ADÉU 2009, BENVINGUT 2010

El meu particular balanç de l’any que se’n va és el següent:

L’any de l’agudització de la crisi pels més dèbils: Amb més de 90.000 persones enregistrades a l’atur. Amb una taxa de temporalitat, que segons l’EPA és del 27,6%, és a dir, més de 14 punts per sobre de la taxa de la UE 27 (això és especialment greu tenint en compte que la destrucció de l’ocupació ha estat majoritàriament temporal). Amb un col·lectiu cada vegada més gran de persones que no tenen recursos per cobrir les necessitats més bàsiques: menjar, llar, vestir... Amb uns serveis socials desbordats, la fam i la misèria s’han fet presents als nostres pobles i ciutats. I amb unes mesures de protecció social per l’atur insuficients i no ajustades a la realitat del segle XXI. (Nous models de família, agudització de la temporalitat, reestacionalització, fenomen migratori.)

L’any en el qual han conviscut de mala manera els problemes dels més dèbils amb els beneficis empresarials que se continuen comptabilitzant amb dos dígits i amb la vergonya per les imputacions i les condemnes a causa de la corrupció de la passada legislatura.

L´ any de la retòrica sobre el Diàleg Social i el Pacte de Competitivitat, l’ocupació i la cohesió social a les Illes Balears, però amb poques realitzacions pràctiques, tal com denuncia la Campanya de CCOO “Ara toca complir”.

L’any de la decepció pel nou model de finançament autonòmic. Que, a més a més de resultar injust, és insuficient per finançar els costos de transició del canvi a un nou model de creixement. (A no ser que es vulgui fer per la via del “despotisme il·lustrat”)

L’any que ha nascut una petita –i tal vegada darrera- esperança de creació d’un instrument polític que des de la seva absoluta independència pugui pensar globalment i actuar a nivell del nostre petit país. L’esperança és fer un gran bloc per posar-se, de debò, al costat dels pobres i dels marginats, per defensar un major autogovern, per construir un espai fort d’allò que és públic, per impulsar realment un canvi de patró de creixement sostenible, per fer de la consecució de la igualtat un irrenunciable nord ...

L’any, com no podia esser d’una altra manera, del novè congrés de CCOO de les Illes Balears i del comiat injust de José Antonio Villalón i de Rosa Bueno.

No soc capaç de fer previsions per l’any 2010. Però, paga la pena fer declaració d’intencions, de seguir en la lluita per a millorar les coses, i fer-ho tenint en compte un proverbi africà que, més o menys, diu així “Si vols arribar aviat, vés a soles. Si vols arribar lluny, vés amb altres.”

FIXOS DISCONTINUS, CCOO I PERE SAMPOL

Ganes de embullar la troba amb el dèficit de protecció social!

Aquests dies han estat noticia les vicissituds d’una esmena a les Corts Generals sobre la protecció d’atur per les persones amb relació laboral fixa discontinua. La importància d’aquest col·lectiu a les Illes Balears és fora de qualsevol dubte. En quant a dades quantitatives val a dir que en el mes de juliol d’enguany hi havia a les Illes un total de 51.592 persones fixes discontinues de alta en el Regim General de la Seguretat Social i que en el mes de maig aquest col·lectiu de treballadors i treballadores estacional representava el 14% d’aquest Regim General. És a dir, son molts però encara son més importants, ja que aquesta relació laboral és la que permet donar resposta, des de la lògica de la estabilitat, a les situacions productives o de prestació de serveis estacionals com el nostre turisme.

L’origen de l’esmena objecte d’aquests comentaris és -sens dubte- la situació de crisi que patim amb una temporada turística, la de 2009, extraordinàriament curta i amb moltes de persones que no han cotitzat 180 dies i que, per tant, se’ls hi ha complicat moltíssim poder tenir dret a prestacions per desocupació. Aquesta situació obliga a tots els que hi tenim alguna cosa a fer en el món de les relacions laborals i de seguretat social a cavil·lar i a actuar per trobar-li solucions. En aquest sentit crec que és just dir que hi ha molta gent que, en aquests darrers mesos, hi ha fet molta feina des de la Conselleria de Treball i Formació, la Tresoreria de la Seguretat Social a les Balears, fins als experts i tècnics que varen debatre sobre aquest tema a Palma el passat dia 4 de desembre a una Jornada organitzada per CCOO. En aquest assumpte –com en tants d’altres- n’hi ha que son fidels practicants del mínim esforç i, alhora, es dediquen a exigir el màxim als demés o a menysprear el que son incapaços de fer ells. A les estultícies del sindicalista de retòrica fàcil ni cas... el que fa falta son colzes i ganes i capacitat de compartir.

L’esmena presentada pel Senador Pere Sampol i que va ser aprovada pel Senat obeeix a una petició que CCOO va adreçar, el passat 5 de novembre, a tots el partits politics i que malauradament no hem pogut comentar ni amb el PP ni amb el PSIB-PSOE. En aquella comunicació dèiem que “la proposta ara mateix passa per una modificació de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS) que permeti que per accedir a les prestacions d’atur a les persones amb contracte de Fix Discontinu cada dia cotitzat els hi compti com un dia i mig. És a dir, estendre el benefici que ja es té per la jubilació i la invalidesa a les prestacions d’atur”. A més a més afegíem que “en la nostra opinió, el tràmit més adequat seria la tramitació als Pressupostos Generals de l’Estat o la discussió parlamentària del RDL 27/2009, de mesures urgents per al manteniment i el foment de l’ocupació”.

