Primer de maig 2016: “Els molts” i “los nadies”

Feia anys que no m’identifica tant amb el manifest de la Confederació Sindical Internacional amb motiu del Primer de Maig. Especialment m’identific quan afirma que “molts marxaran sota pancartes per la llibertat i contra els conflictes i l’esclavitud, molts es manifestaran demanant justícia per als refugiats, molts defensaran uns salaris mínims vitals i negociació col·lectiva i s’oposaran a la cobdícia corporativa, molts exigiran justícia climàtica i molts d’altres donaran la benvinguda als refugiats. En totes aquestes reivindicacions estan els principis fonamentals d’igualtat i justícia social que inspiren les accions dels sindicalistes cada dia.” Seré un d’aquests “molts” que em manifestaré en defensa d’aquestes reivindicacions.

Partint d’aquest plantejament  del sindicalisme internacional  (només   falta que ara, en lloc de practicar l’internacionalisme proletari d’avui dia, algú  qualifiqui  al moviment sindical internacional de “venut al capital”) no sembla justificable que les manifestacions 1r. de maig no siguin totalment unitàries. Pens que, més d’hora que tard, s’ha de ser capaç de superar burocratismes i competències de sigles. Pot ser és arribat l’hora de, per una banda, alliberar a les organitzacions sindicals de la competència entre elles (i canviar el model de mesurar la representativitat sindical), i recordar que la competència i la competitivitat és part important del “verí neoliberal”. D’altra banda, potser, només potser, ha arribat el moment que siguem “los nadies” –recordant  Eduardo Galeano- els qui impulsem un moviment de base per un Primer de Maig de tots els sindicalistes i de totes les sindicalistes.

Sincerament crec que “los nadies” ens mereixem una explicació del perquè no ens manifestem fent  tothom pinya per defensar aquestes reivindicacions que formulen els grans sindicats. Mentrestant compartirem  els carrers al so de la Internacional (aquí una de les meves versions preferides)

Visca el Primer de Maig!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (30-IV-2016) 

28 Abril: No emmalaltir -ni morir!- treballant

Demà, com cada 28 d’abril, es commemora el Dia mundial de la seguretat i la salut en el treball. Com cada any, a casa nostra i arreu, hi haurà declaracions institucionals i actes sindicals. Em sembla molt bé que se celebri aquesta jornada, però estaria millor si se centrés a fer balanç de les polítiques actives de prevenció de riscos laborals que les institucions, les empreses i els sindicats han implementat. No em referesc únicament al fet que, en el millor dels casos, ens presentin unes estadístiques, uns plans, o unes propostes. Desig que aquest dia sigui el de “rendir comptes” sobre les coses concretes que s’han fet perquè la gent deixi d’emmalaltir i morir en el lloc de treball. En l’àmbit insular crec que seria necessari fer balanç de l’últim any sobre: Les malalties professionals que s’han reconegut, els hotels que han adaptat ergonòmicament el treball a les habitacions, i, sobretot, saber com evoluciona la investigació sobre els dos treballadors que, el passat 22 de setembre, van morir a les obres d’un hotel en construcció a s´Arenal de Palma, i conèixer les mesures que s’han pres, a tots els nivells, perquè un accident d’aquestes característiques no torni a succeir.

Tanmateix, cada any que passa, això de “la seguretat i la salut en el treball” em sembla més un de tants eufemismes neoliberals. Per què? Doncs perquè per a que hi hagi seguretat de debò en el lloc de treball ha de ser segur el treball en si. En un context de precarietat laboral estructural, parlar de seguretat és una fal·làcia! D’igual manera, parlar de “salut en el treball” és una altra fal·làcia. Del que cal parlar és de salut pública i de qualitat. Per ventura les malalties de les cambreres de pisos dels hotels no són una autèntica, però no reconeguda, epidèmia de salut pública? En aquest sentit, no és cosa intranscendent, que la OIT proposi, en l’estudi “Estrès en el Treball: Un repte col·lectiu” publicat amb motiu de la jornada del 28 d’abril d’aquest any, “promoure en col·laboració amb l’OMS un enfocament integral a escala mundial, combinant la salut en el treball i la promoció de la salut per al benestar dels treballadors”.

En fi, com diumenge passat es van complir tres anys d’aquell fatídic dia en el qual més de 1.100 treballadors i treballadores morissin a la fàbrica Rana Plaza (Bangla Desh) sense que, en el capitalisme global, la situació de la seguretat laboral hagi millorat substancialment, em semblaria més oportú considerar el 28 d’abril com Jornada Internacional de commemoració dels treballadors morts i ferits. En molts indrets del món, no emmalaltir ni morir treballant per a viure és un autèntic oxímoron. Per això em sembla que és una bona causa d’un nou internacionalisme proletari.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (27-IV-2016) 

31 desembre 2015: “De l’autonomia a la sobirania”

Afront la Diada de Mallorca d’enguany amb algunes conviccions més arrelades que mai: Somiar una societat social i mediambientalment més just, és somiar truites si no guanyem sobirania. És clar que un altre món és possible i necessari, però no crec que es contribueixi molt a construir-ho si no arreglem casa nostra. Gregorio Luri escriu: “L’home té dues arrels, la dels seus orígens i la de les seves aspiracions”. No hi puc estar més d’acord! Les meves arrels  estan associades a la catalanitat que a Mallorca va portar –amb mètodes gens pacífics- Jaume I d'Aragó el Conqueridor.

Les aspiracions són infinites, però em conformaré a intentar servir coherent i humilment a la causa de l’esquerra transformadora de debò. Aspir l’alliberament social i nacional. Aspir una altra manera de viure. Aspir conviure pacíficament amb la resta de la biodiversitat planetària...

