Iniciativa Ciutadana Europea.

dilluns, 23 de novembre del 2020

Salaris i pobresa laboral (abans de la pandèmia)


 Publicat originalment a l’Ara Balears (21-11-2020)

L’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT) publica cada mes de novembre l’informe intitulat Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries. És una estadística fonamental -amb molta informació de les comunitats autònomes- per copsar el tarannà de la situació sociolaboral formal, a partir de les dades referides a percepcions salarials i de pensions de l’exercici fiscal precedent. Precisar que aquest informe de la hisenda espanyola permet l’anàlisi de la situació laboral formal no és balder, car el conjunt de dades prové de les retencions i liquidacions de l’IRPF i, per tant, tot allò que té a veure amb els treballs remunerats informalment són figues d’un altre paner.

Val a dir que les dades de 2019, publicades aquesta setmana, tenen una rellevància particular perquè, pel que fa a salaris -tema a què em referiré en aquestes línies-, són les de l’any d’abans de la pandèmia de la covid-19. Les grans xifres són les següents: a) El nombre de persones assalariades s’enfila fins a un total de 546.659, seguint la tendència alcista d’ençà que el 2012, amb 448.185, es registrà la xifra mínima. En aquests “vuit anys prodigiosos”, l’augment de la població illenca assalariada ha estat gairebé del 22%. b) Del total de persones assalariades el 2019, el 52% foren homes i el 48%, dones; els darrers anys no hi ha hagut gran variació en la paritària composició de la població assalariada illenca. c) El salari anual mitjà de 2019 se situà en 19.834 €. En la darrera dècada la percepció salarial anual mitjana illenca ha augmentat tot just a 1.690 € (un 9,3%). Si ho comparam amb les pujades de preus d’elements essencials per viure una vida digna, com ara tot el que està relacionat amb l’habitatge, és fàcil concloure que la pèrdua de capacitat adquisitiva del salari ha minvat força. d) Els homes cobraren un salari anual de 21.432 €, mentre que les dones només arribaren a cobrar-ne 18.104; és a dir, que la bretxa salarial de gènere, segons aquesta font, va ser del 15,5%. e) El salari més elevat (207.239 € de mitjana anual) el cobrà un selecte grup de 1.469 persones (el 0,02% de la població assalariada), el 82,5% de les quals eren homes i el 17,5%, dones. El fet que les dones siguin molt minoritàries en els grups de salaris més elevats corrobora que el sostre de vidre i el sòl enganxós illencs no són una metàfora irreal. f) Del total de persones assalariades, el 20% tenen nacionalitat estrangera i el seu salari és un 35% inferior al de les persones amb nacionalitat espanyola. g) Els baixos salaris fins als trenta-sis anys posa en relleu dos greus problemes socials: per una banda, la problematització entorn de l’emancipació de la gent jove i, per una altra banda, la freqüència de “males experiències inicials en el mercat laboral”, amb salaris mitjans anuals de 8.546 € per a la gent compresa en la franja de 18 a 25 anys.

I, tanmateix, allò que em sembla més interessant de tot plegat són les dades que ens permeten fer una aproximació quantitativa al fenomen de la pobresa laboral, posant algunes xifres al fenomen dels working poor o treballadors i treballadores pobres. Altrament dit, les dades de l’AEAT ens permeten explicar amb xifres la gran transformació del perfil de les persones que diàriament podem veure fent cua al cèntric convent dels caputxins de Palma, o a qualsevol altra entitat de caritat, o de les que són usuàries dels serveis socials públics. Efectivament, el perfil de les persones pobres i/o empobrides ha sofert un radical canvi en la darrera dècada: cada cop n’hi ha més que, malgrat tenir una ocupació i un salari, no se’n surten de patir carències materials més o menys severes. L’ocupació ha deixat de ser garantia d’integració social!

El panorama sobre aquesta nostrada pobresa laboral que dibuixen les dades de l’any passat publicades per l’AEAT és el següent: 1) El nombre de persones assalariades amb retribucions anuals que no arriben al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, a 12.600 €, és de 192.509, el 35% del total (l’any anterior aquest percentatge era el 29%). 2) El punt més rellevant és, sens dubte, el pes important de la pobresa laboral extrema: un total de 87.445 persones (gairebé un 14% més que el 2018) no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional. 3) El salari mitjà anual de les persones amb percepcions salarials inferiors a la meitat del SMI va ser de 2.898 €, i el de les que no arribaren al SMI, de 9.712.

