"Las que limpian los hoteles” del capitalismo turístico canalla.

Aquí us deix un article sobre les males condicions de treball en el sector hoteler, sobretot de les

 cambreres de pisos, i el llibre "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral" d’Ernest Cañada, que  s'ha publicat  sinpermiso .

Bona lectura  

Microespolis fiscals

Malgrat l'obscurantisme i embulls que el govern d'Espanya fa amb les anomenades balances fiscals (fent-les públiques quan volen, però en qualsevol cas amb un impresentable retard, i canviant de mètode de càlcul a la seva conveniència), sembla bastant evident que de les Illes Balears se’n van cap a l'Estat entorn de 2000 milions d'euros que no tornen mai. Els experts calculen, no obstant les trampes de Montoro, que el nostre dèficit fiscal actual està entre un 14% i un 16% del PIB illenc. Probablement som la regió europea amb més maltractament fiscal pel seu propi Estat. Una situació difícil d'empassar-se sense entravessar-se.

Tinc, emperò, la percepció que la majoria de la ciutadania no és conscient d’aquest tracte tan injust. És tan gran la magnitud de la malifeta que -com tantes xifres macroeconòmiques- la ciutadania i les famílies no acaben de relacionar-les amb la seva vida quotidiana, amb les carències materials individuals i de les llars, o amb les estretors en els pressuposts familiars per a acabar el mes.

Potser, idò, seria molt pedagògic traduir aquest macroespoli en, diguem-ho “microespolis fiscals”. Posaré dos exemples per fer-me més entenedor:

1.- El proppassat 13 de novembre el Consell de Ministres del Govern d’Espanya va aprovar la distribució de 2015 dels fons estatal de Polítiques Actives d’Ocupació (PAO) a les Comunitats Autònomes. La quantitat distribuïda suma un total de 1.547 milions d’euros, dels quals a les Illes Balears li “corresponen” menys de vint-i-nou milions (concretament 28.853.370 €), és a dir, no arriba ni al 2% del total. Com la distribució es fa amb criteris de “mercat de treball únic”, la figura contractual del Fixo Discontinu, que a l’àmbit illenc és estructural però al conjunt de l’Estat té un pes relatiu gairebé anecdòtic, no existeix. Val a dir que les persones Fixes Discontinues quan estan en atur no s’inclouen en la xifra d’atur registrat, i resulta que la xifra mitjana d’atur registrat és un dels paràmetres importants a l'hora de fer aquesta distribució que coment. Entre les retallades brutals que el govern del PP ha aplicat als pressupostos de PAO, i uns criteris de distribució espoliadors (en cap cas es té en compte allò que aportam), en els quatre anys de legislatura de Mariano Rajoy hem “rebut” una mitjana de 287 euros/persona aturada. Una quantitat gairebé tercermundista, que no permet millorar el capital humà illenc, ni la nostra cohesió social.

2.- De tant en tant la Seguretat Social publica una estadística amb un resum de les prestacions de protecció social pagades per l’administració estatal. Aquest resum inclou: pensions contributives i no contributives, prestacions de la Llei d'Integració Social del Minusvàlid (LISMI), pensions assistencials, prestacions per desocupació, i assignació econòmica per fill a càrrec. El darrer dels publicats correspon al passat juliol i la suma total es de 178.562.070 €. Aquesta quantitat significa que a les Illes Balears la “despesa social estatal” ha baixat un -0,5% en termes interanuals, mentre que al conjunt del Regne d’Espanya el descens ha estat del -0,2%. Aportem més i rebem manco!

Tinc per a mi que, si no hi ha un potent moviment de la ciutadania no rica en reivindicació d’un altrestatu quo en les relacions de les Illes Balears amb l’Estat Espanyol, seguirem sent espoliats per sempre més.

Publicat originalment a dBalears (23-11-2015)

25-N: Continuam lluitant!

La commemoració del 25 de novembre - Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones- d’enguany hauria de tenir un caràcter diferent respecte de 25-N precedents. La massiva manifestació contra les violències masclistes del passat 7 de novembre hauria d'haver modificat la impassibilitat de l'administració central per combatre de debò aquesta xacra de maltractaments, tortures i assassinats masclistes. Però no, no s'albira que de la mà del PP aquesta sigui una prioritat de govern. Es fa únicament el que no es pot deixar de fer…

Fa temps que he perdut qualsevol esperança que la “derechona” deixi de tenir un elevat component misogin. Com en tantes altres coses, en aquesta tampoc no tenen remei. Quan es tracta de progressar en valors igualitaris, sempre tenen altres prioritats!

