dijous, 27 de setembre del 2018

Sostenibilitat retòrica, insostenibilitat real



Publicat originalment a dBalears (24-09-2018)

Saben quantes vegades la presidenta Armengol va emprar en el discurs que va obrir el debat de política general de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de la setmana passada la paraula "sostenible"? Si no m'he descomptat, un total d'onze, convertint-se així en un dels mots més reiterats. La presidenta -a més d'elogiar l'Impost de Turisme Sostenible pels seus aspectes recaptatoris, i no tant pels seus inexistents components de fiscalitat ecològica- construeix frases com ara: "Estam construint entre tots unes illes sostenibles ..."; "... Això és creure en un transport públic sostenible, que sabem que només impulsarà un Govern de Progrés"; "Unes Illes amables amb el resident, generoses amb l'emprenedor, arrelades a la seva història, llengua i cultura, afectuoses amb el seu entorn, obertes al món. Amables i sostenibles. I això passa per tenir cura del que som i rectificar el que no hem de ser"; "Siguem el canvi que volem veure al món. Siguem aquest futur sostenible i net que hem començat a garantir..."; "Una societat que avança amb pas ferm cap a un present sostenible per a tothom, cap a un futur millor per als nostres fills".
Enfront d'aquesta retòrica hi ha la realitat. Posem alguns exemples: 1. Se segueix apostant per la mobilitat amb cotxe. Val a dir que la construcció de l'Autopista Llucmajor-Campos i altres projectes viaris del Consell Mallorca, com ara, les rondes de circumval·lació de Campanet, Alqueria Blanca i Artà són, en aquest sentit, icònics. I, alhora, no hi ha límits al nombre de cotxes de lloguer. 2. Els aeroports de les illes no deixen de batre rècords d'arribades, i, la celebrada pel poder, desestacionalització, està significant un major creixement turístic. 3. Infraestructures tan bàsiques com les depuradores han petat. 4. La indústria dels creuers no deixa de créixer (en el període gener-juliol el nombre de creueristes ha augmentat un 23% en relació al mateix període de l'any passat). 5. El treball remunerat en el sector de la construcció és dels que, proporcionalment, més creix. El xaleterisme segueix malmenant el territori . 6. L'aposta governamental per la Indústria nàutica no deixa de ser una aposta per la diversificació turística, és a dir, més turisme. 7. Segueix imparable el creixement de la població sobre un territori limitat com són les illes. 8. I, no menys important, les administracions (autonòmica, insulars i locals, amb l'excepció de Menorca amb l'Observatori Socioambiental OBSAM) s'entossudeixen a menysprear i ignorar qualsevol cosa semblant a Indicadors de Sostenibilitat Mediambiental per analitzar la situació.
Ras i curt: Cal passar de la sostenibilitat com a un recurs retòric a prendre en consideració que, com explica Jorge Riechmann en el seu llibre El socialisme pot arribar només amb bicicleta, "el desenvolupament sostenible, si ens ho prenem [això de la sostenibilitat] amb serietat, és decrecionista!" S'acaba la legislatura i se'ls gira molta feina per passar de les polítiques del "mal menor", que diferencien la situació actual de les etapes de govern de les dretes, al canvi de debò. Perquè #SenseLímitsNoHiHaFutur

Manca de projecte o tir electoral en el peu?



Publicat originalment a Diari JORNADA (22-092018)

«No hi ha esquerra sense projecte. La dreta es pot limitar a gestionar l’statu quo. L’esquerra, no. L’esquerra ha de formular cada dia les preguntes excloses, aquelles que l’espiral de silenci escup», Josep Ramoneda dixit. Però, en la recta final de la legislatura dels Acords del Canvi, sembla que els i les que governen segueixen sense tenir-ho en compte. Vet aquí alguns exemples:
Al debat «de l’estat de la comunitat autònoma», celebrat fa uns dies, la presidenta Armengol afirmà: «Avui tenim rècords laborals, però no d’atur, sinó d’ocupació». És un clar exemple de gestió de l’statu quo que va imposar Rajoy amb l’assimilació d’afiliacions a la Seguretat Social amb ocupació remunerada. Espanya és l’únic estat de la Unió Europea i de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) que fa aquesta assimilació. Les preguntes excloses són: s’ha millorat la capacitat de la nova ocupació remunerada d’evitar el risc de pobresa o exclusió social? És possible que això succeeixi sense sortir de la situació de precarització que provoca la dinàmica de reforma laboral perpètua?
En el mateix discurs hi trobam una altra afirmació associada a la gestió de l’statu quo: «No hem de caure en la trampa de la quantitat, perquè allò que ens importa és la qualitat. I qualitat és un 9% de despesa més per turista aquest mes de juliol i, sobretot, una pujada de la facturació entre gener i març: d’un 13% més». Aquí el silenci escup moltes preguntes; per exemple: pot haver-hi projecte de l’esquerra sense decreixement turístic? Tenint en compte que l’statu quo neoliberal assimila turisme de luxe amb turisme de qualitat, si l’esquerra volgués tenir un projecte mínimament transformador no hauria de sostenir que, per si soles, ni la despesa turística ni la facturació no mesuren la major o menor qualitat turística?
Tanmateix, l’esquerra sense projecte més eloqüent és la que s’entossudeix a construir l’autopista Llucmajor-Campos, que és un projecte que difereix del de la dreta, com a molt, en un 5%. Aquí l’espiral de silenci escup la següent pregunta: absència de projecte, gestió de l’statu quo o tirs electorals en el peu? Tant se val: #AutopistaMai.

divendres, 21 de setembre del 2018

Madagascar

A prop del Baobad Sagrat (Morondava)

