Llibreta de notes

Detall del Mur de Berlin

I
“No és veritat que el capitalisme hagi demostrat el seu fracàs pel fet que engendra atur i misèria. Perquè el seu objectiu no és crear benestar, sinó benefici empresarial, i si el benefici se salva, i el capitalisme funciona, només que aconsegueixi evitar que la protesta dels qui pateixen les conseqüències i la misèria els porti a assaltar la ciutadella dels privilegiats.”

Josep Fontana
D’un article publicat a la Revista Nous Horitzons n. 70, de febrer de 1981

i que es reprodueix al darrer numero (197) de la mateixa publicació

Girar a l’inrevés

Tres guerrers assiris a una paret de Babilònia (Pergamon Musseum. Berlín)

Sembla que van a l’inrevés

Hi ha tantes coses que em sorprenen, que tinc la sensació que o bé el món gira a l’inrevés o m’he tornat colló del tot. Us poso alguns exemples.

El mateix dia que la premsa informava que l’Agència Tributària dispensa un tracte de favor vergonyós a les quasi 3.000 fortunes que han amagat més de 6.000 milions d’euros en comptes suïssos, observava una contundent actuació policial contra el “top manta” al mercat de Pere Garau de Palma. Alguns experts qualifiquen d’autèntica amnistia fiscal el que s’aplica als defraudadors que tenen la “pasta gansa” a la filial suïssa del HSBC. La severitat policial que jo he vist al mercat palmesà és una prova irrefutable de la doble moral i distint llistó de mesurar; en definitiva, de la manca d’una política seriosa en contra del frau fiscal.

Un altre exemple: el Govern acorda la congelació de l’assignació a la Casa Reial i apuja deu punts! els impostos per les plusvàlues de les rendes més altes. Compensacions de ZP al seu brutal pla de ajust? Acceptació, per part del PSOE, de part de la Proposició de Llei de reformes urgents en matèria tributària, presentada el passat 26 de maig per ERC, IU, ICV i BNG al Congrés dels Diputats? Idò no, són mesures incloses en el paquet d’ajust del govern conservador britànic !

Una tercera perplexitat: fins avui dia ens havíem omplert la boca parlant de la superioritat moral i de la eficiència econòmica amb solidaritat del model social europeu. Serà per allò de qui té boca s’equivoca, ara resulta que a la cimera del G 20 celebrada a la ciutat canadenca de Toronto, és Europa -capitanejada per la canceller Merkel- qui defensa a les totes la reducció ràpida del dèficit públic, mentre que els EUA presidits per l’Obama defensen que la cosa més important és mantenir els incentius econòmics per garantir el creixement i l’ocupació. El món a l’inrevés... excepte Xina, que, com sempre, és al seu lloc amb les trampes pròpies d’una pel•lícula de Fu-Manxú sobre drets humans, sindicació o la presumpta devaluació del iuan.

I encara una darrera qüestió: ara resulta que el PP troba insuficient la contrareforma laboral aprovada pel Govern de ZP perquè, entre d’altres, no hauria de centrar-se en l’acomiadament. Alhora opina que la convocatòria de la Vaga General arriba tard i que els sindicats han estat molt complaents amb el president José Luis Rodríguez Zapatero. A un conegut meu li semblava “raonablement progressista” aquest discurs. Em va costar aclarir-li que el PP i la CEOE tenen la mateixa opinió i que si fos per ells no s’hauria de parlar tant de causes d’acomiadament i més de poder omnímode de l’empresari per contractar, acomiadar i per imposar les condicions salarials i laborals, i per això parlen tant de dur la negociació col•lectiva empresa a empresa. En definitiva, el PP fa un discurs aparentment raonable sobre la contrareforma laboral quan el que vol dir és que l’amo és l’amo i que els sindicats són una nosa.

Tanmateix em queden algunes coses clares que em permeten creure -no sé si amb raó- que colló del tot no hi he tornat: Hi ha en marxa una certa rebel•lió a Europa en contra d’aquesta situació de retalls de drets socials i laborals. La setmana passada foren les mobilitzacions a Itàlia, França i Romania. Aquesta setmana, una altre vegada, Grècia i a Espanya.. i, òbviament, també a les Illes. Tot preparant la gran protesta del 29-S!

El cas Fernando Ferré, l’hoteler pirata

Fernando Ferré (Dibuix publicat per "Ultima Hora")

La detenció policial i posterior empresonament del cap del Grup Playa Sol Hotels (GPS Hotels), Fernando Ferré Cardó, el passat 3 de juny, ha provocat una allau d’informacions de tota mena. Així, ens hem pogut assabentar que l’hoteler pirata ha arribat a acaparar un total de 15.000 llits de la planta hotelera d’Eivissa (un 20% del total!); de fet, és el principal grup hoteler d’Eivissa amb devers 60 establiments a tots els indrets turístics de l’illa. El més sorprenent és que aquest imperi turístic s’ha construït en molts pocs anys (segons algunes informacions, en menys de 15 anys), i sembla ser que ha estat comprant hotels de forma compulsiva sense que hi hagi una explicació racional de la disponibilitat econòmica per fer-ho. En qualsevol cas, el que pareix sospitós són els crèdits tan avantatjosos que el Banc de Crèdit Balear, “Es Crèdit”, (del grup Banco Popular) proporcionà a l’hoteler per a iniciar la seva tasca de pirateria.