A l'espera que després de les Eleccions Generals del 20-D hi hagi possibilitats d'una altra política d'estat contra la violència de gènere (en aquest assumpte és molt cert que no basta fer les coses millor, sinó que el que cal és fer coses diferents), des de les Illes Balears convindria predicar amb l'exemple. En aquest sentit, deixem-nos de tants actes protocol·laris i acordem una autèntica Estratègia Balear de lluita contra les violències masclistes, acompanyada d'actuacions polítiques i socials d'impacte. M'atrevesc a suggerir: a) La celebració d'un Consell Extraordinari del Govern de les Illes Balears dedicat a establir aquesta estratègia (amb tasques precises per a cadascuna de les conselleries i departaments autonòmics). b) La Presidenta hauria de liderar ja un fòrum per a la màxima coordinació de totes les administracions, des de l'estatal fins a les locals. c) La organització d’una trobada per impulsar el compromís dels agents socials, econòmics, associatius, culturals, etc. de les Illes Balears. En definitiva, parlem menys de “pacte d'estat” i construïm-ho des de la nostra modesta capacitat d'autogovern.

Per decència no podem esquinçar-nos les vestidures únicament el dia que hi ha un nou assassinat. La violència masclista és una realitat quotidiana agreujada pel fet que la suposada “recuperació econòmica” no la nota qui més ha sofert i sofreix la crisi. Cal recordar que en l'estudi d'Anàlisi i Perspectives de 2015 de la Fundació Foessa -“Ocupació Precària i Protecció Social”- s'afirma i constata amb dades que “existen indicios que sugieren que se trata de una relación bidireccional, donde en algunos casos la violencia de género desemboca en procesos de exclusión social y, en otros, una situación de exclusión social preexistente actúa como factor de riesgo de violencia de género”.

En qualsevol cas, avui toca sortir un altre pic al carrer per denunciar que una societat decent no pot conviure amb la violència de gènere. Sabent, com saben, que existeix, és indecent no fer tot el possible per a la seva eradicació. A Palma la cita és a les 19,30 hores a la Plaça Porta Pintada.

"Las que limpian los hoteles”, el llibre

En moltes ocasions he pensat com era possible tanta indiferència i manca d’empatia dels responsables políticofinancers neoliberals amb les víctimes de les polítiques d’austeritat pels no rics. Unes polítiques de retallades que, cal dir-ho sense embuts, han arribat a ser un autèntic austericidi que, alhora, ha esdevingut en “benestaricidi”, és a dir, en un procés que condueix a la mort del benestar. Devia ser a finals de 2013 quan vaig llegir un article de premsa, signat per Mariano Aguirre, que contenia una excel·lent i sintètica explicació als meus dubtes. L’analista internacional afirmava: "ni una de les decisions vinculades amb “l'austeritat” que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment a ells o el seu entorn immediat. Al no sofrir-les, les mesures "anticrisi" són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macroxifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament, o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passos fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives...". Aclarides, doncs, les meves cabòries sobre les insensibilitats dels dirigents polítics i financers.

Però, en tantes o més ocasions m’he interrogat sobre el menfotisme social dels empresaris en general, però encara més del gran i molt gran empresariat i, especialment, dels hotelers illencs que, amb les Empreses Transnacionals de matriu illenca, han expandit el “model balear” d’explotació turística arreu del món. L'explicació no està dins el vent, està en llibres com el que l'investigador especialitzat en turisme responsable, Ernest Cañada, acaba de publicar.

El llibre titulat "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", editat per Icaria, és una iniciativa d'Alba Sud i la Unió Internacional de Treballadors de l'Alimentació, Agrícoles, d’Hotels, Restaurants, Tabac i Afins (UITA), amb la col·laboració de CCOO i UGT, i s’ha publicat com un element de suport a la campanya internacional “Make up my work-place” (Arreglin el meu lloc de treball), promoguda per la UITA.

El llibre d’Ernest Cañada té, si més no, dos grans encerts. Un és la síntesi, en poques pàgines, de l’explicació d’una aposta empresarial que només pensa en com maximitzar beneficis, encara que sigui a costa de la màxima precarització de l’ocupació. Una precarització que l’autor no s’està de definir com “un augment de les condicions d’explotació i vulnerabilitat que sofreixen les classes treballadores”, i afegeix que “les cambreres de pisos són un dels col·lectius laborals que més s’ajusta a aquest patró”. Aquesta precarietat laboral provoca, fins i tot, un fort deteriorament de les condicions de salut física i psíquica de les treballadores, fins al punt que gairebé és impossible que aguantin treballant, amb els ritmes i càrregues de treball exigides, fins a l’edat normal de jubilació. La precarietat laboral és també la negació dels drets democràtics en els llocs de treball, una realitat que Ernest Cañada defineix amb precisió: “La dificultat de les treballadores d'organitzar-se lliurement, sense por de les represàlies empresarials, suposa un estat de coerció que nega les bases del que pot considerar-se un treball decent, tal com ho estableix l'Organització Internacional del Treball (OIT)”.