Quan decidirem que aquest estiu viatjaríem a Madagascar no em vaig poder estar de recordar que conèixer aquesta immensa illa africana era una vella curiositat. D'on em venia aquesta curiositat? No ho sé molt bé. Potser en la meva infància -quan estudiava el mapamundi- em va cridar l'atenció aquest tros d'Àfrica després del continent. O tal vegada, em va quedar el record de joventut de l'impacte que em va causar l'article que José Luis Sampedro va publicar el 1982 amb el títol "El rellotge, el moix i Madagascar", en el qual el professor va fer una genial i demolidora critica als economistes neoclàssics acusant-los de "voler estudiar la realitat social amb instruments conceptuals únicament aptes per analitzar sistemes mecànics [un rellotge, per exemple], i, només en certa mesura, els biològics [com ara un moix]", però no aptes per entendre la complexitat de les societats com, posem per cas, Madagascar (aquí un article en el qual intent explicar algunes de les seves complexitats actuals). El cas és que l’agost de 2018, fent cas al que afirma Gerard Durrell en el seu llibre Rescat a Madagascar, "sempre he estat víctima de la meva curiositat",  al país malgaix vam anar.
Un viatge per Madagascar que, veritablement, han estat diversos viatges:

Viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7

Vista des de la Nacional 2
Fer quilòmetres d'Antananarivo (Tana para els malgatxs) cap a l’est, i després cap al sud és la millor forma d'assaborir la diversitat paisatgística i humana de Madagascar. Un paisatge barreja d’asiàtic (on hi ha un metre de terreny pla, hi ha una plantació d'arròs) i africà per la seva duresa. Pots observar diverses formes de construcció de les cases i pobles (tova, fusta, palla...), a la gent que va i ve (el transport a peu, fins i tot per a distàncies mitjanes, és molt generalitzat), del verd del centre a la desertificació del sud, dels matins amb boira als tòrrids capvespres, o les variades ètnies que viuen a Madagascar. Pots veure Zebús, molts Zebús, que tenen una importància cabdal a la vida quotidiana i als costums dels i les malgatxs. Viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7 et permet veure algunes tradicions locals com ara les cases amb una bandera de Madagascar. Això significa que en aquesta casa s'està celebrant una exhumació (famadihana). Però, per més kilòmetres que feren, vérem molt pocs abocadors. Pens que és conseqüència d'un empobriment que no genera residus.

Viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7 és, sens dubte, la millor manera de veure i gaudir del país, sobretot si els quilòmetres poden fer-se "mora mora" (es pronuncia mura mura, i vol dir a poc a poc). Però, en el nostre cas, aquest viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7 hauria estat impossible sense "Suluf", el conductor que, com va quedar demostrat, coneix les carreteres, pistes i camins malgatxs com el palmell de la seva mà. Té una sorprenent habilitat per esquivar els sotracs!

Viatjant pels parcs naturals (i un bosc que no és parc nacional, però que hauria de ser-ho)

Parc de Mantadia (Andasibe)
Els parcs naturals són un dels "grans atractius turístics" de Madagascar. Òbviament, no hi ha un parc igual que un altre, i, encara que en tots pots observar lèmurs, n'hi ha de moltes espècies, per tant es poden visitar -s'han de visitar- molts parcs naturals, i en cadascun es viurà una experiència diferent. Així, ens ho van demostrar les visites als parcs de Mantadia, Ranomafana, Isalo, i Zombitse-Vohibasia. Tots són, al meu entendre, imprescindibles, encara que, si hagués de fer-ne una selecció, em quedaria amb els de Ranomafana i Isalo: El primer amb una exuberant vegetació i una variada fauna, entre ella, moltes espècies de lèmurs; i el segon pels seus impressionants paisatges de roques lunars, i una flora i una fauna molt particular (allí vaig poder veure per primera vegada en la meva vida el “insecte pal"). Als parcs naturals no es pot entrar sense anar acompanyat per un o una guia del mateix parc. Tots i totes van ser extraordinaris professionals, però el del parc Mantadia, un senyor-–expert en plantes medicinals- ja major, pioner i molt experimentat en això d'acompanyar vazaha (estrangers) pels boscs, selves, i reserves malgatxs va ser extraordinari. Gràcies Irina

Posta de sol a l'Avinguda dels Baobads  (Morondava)
El bosc que no és parc nacional, però que hauria de ser-ho, és el Bosc de Baobabs de Morondava, on es troba la concentració més gran d'Àfrica d'aquests mil·lenaris i màgics arbres. L'estampa més coneguda és la de l'Avinguda o Passeig dels Baobabs des d'on les postes de sol són fotografia obligatòria. Vam tenir la sort de poder estar en aquest màgic lloc dos capvespres. Vam poder comprovar que no hi ha dos capvespres iguals, ni, molt menys, una posta de sol que puguis dir que ja l'has vista. Una experiència inoblidable.
La màgia del lloc va més enllà de l'Avinguda o Passeig dels Baobabs. En els seus voltants -a pocs quilòmetres- es troba l'anomenat "baobab de l'amor" per la seva forma que aparenta una abraçada de dos amants. Alguns conjunts de baobabs molt propers al de "l'amor" (una miqueta turistitzat) em van semblar molt més impressionants, interessants, i màgics que aquell.
També, relativament a prop, es troba el "Baobab Sagrat" que, com a tal, és venerat i protegit pels habitants de la zona. Al seu costat visquérem un, diguem-ho així, "viatge a la incultura i/o a la intolerància". Per a apropar-se al "Baobab Sagrat" cal llevar-se les sabates, i ser respectuós amb l'entorn. No obstant això, es pot veure i fotografiar des de fora del perímetre que determina el terreny que es considera lloc sagrat. Doncs bé, quan ja acabàvem la nostra respectuosa visita, es va acostar algú que no es va estar de protestar per haver-se de descalçar, i pels costums religiosos animistes de la gent d'aquella zona. Segur que la seva actitud no és la mateixa davant les "normes" per visitar, posem per cas, el Vaticà o una mesquita. El "Baobab Sagrat" no es mereix visites com aquesta!