En el moment de l’empresonament de Fernando Ferré, el Grup Sol Playa tenia una plantilla de més de mil cinc-centes persones i un entramat d’unes dues-centes societats mercantils. Aquesta xarxa d’empreses pareix ser clau en el modus operandi per aconseguir un monumental frau que, segons les primeres estimacions, està calculat entorn dels 15 milions d’euros, només pel que fa referència a l’impost de societats i l’IVA; malgrat que encara falta avaluar el volum de frau que hi ha en impostos de transmissions i a la Seguretat Social. A més del frau en impostos i quotes a la Seguretat Social, l’hoteler pirata té un deute de no menys de 150 milions d’euros i multitud d’il•legalitats en matèria turística i de seguretat als hotels. Sembla que l’import del frau pot créixer fins a unes magnituds històriques en aquest món de la pirateria moderna.

L’hoteler pirata Fernando Ferré ja havia estat condemnat el 2006 a dos anys de presó per un delicte contra els drets dels treballadors, però pagà i... va seguir delinquint. En paraules d’un exdirector del holding GPS Hotels, Ferré “distruta con las ilegalidades, le motivan...” Tal vegada una de les il•legalitats que més el motiven és la pràctica de l’esclavatge, perquè, què és, si no, la imposició a persones immigrants de jornades d’onze hores diàries, set dies a la setmana i amb clàusules feudals per les quals si algun dia es lliurava s’havien de tornar les hores a l’empresa?

Bé, això és un resum, el més concís que he estat capaç, d’allò que els mitjans de comunicació han publicat (no tinc altra informació) i que em permet –tal vegada sent agosarat- donar una opinió sobre què hauria de fer l’esquerra política i social en aquest cas sens dubte paradigmàtic d’un determinat capitalisme i hauria de ser emblema de la lluita en contra de casos consemblants. D’entrada he de dir que no sé el que es fa i, per tant, tal vegada algunes de les coses que agosaradament dic ja estan en marxa o, amb més coneixement del conjunt, s’han descartat raonadament.

Només amb els sindicats constituïts i personant-se com a acusació popular es garantirà que el títol XV del Codi Penal (el referit als delictes contra els drets dels treballadors) i la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers, s’apliquin amb tota la contundència que calgui. L’acusació popular dels sindicats seria garantia de la màxima transparència en el procediment acusatori i, sens dubte, una ajuda a la Fiscalia.

Per avaluar la magnitud del frau i que alhora l’opinió publica conegui fil per randa on han fallat els controls institucionals que han permès arribar als extrems a què el cas ha arribat, i per saber les mesures a implementar perquè no es repeteixin les errades, no se m’acut altra cosa millor que la constitució d’una Comissió d’Investigació al Parlament de les Illes Balears. Entre d’altres coses, convé saber què hagués passat amb una Inspecció de Treball i Seguretat Social amb més mitjans i una Inspecció Turística més diligent.

Al meu parer, és fonamental impulsar la mobilització social contra aquest cas. Per això crec que estaria bé la constitució d’una Plataforma Ciutadana amb l’objectiu d’impulsar les penes màximes als culpables del monumental frau, el compliment de les penes... i sobretot fer pedagogia democràtica perquè no es tornin a repetir casos com aquest.

Una ullada a la segona fase de la crisi del mercat de treball balear

Dibuix de Maruja Mallo
Hi ha moltes incerteses en el mercat laboral balear

Acabo de tenir coneixement del ja habitual informe trimestral de Comissions Obreres sobre el mercat de treball de les Illes Balears. L’informe en qüestió, tan acurat en les dades i assenyat en les anàlisis com sempre , m’arriba amb un poc de retard ja que fa referència al primer trimestre de l’any 2010, i tanmateix paga la pena llegir-lo amb atenció. A més a més de les raons que dóna el sindicat a l’apartat “Algunes conclusions dirigides al treball sindical”, n’hi ha, en la meva opinió, dues de gran interès per a l’anàlisi de les dinàmiques laborals futures i que justifiquen la lectura atenta d’aquest “Dades Trimestrals”.

La primera és que a hores d’ara cal demanar-se si s’albiren canvis en la composició sectorial de l’ocupació i de l’atur. O, dit d’una altra manera, hi ha hagut alguna mena de trànsit de la mà d’obra excedent per la fallida del sector de la construcció cap als sectors de serveis, turístics i no turístics? Cal recordar que aquesta és (o era) una part important de l’estratègia implícitament acordada en el Diàleg Social Autonòmic, concretada en el Pla d’Ocupació de les Illes Balears (POIB).

La segona raó es que aquest trimestre, previ al començament de la temporada turística, –tot i que tingui una petita distorsió estacional per mor de la Setmana Santa, que enguany fou durant aquest primer trimestre i l’any que ve ho serà en el segon- serà clau per estudiar els primers efectes més o menys estructurals de la reforma laboral. Crec que la primera comparació seriosa serà la del primer trimestre de l’any que ve amb el d’enguany, i mentrestant només es podrà fer alguna anàlisi molt conjuntural.

Per tant, els indicadors que analitza el document que comento, són una mena de recompte dels efectes del tsunami laboral i d’avaluació provisional de com han funcionat les polítiques pal•liatives similars als “serveis de protecció civil” que hom espera que funcionin en casos de desastre. I el desastre laboral ha estat de magnitud tràgica: la taxa d’atur era a l’any 2008 d’un 10,74% i ara és d’un 22,4%: en aquets dos any les persones aturades de llarga durada han passat d’un 10,3% a un 26,3%. Al primer trimestre d’enguany hi ha hagut un total de 33.500 persones que fa un any o més que estan en situació d’atur. Aquesta és la foto del començament de la segona fase de la crisi, fase que va ser precedida de l’esclat de l’augment de l’atur i de la destrucció massiva d’ocupació i a la qual ha de seguir-ne la sortida. No se sap quant trigarà la fase actual, però comença a haver-hi símptomes d’una certa cronificació dels problemes que agreugen més les incerteses sobre l’estat del mercat laboral (més o menys estable, més o menys inclusiu, més o menys qualificat, més o menys cohesionat...) en la fase de la sortida de las crisi.