I en aquestes estic. Quan flaqueig procur recordar Flauber:  “la democràcia no és l’ultima paraula de la humanitat, de la mateixa manera que tampoc ho foren l’esclavitud, el feudalisme o la monarquia...” Per això, amb renovades ganes de lluitar per una Mallorca millor, no podia faltar a la manifestació amb motiu de la Diada del 31 de Desembre.

La cita és aquest dimecres 30 de desembre, a les 18 hores al Passeig del Born de Palma.

25-N: Continuam lluitant!

La commemoració del 25 de novembre - Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones- d’enguany hauria de tenir un caràcter diferent respecte de 25-N precedents. La massiva manifestació contra les violències masclistes del passat 7 de novembre hauria d'haver modificat la impassibilitat de l'administració central per combatre de debò aquesta xacra de maltractaments, tortures i assassinats masclistes. Però no, no s'albira que de la mà del PP aquesta sigui una prioritat de govern. Es fa únicament el que no es pot deixar de fer…

Fa temps que he perdut qualsevol esperança que la “derechona” deixi de tenir un elevat component misogin. Com en tantes altres coses, en aquesta tampoc no tenen remei. Quan es tracta de progressar en valors igualitaris, sempre tenen altres prioritats!

A l'espera que després de les Eleccions Generals del 20-D hi hagi possibilitats d'una altra política d'estat contra la violència de gènere (en aquest assumpte és molt cert que no basta fer les coses millor, sinó que el que cal és fer coses diferents), des de les Illes Balears convindria predicar amb l'exemple. En aquest sentit, deixem-nos de tants actes protocol·laris i acordem una autèntica Estratègia Balear de lluita contra les violències masclistes, acompanyada d'actuacions polítiques i socials d'impacte. M'atrevesc a suggerir: a) La celebració d'un Consell Extraordinari del Govern de les Illes Balears dedicat a establir aquesta estratègia (amb tasques precises per a cadascuna de les conselleries i departaments autonòmics). b) La Presidenta hauria de liderar ja un fòrum per a la màxima coordinació de totes les administracions, des de l'estatal fins a les locals. c) La organització d’una trobada per impulsar el compromís dels agents socials, econòmics, associatius, culturals, etc. de les Illes Balears. En definitiva, parlem menys de “pacte d'estat” i construïm-ho des de la nostra modesta capacitat d'autogovern.

Per decència no podem esquinçar-nos les vestidures únicament el dia que hi ha un nou assassinat. La violència masclista és una realitat quotidiana agreujada pel fet que la suposada “recuperació econòmica” no la nota qui més ha sofert i sofreix la crisi. Cal recordar que en l'estudi d'Anàlisi i Perspectives de 2015 de la Fundació Foessa -“Ocupació Precària i Protecció Social”- s'afirma i constata amb dades que “existen indicios que sugieren que se trata de una relación bidireccional, donde en algunos casos la violencia de género desemboca en procesos de exclusión social y, en otros, una situación de exclusión social preexistente actúa como factor de riesgo de violencia de género”.

En qualsevol cas, avui toca sortir un altre pic al carrer per denunciar que una societat decent no pot conviure amb la violència de gènere. Sabent, com saben, que existeix, és indecent no fer tot el possible per a la seva eradicació. A Palma la cita és a les 19,30 hores a la Plaça Porta Pintada.

7N: Una gran mobilització en una lluita que continua...

Si hem de fer cas a l'últim baròmetre del CIS, la violència contra les dones no és considerada, ni de molt, com un dels principals problemes d'Espanya. Amb prou feines un 1,2% ho consideren el principal problema. Val a dir que encara és més el baix percentatge de persones enquestades pel CIS (el 0,1%) per a les que aquest és el problema que més els afecta personalment. Tenint en compte que, des de principi d'any, han mort assassinades per les seves parelles o exparelles un total de 43 dones, i que aquest nombre de morts és només la punta de l’ iceberg de la violència masclista quotidiana, aquesta percepció social de la violència contra les dones com a problema és increïblement baixa. A aquesta situació de baixa “preocupació social demoscòpica” hi ha contribuït decisivament el perfil baix -gairebé inexistent- de denúncia i manifestació de condol i empatia que el Govern de Mariano Rajoy ha tingut durant tota la legislatura pels assassinats, les agressions i les tortures masclistes. Hem hagut d'esperar a la precampanya electoral perquè, amb una visita al telèfon 016 d'atenció a les víctimes de violència de gènere, el President del Govern d'Espanya es referís a aquesta problemàtica.

I no obstant això, el dissabte 7 de novembre els carrers de Madrid es van omplir de manifestants de totes les edats i condició social contra les violències de gènere. La majoria eren dones -gairebé sempre les dones en l'avantguarda de la lluita per canviar aquest món injust i desigual-, però  hi havia molts homes manifestant-se .  Aquesta important presència d’homes en una gran mobilització feminista pot indicar que molts homes comencen a sentir-se interpel·lats en la lluita contra el patriarcat, la violència de gènere i el masclisme. El col·lectiu masculí ens hem d’alçar amb força enfront dels massa naturalitzats comportaments masclistes de “baixa intensitat” (els anomenats micromasclismes) que, en la majoria de casos, no són una altra cosa que violències, pot ser que de baixa intensitat, però una violència que dóna mala vida i que, a la fi, mata.

De les moltes manifestacions a què he assistit, la del dissabte va ser de les que més m'han emocionat i a la qual, en consciència, tènia que acudir. Les i els manifestants vàrem defensar les nostres llibertats individuals i la igualtat com a inseparables. Cal recordar, quantes vegades faci falta que, en paraules de Victòria Camps, “el dret a les llibertats individuals és un parany si deixem de preocupar-nos per la igualtat”. Com el masclisme és, objectivament, un enemic de les llibertats i la lluita per les llibertats no és un camí fàcil i no s’acaba mai del tot, quatre dones assassinades -dues per genuïna violència de gènere- després de la gran manifestació del 7N no es pot interpretar com un fracàs de la mobilització feminista i democràtica, ans al contrari, és una constatació més del fracàs de les polítiques implementades per a l'eradicació de totes les violències masclistes i de la necessitat de continuar en la lluita. 