El viatge per les reserves naturals

A la Reserva de Analamazaotra (Andasibe)
A Madagascar hi ha moltes reserves naturals. Aquests espais, que poden ser estatals o privats, han jugat un important paper en la reproducció d'espècies amenaçades d'extinció. Hi ha reserves amb una gran extensió i una vegetació exuberant (en alguns casos, com ara, la reserva especial d'Analamazaotra, a Andasibe, o de Kirindy, a Morondava, són autèntics parcs naturals, però amb una gestió amb més intervenció humana) que permet que els animals visquin en llibertat. En altres casos l'extensió és més aviat modesta, i la vegetació escassa, i els animals viuen en semillibertat.
En qualsevol cas, visitar les reserves de Peyrieras, Vakona, Anja, i les ja citades Analamazaotra i Kirindy, ens va permetre, en alguns casos, tenir a tocar -o a una distància molt bona per a les fotos- a diferents espècies de lèmurs (des del més gran l'Indri Indri, fins al més petit, el "micro lèmur", passant pel Lèmur de cua anellada o Lèmur catta, que és el més conegut), multitud de camaleons, cocodrils, fosses (els mamífers carnívors més grans de Madagascar), insectes, gecos, granotes, etc., i una flora de gran valor, encara que les abundants orquídies no tenien flor, doncs floreixen en l'època de pluges.


A la Reserva de Anja (Ambalavao)
Fer fotos als lèmurs –tant als parcs com a les reserves- té les seves dificultats: Com s'acosten el seu menjar, les fulles més tendres dels arbres, a la boca amb una mà, gairebé sempre hi ha una fulla que et dificulta enfocar bé, o simpàtics primats endèmics de l'illa de Madagascar tenen la cara tapada. I, a sobre, com són molt saltadors, no és fàcil un enquadrament correcte. No obstant això, és qüestió de paciència. Fent fotos "mora mora" no em puc queixar del resultat. Tinc una especial estima per les fotos de lèmurs que vaig fer en el bosc de la reserva especial d'Analamazaotra. Les dificultats fan que s’apreciïn millor els resultats!

Un viatge per les ciutats, pobles, i poblats

Vista panoràmica del poble de cases de fusta Andasibe 
No tot és naturalesa a Madagascar. Part important del viatge són els seus pobles i els poblats. Els poblets són constants en el paisatge, però el fet de passejar pels seus carrers és una experiència inoblidable, doncs et permet interactuar amb la gent. Dos poblets mereixen un especial esment: El petit poble de cases de fusta d'Andasibe (una visita imprescindible), i els voltants del poblet de pescadors d'Ankilibe (a la zona de Toliara), amb una platja on es poden contemplar unes postes de sol increïbles, alhora que arriben les barques de pescadors, i que són tretes del mar a coll, sobre la sorra d'una marea baixa. Una altra visita tranquil·la es mereix el poble artesà d'Antsirabe.
Ens aturam a ciutats amb poc interès –les necessitats d'avituallament obliguen–, com és el cas de Miandrizavo. No obstant això, hi ha també ciutats imprescindibles tals com Ambositra (bon lloc per fer compres), la ciutat vella de Fianantsoa, amb un molt interessant centre històric (tal vegada la ciutat menys africana de les que vam visitar), o la ciutat costanera i turística de Toliara.

Passejar per Antananarivo

Vista des de la part alta d'Antananarivo
La capital de Madagascar (oficialment Antananarivo, Tana per als locals) és una ciutat bastant més interessant que la majoria de les capitals africanes que conec. El millor de la ciutat està a dalt: Els palaus (del Primer Ministre, de Justícia, de la Reina, etc.), les esglésies protestants i catòliques, les seves interminables escales i carrers que et permeten gaudir d'una ciutat amable, i alhora animada (la gent té passió pel futbolí, i pel dolç nacional a base de cacauet, farina d'arròs i sucre de canya, anomenat kobandravina, o per a la majoria de malgatxs, simplement koba).
Però l'animació més grossa està a l'Avinguda de la Independència, i als mercats en els quals és obligatori emprar-se a fons en l'art del regateig. Tana és el millor lloc per comprar, encara que s'ha de cercar, un excel·lent "pâte de vanille".


Els mercats, part essencial del viatge

Vista exterior d'una de les entrades del mercat de la ciutat d'Antsirabe
Fa temps que sé que sense conèixer els mercats no es coneix el lloc que visites. Madagascar no és una excepció. El canvi de la roba tradicional per la de segona mà procedent de la UE segurament ha restat colorit als mercats. No obstant això, queda sobradament compensat per la bullícia de la gent, el contacte amb ella i els regatejos, la mescla d'olors, l'ordre i netedat amb la qual estan els llocs de queviures, d'artesania, de roba, d'útils de la casa, de papereria...


Viatge de gastronomia i artesania

Ràfia, una de les artesanies més populars de Madagascar 

Madagascar no destaca, al meu entendre, per una gran gastronomia. La carn de zebú és, sens dubte, la reina de la cuina malgatx. Lamentablement, la famosa vainilla és tan escassa (s'exporta en gairebé la seva totalitat, i el seu preu sofreix una severa inflació) que només en una ocasió ens van oferir una carta en què hi havia pollastre a la vainilla. Els tres menjars principals -desdejuni, esmorzar i sopar- se solen acompanyar amb arròs (els colonitzadors francesos no els van transmetre ni el costum de menjar amb baguetes, ni l'art per fer-les). El vi local és desastrós, i el d'importació (sobretot sud-africà, i xilè) és, en comparació als preus del país, molt car. Encara sort que la bona cervesa local -la Three Horses Beer (THB)- no falta.
En qualsevol cas, no m'interpretin malament: A Madagascar no es menja malament. És més, hi ha llocs en els quals es menja molt i molt bé, per exemple en el Lac Hotel que, per cert, està en un paratge fantàstic a Sahambavy.