No reproduiré més dades perquè insisteixo en la conveniència de la lectura del document, però atès que una de les singularitats que el sindicat introdueix en la seva anàlisi és la comparació amb l’Estratègia de Lisboa, sí vull deixar constància d’una qüestió que apunta CCOO i que a mi em sembla molt rellevant: el Pla Nacional de Reformes (que és un conjunt de mesures per a l’aplicació de l’Estratègia europea de Lisboa) establia per a les Illes Balears l’objectiu d’una taxa d’ocupació del 72,7% per a l’any 2010, però al primer trimestre de l’any 2008 aquesta taxa era només del 66,2% i en l’actualitat és del 58,9%. És a dir, de moment hem caminat en sentit contrari a la consecució de l’objectiu fixat per la UE.


En correlació amb el que he dit més amunt, val a dir que les dades d’aquests primers tres mesos no corroboren cap hipòtesi de transició d’ocupació del sector de la construcció cap al de serveis. Més bé tot al contrari, en la construcció es focalitza encara actualment bona part de la destrucció d’ocupació. Per una altra banda, si l’atur de llarga durada s’incrementa amb escreix i les polítiques actives d’ocupació (orientació, formació, etc.) no aconsegueixen la recol•locació dels excedents laborals d’un sector productiu a un altre, no crec que es pugui dir, per molta bona voluntat que hi posin el Govern, els sindicats i, fins i tot, els empresaris, que el POIB triomfi d’èxit. Tal vegada s’ha de posar més èmfasi en les polítiques d’ocupació, per a l’acompanyament d’un canvi de model de desenvolupament econòmic, social i ecològic.

Ja he dit que en analitzar el primer trimestre de l’any que ve, serà un excel•lent moment per passar comptes dels efectes del canvis en la normativa laboral que aquests dies centra l’atenció politicosocial. Ara només se m’acut dir que més enllà de positures en contra o a favor del decretàs ZP de contrareforma laboral, el que no em sembla discutible és l’oblit d’aquesta nova legislació laboral quant a reforçar l’estabilitat del treball estacional. Perdre aquesta oportunitat per millorar la regulació legal i de la Seguretat Social dels contractes fixos discontinus és situar al mercat laboral balear en una situació molt dolenta de cohesió social i de flexibilitat amb seguretat. Si continuem així, en els propers deu anys ens assemblarem molt als Estats Units d’Amèrica on, com és sabut, no hi ha pobres, hi ha losers (perdedors). Vet aquí el quid de l’assumpte.

Com més va pitjor

Qui t'ha vist i que et veu...

Fa uns dies vaig penjar en aquest bloc una entrada titulada “Reforma laboral: inútil, injusta i de drets”. M’he de autocorregir per dues raons:

La primera correcció obligada és que el RDL que avui publica el BOE significa un substancial empitjorament del document que el Govern de ZP havia presentat el dia 11 de juny i que era la base dels comentaris de l’esmentada entrada. Això es fa molt evident en la subvenció de l’Estat a la destrucció d’ocupació. La gran novetat (almanco per mi) és que es regula que el FOGASA pagarà l’equivalència a 8 dies per any treballat en tots els acomiadaments col•lectius (ERO) i individuals per causes no disciplinaries de tots els contractes fixos (de foment i ordinaris) que es facin, des d’avui, en qualsevol empresa, independentment del nombre de la plantilla que tinguin. Una autèntica barbaritat!

Hi ha altres novetats a pitjor, com ara:

1.- S’allarga la durada legal del contracte d’obra o servei i es dilata la pujada de la indemnització a la finalització d’aquests contractes. Per gaudir d’un dia més s’haurà d’esperar als contractes que es facis a partir de gener de l’any 2012 i per arribar al màxim (12 dies) haurem de esperar fins a l’any 2015. Per tant, s’incrementa el contingut cosmètic sobre la “penalització” de la contractació temporal.
2.- La reforma dels articles 51 i 52 de l’Estatut dels treballadors significa un acomiadament molt més barat i quasi sense causa empírica. No és poca cosa el fet que per justificar acomiadaments (col•lectius i individuals) per causes econòmiques des-apareixi la necessitat d’acreditar “pérdidas económicas no meramente coyunturales” i es substitueixi per la nova redacció de: “Se entiende que concurren causas económicas cuando de los resultados de la empresa se desprenda una situación económica negativa. Si a això hi afegim la generalització total i absoluta del contracte amb indemnització exprés de 33 dies, és evident que estem davant una claudicació als lobbys de la desregulació laboral i social com, per exemple, l’anomenat “Manifesto de los 100 economistas”.
3.- Es dóna una nova passa en la “balcanització dels convenis col•lectius” i en la inseguretat, i amb certesa que la negociació col•lectiva sigui un instrument de cohesió social. En aquest sentit no és fútil que el text del RDL desmereixi el paper que a les Comissions Paritàries dels Convenis Col•lectius se’ls hi donava en el document de la setmana passada. Una altra claudicació als poderosos de sempre.
4.- A partir de l’1 de gener de 2011 es suprimeixen pràcticament totes les limitacions a les ETT i, per tant, aquestes ETT podran operar a les administracions públiques.
5.- En el RDL no hi ha ni una modificació, respecte al document precedent, que millori l’estabilitat laboral ni l’equitat social. En qualsevol cas, s’ajorna a una futura llei la implantació del ”model austríac” (no dubtin que això també és una cessió a la dreta) i es mantenen els pocs aspectes positius que ja vaig comentar a l’entrada d’aquest bloc de dimarts 15 de juny. Amb la convicció que, si no ho aturem, és un RDL que sortirà del Congrés dels Diputats amb més retalls que afectaran els drets laborals, la meva opinió provisional és la següent: El Govern ZP es comporta com aquell a qui el metge li recomana controlar l’obesitat i, contràriament a modificar la dieta alimentària, va i es compra calçons més amples. Una cosa és tenir pressions antidemocràtiques dels anomenats mercats i una altra és equivocar-se tant a l’hora de cercar solucions!

