Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-10-2025)
El proppassat 5
d'agost, el BOIB va publicar el text del Conveni col·lectiu del sector de
l'hostaleria de les Illes Balears per al període 1 de març del 2025 a 31 de març de 2028. És un conveni que
regula bona part de les relacions laborals de milers de treballadors i
treballadores de casa nostra. Abans
d'entrar pròpiament en matèria, em sembla pertinent fer, encara que sigui de
passada, una precisió al concepte clàssic de "relacions laborals".
Certament, continua referint-se al contenidor de normes que civilitzen la
relació capital-treball, altrament dit, dels drets i obligacions dels
treballadors i dels empresaris (des de, posem pel cas, el salari, a la panòplia
de permisos retribuïts, o de les indemnitzacions en cas d'acomiadament, als
possibles límits al poder empresarial). Però, en aquest punt del segle XXI,
civilitzar el conflicte capital-treball ha d'incloure, tant sí com no, allò que
el sociòleg i professor en la Universitat Sorbonne-Nouvelle, Aurélie Jeantet,
anomena "emocions en el treball", com, per exemple, la sensació que
el centre de treball no és un espai tòxic per la salut física i psíquica, o que
la jornada laboral no és un període de temps de no democràcia ni llibertat o
espais de vida en què les emocions personals i familiars no existeixen. És a
dir, tot el que té a veure amb els riscos laborals psicosocials.
Feta aquesta
digressió, tornem a l'objectiu d'aquestes ratlles: El text del conveni esmentat
ve precedit d'una inusual introducció on s'afirmen coses tan impròpies d'un
conveni col·lectiu com aquesta: "L'hostaleria a les Balears representa no
només una font essencial d'ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la
nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de
referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la
societat, l'economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar
el nostre model de relacions laborals" (sic). No tinc cap dubte que, si
aquesta insòlita introducció contingués alguna crítica o discrepància amb el
pensament governamental, les autoritats laborals autonòmiques haguessin
al·legat el "costum jurídic" per a, en aplicació de la competència de
control de la legalitat dels convenis col·lectius, no publicar oficialment
aquest disbarat.
En qualsevol cas,
l'esmentada declaració introductòria, és una peça que ens porta al fangar de
les "batalles culturals". Comencem comentant breument la de contingut
estrictament laboral: Els signants del Conveni Col·lectiu ens diuen que és
"imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions
laborals". Aquest és el subterfugi de l'univers ultra neoliberal per a
reclamar més precarietat laboral desprofessionalitzadora i de precarització
vital, el manteniment i enduriment del poder empresarial, la desdemocratització
de les relacions laborals, ignorar les dites "emocions laborals", i
imposar el viure -o el malviure- únicament per a treballar.
Ara bé, el tema
fonamental d'aquestes ratlles és que, els signants del text que comentam
afirmen que: "L'hostaleria a les Balears [... és també] un reflex de la
nostra identitat". Com ens va ensenyar el mestre Josep Fontana, la
identitat d'un poble és un concepte en construcció, però, en tot cas,
sostinguda per una cultura compartida. En qualsevol cas, és temeràriament
agosarada aquesta associació d’un negoci -el de l'hostaleria- amb la nostra
identitat. Aquest és un assumpte recurrent en el debat del segle passat entorn
del turisme illenc. Per exemple, indirectament, està present en els dos Llibres
Blancs del Turisme (1987 i 2009), i directament a la conferència inaugural de
les Segones Jornades de Turisme i Medi Ambient que, organitzades per l'Institut
d'Estudis Ecològics (INESE), se celebraren l'octubre del 2000. El conferenciant
va ser el qui a l'aleshores era rector de la Universitat de Barcelona, Antonio
Caparrós Benedicto que, per cert, ens va deixar pocs dies desprès d'haver
dictat una conferència amb molts d'aforismes. Fa un quart de segle ja era força
discutible afirmar que "es
posible generar una identidad balear basada en unos valores identitarios
vinculados al medio ambiente y al
turismo". Identitat basada en qualsevol cosa que no
siguin cultura, llengua, i valors adquirits de les lluites històricament
compartides em sembla, en el millor dels casos, un constructe mercantil, i, en
qualsevol cas, un disbarat. Encara més, en plena crisi climàtica i de
desigualtats, lligar la nostra identitat col·lectiva a una activitat econòmica
interpel·lada a decréixer i a repartir substancialment millor els beneficis
crematístics per a la supervivència del planeta i d'una vida col·lectiva amb
uns estàndards de cohesió social decents és una macabra ocurrència
En resum, voler dir
que l'estat de turistificació -àmpliament rebutjant a enquestes demoscòpiques i
a mobilitzacions ciutadanes mai vistes- és un tret identitari només té una
possible explicació: "El triomf final d'un sistema de dominació s'aconsegueix
quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts", en paraules de Ngũgĩ wa
Thiong'o al seu imprescindible llibre "Descolonitzar la ment". Una
explicació tan comprensible pel que fa a les elits de la turistificació, com
inexplicable per part de la representació dels treballadors i treballadores. En
fi, ja ho cantava Raimon: "Qui perd els orígens, perd identitat".