Viatjar a la nit i, sobretot, pel cel

A una excursió nocturna als voltants de l'Hotel Eulopliella (Andasibe)
Viatjar per Madagascar implica fer algunes excursions nocturnes a les reserves naturals. De les tres que vam fer, dues no van valer la pena en absolut (es tractava de cercar animals en les cunetes de carreteres). Però la tercera va ser fantàstica i a la reserva natural d'Eulophiella vam poder veure, fins i tot, alguns lèmurs nocturns.
Tanmateix, no hi ha passeig nocturn per Madagascar que iguali a l'observació del seu cel. De fet, alguns dels millors moments del viatge van ser observar des de diferents llocs la Via Làctica. Sens dubte, el millor d'aquests observatoris va ser la part posterior –amb poquíssima contaminació lumínica- del nostre bungalow a la Reserva d'Andasibe (Hotel Eulophiella).


Tot viatge que comença, té un final

Posta de sol a una platja d' Ankilibe (Toliara)
És a dir, un retorn a Mallorca tot pensant en la següent encomana de viatge als amics de Tour Art. Mentrestant recordaré Madagascar amb la música d’ Eusèbe Jaojoby , Rajery , Regis Gizavo i, sobretot, amb el disc Island Jazz amb Manika Njava.

Veloma (adéu) Madagascar. Millor dit, a reveure!

Un amic Lèmur  de la Reserva d'Anja 



A Mallorca, el 22/09/1983 va ser un dia de vaga general


Publicat originalment a dBalears (17-09-2018)

"La incidència de l'Atur General es va notar fins i tot l'endemà, quan el diari "Baleares" [l'antecessor de l'actual dBalears] va aparèixer al carrer amb menys pàgines del normal, pràcticament dedicat íntegre a la jornada del 22, i amb un comunicat de solidaritat signat pel Comitè d'empresa". Així consta en un document consultat en els arxius del sindicat CCOO, en el qual es fa un resum del desenvolupament de la vaga general ("atur general", segons la denominació de l'època) que es va viure el 22 de setembre de 1983. El document consultat du el següent titular: "Èxit a Mallorca. Van aturar més del 80% dels treballadors".
Tot i haver estat, almenys en la moderna història del moviment sindical, l'única vaga general convocada des de casa nostra, i organitzada i impulsada pels sindicats CCOO i UGT sense obeir a una mobilització d'àmbit estatal, es corre el risc que caigui en l'oblit. I, tanmateix, a mi em sembla que és una vaga que s'ha de recordar i reivindicar.
El desencadenant del malestar laboral, social i sindical, que es va concretar en la convocatòria d'aquesta vaga general, va ser que el recentment constituït Govern del PSOE, presidit per Felipe González, va complir només a mitges un dels seus compromisos electorals: La modificació de la Llei de l'Estatut dels Treballadors per fixar la durada màxima de la jornada ordinària de treball en 40 hores setmanals de treball efectiu (en aquella època la llei fixava el màxim de jornada aboral en 43 i 42 hores, segons fos jornada partida o continuada). Dic que va complir a mitges perquè, efectivament, la Llei es va aprovar el juny de 2013, però amb una disposició addicional que donava la clau de l'aplicació pràctica i immediata de la reducció de jornada a les patronals. I les patronals de Balears van utilitzar aquesta clau per impedir l'aplicació de la llei. Per això, el primer dels motius de la vaga deia: "Contra l'incompliment patronal de la Llei de 40 hores. La patronal en el seu conjunt i oficialment, s'ha negat al compliment de la Llei votada al Parlament que fixa la jornada màxima en 40 hores setmanals des del passat 30 de juliol. No pot emparar-se per a aquest incompliment en l'excusa d'una interpretació del Ministeri de Treball sense cap valor legal, i, per la nostra banda, no podem deixar de protestar pel que considerem un menyspreu als treballadors i els seus sindicats".
Però els motius de la convocatòria de la vaga general d'ara fa 35 anys no acabaven amb la denúncia envers l'incompliment de la Llei de 40 hores. El sindicalisme illenc de l'època ja mobilitzava als treballadors i treballadores per la defensa del lloc de treball, i la creació d'ocupació estable, contra l'acomiadament lliure, per una major protecció de la desocupació, i per la participació dels treballadors en una sortida solidària de la crisi. Hom diària que no hi ha temps que no torn!
Recordar la vaga general mallorquina del 22 de setembre de 1983 és recordar, si més no, que la lluita sindical és una lluita, en paraules del gran Raimon, "que és sorda i constant".

Rics, superrics i l'estafa de la crisi


Publicat originalment a Diari JORNADA (14-09-2018)

Fa alguns dies l'Agència Tributària del govern d'Espanya va publicar l'estadística de l'impost sobre el patrimoni, amb dades corresponents a l'exercici fiscal 2016, que és cabdal per avaluar les desigualtats i per posar xifres a l’estafa que ha suposat la gestió de la crisi que es va iniciar el 2007.
La dada més cridanera —i que més repercussió ha tingut— és que, a l'estat espanyol, el nombre de persones que declaren a Hisenda patrimonis superiors a 30 milions d'euros ha augmentat un 150% entre el 2007 i el 2016. El club de superrics només té 579 socis i sòcies. A aquest reduït grup de gent (0,29% de les declaracions de patrimoni) es refereix, amb tota seguretat, Marco Revelli en el llibre titulat La lluita de classes existeix... i l'han guanyat ells!
Una altra dada força interessant: a l'estat espanyol hi ha un total de 197.768 declarants de patrimoni, que declaren una mitjana de 3.197.043 €. Val a dir que, d'aquestes persones, 72.716 són de Catalunya; 7.317, de les Illes Balears, i 19.616, del País Valencià, i que declaren patrimonis mitjans de 2.492.253 €, 2.851.487 € i 3.026.908 €, respectivament.
Com que amb això de les mitjanes cal anar amb compte, convé dir que, d’aquestes persones, en el conjunt de l'Estat, un 68,46% declaren patrimonis d'entre 300.000 i 1.500.000 euros, i un 25% i escaig declaren patrimonis d'entre 1,5 i 6 milions d'euros. Tanmateix, en aquestes dades el més rellevant és que el 2007 un 44,5% declaraven patrimonis d'entre 120.000 i 300.000 i un 44,5%, de 300.000 a 1,5 milions. Ergo: la crisi ha servit perquè, mentre es generalitzava la precarietat de la població no rica i la imaginaria classe mitjana s'empobria, alguns s'enriquissin. «És el mercat, amic!», diria Rodrigo Rato. Doncs no: és l'estafa de la crisi.
Per acabar, una tercera dada molt rellevant: les xifres de la bretxa de gènere en el patrimoni declarat. A l'estat espanyol els homes declaren un patrimoni total de 357.650.188.686 €, mentre que les dones, de 274.622.708.649; per tant, la bretxa és de més del 30%. Una bretxa que a Catalunya supera el 42%, a les Balears el 38% i al País Valencià el 20%. Tot plegat justifica que el títol d'aquestes línies sigui en masculí.