L’altre gran encert d’aquest llibre, és el que, a parer meu, és el més important: La reivindicació de la centralitat del factor treball en la política turística. Cañada posa un exemple prou il·lustratiu en escriure que “les reformes que es fan a les habitacions normalment no han estat pensades per afavorir el treball de qui les neteja”. Jo hi afegiria que, a les Illes Balears potser trobareu algun hotel de nova construcció, o alguna de les moltes ampliacions que la legislació turística impulsada pel PP de Bauzá&Delgado ha permès, que ha introduït alguna modernitat, com ara, sistemes d’estalvi energètic o d’aigua. Però estiguin ben segurs que no trobaran cap que hagi implantat millores tecnològiques i ergonòmiques per a facilitar el treball a les cambreres de pisos.

El cas és que, com bé escriu Ernest Cañada, “la qüestió del treball no ocupa ni de lluny la centralitat en la discussió política sobre el turisme”. I tanmateix, el gruix del llibre -i el que és la seva aportació més important- són les entrevistes a 26 cambreres de pisos. És una molt bona visualització del treball ocult en els hotels. Permeteu-me que citi les protagonistes mallorquines: Dolores Ayas, Angelina Alfaro, Isabel Moreno, Soledad Castro, Esther Ortega, Pepi Lora, i María González Moral que ens parlen de l’altra cara de la Platja de Palma, veritablement, necessitada de reformes integrals, de les quals la més urgent és, com arreu de l’hostaleria illenca, la de garantir unes condicions de treball dignes, amb zero explotació laboral.

Publicat originalment a dBalears (16-11-2015) 

Dogmatisme econòmic neoliberal

Fa uns anys, Florence Noiville llicenciada a l ’École des Hautes Études Commeciales (HEC) de Paris, una de les més prestigioses escoles de negocis del món, i després de treballar com a alta executiva d'una multinacional, ens va obsequiar amb un preciós llibre titulat “Sóc economista i us demano disculpes” (2009). Florence no s'està de criticar, amb els coneixements de qui ha estat en el pont de comandament d'una d'elles, les pràctiques econòmiques i laborals de les multinacionals neoliberals del segle XXI però, sobretot, critica l'ensenyament que s'imparteix a les escoles de negocis d’arreu. “En quina mesura hem contribuït nosaltres, les persones formades a HEC de Paris o similars, a crear una màquina infernal que produeix d'una banda “ultrarics” i, per un altre, “treballadors pobres”?”, es pregunta. Ella mateixa respon que han contribuït molt en l'expansió sideral de les desigualtats actuals, i afegeix que les grans escoles de negocis han de reformar-se perquè també a elles incumbeix la necessitat de replantejar-se la relació que existeix entre les finances, el capitalisme i la societat.

El de Florence Noiville és un exemple de dissidència del dogmatisme econòmic neoliberal. Però n’hi ha més. Els estudiants de ISIPE -International Students Initiative for Pluralism in Economics- fa algun temps que denuncien que l'ensenyament de l'economia en les universitats està excessivament dogmatitzat. L'ortodòxia econòmica monopolitza els debats, les publicacions i en l'ensenyament de l'economia, és a dir, s’ha imposat una ortodòxia neoconservadora -els think tank d’aquesta tendència ideològica han fet una excel·lent feina- que ignora altres corrents de pensament econòmic. Elmainstream dels ensenyaments d'economia s'ha construït entorn de l'escola neoclàssica i en el neoliberalisme més radical fent, d'aquesta interpretació un dogma universal, presentant l'economia que, com totes les humanitats, és plural, com una espècie de ciència més propera a la física o a la biologia.

Els estudiants de l’ISIPE afirmen que es necessita urgentment una revisió a fons del que s'ensenya -i com ho ensenyen- per formar a economistes realment útils a la societat (i no únicament als rics i molt rics). Defensen una educació que permeti el potencial de totes els corrents de pensament econòmic sense necessitat de limitar-se a un cos teòric fixat, ans al contrari, afirmen que des de la pluralitat cal trobar respostes a les incògnites d'una realitat econòmica, social i ecològica que sembla insostenible.

Estic tan d'acord amb aquest plantejament que, tot i que no sóc economista, he de fer esforços per a, d'acord amb el “Manifest d'economistes aterrits”, no aterrir-me amb el balanç en matèria econòmica (sense canvi de model productiu) i social (més desigualtat que mai) de la legislatura de majoria absolutista del PP i de les propostes econòmiques que fan partits polítics suposadament modernitzadors com ara Ciutadans. Segur que a Albert Ribera, Luis Garicano i al nostre Pericay, tots ells tan moderns (sic), els semblarà una conspiració judeo-masònica-comunista-catalanista la democratització de l'ensenyament de la ciència econòmica. Però ja se sap que, per a alguns, hi ha monopolis molt moderns, com per exemple el de l'ús del castellà com llengua monopolista a tot l'ensenyament i el monopoli neoliberal per l’ ensenyament de l'economia.

