Publicata l’Ara Balears (27-VIII-2014)
Plou sobre banyat.
Al banyat ja conegut d’un
insuportable grapat de casos de corrupció política i empresarial, que han
marcat el tarannà de la política institucional, mediàtica i judicial d’aquesta
terra en els últims anys, ara hi plouen les noves revelacions relacionades amb
la major obra pública que s’ha adjudicat a les Illes Balears d’ençà que som una
comunitat autònoma. Les sospites de mangarrufes delictives, que en aquests dies
semblen anar-se confirmant, entorn de la construcció de l’hospital Son Espases,
confirmem, a parer meu, dues coses: per una banda, el fangal de la corrupció de
la legislatura autonòmica del 2003-2007 sembla ser de tanta magnitud que hom
pot afirmar, sense por d’equivocar-se, que aquella presidència de Jaume Matas
va ser d’un gran saqueig dels comptes públics, i d’una indecència (d’origen i
d’exercici) que, tot i ser legal, la història de ben segur la qualificarà
d’il·legítima.
La segona confirmació té a veure amb la
desafecció democràtica d’una bona part de la ciutadania. Jo compartesc el
fàstic que provoca aquest nauseabund espectacle de corrupció. Una democràcia
que no té un fort impuls igualitari és, si més no, una democràcia de poca
intensitat. La corrupció política és la negació radical de la igualtat
d’oportunitats.
No tinc cap dubte a qualificar aquesta
situació d’alarma democràtica. Les institucions i la ciutadania han d’estar a
l’altura de les circumstàncies i, en aquest sentit, no hi hauria d’haver cap
dubte sobre la conveniència d’una comissió d’investigació en el Parlament de
les Illes Balears sobre allò relacionat amb la ubicació, construcció i gestió
(explotació del recinte durant 30 anys) de l’hospital Son Espases. Aquesta
comissió d’investigació seria un marc molt adient perquè, en el cas que es
confirmés el que els mitjans de comunicació ens expliquen, el PP formulés la
petició d’un doble perdó: per una banda, a la ciutadania pel robatori de cabals
públics i pel que encara ens pot costar segons com acabin els plets de
l’empresa no adjudicatària. En definitiva, per haver generat un deute que fa
pudor d’il·legitimitat. El segon perdó que el PP hauria d’invocar en seu
parlamentària hauria d’anar dirigit al moviment ciutadà Salvem la Real. És ben
hora de demanar perdó pels insults, mentides i menyspreus a la ciutadania que
ens vàrem mobilitzar en contra del que, com ja prevèiem, ha resultat ser un,
gairebé segur, fanguer de corrupció.
La situació d’alarma democràtica aconsella,
emperò, altres iniciatives en el marc de les polítiques que podríem anomenar no
estàndards (alguns les anomenen noves polítiques). En el combat democràtic
contra la corrupció política i empresarial, no basta fer les coses millor,
s’han de fer altres coses, com ara polítiques de participació ciutadana i de
transparència institucional radicals.
Dit sense embuts: La ciutadania hauria
de prendre el protagonisme liderant la demanda d’una auditoria ciutadana del
deute de la legislatura 2003-2007, i les institucions autonòmiques haurien de
posar els instruments escaients per garantir a aquesta ciutadania organitzada
l’accés a la informació, l’anàlisi de les dades, la difusió dels resultats i,
si s’escau, l’exigència de responsabilitats. Certament és un procés ple de
dificultats, però val la pena engegar-lo. El que em sembla inversemblant és que
les Illes Balears, amb tants casos de corrupció a l’engròs que, amb tota
seguretat, han afectat el volum de deute públic autonòmic, no tinguem en marxa
una plataforma que treballi com ho fan arreu les que constitueixen la Xarxa
internacional d’auditories ciutadanes del deute.
La primera fita és, idò, l’auditoria
ciutadana del deute i, una vegada assolida aquesta, la següent hauria de ser
definir quina part d’aquest deute és il·legítim. En el moviment internacional
per a la definició dels deutes il·legítims es considera que la il·legitimitat
és un escaló previ a la il·legalitat dels deutes públics.
Sigui com sigui, no pot ser igual un
deute que té el seu origen en la corrupció que un que, posem pel cas, és fruit
de l’atenció a les persones en situació de dependència. De fet, en el debat
històric del moviment mundial en contra dels deutes il·legítims, hi ha
coincidència a afirmar que “un deute il·legítim és aquell contret per un govern
que no ha destinat els recursos generats al benefici de la població”. Tinc per
ben segur en el cas Son Espases ni hi ha a cabassos de deute il·legítim!