La segona correcció és un error material meu: Vaig escriure que “amb la reforma de la Llei 12/2001 es regula la generalització del contracte amb indemnització exprés de 33 dies per any treballat i amb un màxim de 12 mensualitats”. Idò bé, tothom amb un mínim de coneixement de Dret laboral sap que el màxim són 24 mesos i no 12.

La nostra dreta cutre

Foto: 5th Ave. de Manhattan.
Detall de El Atlas de bronze, a la entrada del International Building i al fons la Iglesia de Sant Patrici. El poder econòmic i el religiós.

Hi ha moments històrics en què hom voldria tenir una dreta política amb un mínim de sentit de país o, si més no, d’una mínima coherència. L’actual situació de crisi i d’imposició estatal de retalls pressupostaris a les institucions autonòmiques, sens dubte n’és un, d’aquests moments. No hi ha remei, tant se val si governa com si és a l’oposició, el PP fa demagògia fàcil. Ahir, al Parlament es varen superat amb escreix.

El PP s’ha oposat a la Llei de mesures urgents per a la reducció del dèficit, que suposa una estisorada de 103 milions d’euros i que, entre d’altres retalls, hi ha el dels salaris de les persones al servei de l’Administració autonòmica. El portaveu parlamentari pepero ha qualificat d’insuficient el paquet antidèficit. És a dir, voldrien més sang, més tisores, més retalls. És clar, no diuen amb qui s’ha de ser més dur.

El que sí que ha deixat clar la dreta és la seva total magnanimitat amb els que tenen salaris molt alts i són rics. Sense parpellejar, han pontificat que la minsa pujada de la pressió fiscal plantejada pel Govern (uns 25 milions d’ingressos) contreu la capacitat de consum i, per tant, és negativa per a la reactivació econòmica i per a la generació d’ocupació. Quina barra! Ara resulta que pujar un punt en el tram autonòmic al col•lectiu dels qui cobren més de 100.000 euros; gravar amb un punt més les transmissions patrimonials d’un valor superior als 450.000 euros; introduir una certa proporcionalitat a la tributació per l’herència entre cònjuges i de pares a fills que superin un milió d’euros; i posar un impost sobre instal•lacions que incideixen en el medi ambient, perjudica greument el consum.

Només queden els del PP com a fonamentalistes del seu credo? O més bé és pura demagògia? El que és cert és que els socialistes espanyols defensen una reforma laboral ultraliberal sota un gran retrat de Pablo Iglesias, i els del PP, quan governen, pugen impostos i fan que la pressió fiscal sigui menys progressiva.

Reforma laboral inútil, injusta i de dretes

Manhattan, NYC (EUA): Allà la flexibilitat laboral és total

La setmana passada el Govern espanyol va fer pública la seva proposta de reforma del mercat laboral. És un document extens (41 pàgines), complex d’analitzar (introdueix reformes a totes les lleis medul•lars del sistema laboral espanyol) i alhora és un document amb importants imprecisions i, per tant, els comentaris sobre els continguts que faig són, a totes totes, provisionals.

La proposta és inútil per a la creació d’ocupació de qualitat. Per una banda s’incentiva l’acomiadament amb la reforma dels articles 51 i 52 de l’Estatut dels Treballadors (ET) amb la flexibilització de les causes dels acomiadaments col•lectius (ERO) i dels individuals objectius. A mi em sembla especialment nociva la definició que es fa de les causes productives que justifiquen aquests acomiadaments. El document les defineix de la següent manera: “cuando se produzcan cambios en el ámbito de los productos o servicios que la empresa pretende colocar en el mercado”. Em demano si en el cas d’un hotel que s’ha dedicat al mercat de sol i platja i desprès passa a dedicar-se al mercat de ciclistes, hi ha causa legal d’acomiadament? Per una altra banda, amb la reforma de la Llei 12/2001 es regula la generalització del contracte amb indemnització exprés de 33 dies per any treballat i amb un màxim de 12 mensualitats. Per tant, més facilitats per acomiadar i indemnitzacions més baixes, a més a més subvencionades per l’Estat mitjançant el Fons de Garantia Salarial. Aquesta proposta, per la qual el FOGASA pagarà l’equivalent de vuit dies de salari per any treballat a les indemnitzacions corresponents als acomiadaments col•lectius i objectius, em sembla un sarcasme cruel: un instrument concebut per garantir drets als treballadors i treballadores s’emprarà ara per facilitar-ne la seva expulsió del lloc de feina!

La inutilitat per a la creació d’ocupació de qualitat queda rematada amb la manca de mesures potents a favor de la contractació estable. En aquest sentit paga la pena fer referència a la tova modificació dels articles 15.5 i 49.1 de l’ET sobre l’encadenament de contractes i contracte d’obra o servei, respectivament, la qual, al meu parer, es tracta més de canvis estètics que de pràctics. Curiosament sobre la implantació a Espanya de l’anomenat “model austríac” hi ha únicament la voluntat de creació d’un “Fondo de capitalización para contratos indefinidos”, sense avançar res sobre el seu funcionament ni finançament.

Únicament hi ha dos aspectes positius: el primer fa referència a algunes mesures per afavorir la contractació de joves i els canvis en els contractes de formació i en pràctiques; malgrat tot, sense un canvi de model d’empresa, aquestes modalitats contractuals seguiran sent marginals i la temporalitat i la precarietat serà la forma preferent d’entrada al mercat de treball. La segona proposta positiva és, sen dubte, la modificació de l’article 47 de l’ET, la qual ha de possibilitar una major utilització de la suspensió temporal del contracte i de la reducció de la jornada laboral com una alternativa a la destrucció d’ocupació i de teixit empresarial. Tinc molts dubtes que això signifiqui una millora substancial en un mercat de treball tan estacional com el balear.