Publicat originalment a dBalears (09-11-2015)

Repartiment del treball? És clar que sí

És sabut que Keynes en una ocasió afirmà que “si canvia el context i vostè no canvia d’opinió, vostè té un problema”, però cal recordar que el celebèrrim economista es referia a les crítiques dels que, dogmàticament, s’oposaren a les polítiques econòmiques keynesianes de l’època. Amb la gran crisi que esclatà l’any 2007 i que, òbviament, ha canviat radicalment el context, no hi ha hagut gaire canvi d’opinió de debò de l’establishment polític i econòmic neoconservador sobre, posem per cas, la suposada insostenibilitat de l’estat del benestar i la gestió dels mercats laborals. Si de cas, en les polítiques implementades per, teòricament, fer front a l’actual crisi, hi ha hagut molta aparença de novetat. Però, amb rigor, hom pot dir que la tensió capitalisme vs. democràcia o mercat vs. estat del benestar no és cap novetat, i que les receptes de l’austeritat imposada als no rics no són polítiques de “nova generació”, ans el contrari, foren dissenyades molt abans de l’actual crisi a l’espera d’una conjuntura favorable per poder ser aplicades i, pel que fa al factor treball, el mantra de la desregularització i la precarització de l’ocupació és tan antic i reiterat com ineficaç en termes d’integració i justícia social.

A la Fundació Gadeso ens ha semblat oportú recordar que també hi ha hagut, en un passat no gaire llunyà, i encara ara, propostes alternatives al conservadorisme neoliberal, entre les quals la reducció de la jornada laboral és una de les importants. Sobre aquest assumpte gira el número 22 de Panorama Sociolaboral Gadeso, que acabam de publicar (disponible aquí). Aquesta és la segona entrega d’una sèrie especial dedicada a suggerir la lectura o, si és el cas, la relectura de dos textos sobre una mateixa temàtica que presenten discrepàncies, matisos o controvèrsies. Si amb la primera de les entregues debatíem sobre “la fi del treball”, en aquesta proposam una reflexió entorn de l’obra que Ramón Jáuregui, Francisco Egea i Javier de la Puerta publicaren l’any 1998, sota el títol El tiempo que vivimos y el reparto del trabajo. La gran transformación del trabajo, la jornada laboral y el tiempo de trabajo, confrontant-ho amb el llibre 21 horas. Una semana laboral máscorta para prosperar en el siglo XXI que, a Espanya, s’edità l’any 2012 en una publicació conjunta de NEF (The New Economics Foundation) i EcoPolítica. Des de les discrepàncies, els dos textos –un amb una perspectiva socialdemòcrata i del sindicalisme, l’altre des de la proposta de l’ecologia política– coincideixen en la voluntat polèmica i en una qüestió fonamental i de fons: “La redistribució del temps és el fil estratègic cap a un nou model de desenvolupament” (Alain Touraine en el pròleg del primer dels dos llibres), en què el temps individual dels éssers humans no estigui totalment subordinat al capital (La sociología y el tiempo detrabajo, Imanol Zubero, 1999).

És cert que, en aquests primers anys del segle XXI, el debat sobre una jornada laboral màxima de 35 hores o menys ha perdut força presència publica. Primer, la voràgine de la bombolla econòmica i d’ocupació seguida de l’esclat de la crisi ha fet que el centre d’atenció es desplacés primer cap a la qualitat de l’ocupació associada a un model de creixement insostenible, i després a les conseqüències de les polítiques desreguladores del mercat laboral i al sorgiment de noves formes de precarietat laboral i social, com ara, la figura del treballador i treballadora pobres, entre altres causes, per haver-se imposat una reducció de la jornada laboral, associada al contracte a temps parcial no desitjat.

Però, tanmateix, aquest és un assumpte que, a parer meu, més d’hora que tard, tornarà al centre del debat social, polític i institucional. Algun dia no gaire llunyà acabarà aquesta mena d’angoixa generalitzada que provoquen les polítiques d’austeritat. Tornarà el debat democràtic entorn de “Què es pot fer, perquè tothom visqui millor?”. En aquest inevitable debat, el repartiment del treball realment existent i la conveniència i viabilitat d’una renda bàsica, universal i incondicional seran cabdals perquè la democràcia torni a sustentar-se en un permanent trànsit envers escenaris socials més igualitaris.