La campanya de CCOO de les Illes Balears, de moment, no ha aconseguit la modificació legal que és necessària per dignificar i fer socialment sostenible el treball fixo discontinu però, a més de comptar amb el recolzament massiu als centres de treball, ha compromès a bona part dels representants parlamentaris amb un acord èxplicit d’EU, PSM, ERC i UM i amb un anunci del parlamentari del PSIB-PSOE, Pablo Martin, per a concretar, a partir de febrer del 2010, una proposta per contemplar la realitat actual d’aquest col·lectiu. Per tant, cal suposar que si ara no s’ha solucionat, al manco, s’ha reconegut el problema i s’ha fet propòsit de solucionar-lo. L’esmena del Senador Sampol ha aconseguit que hi hagi aquest moviment i, alhora, des de CCOO hem preparat tota una bateria d’informes i argumentacions per defensar aquesta proposta a quantes meses s’obrin en el mar del Diàleg Social; però, cal recordar que en aquest tema hi ha pressa i que, un possible acord social a l’àmbit estatal, no pareix imminent. Per això, la tramitació del RDL de mesures urgents per al manteniment i el foment de l’ocupació era una ocasió immillorable per intentar-ho.

Jo no som ningú per defensar el rigor que el Senador del Bloc posa en les seves tasques polítiques –segur que ho fa millor ell que jo-, però en aquesta ocasió s’han dit alguns dois importants per oposar-se a una proposta molt ben articulada tècnicament. Així sorprèn la manca de rigor del portaveu socialista al Senat, un tal Sr. Pliego Cubero, que referint-se a la problemàtica que comenten digué “ ... pueden no tener derecho a una prestación contributiva por desempleo, aunque sí a otras medidas adoptadas por el Gobierno, como la de los 421 euros”; això es fals ja que l’article 2.4 de la Llei 14/2009 que regula la prestació dels 421 euros famosos exclou expressament als fixos discontinus. L’altre doi important és el que fa referència a una suposada discriminació a favor del treball fixo discontinu si se acceptava la esmena comentada. De moment el que si hi ha son discriminacions negatives per aquest col·lectiu tan important per les Balears. Per raons d’espai només comentaré la ja citada de no gaudir del dret a l’ajut extraordinari de 421 euros o que cada dia treballat per una persona fixa discontinua a jornada completa (la immensa majoria dels Illencs i que en els mesos centrals de temporada treballen 8 o més hores al dia) equivalgui a un dia cotitzat als efectes de tenir dret a la prestació d’atur, mentre que una persona que treballa a temps parcial cada 5 hores tenen la equivalència de jornada completa. És a dir, a l’actualitat hi ha discriminacions, l’esmena que el Congrés de Diputats a rebutjat les reduïa i no les incentivava com maliciosament s’ha dit.

En qualsevol cas, segur que més prest que tard ens donaran la raó perquè la tenim, i ho celebrarem amb humilitat i amb l’orgull de fer el treball que cal fer per millorar les condicions social dels més dèbils

LA MANIFESTACIÓ A MADRID DEL 12 DE DESEMBRE

Potser sigui políticament incorrecte que faci públiques les dues principals reflexions que m’ha produït la meva participació a la gran mobilització sindical del dissabte 12 de desembre pels carrers de Madrid. Però, amb tot, crec que és pitjor callar.

Reflexió primera: No tots els sindicats de les Balears que convocàvem la moguda madrilenya han estat a l’alçada de les circumstàncies i dels compromisos assolits. La presència de les Comissions Obreres de les Balears ‑de Mallorca, d’Eivissa i Formentera i de Menorca‑ va lluir tant com l’absència dels companys i companyes ugetistes illencs. És curiós que aquestes invisibilitats coincideixin amb una gran visibilitat mediàtica, quasi sempre acompanyada d’una retòrica esquerrana, moralitzadora i de discurset sobre la necessitat de mobilitzar-se. Cada dia està més clar que hi ha qui, per més anys i anys que perdurin en el màxim càrrec sindical, no saben què és això tan senzill i sa de predicar amb l’exemple.
Reflexió segona: La justesa de la mobilització s’ha reforçat amb la reacció dels mitjans de comunicació més dretans i filofeixistes. Ha quedat palès amb rotunda claredat que la dreta no ens perdona als sindicats que no convoquem la Vaga General contra Zapatero. Permeteu-me que acabi d’explicar aquesta reflexió amb un paràgraf d’un article escrit aquest estiu pel mestre Antonio Baylos: “Tampoco cree la asociación patronal que la ruptura del diálogo social le genere un coste en términos de conflicto. Piensa, como algún famoso político español, que el sindicalismo confederal es más peronista que socialdemócrata y que por tanto está más preparado para organizar un conflicto puntual frente al poder público que para sostener un tiempo de presión colectiva ante el poder privado de las empresas”. No es pot dir més clar ni amb més fonament.