diumenge, 16 de setembre del 2018

La Renda Bàsica com a dret a l'existència material



Publicat originalment a dBalears (10-09-2018)

Tornem-hi, torna-hi amb la Renda Bàsica (RB), és a dir, amb aquesta proposta d'una assignació monetària que garanteixi el més elemental dels drets: el de l'existència material. Només així és possible gaudir de llibertat de debò, o, altrament dit, en paraules de David Casassas, garantir la llibertat incondicional.
Tornem-hi, torna-hi amb la RB perquè cada dia s'evidencia més que és una proposta viable econòmicament, amb una distribució molt més justa de la riquesa, que reforçaria l'estat del benestar, que és una proposta progressista, com ho és la proposta de la plena ocupació. La RB no reduiria la voluntat de treballar, remuneradament o no, ni abaixaria els salaris, no crearia problemes greus d'inflació, i no incentivaria la immigració, i, òbviament, acabaria amb la pobresa, i reduiria força les desigualtats. El desenvolupament d'aquest argumentari el trobaran desenvolupat fil per randa en el recentment publicat llibre de Guy Standing titulat "La renda bàsica. Un dret per a tots i per a totes".
Tornem-hi, torna-hi amb la Renda Bàsica perquè, dilluns vinent -dia 17 de setembre- comença a Ciutat un cicle d'activitats que, sota el títol "La Renda Bàsica com a dret a l'existència material", ha organitzat el Grup Renda Bàsica Illes Balears (GRB-IB) en col·laboració amb l'Ajuntament de Palma i el Centre Flassaders.
Aquest cicle comença amb una xerrada del membre de la junta directiva de Xarxa Renda Bàsica (XRB) i de Basic Income Earth Network (BIEN), i parlamentari d'Elkarrekin – Podem, Julen Bollain. Seguirà amb algunes xerrades a Casals de Barri de Palma (concretament als de La Calatrava, Sa Garriga, i Son Gotleu), i finalitzarà amb una Taula Rodona per tal de contestar a la qüestió següent: Una Renda Bàsica Incondicional podria ajudar a les dones a sortir d'una relació de violència de gènere?
Esteu totes convidades i tots convidats a participar en aquestes activitats. La ciutadania de Palma no hauria d'estar al marge del debat entorn de la RB que avui recorre el món.

dijous, 13 de setembre del 2018

Cal humanitzar les anàlisis de la situació laboral



Publicat originalment a Diario de Mallorca (11-09-2018)

Les anàlisis estiuenques del tarannà de l'anomenat mercat laboral de les Illes Balears han tornat a emfatitzar en els rècords d'afiliacions a la Seguretat Social, en la reducció de l'atur registrat, i en la relativa millora de la temporalitat i la parcialitat contractual. Sorprèn que des d'àmbits governamentals s'entossudeixin a prendre en consideració únicament aquestes anàlisis quantitatives, i menyspreïn altres anàlisis com ara les basades en l'evolució del, posem per cas, Índex de Qualitat del Treball (IQT) que, dit en poques paraules, és un indicador que sintetitza diverses dimensions quantitatives i qualitatives del desenvolupament de les relacions laborals i del grau d'inserció social de debò que té l'ocupació.
M'alarma que, en paraules de l'enyorada Patrícia Gabancho, "el poder omnívor de les elits" hagi aconseguit imposar una anàlisi mainstream en la qual s'emfatitza sobre l'escurçament de les cues de persones en atur inscrites en els registres del SOIB, sense voler veure els allargaments de les cues a, posem per cas, Càritas, Mallorca Sense Fam, o Zaqueo, amb cada vegada més persones teòricament inserides laboralment. Als i a les progressistes hauria de preocupar-nos -i molt- que aquestes elits d'omnívor poder ens imposin el seu marc mental segons el qual, en un mercat laboral de precarització brutal, els rècords de xifres a l'alça (posem pel cas, les d'afiliació a la Seguretat Social), o a la baixa (l'atur registrat, per exemple) són resultats a celebrar per se.
Analitzem succintament les dades dels dos mesos centrals de l'estiu referides a les afiliacions a la Seguretat Social –en una altra ocasió ens centrarem en altres dades- que, per cert i obviant qualsevol rigor metodològic, són per a l'anàlisi mainstream, les afiliacions, (mal)enteses com a sinònim del nombre de persones que treballen. Les dades són els següents: Al juliol la xifra mitjana d'afiliacions (no de persones afiliades) va ser de 579.762, i a l'agost de 576.413. Grans xifres certament que, en paraules de la Conselleria de Treball, Indústria i Comerç del Govern, representen màxims històrics. Motiu d'alegria? Clar que sí! Però com l'alegria a la casa del pobre dura poc, no queda més remei que ponderar aquestes xifres amb la dada de les contractacions temporals de molt curta durada. Val a dir, en aquest sentit, que en els mesos de juliol i agost d'enguany es van registrar 23.251 contractes amb una durada que no arribava al mes, dels quals 18.146 van tenir una durada d'un a cinc dies. No he pogut comprovar si aquesta última xifra representa un màxim històric, però si marca el rècord d'aquesta legislatura car al juliol-agost de 2015, 2016 i 2017 es van registrar un total de 14.750, 15.841 i 18.001 contractes amb una durada inferior a la setmana, respectivament. És a dir, des de l'inici de l’actual legislatura, han crescut entorn d’un 23%!
Sens dubte un símptoma d'humanització en les anàlisis de la situació laboral seria que es presentessin les dades d'afiliació a la Seguretat Social fent referència al nombre de persones que han estat d'alta durant tot el mes. Així la frase "durant el mes han treballat x persones" (x és l'equivalent a la xifra mitjana d'afiliacions, és a dir, de tràmits administratius), s'assemblaria més a la realitat, i seria menys feridora per als i les que en el mes en qüestió han tingut una ocupació remunerada, en el millor dels casos, d'uns quants caps de setmana.
En definitiva, com la nova ocupació té bastant poc a veure amb l'existent abans de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, es fa imprescindible humanitzar les anàlisis de la situació laboral. Per fer-ho resulta molt útil prendre en consideració, i incorporar a qualsevol anàlisi del nostre mercat laboral, la reflexió que, en un excel·lent article publicat a l’últim lliurament (Núm. 30, juny 2018) de la revista "Gaceta Sindical. Reflexión y Debate", ens deixa la Professora de Filosofia Moral de la Universitat de La Laguna, María José Guerra, en escriure que: "la precarietat s'ha convertit en una modulació dinàmica de l'estructura social que oprimeix i disseca la vida, al fil d'una sort de governabilitat empresarial expressament agressiva que utilitza al treballador, a la treballadora, com a material fungible ...". I, tanmateix, no són imprescindibles grans reflexions filosòfiques. Basta haver posat oïda a les denúncies que les Kellys van fer a les concentracions de fa uns dies, o haver parat esment a les terribles històries de precarietat de les treballadores i treballadors de l'aeroport de Son Sant Joan.