Publicat originalment a Ara Balears (15-11-2015)

Debatem de turisme!

Ahir es va presentar l’Anuari del Turisme de les Illes Balears 2015, editat per la Fundació Gadeso. És el segon any de vida d’aquesta publicació que, al meu entendre, i independentment dels seus continguts, és una invitació sincera al debat sobre el turisme illenc. Un debat necessàriament plural i, de vegades, amb plantejaments radicalment enfrontats. La pluralitat i la discrepància sobre un assumpte tan polièdric com el turisme, en societats complexes com les democràcies del segle XXI, hauria de ser entesa com una cosa natural. Però, malauradament, no és sempre així. M’agradaria que l’Anuari del Turisme de les Illes Balears  esdevingues  una espècie d’àgora en la qual el debat turístic tingués llarga vida i llarga mirada. La bona governança exigeix fugir del curt termini i de la mera anàlisi conjuntural que, en el millor dels casos, poden ser útils per aconseguir rèdits electorals, però inútils per solucionar problemes complexos i garantir el benestar del futur.

Com estic d’acord que “hem de treure lliçons del primer mig segle d’industrialització turística”, ja que “Espanya, amb Balears com a punta de llança, té una responsabilitat major en la colonització global del món” (Joan Buades. “Exportando paraísos. La colonización turística del planeta”. Pàgina 141), crec que tenim alguna responsabilitat en la promoció del debat sobre el turisme del segle XXI.

Des del meu punt de vista, els assumptes cabdals del debat no poden ser els de “tota la vida”. M’és igual que alguns d’aquests assumptes (estacionalitat i ocupació de baixa qualitat, per exemple) no s’hagin solucionat, potser perquè no tenen solució, o perquè les possibles solucions generen majors problemes. Ara tocaria parlar, entre altres coses, de la pèrdua de la funció sistèmica de repartiment de riquesa turística de l’ocupació i els seus possibles substitutius; de la necessària incorporació transversal dels desafiaments de l’escalfament global a la política pública turística; de com es frena la instrumentalització del turisme per a la justificació d’operacions immobiliàries, especulatives i, en molts casos, delictives; o de com introduïm estratègies turístiques de decreixement, i preveiem els costos de transició de l’actual boom d’arribades a una situació de sostenibilitat de debò i, per tant, allunyada del màrqueting del mal anomenat “turisme sostenible”.

Sigui com sigui, el fet segur és que queda molt debat per fer. Tant de bo per molts anys es pugui fer l’Anuari el Turisme de les Illes Balears i seguir debatent.

Publicat originalment a El Periscopi (11-11-2015) 

Insuficient taxa d’ocupació estiuenca

El que és més cridaner de l’anàlisi dels mercats de treball fets a partir de les dades estimades per l’EPA és, sens dubte, la magnitud de la població aturada mesurada en termes absoluts o expressada en taxa (el percentatge del total de persones majors de 16 anys que no tenen ocupació i estan buscant un treball remunerat). Li segueixen com a cridaneres les dades referides a la població ocupada, és a dir, al nombre i percentatge de persones en condicions i necessitat de treballar, que durant la setmana que les enquesten han treballat (a canvi de retribució) almenys una hora.

D’aquests dos grups de dades, referides sempre a les Illes Balears, en parlam en el número 60 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible a www.gadeso.org) en el qual analitzam l’EPA del tercer trimestre de 2015. Al meu entendre, cal posant en relleu que una població aturada de 89.500 persones i una taxa d’atur del 13,88%, en el trimestre de màxima activitat econòmica i laboral, és un seriós problema que s’ agreuja si prenem en consideració l’elevada taxa d’atur de les persones menors de 25 anys (31,86%), l’ insuportable 30,6% de població aturada des de fa més de dos anys, o el 48,2% de persones aturades que cerquen la seva primera ocupació retribuïda durant els mesos de juliol, agost i setembre. Tot plegat ens indica que hem passat en el transcurs dels anys de la crisi d’una situació de plena ocupació estiuenca a un problema d’atur estructural.

En Temes Socioeconòmics també s’analitza el lleuger augment (un 4,3% en variació interanual) de la població ocupada. Però aquesta dada, que incorpora com a persones ocupades les que han treballat a partir d’una hora durant el trimestre, és imprescindible contextualitzar-la en un marc laboral d’alta temporalitat (un 30,3% de la població assalariada amb contracte temporal és un dels percentatges més elevats de temporalitat durant un tercer trimestre des de l’any 2007), de creixent parcialitat (amb una xifra total de 75.000 persones s’ha assolit, si més no des de 2007, la xifra màxima de població ocupada a temps parcial), i de rècords de “treballadors per compte propi” (112.100 persones), la qual cosa pot indicar que augmenta com mai el col·lectiu d’autònoms precaris, falsos i/o econòmicament dependents (o econòmicament no autònoms). És a dir, l’atur baixa i augmenta lleugerament l’ocupació en un context de major precarietat laboral. Hom podrà dir que, en termes de “bons treballs”, el mercat laboral illenc d’aquest estiu no ha millorat.