Publicat originalment a El Periscopi (09-11-2015) 

Avui: Jornada Mundial pel Treball Digne

Cada 7 d'octubre des de l’any 2008 se celebra, a proposta de la Confederació Sindical Internacional (CSI), la Jornada Mundial pel Treball Digne. Aquest dia es reivindica, a tot el món, un treball digne i el ple respecte als drets dels treballadors i treballadores. Val a dir que el concepte de treball digne és equivalent al de “treball decent” que va ser llançat en 1999 per l'Organització Internacional del Treball (OIT) i que es defineix com aquell amb un salari i condicions que garanteixen una vida digna al treballador o treballadora i la seva família, que es desenvolupa en condicions segures i saludables, que garanteix la protecció social, i en el qual es respecten els drets fonamentals de llibertat de sindicació i de negociació col·lectiva, amb drets iguals i no discriminació laboral per raó de sexe, religió o pensament.

Potser algú pensi que això del “Treball Digne” res té a veure amb el nostre mercat laboral i que la jornada d’avui és una mena de dia del Domund Sindical. Òbviament la realitat és una altra, i a casa nostra els fenòmens sociolaborals emergents van lligats a un esborronador  dèficit de treball digne. Per això en el llibre “Precarietats” afirm que la precarietat laboral a l'engròs i l'extensió de l'explotació laboral són factors claus en el procés d'empobriment que viu la societat de les Illes Balears. En aquest sentit, és fonamental que els nous governs prenguin en consideració l'important que és que, en els seus respectius àmbits i en funció de les competències de cada institució, facin una aposta integral i transversal a favor del Treball Decent i, alhora, record que tots els experts i les expertes en la matèria adverteixen que les polítiques de Treball Decent depenen decisivament que s'implanti una política macroeconòmica encertada que fomenti l'ocupació de qualitat i redueixi la pobresa.

L’aposta pel Treball Digne, és una aposta per una societat digna. La dignitat d’una societat que, a tall d’exemple, no consumeix on no poden exhibir l’etiqueta de “lliure de treball infantil”, compra, preferentment, en el comerç just i, sobretot, no es resigna a què la precarietat laboral i vital de la gent no rica sigui la norma per malviure. Aquí i ara la lluita pel Treball Digne implica modificar el funcionament d’un mercat de treball incapaç d’incorporar a sectors cada vegada més amplis de la població, i modificar les regles de joc per acabar amb les ocupacions que no són garantia d'unes condicions de treball i de vida mínimament dignes. En definitiva avui -primer matí de Rato sense passaport- és un bon matí per començar el dia fent propòsits d’acabar amb les trampes de la precarietat i  les diverses formes de pobresa laboral.

Publicat originalment a www.elperiscopi.co (07-10-2015)

“Mallorca terra d'acollida”

La tarda de divendres passat va ser, com el mati, plujosa. Anant cap a Can Alcover va caure un fort aiguat que, a mig camí, em va obligar a deixar la bicicleta i a llevar-me els auriculars. En aquell precís moment començava a sonar la cançó “Exilis”, de Sopa de Cabra:

Amagant-se entre la gent,/ rodejat pels pensaments,/ respirant llarg, buidant el cap,/ mira d'oblidar, cansat.

Frontera enllà, amb l'hivern se'n va./ Ve d'una ciutat/ molt aprop del mar/ on l'odi un dia va esclatar/ i ara l'alba es confon/ amb el foc de cent canons/ que ningú pot aturar.

Mullant i expectant arrib a la reunió, Només creuar el portal de Can Alcover m'adon que la convocatòria és un rotund èxit de convocatòria. Hi ha una gentada. El local s'ha quedat petit. Enfront d'un govern espanyol i d'unes institucions europees indignes, una societat dignament solidaria i mobilitzada per ajudar als refugiats. Tot seguit vaig pensar: Orgull de Governs de canvi! Entre la gent anònima, representants de sindicats, partits polítics, associacions d'immigrats, entitats socials de tota casta, col·legis professionals, especialistes en crisis humanitàries (Metges del Món i Creu Roja) ... es mesclaven els responsables del Govern de les Illes Balears, del Consell de Mallorca, de l'Ajuntament de Palma i de molts pobles de Mallorca.

Tots a una! La societat civil mallorquina i les seves institucions coordinades per estar a l'altura de l'exigència ètica que la gran crisi humanitària dels refugiats. Però s'hi ha d'estar amb seny, sense improvisacions. Els experts ens han de dir què és el que millor podem fer la ciutadania per a aconseguir que la solidaritat sigui efectivament efectiva i positiva per a les persones que fugen de la seva gairebé segura mort.

Aquí podeu consultar els acords de la reunió, i ja podeu preparau-vos per la convocatòria aquesta setmana de concentracions als diferents municipis de Mallorca, per denunciar de la posició insolidària de les institucions europees i la manca de generositat del govern espanyol. Ca exigir una resposta a l'alçada de la gravetat de la situació.

Al acabar la reunió ja no plovia, però Palma estava mullada. Acabava de constituir-se la plataforma “Mallorca terra d'acollida”. Malgrat alguns tòpics, quan cal la gent d'aquesta terra ens mullem!

Cap a casa, torn a posar-me els auriculars. Segueix la cançó “Exilis”, de Sopa de Cabra:

Naixeran milions d'estels,/ s'obrirà clar l'horitzó./ El món serà un lloc per tothom,/ no hi haurà captius, combats, inferns, exèrcits ni combats,/ si som tots un al final.