dissabte, 8 de setembre del 2018

Amb Aligi Molina!



Publicat originalment a Diari JORNADA (07-09-2018)

El 16 d'agost, el regidor d'Igualtat, Joventut i Drets Cívics de l'Ajuntament de Palma, Aligi Molina, va fer la piulada següent: «La campanya contra el top manta és simplement una acció racista per construir un boc expiatori». N'hi ha prou amb consultar els tuits precedents i l'hemeroteca d'aquelles dates —on es poden llegir titulars com ara «Ciutadans exigeix que s'expulsi els manters dels carrers»— per donar per fet que es referia a la campanya del partit d'Albert Rivera.
Però les patronals del petit i mitjà comerç (Pimeco, Afedeco), la Pimem, la gran patronal CAEB, el PP i Cs van reaccionar furibundament contra Aligi Molina i el van acusar de tractar de racistes tots els comerciants de Palma (sic). Alhora, en varen exigir la dimissió, i el «front empresarial» ha anunciat que li interposarà una querella criminal. És un despropòsit que aquest assumpte no escampés fins ahir.
I tanmateix, sembla que en el ple municipal del 27 de setembre, a petició del PP i Cs, es debatrà la petició de dimissió del regidor que ha impulsat polítiques d'igualtat de gènere —especialment de lluita contra la violència contra les dones—, a favor de la igualtat de les persones LGBT+ i els drets cívics en general, com mai s'havia vist a la ciutat. I això, esclar, no semblen perdonar-ho, els sectors més reaccionaris.
Hom pot entendre que PP i Ciutadans aprofitin qualsevol ocasió —fins i tot creant fake news, com és el cas— per desgastar el govern municipal progressista de Cort. Però, d'on surt tanta virulència dels dirigents patronals?
Encara que la nova ordenança cívica permet multar els venedors il·legals i els compradors, cal anar a l'arrel de la problemàtica. No n'hi ha prou amb el fet que un assumpte complex —i el dels manters ho és— es resolgui per l'única via de la dura repressió, com sembla que volen els dirigents empresarials. En aquest assumpte, com en tants altres, convé recordar Bertolt Brecht: «Del riu que tot ho arrossega es diu que és violent, però ningú diu violent al marge que l'estreny». Per això, jo, amb Aligi Molina!

El nou REB i la Mallorca que s’enfonsa



Publicat originalment a dBalears (03-09-2018)

No cal ser massa espavilat per saber que l'assumpte del Nou Règim Especial de les Illes Balears (REIB) serà un dels elements de debat, i, molt probablement, de confrontació a la política regional illenca d'aquesta tardor. Posaria messions que aquest debat –amb un biaix preelectoral evident- se centrarà en el quan i en el quant, és a dir, en el retard en la seva aprovació, i, el dia què es publiqui al BOE, el debat girarà entorn de si s'ha trigat massa en “aconseguir-lo”, i sobre si el seu contingut té major o menor impacte econòmic. En aquest sentit, ja hem presenciat alguns episodis de demagògia protagonitzats, especialment, per part dels partits de l’oposició parlamentària, que, amb tota seguretat, s'aniran aguditzant en la mesura que ens acostem al diumenge 26 de maig de 2019 (data de les pròximes eleccions autonòmiques).
I, tanmateix, aquest no és -o no ho hauria d’esser- el debat seriós sobre el REIB. El punt veritablement transcendent és el per a què ha de servir el Nou Règim Especial de les Illes Balears ¿De quin model econòmic i de societat n’és part? Les mesures fiscals i incentius a la producció ¿Segur que no són una renovada aposta de turistització i de consum de territori? Val a dir que, car en el cas de les rebaixes fiscals canàries així ha estat, el dubte no és un caprici.
Més dubtes: Amb el REIB ¿Tindrem més fiscalitat verda, més progressivitat, i justícia fiscal?, ¿Disminuiran les creixents desigualtats socials?, ¿Tindrem una mica més de sobirania alimentària?, ¿Hi haurà més o menys precarietat laboral?, ¿Serem una societat més o menys low cost[1]? A la proposta del Govern hi ha una aposta molt decidida per la indústria nàutica ¿Segur que no és una aposta a favor del creixement del turisme nàutic? ¿S'ha fet algun estudi per avaluar el possible l'impacte d'un nou REIB a l'augment demogràfic imparable que tenim a Balears? Recordin que hem passat d'una població d'uns set-cents mil habitants a principis dels anys noranta del segle passat, al milió dos-cents mil d'avui. Poca broma!
Déu mos guard d'un règim especial illenc que no desturistitzi i, per tant,  agreugi el conflicte ecològic–distributiu que patim. Parafrasejant el títol del llibre que recull una molt sucosa conversa entre Joan Martínez Alier i Jorge Wagensberg, "Només tenim un planeta", hom diria que "Només tenim unes illes". Alerta, doncs, a un nou "ja està fet" en forma de REIB perquè, com bé canta Tomeu Penya, Mallorca s’enfonsa.