I tanmateix, el que em sembla més important és posar els focus sobre la taxa d’ocupació que, segons la definició de l’oficina estadista de la UE, Eurostat, es calcula dividint el nombre de persones d’edats compreses entre 16 i 64 anys ocupades (assalariades o autònomes) entre la població total d’aquestes edats. Sens dubte és un indicador clau per a mesurar la capacitat de generació d’ocupació del model econòmic de cada indret. La qüestió és, idò, hem tingut una bona taxa d’ocupació en el mercat laboral estiuenc illenc? A parer meu, en una regió europea com Balears, que ha posat gairebé tots els ous del seu creixement en el paner del turisme, en ple estiu, i amb una temporada turística extraordinària quant a arribada de turistes, una taxa d’ocupació del 59,16% no és, ni de prop fer-hi, un èxit. És més, si analitzem aquesta taxa d’ocupació en relació a l’anomenada “Estratègia Europa 2020” que, en l’àmbit espanyol (no hi ha objectius quantificats per a les regions europees), fixa com a objectiu d’ocupació assolir l’any 2020 una taxa d’ocupació de la població d’edat de 20 a 44 anys del 74%, hauríem de dir que l’actual model econòmic de les Illes Balears ens albira un fracàs en matèria d’ocupació. En resum, si no canvien les coses, a la pèrdua de la qualitat de l’ocupació realment existent, la qual cosa fa que el fenomen emergent sigui, amb diferència, el treballador i treballadora pobre, hi haurem d’afegir una considerable pèrdua d’embranzida quantitativa. Mala peça al teler!

És urgent posar en marxa l’actualització, si és que s’escau, del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social a les Illes Balears que es va assolir durant la legislatura del segon Pacte de Progrés, i posar-lo en practica. Permeteu-me que acabi amb una pregunta gens retòrica: Ens podem permetre menystenir la bona feina feta pels interlocutors socials i econòmics i les institucions d’autogovern? Pens que no són temps de tudar ni un mil·ligram de la intel·ligència col·lectiva per a construir un país orgullosament digne de la seva cohesió social.

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 05.11.2015)

7N: Una gran mobilització en una lluita que continua...

Si hem de fer cas a l'últim baròmetre del CIS, la violència contra les dones no és considerada, ni de molt, com un dels principals problemes d'Espanya. Amb prou feines un 1,2% ho consideren el principal problema. Val a dir que encara és més el baix percentatge de persones enquestades pel CIS (el 0,1%) per a les que aquest és el problema que més els afecta personalment. Tenint en compte que, des de principi d'any, han mort assassinades per les seves parelles o exparelles un total de 43 dones, i que aquest nombre de morts és només la punta de l’ iceberg de la violència masclista quotidiana, aquesta percepció social de la violència contra les dones com a problema és increïblement baixa. A aquesta situació de baixa “preocupació social demoscòpica” hi ha contribuït decisivament el perfil baix -gairebé inexistent- de denúncia i manifestació de condol i empatia que el Govern de Mariano Rajoy ha tingut durant tota la legislatura pels assassinats, les agressions i les tortures masclistes. Hem hagut d'esperar a la precampanya electoral perquè, amb una visita al telèfon 016 d'atenció a les víctimes de violència de gènere, el President del Govern d'Espanya es referís a aquesta problemàtica.

I no obstant això, el dissabte 7 de novembre els carrers de Madrid es van omplir de manifestants de totes les edats i condició social contra les violències de gènere. La majoria eren dones -gairebé sempre les dones en l'avantguarda de la lluita per canviar aquest món injust i desigual-, però  hi havia molts homes manifestant-se .  Aquesta important presència d’homes en una gran mobilització feminista pot indicar que molts homes comencen a sentir-se interpel·lats en la lluita contra el patriarcat, la violència de gènere i el masclisme. El col·lectiu masculí ens hem d’alçar amb força enfront dels massa naturalitzats comportaments masclistes de “baixa intensitat” (els anomenats micromasclismes) que, en la majoria de casos, no són una altra cosa que violències, pot ser que de baixa intensitat, però una violència que dóna mala vida i que, a la fi, mata.