Aquesta és la realitat salarial de les Illes Balears que, abans de la pandèmia, ja presentava problemes de pobresa laboral, bretxes de gènere, discriminacions i grans diferències. Els efectes de la crisi econòmica, social i laboral com a conseqüència de la crisi sanitària de 2020 serà un ploure sobre aquest banyat.

Generació Tap, tap a la república

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ ( 03-11-2020)

Josep Sala i Cullell ha publicat un molt interessant llibre titulat “Generació Tap” (Ara Llibres, 2020) en què analitza l'evolució de les últimes dècades de la societat del Regne d'Espanya –amb especial esment a la de Catalunya- des d’una perspectiva per a mi en certa mesura nova: la generacional. L’autor ens planteja tota una teoria política, social, econòmica, i cultural entorn del que ha denominat “Generació Tap”, és a dir, entorn de les persones –sobretot homes- nascudes entre 1943 i 1963, i de les tres generacions que les han precedit, la X (1964-1981), els millennials (1982-1996), i la generació Z (1997-2015). Sense fer un espòiler, perquè és una frase de l'autor en un reportatge publicat al diari Ara del 13-10-2020, el llibre es podria resumir així: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.

Des de l'interès que m'ha provocat el llibre de Sala i Cullell, no me’n puc estar de manifestar algunes discrepàncies en assumptes col·laterals –però que alhora són transcendentals- al que és el moll de l'os que tan bé reflecteix el subtítol del lliure: “L’herència enverinada dels fills de la Transició”. Aquestes discrepàncies són figues d’un altre paner perquè, en qualsevol cas, crec que el component generacional és un dels elements per a l'anàlisi sempre polièdrica de les societats. En aquest sentit, crec que és inqüestionable que n’hi va haver d’elements  generacionals en el moviment de fons del 15-M, que tantes coses contribuí a canviar; o que el moviment impulsat per Greta Thunberg, que tantíssimes coses ha de canviar, no és impulsat ni protagonitzat per la Generació Tap. Ans al contrari!

Un altre exemple del que intento dir és la pulsió republicana que al Regne d’Espanya s’intueix. Això ve a torn del fet que, davant l'escandalosa i reiterada negació del Centre d’Investigacions Sociològica (CIS) de demanar l'opinió de la ciutadania sobre la monarquia espanyola, 16 mitjans de comunicació independents d'arreu de l'estat (Alternativas económicas, Carne Cruda, Catalunya Plural, Crític, CTXT, Cuartopoder, El Salto, La Marea, La Voz del Sur, Luzes , Mongolia, Nortes, Nueva Tribuna, Pikara Magazine, Praza, i Público) varen formar la “Plataforma de Medios Independientes” per encarregar, a una prestigiosa empresa de demoscòpia, l'estudi més gran d'opinió que s’ha fet mai sobre la monarquia espanyola. La incitava -finançada mitjançant un micromecenatge (crowdfunding) que va assolir l’objectiu en qüestió de poques hores- és una mostra que, malgrat que moltes institucions i influents mitjans de comunicació estiguin a les ordes de la “Generació Tap hereva de la Transició”, hi ha coses que no es poden ocultar del tot.

El cas és que els 16 mitjans de comunicació varen fer públics els resultats de l’estudi en una data tan significativa pels monàrquics com és el 12 d'octubre. Pot ser que els resultats més rellevants siguin els següents: el 47% de la ciutadania està d'acord (i només el 36,6% en contra) que la monarquia és una institució d'altres temps, i que no té cap sentit en una democràcia; la monarquia suspèn (amb un 4,3 sobre 10) en confiança; el 71,9% de persones enquestades es manifesta favorable a una reforma de la constitució; el 47,8% creu necessari (i només el 36,1% no ho creu) la realització d'un referèndum monarquia-república; i el sí a la república és l'opció del 40,9%, enfront d'un 34,9% que votaria no. Són, donada la situació de pandèmia, i, conseqüentment, amb neguits ciutadans molt centrats en com viure l’endemà, uns resultats impressionantment favorables a la república. La potència del mainstream i el poderós establishment monàrquic no poden fer realitat el seu somni humit d’aniquilar la pulsió republicana!