Rere el núvols s'amaga el sol,/ dins del negre tots els colors./ Les portes s'obriran,/ la vida ensorrarà/ les ambicions i els imperis.

Tots serem iguals.

Publicat originalment  a www.elperiscopi.com (07-09-2015) 

1er. de maig i la dignitat dels treballadors i treballadores

Demà és Primer de Maig. Per a mi segueix sent el dia internacional dels treballadors i les treballadores. No és un festiu qualsevol en el qual se celebra –segons la majoria dels calendaris-  un abstracte “dia del treball”, més propi del calendari de celebracions USA. Per cert, cal recordar que, a pesar que l'1 de maig es commemora arreu del món en memòria dels dirigents de la vaga que, en 1886, va paralitzar Chicago en demanda d'una jornada laboral de 8 hores setmanals, als EUA prefereixen festejar, cada primer dilluns de setembre, el molt comercial Labor Day. Això del Labor Day va d'omplir de gent els centres comercials.

El nostre Primer de Maig va d'omplir carrers de manifestants en homenatge als nostres màrtirs de Chicago. Uns màrtirs que tenen noms i cognoms: Els que, després d'un simulacre de judici, van ser executats en la forca nomien George Engel, Adolph Fischer, Albert Parsons i Auguste Spies. El nom del cinquè màrtir era Louis Lingg que va morir per suïcidi en la cel·la.

Què commemora aquest insuls “Dia del Treball”? El treball precari? El que no permet superar la situació de greus manques materials? El treball infantil? El del voluntariat que substitueix als treballadors? En qualsevol cas, en les manifestacions de demà reivindicarem, seguint l'exemple dels màrtirs de Chicago, la generalització del treball decent i la dignitat dels treballadors i treballadors (amb noms i llinatges). De la gent que fa, amb les seves mans i els seus sabers, que la vida progressi.

Acab amb un fragment llegit per l' enyorat Eduardo Galeano al novembre de 2012 a Mèxic amb motiu de l'acte de clausura de la VI Conferència Llatinoamericana i del Carib de Ciències Socials:

“El origen del mundo  Hacía pocos años que había terminado la Guerra Española, y la cruz y la espada reinaban sobre las ruinas de la República. Uno de los vencidos, un obrero anarquista recién salido de la cárcel, buscaba trabajo. En vano revolvía cielo y tierra. No había trabajo para un rojo. Todos le ponían mala cara, se encogían de hombros, le daban la espalda, con nadie se entendía, nadie lo escuchaba. El vino era el único amigo que le quedaba.
 Por las noches, ante los platos vacíos, soportaba sin decir nada los reproches de su esposa beata, mujer de misa diaria, mientras el hijo, un niño pequeño, le recitaba el catecismo. Mucho tiempo después, Josep Verdura, el hijo de aquel obrero maldito, me lo contó. Me contó esta historia. Me lo contó en Barcelona, cuando yo llegué al exilio, me lo contó: él era un niño desesperado que quería salvar a su padre de la condenación eterna, pero el muy ateo, el muy tozudo, no entendía razones. “Pero, papá – le preguntó Josep, llorando –, pero, papá… si Dios no existe, ¿quién hizo el mundo?”. Y el obrero, cabizbajo, casi en secreto, dijo: “¡Tonto, tonto! ¡Al mundo lo hicimos nosotros, los albañiles!”

Doncs això: Dignitat i orgull: Visca el Primer de Maig!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (30-04-2015)  

Cap de setmana entorn del #NOalTTIP

No queda més remei que insistir a dir que TTIP és l'acrònim de Transatlantic Trade and Investment Partnership, en català Acord Transatlàntic de Comerç i Inversions. Veritablement TTIP és, entre altres coses, una gran estafa a la ciutadania, un robatori a l’engròs de drets socials i laborals, un perill per als serveis públics, com ara sanitat, ensenyament, subministrament d’aigua, etc. Alhora que és un perill per a les regulacions europees de protecció del medi ambient, seguretat alimentaria i una proposta de rebaixar encara més la regulació del mercat financer, o la protecció de dades i altres drets digitals. En paraules de Susan George és un assalt despòtic directe de l'oligarquia de la Classe Davos i els seus servents polítics contra la democràcia.

Idò demà dissabte, 18 d’abril, és el dia d’acció global contra el TTIP (i els altres tractats que van en la mateixa línia, com ara el CETA i el TISA). En més de 500 ciutats arreu del món hi haurà mobilitzacions. Vegin aquí més informació. A Palma la Plataforma No al TTIP Mallorca convoca a les 11 hores a la Plaça de l’Olivar des d'on es farà una cercavila fins al mercat ecològic de la Plaça del Bisbe Berenguer (Plaça Patins). A Maó qui convoca és Menorca en Lluita i la cita és també a les 11 hores a la Plaça del Carmen.

Per arrodonir el cap de setmana entorn d' aquest assumpte recoman una lectura: El darrer llibre de Susan George que, amb el títol “Los usurpadores. Cómo las empresas transnacionales toman el poder”, és una excel·lent dissecció del que s’amaga darrere aquests tractats falsament anomenats “de lliure comerç”. Cal llegir-lo, i qui no ho faci que desprès no al·legui ignorància!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com

Perquè aniré a la manifestació d’avui

La violència contra les dones és una brutal violació dels drets humans, i no em dóna la gana d'acostumar-me a conviure amb aquesta violència estructural, ni aquí ni arreu (Segons ONU Dones, cada 15 segons, en algun lloc del món, una dona és agredida). Per això, amb motiu del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència Contra les Dones, sortiré al carrer a protestar per l'estat actual de la situació de violència masclista. Per que, amb les dades a la mà, hem de concloure que no es fa tot el que s'hauria de fer en prevenció, protecció, càstig i repudi social d'aquesta infame violència de gènere.