De les moltes manifestacions a què he assistit, la del dissabte va ser de les que més m'han emocionat i a la qual, en consciència, tènia que acudir. Les i els manifestants vàrem defensar les nostres llibertats individuals i la igualtat com a inseparables. Cal recordar, quantes vegades faci falta que, en paraules de Victòria Camps, “el dret a les llibertats individuals és un parany si deixem de preocupar-nos per la igualtat”. Com el masclisme és, objectivament, un enemic de les llibertats i la lluita per les llibertats no és un camí fàcil i no s’acaba mai del tot, quatre dones assassinades -dues per genuïna violència de gènere- després de la gran manifestació del 7N no es pot interpretar com un fracàs de la mobilització feminista i democràtica, ans al contrari, és una constatació més del fracàs de les polítiques implementades per a l'eradicació de totes les violències masclistes i de la necessitat de continuar en la lluita. 

Publicat originalment a El Periscopi (09-11-2015) 

Prou violència masclista en el treball!

El dimarts de la setmana passada es va conèixer la notícia que Vicente Sanz, exsecretari general de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), havia estat condemnat com a autor de tres delictes continuats d'abús sexual i altres tres d'assetjament sexual, però no entrarà a la presó. Resulta que les víctimes i la fiscalia han arribat a un acord pel qual l'abusador sexual de Canal 9 pagarà 225.000 euros, entre multa i indemnitzacions, i evitarà la presó. No jutjaré aquest acord però si voldria recordar dues coses: Primera, que els abusos i violències que van sofrir les tres dones van ser comesos entre 2007 i 2010, i segona que les denunciants, experiodistes de la televisió pública valenciana, i la fiscalia sol·licitaven més de 20 anys de presó per a l'alt directiu que, a més de practicar fastigosament violència masclista en el treball, és investigat per la seva participació en la trama corrupta del PP del País Valencià. Aquestes dues qüestions ens hauria de fer reflexionar, almenys, sobre el següent: Alguna cosa no funciona quan unes dones sofreixen abusos sexuals d'un superior en l'àmbit laboral durant quatre anys: Què passa amb les polítiques preventives i de detecció ràpida? Però menys funciona la justícia quan una denúncia posada al febrer de 2010 ha d'esperar gairebé sis anys perquè se citi a les parts per a la celebració del judici que, en aquesta ocasió, ha acabat en acord donat que l'abusador ha reconegut els fets. Qui repara el dany psicològic continuat a aquestes tres dones que, amb tota seguretat, han hagut de sofrir durant aquests anys?

Val dir que aquest cas ha ocupat titulars en els mitjans de comunicació, però la precarietat laboral tan estesa en els mercats de treball i les cada vegada més extremes carències materials de moltes dones fan que la violència masclista en el treball se sofreixi en el més absolut dels silencis. Lluitar contra aquesta situació, tan real com a invisible a casa nostra i arreu, és una qüestió de decència i de dignitat i, per això us proposo dues coses: 1.- Parin esment a la Marxa contra les violències masclistes que, amb el lema “Ens volem vives! Ja n’hi ha prou!”, ha convocat el moviment feminista dissabte que ve, 7 de novembre, a Madrid. 2.- Participin, si més no fent difusió, de la campanya impulsada pel moviment sindical internacional organitzat entorn de la Confederació Sindical Internacional (CSI), exigint un conveni de l'Organització Internacional del Treball (OIT) contra la violència de gènere en el treball.

Segons la CSI, 35% de les dones a tot el món han estat víctimes de violència física i/o sexual, i entre 40 i 50% de les dones sofreixen insinuacions de caràcter sexual, contacte físic no consentit, o altres formes d'assetjament sexual en el treball. Per tant, no és un assumpte menor, ans al contrari, la violència masclista en qualsevol àmbit constitueix la manifestació més greu d'unes relacions de poder desiguals entre homes i dones i serveix per perpetuar aquestes desigualtats. Quan això succeeix en l'àmbit del treball remunerat, cal afegir el poder jeràrquic en la relació laboral de qui practica aquesta violència o de qui, podent-ho evitar, no ho fa.

Per aconseguir que un Conveni de l’OIT que abordi la violència masclista al món del treball es faci aviat realitat, el Consell d'Administració de l’OIT -del que forma part l'Estat Espanyol- ho ha de prendre en consideració aquest mes de novembre, perquè sigui aprovat en una propera assemblea general de l'organisme de l'ONU encarregat dels assumptes del treball. Cal actuar ja!

Publicat originalmnet a dBalears (02-11-2015)

Constitució: “… prestacions socials suficients … especialment en cas de desocupació”

Oficialment la xifra de persones aturades registrades en Balears en el mes d’octubre és de 67.344 (un augment del 19,13% en relació al mes anterior, i un descens del -10,82% en termes interanuals). No obstant això, convé mirar aquestes xifres amb certa precaució, ja que, per exemple, als Fixos Discontinus (FFDD) que van acabant el seu període d’activitat laboral no se’ls classifica com a “aturats registrats”. A aquesta xifra de 67.344 caldria afegir doncs les 24.467 persones “demandants d’ocupació ocupats” que és com es classifiquen, entre altres col·lectius, als FFDD quan s’inscriuen en el SOIB. Per tant,  sense tenir en compte el col·lectiu de persones parades desanimes davant la falta de prestació i/o programes de Polítiques Actives d’Ocupació (PAO), hem de parlar de l’entorn de 91.800 persones en atur en el mes d’octubre.