Finalment s’ha de dir que hi ha una absència fonamental: no es diu res de la potenciació ni de la millora de la protecció del contracte de Fix Discontinu. Sense això, a les Balears no hi ha millora de l’ocupació.

La proposta és injusta pel seu biaix vers als plantejaments empresarials. Això es palesa de forma claríssima en els canvis legals sobre mobilitat geogràfica, modificacions substancials de condicions de treball i l’ampliació ad infinitum de la clàusula de no aplicació salarial (articles 40, 41 i 84 de l’ET). Tota una bateria de propostes que debiliten els drets dels treballadors i de les treballadores, que lleven força normativa i seguretat jurídica als convenis col•lectius i introdueixen una incertesa sobre la percepció salarial de conseqüències incalculables. Aquesta aposta governamental a favor de la “precarietat interna imposada” en contra de la proposta sindical de “flexibilitat interna negociada” desincentiva el canvi cap a un nou model d’empresa amb estabilitat laboral, amb millora permanent del capital humà, amb plantilles innovadores, productives i amb implicació i motivació. Aquest conjunt de modificacions legals corren, en la meva opinió, el seriós perill de ser empitjorades en el tràmit parlamentari i provocar una autèntica regressió social. Està claríssim que el repte de l’economia espanyola és el repte del coneixement i la sostenibilitat ecològica i social de veres, i no és el de la “balcanització de la negociació col•lectiva”. Però aquest és un repte de l’esquerra i... quina esquerra donarà suport a la proposta governamental?

La proposta és de dretes perquè ni es planteja la justícia social. La eficiència econòmica i el bon funcionament del mercat laboral no tenen res a veure amb l’absència de justícia social. Ans al contrari, cada vegada està més demostrat que les polítiques de cohesió social i d’igualtat són prou productives. En qualsevol cas, el que passa és que en un context de fort retrocés de l’Estat del benestar, on la socialdemocràcia que governa ja ni parla de justícia social i només ho fa l’esquerra electoralment minoritària i la socialdemocràcia a l’oposició, els sindicats són els únics que poden aixecar amb potència la veu en contra d’aquests designis que, en forma de reforma laboral, imposen els mercats.

Probablement això no s’arregla únicament protestant. Però segur que sense protesta no hi ha solució. Per això té tant de sentit i lògica la convocatòria de vaga general per al dia 29 de setembre. M’ha semblat especialment intel•ligent aquesta convocatòria feta amb temps per preparar la protesta, ja que en aquestes coses serioses s’ha d’aplicar el manual del sindicalista: primer avaluar l’estat de la nostra gent, segon mesurar l’ambient general i tercer organitzar-se en funció d’un calendari i les passes a fer. En la meva opinió, la nostra gent està malament, preocupada, i hi ha molta víctima de la crisi que necessita un revulsiu mobilitzador. L’ambient general és de molta resignació perquè s’ha instal•lat la sensació que pertot arreu hi ha retalls, a la qual cosa s’ha de confrontar una profunda tasca d’explicació i de convicció. I finalment ens manca una previsió per resistir el conjunt de l’envestida: la proposta de reforma laboral del Govern d’Espanya pot ser més agressiva contra els drets laborals si s’imposa la negociació parlamentària amb els grups nominalment de dretes; desprès hi ha la possible reforma a la baixa de les pensions en el marc del Pacte de Toledo, i més enllà els Pressuposts Generals de l’Estat per a l’any 2011...

Reforma laboral o regressió social?

Foto: Guggenheim, Bilbao

Els canvis de la política econòmica i social del Govern de ZP han estat tan profunds que hom té la sensació que tot és possible, que pot anar molt pitjor per a les persones més febles i per a les víctimes de la crisi.

En algunes setmanes hem anat des del “no pasarán” als que demanaven solucions de dretes, fins a la total i absoluta rendició al FMI, l’OCDE i la dretana Comissió Europea. I així han passat de considerar polítiques més o menys keynesianes per fer front a una crisi de magnitud històrica a l’àmbit europeu i internacional, a tot el contrari. Tot i que a l’Estat espanyol la crisi és especialment d’endeutament de les famílies, les empres i les entitats financeres; però no de l’Estat, la reducció exprés del dèficit públic s’ha convertit en l’objectiu principal. És a dir, fins fa unes setmanes hi havia una coincidència sobre el fet que mentre el sector privat ha d’afrontar el seu deute, no hi ha més remei que les administracions públiques reactivin l’economia, l’ocupació i el consum, i que ja hi hauria temps per tornar a una certa ortodòxia en els comptes públics. De sobte, tot es capgira, i per exigència dels mercats s’imposa la reducció exprés i a l’engròs del dèficit públic, costi el que costi.

En el context anterior a aquesta gran claudicació als mercats internacionals, la hipòtesi d’una reforma laboral tenia una determinada lògica que, amb coincidències i divergències, partia d’una diagnosi racional i coneguda per tots els participants en les negociacions. Els documents del Govern, de data 5 de febrer i 12 d’abril de 2010, palesen aquesta dinàmica racional de negociació. Negociació racional encara que molt complicada, fonamentalment pel nou rol que pretén jugar la CEOE i que, com és sabut, s’atraca més a un lobby de pressió que d’un interlocutor amb el qual es pot transaccionar. Tot i així, els temes de la negociació col•lectiva es varen deixar al marge d’aquestes negociacions, i el 8 de febrer d’enguany es va firmar l’Acord per a l’ocupació i la negociació col•lectiva.