Les dades oficials donen calfreds: 1.- Segons el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, fins al dia 24 de novembre 45 dones han estat assassinades (tres a Balears); d'elles només 14 havien denunciat i 3 tenien mesures de protecció en vigor. 2.- Amb dades de l'INE, es pot afirmar que en 2013 hi va haver 27.122 dones víctimes de violència de gènere amb ordre de protecció o amb mesures cautelars, inscrites en el Registre del Ministeri de Justícia (844 a Balears). I 3.- Segons dades del Consell General del Poder Judicial, en 2013 es van presentar 124.894 denúncies i es van produir 15.300 renúncies a continuar amb el procediment, la qual cosa suposa el 12,25% en relació amb les denúncies presentades (a Balears es van presentar 4.372 denuncies i es van produir 576 renuncies, la qual cosa suposa una ràtio d’un 13,17%). Així mateix, el nombre de sol·licituds d'ordre de protecció va ser de 32.831 però tan sol 19.349 van ser estimades; és a dir, es van denegar el 41,1% (a Balears es van sol·licitar 707, i van ser estimades 514, és a dir, es van denegar un 27%). Per què?

I tanmateix em falten tres dades: 1.- Tenint en compte que la violència masclista és la més extrema expressió de la desigualtat de gènere, avancem o no en educació en igualtat? Quins efectes tindrà l'eliminació de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania? 2.- Com molt bé escriu en aquest article Soledad Murillo (que va ser secretària general de Polítiques d'Igualtat al Govern d'Espanya, entre 2004 i 2008) “No n'hi ha prou amb condemnar les agressions”. És per això que em falta la dada oficial de quines són les retallades aplicades als pressupostos de les diferents administracions públiques destinats a combatre de forma integral la violència masclista. 3.- Noto a faltar una explicació oficial i sustentada en dades científiques del perquè aquest tema preocupa tan poc als ciutadans i ciutadanes, segons les dades dels Baròmetres del CIS. Serà per això que, en aquests tres anys de Rajoy a la Presidència del Govern no s'ha referit en cap ocasió a aquest assumpte, ni tan sols per a condemnar algun dels assassinats?

Tinguin per segur que l'austeritat sense pietat mata en general, i també a les dones assassinades a mans de les seves parelles. El “benestaricidi” és la conseqüència d’aquesta austeritat, és a dir, un procés que condueix a la mort del Benestar. Per tant, és un procés que va eliminant seguretats i relaxant proteccions a les víctimes de la violència masclista, que fa desaparèixer de les administracions públiques la seva obligació d'impulsar una ètica democràtica basada en la igualtat i, alhora, de fer saber a les víctimes que l'Estat Social i de Dret està amb elles, i els fa costat per protegir-les, i que no els fallarà en la batalla per acabar amb aquesta xacra.

Per això avui, un 25 de novembre més, em manifestaré. A Palma la cita és a les 20 hores a la Plaça Espanya (més concretament a  la Plaça Porta Pintada) anant fins Plaça Santa Eulàlia.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com

TTIP: “fracking” a la democràcia

Fracking és un d'aquests anglicismes que, malauradament, ja usem amb bastant freqüència. Ho fem per referir-nos a aquesta antiecològica i perillosa forma de fracturació hidràulica en les perforacions de petroli mar endins i en les extraccions de gas. TTIP són les sigles de Transatlantic Trade and Investment Partnership, és a dir, de l’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió entre la UE i els EUA (també conegut com a Tractat de Lliure Comerç Transatlàntic o TAFTA). Val a dir que el TTIP és un acord de gran abast que s'està negociant actualment entre la Comissió Europea (en nom dels estats membres de la UE) i el govern dels EUA amb una opacitat tremendament sospitosa. Aquest secretisme en assumptes vitals per a la ciutadania i els continguts del TTIP em permeten afirmar, sense por de ser exagerat, que estem davant un cas de fracking (fracturació) a la democràcia.

Amb l'Acord Transatlàntic –i amb l’acord amb el Canadà (Comprehensive Economic and Trade Agreement, el CETA) i el TISA sobre privatitzacions dels Serveis Públics (Aigua, Educació, Salut, Transports)–, el punt fonamental no són les barreres al comerç com els aranzels, que ja són en general molt baixos entre la UE i els EUA. Hom podria dir que qualsevol menció al lliure comerç és una entelèquia que oculta la veritable intenció: liberalitzar reglaments, normes, drets corporatius i garanties d'inversió. Les grans multinacionals dels EUA necessiten el mercat europeu per fer front a la Xina i aïllar Rússia. Aquesta és la qüestió. Per molt que el TTIP proposat (i conegut per filtracions) tingui formalment i hipòcritament com a objectiu facilitar la inversió directa i l'eliminació d'obstacles burocràtics innecessaris per a l'accés al mercat per a les empreses d'ambdós costats de l'Atlàntic, la veritat és que els nord-americans pretenen, curt i ras, que res ni ningú s'oposi ni a les seves inversions ni a com vulguin fer-les. En això les opcions democràtiques queden suspeses sine die... i, pel que sembla, els mandataris europeus hi vénen a bé

Tanmateix, amb el que es coneix fins ara, hom pot afirmar que l'excusa de suavitzar les barreres no aranzelàries i facilitar la convergència de la reglamentació entre els EUA i la UE s'està utilitzant per impulsar la desregulació, una visió dels drets de propietat intel·lectual que només fomenta monopolis, i una carrera per igualar drets i estàndards europeus a la baixa, com ara el nivell de les normes socials i laborals, dels consumidors i de la salut pública, la protecció del medi ambient (incloent-hi la regeneració dels nostres recursos naturals i, per cert, la generalització arreu del fracking), el benestar animal, les normes sanitàries dels aliments i les pràctiques agrícoles ambientalment sostenibles, l'accés a la informació i a l'etiquetatge, la cultura i la medicina, la regulació del mercat financer, així com la protecció de dades i altres drets digitals que, per cert, s’haurien de millorar, i en cap cas "harmonitzar" fins al més baix comú denominador. La cosa és grossa!