I, tanmateix, els resultats són especialment espectaculars entre el jovent. Vegem alguns exemples: a) A la pregunta creus que cal un referèndum entre monarquia i república només la població enquestada de més de 65 anys contesta majoritàriament que no ho és. Entre la de 16-17 anys un 56,1% contesta que si, i només un 8,8% s'inclina pel no; la compresa en els 18-24 anys i els 25-34 anys és la més favorable a la celebració del referèndum, en percentatges d’un 60,9% (21,4% en contra) i de 54,3% (28, 1% en contra), respectivament. b) Pel que fa al sentit del vot en el supòsit de celebrar-se el referèndum, només és favorable a la monarquia la població enquestada major de 54 anys. La població que no arriba a aquesta edat votaria per la república, registrant percentatges molt majoritaris en la franja d'edat de 16 a 34 anys. c) Un 51,3% de les persones enquestades de 16-17 anys, un 64% de les de 18-24 anys, i un 53,2% de les de 25-34 anys està d'acord que la monarquia és una institució d'altres temps, i que no té sentit en una democràcia! d) Segons l'enquesta, la població de menys de 35 anys és la més crítica amb la corrupció de l'actual Casa Reial Espanyola. Per exemple, el 63,1% de la gent enquestada compresa en la franja d'edat de 18 a 24 anys pensa que el Rei Felip VI coneixia les suposades comissions il·legals rebudes pel seu pare.

Conclusió de tot plegat: La monarquia borbònica és cosa de la Generació Tap. Potser és l’hora de posar en marxa de debò el llevataps –el referèndum-  que desllorigui la qüestió de monarquia o república?

 

divendres, 20 de novembre del 2020

Hotels (mallorquins) for Sale


Publicat originalment a dBalears (16-11-2020)

Amb la sobtada paralització, a conseqüència de la pandèmia de la covid-19, de l'activitat del nostrat Tot Turisme, se'ns presentava una oportunitat de fer un téntol, i repensar com, ara sí!, s'impulsava el tan reiterat canvi de model. Era una oportunitat històrica! Però es veu que en el Consolat de Mar no van d'allò que Ovidi Montllor cantava. "Un moment! / No ens precipitem. / Primer pensem".

Tan sobtada com la paralització del motor de creixement econòmic, va ser la resposta del Govern de les Illes Balears amb l'aprovació del "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19". En aquest poti-poti –en la mateixa lògica que la dreta local més caciquil va encarar la crisi anterior- de mesures de rebaixes dels requeriments ambientals, i de potenciació del campi qui campi amb l'anomenada "declaració responsable" per a seguir encimentant i asfaltant territori, hi havia una mesura concreta especialment cridanera: El regal als amos dels hotels per a ampliar-los en un 15%. Un regal que inicialment semblava que, al marge del simbolisme, tenia una relativa importància. Però, com tantes vegades, les coses s'han de contextualitzar.

I com era el context? Idò, segons el Banc d'Espanya, l'any passat la inversió estrangera per a la compra d'hotels tenia un creixement como mai (entorn d'un creixement del 30% en relació amb l'any anterior); i moltes d'aquestes inversions les canalitzaven fons d’inversions nord-americans des de paradisos fiscals. En els mateixos dies que  es publicava en el BOIB el Decret llei 8/2020, la premsa local informava que "Mallorca es en estos momentos el principal objetivo para los fondos Blackstone, Atom Hoteles, Portobello Capital, Covivio, CBRE Global Investors, Corum AM, Elaia Investment, KKR e Hispania".

Ara ens assabentem que hi ha un volum considerable de cadenes hoteleres i hotels en venda, una dinàmica que tot apunta anirà en augment en els pròxims mesos. Per tant, la importància del regal als amos dels hotels de l'ampliació del 15% s'entén ara molt millor.

Hom pot concloure que l'aposta del Consolat de Mar, en lloc de pensar com ens en sortirem d'aquesta pandèmia amb alguns canvis en el model de creixement actual de TTT (Tot Turisme amb Totxo), és ajudar a fer-lo un poc més depenent de l'especulació internacional i de la indecència global dels Fluxos Financers Il·lícits. Mala peça al teler, aquesta Mallorca amb els hotels for Sale!

 


divendres, 13 de novembre del 2020

Invisibilitzades

Publicat originalment a dBalears (09-11-2020)

Tenen un paper marginal en les anàlisis de la situació laboral, i, ara, semblen del tot inviables a l'hora d'avaluar els estralls sociolaborals que la pandèmia de la covid-19 està provocant. Són importants a l'hora de fer possible una certa conciliació de la vida laboral i familiar [veritablement aquesta conciliació no serà real mentre no avancem moltíssim en coresponsabilitat, i en educació de 0 a 3 anys garantida des de lo públic], i, no obstant això, el seu treball no comptabilitza en el PIB. Difícilment es trobarà algun esment a elles en el Diari de Sessions del Parlament de les Illes Balears, o en les cròniques parlamentàries dels mitjans de comunicació. No apareixen en cap de les referències de les freqüents reunions en el Consolat de Mar de la Mesa de Diàleg Social. Tenen zero, o, en el millor dels casos, insignificant atenció en els Pactes d'Ocupació que, com el darrer, tan pomposament es presenten per a, teòricament, atendre les persones més desfavorides pel mal funcionament del "mercat de treball" illenc. Són inexistents pel que fa a la prevenció de riscos laborals, i a la planificació de l'acció de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. Per als sindicats, més que invisibles, semblen ser éssers d'un altre planeta. En la recent renovació del "Pacte de Pensions" s'han oblidat de la seva existència. Se sap –perquè s'ha informat prou- de la importància dels ERTOs, del nombre aproximat de persones que estan "protegides" per ells, i, fins i tot, s'ha parlat molt sobre la falta de personal per a la seva tramitació, i de l'existència de retards en el cobrament, però poc o res se sap de les persones que cobren la prestació de desocupació regulada en el Reial decret llei 11/2020, de 31 de març, pel qual s'adopten mesures urgents complementàries en l'àmbit social i econòmic per a fer front a la covid-19. Malgrat que són dones –i només algun home- que realitzen en la majoria dels casos un treball essencial per a la vida, i que el seu treball remunerat és fruit de l'infratreball domèstic dels homes, i que ho fan en contextos potencialment propicis per a l'assetjament laboral i sexual i a la violència masclista, són insuficientment visibles per a l'Institut Balear de la Dona (IBD), i, fins i tot, per al Moviment Feminista. A les Illes Balears han arribat a ser en 2015 –que és quan es va arribar al màxim- un col·lectiu amb una mitjana 12.084 de persones d'alta a la Seguretat Social, però des de llavors han anat a la baixa, i en els primers nou mesos de 2020 aquesta mitjana ja només arriba a la xifra de 9.694. Tanmateix, aquesta dada té una importància quantitativa molt relativa, ja que aquest col·lectiu de persones treballadores invisibilitzades té un altíssim nivell de treball informal.

Aquestes invisibilitzades són les persones treballadores de la llar, a les quals el Govern d'Espanya els va prometre una ràpida -que de moment no arriba- ratificació del Conveni 189 de l'OIT sobre treball decent per als empleats de la llar. Havia de ser l'inici d'aconseguir uns estàndards de drets que facin justícia de debò al seu treball...

divendres, 6 de novembre del 2020

EPA (Estiu 2020)

 

Publicat originalment a dBalears (02-11-2020)

El tercer trimestre és el període clau pel que fa a la qüestió laboral a les Illes Balears. El component estacional del nostrat monocultiu turístic fa que el pic de màxima activitat laboral es doni en aquests mesos de juliol, agost i setembre. És a dir, en el trimestre estiuenc per excel·lència és quan més persones ocupades hi ha, es comptabilitzen més hores realment treballades, el gruix dels fixos discontinus estan incorporats als llocs de treball, les xifres d'afiliacions a la Seguretat Socials arriben al màxim, i la precarietat laboral registra el rècord anual. En el tercer trimestre és quan més contractes es registren, quan creix a màxims anuals el nombre de contractes de curta i curtíssima durada, d'accidents laborals, de persones amb contractes amb jornada parcial (molt majoritàriament de dones i involuntaris), de falsos autònoms, de treballadors i treballadores pobres, de persones que malviuen  a "l'economia informal". Els mesos d'estiu són en els que el jovent viu més "males experiències inicials d'incorporació al món laboral", i, alhora, el fenomen de la "sobrequalificació" s'enfila...

Com la setmana passada es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) tocaria esbossar una anàlisi de les dades que ens han aportat l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT). Però, diguem-ho ras i curt, amb dades tan poc robustes com les d’enguany no m'atrevesc a fer-ho.

La situació d'excepcionalitat per mor de la pandèmia fa que tot el que té a veure amb la situació laboral sigui provisional, i, fins i tot, estadísticament absolutament irreal. Com no hi ha precedents d'aquesta situació, no es pot analitzar l'evolució de les dades.

Per exemple, la forta caiguda de l'ocupació en 45.900 persones (-7,4%) respecte al mateix període de l'any anterior, té algun valor, si tenim en compte que dins d’aquesta xifra no hi és la població assalariada inclosa en els Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs)? Un altre exemple, l'EPA estima que en el tercer trimestre de 2020 hi ha una població aturada de 87.900 persones a les Illes Balears. En comparació amb el tercer trimestre del 2019 es dóna un increment de 32.700 persones aturades (+59,2%). Però aquesta xifra no inclou a la gent que s'ha passat l'estiu en atur i protegida per un ERTO. I així tot...

Hi ha, és cert, alguns indicis de l'especial magnitud de la tragèdia sociolaboral que ens ha portat la pandèmia de la covid-19 donada la nostra suïcida especialització turística. N’apunto dos d'aquests símptomes: 1. Les afiliacions a la Seguretat Social del sector turístic (en el darrer dia del tercer trimestre) han registrat una xifra de 137.685 afiliacions. Això vol dir que han descendit entorn del 28% en relació amb l'estiu passat. Per trobar un registre més baix hem d'anar a l'estiu de 2011, és a dir, abans del darrer tsunami de turistització! 2. El nombre de llars illenques amb totes les persones actives (en condicions i voluntat o necessitat d'ocupació) en atur –sense feina ni ERTO- ha sigut durant els mesos estiuencs de 24.100 , el 5,20% del total de llars. Per trobar unes xifres similars d'aquest indicador de precarietat vital, ens hem de remuntar als anys més durs de l'anterior crisi en què, recordem-ho, no hi havia ERTOs.

Conclusió de tot plegat: Tanta sort de l'existència dels ERTO, perquè, en cas contrari, l'anàlisi de l'EPA del tercer trímetre de 2020 seria tan inversemblant com, en certa forma al seu dia ho va ser, aquella pel·lícula de finals dels anys 70 del segle passat, titulada "Encontres a la tercera fase".


diumenge, 1 de novembre del 2020

Les cites del discurs de la presidenta Francina Armengol


Publicat originalment a dBalears (26-10-2020)

En el discurs que obrí el debat de política general de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears -celebrat la setmana passada-, la presidenta Francina Armengol cità a Thomas Piketty, a John Maynard Keynes, i al papa Francesc. Res a dir sobre l'oportunitat de citar –especialment als dos economistes- aquests personatges. Però, potser, no calia anar-se'n a les altes instàncies vaticanes. Bastava quedar-se amb l'església més propera, i citar el document intitulat "Vulneración de derechos: Trabajo decente", recentment publicat per la Fundació FOESSA que, com és sabut, té un estretíssim lligam amb Càritas.

En la meva modesta opinió, per a un debat sobre la situació d'aquesta província, oficialment anomenada CAIB, s'escau molt més fer esment al text de FOESSA -que xerra de coses concretes que li passen a la gent de casa nostra-, i no tant a l'encíclica "Fratelli Tutti" que, al capdavall, no deixa de ser només doctrina de l'Església Catòlica Romana.

Si la presidenta hagués  citat la literatura  de la que en diuen "església de base", hauria reparat en una fotografia de les Illes Balears en la que criden l'atenció coses com ara: Que la bretxa salarial per gènere i per nacionalitat sigui del 13,7% i del 21%, respectivament. 2. Que tinguem una taxa de precarietat (persones sense contracte a jornada completa i per temps indefinit) del 35,3%. 3. Que al 20,7% de llars (en els quals s'estima viuen un total de 243.000 persones) el sustentador principal està  en inestabilitat laboral greu, és a dir, que ha estat, almenys, en una de les següents situacions al llarg de l'últim any: haver estat aturat durant 3 mesos o més, haver comptat amb 6 o més contractes, haver estat contractat per 3 o més empreses, o treballar sense contracte ni prestacions a la Seguretat Social. 4. Que el 19,1% del total de llars no comptin amb diners suficients per a afrontar gestos relacionats amb l'habitatge (hipoteca, lloguer, subministraments, etc.).

Si en el discurs de la presidenta haguessin aparegut aquestes realitats, podria, sens dubte, haver seguit citant a Piketty i a Keynes. Tal vegada posant més èmfasis en les causes, segons l'economista francès, de les grans desigualtats. A les quals, per cert, un model d'híper especialització turística no és aliè. De retruc, en temps d'una pandèmia que ha capgirat tantes coses, i d'agreujament de l'emergència climàtica, allò que més convé tenir present del gran economista britànic és la seva pèssima consideració sobre "el pessimisme dels reaccionaris que consideren tan precari l'equilibri de la nostra vida econòmica i social que pensen que no hem de córrer el risc d'experimentar". Per aconseguir de debò altres escenaris econòmics i socials diferents dels descrits en el document de FOESSA, cal experimentar. Un verb que s’ha de conjugar amb decreixement i Renda Bàsica!

Encara sort que a la presidenta Armengol no se li va ocórrer citar a alguns dels clàssics, com ara el liberal-conservador Edmund Burke (1729-1797), que sostenien que la política és l'art d'exemplificar!