Per tant, fins ara els temes més polèmics eren els costos i el funcionament de determinades institucions laborals (acomiadament, cotitzacions socials, serveis d’ocupació, incentius a la contractació...), però els convenis col•lectius i el títol tercer de la Llei de l’Estatut dels Treballadors (que és el que regula la negociació col•lectiva) estaven al marge d’aquesta negociació, i caldria esperar que també sigui un tema sobre el qual el Govern no decretarà res el proper dia 16.

Però ja res és com abans que el president Zapatero reconegués la seva patètica manca d’autonomia política i digués que “Los mercados necesitan respuestas de confianza para eludir o eliminar la intranquilidad”. Pareix que la tranquil•litat dels mercats ha de ser inversament proporcional a la meva intranquil•litat, que em provoca que cada vegada siguin més els editorials dels diaris suposadament progres, les opinions dels mal anomenats experts i, com no, els organismes europeus i internacionals, que demanen que en el mateix paquet de la reforma laboral s’inclogui la reforma de la negociació dels convenis col•lectius.

Si això fos així, podria ser la major i més contundent regressió social mai feta. Un abaratiment del cost de l’acomiadament i una certa pèrdua de la seva tutela judicial o administrativa seria una agressió importantíssima als drets laborals i a la cohesió social, i, no obstant això, seria poca cosa si ho comparem amb un escenari d’eliminació de l’anomenada “ultraactivitat”, el caràcter normatiu i els àmbits sectorials dels convenis col•lectius. És a dir, si la negociació col•lectiva s’ha de fer des de zero (sense cap dret consolidat mentre es negocia el nou acord) i es pot incomplir com si d’un contracte privat es tractés, i a més a més s’ha de fer empresa a empresa, estaríem en presència d’un model de societat distint a qualque cosa consemblant a un Estat social i democràtic de Dret.

Personalment, crec que és un escenari no gens descartable, ja que els mercats són insaciables. Penso, idò, que el sindicalisme hauria de tenir una estratègia de mobilització a mitjà termini, amb fases d’acumulació de forces i altres més ofensives. No oblidem que desprès del pla d’ajust, de la reforma laboral (amb acord o sense), els mercats també voldran la seva antidemocràtica intervenció en el Pressupost General de l’Estat per al 2011.

Mentrestant cal organitzar resistències diverses, resistències també culturals. En aquest sentit, us recomano la pel•lícula de Luca Guardagnino “Io sono l’amore”. Darrera aquest inofensiu títol s’amaga una molt bella història de la decadència de l’alta burgesia a l’època de la globalització i de les deslocalitzacions empresarials.

Nota: Aquesta matinada ha finalitzat la darrera reunió de negociació sobre la Reforma Laboral. El Govern s'ha compromès a presentar demà un document amb la seva proposta. Esper que amb aquesta proposta “negre sobre blanc” s'acabi amb el secretisme que, fins a ara, ha imperat en aquesta fase de negociació. De moment hi ha confusió El Pais pública aquest document com proposta feta ahir en la taula de negociació(?)

La camarilla europea del dolor

Recomano la lectura del document complet però reprodueixo tres paràgrafs del informe del Consell Europeu d'Assumptes Econòmics i Financers de 1 de juny, sobre l'estratègia pressupostària de sortida de la crisi, que m’han cridat especialment la atenció:

“Con independencia de la amplitud del saneamiento necesario, su éxito dependerá en gran medida de la voluntad política que demuestren los poderes públicos, voluntad que vendrá indicada por la mayor o menor permanencia de las medidas. También la composición de las medidas de saneamiento será determinante: en efecto, es probable que las medidas basadas en los ingresos sean menos eficaces, por sus negativas repercusiones en el crecimiento. Por ello, sólo debe plantearse la adopción de medidas de ingresos en caso de que el nivel de partida del impuesto sea lo suficientemente bajo. En cuanto al saneamiento basado en el gasto, debe garantizarse la consecución de mejores resultados que en ejercicios anteriores en lo que se refiere a la mejora de la dinámica de crecimiento a medio plazo, para lo cual será necesario, entre otras cosas, abstenerse de introducir recortes del gasto en educación y en investigación y desarrollo.”

“Dado que la corrección de los déficits excesivos se producirá, inevitablemente, en un plazo largo, se acordó en su día que el esfuerzo de saneamiento debía ir acompañado de medidas de reforma que tuvieran una incidencia directa en la sostenibilidad de la hacienda pública, como la reforma del sistema de pensiones y el fortalecimiento de los marcos presupuestarios nacionales. Hasta ahora, sólo unos cuantos países, sobre todo los que se han visto más acechados por los mercados en los últimos meses, han anunciado reformas sustantivas en este sentido. Son necesarias nuevas medidas en un mayor número de países, y el Consejo vigilará atentamente esta cuestión.”

“No debe olvidarse que aumentar el potencial de crecimiento es también fundamental para relajar el ajuste presupuestario a largo plazo. También a este respecto, los progresos han sido relativamente limitados. Es preciso que las reformas anunciadas se lleven a cabo y que se elaboren nuevas reformas, con especial urgencia en los países con desequilibrios macroeconómicos y problemas de competitividad.”

Si algú tenia dubtes, suposo que s'han dissipat per complet. Absència total i absoluta de polítiques socials, s'ha acabat efímer ressorgiment del keynesianisme i la reivindicació d'economistes com Albert O. Hirschman i les seves propostes de empoderament (una certa democratització) de les poblacions en matèries econòmiques s'han reduït a vindicacions acadèmiques. Aquí comada aquesta Comissió Europea que arrossega un vergonyós dèficit democràtic i l'ECOFIN se sembla cada vegada més a lo que Paul Krugman anomena "la camarilla del dolor"
..