Em permetin filar un poc més prim sobre quatre aspectes concrets que em semblen gravíssims del contingut del TTIP: a) Es vol acordar una protecció com mai de les inversions amb un mecanisme de Solució de Diferències entre l'Estat i l'Inversor (ISDS). Aquest artefacte antijurídic permetrà a les corporacions i grans empreses denunciar els estats quan considerin que alguna decisió democràtica d'un govern, en funció de l'interès general o del bé comú, pot afectar els seus guanys presents o futurs. Aquests presumptes tribunals, que estarien formats per tres advocats privats sense cap mandat d'institució democràtica nacional o internacional, hauran de pronunciar-se sobre les demandes que les empreses els presentin. Les possibles 'sentències' de multimilionàries indemnitzacions només les podran recórrer els inversors, no els estats, ni els grups de la societat civil i, per més conya, les decisions d’aquests 'tribunals de part' seran inapel·lables. b) Per si l'anterior no fos suficient, amb el TTIP es pretén crear un Consell de Cooperació Regulatòria amb la idea que les corporacions puguin qüestionar totes les decisions parlamentàries o governamentals que poguessin reduir els seus guanys. És una manera d'institucionalitzar un macrolobby dels poderosos perquè puguin pressionar a l'engròs les institucions democràtiques. c) En aquestes negociacions, una de les obsessions és la desregulació dels serveis públics; en aquest sentit val a dir que, pels neoliberals d’ambdues parts de l’Atlàntic, no hi ha millor desregulació que la privatització. d) Una qüestió que s’ha de saber és que ara mateix entorn del 70% dels productes d’alimentació que es venen en els supermercats nord-americans contenen ingredients genèticament modificats. Òbviament això a Europa no passa, és més, aquí funciona el 'principi de cautela', és a dir, abans de posar un producte al mercat, cal provar que no hi ha dubtes raonables dels seus perjudicis sobre la salut, mentre que als EUA s’actua totalment a l'inrevés i perquè un producte sigui retirat pel seu perill potencial, cal demostrar-ho. Aquesta “càrrega de la prova a favor dels mercats i en contra de la seguretat alimentària” és el que amb el TTIP ens volen imposar enviant en orris la regulació europea de salut pública i medi ambient.

Amb tot, el que més em preocupa és una mentida, mil vegades repetida, pels defensors d’aquests nous tractats: ja comencen a dir que són claus per al progrés i la creació d’ocupació. Si algun dia es dignen a explicar-nos públicament a la ciutadania els continguts del que negocien i si hi ha debats parlamentaris, esper que algú recordi, a tall d’exemple, que un estudi de la consultoria internacionalThirlwall and Penélope Pacheco-López afirma que "no hi ha cap evidència que els tractats comercials hagin millorat la vida dels ciutadans dels països signataris". Però en cas contrari, les evidències hi són a balquena.

Arribats a aquest punt, i pensant en el meu gran petit país, em deman: si s’aproven el TTIP, el CETA i el TISA, serà major la finançarització de les infraestructures turístiques illenques? Què serà de la nostra feble agricultura i ramaderia? Serem, encara més, un gran supermercat de territori per a les multinacionals financeres? Quina repercussió tindrà aquest reforçament de les transnacionals de l’oci per a la nostra cultura i llengua minoritzada? La recentment aprovada Llei de Comerç de les Illes Balears tindrà alguna virtualitat pràctica? Com gestionarem un mercat tan estacional com l’illenc?… Si es pren en consideració, a tall d’exemple, el que va passar amb la Directiva Bolkestein, el que passa ara amb ses Fontanelles, o el que pot passar en el futur amb els fixos discontinus, que a ulls nord-americans no deixa de ser un exotisme mediterrani, semblen preguntes prou pertinents.

En conclusió, el que pretén el tractat del lliure comerç i inversions entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea és que els beneficis de les grans empreses prevalguin sobre els drets de la ciutadania i sobre la preservació del medi ambient, la garantia de seguretat alimentària i de la sobirania dels estats i, de retruc, que les nacions sense estat ni tan sols albirin horitzons de sobirania de debò. És una gran ofensiva per imposar arreu la màxima que el turboneoliberal Jean-Luc Migué explica en el fantàstic documental 'L’encerclament'. L’economista canadenc afirma: “L'única justícia social, si puc expressar-ho així, és el respecte dels drets de propietat”. Idò no, una democràcia sense igualtat social i equitat ecològica és una democràcia que ha estat sotmesa al fracking de les forces dels privilegis.

Article publicat originalment a l’Ara Balears (10-X-2014)

PS. Recordin: Dissabte,  11 d’octubre, és un dia de mobilització social, arreu d’Europa, contra el TTIP, TISA i CETA. A casa nostra, la Plataforma NO al TTIP Mallorca convoca una concentració per protestar contra aquests tractats a les 11.00 hores a la Plaça de l'Olivar de Palma.

Treball decent

Avui, 7 d'octubre, és el dia en què es commemora la Jornada Mundial pel Treball Decent. Aquesta jornada d'acció sindical internacional és una iniciativa que la Confederació Sindical Internacional llançà, coincidint amb la seva creació, fa uns 6 o 7 anys. Es tracta d'una jornada en la qual els sindicats democràtics i que poden actuar en llibertat (tot i que sempre vigilada pel neoliberalisme que prefereix tractar el fet sindical en els codis penals abans que en les constitucions) celebren, arreu del Món, activitats per reivindicar, en tota la seva extensió, el programa de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre aquest assumpte.