[1] Per a fer-se una idea de les conseqüències d’avançar en la direcció de ser una societat low cost és força recomanable la lectura del llibre de Josep Burgaya Riera titulat “Economia de l'absurd: quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina”.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Canvi model turístic: #AraoMai



Publicat originalment a Diari JORNADA (01-09-2018)

S’ha acabat el quart agost de la legislatura dels Acords pel Canvi del govern autonòmic de PSOE-PSIB, MÉS per Mallorca, i, en la part inicial, també de MÉS per Menorca, un govern que, a més, ha tingut i té el suport de Podem i de Gent per Formentera. A tocar del final de l’últim estiu d’una legislatura amb una correlació de forces esbiaixada a l’esquerra com mai s’havia vist per aquestes contrades insulars, escau la següent pregunta: s’ha produït algun canvi transformador en el model turístic de les illes del tot turisme? La resposta és, de moment, no.
En coherència amb els programes electorals dels signants dels esmentats Acords pel Canvi, i de la seua literalitat —tot s’ha de dir— s’ha practicat, en el millor dels casos, el que Marina Garcés anomena «solucionisme», és a dir, gestionar implementant solucions sense canvis estructurals, sense transformar. En aquest sentit, l’ecologisme i els moviments crítics amb el model turístic que ho arrasa tot vàrem becar. De bon principi hauríem d’haver denunciat les limitacions d’aquells compromisos programàtics.
El cas és que s’ha aplicat una política turística que hom podria qualificar genèricament de tecnocràtica, però equivocada.
L’equivocació rau en una mala tria de les anomenades tres D citades en alguna literatura especialitzada. El trípode de desestacionalització (més creixement turístic, sense reducció dels pics estiuencs), deluxe tourism (agreujament de la dificultat per a exercir el dret a l’habitatge dels i de les residents, més turistització del territori no urbà i gentrificació) i diversificació (turisme per terra, mar i aire) no canvia les inèrcies de fons de la política turística del PP de la legislatura anterior: creixement turístic sense límit, agudització de la crisi ecològica, iniquitat social i estrès infraestructural.
Les dues D essencials per al canvi eren —i són encara ara— les de decreixement i democratització. Ambdues D del canvi eren —i són— tecnocràticament aplicables, però —ai els emperòs!— requerien voluntat política de canvi, i una política d’aliances amb els sectors socials transformadors.
A tall d’exemple, a la D de decreixement cal associar-hi la proposta ecologista de moratòria de places turístiques, l’aplicació de la mesura de dues places de baixa per cada nova plaça turística i una autèntica ecotaxa amb unes finalitats ben diferents de les del mal anomenat impost del turisme sostenible.
D’altra banda, la imprescindible democratització de la política turística té a veure amb una inspecció turística que garanteixi un racional compliment de les normes turístiques; una participació de debò de la societat en les decisions turístiques claus, amb total transparència, i el rebuig als lobbys, incloent-hi, entre altres coses, la restitució i potenciació del Consell Assessor de Turisme que la llei turística de Bauzá&Delgado va eliminar, i una actitud ètica que faci del tot impossible que una directora general de turisme hagi de dimitir per estar investigada en un greu cas de corrupció o que el conseller de Turisme hagi de fer-ho per un viatge totalment gratis a Punta Cana, finançat per una empresa turística.
Amb tot plegat, el canvi turístic roman pendent. Gairebé no queda temps, però, potser, encara és possible. Decreixement i democratització no poden ser un objectiu ad calendas graecas. És, en paraules del GOB, #AraoMai.

Vist i escoltat a Madagascar



Publicat originalment a dBalears (27-08-2018)