Iniciativa d’Esquerres

Ja sé que no hi ha dies històrics perquè cap dia es repeteix, per tant, tots i cada un dels dies són història. Malgrat tot, hi ha esdeveniments que fan història, sens dubte. És el que va passar el dissabte dia cinc de juny amb el naixement d’Iniciativa d’Esquerres.

Més enllà que les circumstàncies i precedents d’aquest naixement hagin estat condicionades per un procés constituent avortat de sobte per tabús i pràctiques polítiques antiètiques amb qualsevol praxis progressista, em sembla evident que el fet és transcendent i històric. No sé si hi ha precedents en la història de les formacions polítiques de Mallorca, però es tota una singularitat el naixement d’un partit polític d’obediències exclusivament mallorquí, sense que la seva principal batalla sigui la qüestió nacional. Segurament amb seny, molta feina i pocs dogmatismes, Iniciativa farà una contribució original al pensament i la pràctica polítics de l’esquerra mallorquina, balear i més enllà de les Illes ...

Tots els començaments són durs i complicats, i ho són més en aquest temps de crisi, incertesa i ofensiva del nacionalisme espanyol. Per això té tanta importància que a l’acte de naixement d’Iniciativa hi fossin els companys i amics d’Iniciativa per Catalunya i d’Iniciativa del País Valencià. Aquesta excel•lent companyia de fora de les Illes Balears es va completar amb la presència, a l’acte de cloenda, dels màxims representants del PSM-EN, Els Verds, Esquerra, Eivissa pel Canvi, Comissions Obreres, OCB i Unió de Pagesos de Mallorca. A mi em va satisfer especialment el comunicat que, des de Ciutadella de Menorca, va enviar en Joan López Casasnovas. En definitiva, no va ser un començament qualsevol...

Per fer front a la duresa de la situació de crisi, a l’assemblea d’Iniciativa, David Abril explicava que el Bloc per Mallorca exigia al Govern del Sr. Antich que el pla d’ajust que s’ha d’aplicar “per impartiu legal” vagi acompanyat d’una política fiscal que faci pagar més impostos als més rics.

Davant les incerteses, el coordinador d’Iniciativa clausurava l’assemblea referint-se a la immoralitat concentrada a la reunió a Sitges del “Club Bilderberg”. Jo hi afegeixo que, malgrat tot, tenim certeses: la solidaritat I el compromís amb les víctimes de la precarietat laboral, la necessitat de barrar el pas a la dreta o la complicitat d’Iniciativa amb les mobilitzacions contra els intents del capitalisme de fer pagar la crisi als més febles...

Amb l’ofensiva del nacionalisme espanyol ho tenim fotut: jo he fet dues coses, la primera ha estat deixar de comprar el diari que el diumenge pretén que l’ABC entri a ca meva. Fins aquí podíem arribar! La segona ha estat repassar lectures i, en aquest sentit, us en recomano una de Josep Fontana, de l’any 2005: La construcció de la identitat de l’editorial Base, que a la pàgina 140 diu: “Ens cal combatre la falsa legitimitat de l’estat-nació, hereu històric de les monarquies absolutes, que no té cap paper en el món actual, en el qual la defensa dels ciutadans ha passat a ésser una qüestió supranacional i les banderes i les trompetes han perdut la funció de signe d’identificació que podien haver tingut en el passat... A un patriotisme basat en mites fundacionals, en un racisme identitari i en els prejudicis contra els altres, que és el que utilitza habitualment l’estat – nació, li hem de contraposar un nacionalisme entès com un fenomen de consciència col•lectiva, de naturalesa cultural, basat en la tolerància de l’altre.”

Ah, per cert! a l’assemblea en què va néixer Iniciativa d’Esquerres, no es va sentir una sola paraula sobre càrrecs públics. M’hauré apuntat a un club de friquis?

Supressió de la Conselleria de Treball: de moment, guanya la dreta

El Govern del Sr. Antich ha entrat en una dinàmica perillosa. Tal vegada la situació de minoria parlamentària d'aquest Govern faci molt difícil engegar algunes polítiques nítidament progressistes, per tal de complir l'ordre de Madrid de restricció pressupostària. D'entrada, no em sembla gaire progressista complir ordres vinguin d’on vinguin. Però em sembla molt més greu la capacitat d'agombolar-se al discurs de la dreta que ha demostrat el president.

Tant de parlar d'aprimar el sector públic, tant d'insistir en els sous dels polítics i de les persones al servei de les administracions públiques, hom té la sensació que es vol culpar -intencionadament o no- de la crisi i del dèficit públic a tot allò que tingui a veure amb la cosa pública. Gran equivocació! Això és el discurs de la dreta, fins i tot de la dreta més extrema i populista, que a alguns indrets d’Europa comença a tenir una implantació electoral molt preocupant (Itàlia, Reykjavik, Madrid...) A més a més, és una política inútil. La solució no és menys política, menys intervenció pública, menys despesa. Més bé tot el contrari. La solució és l’augment dels ingressos, que pagui tothom i que pagui més el qui més té.

En aquest context s’ha comès un error greu i estratègic. Em refereixo a l’eliminació de la Conselleria de Treball i Formació. Amb aquesta decisió es transmet el missatge de menyspreu a la capacitat d’autogovern en un àmbit clau per transitar amb equitat per la situació de crisi i acompanyar les persones més febles en el canvi tan necessari de model de creixement. Amb la supressió d’una conselleria pròpia i autònoma per implementar les polítiques autonòmiques d’ocupació, cal demanar-se si estem en presència d’una socialdemocràcia balear sense una política institucional de treball amb suficient entitat.