Val a dir que el concepte de Treball Decent que defensa l’ OIT és el que afirma que el treball “és font de dignitat personal, estabilitat familiar, pau en la comunitat, democràcies que actuen en benefici de tots, i creixement econòmic, que augmenta les oportunitats de treball productiu i el desenvolupament de les empreses.” Això es compadeix molt poc amb l'afirmació del Director General de la citada OIT, Guy Ryder, segons la qual “El treball cobra més víctimes que la guerra”.

Tanmateix, els primers anys que es commemorava aquesta jornada em semblava bastant fora de lloc reivindicar, a les Illes Belears, això de “Treball Decent”. Eren els anys del boom (2007-2008). El treball era inestable, temporal, amb poquíssims requeriments formatius, però la gent guanyava prou salari per enganxar-se a la roda del consum, encara que fora, en bona part, “vivint del crèdit”. La crisi del deute és això: Un brutal deute privat provocat per un mercat laboral que proporcionava uns salaris suficients per viure modestament però en cap cas al ritme que permetia la bombolla del crèdit. Al final, com gairebé sempre, guanyà la banca.

Avui dia, la jornada pel treball decent té més sentit que mai a les Illes Balears. L'extensió de la pobresa laboral, de l'extremada precarietat dels treballs realment existents, el creixement imparable de risc de pobresa o d'exclusió social, és tot el contrari al Treball Decent. Avui el mercat de treball illenc no garanteix la inclusió social. Un recent informe de EAPN/EMIN -la xarxa europea que agrupa a experts, entitats i activistes contra l'exclusió social- sobre “Sistemes de Rendes Mínimes 2014”, estima que els ingressos mensuals necessaris (exclòs la despesa en habitatge) per “viure una vida adequada” a Balears és de 1.500 euros. Amb aquesta estimació es pot deduir que cada vegada hi ha més gent que viu una “vida inadequada”.

La secretària general de la CSI, Sharan Burrow, acaba la seva crida a la jornada d'avui amb les següents paraules: “Junts podem reforçar el poder dels treballadors i treballadores, organitzar-nos i mobilitzar-nos per demanar comptes als polítics i a les empreses, i per transformar el fallit sistema econòmic actual en un que aporti prosperitat per a tots en un planeta sostenible.” No puc estar més d'acord.

Publicata a El Periscopi ( 7-X-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Detall amb cal·ligrafia i segells xinesos . Museu de Xangai

TTIP: els pirates ja són aquí!



Dos d'agost, les set del capvespre, Plaça de l' Almoina de Pollença: Trobada entre Joan Mas i Dragut. Després de trobar-se, Joan Mas aixeca la veu al cel: “Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!” És la festa, la tradició, La Patrona,  i un altre any el crit de l'heroi pollencí es pot enllacar amb l'actualitat.

Mare de Déu dels Àngels assistiu-mos...

Assistiu-mos de l'opacitat que els poderosos volen imposar entorn de les negociacions i continguts del TTIP (Acord Transatlàntic de Comerç i Invasió, en les seves sigles en angles) entre els EUA i la UE. Les negociacions, que es duen a terme des de juny de 2013, tenen l'objectiu d'aprovar una major desregulació del comerç i les finances. Les repercussions sobre les poblacions no riques d'aquesta nova volta de rosca cap al model de societat del turbo capitalisme són gravíssimes. Potser per això hi ha tant secretisme, tant menyspreu als parlaments, tant ninguneig a l'opinió publica. El TTIP és, sens dubte, l' intent de dotar de poder il·limitat a les multinacionals i reduir la democràcia, en el millor dels casos, a procediments formals. En aquest sentit, no em sembla exagerat que el director executiu de War on Want, John Hilary, digui que el TTIP és “Una carta per la desregulació, un atac a l'ocupació, el final de la democràcia”

... Pollencins, aixecau-vos...

Pollencins i qui no ho sigui s'ha d'aixecar per aturar aquest desmuntatge d'Estat del Benestar, dels drets laborals i dels avanços de civilització. Ja n'hi ha que es comencen a aixecar. Som molts el que no volem que ens mercantilitzin les vides. ATTAC Mallorca adverteix que el TTIP és “Una perillosa passa cap a la liberalització del comerç, la inversió i els serveis públics”, i passat el mes d'agost es prepara una bona moguda entorn del NO al TTIP (i no al TISA).

.. que els pirates ja són aquí!

Ja són aquí les pirates de les multinacionals. Avui la batalla és de multinacionals contra Estats. A tall d'exemple, basta dir, en paraules de Javier Padilla, que “la consagració dels drets de l'inversor per sobre dels drets de l'Estat o de la població suposaria anteposar, en matèria de sanitat, els comptes de resultats de les empreses inversores enfront de la qualitat en la prestació dels serveis sanitaris.”

Tanmateix el neoliberalisme sense control, i les seves conseqüències nefastes sobre l'energia i els recursos naturals, el medi ambient, el dret laboral, l' agroindústria, la propietat intel·lectual, la salut, la democràcia, no té garantida la victòria.

Els pirates capitanejats per Dragut eren més nombrosos, més entrenats en les tasques de saqueig, però guanyà el poble. El líder va ser Joan Mas, però el fet determinat va ser la dignitat de tot un poble.