Fugint de la massificació turística estiuenca de Mallorca, aterro a la immensa illa-continent de Madagascar. Han estat molts quilòmetres recorreguts gaudint d'una mixtura africana-asiàtica en el paisatge i en els costums i tradicions de la població malgaix. He vist moltes coses, i he posat l'orella per escoltar. Vet aquí una petita selecció:
He vist com segueix la desertització de l'illa, iniciada a l'època de colonització francesa. Avui només el 28% de la superfície de Madagascar és boscosa, i aquesta es concentra en la part est de l'illa. Les causes són diverses, però, sobretot, es deu al fet que entorn del 70% de la població viu a zones rurals i cuina amb carbó de llenya. Altres causes de desertització són, òbviament, el canvi climàtic, i l'absència de polítiques públiques de reforestació. La situació és greu. Els hàbitats per a la fauna comencen a escassejar.
He vist que malgrat, com ja he dit, es cuina amb carbó de llenya, les cases no tenen xemeneia. El fum surt per una -la que es veu negra- de les finestres. Això és, especialment per a les dones que són les que cuinen, un problema de salut pública, ja que afecta els seus pulmons i als seus ulls. Val a dir que no és, ni de bon tros, el del fum dintre de les cases el problema sanitari principal. No obstant això, cal tenir en compte que l'esperança de vida dels 25 milions de persones que habiten Madagascar és de les més altes de l’Àfrica subsahariana, superant els 65 anys.
He vist una població gairebé tota ella vestida amb roba de segona mà. La "friperie" ha arrasat. S'ha carregat la indústria tèxtil local, i la forma de vestir tradicional. La "friperie" és, en poques paraules, una gran distribuïdora de roba usada que ONGs recullen, principalment a Europa, i que es ven a un preu molt econòmic a multitud de petites botigues i llocs de carrer que trobes per tot Madagascar. Com sóc mal pensat, sospit que algú fa un gran negoci amb la roba que recullen gratuïtament aquestes ONGs. En qualsevol cas, ara per ara, Amancio Ortega té molt poc mercat a Madagascar.
He vist l'enginy de la gent per resistir a l'empobriment causat pels programes de precarització social, i de privatitzacions imposats des de fa dècades per l'FMI i per un règim polític estructuralment corrupte. Un exemple d'aquest enginy: Hi ha trams de carreteres en les quals l'asfalt tot just s'intueix. En alguns d'ells hi ha gent que tapa els sotracs amb terra, i, a canvi, es guanyen una propina de molts conductors.
He vist molta, però molta, gent fent bugada, i roba estesa a balquena. L'escassetat d'aigua corrent a les cases provoca que es renti la roba en els rius, llacs, torrents, o en qualsevol bassiot de certa dimensió. Davant la falta de tecnologia de l'estenedor i les pinces de roba, la roba s'estén a terra, damunt de l'herba, a una tanca... A més de la bugada domèstica quotidiana, és costum –especialment a les Terres Altes- que quan hi ha una defunció d'un familiar, es faci bugada de tota la roba (de vestir i de la casa) del difunt. Una gran estesa de roba esdevé en un indicatiu que qui l'ha estès està de dol. Tot plegat fa que la roba estesa sigui part del paisatge malgaix.
He vist que l'extrema austeritat amb la qual viuen la immensa majoria dels i les habitants de Madagascar (el 80% de la població viu sota el llindar de la pobresa, amb 1,25 dòlars al dia) la porten amb molta dignitat. Escasseja la mendicitat. La pobresa genera pocs residus, i, per tant, els abocadors són escassos. I la gent sembla tenir les necessitats més bàsiques cobertes.
He vist que a Madagascar també hi ha un sud. Sempre, i en tots els llocs, hi ha un sud. I, tanmateix, el sud malgaix és un sud-sud que fa que les condicions de precarietat vitals de la gent s'extremin. Però, fam no sembla que en passi gairebé ningú.
He vist alguna tanca publicitària (a Antananarivo, la capital) d'algun candidat a les eleccions presidencials convocades pel propvinent 7 de novembre. Amb aquestes eleccions, oficialment, es pretén tancar l'última crisi política que s'arrossega des del 2009, i que sembla haver revifat a partir del passat mes de maig. Les mobilitzacions socials van posar contra les cordes a l'actual president de República de Madagascar, Hery Rajaonarimampianina. Tot i això, hi ha pocs símptomes de canvi. I, per si de cas, algú em comenta que, si no guanya Rajaonarimampianina, hi haurà l'acostumat intent de cop d'estat.
He sentit a dir que "esperen molt del turisme". Qui m'ho explicava no entenia res del que jo li podia explicar sobre els perills de la turistització. Val a dir que a Madagascar -malgrat el seu modest volum de turistes (en 2008 van registrar el màxim històric, amb un milió; en 2009 va caure a la xifra de 300.000, i, aquest any es preveu que arribaran al mig milió de turistes)- és molt fàcil massificar i fer insostenible el seu major atractiu per als visitants: la biodiversitat amb una fauna i flora excepcional. En qualsevol cas, el que ja es pot observar és que, a tocar dels ressorts turístics, hi segueix vivint la gent en la més absoluta precarietat.
He escoltat molts comentaris sobre la gran, petita, i mitja corrupció. Una corrupció generalitzada. Hom diria que, fins i tot, normalitzada. "És una malaltia amb la qual el malalt ha après a conviure, i amb la qual morirà de vell" explicava un exmissioner laic murcià, un tal Manolo, que ara regenta un restaurant als voltants d'Ambatolampy.
He sentit a dir que, sent la vainilla un producte històricament de gran tradició malgaix, ara mateix és un producte de luxe. Gairebé tota la producció es destina a l'exportació. No hi ha vainilla per a la gastronomia local, basada, fonamentalment, en la carn de zebú, l'arròs, i les verdures.
He escoltat històries sobre el manteniment del colonialisme econòmic francès, i sobre el neocolonialisme xinès que, pel que he sentit, genera una no dissimulada xino-fòbia.
Amb el que he vist i he escoltat en aquest viatge estival, em sembla que Madagascar és un país en el qual, certament, bufen aires de rebel·lió. Encara que sigui una rebel·lió que es farà a poc a poc. És a dir, "mora-mora" (es pronuncia "mura-mura", ja que en malgaix el so de la "u" es correspon a la "o" sense accent).
Per acabar, no puc estar de dir que, amb el que he vist i he escoltat, em dol el menyspreu del món (de l'anomenada "comunitat internacional") al gran tresor de la humanitat que hi ha a Madagascar. Una biodiversitat inigualable que va més enllà -encara que n'és part essencial- dels reclams turístics dels parcs naturals amb lèmurs, camaleons, baobabs... Madagascar -la gran illa vermella africana- es mereix estar al centre de les preocupacions mediambientals mundials perquè, entre altres coses i en paraules de Gerald Durrell al llibre Rescat a Madagascar, "... l'única forma de veure què és el que estem fent malament és assabentar-nos de com funciona el planeta, a fi de tenir una possibilitat de salvar-ho i salvar-nos nosaltres amb ell".
PD. Per cert, no he vist rastre, ni he escoltat cap comentari relacionat  amb l’ Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID).