Publicat originalment a dBalears (25-10-2021)
Vaga: Els dies de vaga efectiva dels
treballadors de recollida de fems a Menorca, i a bona part dels pobles de
Mallorca, ha sigut exemplars: Una mobilització massiva; amb una dinàmica
assembleària, i, conseqüentment, d'empoderament dels treballadors; sense cap
incident; amb un impecable funcionament, malgrat els "serveis mínims"
abusius, dels piquets informatius. És un conflicte transcendent, en un context
de gairebé absència absoluta de vagues en el món illenc de les precarietats
laborals i vitals. Aquesta vaga fa evident que "l'efecte
disciplinari" que la precarietat provoca sobre les classes subalternes és
vencible. Potser, aquest és el valor simbòlic més gran de la vaga! Unes
paraules plenes de lògica en un moment de vaga "ajornada i no
desconvocada”, segurament descontextualitzades i difoses maliciosament, del
dirigent de CCOO Miguel Pardo poden ser un pretext per linxar a un sindicalista,
i, de retruc, al dret a vaga, i poca cosa més.
Val
a dir que, qualsevol vaga en els serveis públics, siguin o no especials per a
la comunitat, té efectes directes sobre la ciutadania. En aquest sentit, el
moviment vaguista de recollida de fems planteja una qüestió rellevant: Si la
gestió dels serveis públics es privatitza, amb quins criteris es gestiona el
conflicte entorn de la negociació col·lectiva? A unes empreses concessionàries,
generalment multisectorials, i, en alguns casos, multinacionals, i amb forta
participació de fons d'inversió voltors, que tenen com a objectiu únic els
beneficis empresarials, se les pot tractar amb "cera del Corpus" en
temes, com ara, serveis mínims, o "restauració de la normalitat" una
vegada el conflicte s'ha acabat o està en un téntol? O caixa o faixa: O gestió
pública (amb l'exigència d'autoregulació del dret de vaga), o gestió privada
amb totes les conseqüències.
En
el cas de la vaga dels treballadors de recollida de fems s'ha posat damunt la
taula una altra qüestió força cridanera: La insensibilitat de les institucions
municipals afectades envers les condicions de treball precàries d'aquest
sector. La problemàtica no és nova, ni ho és la conflictivitat. Sobta, idò, que, si més no, els
ajuntaments, especialment aquells amb equips de govern d'esquerra diversa,
hagin fet tan poc per posar fi a la precarietat d'uns treballadors que presten
un servei municipal tan rellevant. La precarietat i la desigualtat són marca de
les dretes, però sembla que per a la diversitat d'esquerra municipal la qüestió
sociolaboral de les empreses que subcontracten no és una de les seves
prioritats. Parafrasejant al que fou dirigent de la CGIL (el gran sindicat
italià que fa unes setmanes va sofrir un atac per part de les hordes feixistes
a la seu de Roma) i del PCI, Bruno Trentin, la qüestió és si l'esquerra vol
canviar el treball [precari] i la vida [precària], o només conquerir el poder
[de gestió del que hi ha].
Fems: Els fems que s'han de retirar
per via d'urgència són en els que habita el pseudofeixisme: Els que puden a
desigualtat i a precarietat vital, l'artefacte al complet de la legislació
laboral de l'austericidi (singularment les Reformes Laborals de 2010 i 2012),
la precarietat, la pobresa laboral, la manca de democràcia en la jornada
laboral, la gestió privada dels serveis públics, el -diguem-ho així-
"sentit comú neoliberal" que idealitza el diàleg social sense
conflicte... En aquest objectiu cal reforçar tarannàs democràtics. El veto no ho és gens democràtic!