 

 

(Publicat a WWW.elperiscopi.com 4-VIII-2014)

15-M (3er. aniversari)

Publicat a www.elperiscopi.com

El tercer aniversari del 15-M és, si més no, una bona ocasió per proclamar que ens sobren els motius per a indignar-nos. Tanmateix, si no hi ha indignació, no hi ha possibilitat de canvi. És cert que no basta indignar-se, però és condició necessària per comprometre's de debò i no rendir-se, baldament el present sigui complicat. Aquest és el missatge de fons de Stéphane Hessel: Indignació, compromís i no rendició enfront de la injustícia social i ecològica. Tres ingredients per a una vida digna i per anar construint una societat decent.

Al moviment 15-M se li han fet -encara ara se li fan- moltes crítiques. La majoria es formulen des de l'àmbit conservador i, per tant, no cal tenir-les en compte. Però també hi ha hagut crítiques -i a hores d'ara es mantenen- des de l'espai progressista. A aquestes crec que hi hem de parar atenció. Un “emperò progressista” molt estès al 15-M és la seva espontaneïtat i manca de concreció de propostes. En general puc coincidir en aquesta apreciació. Però hi ha excepcions.

L'assemblea de Barcelona del 15-M, abans d'aixecar l'acampada, va consensuar el següent programa mínim:

“1.- No al deute: Ni un euro més per a rescatar els bancs. Auditoria ciutadana del deute. No pagarem el deute il·legítim creat per aquells que van provocar la crisi.

2.- En defensa de la cosa pública: Educació i sanitat públiques, gratuïtes i de qualitat. No a les retallades de la despesa pública, no a la privatització dels serveis públics.

3.- Treball just: Repartiment del treball, salari digne i no a la prevaricació. Retirada de la Reforma Laboral.

4.- Habitatge digne: Dret Garantit a l'accés a un habitatge digne. Dació en pagament retroactiva. Parc d'habitatges de lloguer social. Promoció de cooperatives d'habitatge.

5.- Repartir la riquesa: Reforma fiscal que permeti distribuir de forma justa la riquesa que produïm entre tots i totes. Renda Bàsica universal per a totes les ciutadanes i ciutadans.”

Sóc de l'opinió que aquests 5 punts -que són molt vigents- han articulat, en bona mesura, la xarxa de resistències a l' autericidi neoconservador i la construcció d'una alternativa. Vegem: Primer: A la banda dels progressistes (intencionadament no dic “esquerra”) és gairebé hegemònica la idea que hi ha una part del deute que és impagable i que, si més no, s'ha de “reestructurar” (vegeu el manifest Un altre camí per a Europa). Segon: Les marees de tot color són noves formes de lluita i organització social que tenen un origen molt lligat al 15-M. La Plataforma Crida per una educació publica i de qualitat -L'Embut-, o l'Assemblea de Docents tenen molta aroma quinzemero. Tercer: Més que mai la reivindicació de treball just es lliga a la lluita contra les brutals desigualtats i a favor del treball digne. Quart: Algú dubta que la ILP de la PAH, i tot el que va seguir no hauria estat el mateix sense el 15-M? Avui hem de celebrar una altra victòria  a Alaior. Clar que es pot!

I Quint: La proposta de Renda Bàsica ha avançat força en aquests anys. Tant és així que, amb més o menys claredat, ara mateix hi ha cinc candidatures a les Eleccions Europees, amb possibilitats de tenir representació al Parlament Europeu, que duen la Renda Bàsica en els seus programes. Com diu Daniel Raventós en aquest article, fa uns anys això era impensable.

Tanmateix, abans del 15-M hi havia moltes coses que eren impensables!

Foto R. Borràs. Passejant per Amsterdam 

1 de maig: dignament, cal obligar-los a fer-ho!

Hi ha molts motius per sortir al carrer avui 1 de maig... però,  ara mateix,  se m’acudeixen tres:

Primer: El cinisme envers les dades que l’EPA acaba de posar de manifest. Parlen de creació d’ocupació quan volen dir creació de precarietat laboral i social. Parlen de recuperació econòmica quan volen dir que revifen les desigualtats. Parlen de reformes quan volen dir retallades. Una de les dades de la darrera EPA de la qual s’ha parlat poc és que a les Illes Balears la taxa de protecció per desocupació és del 38,7%, per tant, només una de cada tres persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis) i que les persones aturades majors de 45 anys han perdut gairebé dotze punts de protecció en un any a causa de les retallades realitzades pel PP. Cal recordar, una vegada més, que el govern de Rajoy l’any passat eliminà el subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys i retallà l’ ordinari per a persones majors de 52 anys (Ha passat a ser per a majors de 55 anys; es té en compte, per accedir-hi, els ingressos de tota la unitat familiar (no sols la de la persona aturada) i s’obliga a accedir a la jubilació a la primera edat possible, eliminant la possibilitat d’esperar fins a complir el 65 anys.

Segon: Reivindicar, cada pic amb més força, la Renda Bàsica. Basta de subsidis condicionats! Basta de nyaps! Siguem realistes i acceptem que totes les polítiques de rendes mínimes han col·lapsat. Cal una Renda Bàsica quegaranteixi la llibertat de debò a tothom. Malgrat que no agradi als poderosos i als molt rics!

Tercer: La periodista Olga Rodríguez em proporciona el motiu definitiu. Llegiu aquíl’’article titulat amb una frase de Franklin D. Roosevelt que diu: ““Salid ahí fuera y obligadme a hacerlo” i l’acaba citant a Naomi Klein que ve a dir que si volem polítiques que facin d'aquest planeta un món més sa, just i pacífic, haurem de sortir al carrer. I obligar-los a fer-ho.

Idò si, dignament contra el model asocial, contra un quadre macroeconòmic de més austericidi cal obligar-los a fer lo contrari!

(El meu comentari a El Periscopi el dia 1 de mag de 2014)

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Amsterdam). Detall del quadre”Barricade” (1949) Obre de  CONSTANT