En qualsevol cas allò que és imprescindible és parar esment a algunes qüestions prou importants en la composició de l’atur registrat: La majoria (51,7%) són dones; l’atur registrat de menors de 25 anys és l’11,7% (7.853 persones) sobre el total, mentre que el de persones estrangeres representa el 19,9% del citat total. Però fonamentalment s’ha de posar en relleu la preocupant xifra de 21.532 persones aturades de llarga durada (més de 12 mesos ininterromputs). Aquest 32% sobre el total d’atur registrat representa un seriós risc d’avançar cap a la inocupabilitat. Per evitar-ho,  es precisen  urgentment Polítiques Actives d’Ocupació encertades !

I tanmateix també hem de posar l’accent en la mala qualitat de l’ocupació realment existent: Durant aquests deu primers mesos de l’any s’han registrat a les Illes Balears un total de 393.544 contractes, dels quals més del 88% són temporals. Cada mes es pot observar que la majoria dels contractes registrats són de menys de 3 mesos de durada, i aquest octubre –d’aparent menor activitat estacional- no és una excepció: Dels 34.553 contractes registrats, 17.392 són de menys de 3 mesos de durada, sent aquest contracte de curta durada el que, amb un +19,1%, més creix en relació al mateix mes de l’any anterior.

D’altra banda la mitjana d’afiliacions a la seguretat Social (454.755 a l’octubre, amb un augment interanual del 5,29%) no em sembla sigui un bon indicatiu del comportament de l’ocupació realment existent. Tot indica que incorpora molta afiliació d’escassíssima durada que fa que la mitjana aritmètica creixi. Però una cosa són les xifres i una altra les persones i, a tall d’exemple, no sembla molt versemblant que en el mes d’octubre de 2015 hi hagi hagut només 8.860 persones menys afiliades a la Seguretat Social que en el mateix mes de l’any 2008. Recordin quina era l’activitat econòmica en aquella època!

Amb les dades d’atur registrat, contractes, i afiliacions a la Seguretat Social corresponents a octubre es van publicar ahir les del mes de setembre referides a les prestacions per desocupació: Menys de sis de cada deu de les persones inscrites com a aturades registrades cobraven alguna prestació, i d’aquestes, un 54% únicament tenien dret al subsidi perquè no havien cotitzat suficient per cobrar prestacions contributives.

Arribat a aquest punt hom pot plantejar: Què diuen sobre aquest particular els grans defensors de la Constitució Espanyola del 78 que en el seu article 41 estableix: “Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”?

Publicat originalment a  El Periscopi 

1 novembre 2015 en el Mur de la Memòria de Palma

Aquest matí, mentre que en el Mur de la Memòria del cementiri de Palma, es feia l’ homenatge a les víctimes de la dictadura franquista, m'han vingut al cap dues coses.

Ambdues les explic amb paraules manllevades:

La primera és una petició als partits polítics que es presentaran a les eleccions del 20 de desembre. Us exigim que un compromís amb:

1. L’anul·lació de la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977.

2. El compliment estricte de la legislació internacional en matèria de Drets Humans, així com de les recomanacions dels relators de l'ONU i experts internacionals.

3. L’anul·lació de totes sentències o actuacions dels tribunals franquistes des de juliol de 1936.

Com a complement a aquests tres objectius centrals, les tasques que un Estat decent i digne hauria d'abordar són:

El dret a la veritat

El dret a la justícia

El dret a la reparació

Garanties de no repetició

(Això és un resum de les propostes dels Col·lectius de Memòria Històrica i de Víctimes del Franquisme celebrat en passat 17 d'Octubre)

La segona idea és més aviat un recordatori als defensors del no enderrocament del monument feixista de Sa Feixina. Especialment va dirigit als que han tingut gairebé sempre un tarannà progressista en defesa del patrimoni d’aquesta terra. Dels altres fa temps que hem perdut qualsevol esperança de què, fins i tot, condemnin la dictadura franquista.

Recordem, idò, el que va escriure l’enyorat Eduardo Galeano a “La memoria mutilada”:

“La memoria del poder no recuerda: bendice. Ella justifica la perpetuación del privilegio por derecho de herencia, otorga impunidad a los crímenes de los que mandan y proporciona coartadas a su discurso, que miente con admirable sinceridad.”

Salut i república!.