El mateix dia que el Sr. Antich anunciava que la Conselleria de Treball i Formació es fusionava amb la de Turisme, el diari El País publicava una entrevista amb Raymond Torres, director de l’Institut Internacional d’Estudis Socials de l'OIT, en què deia que "som davant el dilema de resoldre la crisi d'ocupació o la pressupostària". Em sembla molt assenyada aquesta reflexió i lamento que en el missatge del Sr. Antich estigui massa escorat cap a resoldre els problemes pressupostaris. Algú se'n recorda, d'aquell eslògan "Primer les persones"?

L’eliminació de la Conselleria de Treball i Formació és, en definitiva, l’acceptació dels postulats de la teoria econòmica neoclàssica, segons la qual el mercat de treball funciona a la perfecció ajustant-se l’oferta i la demanda. Això, amb el nombre de persones en atur, amb les carències del capital humà, o els dèficits històrics en polítiques actives d'ocupació autonòmiques, és senzillament esgarrifador. De moment, la dreta guanya en aquesta batalla. Malgrat tot, encara hi ha partit per jugar.... es juga a la banda de la recaptació, de la imposició tributària suficient, equitativa i progressiva.

Un adéu no desitjat

Han passat uns dies i crec que us dec una explicació del meu comiat de la direcció de CCOO de les Illes Balears. Formalment ha estat una dimissió, però una dimissió no desitjada i amb una petició -no acceptada- d’una darrera oportunitat per tal de seguir contribuint al compromís amb el projecte sorgit del novè congrés. Més enllà de més d’una planxa (metedura de pata) i amb el benentès que qui té boca s’equivoca, segueixo pensant, ara més que mai, que cal unir per dirigir i no dirigir amb la lògica del “amb mi o amb l’altre” o, fins i tot, amb l’acceptació acríticament d’alguna baixa de la primera línia de combat. Si realment no sobra ningú, hauria de ser lamentable que algú se’n vagi! Ho dic amb la coherència d’haver escrit el que vaig escriure el novembre de l’any passat en aquest mateix bloc.

M’hauria agradat seguir contribuint al desenvolupament del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears, especialment ara que hi ha sinergies positives –malgrat les dificultats pressupostàries- per fer coses prou interessants en matèria de turisme, d’indústria, de drets socials. Sobretot m’hauria agradat participar en la definitiva posada en funcionament del Pla d’Ocupació de les Illes Balears (POIB) ja que, juntament amb les noves perspectives de l’IMFOF a Palma, s’obren interessantíssimes oportunitats a l’àmbit de les polítiques actives d’ocupació, de la formació per a l’ocupació, de l’orientació laboral i el desenvolupament local.

M’hauria agradat, també, seguir contribuint a la millora de la tasca sindical al CES de les Illes Balears, institució de prestigi. I una especial il·lusió m’hagués fet acabar la Memòria de l’any 2009, a què tants d’esforços hi vàrem dedicar per ampliar i millorar els seus continguts i afegir-hi nous col·laboradors i noves col·laboradores amb renovades perspectives i de molt bona qualificació professional.

M’hauria agradat seguir contribuint a treballar per reforçar el sindicat als centres de treball, és allà on ha de ser especialment fort i on es mesura la representativitat sindical, sense oblidar l’enfortiment del sindicat en el conjunt de la societat.

M’hauria agradat seguir contribuint al projecte sindical que al conjunt d’Espanya personifica el company Ignacio Fernández Toxo, i donar una mà per organitzar i realitzar les mobilitzacions que calguin per tal de fer front a les polítiques neoliberals de retalls de drets socials i laborals.

En definitiva, m’hauria agradat seguir contribuint a combatre el neocapitalisme culpable d’aquesta crisi, de la injustícia planetària i de la insostenibilitat del model econòmic i social, i ajudar a construir, des de la direcció del sindicat, alternatives per anar fent un món i unes illes millors.... Ho procuraré fer des de la condició d’afiliat sense cap responsabilitat de direcció i com a militant d’esquerra.

La conjuntura socioeconòmica és tremendament dolenta pels treballadors i treballadores, i CCOO és molt important per a la cohesió social i el futur del país. És per això que no cal perdre el temps en dissensions internes o protagonismes mesquins. Millor una dimissió formal i a temps, sense cap rancor i amb el desig a les companyes i companys dirigents –a qualsevol nivell- de les Comissions Obreres de les Illes Balears que mai us falti un somni pel que lluitar, alguna cosa que aprendre, algú a qui estimar i un lloc on anar. (La frase no és meva i no recordo de qui és).

En aquesta nova situació personal, havia pensat que, tal vegada, convindria donar per acabada l’aventura d’aquest bloc i tancar-lo. M’ho he pensat millor i he optat per fer alguns canvis i continuar pensant i compartint reflexions majoritàriament sobre el conflicte capital-treball. M’ha ajudat a prendre aquest decisió, el consell d’un amic que, en aquest dies complicats, m’ha recomanat rellegir el poema de Pablo Neruda “¿Quién muere?” Vos recomano la lectura completa perquè ara només hi ha espai per un tast: “Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.”

Avui, abans d’escriure aquestes línies, he fet coa al SOIB per apuntar-me a l’atur... Mentre les escrivia, sonava de fons el darrer disc de n’Ismael Serrano amb la cançó “Podría ser”:

Contando monedas para comprar cigarros,
regreso a mi casa, sumando derrotas.
Vuelvo sin excusas, sin paz ni trabajo,
y a nuestro futuro le arrancan las horas.
Y en casa me espera mi razón de vida,
el calor del hogar. Llevo la vergüenza,
las manos vacías, la precariedad.

La canço m’ha sonat molt diferent sent un aturat més. Per mi, té un significat diferent del que tenia quan la vaig escoltar per primera vegada, ara fa unes setmanes, en directe a l’Auditorium de Palma.